Taormina
Taormina (grec antic Ταυρομένιον, Tauroménion, llatí Tauromenium) és una ciutat italiana situada en la costa este de l'illa de Sicília, en la província de Mesina, a mig camí entre Mesina i Catania. Conta en 10 442 habitants. Està casi en el llímit de la província de Catania, s'estén pel mont Tauro, un dels últims picos dels monts Peloritanos, a 200 m d'altitut, i es troba en un balcó sobre la mar, enfront del volcà Etna. És un centre turístic molt important des de el XIX, en visitants tan ilustres com Goethe, Friedrich Nietzsche i Richard Wagner. Posseïx magnífiques plages accessibles per mig de telefèric des de 1992 i un patrimoni històric molt ric, el màxim exponent del qual és el célebre teatre greco-romà. Ademés, es conserva un castell àrap, que ocupa el lloc de l'antiga ciutadella o Arx.
Geografia
[editar | editar còdic]Geografia física
[editar | editar còdic]Està situada en un tossal a 206 m sobre el nivell de la mar, suspesa entre les roques i la mar en un terrat del mont Tauro, en les ales meridionals dels monts Peloritani de la costa jónica, en el Etna al fondo.
Clima
[editar | editar còdic]El clima és típicament mediterràneu, sense excessos de calor en estiu ni de fredor en hivern. L'estiu és llarc i solejat, pero sec, ventoso i mai bochornoso. En estiu fa una calor humida en temperatures que poden aplegar als 40 °C i, rarament per damunt. L'hivern és curt i suau, i és l'estació més plujosa. La neu és poc freqüent, pero a lo llarc dels anys s'ha vist durant fortes ones de fret. cal destacar la gran nevada del 6 i 7 de giner de 2017, la més intensa en més de 50 anys.
Segons la mija de referència de trenta anys 1961-1990, la temperatura mija del més més fret, giner, és de +11,0 °C; la del més més càlit, agost, és de +26,6 °C.[1] Les pluges són escasses durant l'estiu, encara que no es tracta d'un clima especialment àrit. En primavera i autumne el clima és suau, en poques pluges i temperatures molt agradables. El hivern és fresc, en temperatures entorn als 10-15 °C.
Història
[editar | editar còdic]Hi ha moltes notícies sobre l'orige de Taormina (Tauromenion, Tauromenium, del topònim en grec antic Ταυρομένιον), pero ni estan ben documentades ni són fiables. L'hipòtesis més acceptada és la que relaciona el nom en l'ubicació de la ciutat en un tossal.
Época sícula i greco-siciliota
[editar | editar còdic]Diodoro Sículo, en el llibre XIV del seu Bibliotheca històrica, afirma que els sículos habitaven la fortalea de Taormina i vivien de l'agricultura i la ganaderia ya abans de l'arribada dels grecs de Cálcida a la baïa (735 a. C.), a on varen fundar Naxos (hui Giardini Naxos) en la desembocadura del riu Alcántara, la primera colónia grega en Sicília. La llegenda conta que els marins grecs que passaven per la costa oriental de Sicília varen oblidar realisar sacrificis en honor a Poseidón, i ell, encolerizado, els va fer naufragar. L'únic supervivent, Teocles, va aplegar al Cape Schico, pròxim a Naxos, i va tornar a Grècia per a contar les maravelles de Sicília, convencent als seus compatriotes per a instalar-se en l'illa.
Despuix de la destrucció de Naxos per Dionisio I de Siracusa, aliat de Esparta en la guerra contra l'imperialisme d'Atenes i hereu de la política pansiciliota de Hermócrates en el congrés de Gela, despuix d'unificar baix la seua corona les ciutats siciliotas, no va tolerar la presència en Naxos dels jonios de la calcídica Eubea, aliats d'Atenes, i es va moure contra ells, destruint la ciutat.
