Història de l'islam

La història de l'islam és l'història de la fe islàmica com religió. Com la majoria de les religions del món, el desenroll històric de l'islam ha tingut un impacte clar sobre l'història política, econòmica i militar tant dins i fòra de les zones geogràfiques que l'Islam és majoritari. Com en el cristianisme, el concepte d'un «món islàmic» pot ser més o menys útil en tractar diferents periodos de l'història.

L'islam va sorgir en la península aràbiga en el VII en el profeta Mahoma, que va donar lloc a una expansió territorial que es va prolongar fins a un sigle despuix de la seua mort. Este imperi no es va mantindre unit per molt temps; el nou sistema de govern pronte va derivar en una guerra civil coneguda per als historiadors de l'islam com la Fitna, i posteriorment en una Segona Fitna. Despuix d'açò, dinasties rivals reclamarien el califato, o liderage del món musulmà mentres molts estats i imperis islàmics prestaven al califa una obediència merament simbòlica.

A pesar d'esta fragmentació de l'islam com a comunitat política, els imperis musulmans del califato Abbasí, els mongoles i els otomans Seléucidas varen estar entre els més grans i poderosos del món. Va haver notables científics, astrònoms, matemàtics, doctors i filòsofs musulmans durant la Edat d'Or de l'islam. La tecnologia va florir; va haver molta inversió en infraestructura econòmica, com sistemes de irrigación i canals. El recalcament en l'importància de la llectura del Corán va dur a un alt nivell d'alfabetisació en la població general.^{cita requerida}

Posteriorment, en els sigles XVIII i XIX, molts territoris de majoria musulmana varen ser caent baix el domini dels poderosos imperis europeus. Després de la Primera Guerra Mundial i la ocupació de Constantinopla, els remanentes del Imperi otomà varen ser dividits en la partició de l'Imperi otomà com protectorats europeus. En l'actualitat, cap estat musulmà reclama el califato universal (vejau califato mundial).

Encara que afectat per vàries ideologies seculars, com el comunisme i el panarabismo, durant gran part de el XX, l'identitat islàmica i la prominència de l'islam en temes polítics han aumentat casi indiscutiblement durant els últims anys de el XX i començos de el XXI. El ràpit creiximent demogràfic de la població musulmana, l'interés geopolític d'algunes regions de majoria musulmana i la globalisació han influït en l'importància de l'islam en la configuració del món en el XXI.

Fonts primerenques i historiografia

L'estudi dels primers periodos de l'història islàmica es veu dificultat per la falta de fonts. Per eixemple, la font historiográfica més important sobre els orígens de l'islam és l'obra d'al-Tabari. Encara que al-Tabari és considerat un excelent historiador per als estàndarts de la seua época i lloc, va fer un us lliberal de presentacions mítiques, llegendàries, estereotipades, distorsionades i polèmiques de la matèria -que, no obstant, es consideren islámicamente acceptables- i les seues descripcions del començ de l'Islam són posteriors als acontenyiments en vàries generacions, ya que al-Tabari va morir en l'any 923 de la nostra era.

Els distints punts de vista sobre cóm tractar les fonts disponibles han conduït al desenroll de quatre enfocaments diferents de l'història de l'islam primitiu. Els quatre métodos conten en cert respal en l'actualitat.

El método descriptivo utilisa les llínees generals de les tradicions islàmiques, encara que ajustant-se als relats de milacres i les afirmacions centrades en la fe dins d'eixes fonts. Edward Gibbon i Gustav Weil representen alguns dels primers historiadors que varen seguir el método descriptivo.

En el método crítica de la font, es busca la comparació de totes les fonts per a identificar qué informantes de les fonts són dèbils i distinguir aixina el material espurio. El treball de William Montgomery Watt i el de Wilferd Madelung són dos eixemples de crítica de fonts. En el método crític de tradicions, es creu que les fonts es basen en tradicions orals en orígens i història de transmissió poc clars, per lo que es tracten en molta cautela. Ignaz Goldziher va ser el pioner del método crític de la tradició, i Uri Rubin oferix un eixemple contemporàneu. El método escèptic posa en dubte casi tot el material de les fonts tradicionals, considerant que qualsevol possible núcleu històric és massa difícil de dessifrar a partir de material distorsionat i fabricat. U dels primers eixemples del método escèptic és l'obra de John Wansbrough.

