Agatha Christie

Archiu:Agatha Christie in Nederland (detectiveschrijfster), bij aankomst op Schiphol me, Bestanddeelnr 916-8898 (cropped).jpg

Agatha Christie

Agatha Mary Clarissa Miller (Torquay, Devon, 15 de setembre de 1890-Wallingford, Oxfordshire, 12 de giner de 1976), coneguda com Agatha Christie, va ser una escritora i dramaturga britànica especialisada en el gènero policial, pel treball del qual va obtindre reconeiximent a nivell internacional. A lo llarc de la seua carrera, va publicar 66 noveles policials, 6 noveles roses i 14 contes —en l'pseudónimo de Mary Westmacott—, ademés de incursionar com a autora teatral en obres com La ratera o Testic de càrrec.

Naixcuda en una família de classe mija alta, va rebre una educació privada fins a la seua adolescència i va estudiar en diversos instituts de París. Mentres treballava com a enfermera durant la Primera Guerra Mundial, va escriure la seua primera novela, El misteriós cas de Styles (1920), a on va introduir per primera volta el personage del detectiu Hércules Poirot. Atres creacions varen ser Miss Marple i Tommy i Tuppence Beresford.

En 1914, va contraure matrimoni en Archibald Christie, de qui es va divorciar en 1928. En 1926, afectada per una suposta depressió, va desaparéixer misteriosament després de que el seu coche apareguera abandonat a la vora de la carretera. Va ser trobada onze dies més tart en un possible quadro d'amnèsia en un hotel a on s'havia registrat en el nom d'una amant del seu marit. En 1930, es va casar en l'arqueòlec Max Mallowan, a qui va acompanyar llargues temporades en els seus viages a Iraq i Síria. Les seues estàncies varen inspirar vàries de les seues noveles posteriors com Assessinat en Mesopotamia (1936), Mort en l'Nilo (1936) i Cita en la mort (1938), moltes de les quals varen ser adaptades en teatre i cine en alta acceptació. En 1971, va ser designada Dama Comendadora de l'Orde de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II. Va fallir per causes naturals en 1976.

En entre dos i quatre mil millons de còpies de les seues obres venudes, és considerada la novelista que més obres ha venut de tots els temps, i, junt a William Shakespeare, la primera o segona autora en fer-ho (encara que en el doble d'obres). Segons l'Index Translationum, és l'autora individual més traduïda, en edicions en a lo manco 103 idiomes. En 2013, la seua obra L'assessinat de Roger Ackroyd va ser elegida com la millor novela de crim de tots els temps per 600 membres de l'Associació d'Escritors de Crim.

Biografia

Primers anys

Agatha Mary Clarissa Miller va nàixer el 15 de setembre de 1890 en el sí d'una família de classe mija alta en Torquay, Devon, al suroest d'Anglaterra. La seua mare, Clara Boehmer, originària de Belfast, va nàixer en 1854 com l'única filla del capità Frederick Boehmer i Mary Ann West, matrimoni que va tindre ademés quatre varons, un dels quals va morir jove. El capità Boehmer va fallir en un accident d'equitació durant una estància en Jersey en abril de 1863, per lo que Mary Ann va tindre que criar als seus fills en soletat. A causa de la seua mala situació financera, va enviar a la seua filla Clara a viure a Sussex Occidental en la seua tia Margaret Miller, casada des de 1863 en un nortamericà millonari, Nathaniel Frary Miller. Ahí va conéixer al seu futur marit, Frederick Alvah Miller, un agent de bossa nortamericana i fill del seu padastre. El senyor Miller era considerat agradable i amable pel seu entorn propenc i pronte va desenrollar una relació amorosa en Clara, en qui es va casar en abril de 1878. El matrimoni va tindre tres fills, Agatha Mary Clarissa, Margaret «Madge» Frary (1879-1950) i Louis «Monty» Montant Miller (1880-1929). Agatha va nàixer en una vila de Torquay cridada «Ashfield», adquirida per la seua mare.

Christie va senyalar en el seu adultez que la seua infància va ser «molt feliç» i havia creixcut rodejada de dònes fortes i independents. La seua vida alternava entre la seua casa de Devonshire i les residències de la seua yaya i ties en Ealing, West End i algunes parts del sur d'Europa, a on la seua família passava les vacacions d'hivern. Nominalmente cristiana, va ser criada en una llar de creències esotèriques i, de la mateixa manera que els seus germans, creïa que la seua mare Clara era una psíquica en percepcions extrasensoriales. Els seus pares varen insistir que la seua filla rebera una educació en la llar i es varen encarregar d'ensenyar-li a llegir, escriure i resoldre operacions aritmèticas bàsiques, pese a que la seua mare creïa que els chiquets no devien deprendre a llegir fins a l'edat de huit anys, Agatha va deprendre als quatre. També va ser instruïda sobre la música i va deprendre a tocar instruments com la guitarra i la mandolina.

Va ser una llectora voraç des d'una edat primerenca i entre els seus llibres preferits es trobaven els infantils escrits per la senyora Molesworth, tals com The Adventures of Herr Baby (1881), Christmas Tree Land (1897) i The Magic Nuts (1898). També va llegir l'obra d'Edith Nesbit, especialment títuls com The Story of the Treasure Seekers (1899), The Phoenix and the Carpet (1903) i The Railway Children (1906). En créixer, va passar a llegir versos surrealista d'Edward Lear i Lewis Carroll. Si be passava molt temps en les seues mascotes, gran part de la seua infància va transcórrer en soletat i aïllada d'atres chiquets. A pesar d'això, Christie va conseguir relacionar-se en un grup de chiquetes en Torquay i va senyalar que «un dels millors moments de la meua existència» va ser la seua aparició en una producció operística jovenil de Gilbert i Sullivan, The Yeomen of the Guard, en la que va interpretar a l'heroïna, Fairfax, en companyia de les atres jóvens.