Despuix de la destrucció de Naxos per Dionisio I de Siracusa, en el 403 a. C., el seu territori va ser entregat als sículos,[2] els qui varen construir una miqueta al nort de l'antiga ciutat un campament en el Mont Tauro. Més vesprada va ser convertida en fortalea en el nom de «Tauromenio», cap al 396 a. C.[3] Dionisio va intentar ocupar-la, pero va ser rebujat a lo manco dos voltes.[4]Els supervivents de Naxos varen ocupar un territori en el mont Tauro, a on vivien els sículos junt en atres jonios que s'havien traslladat allí des de Naxos. Estos fets varen tindre lloc en els anys de la XCVI Olimpiada (396 a. C.), quan el general cartaginés Himilcón va declarar la guerra als sicelios i va destruir Mesana. Amenaçats per Dionisio, els naxiotas es varen traslladar en massa a Tauromenion, un tossal naturalment fortificada. A Dionisio, que volia recuperar per la força el territori dels tauromenitas, li varen respondre que els pertanyia per dret, perque els seus antepassats grecs ho havien pres abans que ells, expulsant als habitants locals. En el 392 a. C. es va firmar la pau, per la que la ciutat va ser entregada a Dionisio, que va expulsar als sículos i va establir allí als seus propis mercenaris.[5]
L'historiador Vito Amico (1697-1762) afirma que esta versió sobre els orígens de Taormina proporcionada per Diodoro es contradiu en el llibre XVI, quan sosté que Andrómaco va reunir als supervivents de la massacre de Naxos del 403 a. C. i els va convéncer per a que s'establiren en el 358 a. C. en les ales del propenc tossal «en forma de bou». El naixent núcleu urbà va prendre el nom de Tauromenion, topònim compost per Bou i la forma grega menein, que significa «permanéixer».[6]
Mentres que les notícies proporcionades per Cluverio coincidixen en la segona versió de Diodoro, Estrabón narra que Taormina va tindre el seu orige en els zancleos mesineses i els de Naxos. Açò aclariria en certa mida l'afirmació de Plinio, qui sosté que Taormina es dia originalment Naxos.
En el 358 a. C., Andrómaco, pare de l'historiador Timeo, va reunir als antics habitants de Naxos que estaven dispersos en Sicília i, baixe la seua direcció, es varen establir en Tauromenio, que pronte va créixer.[7] En el 345 a. C., va desembarcar procedent de Corinto allí Timoleón eludint la persecució dels cartagineses per a demanar el respal militar de la ciutat contra la tirania de Dionisio II, que des de Siracusa s'estenia per tota Sicília a l'est del riu Salso. Segons el testimoni de Diodoro, Taormina, governada sabiamente per Andrómaco, va progressar i resplandeció en opulencia i poder. Com era governada per Andrómaco, en un sistema just i democràtic, va ser respectada per Timoleón.[8] Més vesprada va passar a mans d'Agatocles, que va enviar a l'historiador Timeo a l'exili.
Despuix de Agatocles es va apoderar de Taormina un tirà, cridat Tindarión, contemporàneu d'Hicetas de Siracusa i de Fintias d'Agrigent.[9] Tindarión va ser un dels que varen cridar al rei Pirro de Epiro a Sicília en el 278 a. C. Pirro va desembarcar en Tauromenio i junt en Tindarión va marchar contra Siracusa.[10] Solament uns anys més vesprada, Hierón II de Siracusa dominava la ciutat i l'utilisava de base contra els mamertinos. Hierón va conservar la ciutat despuix del tractat en Roma del 263 a. C. Va continuar en poder de Siracusa despuix de la mort de Hierón.[11]
Época romana
[editar | editar còdic]Durant la segona guerra púnica, es creu que va predominar el partit romà. Va passar a Roma junt en el restant de l'illa, pero Taormina va rebre un tracte de favor per part de Marcelo, qui li va otorgar l'estatus de ciutat federada i aliada (una de les tres de l'illa), en lo que va conservar una independència nominal; no tenia cap obligació com, per eixemple, proveir de barcos a la flota romana, com en el cas d'atres ciutats de l'illa de Sicília.
