Freddie Mercury

Archiu:Freddie Mercury performing in New Haven, CT, November 1977.jpg

Freddie Mercury

Freddie Mercury (naixcut com Farrokh Bulsara; Stone Town, Ciutat de Zanzíbar, 5 de setembre de 1946-Kensington, Anglaterra, 24 de novembre de 1991) va ser un cantant i compositor britànic, conegut mundialment per haver segut el vocaliste principal, tecladista i pianiste de la banda de roc Queen. Considerat un dels millors cantants en l'història del roc, va descollar per la seua extravagant personalitat en l'escenari i el seu ranc vocal de quatre octaves. Mercury va desafiar les convencions habituals dels líders rockervos en el seu estil teatral, influint en la direcció artística de Queen.

Naixcut en 1946 en Zanzíbar com a fill de pares indi parsis, des dels huit anys va assistir a internats britànics en l'Índia i va retornar a Zanzíbar despuix de terminar la seua educació secundària. En 1964, la seua família va fugir de la Revolució de Zanzíbar i es va mudar a Middlesex, Anglaterra. Havent estudiat i escrit música prèviament, va formar Queen en 1970 en el guitarriste Brian May i el baterista Roger Taylor. Mercury va escriure molts dels èxits de Queen, entre ells «Killer Queen», «Bohemian Rhapsody», «Somebody to Love», «We Llaure the Champions», «Don't Stop Em Now», i «Crazy Little Thing Called Love». Les seues carismàtiques presentacions musicals ho distinguien per interactuar en el seu públic, tal i com es va vore en el concert Live Aid de 1985. També va mamprendre una carrera com a solista i va ser productor i músic invitat d'atres artistes.

En abril de 1987, se li va diagnosticar sida. No obstant, va continuar gravant en Queen i va participar póstumamente en el seu últim àlbum, Made in Heaven (1995). El 24 de novembre de 1991, un dia despuix d'anunciar públicament el seu diagnòstic, va fallir per complicacions de dita malaltia als 45 anys d'edat. El 20 d'abril de 1992, es va celebrar un concert en el seu honor en l'estadi Wembley, en benefici a la concienciació sobre el sida.

En 1990, ell i els demés membres de Queen varen rebre el Premi Brit per Contribució Destacada a la Música Britànica. Un any despuix de la seua mort, Mercury va rebre el mateix premi individualment. Com a membre de Queen, en 2001 se li va integrar póstumamente en el Saló de la Fama del Roc and Roll, en 2003 en el Saló de la Fama dels Compositors, i en 2004 en el Saló de la Fama Musical del Regne Unit. En 2005, Queen va rebre un Premi Ivor Novello per Colecció de Cançons Destacada de l'Acadèmia Britànica de Compositors i Autors. En 2002, per votació, va obtindre en el posat número 58 en l'enquesta de la BBC sobre els 100 britànics més grans.

En 2006, la revista Clave Àsia ho va nomenar com un dels héroes asiàtics més influents dels últims xixanta anys. En 2005, en una enquesta organisada per Blender i #MTV2, va ser nomenat el millor cantant masculí de tots els temps. En 2008, la revista nortamericana Rolling Stone ho va colocar en el lloc 18 en la seua llista dels cent millors cantants de tots els temps. Mentres que Classic Roc, a l'any següent, ho va considerar el millor cantant de roc de l'història. Per la seua banda, AllMusic va definir a Mercury com «un dels líders més carismàtics i dinàmics en l'història del roc».

Biografia i carrera

Primers anys

Freddie Mercury va nàixer en el Shangani Govt. Hospital, de l'illa de Zanzíbar, llavors un protectorat britànic i actualment partix de Tanzània, a una distància de 25 km de la costa de Tanganica, el 5 de setembre de 1946. Els seus pares, Bomi (1908-2003) i Jer Bulsara (16 d'octubre de 1922-13 de novembre de 2016), eren parsis de la regió de Guyarat, part de la Presidència de Bombay en la Índia Britànica. Es varen traslladar a Àfrica en raó del treball del pare, caixer de la Secretaria d'Estat per a les Colónies. El llinage de la família prové del nom de la ciutat de Bulsar (coneguda també com Valsad), en el sur de Guyarat (Índia). Sent parsis, Mercury i la seua família practicaven la religió zoroástrica i estaven orgullosos de la seua ascendència parsi. La família Bulsara s'havia mudat a Zanzíbar per una orde rebuda pel seu pare en el seu treball en l'Oficina Colonial Britànica (com a Tesorer del Tribunal Suprem (Korti Kuu) de Zanzíbar). Mercury tenia una germana menor, Kashmira Cooke. Als cinc anys va escomençar a assistir al colege misionero de Zanzíbar, regentat per monges anglicanes, encara que la religió familiar continuava sent el zoroastrismo.