El seu pare emmalaltia a sovint i va sofrir una série d'ataques al cor fins que va morir en novembre de 1901 a l'edat de 55 anys. La seua mort va deixar a la família devastada i en un futur econòmic incert. Junt a la seua mare va continuar vivint en la seua casa de Torquay, mentres que Madge es va traslladar a Cheadle Hall en el seu nou marit i Monty es va allistar en l'eixèrcit per a després ser enviat a Suràfrica, a on va lluitar en la Guerra dels Bóeres. Agatha va declarar més tarde que la mort del seu pare, que es va produir quan contava en onze anys, va marcar el fi de la seua infància. En 1902, va començar a rebre una educació formal en l'Escola de Chiquetes de la Senyoreta Guyer en Torquay pero va trobar dificultats per a adaptar-se al règim disciplinari. En 1905, va ser traslladada a París, a on va estudiar en tres escoles, Mademoiselle Cabernet, Els Marroniers i la de la senyoreta Dryden.

Començos en la lliteratura i Primera Guerra Mundial

En retornar a la seua ciutat en 1910, va descobrir que la seua mare estava malalta i abdós varen decidir passar temps juntes en la zona més càlida d'El Caire, de modo que es varen estajar durant tres mesos en el Gezirah Palace Hotel. Va ser ahí a on va visitar monuments egipcíacs antics com la Gran Piràmide de Guiza, pero no va mostrar interés en eixe moment per l'arqueologia i egiptología, que varen aplegar a ser un aspecte rellevant en la seua obra anys més tart. De tornada al Regne Unit, va continuar en les seues activitats socials, l'escritura i la realisació de teatre per a aficionats, i inclús va colaborar durant la producció d'una obra, The Blue Beard of Unhappiness, en un grup d'amigues. Algunes de les seues primeres obres varen eixir a llum pero Christie va decidir no enfocar-se en esta tasca com un futur professional.

Mentres es recuperava en el llit d'una malaltia, va escriure el seu primer conte, The House of Beauty, que consistia en al voltant de 6000 paraules sobre el món de «la locada i els somis». La biógrafa Janet Morgan va comentar més tart que a pesar de «#desacert d'estil», l'història va ser «convincent». La majoria dels seus relats posteriors, en especial The Call of Wings i The Little Lonely God, varen ilustrar el seu interés pel espiritisme i lo paranormal. Vàries publicacions varen rebujar les seues primeres presentacions escrites encara que algunes varen ser reversionadas i llançades més tart en nous títuls.

A continuació, Christie va editar en El Caire la seua primera novela, Snow Upon the Desert, basada en les seues recents experiències en eixa ciutat. No obstant, es va trobar pertorbada després de que vàries editorials es negaren a publicar-la. Clara li va sugerir que demanara consell a un amic de la família, l'escritor Eden Philpotts, qui la va encorajar a que continuara en la seua obra i li va enviar una introducció al seu agent lliterari, Hughes Massie. No obstant, Massie també va rebujar Snow Upon the Desert i va sugerir la preparació d'una segona novela.

En busca d'un marit, va tindre breus relacions infructuoses en quatre hòmens separats fins que va conéixer a Archibald «Archie» Christie (1889-1962) —aviador de la Royal Flying Corps— en un ball oferit pel matrimoni Clifford en Chudleigh, a 19 km de Torquay. Archie havia naixcut en l'Índia com a fill d'un juge civil. Abdós es varen enamorar ràpidament i, en enterar-se de que seria destinat a Farnborough, Archie li va propondre matrimoni i Agatha va acceptar la proposta. En 1914, en l'esclat de la Primera Guerra Mundial, el seu marit va ser enviat a França per a combatre contra les forces alemanes. Agatha també va colaborar durant la guerra i va entrar a la Voluntary Aid Detachment (VAD), a on va atendre a soldats ferits en l'Hospital de Torquay. En la seua actuació com a enfermera, professió a la que va definir com «un dels treballs més gratificants que qualsevol puga tindre», va dedicar 3400 hores de treball no remunerat entre octubre de 1914 i decembre de 1916, mentres que com dispensadora hospitalària per a la Creu Roja, va obtindre £16 anuals fins al final del seu servici en setembre de 1918. El seu treball ahí va tindre certa influència en la seua obra, ya que molts dels assessinats que va relatar es varen portar a terme en verís. Finalment, Archie va ser enviat de tornada al Regne Unit en setembre de 1918 com a coronel en el Ministeri de l'Aire i abdós es varen instalar en un departament en el número 5 de Northwick Terrace al noroest de Londres.

Primeres noveles

Despuix de llegir La dama de blanc i La pedra llunar de Wilkie Collins aixina com les primeres històries de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle, Christie es va convertir en seguidora dels relats detectivescos. Va ser aixina com en 1920 va escriure la seua primera novela policíaca, El misteriós cas de Styles, a on va presentar al detectiu Hércules Poirot retratat com un exoficial de la policia belga que s'havia refugiat en el Regne Unit despuix de l'invasió alemana en Bèlgica, conegut pels seus «magnífics bigots» i el seu cap en forma d'ou. Christie va ser influenciada per a la creació del personage pels refugiats belgues assentats en Torquay.

La novela no va ser acceptada per sis empreses d'editorials, entre elles Hodder and Stoughton i Methuen. No obstant, John Lane en The Bodley Head va analisar la petició durant varis mesos i després es va oferir a publicar-la si Christie modificava el final. Després d'acceptar el demanat, va firmar un contracte que més tart va percebre com a abusiu i 2000 còpies varen ser venudes. Segons The Times Literary Supplement, «l'únic defecte que té esta història és que és casi massa ingeniosa... Es diu que és el primer llibre de l'autora i... una història de detectius en la que el llector no seria capaç de localisar al criminal». En agost de 1919, va donar a llum a la seua filla Rosalind en Ashfield, a on el matrimoni passava gran part del seu temps. Archie va eixir de la Força Aérea cap al final de la guerra i va començar a treballar en el sistema financer de Londres en un salari relativament baix.