En l'any 212 a. C., Roma declara tota Sicília província romana. Els seus habitants són considerats aliats dels romans, i en la segona oració contra Verre, Cicerón menciona que la ciutat és una de les tres «Civitates foederatae»[8], a les que denomina «Civis Notabilis»[9][10]. En conseqüència, els seus habitants no estan obligats a pagar diezmos ni a armar barcos i mariners en cas de necessitat.
Durant la primera guerra servil (134-132 a. C.), Tauromenium és ocupada pels esclaus insurrectos, que l'elegixen com a bastió segur. Durant uns anys varen desafiar al cònsul Publio Rupilio pero sitiats per Pompilio, resistixen durant molt temps, soportant inclús la fam. Solament es varen rendir quan un dels seus líders, Serapión, va traïcionar als seus companyers i va deixar que prengueren la fortalea. Serapión, i atres destacats caps varen ser eixecutats.
En el 36 a. C., va ser ocupada per Sext Pompeyo en la guerra contra Octaviano, i va anar el teatre d'un combat naval entre la flota de Pompeyo i la de Octaviano, que va guanyar Pompeyo. Les tropes de Octaviano varen desembarcar en Naxos per a recuperar la ciutat. Per a repoblar Tauromenium despuix dels danys causats per la guerra, pero també per a presidiarla, Octaviano, convertit en Augusto, envia en l'any 21 a. C. una colónia de romans lleals a ell i, al mateix temps, expulsa als habitants que se li oponien. Despuix de la guerra, Octaviano va establir allí una colónia romana, expulsant als antics habitants.
Estrabón parla de Tauromenion com d'una menuda ciutat, més menuda que Messina i Catania. Plinio i Ptolomeo recorden les seues condicions de colónia romana.
El tardoimperio i Bizancio
[editar | editar còdic]Va subsistir durant l'Imperi romà, i produïa un vi de bona calitat, sent molt valorat el marbre dels seus pedreras. Aliada de Roma, es va convertir en la capital de la Sicília bizantina despuix de la caiguda de l'Imperi romà. Va ser possessió bizantina fins al 906.
Segons una llegenda molt estesa, en l'arribada del cristianisme, Sant Pedro va destinar a Taormina al bisbe Pancrazio, que ya estava realisant la seua llabor de conversió en la regió, determinant en este nomenament la sèu del primer bisbat en Sicília. [11] Pancracio hauria construït la primera iglésia en les ales orientals de la ciutat, dedicada als sants apòstols Pedro i Pablo; pero l'existència real d'este personage no apareix en cap document històric: les primeres mencions es remonten a despuix del fi del domini islàmic.
Bisbes «molt distinguits per la seua santitat de costums, celosia i doctrina», escriu Vito Amico, es varen succeir fins a l'época àrap. Hi ha poques notícies sobre este periodo, que inclou la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident en 476, l'invasió dels godos, la presència dels bizantino i la conquista àrap-islàmica.
Lo cert és que Taormina ocupa una posició estratègica important per al control militar del territori circumdant: durant 62 anys és l'últim reducte de l'Imperi romà d'Orient (Bizancio) en Sicília, junt en Rometta, i resistix en vàries ocasions els atacs dels sarracenos,[12] fins a l'any 902.
Domini musulmà
[editar | editar còdic]L'1 d'agost de 902, despuix d'un sege, Taormina va ser conquistada pels àraps. En la típica exageració de totes les cròniques medievals, es conta que tots els habitants varons varen ser decapitats, entre ells el bisbe Sant Procopio, el cap del qual va ser duta en una font d'argent al cap de les tropes sarracenas, el aglabí Ibrahim II. Sense dubte, la matança va ser gran, es va cobrar la vida de moltes dònes i chiquets i es va vore agravada pel caràcter cruel i l'inestabilitat de Ibrāhīm II.
