Elizabeth Taylor

Archiu:Elizabeth Taylor with Kennedy award.jpg

Elizabeth Taylor

Elizabeth Rosemond Taylor (Londres, 27 de febrer de 1932-Los Àngeles, 23 de març de 2011), també coneguda com Liz Taylor, va ser una actriu britanicoestadounidense de cine, teatre i televisió. Va desenrollar en Estats Units una carrera artística que es va estendre per més de xixanta anys, en la que va adquirir popularitat principalment com a actriu en películes d'Hollywood.

El seu primer paper en el cine va ser en There's One Born Every Minute (1942) —per als estudis Universal Pictures—, junt en Hugh Herbert. No obstant, el seu periodo de major popularitat ocorreria a mitan dels anys quaranta, en llarcmetrages jovenils com National Velvet, de 1944. Des de la década de 1950, els seus rols en cine varen ser cada volta més importants i va ser reconeguda per les seues #dot interpretatives per al drama, consagrant-se en películes com El pare de la nóvia (1950), A Plau in the Sun (1951), Jaganta (1956), Cat on a Hot Tin Roof (1958), Suddenly, Last Summer (1959) i BUtterfield 8 (1960), per les quals va rebre una gran cantitat de premis i distincions. Va ser dirigida per prestigiosos directors com Vincente Minnelli o Richard Brooks, i va actuar junt en actors com Richard Burton, Spencer Tracy, Montgomery Clift, James Dean, Roc Hudson o Paul Newman.

El seu paper com Cleopatra en l'accidentada i polèmica película homònima de 1963 va ser molt elogiat, de la mateixa manera que la seua actuació en Who's Afraid of Virginia Woolf? (1966) de Mike Nichols. En 1981 va debutar en Broadway en The Little Foxes, per la qual va rebre crítiques favorables. A mitan de la década de 1980, es va convertir en activista a favor de causes humanitàries, especialment la lluita contra el sida. El restant de la seua carrera va estar lligat principalment al mig televisiu, participant en telenovela com General Hospital i All My Children, i en comèdies com The Nanny. El seu retir de les pantalles es va produir en 2001 en la película per a televisió These Old Broads.

Entre els seus múltiples premis va guanyar tres premis Óscar (un d'ells honorífic), cinc Globos d'Or, tres premis BAFTA britànics i el David de Donatello. Va ser nomenada dama comendadora de l'Orde de l'Imperi Britànic, per lo que va rebre el títul de Dona'm, equivalent del masculí Sir.

Reconeguda pel seu espectacular i enlluernant bellea, va anar també sumament popular per la seua tormentosa vida privada i la seua passió per les joyes.

En 1999, el American Film Institute la va nomenar com la sèptima millor estrela femenina dels primers cent anys del cine nortamericà.

Biografia

Primers anys i educació

Elizabeth Rosemond Taylor va nàixer en Hampstead, Londres. Va ser la menor dels dos fills de Francis Lenn Taylor (1897-1968) i Sara Sothern (de fadrina Sara Viola Warmbrodt, 1895-1994), nortamericanes que residien en Anglaterra. El germà major de Taylor, Howard Taylor, va nàixer en 1929. Els seus pares eren originaris d'Arkansas. Francis Taylor era un marchant d'art i Sara era una exactriz el nom artístic de la qual era Sara Sothern. Sothern es va retirar dels escenaris en 1926, quan es va casar en Francis en la ciutat de Nova York. Els noms de Taylor són en honor a la seua yaya paterna, Mary Elizabeth (Rosemond) Taylor. Un dels seus besyayos materns era suís.

El coronel Víctor Cazalet, un dels seus amics més propencs, va tindre una influència important en la seua família. Fadrí adinerat, membre del Parlament i amic íntim de Winston Churchill, Cazalet era un gran apassionat de l'art i el teatre i va motivar a la família Taylor a mudar-se a Amèrica. Ademés, com un científic cristià i predicador llaic, els seus vínculs en la família eren espirituals. També es va convertir en el padrí d'Elizabeth. En una ocasió, quan ella estava sofrint d'una infecció greu quan era chiqueta, va permanéixer junt al seu llit durant semanes. Ella «pregava» estar en la seua companyia: «Mare, per favor flama a Víctor i invita-ho a que venja a assentar-se en mi».

El biógraf Alexander Walker sugerix que Elizabeth es va convertir al judaisme als vintisset anys i el seu respal permanent cap a Israel pugues haver segut influenciat per les opinions que escoltava en casa. Walker senyala que Cazalet va realisar una campanya activa per a una pàtria judeua i la seua mare també va treballar en vàries organisacions benèfiques, que incloïa la recaptació de fondos de patrocini per al sionisme.

