Guerres árabo-bizantino

Guerres árabo-bizantino

Les guerres árabo-bizantino o guerres romà-àraps varen ser una série de lluites disputades entre els musulmans, majoritàriament àraps, i l'Imperi romà d'Orient entre els sigles Plantilla:SIGLE i Plantilla:SIGLE d. C. Varen començar com a part de l'expansió musulmana durant els regnats dels califas ortodoxos i omeyas del sigle Plantilla:SIGLE i varen continuar en els seus successors, fins a mediats del sigle Plantilla:SIGLE.

L'irrupció dels àraps de la península aràbiga en els anys 630 els va permetre a estos despullar als bizantino de les seues províncies meridionals (Alce i Egipte). Durant els següents cinquanta anys, els califes omeyas varen mamprendre una série d'envestiments contra l'encara bizantina Àsia Menor; varen amenaçar dos voltes la capital imperial (Constantinopla) i es varen apoderar completament del Exarcado d'Àfrica. La situació no es va estabilisar fins al fracàs del segon lloc àrap de Constantinopla, en 718. La frontera entre els dos enemics va quedar fixada en els monts Tauro, en la vora oriental d'Àsia Menor. En la zona, casi despoblada, varen sorgir poderoses defenses d'abdós Estats. Durant el Califato abasí, les relacions entre bizantino i musulmans es varen normalisar; va haver un intercanvi d'embaixades i inclús alguns periodos de treua, pero el conflicte va seguir sent la norma. Tant el govern abasí com els senyors locals organisaven incursions i represàlies de les campanyes enemigues casi tots els anys, fins a ben entrat el sigle Plantilla:SIGLE.

Durant els primers sigles, els bizantino es varen mantindre normalment a la defensiva i varen evitar les batalles campals, preferint retirar-se a les seues places fortes. Solament a partir de 740 varen començar a realisar contraatacs, encara que encara l'imperi abasí era capaç de respondre en grans expedicions de castic en Àsia Menor. En la decadència i fragmentació de l'Estat abasí despuix de l'any 861 i l'enfortiment paralel de l'Imperi bizantí baix la dinastia macedónica, la situació va escomençar a canviar gradualment. Durant mig sigle (des d'aproximadament l'any 920 fins a 976), els bizantino varen conseguir finalment quebrar les defenses musulmanes i restablir el seu control sobre el nort de Síria i la Gran Armènia. L'últim sigle de les guerres árabo-bizantino va estar dominat pels conflictes fronteriços en els fatimíes en Síria, pero la frontera es va mantindre estable fins a l'aparició d'un nou poble, els selyúcidas, que varen escomençar a influir en la regió a partir del 1060.

Els musulmans també varen dominar la mar, i a partir de 650 tot el Mediterràneu es va convertir en camp de batalla entre bizantino i musulmans; les dos parts varen mamprendre atacs i contraatacs contra les illes i els enclavaments costers. Les incursions islàmiques varen alcançar la seua cénit en el sigle IX i començ de el X; despuix de conquistar Creta, Malta i Sicília, les flotes musulmanes varen alcançar les costes de França, Dalmacia i inclús la perifèria de Constantinopla.

Antecedents

Vore també: Guerres romà-sasánidas i Lloc de Constantinopla (626)

La successió de prolongades guerres entre l'Imperi bizantí i el sasánida en els sigles VI i VII va deixar als dos imperis agotats i vulnerables al nou ímpetu dels àraps islamisats. L'última d'estes lluites va terminar en victòria per als bizantino: l'emperador Heraclio va recuperar tots els territoris perduts i va tornar la Vora Cruz a Jerusalem en l'any 629.

No obstant, cap dels dos imperis va dispondre de temps per a recuperar-se, ya que, en el lapsus d'uns pocs anys, abdós varen sofrir l'arremesa dels àraps (que acabaven de recuperar l'unitat gràcies a l'islam), la qual, segons Howard-Johnston, «solament pot comparar-se en un tsunami humà». Segons Liska, el conflicte bizantí-persa, innecessàriament prolongat, va aplanar el camí a l'islam.

A finals dels anys 620, Mahoma ya havia conseguit conquistar i unificar bona part de la península aràbiga, i les primeres escaramuzas entre el món musulmà i l'Imperi bizantí es varen verificar durant el seu govern. Solament uns pocs mesos en acabant de que Heraclio i el general persa Shahrbaraz estipularen els térmens de la retirada de les tropes perses de les províncies bizantines orientals ocupades en l'any 629, els eixèrcits àraps i bizantino varen lliurar la batalla de Mu'tah. Mahoma va morir en 632 i li va succeir al front de l'Estat islàmic Abu Bakr, el primer califa, que va obtindre el domini de tota la península aràbiga gràcies a les victòries en les guerres Ridda; estes varen permetre la formació d'un poderós Estat musulmà que comprenia tota la península.

La conquista musulmana: 634-718

Segons diferents biografies musulmanes, Mahoma, havent rebut informació de que forces bizantines s'estaven concentrant en el nort d'Aràbia en intenció d'invadir la península, va marchar en un eixèrcit cap al nort fins a Tabuk (en el noroest de la moderna Aràbia Saudita) per a anticipar-se a l'embat bizantí. Les notícies, no obstant, varen resultar falses. Pese a açò, la batalla de Tabouk va representar el primer atac musulmà als bizantino; no va originar, no obstant, una guerra.

No existix un relat coetáneo de l'expedició de Tabuk, i molts dels detalls de la mateixa provenen de fonts musulmanes posteriors. Alguns creuen que una font bizantina menciona la batalla de Mu'tah, tradicionalment datada en 629, si ben no és segur que aixina siga. Els primers chocs podrien haver començat com a conflictes en els Estats àraps vassalls dels imperis bizantí i sasánida: els de els gasánidas i els lájmidas d'al-Hirah. En qualsevol cas, els àraps musulmans varen mamprendre a partir de l'any 634 una invasió d'abdós imperis, que els va dur a conquistar l'Alce, Egipte i Pèrsia. Els generals més sobreixents d'estes campanyes contra bizantino i sasánidas varen ser Jalid ibn al-Walid i Amr ibn al-As.