A pesar de que tota Sicília estava ya unificada en el poderós Emirat de Sicília, en 911, no obstant, el component cristià va recuperar el control de la ciutat, aprofitant el traumàtic traspàs de poder que va tindre lloc l'any anterior entre la dinastia suní aglabí i la dinastia chiïta ismaelita dels fatimíes. L'emir sicilià Aḥmad b. al-Qurhub, que es va mantindre fidel a la destronada dinastia aglabí de Qayrawān, va organisar una expedició per a recuperar el domini de Taormina, enviant en 913 al seu fill A elī a sitiar la ciutat, que, no obstant, va resistir tenazment, fins al punt de que el sitiador es va vore obligat a abandonar l'empresa.
En 919, el nou emir de Palermo, Sālim ibn Rashīd, fidel als fatimíes, va concedir una treua a Taormina i atres fortalees del Val Demone. La treua va terminar quan, en 962, l'emir de Sicília, Hasan I, va tornar a sitiar Taormina durant sèt mesos, lo que va terminar en la rendició en 963; les dònes més atractives varen ser dutes a l'iman fatimí al-Muʿizz, mentres que les demés varen ser convertides en esclaves. Molts dels habitants supervivents varen fugir per a refugiar-se en les montanyes circumdants.
Arribada dels normandos i naiximent del Regne de Sicília
[editar | editar còdic]El gran comte Roger es va apoderar de la ciutat i, despuix de conquistar Castronovo, es va dispondre a conquistar Val Demone, sitiant la ciutat per mig de la construcció de vintidós fortalees; no obstant, els defensors àrap-siculos de l'Emirat sicilià, ya caigut, varen resistir durant molt temps abans de capitular en 1078.
En 1130, la ciutat va passar a formar part definitivament del Regne de Sicília fundat pel rei Roger II. Des de 1272, el governador de Taormina va ser Giovanni Natoli, baró de Esparta.[13] Quan la sèu episcopal es va traslladar a la ciutat, Taormina es va convertir en ciutat demanial, inclosa primer en la diòcesis de Troina i després en la de Mesina.
Taormina va seguir els acontenyiments del Regne de Sicília, baixe la dinastia suaba, la angevina i després baixe la de la família Aragó a partir de les Vespres sicilianes de 1282. En 1410, el Parlament sicilià, un dels més antics d'Europa, va celebrar en Taormina la seua històrica sessió en el palau Corvaja, en presència de la reina Blanca de Navarra, per a l'elecció del rei de Sicília despuix de la mort de Martín I, cridat el Jove.
En el XVI, Felipe IV d'Espanya (Felipe III de Sicília) va concedir a la ciutat el privilegi de pertànyer de forma permanent a la Corona. En 1675, en motiu del tumult antiespañola de Messina, Taormina va permanéixer fidel a la Corona d'Espanya i al Regne de Sicília. Per este motiu, va ser sitiada pels francesos, aliats de Mesina, que la varen conquistar en setembre de 1676. Els francesos d'Orleans no la consideraven una ciutat important, fins a tal punt que durant un temps va quedar baix la jurisdicció militar de la propenca Savoca, que poc abans s'havia rendit als francesos, firmant en ells una ventajosa capitulació. En 1678, despuix de la derrota dels francesos, Taormina va tornar a estar baix la égida de l'Imperi espanyol, dins del com el Regne de Sicília estava inclós baix el mando d'un virrey, en els antics privilegis.
Sigles XIX i XX, Taormina localitat de turisme internacional
[editar | editar còdic]A pesar de l'ocupació del Regne de Nàpols per les tropes napoleòniques en 1799, el Regne de Sicília mai va ser invadit: es va mantindre independent i va eixir victoriós de les guerres napoleòniques. Per este motiu, el rei de Sicília Fernando III va voler agrair a Taormina la seua antiga llealtat als Borbones i, durant una visita oficial, en senyal de reconeiximent, va regalar a l'alcalde de l'época, Pancrazio Ciprioti, la Isola Bella.
Els Borbones varen facilitar l'accés a la ciutat, que des de l'época romana es realisava a través de l'estreta via consular Valeria, que s'elevava entre els tossals, travessant el promontori del Catrabico i creant aixina una carretera costera que conectava fàcilment Messina en Catania.