A l'edat de tres anys, Taylor va començar a prendre lliçons de ballet. Poc abans del començ de la Segona Guerra Mundial, els seus pares varen decidir retornar als Estats Units per a evitar la guerra. Va viajar primer en la seua mare i germà, aterrisant en la ciutat de Nova York en abril de 1939, mentres que el seu pare es va quedar en Londres per a concloure els assunts en el seu negoci d'art, aplegant en novembre. Es varen establir en Los Àngeles, Califòrnia, a on el seu pare va obrir una nova galeria d'art, que incloïa moltes pintures que eren importades d'Anglaterra. La galeria pronte va atraure a moltes celebritats d'Hollywood que varen apreciar les seues modernes pintures europees. Segons Walker, la galeria «va obrir moltes portes per als Taylor, duent-los directament a la societat dels diners i el prestigi» dins de la comunitat cinematogràfica d'Hollywood.

Carrera artística

Començos

Poc despuix d'instalar-se en Los Àngeles, la mare de Taylor va descobrir que la gent d'Hollywood «habitualment vea una futura película per a cada cara bonica». Alguns dels amics de la seua mare, i inclús estranys, varen insistir que Taylor fera una prova de pantalla per al paper de la filla de Scarlett O’Hara en el film Gone with the Wind (Lo que el vent es va dur), que estava sent filmada. La seua mare es va negar a l'idea, puix mai va tindre l'interés de que la seua filla fora una chiqueta actriu i en tot cas, la seua idea era tornar a Anglaterra despuix de la guerra.

La columnista d'Hollywood Hedda Hopper va presentar als Taylor a Andrea Berens, la nóvia de John Cheever Cowdin, president i principal accioniste d'Universal Pictures. Berens va insistir a Sara que es prenguera el temps d'anar en la seua filla a vore a Cowdin, assegurant que l'havia enlluernat l'impressionant bellea de la chiqueta. Metro-Goldwyn-Mayer també es va interessar en Taylor de la mateixa manera que Louis B. Mayer, cap de l'estudi. Com a resultat d'això, tant Universal Pictures com MGM tenien dispost contractar-la. Quan Universal es va enterar de que MGM estava igualment interessada, Cowdin va telefonejar ràpidament a Universal i li va oferir un contracte de sèt anys.

Taylor va aparéixer en la seua primera película a l'edat de nou anys en There's One Born Every Minute (1942), la seua única película de l'Universal. Alguns especulen en que ella no va conseguir satisfer les expectatives de Cowdin, i que ni tan sols els seus bells ulls ho varen impressionar. Els ulls de Taylor eren blaus, fins al punt de semblar violetas, i estaven vorejats per un doble renc de pestanyes com a conseqüència d'una rara mutació genètica.

Primers papers

Taylor va figurar en l'elenc del film sobre la gossa Lassie Lassie Menja Home (1943) en el chiquet estrela Roddy McDowall, en qui compartiria una amistat de per vida. La película va rebre una atenció favorable per als actors i la MGM va firmar en Taylor un contracte convencional de sèt anys, a partir de $100 a la semana en pujades periòdiques. El seu primer treball en el nou contracte era un préstam d'eixida a 20th Century Fox per a interpretar el personage d'Helen Burns en una versió cinematogràfica de la novela de Charlotte Brontë Jane Eyre (1943). Taylor va retornar a Anglaterra per a aparéixer en la película Les roques blanques de Dover (1944), baix el sagell de MGM.

La persistència de Taylor en la busca del paper de Velvet Brown en la película Fòc de joventut, la va convertir en una estrela a l'edat de dotze anys. El seu personage era el d'una chiqueta que salva a un cavall de ser sacrificat i posteriorment, en l'ajuda d'un amic, ho entrena per a que participe en el Grand National. El film, que coprotagonizó en el jove actor Mickey Rooney i la nouvinguda a Amèrica Angela Lansbury, es va convertir en un gran èxit en el seu llançament en decembre de 1944. Molts anys despuix, Taylor la va cridar «la película més emocionant» que jamai havia fet, encara que la película li va dur alguns dels seus problemes d'esquena anys despuix, per la caiguda d'un cavall durant el rodage. Els espectadors i els crítics «es varen enamorar» d'Elizabeth Taylor quan la varen vore en la película.