La segona novela de Christie, El misteriós senyor Brown (1922), publicada per The Bodley Head, va contar en una nova parella de detectius, Tommy i Tuppence Beresford. Una tercera novela, Assessinat en el camp de gòlf (1923), va tindre novament a Poirot com a protagoniste de la mateixa manera que els contes encarregats per Bruce Ingram, director de la revista Sketch. The Times Literary Supplement va comparar els métodos de detecció de Poirot en els de Sherlock Holmes i va concloure favorablement que el llibre «oferix al llector un misteri apassionant de tipo poc comú». Per la seua banda, The New York Claves Book Review va senyalar que «ací hi ha una molt bona història de detectius que pot ser cálidamente recomanada als que els agrada eixe tipo de ficció». El matrimoni va deixar a la seua filla Rosalind en la mare i la germana de Agatha per a després viajar per Suràfrica, Austràlia, Nova Zelanda i Hawái en l'objectiu de promocionar l'Exhibició de l'Imperi Britànic. En Waikiki es varen convertir en alguns dels primers britànics en practicar el surfeo.

Desaparició

A finals de 1926, Archie va revelar que estava enamorat d'una atra dòna, Nancy Neele, i va solicitar el divorç. El 3 de decembre de 1926, Christie i Archibald varen mantindre una discussió i ell va abandonar la seua residència de Berkshire per a passar la fi de semana en el seu amant en Surrey. Eixa mateixa nit, al voltant de les 21.45 GMT, Christie va desaparéixer després de deixar-li una carta a la seua secretària a on informava que estaria en Yorkshire.

El seu automòvil, un Morris Cowley, va ser trobat més tart en Newlands Corner al costat d'un llac propenc a Guildford, junt en penyores de roba i un permís de conduir caducat. El fet va provocar una gran commoció entre els seus seguidors i va atraure l'atenció de la prensa pública. El ministre de l'Interior, William Joynson-Hicks, va pressionar a la policia i un periòdic va oferir 100 lliures com recompensa. Més de mil agents de policia, 15 000 voluntaris i varis avions rastrillaron i varen investigar la zona rural. Inclús Sir Arthur Conan Doyle li va entregar un dels guants de Christie a un médium per a que conseguira percebre-la, i Dorothy L. Sayers va visitar la casa de Surrey, que posteriorment es va convertir en l'escenari del seu llibre Unnatural Death.

La desaparició de Christie va aparéixer en la portada del The New York Claves, i a pesar de l'intensa busca no va ser trobada sino fins a onze dies despuix del fet. El 14 de decembre de 1926 va ser identificada com una hoste del Swan Hydropathic Hotel en Harrogate, a on va figurar registrada com Teresa Neele —el llinage de l'amant del seu marit— de Ciutat de la Veta. Christie no va saber per qué estava allí i tampoc va ser capaç de reconéixer al seu marit quan este va aplegar a la seua trobada, per lo que va deure rebre un tractament psiquiàtric en Harley Street.

Christie mai va donar explicacions sobre la seua desaparició. Encara que dos meges per llavors li varen diagnosticar fuga psicogénica, l'opinió sobre les raons de la seua desaparició continua dividida. Una de les versions indica que hauria sofrit una crisis nerviosa ocasionada pel seu clim a la depressió, agravada per la mort de la seua mare a principis d'any i l'infidelitat del seu marit. La reacció pública va ser principalment negativa ya que molts varen creure que havia fingit la seua desaparició com a truc publicitari o per a fer-li creure a la policia que el seu espós l'havia matat.

L'autor Jared Cage va entrevistar a múltiples testics i familiars de l'escritora per al seu llibre biogràfic, Agatha Christie and the Eleven Missing Days, i molts d'ells varen sugerir que l'escritora va portar a terme la seua desaparició intencionadament per a avergonyir a Archibald sense imaginar la notorietat pública que prendria el fet. La película de Michael Apted de 1979, Agatha, protagonisada per Vanessa Redgrave, Dustin Hoffman i Timothy Dalton, va recrear a una Christie planificant el seu suïcidi per a culpar a l'amant del seu marit per «assessinat». Després, un periodiste nortamericà, interpretat per Hoffman, la seguix de prop i deté el seu pla.

Els Christie es varen divorciar en 1928, Archie es va casar al poc temps en Nancy Neele i Agatha va rebre la custòdia de la seua filla Rosalind. Durant el seu matrimoni va publicar sis noveles, una colecció d'històries curtes i una série de contes en revistes. Mare i filla es varen traslladar a les illes Canàries, a on va terminar de redactar El misteri del tren blau. A finals de 1928, va escriure la seua primera novela baix l'pseudónimo de Mary Westmacott, El pa del jagant, que no pertany al gènero de detectius sino que és una obra de ficció sobre un compositor obligat a treballar per raons financeres.

Èxit inicial i segon matrimoni

El seu primer gran èxit va aplegar en la publicació de L'assessinat de Roger Ackroyd en 1926. La novela, de la qual es varen comercialisar 5000 còpies en la primera tirada, va rebre moltes opinions i va generar una controvèrsia per la forma en que canvia les regles tradicionals de la novela policíaca.

En 1928, la publicació de El misteri de Sittaford va produir una notable cantitat de crítiques. El Claves Literary Supplement va tindre una postura positiva i va senyalar, en la seua edició del 3 de maig de 1928, que:

...el llector no se sentirà decepcionat quan el distinguit belga, per motius sicològics, es negue a sospitar del marit detingut i actue per sugerència d'una chicona lleja que constantment es burla de la seua mare absurda, construïx deduccions casi des de l'aire, les recolza en una àmplia varietat d'evidència negativa [...].

