Màquina d'escriure

Màquina d'escriure

Màquina d'escriure Underwood n.º 3 de carro ample, fabricada en 1929 en teclat espanyol.

Archiu:Oficinas salitreras de Humberstone y Santa Laura, Chile, 2016-02-11, DD45.jpg

Model de màquina d'escriure Junior Premier dels anys 1930.

Màquina d'escriure de començos de la década de 1960.

La màquina d'escriure (o maquinilla en Filipines, Puerto Rico i la República Dominicana) és un dispositiu mecànic, electromecànic o electrònic, en un conjunt de tecles (cridades tipos) que, en ser pressionades, imprimixen caràcters en un document, normalment paper. La persona que opera una màquina d'escriure rep el nom de mecanógrafa.

Les màquines d'escriure varen ser ferramentes indispensables en les oficines de tot lo món, aixina com per a la lliteratura, el cine, el periodisme, el teatre i qualsevol activitat que requerira escriure, des de finals de el XIX i durant casi tot el XX. En la década de 1980, els processadors de text para computadores o ordenadors personals varen reemplaçar casi totalment a les màquines d'escriure en els països desenrollats, encara que en atres regions el seu us no es va vore afectat pel poc alvanç de les noves tecnologies fins a entrat el XXI.

Entre les companyies que manufacturaban màquines d'escriure i els seus accessoris es trobaven Adler, Triumph, Royal, Remington, Cànon, Brother, Nakajima, Olivetti, Olympia i Smith-Corona. Olivetti i Olympia varen ser les últimes companyies occidentals que varen fabricar màquines d'escriure mecàniques, puix Olivetti ha deixat de produir màquines d'escriure i Olympia solament produïx dos models electrònics, sent tots els models actuals electrònics.

Actualment, les màquines d'escriure són considerats objectes obsolets, per lo que s'ha descontinuado la seua fabricació a nivell mundial. L'última empresa dedicada a la fabricació de màquines d'escriure, l'índia Godrej and Boyce, establida en la década de 1950, va tancar la seua última fàbrica en Mumbai en abril de 2011. El 20 de novembre de 2012 es va fabricar l'última màquina d'escriure manufacturada en Europa, concretament en la factoria de Brother en Wrexham (Gales, Regne Unit).

Història

No pot dir-se que la màquina d'escriure tinga un únic inventor, puix, com en atres casos (pera, automòvil, teléfon o telégraf), varen ser vàries les persones que varen contribuir en les idees i invencions que varen terminar duent a les primeres màquines comercialisades en èxit. De fet, els historiadors estimen que vàries formes de màquina d'escriure varen ser inventades a lo manco 52 voltes per mecànics que intentaven conseguir un disseny útil. En 1714 Henry Mill va obtindre una palesa de la reina Ana de Estuardo per una màquina que segons era descrita, s'assembla a una màquina d'escriure, si ben no se sap més. Entre els primers desenrolladors de màquines d'escriure es troba Pellegrino Turri, en 1808, que també va inventar el paper de calc. Moltes d'estes màquines primitives, incloent la de Turri, varen ser desenrollades per a permetre escriure als cegos.

La màquina d'escriure d'índex, en un teclat circular, és un dels molts dissenys primitius que no varen tindre acceptació.

En 1829, William Austin Burt va patentar una màquina anomenada tipógrafo. Com a moltes de les atres màquines primitives, a sovint li la cita com la «primera» màquina d'escriure. El Museu de Ciències de Londres la descriu simplement com «el primer mecanisme d'escritura l'invenció de la qual va ser documentada», pero inclús esta afirmació pot ser excessiva, ya que la màquina de Turri és ben coneguda. Inclús en mans del seu inventor, esta màquina era més llenta que l'escritura manual. Burt i el seu promotor, John D. Sheldon, mai varen trobar comprador per a la palesa, i la màquina mai va ser comercialisada. Degut a que usava un dial per a seleccionar el caràcter en lloc de contar en una tecla separada per a cada u, va ser cridada «màquina d'escriure d'índex», en oposició a les de tecla, si és que pot considerar-se una màquina d'escriure autèntica. Entre 1829 i 1870 es varen patentar en Europa i Amèrica moltes màquines d'imprimir o escriure, pero cap d'elles va aplegar a comercialisar-se. Charles Thurber va desenrollar múltiples palesos; la primera —en 1843— es va concebre com una ajuda per als cegos (vore el quirógrafo de 1845 com a eixemple).

L'invenció de la màquina d'escriure va permetre suplantar als llents copistas i li va donar un caràcter més oficial i impersonal als escrits comercials i polítics. El procediment mecànic d'escritura va accelerar el ritme de les comunicacions, va marcar un punt important en el desenroll de les relacions socials i li va permetre a la dòna ingressar massivament al món laboral com dactilógrafa, entre els XIX i XX. Podríem dir de certa manera que la màquina d'escriure li va obrir el camí a les màquines elèctriques i, per qué no, a les computadores. ^{cita requerida}

En 1855, l'italià Giuseppe Ravizza va crear un prototip de màquina d'escriure basat en el model de Pietro Conti digues Cilavegna, cridat Cembalo scrivano o macchina dona scrivere a tasti. Era una màquina alvançada que permetia a l'usuari vore lo que escrivia mida que teclejava.^{cita requerida}

En 1861, el pare Francisco João de Azevedo, un sacerdot brasiler, va fabricar la seua pròpia màquina d'escriure en materials bàsics com a fusta i gavinets. Eixe mateix any, Pedro II, l'emperador de Brasil, li va entregar una medalla d'or per este invent. Molts brasilers, aixina com el govern federal d'eixe país, consideren a Azevedo l'autèntic inventor de la màquina d'escriure, una reivindicació que ha segut objecte de certa controvèrsia.

En 1864 l'austríac Peter Mitterhofer va crear una màquina d'escriure que tampoc va aplegar a comercialisar-se. Mitterhofer va seguir millorant el seu model original i va crear cinc versions millorades diferents fins a 1868.

La «bola d'escriure» de Hansen, inventada en 1865. El model de la fotografia data de l'any 1870.