En l'actualitat, la popularitat dels distints métodos amprats varia en funció de l'àmbit de les obres considerades. Per als tractaments generals de l'història de l'Islam primitiu, l'enfocament descriptivo és més popular. Per als estudiosos que analisen en profunditat els inicis de l'islam, els métodos més utilisats són el crític de les fonts i el crític de la tradició.

Despuix del sigle VIII d.C., la calitat de les fonts millora. Les fonts que tractaven époques anteriors en un gran desfasament temporal i cultural escomencen a oferir relats més contemporàneus, millora la calitat del gènero dels relats històrics disponibles i apareixen noves fonts documentals, com a documents oficials, correspondència i poesia. Sobre l'época anterior a l'inici de l'Islam -en el sigle VI de nostra era-, les fonts també són millors, encara que de calitat desigual. En particular, les fonts que cobrixen el Àrea d'influència sasánida en el sigle VI d.C. són pobres, mentres que les fonts per al Àrees bizantines de l'época són d'una calitat respectable, i es complementen en fonts cristianes siríacas per a Síria i Iraq.

Mahoma

Artícul principal → Mahoma.

Aràbia abans de Mahoma estava escassament poblada per habitants de parla àrap. Alguns eren beduinos, pastors nómadas organisats per tribus. Alguns eren agricultors, que vivien en oasis en el nort, o en les àrees més fèrtils i denses en el sur (en lo que es coneix ara com Yemen i Oman). En eixe temps, la majoria dels àraps eren seguidors de les religions politeistes, encara que unes poques tribus seguien el judaisme, el cristianisme (inclós el nestorianismo) o zoroastrismo. La ciutat de la #Meca era un centre religiós per a alguns politeistes àraps norteño, ya que contenia el mur sagrat del Zamzam i un menut temple, la Kaaba.

Mahoma va nàixer a les afores de la #Meca en el Any de l'Elefant, segons el calendari islàmic. La majoria dels musulmans equivalen este en l'any gregoriano 570, pero alguns preferixen el 571. Va quedar orfe a primerenca edat i va ser criat pel seu tio Abu Talib. Es va convertir en comerciant, es va casar en una viuda rica i va poder haver seguit una vida de tranquilitat i prosperitat.

No obstant, quan tenia uns 40 anys, va dir haver experimentat una revelació divina mentres estava meditant en una cova a les afores de La #Meca. Açò hauria segut en l'any 610 de l'era cristiana. Despuix d'un periodo inicial de dubtes i pors, va començar a predicar als seus parents i després al públic, a tots els residents de la #Meca.

Mahoma va afirmar que havia segut triat per Deu, com els profetes hebreus que ho varen precedir, per a predicar l'arrepenediment, la sumissió a Deu i la vinguda del dia del juí. Va dir que no estava predicant una nova religió, sino que estava revivint l'antiga i pura, tradició que els cristians i els judeus havien degradat. Va atraure seguidors, pero també va crear enemics.

En l'any 622, Mahoma i molts dels seus seguidors varen fugir a la ciutat veïna de Medina. A esta migració se li va cridar la Hègira. Va ser el primer any del «regnat» de Mahoma com un governant secular, aixina com líder religiós. Seguint la costum de l'época, historiadors posteriors varen prendre eixe any com el començ del calendari musulmà.

L'Imperi islàmic

Els preceptes indicats en l'islamisme varen ser la base per al començ de la expansió musulmana. L'obligació dels creents a practicar la guerra santa en defensa de la fe va favorir l'incorporació de soldats als eixèrcits àraps i a deixar de lluitar entre sí.

Per una atra part, també va haver atres raons que varen impulsar l'expansió àrap. Des del punt de vista econòmic, la pobrea del territori habitat per este poble va impulsar la busca de terres més fèrtils i pròsperes. A açò s'agrega la paulatina decadència dels imperis persa i bizantino, condició propícia per a l'introducció d'esta nova cultura.

A la mort de Mahoma en l'any 632, els seus successors, denominats califas, varen anar els encarregats de dirigir al poble islàmic i procurar l'expansió de la religió i del territori. En els sigles VII i VIII, els musulmans conseguixen expandir el seu imperi apoderant-se de territoris que comprenien des de la península ibèrica en l'occident fins a l'Índia en orient.