Robert Barnard va dir que és «l'història que menys li agrada a Christie, per la qual ella va lluitar en l'abans i despuix de la desaparició. El context internacional fa una llectura variada bona pero hi ha [...] algunes influències nocives dels thrillers». La trama de El misteri de Sittaford indica que Emily Trefusis porta a terme una série d'investigacions després del sorpressiu assessinat del arrendante Joseph Trevelyan mentres algunes de les seues inquilines es comuniquen en els esperits.

Persuadida durant un sopar, Christie va partir cap a Bagdad i d'ahí va viajar a la zona arqueològica d'Ur, a on va forjar una amistat en els dirigents d'una excavació, Leonard i Katharine Wooley. Va ser invitada de nou a l'any següent i va conéixer a l'arqueòlec Max Mallowan (1904-1978), a qui va definir com un «home prim, moreno, jove i molt tranquil». Despuix d'un breu festeig, varen contraure matrimoni en setembre de 1930 en l'illa de Skye i varen realisar la seua lluna de mel al voltant d'Itàlia, Yugoslàvia i Grècia. El seu matrimoni, a diferència de l'anterior, va ser fructífer i va perdurar fins a la mort de l'escritora en 1976. Abdós varen soldre passar els estius en Ashfield en Rosalind, el Nadal en la família del germà de Mallowan en Abney Hall, els finals d'autumne treballant en excavacions arqueològiques —principalment en Síria i Iraq— i el restant de l'any en Londres i la seua casa de camp en Wallingford, Oxfordshire.

Els seus viages en Mallowan varen tindre una important influència sobre vàries de les seues noveles ambientades en el Mig Oriente. Després d'una estadía en Turquia i Bagdad, el seu personage Miss Marple va adquirir protagonisme en la seua novela Mort en la vicaría, representada en el Teatre de l'Embaixada en West End, Londres. Atres obres —com I no va quedar cap— transcorren entorn Torquay, a on es crie. La seua novela de 1934, Assessinat en el Orient Express, va ser escrita en el Hotel Pera Palace d'Estambul, edifici que manté intacta l'habitació en la que va permanéixer Christie com un reconeiximent a l'autora. La seua propietat en Greenway, Devon, adquirida per la parella com a residència d'estiueig en 1938, es troba en l'actualitat baix conte del National Trust. Christie visitava a sovint la residència del seu cunyat James Watts en Abney Hall, que va significar una gran influència per a l'escritora a tal punt que es va basar en eixe lloc per a confeccionar a lo manco dos produccions lliteràries, Pudding de Nadal per a la colecció de contes del mateix nom i la novela Despuix del funeral.

Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, mentres el seu espós va conseguir un treball en El Caire, Christie es va eixercitar en la farmàcia del University College de Londres, a on va adquirir més coneiximents sobre els verins que es varen sumar als que havia recopilat durant el seu treball en el dispensari. Els seus estudis sobre químics a sovint es varen vore reflectits en les seues històries publicades en els anys de posguerra. El cap farmacèutic Harold Davis, posteriorment traslladat al Ministeri de Salut del Regne Unit, li va informar sobre l'us del talio com a verí i en El misteri de Pale Horse, publicada en 1961, Christie es va servir d'això per al método d'eixecució de les víctimes, al que va agregar indicis com la caiguda del cabell. La seua descripció de l'intoxicació en talio va ser tan precisa que curiosament va ajudar a resoldre un cas mèdic que va resultar desconcertante per als especialistes.

Al voltant de 1941 i 1942, va ser investigada per l'agència d'inteligència britànica LA MEUA5 després de descobrir que El misteri de Sans Souci relatava una història basada en la cacera de dos dels principals agents d'espionage secrets d'Adolf Hitler en Regne Unit. Un dels seus personages, Major Bletchley, és presentat com un exoficial del Eixèrcit Indi que afirma conéixer els secrets dels esforços de guerra de Regne Unit. Els temors de l'agència LA MEUA5 de que Christie sabera dels plans d'Hitler varen ser tan grans que varen decidir investigar els seus contactes, especialment al criptógrafo Dilly Knox, per la sospita de que els coneiximents de l'escritora sobre l'assunt provenien d'ell. Els rumors es varen dissipar quan Christie li va confessar a Knox que Major Bletchley era simplement el nom de «un dels meus personages menys adorables». Christie va quedar sorpresa en notar que la publicació del llibre en Estats Units es va demorar fins a l'unió d'eixe país en els aliats en el conflicte bèlic. El periodo de guerra va ser el moment de major prestigi de la carrera de Christie. Algunes de les seues obres més destacades durant eixa época varen ser Cinc cerditos, Dèu negritos, El cas dels anònims, Un cadàver en la biblioteca i Maldat baix el sol. Dèu negritos és la novela de misteri més venuda de l'història i és considerat un d'els llibres més venuts de tots els temps.

Vida posterior i mort

A finals de 1946, l'utilisació del seu pseudónimo, Mary Westmacott, va anar sériament qüestionada per un revisor de Llunt de tu esta primavera, lo que va generar la decepció de l'autora, que havia gojat de la llibertat d'escriure sense la pressió de ser Agatha Christie. Al començament de la década de 1950, Christie va disminuir el seu ritme de vida i va escriure en menor assiduïtat, encara que va dedicar gran part del seu temps a produccions teatrals. El seu major èxit teatral, La ratera (1952), va complir trenta anys de representacions en 1982 en el Teatre St. Martin de West End i va alcançar 12 483 #escenificació. Per a eixe llavors, l'obra havia segut vista solament en Londres per més de cinc millons de persones, lo que va supondre la venda de 252 tonellades de programes. No obstant, també va ser presentada en una notable cantitat de ciutats britàniques i de 41 països.