En 1865 el reverent danés Rasmus Malling-Hansen va inventar la «bola d'escriure», que es va comercialisar en 1870, sent la primera màquina d'escriure posada a la venda. Va ser un èxit en Europa, i se sap que va estar en us en oficines de Londres fins a 1909. Adicionalment, Malling-Hansen va usar un escape solenoidal per a la tornada del carro d'alguns dels seus models, constituint un sério candidat per a la primera màquina d'escriure «elèctrica». Gràcies al llibre Hvem er Skrivekuglens Opfinder?, escrit per la filla de Malling-Hansen, Johanne Agerskov, sabem que en 1865 Malling-Hansen va fabricar un model de porcelana del teclat de la seua bola d'escriure, i va experimentar en diferents ubicacions de les lletres per a conseguir la major velocitat d'escritura. Malling-Hansen va ubicar les lletres en pistones curts que es movien directament a través de la bola baixant fins al paper, lo que junt en l'adequada ubicació de les lletres per a que els dits més ràpits pulsaren les usades en major freqüència, va fer de la bola d'escriure de Hansen la primera màquina d'escriure que permetia elaborar texts substancialment més ràpit que escrivint manualment. Malling-Hansen va desenrollar encara més la seua màquina en els anys 1870 i 1880, conseguint moltes millores, pero mantenint el cap d'escritura original. En el primer model de la bola d'escriure de 1870, el paper se subjectava a un cilindre dins d'una caixa de fusta. En 1874 el cilindre va ser reemplaçat per un carro que es movia per baix del cap d'escritura. Llavors, en 1875, el conegut modele alt va ser patentat, sent la primera de les boles d'escriure que funcionava sense electricitat. Malling-Hansen va assistir a les exposicions mundials de Viena en 1873 i París en 1878. En abdós va guanyar les medalles del primer premi pel seu invent.

Primer èxit comercial, Christopher Sholes i Remington

Chicona treballant en una màquina de Sholes.

La primera màquina d'escriure en èxit comercial real va ser inventada en 1872 per Christopher Sholes, Carlos Glidden i Samuel W. Soulé. Sholes va repudiar pronte la màquina, refusant usar-la i inclús recomanar-la. La palesa (US 79.265) va ser venuda per 12 000 dólars a Densmore and Yost, que va aplegar a un acort en E. Remington and Sons (llavors famosos com a fabricants de màquines d'coser) per a comercialisar la que va ser coneguda com la màquina d'escriure Sholes i Glidden. En 1873, Remington va iniciar la producció de la seua primera màquina d'escriure en Ilion (Nova York).

El primer model industrial estava montat sobre una màquina d'coser estàndar. La reculada del carro es conseguia accionando un pedal similar al d'estes. En este model varen quedar pendents de solució dos defectes importants: l'escritura es realisava solament en mayúscules i permaneixia amagada per al escribano; ademés, la màquina resultava d'un tamany desmesurat i embarazoso, sent per una atra part d'un cost molt elevat, per lo que mai va aplegar a ser llançada al mercat.

Partint de l'idea de Sholes, numeroses firmes, tals com Remington, en els ingeniers Byron, Brooks, Densmore, Fenne i Yost, varen crear, subsanant els diferents inconvenients, una màquina d'escriure mecànica similar a l'actual.^{cita requerida}

La característica de vore lo que s'anava mecanografiando mida que s'escrivia es dona per suposta en l'actualitat. No obstant, en la majoria de les primeres màquines d'escriure, els tipos colpejaven pujant contra el fondo del rodell. Per això, lo que s'escrivia no era visible fins que les següents llínees escrites feyen que el paper s'esgolara, deixant-ho a la vista. La dificultat en qualsevol atra disposició era assegurar que els tipos tornaven a caure adequadament al seu lloc quan se soltava la tecla. Açò va ser finalment conseguit en diversos dissenys mecànics ingeniosos, i les anomenades «màquines d'escriure visibles» varen ser comercialisades cap a 1895. Sorprenentment, els models antics varen seguir fabricant-se fins a 1915.^{cita requerida}

Normalisació

Caràcters en una màquina d'escriure de la década de 1920.

Màquina d'escriure Royal (1920) utilisada en la redacció del Diari La Capital. Actualment en exposició en el Museu de Diari La Capital. Rosario, Argentina.

Archiu:000108-003 CENTROCULTURALFEMENINO(TALLERES) No.1 AV.DELTALLERY NAVOJOAOCTUBRE19 1950 (32936567405).jpg

Dòna usant màquina d'escriure en la Ciutat de Mèxic, ca. 1950.

Cap a 1920, la màquina d'escriure «manual» o «mecànica» havia alcançat un disseny més o menys estàndar. Hi havia chicotetes variacions d'un fabricant a un atre, pero la majoria de les màquines seguia el següent disseny:

Cada tecla estava unida a un tipo que tenia el corresponent caràcter en relleu en el seu un atre extrem. Quan es pressionava una tecla en la suficient força i fermea, el tipo colpejava una cinta (normalment de tela entintada) estesa front a un cilindre que subjectava el paper i es movia alvance i arrere. El paper es enrollaba en este cilindre, que rotaba al accionar una palanca (la del «tornada de carro», en el seu extrem esquerre) quan s'alcançava el final de la llínea. Algunes cintes estaven dividides en dos mitats, una roja i una atra negra, a tot lo llarc, contant la majoria de les màquines en una palanca que permetia canviar entre els colors en escriure, lo que estava especialment ideat per als llibres de contabilitat, a on les cantitats negatives tenien que figurar en roig com a número negatiu.^{cita requerida}

En els anys 1940 es va comercialisar una màquina d'escriure silenciosa que va resultar ser un fracàs, lo que va dur a alguns observadors a la conclusió de que el cliqueteo de les màquines d'escriure convencionals era del gust dels consumidors.

