Perla Pelegrina
La Perla Pelegrina és una perla de tamany i forma inusual, considerada una de les gemas més valioses i llegendàries de l'història d'Europa. Descoberta en aigües del archipèlec de les Perles en Panamà en el XVI, va passar a mans del rei Felipe II d'Espanya, formant part de les joyes de la Corona d'Espanya.
Dita perla no deu ser confosa en una atra perla més menuda pero de forma pareguda cridada «Perla La Pelegrina», que també va pertànyer, en el seu orige, a la Casa Real espanyola.[1]
De Panamà a Madrit
[editar | editar còdic]Poques joyes duen tras de sí una història tan fascinant. És una joya que ha peregrinado per diversos països des de que fora descoberta en l'Illa de les Perles Panamà, fa més de 400 anys. No obstant, el seu renom «Pelegrina» no es deu al seu historial viager, sino a la seua peculiar forma.[2] En sigles anteriors, l'adjectiu pelegrí significava «rar, caprichós, especial». Esta perla va ser també cridada «La sola», «La margarita»...
Les perles en forma de llàgrima són molt apreciades per la seua bellea i escassea, i és per això que la «Peregrina» es va convertir en objecte de desig de la realea de l'época, com Margarita d'Àustria-Estiria, Isabel de Borbón o María Luisa de Parma, reines d'Espanya que la varen lluir a lo llarc dels sigles.
La perla va ser trobada en Panamà (segons alguna font, en 1515) en l'Illa de Santa Margarita per un soldat espanyol, i va ser oferida décades despuix al rei d'Espanya Felipe II per l'aguasil major de Panamà, Diego de Tebes, qui l'havia dut a Sevilla. Segons un document de l'época, pesava 58,5 quilats.
La «Peregrina», capcionada d'un fermall o joyel junt en el diamant «L'Estany», va ser lluïda per les successives reines que varen ocupar el tro espanyol. Durant molt temps es va supondre que la primera reina que la va posseir va ser la britànica María Tudor, fugaç esposa de Felipe II, puix una perla similar apareix en la seua famós retrat pintat per Antonio More (Museu del Prat); pero investigacions recents aclarixen que són gemas distintes: Felipe II va adquirir la «Peregrina» molt despuix, i la perla del retrat seria una que consta en inventaris dels Tudor.
La reina Margarita d'Àustria-Estiria la va lluir en un fermall en el seu retrat ecuestre terminat per Velázquez (Museu del Prat), i també el seu espós Felipe III la du, capcionada del seu capell (pero sense el fermall), en el retrat que fa parella en aquell.
Furtada per José Bonaparte
[editar | editar còdic]
De la mateixa manera que atres gemas singulars com «L'Estany», la Perla «Pelegrina» pertanyia a un grup de joyes de la corona que els reis devien transmetre de pares a fills. Com la colecció de quadros, que va anar el germen del posterior Museu del Prat, estes joyes tenien un valor històric i simbòlic i els reis devien assegurar la seua conservació.
La «Peregrina» va permanéixer en Espanya fins a 1808, quan el rei invasor José Bonaparte va ordenar que li entregaren les joyes dels Borbones espanyols, ya exiliats. La perla va ser enviada per Bonaparte a la seua esposa Julia Clary, que residia en París, pero anys despuix de perdre el tro espanyol el matrimoni es va separar i Bonaparte va marchar a Estats Units, en una amant i en la perla.
Quan José Bonaparte va retornar a Europa, es va dur la perla en si. Es creu que va dispondre en el seu testament l'entrega de la perla al futur Napoleón III, qui va deure vendre-la cap a 1848 per problemes econòmics. Li la va comprar el marqués de Abercorn, l'esposa del qual la va lluir en París, en un ball en el Palau de les Tullerías. Es conta que ella es va negar a trepar la perla i aixina capcionar-la millor, raó per la qual se soltava de la seua engarzar, si ben no va aplegar a extraviar-se mai.
No termina ahí el periple de la «Peregrina»; encara li quedava un atre viage a Estats Units.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 21 d'abril de 2017.
- ↑ L'Estany i la Peregrina, fonsado.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Perla Peregrina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.