Conquista àrap de la Síria romana 634-638

Artícul principal → Conquista musulmana de Síria.

En el Llevant, tropes regulars bizantines, reforçades per reclutes locals, es varen enfrontar a l'eixèrcit musulmà invasor. Segons historiadors musulmans, els monofisitas i judeus del Alce varen donar la benvinguda als invasores àraps, ya que estaven descontents en el govern bizantí. Les tribus àraps tenien poderosos llaços econòmics, culturals i familiars en importants ciutadans àraps del Creixent Fèrtil.

L'emperador romà Heraclio havia caigut malalt, i per això no va poder dirigir personalment als eixèrcits que varen tractar de frenar la conquista musulmana de Síria i Palestina en l'any 634. En la batalla de Adjnadayn, que es va disputar en l'estiu d'eixe any, l'eixèrcit musulmà va obtindre una aplastant victòria. Despuix de véncer també en la de Fahl, els musulmans de Jalid ibn al-Walid varen conquistar Damasc (634). Els bizantino varen reaccionar reunint tots els soldats que varen poder i encarregant l'expulsió dels invasores als generals Teodoro Tritirio i Vahan (armeni).

En la batalla de Yarmuk, ocorreguda en el 636, no obstant, els musulmans, havent estudiat el terreny en detalle, varen atraure als bizantino a una batalla campal, un tipo d'enfrontament que els bizantino solien evitar, i els varen obligar a realisar una série de costosos assalts; després varen amprar les profundes valls i els riscs del lloc en una trampa mortal per als bizantino, als que infligieron una gravíssima derrota. Heraclio, segons l'historiador del sigle IX al-Baladhuri, va exclamar abans d'abandonar Antioquía i retornar a Constantinopla, decepcionat pel resultat del choc: «¡Pau a tu, oh Síria, quina excelent país és este per a l'enemic!» L'impacte de l'Alce per als bizantino es va reflectir en les paraules de Juan Zonaras: «(...) des de llavors [despuix de la pèrdua de l'Alce] la raça dels ismaelitas no va cessar d'invadir i saquejar tot el territori dels romans».

En abril del 637, els àraps, despuix d'un llarc sege, varen conquistar Jerusalem, que va rendir el patriarca Sofronio. En l'estiu d'eixe any, varen conquistar Gaza; per les mateixes dates, les autoritats bizantines d'Egipte i Mesopotamia varen pagar per a obtindre una molt costosa treua, que va durar tres anys en el cas egipcíac i un tan sol en el de Mesopotamia. Despuix de la batalla del pont de ferro va caure Antioquía a finals d'any; per a llavors els musulmans s'havien apoderat de tot el nort de Síria, pero varen respectar la Mesopotamia superior, a la que varen concedir la susodicha treua d'un any.

Quan va expirar esta en 638-639, els àraps varen ocupar també la Mesopotamia i l'Armènia bizantines i varen concloure la conquista de Palestina en l'assalt a Cesarea Marítima i l'entrada en Ascalón. En decembre de 639, els musulmans varen partir de Palestina per a invadir Egipte al començament de 640.

Conquista àrap del nort d'Àfrica: 639-698

Conquista d'Egipte i Cirenaica

Artícul principal → Conquista musulmana d'Egipte.

En l'época en que Heraclio va morir, els bizantino havien perdut ya bona part d'Egipte i en els anys 637-638 tota Síria estava també en mans dels eixèrcits de l'islam. 'Amr ibn al-A'as va penetrar en Egipte des de Palestina a finals del 639 o principis del 640, al mando d'entre tres mil cinccents i quatre mil hòmens. Progressivament se li varen ser unint nous reforços, entre els que va destacar l'eixèrcit de dotze mil soldats d'al-Zubayr. 'Amr va sitiar primer Babilonia i, despuix de conquistar-la, va marchar a atacar Aleixandria. Els bizantino, dividits i commocionats per la repentina pèrdua de tant territori, varen acordar desprendre's de la ciutat en setembre de l'any 642. La caiguda d'Aleixandria va posar fi al govern bizantí d'Egipte, i els va permetre als musulmans continuar la seua expansió militar pel nort d'Àfrica. Entre els anys 643 i 644, 'Amr va completar la conquista de la Cirenaica. Uthman va succeir al califa Omar al front de l'Estat islàmic en morir est.

Durant el seu regnat l'armada bizantina va recuperar breument Aleixandria en el 645, pero la va perdre de nou en el 646 despuix de la batalla de Nikiou. Les forces islàmiques varen assaltar Sicília en el 652 i es varen apropiar de Chipre i Creta a l'any següent. Segons els historiadors àraps, els cristians coptos varen donar la benvinguda als àraps de la mateixa manera que en el seu dia ho havien fet els monofisitas en Jerusalem. La pèrdua d'esta lucrativa província va privar als bizantino d'una valiosa font de blat, va causar escassea d'aliments en tot l'imperi i va debilitar als seus eixèrcits en les décades següents

Conquista del Exarcado d'Àfrica

Artícul principal → Conquista musulmana del Magreb.

"Les gents d'Homs varen respondre [als musulmans], "preferim el vostre govern i justifica molt més que l'estat d'opressió i tirania en el que estàvem. L'eixèrcit de Heraclio deurem, en l'ajuda del 'amil's', repulsar de la ciutat." Els judeus es varen alçar i varen dir, "jurem per la Torah, cap governador de Heraclio deurà entrar en la ciutat d'Homs, ¡a lo manco que hajam segut abans vençuts i agotats!" [...] Els habitants de les atres ciutats cristianes i judeues que havien capitulat als musulmans varen fer lo mateix [...] Quan per l'ajuda d'Alá els "infels" varen ser derrotats i els musulmans varen guanyar, varen obrir les portes de les seues ciutats, varen eixir en cantants i intérprets de música i varen començar a tocar, i pagar el kharaj."

Al-Baladhuri D'acort als historiadors musulmans de el IX, les poblacions locals veen el govern bizantí com opresivo, i preferien abans la conquista musulmana.