Dissenys elèctrics

Encara que les màquines d'escriure elèctriques no conseguirien massa popularitat fins a casi un sigle despuix, el disseny bàsic de les mateixes va aparéixer en l'Universal Estoc Ticker, inventat per Thomas Alva Edison en 1870. Este dispositiu imprimia remotamente lletres i números sobre una cinta de paper a partir de l'entrada generada per una màquina d'escriure, especialment dissenyada, en l'atre extrem de la llínea telegràfica.^{cita requerida}

La primera màquina d'escriure elèctrica va ser fabricada per la Blickensderfer Manufacturing Company, de Stamford (Connecticut), en 1902. Encara que mai va aplegar a ser comercialisada, va ser la primera màquina d'escriure coneguda en usar una roda de tipos en lloc de tipos individuals, si ben esta tenia forma cilíndrica en lloc d'esfèrica. El següent pas en el desenroll de la màquina d'escriure elèctrica va succeir en 1909, quan Charres i Howard Krum varen solicitar la palesa per a la primera màquina teletipo factible eixe any. La màquina de Krum també usava una roda de tipos en lloc de tipos individuals. Encara que innovadora, cap d'estes màquines va aplegar a negocis o particulars.^{cita requerida}

Els dissenys de màquines d'escriure elèctriques eliminaven la conexió mecànica directa entre les tecles i l'element que colpejava el paper, pero no deuen confondre's en les posteriors màquines d'escriure electròniques, que són màquines elèctriques que conten en un sol component elèctric: el motor. A on la pulsació d'una tecla movia abans una barra de tipos directament, ara accionaba enllaços mecànics que dirigien l'impuls mecànic des del motor fins a la barra de tipos. Este disseny es va conservar en l'IBM Selectric.^{cita requerida}

Archiu:IBMSelectric Globe Wiki.jpg

Boles de tipos IBM reemplazables, en una moneda de 2 € per a comparar el seu tamany.

Els millors models de màquines d'escriure elèctriques eren els d'IBM i Remington Rand, fins que IBM va presentar l'IBM Selectric, que reemplaçava les barres de tipos per una «bola» de tipos, llaugerament major que una pilota de gòlf, en les lletres molejades en la seua superfície. La Selectric usava un sistema de pestillos, cintes metàliques i palanques, mogut per un motor elèctric per a rotar la bola fins a la posició correcta i colpejar-la llavors contra la cinta i el rodell. La bola de tipos es movia lateralment front al paper en lloc de desplaçar-se el carro en el paper front a la posició fixa d'impressió, com ocorria en el disseny mecànic clàssic.

El disseny d'una bola de tipos tenia moltes ventages, particularment la d'eliminar els «emboços» quan es pulsava més d'una tecla al mateix temps, ademés de permetre canviar la bola, permetent usar múltiples tipos de lletra en un sol document. Els mecanismes Selectric varen ser incorporats àmpliament en els terminals informàtics dels anys 1970, degut a que eren raonablement ràpits i immunes als emboços, podien produir documents de molt alta calitat respecte a competidors com els teletipos, podien ser moguts per una força mecànica curta i de baixa intensitat, no exigien moure una «cistella de tipos» pesada per a canviar entre minúscules i mayúscules, i no exigien que el rodell es moguera lateralment (lo que hauria segut un problema en el cas del paper continu). La terminal IBM 2741 va ser un eixemple molt popular basat en el disseny Selectric, i pareguts mecanismes varen ser usats com a dispositius de consola en molts computadors IBM System/360. Estos mecanismes tenien dissenys «durs» respecte als empleats en màquines d'escriure comercials.^{cita requerida}

IBM també va guanyar ventaja en comercialisar en major força el seu model en les escoles front al de Remington, en l'idea de que els estudiants que deprenien a mecanografiar en una IBM Selectric elegirien més tarde màquines d'escriure de la mateixa marca en el seu lloc de treball, quan aplegara el moment de reemplaçar els models mecànics.^{cita requerida}

Models posteriors de IBM Executives i Selectrics varen reemplaçar les cintes textils de tinta en cintes de «película de carbono», que contaven en pols seca negre o coloreado sobre una cinta de plàstic transparent d'un sol us. Estes cintes podien usar-se una sola volta, pero els models posteriors usaven un cartuig fàcil de reemplaçar. Un efecte secundari d'esta tecnologia és que el text mecanografiado en la màquina podia llegir-se fàcilment en la cinta usada. Esta «característica» va plantejar problemes quan les màquines s'usaven per a preparar documents classificats: les cintes tenien que contabilisar-se per a assegurar que els mecanógrafos no es duyen cap.^{cita requerida}

Màquina d'escriure electrònica: la fase final del desenroll de les màquines d'escriure. En l'image, una Cànon Typestar 110 de 1989.

L'últim desenroll important de la màquina d'escriure va ser la màquina d'escriure «electrònica». La majoria d'elles reemplaçaven la bola de tipos per un mecanisme de margarita (un disc en les lletres molejades sobre la vora exterior dels «pétals»). Una margarita de plàstic era molt més simple i barata que la bola de tipos, pero també es desgastava més fàcilment. Algunes màquines d'escriure electròniques eren essencialment processadors de text dedicats, en una memòria interna i dispositius d'almagasenament extern com a cartuchos o disquets. A diferència de les Selectric i atres models anteriors, eren realment «electròniques», basant-se en circuits integrats i múltiples components electromecànics.^{cita requerida}

Resum de cronologia històrica

• 1714: primera palesa concedida a l'anglés Henry Mill.
• 1780: Pingeon descriu la primera màquina d'escriure per a cegos (patentada en 1833), que consistix en escriure en relleu sobre un paper fort en un punzón.
• 1820: Paul-Louis Courier atribuïx a un matemàtic alemà, Kirchhausen, l'invenció del dispositiu taquitipia, que consistix en una nova prensa mòvil llaugera manual i portàtil, que permet «escriure com es parla».
• Abans de 1827, Conti va inventar el concepte de taquígraf i taquitipo (sense trobar diners per a finançar-ho).
• 1829: The Typographer, del nortamericà William Austin Burt, patentat el 23 de juliol.
• 1837: Cembalo scrivano, de l'italià Giuseppe Ravizza.
• 1839: François-Pierre Foucault, amic de Louis Braille inventa una màquina d'escriure consistent en un conjunt de palanques terminats per busques gravades i accionadas per un conjunt de tecles, que permet escriure en rafigrafía, un sistema tipogràfic inicialment inventat per Braille de reproducció en relleu de lletres sobre paper d'una manera llegible tant en forma tàctil per cegos i deficients visuals com per inexpertos en alfabet Braille, lo que facilitaria els intercanvis per escrit entre el cego i la seua família.
• 1850: invenció de la màquina d'escriure en cinta de tinta per Oliver T Eddy, Baltimore.