Molts països europeus i famosos escritors i artistes (Goethe, Maupassant, Houel i uns atres) varen mostrar interés per este agradable lloc i les seues bellees arqueològiques. Des de llavors, Taormina es va desenrollar i es va convertir en destí del turisme d'èlit, inicialment procedent sobretot d'Anglaterra: allí residien Florence Trevelyan (1852-1907), filla d'Edward Spencer Trevelyan (1805-1854), i Catherine Ann Forster (1815-1877). Despuix d'un larguísimo viage, Trevelyan va retornar al seu país per un temps, pero va decidir tornar a viure a Taormina, que va transformar radicalment junt en les seues afores. Es va casar en Salvatore Cacciola, professor de cirugia en l'Universitat de Bolonya, gran maestre francmaçó i ilustrat teósofo, que va ser alcalde de Taormina durant més de vint anys, en altibaixos.
Trevelyan va ajudar inicialment de forma gratuïta als La Floresta a ampliar el primer hotel de Taormina, l'hotel Timeo, i posteriorment va comprar el peñón de Sant Stefano, transformant-ho en un paraís terrenal que més vesprada es va batejar com Isola Bella durant una discussió entre ella i el baró alemà i fotógraf homosexual Wilhelm von Gloeden. Va comprar 87 parceles de terreny per a crear, entre 1897 i 1898, un parc al que va batejar com «Hallington siculo» en honor a Hallington Hall, el chicotet poble de Lincolnshire a on havia vixcut. Despuix de la seua mort, per a que el parc permaneixquera en mans dels taorminenses i no dels anglesos, Cessara Acrosso, únic net varó de Cacciola, d'acort en Giovanni Colonna, duc de Cesarò, ho va expropiar i li'l va cedir per mig del Real Decrete Llei 528 del 18 de febrer de 1923.
Des d'Anglaterra va aplegar el rei Eduardo VII (en 1906 i 1908), des d'Alemània personages com Johann Wolfgang von Goethe, que va mencionar Taormina en el seu Viage a Itàlia (Italienische Reise), Wilhelm von Gloeden, el pintor Otto Geleng, escritors i filòsofs com Goethe i Friedrich Nietzsche (qui va escriure ací Aixina va parlar Zaratustra), Richard Strauss, Richard Wagner, el kàiser Guillermo II d'Alemània[15] en el seu cosí el sar Nicolás II de Rússia, el sar Nicolás I de Rússia, la sarina Aleksandra Fëdorovna Romànova en els seus amics, el gran duc Pablo de Rússia, el príncip Feliks Jusùpov en la princesa Irina, l'archiduc Mihail Pàvlovic, germà del sar Nicolás II. Ademés, Ignazio Florio i Franca Florio, «l'estrela d'Itàlia», com la cridava el kàiser i amiga de Trevelyan, Gabriele D'Annunzio, Gustav Klimt, Sigmund Freud, Edmondo De Amicis, banquers, magnats i aristócrates de tot lo món.[16]
Alvançat el XX, Taormina va eixir sense gran trastorn de la Segona Guerra Mundial, i va seguir sent un lloc selecte de asueto hivernal; els millors hotels obrien en octubre i tancaven en juny. Entre els visitants es contaven Truman Capot, André Gide, D. H. Lawrence, Tennessee Williams, Greta Garbo, Ava Gardner, Richard Burton i Elizabeth Taylor, el polític Willy Brandt, la reina Juliana dels Països Baixos...
Taormina pronte es va fer famosa en tot lo món, tant per la bellea dels seus paisages, panoràmiques, colors, per les imàgens del Etna nevat i humeante que descendix fins a la mar turquesa, com per la seua permissivitat i «transgressió», per les seues «cenáculos cults», pel «mit d'Arcàdia», per la seua desenfrenada «dolce vita».