En l'any 647, un eixèrcit àrap al mando d'Abdallah ibn al-Sa’ad va invadir l'Exarcado d'Àfrica bizantí. Tripolitania va ser conquistada, seguida per Sufetula, 150 km al sur de Cartago, i el seu governador i autoproclamado Emperador d'Àfrica Gregorio va ser assessinat. La força de Abdallah's va retornar a Egipte en l'any 648, una volta que el successor de Gregorio, Genadio, els va prometre un tribut anual de 300 000 nomismata.

Despuix d'una guerra civil en l'Imperi àrap, els omeyas varen aplegar al poder en Muawiya ibn Abi Sufyan o Muawiya I. Baixe els omeyas es va completar la conquista dels restants territoris bizantins del nort d'Àfrica i els àraps varen conseguir desplaçar-se per àmplies zones del Magreb, invadint l'Espanya visigótica a través del estret de Gibraltar, baix el liderage del general bereber Táriq ibn Ziyad. Pero açò va ocórrer solament una volta que varen haver desenrollat el seu propi poder naval, conquistant i destruint la plaça forta bizantino de Cartago entre els anys 695 i 698. La pèrdua d'Àfrica va dur per conseqüència que el control bizantí del Mediterràneu occidental va ser desafiat per una nova i expansiva flota àrap, que operava des de Tunis.

Muawiyah va començar a consolidar el territori àrap des del Mar de Aral fins a la frontera occidental d'Egipte. Va posar un governador en Egipte en al-Fustat, i va llançar diferents assalts en Anatolia en el 663. Llavors, des del 665 fins al 689 va llançar una nova campanya en el nort d'Àfrica per a protegir a Egipte "dels atacs en el seu flanc per la Cirenaica bizantina". Un eixèrcit àrap de 40 000 efectius va prendre Barca, derrotant a uns 30 000 bizantino.

Una vanguarda de 10 000 àraps baix Uqba ibn Nafi es varen unir venint des de Damasc. En el 670, Kairuán en la moderna Tunis va ser establida com a base per a noves invasions. Kairouan es convertiria en la capital de la província islàmica d'Ifriqiya i un dels principals centres culturals árabo-islàmics de l'Edat Mija. Llavors ibn Nafi "es va sumergir en el cor de la regió, a travesó la terra salvage en la que els seus successors varen erigir l'esplèndida capital de Fez o finalment va penetrar fins a les costes del Atlàntic i el gran desert. Durant la seua conquista del Magreb, va prendre les ciutats costeres de Bugía i Tànger, prenent lo que en el seu dia havia segut la província romana de Mauritània Tingitana a on va ser finalment detingut. Tal i com l'historiador Luis García de Valdeavellano explica:

En la seua lluita contra els bizantino i els bereberes, els caps àraps varen estendre enormement els seus dominis africans, i en data tan primerenca com l'any 682 Uqba ya havia alcançat les costes de l'Atlàntic, pero va ser incapaç d'ocupar Tànger, i va ser forçat a retirar-se cap a les montanyes de l'Atles per un home que va passar a ser conegut en l'història i en la llegenda com Don Julián.

Atacs àraps sobre Anatolia i seges de Constantinopla

Quan la primera onada de conquistes musulmanes en Orient Pròxim va decaure, i una frontera semi permanent entre els dos poders es va establir, una àmplia zona, no reclamada ni pels bizantino ni pels àraps i virtualment deserta (coneguda en àrap com al-Ḍawāḥī, "les terres exteriors" i en grec com τὰ ἄκρα, ta akra, "els extrems") va sorgir en Cilicia, en paralel als llímits meridionals de les cordilleres del #Tauro i Antitauro, deixant a Síria en mans musulmanes i l'entanque de Anatolia en mans bizantines. Tant l'emperador Heraclio com el califa Omar varen seguir una estratègia de destrucció en esta zona, intentant transformar-la en una barrera efectiva entre abdós camps.

No obstant, els omeyas encara consideraven la completa subjugació de Bizancio com el seu objectiu últim. El seu pensament estava dominat per les ensenyances islàmiques, que situaven als infels bizantino fermament en el Dār al-Ḥarb, la «Casa de la Guerra», la qual, en paraules de l'estudiós islàmic Hugh N. Kennedy, «els musulmans deuen atacar quan siga possible; abans que la pau interrompuda pel conflicte ocasional, es pensava que el patró normal era el conflicte interromput per ocasionals treues temporals (hudna). La pau verdadera (ṣulḥ) solament podria alcançar-se quan l'enemic acceptara l'Islam o un estatus vassall».

Tant com a governador de Síria i posteriorment com a califa, Muawiya ibn Abi Sufyan (661–680) va liderar l'esforç musulmà contra Bizancio, especialment en la creació d'una flota que va desafiar a l'armada bizantina i va assaltar les illes bizantines i les seues costes. La sorprenent derrota de la flota imperial per la jove armada musulmana en la batalla dels màstils en el 655 va ser d'una importància crítica: va obrir el Mediterràneu, fins a llavors un "llac de Roma", a l'expansió àrap, i va començar una série de conflictes navals sobre el control de les rutes marítimes del Mediterráneao que va durar sigles.

El comerç entre les costes orientals i sureño musulmanes i les costes nortenyes cristianes durant este periodo varen aïllar a Europa Occidental dels alvanços del món musulmà: "en l'antiguetat, i de nou en l'Alta Edat Mija, el viage d'Itàlia fins a Aleixandria era habitual; en els primers temps islàmics els dos països eren tan remots que inclús l'informació més bàsica era desconeguda". Muawiyah també va iniciar les primeres incursions d'àmplia escala sobre Anatolia a partir de l'any 641. Estes expedicions, dirigides tant al saqueig com a debilitar i mantindre als bizantino ocupats, aixina com els assalts en represàlia bizantins, varen aplegar a establir-se com una característica de les guerres árabo-bizantino durant els següents tres sigles.