• 1861: el sacerdot brasiler Francisco João de Azevedo inventa una màquina d'escriure en forma de piano en les lletres en la vora de varetes de fusta de jacaranda.
• 1865: Hansen Writing Ball (Skrive Kugel), primera màquina d'escriure del danés Rasmus Malling-Hansen comercialisada en 1870.
• 1867: posada a punt per Christopher Latham Sholes —un impressor— d'un prototip artesanal considerat com el ancestro de la màquina d'escriure moderna i que posteriorment serà produït i comercialisat per la firma «Remington».
• 1870: primera màquina, «The Writing Ball» (La Bola d'Escriure) de Rasmus Malling-Hansen.

«The Writing Ball» La bola d'escriure (1870) de Rasmus Malling-Hansen.

• finals de el XIX: la màquina d'escriure Blickensderfer ya utilisa el principi de la bola o del cilindre truncat, que permet canviar les fonts. No obstant, a pesar de l'èxit inicial de la Blickensderfer, va ser desbancada per atres tipos, en especial la Remington.
• 1873: Remington, «The typewriter», fins a eixe moment productor d'armes, equips agrícoles i màquines d'coser, produïx en série i va comercialisar la màquina d'escriure de C. L. Sholes (màquina d'escriure Sholes i Glidden).
• En la década de 1870, Mark Twain és seduït pel procés i es va convertir en un dels primers escritors en presentar al seu editor les seues obres escrites en una màquina d'escriure (Vida en el Mississipi i Les aventures de Tom Sawyer).
• 1874: el telescriptor d'Émile Baudot.
• 1914: primera màquina elèctrica.
• 1935: primera màquina portàtil, la «Hermes-Baby».
• 1961: la «màquina de boles» d'IBM (baixe el nom d'IBM Selectric typewriter) repren/reprén un dispositiu antic (anteriorment posat a punt per la màquina «Blickensderfer» a finals de el XIX) para reintroducir la possibilitat de canviar ràpidament la font de caràcters.
• 1976: màquina de margarita.
• 1977: Olympia crea una nova màquina d'escriure portàtil .
• 1986: màquina d'escriure electrònica en pantalla d'1-3 llínees en les CANON i70. Esta memòria permet correccions immediates.
• 2011: tancament de l'última fàbrica de màquines d'escriure (Godrej & Boyce, Bombay, Índia).
• 2012: es fabrica l'última màquina d'escriure en Europa (Brother, Wrexham, Gales, Regne Unit).

La màquina d'escriure ha segut substituïda pel teclat i els programes de processament de text.

Parts de la màquina d'escriure

• Tabulador: mecanisme que permet colocar els màrgens a una distància regular en el full.
• Armassó: peça o conjunt de peces de l'esquelet de la màquina.
• Timbre marginal: avisa quan s'aplega a la vora del marge.
• Teclat: conjunt ordenat de tecles d'una màquina.
• Palanca de carro lliure: palanca per a canviar de llínees i passar a l'atra vora del marge.
• Carro: peça de la màquina en la que va el rodell en el paper, que es desplaça d'un costat a un atre.
• Guia tipos: alça la cinta per a que els tipos imprimixquen el paper
• Rodell: peça cilíndrica de metal i giratòria que forma part de diversos mecanismes de la màquina.
• Espayador: tecla que servix per a deixar espais en blanc.
• Tecla de reculada: per a retrocedir en el text i corregir errors comesos.
• Tecla marginal o saltador marginal: permet sortejar els màrgens i més comunament el marge dret.
• Tecles de canvis de mayúscules: per a escriure solament l'inicial d'una paraula en lletres mayúscules. (Equival a la funció de la tecla ⇧ Mayús en una computadora actual: ⇧ Mayús + a = A).
• Palanca per a rotar el rodell: per a passar el rodell d'una vora d'un marge a l'atre.

• Cinta entintada: permet imprimir sobre el paper les tecles pulsades.
• Vareta sujetadora del paper: sosté el paper fermament contra el cilindre. Esta vareta té uns rodells menuts de goma per a facilitar la seua funció i s'esgolen sobre una escala.
• Tipos: són peces metàliques que es entintan en la cinta i imprimixen caràcters sobre el paper.

Híbrits de computador i màquina d'escriure

Cap al final de la vida comercial de les màquines d'escriure, en els anys 1980, varen ser presentats varis dissenys híbrits, combinant característiques d'impressora i màquina d'escriure.^{cita requerida}

Estos solien incorporar teclats de models de màquines d'escriure existents i mecanismes d'impressió de les impressores matriciales. La generació dels teletipos en motors d'impressió basats en l'impacte d'agulles no era adequada per a la calitat exigida als documents mecanografiados. De recent desenroll, les tecnologies de transferència tèrmica, usades en les impressores tèrmiques d'etiquetes, havien aplegat a ser tècnicament factibles per a màquines d'escriure.^{cita requerida}

IBM va produir una série de màquines d'escriure cridada Thermotronic, en calitat d'impressió professional i cinta correctora, junt en impressores denominades Quiet Writers. Brother va ampliar la vida de la seua llínea de màquines d'escriure en productes similars. Mentrestant, DEC va comercialisar la DECwriter.^{cita requerida}

El desenroll d'estos motors d'impressió propietaris va proporcionar als venedors mercats exclusius de cintes consumibles i la possibilitat d'usar motors d'impressió normalisats en varis graus de sofisticació electrònica i de software per a desenrollar vàries llínees de productes.^{cita requerida}

El creixent domini de les computadores personals i l'introducció de les tecnologies làser i injecció, de baix cost i alta calitat real, va terminar per reemplaçar a les màquines d'escriure en l'àmbit empresarial i professional.^{cita requerida}

Forma actual

Hui dia s'usen programes informàtics i processadors de text, per a treballs que en el passat es feyen en màquina d'escriure, com Microsoft Word, iWork Pages, Writer de LibreOffice, WordPerfect, WordStar, Vim, Nano, TextEdit, Bloc de notes, WordPad, Notepad++, etc en el que s'usa el teclat per a escriure, la pantalla o monitor de l'equip per a vore lo que s'escriu i l'impressora per a posar en paper el document. La ventaja dels programes de computadora per a crear documents és que es pot modificar el contingut en qualsevol part i ademés en molts d'ells existixen les opcions d'Ortografia, gramàtica o sintaxis que examina els possibles errors en el document.