Fòc de joventut va recaptar més de 4 millons de dólars en Estats Units i MGM li va firmar a Taylor un nou contracte a llarc determini. Per l'èxit de la película, Taylor va ser elegida per a una atra película de temàtica similar, Courage of Lassie (1946). L'èxit de la película va donar lloc a un atre contracte de Taylor, en el que s'estipulava que devia rebre $750 per semana. Els seus papers com la neurótica Mary Skinner en un préstam a la Warner Brothers en Life with Father (1947), Cynthia Bishop en Cynthia (1947), Carol Pringle en Aixina són elles (1948) i Susan Prackett en Julia Misbehaves (1948) varen tindre èxit. Taylor es va llaurar una reputació d'actriu adolescent competent i exitosa, sent malnomenada One-Shot Liz (en referència a la seua capacitat per a rodar una escena en una sola pren) i una carrera prometedora. L'interpretació de Taylor en el clàssic Mujercitas (Little Women, 1949) va ser el seu últim paper com a adolescent.

La transició a papers adults

En octubre de 1948, Taylor es va embarcar a bordo del RMS Queen Mary en rumbo a Anglaterra per a començar a filmar Conspirator. A diferència d'atres chiquets actors, Taylor va realisar una transició fàcil cap a rols adults. Per a eixe llavors, Taylor ya tenia la figura d'una dòna madura. Conspirator va fracassar en la taquilla, pero l'història d'una chicona nortamericana de díhuit anys que s'enamora perdidamente d'un oficial de la Guàrdia Britànica (Robert Taylor) de trentahuit anys va ser elogiada per la crítica per ser el seu primer paper adult en una película.

El seu primer gran èxit de taquilla en un paper adult va vindre com Kay Bancs en la comèdia El pare de la nóvia (1950), junt en Spencer Tracy i Joan Bennett. La película va donar lloc a una seqüela, El pare és yayo (1951). Al film li va anar be en taquilla, pero seria la pròxima image de Taylor que determinaria el curs de la seua carrera com a actriu dramàtica.

A finals de 1949, Taylor havia començat a filmar A Plau in the Sun (1951), de George Stevens, a on va ser aclamada per la seua interpretació d'Angela Vickers, una dòna malcriada pertanyent a l'alta societat, que s'interpon entre George Eastman (Montgomery Clift) i la seua pobra nóvia que s'ha quedat embarassada Alice Tripp (Shelley Winters), lluint a majors un vestit blanc que va causar furor entre el públic femení i va generar còpies en massa les quals varen ser venudes en tendes departamentals en tot el país. En 1991, la película seria inclosa entre les que preserva el National Film Registry (Registre Nacional de Films) de la Biblioteca del Congrés d'Estats Units per ser considerades «cultural, històrica, o estèticament significatives».

Atres películes en les que va intervindre varen ser Ivanhoe (1952), en Robert Taylor i Joan Fontaine, The Naked Jungle (1954) i L'última volta que vaig vore París (1954), en la que el seu paper d'Helen Willis Ellsworth es va basar en la de Zelda Fitzgerald i, encara que estava embarassada del seu segon fill, Taylor va seguir alvance en la película.

Despuix d'un paper més substancial junt en Roc Hudson i James Dean en l'èpica película de George Stevens Jaganta (1956), Taylor va ser nominada a un premi de l'Acadèmia a la millor actriu per la película L'arbre de la vida (1957), ambiciosa producció ambientada en la Guerra de Secessió, pensada per a emular l'èxit de Lo que el vent es va dur. En l'apogeu de la seua bellea, va protagonisar junt en Paul Newman el drama romàntic Cat on a Hot Tin Roof (1958), adaptació de l'obra teatral homònima de Tennessee Williams. Va rebre múltiples crítiques positives, la seua segona nominació al premi Óscar per millor actriu i la seua primera candidatura al guardó BAFTA com a millor actriu britànica.

Durant les décades de 1950 i 1960, es va convertir en una de les majors estreles del firmament d'Hollywood gràcies a la seua presència en els títuls citats i en uns atres com Suddenly, Last Summer (1959), junt en Katharine Hepburn i Montgomery Clift (que li proporcionaria el seu primer Globo d'or i una atra nominació a l'Óscar). Taylor i Montgomery Clift varen mantindre una estreta amistat fins a la mort de l'actor en 1966.

En Una dòna marcada (1960), a on encarnava a una prostituta de lux, Liz Taylor es duria el seu primer Óscar a la millor actriu, despuix de sumar quatre nominacions en anys consecutius, un récort només igualat per Marlon Brando. A finals de la década de 1950, es va accentuar la seua rivalitat en Marilyn Monroe, l'atra gran estrela dels estudis 20th Century Fox, si be es varen especialisar en diferents papers: Taylor va optar per personages atormentats, temperamentales i problemàtics, i Marilyn es va fer famosa com a prototip de sex symbol, majorment en comèdies.