L'esclat de la primera guerra civil musulmana en el 656 va otorgar una pausa preciosa per a Bizancio, que l'emperador Constant II (r. 641–668) va utilisar per a apuntalar els seus defenses, estendre i consolidar el seu control sobre Armènia i sobretot per a iniciar una important reforma de la seua armada que va tindre un efecte durador: va establir la themata, les àmplies divisions territorials de mando en les quals Anatolia, el principal territori contigu que li quedava a l'Imperi, va ser dividida. Els restants de l'eixèrcit de terra que quedaven varen ser acantonats cada u d'ells, i a cada soldat se li va assignar terra en pagament pels seus servicis. La themata formaria l'espina dorsal del sistema defensiu bizantino durant els sigles que vindrien.

Atacs contra les possessions bizantines en Àfrica, Sicília i Orient

Despuix de la seua victòria en la guerra civil, Muawiyah va llançar una série d'atacs contra les possessions bizantines en Àfrica, Sicília i Orient. Cap al 670, la flota musulmana havia penetrat en el mar de Mármara i permaneixcut en Cícico durant l'hivern. Quatre anys més tart, una flota musulmana jagantesca va reaparéixer en el Mármara i va restablir la seua base en Cícico, des d'a on varen assaltar les costes bizantines casi a voluntat. Finalment, en el 676 Muawiyah va enviar un eixèrcit a Constantinopla per a sitiar-la tant per terra com per mar, començant el primer lloc àrap d'esta ciutat. Constantino IV (r. 661–685) va utilisar, no obstant, una nova arma devastadora que va passar a denominar-se "fòc grec", inventada per un refugiat cristià de Síria cridat Kallinikos d'Heliopolis, per a derrotar de modo decisiu l'armada atacant omeya, lo que a la postre va supondre l'alçament del sege en el 678. La flota musulmana va sofrir importants pèrdues en la seua tornada com a conseqüència de diferents tormentes, i l'eixèrcit va perdre molts hòmens davant l'atac de diferents eixèrcits en el seu camí de regrés.

Entre els que varen caure en el sege estava Eyup, el portador de l'estandart de Mahoma i l'últim dels seus companyers; per als musulmans en l'actualitat la seua tomba està considerada com un dels llocs sagrats d'Estambul. La victòria bizantina sobre els omeyas invasores va detindre l'expansió islàmica en Europa durant casi trenta anys.

El revés de Constantinopla va ser seguit per nous contratemps a través de tot l'imperi musulmà. Com escriu Gibbon, "este Alejandro mahometano, que sospirava per nous móns, va ser incapaç de preservar les seues recents conquistes. Despuix de la defección universal dels grecs i africans va tindre que tornar de les costes de l'Atlàntic". Les seues forces varen ser dirigides cap al aplastamiento de les rebelions, i en una d'eixes batalles va ser rodejat per insurgents i assessinat. Llavors, el tercer governador d'Àfrica, Zuheir, va ser derrocat per un poderós eixèrcit, enviat des de Constantinopla per Constantino IV en l'objectiu d'ajudar a Cartago. Mentrestant, una segon guerra civil àrap estava destrossant Aràbia i Síria, lo que va resultar en la successió de quatre califes des de la mort de Muawiyah en 680 i l'ascensió d'Abd al-Malik en el 685, i es va mantindre fins a l'any 692 en la mort del líder rebel.

Les Guerres Sarracenas de Justiniano II (r. 685-695 i 705-711), últim emperador de la dinastia heracliana, «va reflectir el caos general d'esta época». Despuix d'una victoriosa campanya, va alcançar una treua en els àraps, acordant la possessió conjunta d'Armènia, Iberia i Chipre; no obstant, en llevar a 12 000 cristians mardaitas de la seua Líban natiu, va eliminar un obstàcul principal per als àraps en Síria, i en el 692, despuix de la desastrosa batalla de Sebastópolis, els musulmans varen invadir i varen conquistar tota Armènia. Depost en 695, en Cartago perduda en el 698, Justiniano va retornar al poder entre 705-711. El seu segon regnat va estar marcat per diferents victòries àraps en Àsia Menor i el descontent civil. Supostament, va ordenar als seus guardes eixecutar als soldats de l'única unitat que no havia desertat despuix d'una batalla, per a evitar la seua deserció en la següent.

El primer i segon derrocament de Justiniano varen ser seguits pel desorde intern, en tumults successius i emperadors als que els faltava la llegitimitat o el respal. En este clima, els omeyas varen consolidar el seu control d'Armènia i Cilicia, i varen començar a preparar una nova renovada ofensiva contra Constantinopla. En Bizancio, el general #León el Isaurio (r. 717–741) acaba d'accedir al tro en març de l'any 717, quan l'impressionant eixèrcit musulmà baix el liderage del afamado príncip omeya i general Maslama ben Abd al-Malik Ibn-Marwan va començar a moure's cap a la capital imperial. L'eixèrcit i l'armada del Califa, liderats per Maslama, alcançaven els 120 000 hòmens i 1800 barcos d'acort a les fonts. Independentment de l'número real, era una força descomunal, molt major que la de l'eixèrcit imperial. Afortunadament per a #León i l'Imperi, els murs de la ciutat que donaven a la mar havien segut reparats i reforçats recentment. Adicionalment, l'emperador va firmar una aliança en el kan búlgar Tervel, que va estar d'acort en atacar la part atrassera dels invasores.

Entre juliol del 717 i agost del 718, la ciutat va ser sitiada per terra i mar pels musulmans, els qui varen construir una extensa llínea de circumvalació i contravalación en el flanc terrestre, aïllant la capital. El seu intent de completar el bloqueig per mar, no obstant, va fallar quan l'armada bizantina va amprar fòc grec contra ells, la flota àrap es va mantindre molt apartada de les muralles de la ciutat, deixant les rutes de suministrament de Constantinopla obertes. Forçats a estendre el sege fins a l'hivern, l'eixèrcit asediante va sofrir terribles baixes com a conseqüència de la fredor i de la falta de recaptes.