Herència

Inclús despuix de la proliferació de les computadores personals i els processadors de text, les màquines d'escriure varen seguir usant-se en oficines professionals per a aplicacions especialisades, tals com reblir formularis preimpresos, escriure la direcció en sobres i unes atres. No obstant, els programes informàtics moderns permeten als usuaris realisar la majoria d'estes tasques.^{cita requerida}

L'aspecte monoespaciado, auster i llaugerament desigual del text mecanografiado, pot contar en cert atractiu artístic, lo que fa que algunes persones preferixquen usar màquines d'escriure.^{cita requerida}

En alguns països en vies de desenroll, a on l'accés a les computadores personals no és general, poden trobar-se espais públics a on certes persones oferixen els seus servicis com mecanógrafos ocasionals, acceptant dictats dels seus clients, que poden ser analfabets o carir de màquina d'escriure pròpia.^{cita requerida}

Distribució de teclat

La distribució QWERTY de les tecles de les màquines d'escriure es va convertir en un estàndart de facto que seguix usant-se molt despuix de que les raons de la seua adopció hagen perdut validea.

Les màquines d'escriure Sholes & Glidden de 1874 varen establir la distribució QWERTY per a les tecles alfabètiques. Durant el periodo en el que Sholes i els seus colaboradors varen estar experimentant en el seu invent, sembla que es varen provar atres disposicions de teclat, pero estes estan escassament documentades. La seqüència casi alfabètica de l'anomenada «fila llar» de la distribució QWERTY (d-f-g-h-j-k-l) sugerix que una disposició estrictament alfabètica va ser el punt de partida original. La distribució de teclat QWERTY s'ha convertit en l'estàndart de facto per a les màquines d'escriure i els teclats de computadores en anglés i en espanyol. Atres idiomes que ampren l'alfabet llatí utilisen a voltes variants de la distribució QWERTY, tals com la francesa AZERTY, l'italiana QWERTY i l'alemana QWERTZ.^{cita requerida}

La distribució QWERTY està llunt de ser la més eficient per a escriure en anglés, puix exigix al mecanógrafo moure els seus dits entre files per a teclejar les lletres més comunes. Una història popular sugerix que va ser usada en les primeres màquines d'escriure perque era ineficiente i ralentisava als mecanógrafos, de manera que reduïa la freqüència en la que les barres de tipos s'enganchaven atollant la màquina. Una atra història és que la distribució QWERTY permetia als primers venedors de màquines d'escriure impressionar als seus clients en permetre'ls mecanografiar fàcilment la paraula d'eixemple «typewriter» (‘mecanógrafo’), degut a que para això solament es necessita pulsar tecles de la fila alta del teclat. L'explicació més provable és que la distribució QWERTY va ser dissenyada per a reduir la possibilitat d'emboços interns, en situar les combinacions més comunament usades llunt uns d'unes atres en l'interior de la màquina. Açò permetia a l'usuari teclejar realment més ràpit sense sofrir emboços. Desafortunadament, no s'ha trobat una explicació definitiva per al teclat QWERTY, i els fanàtics de les màquines d'escriure seguixen discutint sobre el particular.^{cita requerida}

Vàries distribucions radicalment diferents, com el teclat Dvorak, han segut propostes per a reduir les ineficiències percebudes en la QWERTY, pero no han segut capaces de desplaçar-la: a pesar de les ventages reivindicades per les seues proponentes, fins ara cap ha segut adoptada àmpliament. La màquina d'escriure Blickensderfer, en la seua distribució DHIATENSOR, va poder haver segut el primer intent d'optimisar la distribució del teclat en benefici d'una major eficiència.^{cita requerida}

Moltes màquines d'escriure antigues no contenen una tecla separada per al dígit «1», i inclús algunes més antigues carixen del «0». Els mecanógrafos varen adquirir la costum d'usar la consonant «L» en minúscula per a l'u i la vocal «O» en mayúscula per al zero.^{cita requerida}

Accentuació de les mayúscules

AP

Efecte en intentar accentuar les mayúscules en les màquines d'escriure, l'última columna són mayúscules accentuades.

Els tipos de les màquines d'escriure, no contemplen l'espai per a accentuar les lletres mayúscula (vore gràfic), lo que va enfortir el mit de que no devien accentuar-se dites lletres. En intentar-ho, o be no es percep, o be, es desforma la lletra.

Gerga informàtica

Vàries expressions de la «época de les màquines d'escriure» han sobrevixcut en l'época de la computadora personal. Algunes d'elles són:^{cita requerida}

• Còpia de carbó: actualment, en la forma abreviada «CC», designa les còpies dels mensages de correu electrònic (en les que, òbviament, no juga paper algun el carbó);
• Cursor: la marca usada per a senyalar on s'imprimirà el següent caràcter;

• Nova llínea (LF, line feed): moure el cursor fins a la següent llínea de text en un document;
• Tornada de carro (CR, carriage return): indica el final d'una llínea i la tornada a la primera columna de text.

Métodos de correcció

Segons els patrons ensenyats en les escoles de secretariat de mitan de el XX, se suponia que una carta de negocis caria d'errors i correccions visibles. La precisió era valorada tant com la velocitat. De fet, la velocitat de mecanografiado, tal com era medida en les proves d'aptitut i en les competicions de velocitat, incloïa una penalisació de dèu paraules per cada error comés.

Per supost, les correccions eren necessàries, i es varen usar certa varietat de métodos i tecnologies per a realisar-les.

El método tradicional implicava l'us d'una goma de borrar especial per a màquines d'escriure, fabricada en una goma prou dura incloent material abrasivo, en forma de disc pla, d'uns 50 mm de diàmetro i 3 mm de gruixa, que permetia borrar lletres individuals. Les cartes de negocis es mecanografiaban en paper de drap gros, no solament per a conseguir una apariència luxosa, sino per a permetre el borrat. Les gomes de borrar per a màquina d'escriure incorporaven una brocha per a netejar els restants de goma i paper, sent l'us adequat de la mateixa un element important en les habilitats del mecanógrafo, degut a que si estos restants caïen en la màquina podien terminar atollant les barres de tipos, que en repòs quedaven molt juntes entre sí.

Borrar en un conjunt de còpia de carbó era especialment difícil, exigint l'us d'un accessori, cridat «escut de borrat», per a evitar que la pressió de la goma sobre les còpies superiors deixara taques de carbó en les inferiors.