En 1955, es va fundar Agatha Christie Limited en la finalitat de preservar els drets de la majoria de les seues publicacions. L'organisació va rebre crítiques negatives ya que varen sorgir dubtes sobre el seu propòsit i la conveniència de que una autora necessitara una empresa per a cuidar els seus interessos comercials. En 1968, Booker Books, una subsidiària del conglomerat agroindustrial Booker-McConnell, va adquirir el 51 % de les accions encara que més tart l'empresa va aumentar el percentage al 64 %. En 1998, Brooker va vendre les seues accions a Chorion, una empresa la cartera de la qual inclou les propietats lliteràries d'Enid Blyton i Dennis Wheatley.

Christie va ser honrada per les seues obres lliteràries quan en 1950 en convertir-se en membre de la Royal Society of Literature. Ademés, va rebre el primer Grand Master Award concedit per l'Associació d'Escritors de Misteri un lustre més tart. Va ser nomenada Comendadora de l'Orde de l'Imperi Britànic en 1956, un any abans de convertir-se en presidenta del Detection Club. En 1961, va rebre el doctorat honorari de l'Universitat de Exeter i en 1971, la reina Isabel II la va promoure a Dama Comendadora.

Des de 1971 a 1974, la salut de Christie es va deteriorar considerablement encara que va continuar treballant. La seua última aparició pública va ocórrer en 1974, quan va assistir a l'estrena de la versió cinematogràfica de Assessinat en el Orient Express protagonisada per Albert Finney. L'última història en Poirot, Teló, va ser publicada en decembre de 1975, mentres que l'últim llibre en Miss Marple, Un crim dormit, va ser llançat en octubre de 1976; abdós varen ser redactats en els anys de 1940. En giner de 1976, Christie va sofrir un sever estat gripal i, davant el carpiment del seu estat físic, va otorgar els drets d'autor de La ratera al seu net. Alguns investigadors canadencs varen manifestar la seua opinió de que va poder haver patit mal d'Alzheimer o demència senil en els seus últims anys en base en estudis realisats.

Christie va fallir de causes naturals el 12 de giner de 1976 als 85 anys, en la seua residència Winterbrook House de Wallingford, Oxfordshire. Els seus restants varen ser inhumats en el cementeri de l'iglésia parroquial de Santa María en Cholsey. Després de enviudar, el seu espós va contraure matrimoni en el seu colega Barbara Hastings Parker, va fallir a penes dos anys despuix, en 1978, i va ser inhumat al costat de Christie. L'única filla de Christie, Rosalind Margaret Hicks, va morir el 28 d'octubre de 2004 a la mateixa edat i de les mateixes causes que la seua mare. El seu net, Mathew Prichard, naixcut en 1943, va heretar els drets d'algunes obres de la seua yaya i és el president de Agatha Christie Limited.

Producció lliterària

Artícul principal → Anexe:Bibliografia de Agatha Christie.

Christie va publicar 66 noveles policials ademés d'obres de teatre, sis noveles romàntiques, històries curtes, dos autobiografies, dos llibres de poesia i un llibre infantil.

La seua obra de teatre La ratera és l'espectàcul de més llarga duració en el món. Es va estrenar en 1952 i va ser representada freqüentment en el Teatre St. Martin de West End. Una atra de les seues obres, Testic de càrrec, va tindre èxit encara que no va ser tan popular com La ratera. Per un atre costat, va escriure dos autobiografies —publicades despuix de la seua mort—, una que resumix la seua vida professional i privada fins a 1965, i una atra que relata les seues experiències en Mig Orient junt al seu espós.

Una de les seues facetes menys conegudes va ser la poesia, gènero al que es va dedicar en els seus anys d'adolescència i durant la Primera Guerra Mundial. La seua primera colecció de poemes i balades, El camí dels somis, publicada en 1924, és significativa per als seus seguidors ya que conté el personage d'Arlequín i uns atres de la Comèdia de l'art italiana. Una segona colecció de poesia va ser publicada en 1973 baix dos seccions, una en versos de 1924 i una atra en 27 composicions centrades en llocs que Christie havia visitat, la nostàlgia per l'infància, l'art i la bellea.

També va publicar sis noveles romàntiques baix l'pseudónimo de Mary Westmacott, la primera en 1930 i l'última en 1956. Va utilisar eixe apelatiu pel seu caràcter introvertit i la seua dificultat per a expressar emocions i sentiments. Les dos primeres obres d'este gènero varen tindre to autobiogràfic.

Influències

Des de menuda, es va convertir en llectora de Walter Scott, John Milton, Alexandre Dumas, Jane Austen i Arthur Conan Doyle, alegant paralelament que seria eficaç per a oblidar els «horrors de la guerra». Si be preferia a Dickens, estava convençuda de que seria capaç d'escriure històries com les de Doyle. Agatha i la seua germana Madge llegien els seus relats detectivescos des de l'edat de huit anys. Les influències de Doyle es varen presentar en la primera novela de Christie, El misteriós cas de Styles, a on es poden apreciar algunes semblances entre Holmes i Poirot. A pesar de que Conan Doyle va ser l'autor més influent en la seua obra, també ho varen anar en menor mida Edgar Allan Poe, Anna Katherine Green i G. K. Chesterton.