La seua categoria d'estrela va quedar reforçada en la película més cara en l'història fins a llavors: Cleopatra (1963). Per esta película, Elizabeth Taylor va ser la primera actriu que va firmar un contracte per la suma (para llavors astronòmica) d'un milló de dólars. No obstant, vàries peripècies la varen dur a superar este récort: els múltiples retarts i contratemps del rodage, i un percentage de la taquilla contemplat en el seu contracte varen motivar que terminara cobrant el seu sòu multiplicat per sèt. Va ser en el rodage d'esta película a on va conéixer a Richard Burton; varen iniciar una romançada estant abdós casats, lo que va provocar un enorme escàndal.

A partir de mediats de la década de 1960, la seua participació en el cine va ser perdent espenta, encara que encara va tindre ocasió d'intervindre en vàries películes de relleu, com La dòna indomable (dirigida per Franco Zeffirelli), Reflexos en un ull dorat, en Marlon Brando (baixe la direcció de John Huston) i ¿Quí tem a Virginia Woolf?, de la que es diu és la seua millor interpretació, al costat de Richard Burton. Per este treball, que en certa manera reflectia les desavenències reals dels seus protagonistes, Taylor va rebre el seu segon Óscar a la millor actriu.

Irrupció en la televisió (1973-1979)

A partir de la década dels setanta, la carrera de Taylor en el cine va decaure clarament, per lo que va començar a prendre part en papers per a la televisió i el teatre. La primera película rodada per a la televisió en la que va participar va ser Divorce His - Divorce Hers, de 1973, en la que va compartir escena en el seu llavors espós Richard Burton i va ser dirigida per Waris Hussein. Es va tractar d'un drama en el que el matrimoni conformat per Jane i Martin Reynolds aplega al seu fi despuix de díhuit anys. En eixe mateix any va acodir al Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià, a presentar la seua nova película Una hora en la nit; vivia una temporada difícil per la seua recent separació de Richard Burton. La seua estància va ser tan fugaç com a polèmica, pero Taylor va donar mostres del seu caràcter amable, no exent de traces caprichoses pròpies del seu estatus d'estrela. En 1976, va rodar junt en Ava Gardner i Jane Fonda El pardal blau, película per al públic infantil dirigida per George Cukor, que va rebre resenyes neutres i no va funcionar massa be comercialment.

En 1977, va actuar junt en Diana Rigg i Len Cariou en l'adaptació cinematogràfica de l'obra musical A Little Night Music (Dolça Viena), en guion d'Ingmar Bergman i direcció d'Harold Prince. Va rebre majoritàriament crítiques negatives.

Cine, teatre i televisió (1980-1989)

Més vesprada, va protagonisar L'espill trencat (1980), basada en un relat d'Agatha Christie, junt en Angela Lansbury, Tony Curtis, Kim Novak i el seu amic personal Roc Hudson, baix la direcció de Guy Hamilton. Es va tractar d'un llarcmetrage que va rebre bones crítiques.

Va participar en dos obres de teatre en Broadway: The Little Foxes (1981), portada a terme en el Teatre Martin Beck, per la que va ser nominada al premi Tony per millor actriu principal d'una obra. I Private Lives (1983), en la direcció de Milton Katselas en el Teatre Lunt-Fontanne. cal afegir que també va ser la productora eixecutiva d'abdós.

A principis de la década de 1980, Liz Taylor va participar en alguns episodis de les populars telenovela General Hospital i All My Children. A partir de llavors les seues aparicions en televisió es varen acréixer considerablement, sent protagonista en 1983 de Between Friends, telefilme escrit pel guioniste Shelley List i en la participació especial de Carol Burnett, i en 1984 presentant-se com a actriu invitada en un episodi de la série de drama Hotel.

En 1985, va ser protagoniste de la película per a televisió Malice in Wonderland, una història basada en fets reals sobre la rivalitat de les periodistes Louella Parsons (interpretada per Taylor) i Hedda Hoper. La producció va rebre crítiques variades, pero aixina i tot va resultar ser un dels principals events televisius de l'any i va generar altes classificacions en els Nielsen Ratings. El seu següent proyecte va ser la miniserie North and South (1985), un drama de la Guerra de Secessió basat en la trilogia homònima de noveles escrita per John Jakes, a on va fer el paper de Madam Conti, la propietària d'un prostíbul. La majoria dels seus papers en eixa época varen ser en películes de televisió que no varen rebre l'aclamació de la crítica com els seus primers treballs en el mig pero varen continuar sent acceptats pel públic, entre elles Poker Alice (1987).