Les companyies papereres produïen un tipo especial de paper per a màquina d'escriure, cridat «mescla borrable» (per eixemple, el Eaton's Corrasable Bond), que incloïa una fina capa de material que evitava que la tinta penetrara, i era relativament blana i fàcil de llevar de la pàgina. Una goma de borrar blana convencional podia conseguir borrats perfectes sobre este tipo de paper. No obstant, les mateixes característiques que permetien este borrat feya al paper propens als garramanchos per la fricció normal i l'alteració delliberada, fent-ho inacceptable per a la correspondència comercial, contractes o qualsevol us que requerira archiu.

En els anys 1950 i 1960 va aparéixer el líquit corrector, baixe marques comercials tals com Liquid Paper, Wite-Out i Tipp-Ex. Es tractava d'un tipo de pintura blanca opaca de secat ràpit, que produïa una nova superfície blanca sobre la que podia mecanografiarse una correcció. No obstant, els caràcters coberts eren visibles al trasluz, de la mateixa manera que el pegat sec de líquit corrector (que mai era completament pla i mai tenia exactament el mateix color, textura i llustre que el paper). El truc habitual per a resoldre este problema era fotocòpiar la pàgina corregida, pero açò solament era possible en l'ajuda de fotocopiadores d'alta calitat.

Els productes de correcció seca (com el paper corrector, baixe marques comercials com Ko-Rec-Type, varen ser presentats en els anys 1970, i funcionaven com un paper de calc blanc. Se situava una tira del producte sobre la lletra que necessitava corregir-se i es tornava a mecanografiar dita lletra, fent que el caràcter negre fora cobert per una capa blanca. Pronte es va incorporar un material semblat en les cintes de película de carbono de les màquines d'escriure elèctriques, de manera que, de la mateixa manera que la tradicional cinta entintada roja i negra, la cinta correctora blanca i negra es va fer habitual en les màquines elèctriques.

El cim d'este tipo de tecnologia va ser la série Electronic Typewriter, de IBM. Estes màquines i els models semblats d'atres fabricants usaven una cinta correctora separada i una memòria de caràcters. En la pulsació d'una sola tecla, la màquina era capaç de revertir automàticament i sobrescribir els caràcters anteriors en una deterioració mínima del paper.

Concursos i marques de velocitat

Artícul principal → Paraules per minut.

Entre els anys 1920 i 1940 la velocitat de mecanografiado era una important qualificació del secretariat, i els concursos de mecanografía varen ser populars, promocionats per companyies de màquines d'escriure com a ferramenta publicitària.

Fins a 2005, Barbara Blackburn és la mecanógrafa en llengua anglesa més ràpida del món, segons el Llibre Guinness dels récorts. Usant un teclat Dvorak va conseguir mantindre una velocitat de 150 paraules/minut durant 50 minuts i 170 paraules/minut en periodos més curts, alcançant una velocitat màxima de 212 paraules/minut. Blackburn, que va suspendre en la classe de mecanografía de l'escola secundària, va conéixer el teclat Dvorak en 1938, va deprendre ràpidament a conseguir altes velocitats i va realisar algunes gires per a demostrar la seua velocitat durant la seua carrera de secretària.^{cita requerida}

Identificació forense

La Underwood Universal Portable de William Faulkner, exposta en la seua oficina de Rowan Oak, actualment un museu gestionat per l'Universitat de Mississipi.

Per les tolerància de les parts mecàniques, llaugeres variacions en l'alliniació de les lletres i el seu desgast desigual, cada màquina d'escriure té la seua «firma» o «huella dactilar» pròpia, lo que permet que un document mecanografiado puga traçar-se fins a la màquina d'escriure en la que es va realisar.

La disciplina documentológica de la Criminalística és la que s'encarrega de l'estudi dels documents, els seus elements escritors o tecnologies d'impressió, les tintes utilisades i el soport, en la finalitat d'establir autenticitat, adulterament o falsetat, aixina com orige o vinculació, antiguetat del document i identificació del escribiente o màquina. En este últim capítul o tasca, els documents confeccionats en forma mecànica admeten estudis tendientes a:

-Establir la tecnologia d'impressió: és dir, si va ser producte d'una màquina d'escriure (convencional a monobloque impressor, a canastra portatipo -elèctrica, selectric o a bocha, electrònica a margarita), impressora (a tambor, a cadena o tren, matricial de punt, matricial tèrmica, transferència tèrmica, tèrmica per sublimació, electrostàtica, injecció de tinta de fluix continu, de gota a requeriment a bombeta, per procés piezoelèctric, tinta sòlida o canvi de fase, làser, LED o LCD), o fotocopiadora (analògica o làser).

-Establir marca i model: de la tecnologia d'impressió determinada prèviament, per mig de la caracterisació del seu pas mecànic/proporcional, estil o disseny de tipos i fòrmula mecanográfica, confrontant en base de senyes.

-Identificació de la màquina: a partir d'estes variacions per l'us i/o mal us que adquirix en el temps, característiques que transferix a les seues produccions (principi de correspondència de característiques).

-Identificació del dactilógrafo: tradicionalment, durant l'auge de l'utilisació de la màquina d'escriure convencional a canastra portatipo, els escrits podien ser vinculats a una persona per mig d'anàlisis del pressionat i de l'estil d'escritura. Això degut a que és la pressió i la seua intensitat, en estes màquines, les que movilisen les parts constitutives i definixen la forma en que s'imprimixen els caràcters sobre el soport. Hui per hui, l'estil d'escritura incumbe als estudis de la llingüística forense per mig de l'anàlisis del idiolecte.

-Determinació de temps d'eixecució: açò referix a quantes voltes la màquina es va detindre, es va extraure el soport, i es va tornar a colocar per a proseguir en l'escritura. Anàlisis d'especial interés en la sospita de adulterament per agregat o borrat-agregat. Es conseguix verificant els principis de verticalitat i horizontalidad.

-Determinació de la data del document: hui per hui, d'antiguetat relativa, per mig d'un anàlisis holístico del sistema o tecnologia d'impressió, el soport, i la tinta, cotejant contra l'història gràfica de la pròpia màquina com contra les senyes de fabricació i comercialisació d'estos components contra les senyes o datat del document qüestionat.

-Llectura de cintes plàstiques: en les màquines d'escriure tipo selectric o electròniques, es va començar a utilisar cintes entintoras del tipo plàstiques que produïen l'estampat d'un caràcter per mig de la transferència tipo sacabocado o retallada de part de la seua cinta (en la forma del caràcter teclejat). Això va permetre poder accedir a tots els documents escrits per la màquina per mig de la llectura d'estes cintes, i en això, ordenar en antiguetat relativa o per prelació els escrits produïts, aixina com extraure atres senyes d'interés per al cas en investigació.