En una oportunitat, Agatha li va comentar a la seua germana Madge que es considerava capaç d'escriure una història de detectius, a lo que Madge va respondre que no podria fer-ho. Després de llegir El misteri del quarto groc de Gastón Leroux, segons va confessar en la seua autobiografia, es va vore «disparada per la determinació» a escriure una història detectivesca i va ser aixina com va realisar la seua primera producció lliterària d'eixe gènero. Christie va reconéixer el fet de que els escritors novells no poden abstindre's de copiar l'estil d'escritura d'un atre escritor al com admiren en eixe moment i va senyalar que l'adopció de l'estil d'un atre autor comporta sempre a un resultat final negatiu simplement per la falta d'originalitat. Segons Christie, l'influència per admiració disminuïx en el temps i va admetre l'importància de que els escritors tinguen un estil d'escritura propi.

He deprés que yo soc yo, que puc fer les coses... que yo puc fer.

Agatha Christie

Argument i trama

Els primers passos de Christie en l'escritura varen ser realment difícils i a sovint pensava que les seues idees no eren bones. En una oportunitat, va aplegar a comentar que «no hi ha dolor com a est. Tu estàs en una habitació, mossegant llàpissos, mirant una màquina d'escriure, caminant entorn o llançant-te sobre un sofà, sentint que vas a plorar».

Christie utilisava un quadern en el que anotava les idees inicials de l'argument junt en conceptes de verins i artículs periodístics relacionats en la seua trama. En atres ocasions, les idees li varen sorgir espontàneament. Molts dels seus personages varen ser creats despuix d'observar a persones en un restaurant i, excepcionalment, a coneguts de la seua família. Major Ernest Belcher, per eixemple, era en la realitat un mestre d'escola retirat i empleador de Archie Christie, el seu primer espós. Nancy Astor, la primera dòna en servir com a membre del Parlament, va aparéixer com lady Westholme en Cita en la mort, mentres que Katharine, l'esposa de Leonard Woolley, un arqueòlec que va treballar en Max Mallowan, va figurar com la senyora Leidner en Assessinat en Mesopotamia. També va decidir plasmar-se a sí mateixa en un dels seus relats a través del personage de l'escritora de misteri Ariadne Oliver.

En la seua autobiografia, Christie va dir que lo bueno de escriure històries de detectius és que hi ha molts tipos —pasional, policial intrincado i thriller desenfadat—. Sobre els relats policials de passió, va manifestar que tenen com a fi «ajudar a salvar l'inocència. Perque és l'inocència lo que importa, no la culpa».

La novela policíaca era l'història de la persecució. També va ser en gran medida una història en moraleja.

Agatha Christie

Sobre Dèu negritos, va admetre que la «idea li havia fascinat. Vaig escriure el llibre despuix d'una gran cantitat de planificacions i em vaig quedar satisfeta en el resultat final. Estava clar, senzill, desconcertante i no obstant, tenia una explicació perfectament raonable». Encara que li agradava variar la forma establida del relat de detectius —un dels seus primers llibres, La mort de Roger Ackroyd, és reconegut pel seu particular desenllaç—, posava émfasis en «jugar net en el llector» en assegurar-se d'oferir en els seus relats tota l'informació per a resoldre l'enigma. L'estructura de la trama, basada en la tradició de l'enigma per descobrir, és sempre similar i el seu desenroll està en funció de l'observació sicològica. Una de les característiques principals de la prosa detectivesca de Christie és que els seus relats es desenrollen en lo que es denomina el whodunit, lo que permet al llector ensajar hipòtesis i en suma, intentar dessifrar l'identitat del culpable abans d'acabar en la llectura del relat. La concentració dels seus personages en un espai únic és una convenció del tema de detectius, la qual Christie va dur a un extrem d'aïllament en Dèu negritos (1939). En alguns dels seus relats, la trama de misteri queda desplaçada per la voluntat de parlar dels problemes del seu temps, com ocorre en Passager a Frankfurt (1970).

Eixecució lliterària

Agatha Christie va descriure el procés d'escritura de les seues primeres noveles de la següent manera:

Charlotte [la seua secretària] i yo nos assentem una front a una atra, ella en el seu quadern i llapis. Yo vaig mirar en tristor la repisa del fumeral i vaig començar a proferir algunes frases tentatives. Sonaven espantoses. No vaig poder dir més que una paraula sense vacilar i detindre'm. Res de lo que vaig dir sonava natural. Hem persistit durant una hora...

Agatha Christie.

Després d'estes experiències, Christie va descobrir que se sentia més cómoda per mig de l'escritura comuna a mà o el tipeo i va alegar que en les històries de detectius deu haver una «economia de redacció». L'autora no va tindre un lloc que cridara propi per a escriure fins que va adquirir la seua residència de Sheffield Terrace en Londres, ya que fins a eixe moment solia redactar a mà les seues històries en distintes habitacions per a després transcribir els borradors a màquina d'escriure.

En una oportunitat, Christie va redactar dos llibres al mateix temps, Un cadàver en la biblioteca i El misteri de Sans Souci, alegant que eixa tasca la mantindria «més fresca». Si be les dos històries varen ser redactades durant la Segona Guerra Mundial, Christie va manifestar no haver tingut inconvenients per a escriure durant el conflicte bèlic ya que solia «desconectar-se» del món exterior i enfocar-se en les seues noveles.

Personages

Vore també: Hércules Poirot

Vore també: Miss Marple

El primer llibre de l'escritora, El misteriós cas de Styles, es va publicar en 1920 i va presentar a Hércules Poirot, que va figurar en 33 de les seues noveles i 54 relats curts. Un atre dels seus personages més reconeguts, Miss Marple, es va introduir en El club dels dimarts, un conte de 1927, i Christie es va basar en la seua yaya, les amigues d'esta i les seues ties per a dissenyar-la.

De la mateixa manera que Arthur Conan Doyle en Sherlock Holmes, Christie es va cansar cada volta més del seu personage Poirot. De fet, a finals de la década de 1930, va confiar en el seu diari personal que trobava «insofrible» a la seua creació i per la década de 1960, va sentir que era una «influència egocèntrica». No obstant, a diferència de Conan Doyle, es va resistir a deixar al seu personage quan encara era molt popular, alegant que sempre es va definir com «una artista el treball de la qual consistia en produir lo que al públic li agradava».