Ortodoxos

Artícul principal → Califato ortodox.

Els primers califes varen ser elegits entre els seus seguidors més directes, considerats els més dignes per a continuar en la llabor del profeta. En el 636 els musulmans varen invadir Pèrsia, i varen triumfar en 640. En 644 es conquista Chipre, en 651 Tiflis i Armènia, 654: Rodas. Durant el seu govern, l'islamisme va adquirir una estructura política definida i es va instalar en Síria, Pèrsia, Judea i Egipte.

Omeyas

Artícul principal → Califato Omeya.

En l'any 661, el governador de Síria pertanyent a la dinastia omeya, Mohavía, va posar en dubte la llegitimitat del califa Alí, qui va ser assessinat. A partir de llavors esta nova dinastia es va fer càrrec del govern, transformant-ho en una monarquia i traslladant la capital a la ciutat de Damasc. En 674 tracten de conquistar Constantinopla per mar, sense èxit. Durant esta etapa l'islam va anexar els territoris de Cartago en 698, el nort d'Àfrica en 709, la península ibèrica en 711, part menuda de la Galia en 720, més vesprada conquisten el sur d'Àsia Menor i Turquestán fins al riu Indo. En 732 tracten d'alvançar al centre de la Galia fins a Poitiers, no obstant, els francs varen resistir dos voltes baixe el govern de Carlos Martel, fins que en la tercera els francs ixen a lluitar i derroten als àraps.

Abásidas

Artícul principal → Califato abasí.

En l'any 750, una revolució iraní va assessinar a la majoria dels omeyas (solament va quedar viu Abderramán), va consagrar califa a Abul-Abás i va establir la nova capital de l'imperi en la ciutat de Bagdad. Els abásidas es varen mantindre en el poder fins a l'any 945 que els selyúcidas (turcs musulmans) es varen apoderar del califato. Durant este periodo les províncies de Còrdova, Egipte i Marroc es varen desvincular del poder central en Bagdad.

Vore també: Conquista musulmana d'Aràbia, Conquista musulmana de Síria, Conquista musulmana de Pèrsia, Conquista musulmana del Magreb, i Conquista musulmana de la península ibèrica

La primera Fitna

Artícul principal → Primera Fitna.

Omar va ser succeït per Uthmán ibn Affán, un atre dels primers seguidors de Mahoma. Baix Uthmán, el nou imperi va caure en una guerra civil a la que es va cridar la Fitna, o desorde. Molts dels familiars i primers seguidors de Mahoma estaven descontents en Uthmán, perque sentien que estava favorint indegudament als seus parents i actuant menys com un líder religiós i més semblat a un rei. Soldats rebels varen matar a Uthmán i varen oferir el liderage a Ali ibn Abi Tálib, el primer i gendre de Mahoma. Molts musulmans (en particular els qui tenien els seus propis candidats al califato), varen rebujar acceptar a Ali com a líder, per lo que este va passar el seu breu califato lluitant contra les faccions dissidents i els parents de Uthmán, els Omeyas. Ali va morir a mans d'un assessí jariyí i els Omeyas varen reclamar el califato. Ells varen conseguir retindre el liderage de la majoria dels musulmans per vàries generacions, pero salve per un breu periodo, mai varen tornar a governar sobre un imperi islàmic no dividit. La fe islàmica va divergir també, separant-se en les principals de l'actualitat, els suníés i els chiïtaés. (Esta és potser una enorme simplificació d'una història religiosa complexa).

La segona Fitna

Artícul principal → Segona Fitna.

El govern dels Omeyas va ser interromput per una segona guerra civil (la segona Fitna) en l'any 680, es va restablir pero després va terminar en l'any 758. Despuix d'açò, dinasties rivals reivindicarien el califato, o liderage del món musulmà, i molts estats i imperis islàmics solament prestarien una obediència simbòlica al califa, incapaç d'unificar al món islàmic.

L'apogeu del poder islàmic

La majoria de la població d'este nou imperi no era musulmana. Somesa a l'estatut de dhimmí i baix pagament d'un impost de capitació (yizia), la població conquistada va descobrir que les seues religions eren tolerades. De fet, les autoritats musulmanes regularment desalentaban les #conversió, ya que açò erosionava la seua base impositiva. Baixe els Omeyas, els que buscaven convertir-se, tenien que trobar un benefactor àrap que els adoptara en la seua tribu. Una volta que foren àraps honoraris, podrien convertir-se.