En el Bloc de l'Est, les màquines d'escriure (junt en les imprentas, fotocopiadoras i més vesprada les impressoras) eren una tecnologia controlada, i la policia secreta estava a càrrec de mantindre un inventari de les màquines d'escriure i dels seus propietaris. Açò suponia un risc important per als autors dissidents i els productors de samizdat. Este método d'identificació també es va usar en el juí d'Alger Hiss.^{cita requerida}

Màquina d'escriure les partitures musicals

Màquina d'escriure les partitures musicals Keaton Music Typewriter

Hi havia algunes màquines d'escriure para partitures musicals l'operació de les quals era complexa. Entre les més conegudes, podem citar la primera inventada en 1936 per Robert H. Keaton, la Keaton Music Typewriter.

Efecte de les màquines d'escriure sobre la cultura

Archiu:Smith Premier Typewriter.jpg

Smith Premier (c. 1889). Este model tenia tecles separades per a mayúscules i minúscules.

Quan Remington va escomençar a comercialisar màquines d'escriure va supondre que la màquina no s'utilisaria per a escriure texts creatius, sino per a llabors de amanuense, i que serien mecanógrafas els qui les utilisaren. Aixina, es varen imprimir flors sobre la carcassa dels primers models, de manera que la màquina anara més atractiva per a les dònes. En Estats Units les dònes varen escomençar a incorporar-se al mercat laboral en freqüència com mecanógrafas i, segons el cens de 1910, el 81 % dels mecanógrafos eren féminas. En més dònes treballant fòra de casa, va haver certa preocupació sobre els efectes que açò tindria en els valors morals de la societat, tant per part dels moralistes com dels pornógrafos. La «jove mecanógrafa» va passar a ser part de l'iconografia de la pornografia de principis de el XX. Les Bíblies de Tijuana (còmics eròtics produïts en Mèxic per al mercat nortamericà des de principis dels anys 1930) incloïen mecanógrafas a sovint.

La màquina d'escriure va ser una nova peça instrumental composta per Leroy Anderson en 1950, que deu el seu nom a que para la seua interpretació es requerix d'una màquina d'escriure. La peça apareix en la película de 1963 Embroll en els grans almagasens, protagonisada pel còmic Jerry Lewis.

Decadència

Les màquines d'escriure varen ajudar a moltes persones en mala o pèssima caligrafia a els qui no se'ls entenia quan escrivien a mà, ya que gràcies a la seua ajuda sí se'ls podia entendre lo que escrivien i per açò les màquines d'escriure varen guanyar popularitat. Si be, les màquines d'escriure, varen tindre el seu apogeu durant vàries décades, el teclat d'estes presentava vàries desventages; les quals varen ser corregides en el teclat de les computadores, i gràcies a açò, els ordenadors varen començar a desplaçar a les màquines d'escriure. Una de les seues desventages era que en ocasions les tecles es travaven en escriure, cosa que en la computadora no existix.

Els motius perque les computadores varen començar a desplaçar a les màquines d'escriure varen ser:

1. Les màquines d'escriure tenen un sol tipo de font, mentres que els ordenadors tenen més tipos de fonts.

2. La computadora sí es pot borrar, a diferència de la màquina d'escriure en la que calia utilisar un corrector líquit (i en alguns casos calia refer novament). Un atre motiu va ser perque en les màquines d'escriure no es pot colocar una paraula en negreta o en cursiva o en negreta i cursiva al mateix temps, tampoc se li podia colocar ombra de text, i tampoc es podia colocar tachat, ni es podia colocar resaltat de text; mentres que en la computadora sí es pot fer tot açò.

3. Les màquines d'escriure sempre tenien el mateix color de lletra, encara que algunes màquines d'escriure tenien cintes que estaven dividides en dos mitats, una roja i una atra negra, a tot lo llarc, contant la majoria de les màquines en una palanca que permetia canviar entre els colors en escriure, lo que estava especialment ideat per als llibres de contabilitat, a on les cantitats negatives tenien que figurar en roig; mentres que en les computadores este error va ser corregit, ya que un mateixa pot elegir el color de la seua preferència. Un atre motiu va ser perque al moment d'escriure en les màquines d'escriure, les lletres tenen el mateix tamany; mentres que en els ordenadors les lletres poden tindre diferents tamanys.

4. Quan la cinta de la màquina d'escriure aplegava al seu fi calia reemplaçar-la o fer que gire en sentit contrari, en canvi la computadora no presenta este problema.

5. La cinta de la màquina d'escriure requeria ser mullada en tinta en cas que esta se secara per a poder escriure, mentres que l'ordenador no presenta este problema.

6. En algunes màquines d'escriure al moment d'usar els paréntesis deixaven un espai (sense oprimir la barra espaciadora), mentres que en la computadora este error va ser corregit. Un atre motiu va ser perque en la màquina d'escriure no es podia centrar en exactitut o alinear a la dreta, mentres que en l'ordenador este problema va ser arreglat.

7. Al moment d'escriure en mayúscula en les màquines d'escriure calia oprimir una tecla per a que totes les lletres estigueren en mayúscula, i per a escriure en minúscula calia alçar dita tecla; mentres que en les computadores, solament es requerix oprimir la tecla «Caps Lock» per a escriure en mayúscula, i per a escriure novament en minúscula cal oprimir-la novament.

8. Un atre motiu va ser perque algunes màquines d'escriure no posseïen el número «1», el qual era reemplaçat per la consonant «L» en minúscula, atres màquines d'escriure tampoc tenien el número «0», el qual era reemplaçat per la vocal «O» en mayúscula, i el signe «per (×)» de la multiplicació era reemplaçat per la consonant «X» en mayúscula o en minúscula (depenent de la preferència); mentres que en les computadores, este problema es va corregir.