El 4 de febrer de 1954, als sèt anys d'edat, va ser enviat en la seua yaya i la seua tia Sheroo Khory a estudiar al St. Peter's School, un internat d'estil britànic per a chiquets en Pachgani, prop de Bombay, en l'Índia. Ací va ser a on va escomençar a ser més conegut com Freddie, sobrenom que també va adoptar la seua família.

El talent musical de Bulsara va ser observat pel decà del St. Peter College, qui va escriure una carta als seus pares, sugerint que, en l'aument de la quota mensual, Freddie podria prendre més classes de música. En l'aprovació de Bomi i Jer, Freddie va alcançar el quart nivell d'aprenentage de piano. Durant la seua permanència en l'universitat, també va tindre les seues primeres experiències musicals, formant junt a quatre companyers The Hectics, una banda que actuava en festes o events escolars i en la que Freddie era el pianiste, tocant cançons de Cliff Richard, Little Richard i de Buddy Holly. Un amic seu d'aquella época dia que el cantant tenia «una increible habilitat per a escoltar la ràdio i reproduir les melodies al piano». Va terminar la seua educació en St. Mary's School, en Bombay.

Arribada a Anglaterra i grups anteriors a Queen

Despuix d'haver retornat a Zanzíbar en 1964, a l'edat de díhuit anys, la família va tindre que mudar-se a Anglaterra a causa de la revolució de Zanzíbar, que estava socavant l'estabilitat política del país, tumult que va donar lloc al naiximent de l'estat de Tanzània. Aixina, es varen establir en una menuda casa en Feltham, en Middlesex, prop del aeroport de Heathrow, en Londres. Freddie va continuar la seua educació en l'escola politècnica d'Isleworth (des de 1993 College West Thames); ademés dels seus estudis d'art, en els seus primers anys anglesos va treballar en un servici de cáterin prop de l'aeroport i en un almagasén en la zona comercial en Feltham.

En la primavera de 1966, va obtindre les notes més altes en l'examen d'art del Politècnic Isleworth, puntuació que li va permetre la seua entrada en l'Escola d'Art Ealing de Londres, a on va estudiar art i disseny gràfic, en establir-se en el barri de Kensington en un apartament, llogat per un amic. Paralelament als seus estudis, Freddie va treballar en una tenda de roba en Kensington Market, junt a la seua parella del moment, Mary Austin, i va escriure alguns artículs breus per a periòdics londinencs. Tim Staffell, companyer de classe en Ealing, era cantant i baixista de Smile, banda en la que també estaven el guitarriste Brian May i el baterista Roger Taylor; Staffell va intentar, en un primer moment, convéncer a Bulsara per a que s'unira al grup com a segon cantant, pero sense èxit.

Poc despuix de rebre el seu diplomar en l'Escola d'Art Ealing, Bulsara es va unir a Ibex, una banda de Liverpool en influències de Cream. Pocs dies despuix de la primera reunió en el grup, Freddie havia deprés de memòria totes les cançons del repertori del grup. La seua primera actuació en públic com a cantant es va portar a terme en Bolton el 23 d'agost de 1969. Dos dies més vesprada, Ibex va realisar un concert a l'aire lliure en el Queen's Park de Bolton; com a conseqüència d'açò, els membres de la banda varen retornar a Londres i varen començar a treballar en algunes cançons en el nou cantant. Est va ser un periodo econòmicament difícil, tant per a la banda de Bulsara com para Smile. Els músics passaven junts la major part del temps en menuts apartaments, a voltes dormint en el sol i tocant la seua música fins a altes hores de la nit. Tant Bulsara com Roger Taylor varen treballar com a venedors en Kensington Market.L'última aparició oficial d'Ibex va ser el 9 de setembre de 1969 en The Sink, un menut club de Liverpool, ciutat a on eixa mateixa nit, els membres de Smile estaven tocant en un atre club. Segons alguns biógrafs, Taylor i May varen invitar a Bulsara a pujar a l'escenari per a tocar algunes de les seues cançons.