No obstant, la majoria de la població en el temps es va convertir a l'islam. Si fon un moviment ràpit o llent, és una qüestió fortament debatuda en el món acadèmic, i solament es decidiria per estudis meticulosos país a país.

La declinació de l'unitat política

L'unitat política de l'islam va començar a desintegrar-se. Els emirats, que encara reconeixien el liderage teòric del califa, es varen esgolar cap a l'independència, i un breu resorgir del control va terminar en l'establiment de dos califatos rivals: el dels Fatimíés en el nort d'Àfrica i el dels Omeyas (Califato de Còrdova) en Espanya (els emirs allí eren descendents d'un membre d'eixa família que va conseguir escapar). Al final, els abbasíes varen governar com a porritos per als emirs buyíes.

Una série de noves invasions va arrasar sobre el món islàmic. Primer, els recentment convertits turcs selyúcidas varen conquistar ràpidament l'Àsia islàmica, esperant restaurar el govern ortodox i véncer als fatimíes, pero pronte ells també varen caure presos de la descentralisació política. Despuix de la desastrosa derrota dels bizantino en la batalla de Manzikert en 1071 Occident va llançar una série de creuades i per un temps varen capturar Jerusalem. No obstant, Saladino va restaurar l'unitat, va derrotar als fatimíes i va reprendre la ciutat. Es varen llançar noves creuades en a lo manco l'intent nominal de recuperar la ciutat sagrada. Pero es va conseguir poc més que el saqueig i ocupació de Constantinopla, deixant a l'Imperi Bizantí sériament debilitat i llest per a una conquista posterior.

Durant este temps, es varen realisar grans alvanços en les àrees d'astronomia, poesia, ciències filosòfiques i matemàtiques.

Per a començos de el XIII, una amenaça molt més séria es cernía sobre l'islam. Els mongoles, que varen invadir Bagdad en 1258, havien conquistat la majoria dels territoris islàmics a l'est d'Egipte. Les hordes varen terminar permanentment en el Califato Abbasí i l'Era Dorada de l'islam medieval, deixant al món islàmic arruïnat i confús. Posteriorment els mongoles es varen convertir a l'islam i varen desenrollar la seua pròpia cultura basada en l'intercanvi divers i sofisticat, integrant elements de cada cantó d'Eurasia.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Islam|20px|Vore el portal sobre Islam]] Portal:Islam. Contingut relacionat en Islam.
• [[Archiu:{{#switch:Història|20px|Vore el portal sobre Història]] Portal:Història. Contingut relacionat en Història.

• Islam clàssic
• Expansió musulmana
• Guerres árabo-bizantino
• Al-Ándalus
• Islam per país
• Revolució iraní
• Guerra santa

Bibliografia

• Esposito, John (2000). Oxford History of Islam, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-510799-9.
• P. M. Holt (1977a). Cambridge History of Islam, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-29136-1.
• P. M. Holt (1977b). Cambridge History of Islam, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-29137-8.
• Albert Hourani (2003). A History of the Arab Peoples, Belknap Press; Revised edition. ISBN 978-0-674-01017-8.
• Sonn, Tamara (2004). A Brief History of Islam, Blackwell Publishing Ltd. ISBN 978-1-4051-0900-0.
• Baynes, T. S. (1888). The Encyclopædia Britannica: A dictionary of arts, sciences, and general literature. New York, N.I: H.G. Allen. pp. 545–606 .
• In Pastura, I. A. (1922). The Catholic Encyclopedia: An International Work of Reference on the Constitution, Doctrine, Discipline and History of the Catholic Church. New York: Encyclopedia Press. "Mohammed and Mohammedanism.". pp. 424–28
• Yarshater, Ehsan (2001). Encyclopædia Iranica, Routledge & Kegan Paul. ISBN 978-0933273566.

Enllaços externs

• Brief history of islam (anglés)
• Chronological history of islam (anglés)
• Internet Islamic History Sourcebook (anglés)
• Islam: 662AD: Present (anglés)

• Història de l'Islam I i II - Guies docents de l'Universitat de Salamanca