9. Les màquines d'escriure no es podien tildar les vocals en mayúscula, degut a que en tractar de fer-ho, la tilde es colocava a un costat de la vocal o la vocal es colocava damunt de la tilde, les vocals solament podien ser tildades en minúscules, este problema també va sorgir en la diéresis en la vocal «O» escrita en mayúscula —la qual cosa va enfortir el mit de que les vocals en mayúscula no es tilden (vore: Tildación de les mayúscules)—; mentres que en la computadora, este problema va ser corregit, ya que les vocals escrites en mayúscules sí es podien tildar en facilitat, i també colocar la diéresis a la vocal «O» en mayúscula (Á É Í O Ú Ü). Per açò, el teclat de la computadora va generar moltes facilitats que el teclat de la màquina d'escriure al moment de voler escriure. Un atre motiu va ser perque al moment d'escriure en la màquina d'escriure, calia acomodar el paper i al moment de finalisar una llínea calia baixar el paper per a escriure en una nova llínea, i també per a escriure un nou paràgraf calia baixar més el paper per a deixar un espai, no obstant, l'espai deixat entre paràgrafs no era el mateix; mentres que en les computadores, este problema va ser corregit degut a que el mateix ordenador acomoda directament el paper i deixa sempre el mateix espai entre paràgrafs per a l'impressió.

10. Les màquines d'escriure calia teclejar en força, mentres que en els ordenadors es requerix teclejar en poca força.

11. Els ordenadors aforren molt més temps que les màquines d'escriure al moment d'escriure alguna cosa.

cal recordar que les desventages que presentaven les màquines d'escriure no eren exclusives de les màquines d'escriure per a l'idioma espanyol, moltes màquines d'escriure per a atres idiomes en els que també s'utilisen signes diacrítics sobres les lletres (vocals i consonants) tampoc se'ls colocava quan es tractava de fer-ho en mayúscula.

Degut a que lloa ordenadors varen generar moltes facilitats a les persones al moment d'escriure, la seua popularitat va començar a créixer degut a que eren molt més útils que les màquines d'escriure i les varen ser desplaçant. L'última fàbrica de màquines d'escriure va tancar el 26 d'abril de 2011 en l'Índia, després de produir la seua última màquina d'escriure, mentres que l'última màquina d'escriure fabricada en Europa va ser el 20 de novembre novembre de 2012 per la companyia britànica Brother en el Regne Unit. Si be en l'actualitat les màquines d'escriure encara existixen (a pesar de que ya no es fabriquen més), degut a que molts nostàlgics encara les conserven i preferixen seguir escrivint al vell estil; també existixen persones que es dediquen a reparar-les, i unes atres que es dediquen a vendre-les, a aquells que encara vullguen seguir escrivint a màquina d'escriure. Actualment, les màquines d'escriure poden trobar-se en museus d'antiguetats.

Durant molt temps les màquines d'escriure, varen generar ocupació a moltes persones que es dedicaven a la mecanografía, la qual cosa era un negoci molt rendable durant el seu apogeu, ya que era comú vore a varis mecanógrafos en els carrers; aixina com també varen generar ocupació a els qui es dedicaven a reparar-les. Ademés es varen otorgar treball a els qui venien cintes per a màquina d'escriure. No obstant, en l'aparició dels ordenadors estos llentament varen ser llevant-los terreny a les màquines d'escriure i el treball de mecanógrafo va deixar de ser rendable, degut a que són molt poques les persones que volen una redacció a màquina d'escriure; aixina com també el negoci de reparar màquines d'escriure i vendre cintes per a màquines d'escriure varen deixar de ser rendables. Actualment és molt rar vore mecanógrafos en els carrers, ya que els pocs que queden es resistixen a deixar de costat el seu ofici i es neguen a teclejar en computadora; i també és molt rar trobar a els qui es dediquen a reparar màquines d'escriure.

Ventages i inconvenients front a les computadores

Ventages

Si be les computadores han desplaçat a les màquines d'escriure fins a casi desaparéixer-les, les màquines d'escriure presenten algunes ventages que els ordenadors no tenen. Una d'elles és que les màquines d'escriure poden funcionar sense electricitat (solament les màquines d'escriure manuals, perque les màquines d'escriure elèctriques no poden funcionar sense electricitat) i aforren electricitat, no poden ser hackeadas ya que no necessita ni d'electricitat ni d'internet i gràcies a això l'informació sempre es manté secreta i amagada, el paper no es trava, i es pot dur fàcilment d'un lloc a un atre; és per açò que els servicis d'inteligència més importants i rellevants, seguixen utilisant les màquines d'escriure en els seus documents. Ademés a l'hora d'escriure un text no poden existir distraccions com en un computador, per açò alguns escritors encara utilisen màquines d'escriure, com Christopher Nolan. I en el cas d'alguns, sol resultar satisfactori a l'hora escriure en elles, per la seua sensació al tacte i pels seus sons, com és en el cas dels teclats mecànics de computador, encara que la sensació clarament és molt més elevada.

Inconvenients

No obstant, les màquines d'escriure presenten varis inconvenients front als ordenadors, la qual cosa ha fet que les computadores conseguixquen desplaçar-les casi per complet. Una de les desventages és que no totes les màquines d'escriure tenien els números «0» i «1» els quals eren reemplaçats per les lletres «O» (en mayúscula) i «L» (en minúscula) per la seua similitut i per a aforrar espai. En cap màquina d'escriure es podia colocar signes diacrítics sobre les vocals en mayúscula (Á, É, Í, O, Ú, Ü). En algunes màquines d'escriure al moment d'usar els paréntesis es deixava un espai de separació. Les tecles de les màquines d'escriure es travaven en escriure dos o més tecles al mateix temps, i solament algunes d'estes tenien una tecla especial la qual era per a que les tecles es destraben —ya que majorment es tenien que destrabar a mà—, el signe de la multiplicació (×) es tenia que fer en la consonant «X» (en minúscula o mayúscula); solament en algunes màquines d'escriure existia el signe de la divisió (÷). En cap màquina d'escriure es pot borrar en cas de cometre un error, a no ser que es coloque corrector líquit. En les màquines d'escriure únicament existia el guion (-) mentres que el menys (–) i la ralla (—) no existien —i estos dos signes tenien que ser reemplaçats pel primer—, i els espais deixats entre els paràgrafs no sempre era el mateix. Les màquines d'escriure requerixen en ocasions manteniment.

Les computadores varen solucionar casi tots estos problemes que es presentaven en les màquines d'escriure i després se li varen afegir més característiques, motiu pel qual varen anar en part reemplaçades fins a casi desaparéixer.

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Màquina d'escriure en el Viccionari.