En l'últim més de 1969, el nom d'Ibex va canviar a Wreckage, perque el seu cantant, Mike Smith, s'havia anat a Estats Units. En el grup varen permanéixer Mike Bersin i «Tup» Taylor, junt a Bulsara, qui va compondre numeroses cançons, entre elles «Stone Cold Crazy». No obstant, cap de les cançons, a excepció d'una pista anomenada «Green», va tindre l'èxit esperat, i el grup es va dissoldre. Freddie Bulsara va començar de nou a buscar un nou grup i va respondre a un anunci de la banda Sour Milk Siga publicat en el semanari Melody Maker. Els membres del grup varen quedar impressionats per la seua veu i ho varen contractar per a actuar tres nits a la semana. Escassos mesos despuix, el grup va decidir separar-se per diferències creatives.

Década de 1970

Artícul principal → Queen.

El seu primer senzill de Smile, «Earth/Step On Em», gravat en els Trident Studios i publicat en maig de 1969 per Mercury Records, va ser llançat en els Estats Units sense obtindre encara l'èxit esperat. Staffell va decidir deixar Smile perque li interessava prendre una atra direcció sobre la seua música. May i Taylor varen contactar llavors en Bulsara, qui es va unir a ells com a soliste en abril de 1970. Com ell va propondre, varen optar per Queen com a nou nom de la banda. Després diria sobre açò: «Yo era conscient de les connotacions gay, pero això és solament una faceta del nom».

Al mateix temps, també va canviar el seu llinage artístic de Bulsara a Mercury, degut a que, segons les seues pròpies paraules, en la cançó «My Fairy King», en el vers «Mother Mercury, look what they'veu done to em», cantava sobre la seua pròpia mare. Considerava que el nom «Freddie Mercury» tenia «força». El 27 de juny de 1970, va conéixer a Mary Austin, en qui va viure durant sèt anys. Els tres, junt al baixiste Mike Grose, es varen presentar per primera volta en públic, en Truro, en un concert a benefici de la Creu Roja.

La formació definitiva es va completar en 1971 en John Deacon, any en el que Mercury i el restant del grup, en el propòsit de guanyar més confiança sobre l'escenari, varen afrontar la seua primera gira en Cornualles. En 1972, Mercury, gràcies als seus estudis de disseny gràfic, va crear el logo de Queen, a partir del Escude d'Armes Real del Regne Unit, incloent en el logotip els signes del Zodiaco dels quatre membres de la banda. A l'any següent varen llançar el primer àlbum de la banda, Queen, en cançons gravades anteriorment en De Lane Lligga Studios. Abans del llançament del disc, Mercury va llançar el senzill «I Ca Hear Music» i «Goin' Back», respectivament, versions de cançons de The Ronettes i Dusty Springfield, en l'pseudónimo de Larry Lurex.

A principis dels anys setanta, Freddie Mercury va començar a tindre la seua primera pren de consciència de la seua orientació sexual, expressada durant una entrevista en decembre de 1974 a la revista New Musical Express, a on va declarar que era «gai com un narciso». Durant eixos anys, Mercury va usar roba de la dissenyadora Zandra Rhodes, ademés de dur el cabell llarc i les ungles pintades.

A lo llarc de la década, Mercury va tindre una relació prolongada en Mary Austin, a qui va conéixer gràcies a Brian May, i va viure en ella molts anys en West Kensington. També va tindre una trobada amorosa en un eixecutiu de la companyia Elektra Records, #lo que va acabar en la relació que tenia en ella. Mercury i Austin varen mantindre una propenca amistat a lo llarc dels anys i el cantant es referia a ella com la seua única amiga de veres.