En primavera, el nou califa Umar ibn Abd al-Aziz (r. 717–720) enviament nous reforços, per mar des d'Àfrica i Egipte i per terra des d'Àsia Menor. Les forces de les noves flotes estaven compostes fonamentalment per cristians, que pronte varen desertar en gran cantitat, mentres que les forces terrestres varen ser emboscades i derrotades en Bitinia. A mida que la fam i les epidèmies varen continuar assolant el camp àrap, el sege va ser abandonat el 15 d'agost del 718. A la seua tornada, la flota àrap va sofrir noves baixes com a conseqüència de les tormentes i de l'erupció del volcà de Thera.

Estabilisació de la frontera: 718-863

La primera onada de conquistes musulmanes va terminar en el fallanc sege de Constantinopla en l'any 718; la frontera entre els dos imperis va quedar estabilisada entorn a les montanyes de Anatolia oriental. Les campanyes dels dos bandos varen continuar, pero es va esfumar l'esperança musulmana de conquistar Bizancio. Açò va suscitar contactes diplomàtics molt més regulars, i a voltes amistosos, aixina com al reconeiximent recíproc d'abdós imperis.

Com a resposta a l'amenaça musulmana, que va alcançar la seua cénit en la primera mitat del sigle Plantilla:SIGLE, els emperadors isáuricos varen adoptar la política de l'iconoclasia, que va ser abandonada en el 786, després recuperada en la década de 820 i finalment abandonada en el 843. La dinastia macedónica, explotant la decadència i fragmentació del califato abasí, va passar gradualment a l'ofensiva, i va recuperar bona part del territori perdut cap al sigle Plantilla:SIGLE. Posteriorment, a partir del 1071, els turcs selyúcidas li'ls varen tornar a arrebatar.

Assalts baix els últims omeyas i l'ascens de la iconoclasia

Seguint al fracàs de la captura de Constantinopla en els anys 717 a 718, durant un temps els omeyas varen dirigir la seua atenció cap a atres llocs, permetent als bizantino prendre l'ofensiva, conseguint algunes victòries en Armènia. Des de 720-721, no obstant, els eixèrcits àraps varen continuar les seues expedicions contra la Anatolia bizantina, encara que ara ya no perseguien la seua conquista sino assalts a gran escala, saquejant i devastant el camp i solament ocasionalment atacant els seus forts i principals assentaments.

Baixe els últims omeyas i primers califes abásidas, la frontera entre Bizancio i el Califato es va estabilisar entorn a la llínea de les cordilleres montanyoses de l'Tauro i Antitauro. En el costat àrap, Cilicia va ser ocupada permanentment i les seues ciutats desertes, com Adana, Mopsuestia (al-Massisa) i, sobretot, Tarso, varen ser refortificadas i habitades baix els primers abásidas. De modo similar, en l'Alta Mesopotamia, llocs com Kahramanmaraş (Mar'ash), Hadath i Melitene (Malatya) es varen convertir en centres militars de gran importància. Estes dos regions varen aplegar a formar les dos mitats d'una nova zona militar fortificada, el thughur.

Tant els omeyas com despuix els abásidas varen seguir prenent les expedicions anuals contra els "enemics tradicionals" del Califato com una part integral de la yihad continuada, i pronte varen passar a organisar-se de modo regular: una a dos expedicions en estiu (pl. ṣawā'if, sing. ṣā'ifa) acompanyades a voltes per un atac naval i/o seguides per incursions en hivern (shawātī). Els assalts estiuencs eren normalment dos atacs separats, la "expedició de l'esquerra" (al-ṣā'ifa al-yusrā/al-ṣughrā) llançada des del thughur de Cilicia i formada principalment per tropes síries, i la normalment major "expedició de la dreta" (al-ṣā'ifa al-yumnā/al-kubrā) llançada des de Malatya i formada per tropes de Mesopotamia superior. Els assalts solien confinar-se a les terres fronterices i a la vall de Anatolia central, i solament rarament aplegaven a les terres costeres perifèriques, que els bizantino havien fortificado considerablement.

Baixe el nou i més agressiu califa Hisham ibn Abd al-Malik (r. 723–743), les expedicions àraps es varen intensificar durant un temps, i varen ser liderades per alguns dels generals més capaços del Califato, incloent a príncips de la dinastia omeya com Maslama ibn Abd al-Malik i al-Abbás ibn al-Walid o els propis fills de Hisham Mu'awiyah, Maslama i Sulayman. En este temps Bizancio encara lluitava per la seua supervivència, i "les províncies fronterices, devastades per la guerra, eren una terra de ciutats arruïnades i llogarets deserts a on una població dispersa mirava cap a castells de roca o montanyes impenetrables abans que als eixèrcits de l'imperi en busca d'una mínima seguritat" (Kennedy).

En resposta a les renovades invasions àraps, i a una seqüència de desastres naturals com les #erupció de l'illa volcànica de Thera, l'emperador #León III el Isauro va aplegar a la conclusió de que l'imperi havia perdut el favor diví. Encara en el 722 havia intentat forçar la conversió dels judeus de l'imperi, pero pronte va començar a tornar la seua atenció cap a la veneració dels icons, que alguns bisbes havien aplegat a vore com idolatría. En el 726, #León va publicar un edicte condenant el seu us i es va mostrar a sí mateixa cada volta més crític en l'iconodulia. Va prohibir formalment les representacions de figures religioses en un breu concilie en el 730.

Esta decisió va provocar una important oposició tant del poble com de l'Iglésia, especialment del bisbe de Roma, oposició que #León no va tindre en conte. En paraules de Warren Treadgold: "no va trobar la necessitat de consultar a l'Iglésia, i sembla que li va sorprendre la profunditat de l'oposició popular en la que es va trobar." La controvèrsia va debilitar l'Imperi bizantí, i fon un factor clau del cisma entre el patriarca de Constantinopla i el papa.