En 1988, Taylor va filmar Young Toscanini, el seu primer llarcmetrage estrenat en cines des de The Mirror Crack'd feya huit anys arrere, a on va recrear a la cantant d'òpera Nadina Bulichoff. Va ser protagonisada per C. Thomas Howell i dirigida per Franco Zeffirelli. No obstant, el llarcmetrage va rebre resenyes negatives i no va funcionar be comercialment. A l'any següent, Taylor va tornar a treballar en el mig televisiu. Va actuar junt en Mark Harmon, Valerie Perrine, Ronnie Claire Edwards i Rip Torn en una adaptació de Sweet Bird of Youth (Dolç pardal de joventut), dirigida per Nicolas Roeg. Dit telefilme actualisava una obra teatral (ya duta al cine en Geraldine Page i Paul Newman) basada en la novela homònima de Gavin Lambert.

Focalización en televisió (1989-2001)

En 1989, va ser protagonista de la película per a televisió Sweet Bird of Youth, adaptació de l'obra teatral homònima de Tennessee Williams, dirigida per Nicolas Roeg. Taylor va representar a una actriu de cine en decadència que sofrix d'alcoholisme i drogadicció.

A partir de la década de 1990, la carrera cinematogràfica de Taylor es va bolcar casi per complet en la televisió. Per eixemple, va posar la veu al personage de Maggie Simpson en un episodi de la popular série animada de FOX Els Simpson en 1992 i va realisar una breu aparició a modo de cameo en un capítul de la comèdia de situació protagonisada per Fran Drescher The Nanny, en 1994.

La seua última aparició en una película —també la primera des de la seua actuació en Young Toscanini sis anys abans— va ser en Els Picapiedra (1994), versió en image real de la série homònima d'animació dels anys xixanta. Allí va treballar al costat de John Goodman, Rick Moranis, Elizabeth Perkins i Rosie O'Donnell, entre uns atres. La película va suscitar reaccions dispars: va ser un èxit a nivell financer, pero va rebre crítiques majorment negatives. Pel seu treball, Taylor va ser candidata a un Golden Raspberry en la categoria de pijor actriu secundària.

Cap al final de la seua carrera, va començar a rebre honors i reconeiximents per la seua longeva trayectòria en l'espectàcul. En 1999, va rebre el premi BAFTA a la trayectòria i en 2000 va ser declarada dama comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II. Es va retirar de les pantalles en la película per a televisió These Old Broads (2001), al costat de Debbie Reynolds, Shirley MacLaine i Joan Collins.

En març de 2003, Taylor va rebujar l'invitació que li va realisar l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques per a assistir a la 75.ª cerimònia d'entrega dels premis Óscar com a mostra de la seua oposició a la guerra d'Iraq. L'1 de decembre de 2007, l'actriu va participar d'una funció benèfica de l'obra teatral Love Letters, en la que va compartir escena en James Earl Jones. Les entrades tenien un cost de 2500 dólars i la recaptació va ser destinada a la fundació caritativa de Taylor.

Vida personal

Matrimonis, romançades i fills

Taylor es va casar huit voltes en sèt marits. Els seus esposos en orde cronològic varen ser:

• Conrad «Nicky» Hilton (6 de maig de 1950-29 de giner de 1951); Taylor creïa que estava enamorada del jove hereu, pero també volia escapar del control de la seua mare. Hilton es donava al «joc, la beguda i una conducta abusiva» i ella i els seus pares, horrorisats, li varen provocar un abort involuntari, i el matrimoni va terminar en divorç despuix de nou mesos.

• Michael Wilding (21 de febrer de 1952-26 de giner de 1957); actor britànic, 20 anys major que ella.

• Mike Todd (2 de febrer de 1957-22 de març de 1958); productor de cine qui un any despuix va morir en un accident d'aviació. Encara que la seua relació va ser tumultuosa, més tarde Taylor es va referir a ell com un dels tres amors de la seua vida, junt en Burton i les joyes.

• Eddie Fisher (12 de maig de 1959-6 de juny de 1964); despuix d'un periodo de tan sol sis mesos de viudez, va conéixer, en 1959, al millor amic de Mike Todd, el cantant Eddie Fisher, casat per llavors en el seu millor amiga Debbie Reynolds. La seua relació va ser inicialment amistosa, pero Fisher es prendó d'ella i va decidir abandonar a la seua dòna. La nova parella va contraure matrimoni en mig d'un dels escàndals més sonats de l'época. Per a esta boda l'actriu es va convertir al judaisme, la creència de Fisher. Liz Taylor va ser tachada de furta-marits, si ben ya en la seua madurea, ella i Debbie Reynolds es varen reconciliar.