En una entrevista de 1985, va afirmar: «Tots els meus amants em pregunten per qué no puc reemplaçar a Mary Austin, pero això és senzillament impossible. L'única amiga que tinc és Mary i no vullc a ningú més. Per a mi, ella és com una esposa. Per a mi era com un matrimoni. Confiem l'un en l'atre, això em basta». Va escriure moltes cançons sobre Austin, entre les quals es destaca «Love of My Life». Mercury va anar ademés el padrí del fill major d'Austin, Richard.

Conforme alvançava la década, Mercury va escomençar a tallar-se més i més el volum i llarc del seu cabell i també va començar a deixar de costat els seus vestuaris de l'época glam. Ya per a 1978 tenia el cabell a l'altura del coll i va començar a vestir-se de variades formes. Para la gira Jazz Tour va adoptar l'estranya costum, sobretot per a cantar «We Will Roc You», de pujar-se als muscles d'una persona disfrassada de Superman (que en eixos anys va tindre un renàixer com a personage gràcies a les películes protagonisades per Christopher Reeve), que sostenia a Mercury mentres cantava. Un atre disfràs que amprava era el del antagonista de la primera trilogia de Star Wars, Darth Vader. No obstant, Mercury va tindre que deixar l'us del personage de Star Wars per enfrontaments en George Lucas.

Década de 1980

A principis de la década dels huitanta, Freddie va presentar el seu nou aspecte en la portada de «Play the Game», ya que es va tallar el cabell i va deixar créixer el seu bigot. L'adopció del bigot va coincidir en l'aspecte arquetípico dels homosexuals masculins de principis dels huitanta conegut com a estil Castre clon, pel barri homònim en Sant Francisco. L'estil del seu pèl i el seu bigot també va canviar en els anys. Al principi Freddie va tindre el cabell espés de la mateixa manera que el seu bigot, després va escomençar a baixar el volum del seu pèl i va començar a pentinar-ho més al ras del seu cap, aixina com fer més fi el seu bigot. Ya per a 1987 es va afaitar el seu característic bigot.

Després de realisar la banda musical de Flash Gordon (1980), Queen va llançar Hot Space (1982), que va donar major cabuda als temes bailables, ademés de que la banda va voler capitalisar el sò de l'exitós senzill «Another One Bites the Dust» de 1980. L'àlbum va ser número 4 en les llistes del Regne Unit i disc d'or, de la mateixa manera que en Estats Units, destacant-se «Under Pressure», realisat en un encomiado dueto en David Bowie.

Per eixos anys Queen i Michael Jackson varen coincidir en estudi i Mercury es va fer amic de Jackson, i varen gravar dos temes. Pese a la química inicial, Jackson i Mercury es varen distanciar per les costums de cada u d'ells que no compatibilisaven en les seues respectives personalitats. Mercury va dir de Jackson, per eixemple, que era massa excèntric per a ell i el seu estil de vida.

En 1984, Queen va llançar el seu decimoprimer àlbum, The Works (àlbum) i a l'any següent va participar en el concert benèfic Live Aid, organisat per Bob Geldof per a recaptar fondos contra la fam que assolava Etiopia per aquells anys, pero des de 1983 els seus integrants s'havien dedicat més a les seues respectives carreres en solitari que al seu proyecte com a grup, encara que varen seguir en contacte. Durant una miqueta més de vint minuts varen donar el que està considerat el millor concert en directe de l'història del roc, i varen tocar cançons com «We Llaure the Champions», «Crazy Little Thing Called Love» i «Ràdio Ga Ga», entre unes atres.

Queen va ser la principal atracció de la primera edició del festival Roc in Rio, celebrat en Riu de Janeiro en 1985, actuant en dos nits davant un públic combinat d'unes 600 000 persones. El comportament de Freddie Mercury va ser criticat en els bastidors. Freddie no va voler interacció en els artistes brasilers i va destrossar el camerino despuix del concert.

Cap a 1985, Mercury va iniciar una atra relació de llarga duració en un peluquer cridat Jim Hutton, qui seria diagnosticat de VIH en 1990 i viuria en Mercury els últims sis anys de la vida d'est. Hutton va admetre que va tardar un any en donar la notícia del seu diagnòstic a Mercury. Hutton va fallir de càncer de pulmó l'1 de giner de 2010. A l'any següent d'escomençar la relació, en 1986, Freddie Mercury es va embarcar, en Queen, en la gira Magic Tour, que va consistir en vintissís concerts en Europa.