Mai va reunir als seus dos personages principals, Poirot i Marple, en una mateixa novela. En una gravació redescubierta i llançada en 2008, l'autora va expressar els seus motius: «Estic segura de que no els agradaria trobar-se. A Hércules Poirot [...] no li agradaria que li expliquen cóm fer les coses, o que una vella solterona li faça sugerències». Poirot és l'únic personage de ficció que va tindre un obituario en el periòdic The New York Claves despuix de la seua última aparició en Teló de 1975. Despuix de l'èxit d'eixe llibre, l'escritora va donar permís per a publicar Un assessinat dormit al començament de 1976 pero va morir abans de la seua publicació.

Analisant la seua obra, Pablo de Santis en el diari La Nació va comentar:

Les aventures de Jane Marple transcorren en general en cases de camp, entre ciutadans irreprochables, de vida avorrida; les chicotetes intrigues de poble, les enemistats en sordina, les sòries, els menuts pecats del passat es carreguen de significat quan el crim aplega al poble i ho desperta. Les aventures de Poirot, en canvi, moltes voltes tenen un aire de exotismo. La senyoreta Marple s'ocupa d'atrapar als criminals en l'interior d'Anglaterra; Poirot, en els confines de l'Imperi.

Christie va crear ademés atres personages, inclús abans de l'aparició de Poirot i Marple. El coronel Race, un agent del servici secret, va ser introduït junt a la parella Beresford en la década de 1920 i va aparéixer en quatre noveles entre 1924 i 1945. El superintendente Battle va figurar en atres cinc, entre 1925 i 1944. Tommy i Tuppence varen ser inclosos en quatre noveles i una série de relats curts llançats entre 1922 i 1973. En els anys de 1930, Christie va idear a Harley Quin i el seu soci, el senyor Satterthwaite, Parker Pyne i Ariadne Oliver. Quin i el seu colega, de la mateixa manera que Pyne, varen aparéixer solament en contes pero Oliver va intervindre en sis noveles junt a Poirot a lo llarc de quatre décades.

Arqueologia

Christie va tindre sempre un interés per l'arqueologia:

L'atractiu del passat va vindre a mi per a aferrar-se. Per a vore una daga llentament apareixent, en la seua resplandor d'or, a través de l'arena. El conte en alçar potes i objectes de la terra m'ompli d'un anhel de ser arqueòloga pel meu conte.

Agatha Christie

En un viage a excavacions d'Ur en 1930, va conéixer al seu futur marit, Max Mallowan, un arqueòlec distinguit la fama del qual com a autor va prevaldre per sobre l'anterior. Abans de comprometre's en Mallowan, Christie no havia tingut un contacte important en l'arqueologia, pero després de casar-se abdós es varen assegurar d'anar a llocs a on pogueren treballar junts.

Fa molts anys, quan una volta li vaig dir en tristor a Max que era una llàstima que no m'haguera acostat a l'arqueologia quan era chiqueta, a fi d'estar millor informada sobre el tema, va dir, «¿No et dones conte de que en este moment saps més sobre la ceràmica prehistòrica que qualsevol atra dòna en Anglaterra?».

Agatha Christie

Mentres acompanyava al seu espós en innumerables viages arqueològics —va aplegar a transcórrer fins a 3-4 mesos en Síria i Iraq en els llocs d'excavació de Ur, Nínive, Tell Arpachiyah, Chagar Bazar, Tell Brak i Nimrud—, Christie no només va escriure noveles i històries curtes sino que també va colaborar en el treball dels llocs arqueològics, més específicament en assunts relacionats en la restauració i la classificació de les mostres antigues, que incloïen tasques de neteja i conservació de delicades peces de marfil, la reconstrucció de ceràmica, la pren de fotos de les excavacions, el lloc i els seus resultats, ademés de prendre notes del camp.

A fi de no influir en la finançació de les excavacions arqueològiques, Christie sempre va pagar la seua pròpia manutenció, estage i despeses de viage, i va sustentar excavacions com una patrocinadora anònima. Despuix de la Segona Guerra Mundial, va realisar una crònica de la seua estadía en Síria titulada Menja Tell Em How You Live (Veuen i digues-me cóm vius), a on va relatar anècdotes, recorts i episodis divertits.

Des de novembre de 2001 a març de 2002, el Museu Britànic va montar una exposició anomenada Agatha Christie i l'arqueologia: misteri en Mesopotamia, que va presentar aspectes poc coneguts de la vida de Agatha Christie i les influències de l'arqueologia en la seua obra.

Llegat i representacions

Com una de les exponents més representatives del gènero policial, se li va atribuir l'apelatiu de la «reina del crim». El Llibre Guinness dels Récorts va calificar a Christie com la novelista més venuda de tots els temps. Les seues noveles varen ser venudes en prop de quatre millons d'eixemplars i les seues obres lliteràries figuren en el lloc tercer de la llista dels llibres més publicats en el món per darrere de Shakespeare i la Bíblia. Segons l'Index Translationum, Christie és l'autora individual més traduïda en edicions traslladades a aproximadament 103 idiomes. Dèu negritos és la novela més exitosa de Christie en 100 millons de vendes fins a la data, lo que la convertix en l'història de misteri més comerciada en el món i en un dels llibres més venuts de tots els temps. En 2013, L'assessinat de Roger Ackroyd va ser elegida com la millor novela negra de tots els temps per 600 escritors de l'Associació d'Escritors de Crim. La ratera, una de les seues obres de teatre més exitoses, és l'espectàcul més durador de l'història. Va ser presentada en el Teatre Ambassador en Londres el 25 de novembre de 1952 i des de 2012 continua funcionant despuix de més de 25 000 representacions.