Evolució demogràfica
[editar | editar còdic]Cultura
[editar | editar còdic]Cada any tenen lloc en Taormina numerosos events, sobretot durant l'estiu. El Teatre Antico és escenari de concerts (música clàssica i llaugera), obres teatrals, òperes líriques i atres espectàculs que, en freqüència, s'emeten en mijos radiotelevisivos. Alguns eixemples són la cerimònia d'entrega dels "Nastri d'argento" (cintes d'argent), el Festivalbar o la Kore.
Des de 1983, els events més significatius es realisen en l'àmbit de Taormina Art, l'institució cultural que s'ocupa de l'organisació de la resenya de música, teatre i dansa, considerada una de les més importants d'Itàlia. Taormina Art s'ocupa també del Taormina Film Fest, el festival de Cine de Taormina, hereu de la Rassegna Cinematografica vaig donar Messina i Taormina, que va nàixer en 1960 i que durant vint anys va hostajar els premis David vaig donar Donatello en la participació de famosos personages del món de l'espectàcul. En l'àmbit del Festival de Cine s'entreguen els prestigiosos Nastri d'Argento, premis assignats per crítics cinematogràfics. Des de 2005, Taormina Art organisa en octubre el Giuseppe Sinopoli Festival, dedicat a este director d'orquesta, fallit en 2001 i que durant anys va ser el director artístic de Taormina Art.
En 2016, Taormina va servir com a localisació per a filmar la película original de Disney, Tini: El gran canvi de Violetta, protagonisada per Martina Stoessel.
Monuments i llocs d'interés
[editar | editar còdic]- Duomo, XII d. C.
- Teatre grec de Taormina, III a. C.
- Palazzo Corvaja, X d. C.
- Isola Bella, illa situada en el municipi de Taormina.
- La Naumachia, I a. C.
- Odeon, I a. C.
- Jardí públic de Taormina.[17]
Galeria d'imàgens
[editar | editar còdic]-
El teatre greco-romà
-
Porta Messina
-
Font barroca del 1635
-
Palazzo Corvaja
-
Claustre de Sant Domenico
-
Escorzo de la Vila comunale -
Piazza IX Aprile
-
La costa de Taormina
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
_-_n._1899_recto_-_Due_ragazzi_in_una_grotta.jpg){kind=link}
.JPG){kind=link}
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Temperatures Taormina
- ↑ Diodoro Sículo XIV,15.
- ↑ Diodoro Sículo XIV,59.
- ↑ Diodoro Sículo XIV,87-88.
- ↑ Diodoro Sículo XIV,96.
- ↑ Tauri moeniam es traduïx com: muralles al voltant del mont Tauro.
- ↑ Diodoro Sículo XVI,7.
- ↑ Diodoro Sículo XVI,68.
- ↑ Diodoro Sículo XXII, Excerpta Hoeschel, p. 495.
- ↑ Diodoro Sículo XXII, Excerpta Hoeschel, pp. 495-497.
- ↑ Diodoro Sículo XXIII, Excerpta Hoeschel, pp. 501-503.
- ↑ Gràcies a la presència de numeroses fonts d'aigua potable, cisternes i aqüeductes subterràneus.
- ↑ https://it.wikipedia.org/wiki/Antonino_Mànec_vaig donar_Casalgerardo Relazioni tra Federico III digues Sicília i Giovanna I vaig donar Napoli: documenti degli archivi del Vaticà, 1915
- ↑ «Wilhelm von Gloeden — Google Arts & Culture».
- ↑ 1896-1897-1901-1904, 1908.
- ↑ Dino Papale, Taormina Segreta - La Belle Epoque 1876-1914, Milano, Edizioni P&M, 1995, SBN PAL0112641.
- ↑ https://www.tripadvisor.es/attraction_review-g187892-d2049280-Reviews-Giardini_della_Vila_Comunale-Taormina_Province_of_Messina_Sicily.html
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Taormina.- Taormina en La Sicília Guia de Taormina. Teatre, Isolla Bella, plages i rutes (en espanyol).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Taormina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.