Al seu pas per Madrit, Freddie Mercury i el restant de la banda varen concedir una entrevista al programa de TVE Informe semanal. En ella, Freddie va mostrar la seua devoció per la #soprano espanyola Montserrat Caballé. En paraules de Mercury, ella era «una superdiva». Des del nomenament de Barcelona com a pròxima ciutat olímpica en l'any 1986, la #soprano havia iniciat una campanya per a promocionar la seua ciutat, i en este context cobrava sentit colaborar en una estrela del roc reconeguda internacionalment. Es varen trobar en març de 1987 en el Hotel Ritz de Barcelona. Varen decidir fer una cançó junts, i després varen fer un àlbum sancer: Barcelona. Mercury i Caballé varen forjar una gran amistat. Varen donar dos concerts en directe: el primer en Eivissa, en la discoteca Ku; el segon en La Nit, en octubre de 1988, en Barcelona.

Com a soliste

Ademés del seu treball en Queen, Mercury va gravar dos àlbums com a soliste i va llançar molts senzills. Pese a que els seus treballs no varen ser tan comercialment exitosos com els seus àlbums en Queen, alguns d'ells varen debutar entrant en el top 10 de les llestes britàniques.

Els àlbums de Freddie Mercury com a soliste varen ser Mr. Bad Guy (1985) i Barcelona (1988). El primer té un estil basat en la música pop i disc. Barcelona, pel contrari, es va gravar junt a la cantant d'òpera Montserrat Caballé, a qui admirava profundament. Mr. Bad Guy va figurar, en el seu llançament, en el dècim posat en les llistes de venda del Regne Unit. En 1993, una versió remezclada de «Living on My Own», un senzill del primer dels seus àlbums, va alcançar el posat número un en la UK Singles Chart. La cançó va fer ademés que Mercury guanyara un premi Ivor Novello pòstum. El crític de Allmusic Eduardo Rivadavia va descriure a Mr. Bad Guy com a «impressionant des del principi fins al final», i va expressar que Mercury «va fer un considerable treball d'exploració en terres desconegudes».

Despuix d'escoltar a la cantant d'òpera Montserrat Caballé en Nova York, Mercury va demanar una trobada en ella. El mateix va tindre lloc en març de 1987 en l'Hotel Ritz de Barcelona. En eixa primera reunió, en la que es varen professar admiració mútua, ella li va preguntar «Volgut, ¿compondries una cançó per a la meua ciutat?» i es varen posar d'acort per a gravar un disc junts. Al dumenge següent, en Mercury entre l'audiència, Caballé va incloure el tema «Exercises in Free Love» (una de les cançons que Freddie hi havia cantant junt a ella en la seua primera trobada) en el bis del seu recital en el Covent Garden de Londres. L'àlbum va tardar nou mesos en gravar-se. Barcelona combina elements de la música popular en l'òpera. Alguns crítics varen calificar el treball com «el CD més extravagant de l'any».

Caballé, per la seua banda, va considerar a l'àlbum com un dels millors èxits de la seua carrera. El senzill que du el nom de l'àlbum es va ubicar en el moment del seu llançament en l'octau lloc en les llistes de senzills britàniques i va ser tot un èxit en Espanya, a on el tema es va convertir en la cançó promocional de les Olimpiades de 1992, celebrades en Barcelona un any despuix de la mort del cantant, i despuix de la qual cosa el tema va pujar fins a la segona posició de les llistes, cinc anys despuix de la seua publicació. Ademés, Caballé ho va interpretar en la final de la UEFA Champions League de 1999, disputada en Barcelona.