• Richard Burton (15 de març de 1964-26 de juny de 1974 / 10 d'octubre de 1975-29 de juliol de 1976); ho va conéixer en 1962, en la filmació de Cleopatra, i va anar el seu gran amor, en qui despuix es va casar i es va divorciar en dos ocasions i en el que va adoptar a la seua quarta filla. Les seues constants discussions, el seu caràcter borrascoso i les seues polèmiques declaracions varen ser la causa de grans escàndals. Rius de tinta varen córrer des de l'inici de la publicitada película, fins al seu divorç en 1974, la seua reconciliació en 1975 i el seu nou divorç en 1976. Burton la agasajó en fastuosas joyes, com el diamant groc Krupp i la perla Pelegrina, que antany va pertànyer a Felipe II i va ser reproduïda per Velázquez en varis retrats reals. Quan esta joya va eixir a la venda i la va comprar Richard Burton, des d'Espanya es va intentar entorpir l'operació, afirmant que era falsa. Pero és sense dubte més famós el diamant Taylor-Burton de 69 quilats, comprat en 1969 per 1,1 millons de dólars. Ya en els anys huitanta, Liz ho va revendre pel triple i va destinar els diners a fins benèfics en Àfrica. En decembre de 2011, fallida ya l'actriu, les seues joyes i valiosos vestits es varen subastar, alcançant sifres astronòmiques.

• John Warner (4 de decembre de 1976-7 de novembre de 1982); en ell va tindre un matrimoni infeliç que la va dur a l'alcoholisme. Elizabeth va estar a punt de casar-se en un advocat mexicà, Víctor Lluna, en qui va tindre un accident automovilístic dies abans, lo que va interrompre el matrimoni; despuix de recuperats abdós varen decidir no casar-se.

• Larry Fortensky (6 d'octubre de 1991-31 d'octubre de 1996); obrer de la construcció al que havia conegut en el Centre Betty Ford durant una cura de desintoxicació. Varen contraure matrimoni en el Rancho Neverland de Michael Jackson en 1991 i varen terminar divorciant-se en 1996.

Abans de casar-se en Hilton, va estar compromesa en Glenn Davis, guanyador del Trofeu Heisman.

Taylor va tindre dos fills: Michael Howard (naixcut el 6 de giner de 1953) i Christopher Edward (naixcut el 27 de febrer de 1955), en Michael Wilding. Va tindre una filla, Elizabeth Frances (naixcuda el 6 d'agost de 1957), en Michael Todd. Durant el seu matrimoni en Eddie Fisher, Taylor va començar els procediments per a adoptar una chiqueta de 2 anys d'edat, d'Alemània, Mary (naixcuda l'1 d'agost de 1961); el procés d'adopció va ser finalisat en 1964, despuix del seu divorç.

En 1971, Taylor es va convertir en yaya als trentanou anys. En el moment de la seua mort, li sobrevivien els seus quatre fills, dèu nets i quatre bisnietos.

Conversió al judaisme

A raïl de la mort d'Elizabeth Taylor i dels problemes en el seu enorme testament, s'ha dit que la famosa actriu es va convertir al judaisme a l'edat de vintisset anys, alguna cosa que, per una atra part, ya apareixia citat en la biografia del crític norirlandés Alexander Walker, Elizabeth - The Life of Elizabeth Taylor (Weidenfeld, 1991).

Encara que Elizabeth Taylor va nàixer en Londres en el sí d'una família cristiana, els seus pares, nortamericans heretats en la capital britànica, pertanyien a la Christian Science. Des de la seua boda en Eddie Fisher en 1959 fins a la seua mort en 2011, Elizabeth Taylor sempre va professar la fe judeua. De fet, quan es va instaurar el Mandat britànic de Palestina, tant la seua mare com el seu padrí, l'influent Coronel Victor Cazalet (amic personal de Winston Churchill), varen recolzar el sionisme. També l'actriu ho va recolzar a lo llarc de tota la seua vida, de la mateixa manera que a l'estat d'Israel durant l'últim mig sigle.

La seua relació en Michael Jackson

Taylor era molt amiga del fallit Rei del Pop, Michael Jackson. Va ser precisament ella la primera persona que ho va cridar aixina en una entrega de premis, i d'ahí va sorgir l'apelatiu tan popular. Ademés, Michael Jackson li va escriure una cançó exclusiva per al seu natalici, cridada «Elizabeth I Love You», i una fotografia en abdós junts va ser inclosa en la portada de l'àlbum d'èxits de Jackson History.