El Califato omeya, no obstant, estava cada volta més dispers, distret per conflictes en diferents llocs, especialment les guerres jázaro-àraps en les que s'enfrontava als jázaros, en els qui #León III havia firmat una aliança casant al seu fill i hereu, Constantino V (r. 741-775) en la princesa jázara Tzitzak. Solament a finals dels anys 730 varen conseguir les expedicions militars musulmanes convertir-se en una amenaça, pero la gran victòria bizantina en la batalla de Akroinon i el caos de la revolució abásida varen dur a una pausa els atacs àraps contra l'Imperi. També varen obrir el camí per a una posició més agressiva per part de Constantino V, qui en el 741 va atacar la principal base àrap de Melitene, i va continuar conseguint més victòries. Estos èxits varen ser també interpretats per #León III i el seu fill Constantino com a evidència del renovat favor diví per la seua causa, i va enfortir la posició del iconoclasmo en l'Imperi.

Els primers abásidas

A diferència dels seus predecessors omeyas, els califes abásidas no varen buscar una expansió activa: en térmens generals, varen estar satisfets en els llímits territorials conseguits, i pràcticament totes les campanyes exteriors en les que es varen embarcar varen ser o be en represàlia o com a prevenció, en l'objecte de preservar les fronteres i de mostrar el seu poder als seus veïns. Al mateix temps, les campanyes contra Bizancio en particular varen seguir sent importants per al consum domèstic. Els assalts anuals, que casi s'havien extinguit despuix de la Revolució abásida, varen ser represos en renovat vigor des de l'any 780, i varen ser les úniques expedicions en les que el Califa o el seu fill varen participar en persona.

Com a símbol del rol ritual del califa com a cap de la comunitat musulmana, se'ls relacionava en la propaganda oficial en el liderage en el pelegrinage anual (hajj) cap a la #Meca. Ademés, la guerra permanent en les zones síries era útil per als abásidas ya que proveïa d'ocupació per a les èlits militars síries i iraquí i els diferents voluntaris (muṭṭawi‘a) que emigraven per a participar en la yihad.

En el seu anhel per destacar la seua pietat i el seu rol com a líder de la comunitat musulmana, el califa Harun al-Rashid (r. 786-809) en particular va ser el més enèrgic dels #gobernant abásidas en la seua lluita contra Bizancio: va establir una base en Raqqa, prop de la frontera; va complementar el thughur en 786 en formar una segona llínea defensiva en el nort de Síria, el al-'Awasim; i s'afirma que va dedicar anys alterns a conduir el Hajj i a campanyes en Anatolia, entre elles la major del periodo abasí, la coneguda com invasió abásida d'Àsia Menor de l'any 806.

Seguint una tendència iniciada pels seus predecessors immediats, el seu regnat també va vore el desenroll de contactes més regulars entre la cort abásida i Bizancio, en l'intercanvi d'embaixades i cartes sent més comuna que baix els governants omeyas. A pesar de l'hostilitat de Harun, "l'existència de les embaixades és un signe de que els abásidas acceptaven que l'Imperi bizantí era un poder en el que devien lluitar en térmens iguals" (Kennedy).

La guerra civil va tindre lloc en l'Imperi bizantí, en ocasions en respal àrap. En el respal del califa al-Ma'mun, els àraps baix el mando de Tomás l'Eslau varen invadir de tal modo que en qüestió de mesos sol dos themata en Àsia Menor eren fidels a l'emperador Miguel II. Quan els àraps varen capturar Salónica, la segona ciutat més important de l'Imperi, esta va anar ràpidament recapturada pels bizantino. El sege de Tomás en el 821 de Constantinopla no va passar les muralles de la ciutat, sent finalment forçat a retirar-se.

Els àraps no varen cessar en els seus designis en Àsia Menor i en el 838 varen començar una atra invasió, assaltant la ciutat de Amorio.

Sicília, Itàlia i Creta

Mentres que un equilibri relatiu regnava en Orient, la situació en el Mediterràneu occidental va ser irremediablement alterada en la llenta conquista de Sicília, que els aglabíés varen mamprendre en la década del 820. Utilisant Tunis com a base, els àraps varen conquistar Palermo en el 831, Mesina en el 842, Enna en el 859 i varen concloure la subjugació de l'illa en apoderar-se de Siracusa en el 878.

Açò els va afranquir l'accés al sur d'Itàlia i al mar Adriático, en els que posteriorment varen realisar incursions i varen establir nous assentaments. Bizancio va sofrir més tart un important revés en la pèrdua de Creta, que li va arrebatar una banda d'exiliats andalusíes. Estos varen establir un emirat pirata en l'illa i durant més d'un sigle varen assolar les costes fins a llavors segures del mar Egeo.

Resorgiment bizantí: 863-XI

La pau religiosa va aplegar en el sorgiment de la dinastia macedónica en l'any 867, aixina com baix un mando bizantí fort i unificat; en un temps en el que l'imperi abásida s'hi havia astillado en multitut de faccions despuix de l'any 861. Basilio I va tornar a fer de l'Imperi bizantí en una potència regional, durant un periodo d'expansió territorial, haciando de l'Imperi la força més poderosa d'Europa i desenrollant una política marcada per les bones relacions en el Papat de Roma. Basilio es va aliar en l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Luis II el Jove contra els àraps, i la seua flota va rebujar tot el mar Adriático dels seus assalts i escaramuzas.

En l'ajuda bizantina, Luis II va capturar Bari dels àraps en el 871. La ciutat va passar a ser territori bizantí en el 876. La posició bizantina sobre Sicília es va deteriorar, caent Siracusa al Emirat de Sicília en el 878. Catania es va perdre per als bizantino en el 900, i finalment també la fortalea de Taormina en el 902. Supostament Miguel de Zahumlia va assaltar el 10 de juliol del 926 Siponto (en latín: Sipontum), que era una ciutat bizantina en Apulia.

Seguix sense conéixer-se si Miguel va portar a terme este assalt baix el mando suprem del rei Tomislav de Croàcia, com ha segut sugerit per alguns historiadors. D'acort a Omrčanin, Tomislav va enviar l'armada croata baix el mando de Miguel per a alluntar als sarracenos d'eixa part del sur d'Itàlia i lliberar la ciutat. Sicília seguiria baix el control àrap fins a l'invasió normanda de 1071.