Ademés dels seus dos àlbums com a soliste, Mercury va llançar molts atres senzills, com «Love Kills» (1984), «In My Defence» (1986), «Clave» (1986), o la seua pròpia versió de la cançó «The Great Pretendre» (1987), que va aplegar al quarto posat en el Regne Unit. Despuix de la seua mort, es va llançar en 1992 l'àlbum recopilatorio The Freddie Mercury Album (cridat en Estats Units The Great Pretendre). En l'any 2000, es va publicar el box set The Solament Collection. Que recopilava tota la seua carrera en solitari, inclosos els seus discs solistes, colaboracions i tot tipo de singularitats, com a entrevistes i la seua obra prèvia a Queen. Quan es donava a conéixer com Larry Lurex. En setembre de 2006, es va llançar l'àlbum recopilatorio Lover of Life, Singer of Songs, que incloïa alguns treballs de Mercury com a soliste. En commemoració del 60.º aniversari del seu naiximent. I en Estats Units en novembre, casi coincidint en el 15.º aniversari del seu decés. El disc va ocupar el sext lloc en les llistes de venda en el Regne Unit.

Influències musicals

De chiquet, Mercury escoltava música hindú, i una de les seues primeres influències va ser la cantant Llanda Mangeshkar, a qui va tindre l'oportunitat de vore en directe en l'Índia. Despuix de mudar-se a Anglaterra, Mercury es va fer fanàtic de Pink Floyd, Aretha Franklin, The Who, Jim Croce, Bob Dylan, Elvis Presley, Led Zeppelin, The Rolling Stones, Jimi Hendrix, Cliff Richard i The Beatles. Un atre dels artistes favorits de Mercury era la cantant i actriu Lliça Minnelli. Una volta va explicar: «Una de les meues primeres #inspiració va sorgir de Cabaret. Adore a Lliça Minnelli. La forma en la que canta, la pura energia».

Habilitats artístiques

Veu

Pese a que la veu de Mercury en parlar es trobava en el registre de baríton, usualment cantava en el registre de tenor. Un crític va descriure la seua veu dient que «[en] l'escala d'alguns compassos va d'un gruñido tipo roc gutural a tendre i vibrant tenor, i després a un to d'alta coloratura, perfecta, pura i cristalina en la part aguda». En 2015 un grup de científics de múltiples nacionalitats de la Logopedics Phoniatrics Vocology va publicar un estudi que concloïa que Freddie tenia una veu distintiva i molt excepcional. Era capaç d'amprar subarmónicas, tècnica que poques persones poden amprar inclús en parlar. L'estudi sugerix també que Mercury va reduir el registre de la seua veu quan va cantar òpera per temor a que els seus admiradors no la reconegueren.

La #soprano espanyola Montserrat Caballé, a qui va conéixer en el Hotel Ritz de Barcelona i en qui Mercury va gravar un àlbum, va expressar la seua opinió dient que «la diferència entre Freddie i la majoria de les estreles de roc és que ell venia la veu». A mida que la carrera de Queen anava progressant, Mercury reemplaçava les notes més agudes de les cançons que interpretava en directe cantant-les en atres octaves més greus. Patia de nòduls vocals i va dir que mai havia pres classes de vora.

Composició

Mercury va escriure dèu de les dèsset cançons incloses en l'àlbum Greatest Hits: «Bohemian Rhapsody», «Seven Sigues of Rhye», «Killer Queen», «Somebody to Love», «Good Old-Fashioned Lover Boy», «We Llaure the Champions», «Bicycle Race», «Don't Stop Em Now», «Crazy Little Thing Called Love» i «Play the Game». També va participar com a compositor en huit dels dèsset temes del Greatest Hits II: «Under Pressure» (junt al restant de Queen i David Bowie), «Innuendo», «It's a Hard Life», «Breakthru» (en Roger Taylor), «The Miracle», «I'm Going Slightly Mad», «Friends Will Be Friends» (en John Deacon) i «One Vision» (junt al restant de Queen). Atres temes de Queen que va compondre Mercury varen ser «Great King Rat», «Embolicar», «Ogre Battle», «The March of the Black Queen», «Stone Cold Crazy», «In the Lap of the Gods... Revisited», «Death on Two Legs», «Love of My Life», «Body Language», «Is This the World We Created...?», «Princes of the Universe» o «Was It All Worth It».