Ya anys abans, una escena jovenil de l'actriu es va incloure en el video musical de «Leave Em Alone». Jackson li va dedicar una exitosa cançó de l'àlbum Bad: «Liberian Girl». En 1991, Jackson va acollir en el seu Rancho Neverland la boda de l'actriu en el seu últim marit, Larry Fortensky.

En 2005, Elizabeth Taylor va assistir a testificar a la série de juïns davant les sospites d'abús infantil que pesaven en contra de Jackson. Taylor es va mostrar en tot moment incondicional, declarant a favor d'ell i negant totes les acusacions.

Taylor es va mostrar massa afectada despuix de la sorpressiva mort del cantant el 25 de juny de 2009 i va estar present el 3 de setembre de 2009 en el sepeli privat de Michael Jackson en el cementeri Forest Lawn.

Problemes de salut, malalties i decés

Taylor va lluitar en problemes de salut a lo llarc de la seua vida; a partir del seu divorç d'Hilton, Taylor va tindre greus #chàquia cada volta que travessava per problemes en la seua vida personal. Taylor va ser hospitalisada més de setanta voltes i va tindre a lo manco vint operacions. Moltes voltes els titulars dels periòdics erròneament anunciaven que Taylor estava prop de la mort.

Taylor en la seua madurea constantment guanyava i perdia gran cantitat de pes, alcançant des de 54 fins a 82 kg en la década de 1980. Va començar en una adicció al tabac a mitat de la década de 1950 i temia desenrollar càncer de pulmó, quan en octubre de 1975 uns estudis de rajos X li varen mostrar taques en els seus pulmons, duent més vesprada a un tractament per a no desenrollar la malaltia. Taylor es va trencar l'esquena cinc voltes, va tindre dos tongades de caderes, tenia una histerectomía, va sofrir de disenteria i flebitis, va tindre una perforació en el seu esòfec, va sobreviure a un benigno tumor cerebral erradicat en 1997 i al càncer de pell i va tindre atacs de neumonia que varen amenaçar la seua vida en dos ocasions. En 1983 va admetre haver segut adicta a les pastilles per a dormir i als analgésicos durant trentacinc anys. Va rebre tractament per al seu alcoholisme i la seua adicció a les drogues, ingressant en el Centre Betty Ford durant sèt semanes a partir de decembre de 1983 fins a giner de 1984 i de nou a partir de l'autumne de 1988 fins a principis de 1989.

El 30 de maig de 2006, Taylor va aparéixer en Larry King Live para refutar les afirmacions de que ella havia estat malalta, i va negar les acusacions de que patia la malaltia d'Alzheimer. Va començar a usar una cadira de rodes i quan se li va preguntar al respecte, va declarar que tenia osteoporosis i que havia naixcut en #escoliosis.

La mutació que va otorgar a Taylor dobles pestanyes també va poder haver contribuït al seu historial de problemes del cor. En novembre de 2004, Taylor va anunciar que sofria insuficiència cardíaca congestiva, una malaltia progressiva en la que el cor es debilita, deixant de bombejar suficient sanc a tot el cos, particularment a les extremitats inferiors, tals com els turmells i els peus. En 2009, es va sometre a una cirugia cardíaca per a colocar-li una vàlvula en el cor. En febrer de 2011, els nous síntomes relacionats en l'insuficiència cardíaca varen fer que fora ingressada en l'hospital Cedars-Sinai Medical Center en Los Àngeles per a un tractament, a on va permanéixer fins a la seua mort als 79 anys el 23 de març de 2011, rodejada dels seus 4 fills.

Va ser enterrada en una cerimònia judeua privada, presidida pel rabino Jerry Cutler, el dia despuix de la seua mort, en el Forest Lawn Memorial Park en Glendale, Califòrnia. Taylor està enterrada en el Gran Mausoleu, a on l'accés públic a la seua tomba està restringit.

Llegat

Liz Taylor va deure una part no menuda de la seua celebritat a la seua agitada vida, pero la seua carrera actoral és de gran valor per sí mateixa. Va rebre dos premis Óscar, per Una dòna marcada (1960) i per ¿Quí tem a Virginia Woolf? (1966), i tres nominacions més, totes elles en la categoria de millor actriu principal. La seua primera nominació va ser per la película L'arbre de la vida en 1957 i va estar nominada els següents tres anys, fins que en 1960 li'l varen concedir. Va alcançar el récort de quatre nominacions en anys consecutius, solament igualat per Marlon Brando. Ya en la seua madurea va rebre un tercer Óscar, honorífic.