Encara que havien perdut Sicília, el general Nicéforo el Vell va conseguir prendre Tarento i bona part de Calàbria en el 880, que va formar el núcleu del posterior Catapanato d'Itàlia. Els èxits en la península itálica varen inaugurar un nou periodo de dominació bizantina en la zona. Per damunt de tot, els bizantino començaven a estabilisar la seua forta presència en el mar Mediterrànea, i especialment en l'Adriático.

Baix Juan Curcuas, els bizantino varen conquistar l'emirat de Melitene, junt en Tarsos el més poderós dels emirats perifèrics musulmans, i varen alvançar cap a Armènia en els anys 930. Les següents tres décades varen ser dominades per la lluita del clan dels Fokas i els seus descendents contra l'emir hamdanida d'Alep, Sayf al-Dawla. Al-Dawla va ser finalment derrotat per Nicéforo II, qui va conquistar Cilicia i el nort de Síria i va recuperar Creta. El seu net i successor, Juan I Tzimisces, va seguir encara més allà, casi alcançant Jerusalem, pero la seua mort en l'any 976 va terminar l'expansió bizantina cap a Palestina.

Despuix de dur al seu final a una guerra interna, Basilio II va llançar una contra campanya contra els àraps en el 995. Les guerres civils bizantines havien debilitat la posició de l'Imperi en orient, i els guanys de Niceforo II i de Juan de Tzimisces varen estar prop de perdre-se, sent Alep sitiat i Antioquía baix amenaça. Basilio va guanyar diferents batalles en Síria, lliberant Alep, prenent la vall del Orontes, i continuant les seues incursions cap al sur. Encara que no va tindre la força per a entrar en Palestina i reclamar Jerusalem, les seues victòries varen recuperar bona part de Síria per a l'imperi, inclosa la ciutat més gran de Antioquía sobre la que descansava el patriarca homònim.

Cap emperador des d'Heraclio havia segut capaç de mantindre estes terres durant cap lapsus de temps, pero l'Imperi va conseguir retindre-les durant els següents 110 anys, fins al 1078. Piers Paul Read escriu que cap a 1025, la terra bizantina "s'estenia des d'estret de Mesina i el adriático nort en occident fins al riu Danubio i Crimea en el nort, i les ciutats de Melitine i Edesa més allà del Éufrates en orient."

Baix Basilio II, els bizantino varen establir a una franja de nous themata, que s'estenien al norest des d'Alep (un protectorat bizantí) fins a Manzikert. Baixe este sistema administratiu de govern, els bizantino podien conseguir reunir una força d'a lo manco 200 000 hòmens, encara que en la pràctica estos s'ubicaven estratègicament a través de l'Imperi. Durant el govern de Basilio, l'Imperi Bizantí va alcançar la seua màxima grandea en prop de cinc sigles.

Conclusió

Estes guerres varen concloure quan els invasores turcs i diferents grups mongoles varen substituir als àraps com a potència regional. A partir dels sigles XI i XII, els selyúcidas remplazaron als àraps com a enemic principal dels bizantino en la frontera oriental de l'imperi i en ells varen disputar les guerres bizantí-selyúcidas pel domini de Anatolia.

L'Imperi bizantí va recuperar posicions en Oriente Pròxim en l'ajuda dels creuats occidentals a partir del finals del sigle XI, pese a la greu derrota que els turcs li havien infligido en la batalla de Mancicerta en el 1071. Per la seua banda, els principals conflictes per als àraps varen ser les lluites que varen mantindre en els creuats en el Llevant i Egipte, les invasions mongolas, i les lluites en l'Ilkanato i Tamerlán.

Efectes

Artícul principal → Cisma d'Orient.

De modo similar a atres guerres de tan llarga duració, les guerres árabo-bizantino varen tindre efectes duradors tant per a l'Imperi bizantí com per als Estats àraps. Els bizantino varen sofrir importants pèrdues territorials, mentres que els invasores àraps varen impondre el seu señorío en Orient Pròxim i en el nort d'Àfrica. L'atenció de la política bizantina es va desplaçar de les reconquistas occidentals de Justiniano a la defensa de les fronteres orientals dels envestiments dels eixèrcits islàmics. La falta d'influència bizantina en els assunts dels naixents Estats cristians d'Europa occidental va donar un fort estímul al afianzamiento del feudalisme i a l'autarquia econòmica en eixa regió.

L'opinió dels historiadors moderns és que un dels efectes més importants d'estes guerres va ser tensió que varen suscitar entre Roma i Bizancio. Durant la lluita per la seua supervivència contra els eixèrcits islàmics, l'Imperi bizantí va deixar de ser capaç d'oferir la protecció que en el seu dia va donar al Papat. Pijor encara: segons Thomas Woods, els emperadors intervenien habitualment en aspectes de la vida eclesiàstica que no concernien a l'Estat. La controvèrsia sobre l'iconoclasia dels sigles VIII i IX va ser un factor fonamental que va espentar a l'Iglésia llatina a estretir els llaços en els francs. Aixina, s'ha defés que el poder de Carlomagno va ser una conseqüència indirecta del sorgiment del moviment religiós fundat per Mahoma Pirenne va afirmar que l'Imperi franc mai hauria existit sense l'islam, i Carlomagno sense Mahoma seria inconcebible.

El Sacre Imperi Romà dels successors de Carlomagno va acodir després en ajuda de Bizancio, en temps de Luis II i durant les Creuades, pero les relacions entre els dos imperis varen seguir sent tenses. Segons la Crònica de Salerno, sabem que l'emperador Basilio envie una carta al seu homòlec occidental, amonestant-ho per usurpar-li el títul d'emperador. Argumentava que els governants francs eren simples reges, que cada nació tenia el seu propi títul per al seu senyor i que el títul imperial corresponia únicament al sobirà de la Roma oriental, a l'adop el propi Basilio.

Historiografia i atres fonts

Kaegi afirma que s'ha donat molta major atenció acadèmica a les fonts àraps existents en relació en les seues #obscuritat i contradiccions. No obstant, senyala que les fonts bizantines també són problemàtiques, com és el cas de les cròniques de Teófanes i de Nicéforo i d'aquelles escrites en siríaco, que són curtes i concisos mentres que l'important qüestió de les fonts i el seu us seguix sense resoldre's. Kaegi conclou que els estudiosos deuen sometre també la tradició bizantina a escrutini crític, ya que "contenen #biaix i no poden servir com un estàndart objectiu contra el que totes les fonts musulmanes puguen ser confiablemente confrontades".