L'aspecte més notori del seu estil de composició és l'ampli ranc de gèneros de les seues obres, que inclou, entre atres estils, rockabilly, roc progressiu, heavy metal, góspel i música disc. Com va explicar en una entrevista en 1986: «Odie fer lo mateix tot el temps. M'agrada vore lo que està succeint en este moment en la música, el cine i el teatre i incorporar-ho». Comparat en atres artistes, Mercury ha compost també obres molt complexes. Per eixemple, «Bohemian Rhapsody» té una estructura poc comuna i conté dotzenes de cors simulant un cor operístic. Per una atra part, «Crazy Little Thing Called Love», conté pocs cors. Pese al fet de que Mercury va compondre #harmonia molt intrincadas, com és el cas de «The March of the Black Queen», ell mateixa va declarar que li costava llegir música. Va escriure la majoria de les seues cançons utilisant un piano en vàries claus i tonalitats.

Gràcies als numerosos èxits de la seua autoria, a Mercury se li reconeix talent, aixina com en la vora, en la composició i escritura de cançons.

Presentacions en viu

Mercury era famós per les seues presentacions en directe, i va recórrer molts països realisant gires musicals en Queen. Posseïa un estil teatral que a voltes requeria la participació del públic. Un crític de la revista britànica The Spectator ho va descriure com «un cantant que excita i encanta a la seua audiència en vàries i extravagants versions de sí mateixa».

David Bowie, qui va actuar en el concerte homenage a Freddie Mercury i va gravar la cançó «Under Pressure» en la banda, en una sessió d'improvisació musical entre abdós, va alabar l'estil de Mercury per a comportar-se sobre l'escenari en afirmar que: «Entre els concerts de roc més teatrals, Freddie va ser el més sobreixent. I, per supost, sempre he admirat als hòmens que usen trages de malla. Solament ho vaig vore una volta en concert i, com diuen, era definitivament un home que podia tindre a la seua audiència en la palma de la mà».

En una votació, un grup d'eixecutius va elegir este concert com la millor actuació en directe de l'història del roc. Els resultats d'esta votació es varen transmetre en un programa de televisió cridat The World's Greatest Gigs.

Un crític va escriure sobre el Live Aid en 2005: «Els qui es dediquen a crear llistes dels millors líders de bandes de roc i reserven els primers llocs per a Mick Jagger, Robert Plant, etcétera, cometen un terrible error. Freddie, per la seua actuació en el Live Aid, és el millor d'ells».

Durant la seua carrera, Mercury va participar en Queen en prop de setcents concerts en molts països. El cantant una volta va explicar: «Som els Cecil B. DeMille del roc, sempre volem fer les coses més grans i millor». La banda es va convertir en el primer grup britànic que va tocar en estadis d'Amèrica Llatina, en lo que varen batre el récort mundial de congregar a la major cantitat de públic en el Estadi Morumbi en São Paulo en 1981. En 1986, el grup també va tocar despuix del Teló d'Acer en Budapest, davant huitanta mil persones. L'última actuació en directe de Mercury en Queen va tindre lloc el 9 d'agost de 1986 en Knebworth, concert al que varen assistir unes trescentes mil persones.

Instruments

De chiquet, en la Índia, va prendre classes de piano fins als nou anys. Més alvance, quan es va mudar a Londres, va deprendre a tocar la guitarra. La majoria de la música que li agradava es basava en gran mida en acompanyament de guitarra: els seus artistes favorits d'aquella época eren The Who, The Beatles, Jimi Hendrix, David Bowie i Led Zeppelin. Era molt autocrítico sobre la seua habilitat per a tocar abdós instruments i des de principis dels anys huitanta va començar a usar teclistes invitats per a Queen i per a la seua carrera solista. Lo més notable va ser la contractació de Fred Mandel (un músic nortamericà que havia treballat para Pink Floyd, Elton John i Supertramp) per al seu primer treball com a soliste, i que des de 1985 va treballar en el pianiste Mike Moren en l'estudi i en Spike Edney en concert.