En Espanya, les seues coleccions varen ser extremadament populars des dels anys de 1940, especialment les edicions realisades per editorial Molino en la seua colecció Biblioteca Ore. En 2011, l'escritora madrilenya Ana Campoy va publicar la colecció infantil Les aventures d'Alfred & Agatha, en la que va recrear l'infància de Christie per mig de casos detectivescos junt a Alfred Hitchcock també en la seua chiquea.

L'autora Margery Allingham va escriure en 1950 que Christie havia entretingut a «més persones durant més hores al mateix temps que casi qualsevol atre escritor de la seua generació», mentres que El País va publicar que, pese a totes les crítiques possibles, l'obra de la «prototípica dama del crim [...] té virtuts clamorosas: l'harmonia general del relat i el gust pel joc cerebral».

La majoria de les seues noveles i relats han segut adaptats al cine, televisió i teatre, alguns en més d'una ocasió, com Assessinat en el Orient Express i Mort en l'Nilo. Una de les excepcions va ser un film de 1979 titulat Agatha de Michael Apted, en el que es va prendre la figura directa de l'escritora i es va intentar dilucidar la seua misteriosa desaparició durant varis dies en la década de 1920. Poirot i atres detectius com Miss Marple han aparegut també en numerosos films, programes de radi i representacions teatrals.

Sugestió mortal, un drama de misteri de 1937 dirigit per Rowland V. Llig, i Dèu negritos, una obra de suspens de 1945 dirigida per René Clair, varen ser les primeres adaptacions importants de Christie. En 1957, Billy Wilder va dirigir la película Testic de càrrec en Tyrone Power, Charles Laughton i Marlene Dietrich, basada en la seua obra teatral homònima, la qual va ser continuada per El tren de les 4:50 (1962, de George Pollock), l'èxit del qual va iniciar una série de films centrats en els casos de Marple protagonisats per l'actriu Margaret Rutherford. Atres adaptacions es varen titular Nit sense fi (1971), un cicle rodat en figures d'Hollywood i basat en Assessinat en el Orient Express (1974, Sidney Lumet), Mort en l'Nilo (1979, John Guillermin), L'espill trencat (1980, dirigida per Guy Hamilton i protagonisada per Elizabeth Taylor), Culpable d'inocència (1983, Desmond Davies) i Cita en la mort (1988, de Michael Winner).

A partir de 1982, es varen rodar tres cicles per a televisió, un de tres cintes sobre Miss Marple en Helen Hayes, un atre sobre Hércules Poirot en Peter Ustinov en el rol del personage i l'últim en Joan Hickson en el paper de Marple. Entre atres adaptacions destaca una série televisiva britànica titulada Matrimoni de sabuesos de 1982. Existix ademés una série d'anime titulada Agatha Christie's Great Detectius Poirot and Marple, la qual consta de 39 episodis de 25 minuts cada u en els quals es recreen les trames d'alguns dels seus llibres. Una de les bandes més notables del roc de l'Unió Soviètica i de Rússia es diu Agatha Christie i va estar activa entre 1987 i 2010.

Vore també

• Cozy mystery
• Novela policíaca
• Hércules Poirot
• Miss Marple
• Edgar Allan Poe
• Edat d'or de la ficció detectivesca
• Círcul tancat de sospitosos

Bibliografia

• Alonso-Cortés, Carolina-Dafne (1981). Anatomia de Agatha Christie, Madrit: Knossos. ISBN 9788430054084.

• Barnard, Robert (1990). A Talent to Deceive – an appreciation of Agatha Christie (en en), Londres: Fontana. ISBN 978-0006374749.
• Cade, Jared (1997). Agatha Christie and the Missing Eleven Days (en en), Londres: Peter Owen. ISBN 978-0720612806.
• Christie, Agatha (1979). An autobiography (en en), Leicester: Ulverscroft. ISBN 978-0708902554.
• Christie, Agatha (1978). Autobiografia, Ripollet (Barcelona): Molino. ISBN 84-272-1801-X.
• Gerald, Michael C. (1993). The Poisonous Pen of Agatha Christie (en en), Austin, TX: University of Texas Press. ISBN 978-0292765351.
• Gómez García, Manuel (1998). Diccionari del teatre, Madrit: Akal. ISBN 978-8446008279.
• González Lemus, Nicolás (2007). Agatha Christie en Canàries : [en els texts i relats inspirats en les illes], L'Estany: Nivaria. ISBN 84-933941-3-0.
• González Lemus, Nicolás (2011). Viagers per sol, plaja... i descans: el viage a Canàries de "tres" distinguits anglesos: Agatha Christie, Winston Churchill i The Beatles, Las Palmas de Gran Canària: Ajuntament. ISBN 978-84-92537129.
• Macaskill, Hilary (2009). Agatha Christie at Home (en en), Londres: Frances Lincoln. ISBN 978-0711230293.
• Morató, Cristina (2006). Les dames d'orient: grans viageres pels països àraps, Barcelona: Debolsillo. ISBN 978-8497938976.
• Morgan, Janet (1986). Agatha Christie, Barcelona: Ultramar. ISBN 978-8473864022.
• Pages, Vicen-c (2009). De Robinson Crusoe a Peter Pa, Barcelona: Ariel. ISBN 978-8434488106.
• Wagoner, Mary S. (1986). Agatha Christie (en en), Boston, MA: Twayne. ISBN 978-0805769364.

Enllaços externs

• 15px|link=|alt= Wikisource en inglés contiene obres de Agatha Christie.

Agatha Christie en Viquidites. Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Agatha Christie.
• «La casa de l'escritora obri al públic despuix de la seua restauració» El Món, 24 de febrer de 2009.
• «Lloc oficial» (en anglés)