Entre les escasses fonts llatines d'interés es troben l'història de Fredegario de el VII, i dos cròniques espanyoles de el VIII, totes les quals es basen en diferents tradicions bizantines i orals. Sobre l'acció militar bizantino contra les primeres invasions musulmanes, Kaegi afirma que les "tradicions bizantines... intenten fugir de la crítica a la debacle bizantina des de Heraclio a atres persones, grups o coses".

El ranc de fonts bizantines no històriques és vast: van des de papirs a sermones (sent els més significatius els de Sofronio i Anastasio Sinaíta), poesia (especialment la de Sofronio i Jorge de Pisidia), correspondència que en freqüència tenia un orige patriarcal, tractats apologètics, apocalipsis, hagiografia, manuals militars (en particular el Strategikon de Maurici des del començ de el VII), i atres fonts no lliteràries, com a epigrafia, arqueologia i numismàtica. Cap d'estes fonts conté un relat coherent de cap de les campanyes i conquistes dels eixèrcits musulmans, pero alguna d'elles contenen detalls d'incalculable valor que no s'han conservat en cap atre lloc.

Vore també

• Expansió musulmana
• Conquista musulmana del Magreb
• Egipte (província romana)
• Batalla de Poitiers (732)

Bibliografia

Fonts primàries

• Ahmad ibn Yahya al-Baladhuri. Futuh al-Buldan. Vore un extracte traduït l'anglés ("The Battle of Yarmouk and after") en Medieval Sources.

• Miguel el Siri (1899). Chronique de Michel li Syrien Patriarche Jacobite d'Antioche (translated by J.–B. Chabot) (en francés [volums I, II, III], en siríaco [Volum IV]), Paris.
• Teófanes el Confesor. Chronicle. Vore text original en Documenta Catholica Omnia (PDF).
• Zonaras, Juan, Annales. Vore text original en Patrologia Graeca.

Fonts secundàries

• (1912).The English Historical Review.27(106)

287–299.doi:10.1093/ehr/XXVII.CVI.287.

• Butler, Alfred J. (2007). The Arab Conquest of Egypt And the Last Thirty Years of the Roman, Read Books. ISBN 1-406-75238-X.
• Davies, Norman (1996). «The Birth of Europe», Europe, Oxford University Press. ISBN 0-198-20171-0.
• (1975).The English Historical Review.90

721–47.doi:10.1093/ehr/XC.CCCLVII.721.

• Greatrex, Geoffrey (2002). The Roman Eastern Frontier and the Persian Wars (Part II, 363–630 AD), Routledge. ISBN 0-415-14687-9.
• Haldon, John (1997). «The East Roman World: the Politics of Survival», Byzantium in the Seventh Century: the Transformation of a Culture, Cambridge. ISBN 0-521-31917-X.
• Haldon, John F. (1999). «The Army at Wars: Campaigns», Warfare, State and Society in the Byzantine World, 565-1204, Routledge. ISBN 1-8572-8494-1.
• Howard-Johnston, James (2006). East Rome, Sasanian Pèrsia And the End of Antiquity: Historiographical And Historical Studies, Ashgate Publishing. ISBN 0-860-78992-6.
• Kaegi, Walter Emil (1995). Byzantium and the Early Islamic Conquests, Cambridge University Press. ISBN 0-5214-8455-3.
• Kennedy, Hugh (1970). «Syria, Palestine, and Mesopotamia», Edwards, Iorwerth Eiddon Stephen (ed.). The Cambridge Ancient History, Cambridge University Press. ISBN 0-521-32591-9.
• Kennedy, Hugh (1998). «Egypt as a Province in the Islamic Caliphate, 641–868», Daly, M.W.; Petry, Calf. F. (ed.). The Cambridge History of Egypt, Cambridge University Press. ISBN 0-521-47137-0.

• Kennedy, Hugh (2006). «Antioch: from Byzantium to Islam», The Byzantine and Early Islamic Near East, Ashgate Publishing, Ltd.. ISBN 0-754-65909-7.
• Liska, George (1998). «Projection contra Prediction: Alternative Futures and Options», Expanding Realism: The Historical Dimension of World Politics, Rowman & Littlefield. ISBN 0-847-68680-9.
• ^{[enllaç trencat]}
• Norwich, John Julius (1990). Byzantium: The Early Centuries, Penguin Books. ISBN 9780140114478.
• Read, Piers Paul (2001). The Templars, Phoenix Press, Orion Publishing Group. ISBN 0-75381-087-5.
• Pirenne, Henri (1925). Mediaeval Cities: Their Origins and the Rivival of Trade, Princeton. ISBN 0-691-00760-8.
• Pirenne, Henri (2001). Mohammed and Charlemagne, Dover Publications. ISBN 0-486-42011-6.
• Runciman, Steven (1987). A History of the Crusades, Cambridge University Press. ISBN 0-521-34770-X.
• Sahas, Daniel J. (1972). «Historical Considerations», John of Damascus on Islam, BRILL. ISBN 9-004-03495-1.
• Speck, Paul (1984). «Ikonoklasmus und die Anfänge der Makedonischen Renaissance», Vària 1 (Poikila Byzantina 4), Rudolf Halbelt, pp. 175–210.
• Stathakopoulos, Dionysios (2004). Famine and Pestilence in the Clapix Roman and Early Byzantine Empire, Ashgate Publishing. ISBN 0-7546-3021-8.
• Treadgold, Warren (1997). A History of the Byzantine State and Society, Stanford University Press. ISBN 0-804-72630-2.
• Woods, Thomas (2005). How the Catholic Church Built Western Civilization, Regenery. ISBN 0-89526-038-7.
• Dölger, Franz Joseph (1924). Regesten der Kaiserurkunden dones ostromischen Reiches I, Oldenbourg.