Va ser una estrela calificada pels mijos anglosaxons com «bigger than life»: «una estrela major que la vida mateixa». És una recordada llegenda femenina de l'Hollywood clàssic, gràcies a la seua bellea molt fotogénica, a una llarga llista de películes rellevants en notables actuacions i a un turbulento historial sentimental.

Va saber explotar en mestrage el seu turbador i innegable atractiu sexual i va donar que parlar a través de les seues romançades polèmiques. A raïl de la seua romançada en Richard Burton (estant abdós casats en atres parelles), un periòdic del Vaticà la va acusar de «vagabundeo eròtic», frase que va inundar els titulars de tot lo món. Burton va eixir en el seu defensa, afirmant d'ella que havia tingut solament cinc parelles, totes conegudes, mentres que atres dives d'Hollywood es gitaven en qualsevol en la primera nit (si ben mantenint-ho en secret). Atres fonts aplegades a l'actriu coincidixen en descriure-la com prou convencional en l'amor: diuen que, si es va casar huit voltes, va ser perque no era procliu a aventures fugaces i volia formalisar cada nova relació en una boda.

És, provablement, l'actriu que va ser declarada «la més bella del món» en més ocasions que cap atra, superant inclús al cridat «animal més bell del món», Ava Gardner. El seu rostre es va convertir en símbol de perfecció durant décades, des de la seua adolescència en els anys quaranta fins a la seua madurea ben entrada la década dels setanta.

Tan famosa per la seua carrera cinematogràfica com per la seua vida sentimental, Liz Taylor ha segut objecte de la prensa rosa pels seus constants divorços i matrimonis i pels seus problemes de salut: consum excessiu d'alcohol, obesitat (va aplegar a pesar casi noranta quilos, a pesar de la seua curta estatura), una lesió de columna que va requerir diverses operacions i un tumor cerebral. En els seus últims anys, acodia a actes públics en cadira de rodes.

Célebre també per sus labores humanitàries en la lluita contra el sida des de la mort del seu amic Roc Hudson, va colaborar en una societat dedicada a la lluita i l'investigació d'esta greu malaltia. Va ser per este motiu guardonada en el Premie Príncip d'Astúries de la Concòrdia en 1992. Ademés, eixe mateix any, va participar en el concert en tribut a Freddie Mercury, parlant sobre la prevenció necessària per a combatre el sida.

Referències en la cultura popular

- Taylor Swift va llançar en octubre de 2025 una cançó titulada “Elizabeth Taylor” en el seu duodècim àlbum The Life of a Showgirl. La lletra explora els paralelismes entre abdós figures: l'escrutini públic, el glamour, i la busca d'autenticitat. Swift la descriu com “una de les showgirls més definitives”.

- En el seu àlbum Reputation (2017), Swift ya havia fet una referència indirecta a l'actriu en la frase “Burton en este Taylor”, aludint a la relació d'Elizabeth en Richard Burton.

Filmografia

Artícul principal → Anexe:Filmografia d'Elizabeth Taylor.

Premis i distincions

Premis Óscar

Any	Categoria	Película	Resultat
1958	Millor actriu	L'arbre de la vida	Plantilla:Cela
1959	Millor actriu	La gata sobre la teulada de zinc	Plantilla:Cela
1960	Millor actriu	Suddenly, Last Summer	Plantilla:Cela
1961	Millor actriu	Una dòna marcada	Plantilla:Cela
1967	Millor actriu	Who's Afraid of Virginia Woolf?	Plantilla:Cela
1993	Premie Humanitari Jean Hersholt		Plantilla:Cela

Premis Globo d'Or

Any	Categoria	Película	Resultat
1957	Premie especial	Per les seues sòlides interpretacions	Plantilla:Cela
1960	Millor actriu - Drama	Suddenly, Last Summer	Plantilla:Cela
1961	Millor actriu - Drama	Una dòna marcada	Plantilla:Cela
1967	Millor actriu - Drama	Who's Afraid of Virginia Woolf?	Plantilla:Cela
1969	Henrietta Award	Actriu favorita del món	Plantilla:Cela
1974	Henrietta Award	Actriu favorita del món	Plantilla:Cela
1974	Millor actriu - Drama	Dimecres de cendra	Plantilla:Cela
1985	Premi Cecil B. DeMille		Plantilla:Cela

Festival Internacional de Cine de Berlín

Any	Categoria	Película	Resultat
1972	Orso d'Argent a la millor actriu	Pacte en el diable	Plantilla:Cela

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Elizabeth Taylor.
• Plantilla:Imdb nomene
• Plantilla:Ibdb nomene
• Elizabeth Taylor, pàgina en espanyol
• Filmografia en FilmAffinity
• Elizabeth Taylor parla sobre la seua diabetis