Mercury va tocar el piano en moltes cançons de Queen, incloent «Killer Queen», «Bohemian Rhapsody», «Good Old Fashioned Lover Boy», «We Llaure the Champions», «Somebody to Love» i «Don't Stop Em Now». Usava pianos de coa per a concerts i a voltes fins al clavecín. A partir de 1980 ademés va escomençar a usar sintetisadors. El guitarriste de Queen, Brian May, assegura que Mercury no estava conforme en la seua manera de tocar el piano i en els concerts delegava dita funció perque preferia caminar per l'escenari i entretindre al públic. Pese a que va escriure moltes llínees de guitarra, Mercury solament tenia les bàsiques nocions per a tocar dit instrument. «Ogre Battle» i «Crazy Little Thing Called Love» varen ser compostes en guitarra. En les actuacions en directe, Mercury usava guitarra acústica per a interpretar esta última cançó.

Vida personal

Orientació sexual

Mentres que alguns crítics sugerixen que Mercury va ocultar al públic el seu orientació sexual, atres fonts es referixen a ell com «obertament homosexual». Mercury es va referir a sí mateixa com a «gay» en una entrevista de 1974 en la revista NME, pero hi ha clares evidències de que era bisexual. En una ocasió, ell mateixa es va definir aixina. Per una atra part, habitualment es distanciava de Jim Hutton durant els events públics en la década de 1980. Brian May va comentar, al respecte, que considera que «cridar-ho gay és alguna cosa molt simplista, açò succeïx per donar-li massa importància a la seua vida personal».

Salut

El cantant va saber que era seropositivo para VIH sèt anys abans de morir, pero introduïa els medicaments en la seua mansió en total secretisme, per a que ningú ho sospitara. No obstant, tant Barbara Valentin (qui havia segut parella de Mercury entre 1983 i 1985) com Jim Hutton (última parella del músic) varen mantindre postures distintes sobre quàn Mercury es va enterar de que era VIH positiu. Valentin, en una entrevista davant un mig alemà a la semana del decés del músic, va dir que ell havia rebut el diagnòstic sis anys abans de la seua mort, pero açò diferix de la biografia Mercury & em escrita per Hutton, ya que ell establix dita data en la Pasqua de 1987.

Segons un artícul de Laurie Marhoefer, historiadora de polítiques trans i queer, durant la década de 1980 es va desnugar una epidèmia d'VIH en el Regne Unit. I tant les autoritats com atres bandes famoses de l'época es varen mostrar obertament homofóbicas, ya que varen responsabilisar als gays d'haver propagat la malaltia. Al mateix temps, existia escassa informació sobre cóm mantindre relacions sexuals segures. Mercury, en tot este context, va ser objecte de la mateixa discriminació. Per això, no feya menció de la seua sexualitat públicament.

Amistats

Pese a haver tingut una personalitat molt extravagant en l'escenari, Mercury era algú tímit i reservat, especialment en els que no coneixia be. Ademés, solia concedir poques entrevistes. Una volta va dir de sí mateixa: «Quan estic en l'escenari soc molt extrovertido, pero per dins soc completament diferent». Va cultivar variades amistats a lo llarc de la seua vida: va conéixer a principis de la década de 1970 a Elton John gràcies a un enllaç en el mánager de John, l'empresari musical escocés John Reid, qui era parella del pianiste. Ya en els anys 80, Mercury i John freqüentaven discoteques i festes a on s'entregaven a tot tipo d'excessos, d'acort en el mateix John en la seua autobiografia de 2019, Em:

La veritat és que preníem drogues com a locos. Va aplegar un dia i em va dir que si ell era Queen yo era la puta regna mare, i la veritat és que tenia raó.

A través de la seua amistat en John, Mercury va conéixer a la princesa Diana de Gales, esposa del llavors príncip hereu Carlos. Es conta que una volta, per a protegir l'identitat de la noble, Mercury va decidir disfrassar-la d'home i ell de dòna, i aixina assistir a una festa en un bar gai freqüentat pel cantant Fonts afirmen que va ser per mig del presentador Kenny Everett, qui ademés va produir «Bohemian Rhapsody» para Queen en 1975, aixina que com a conegut comú va introduir a Diana a Mercury, qui la va ajudar a passar desapercebuda vestint-la de militar.

També es va fer amic de Rod Stewart, a qui va invitar a les sessions de The Works per a que participara de la cançó «Let Em Live», que no va ser completada i va ser reelaborada pels membres restants de Queen i llançada en 1995. Aixina mateix, Elton John, Stewart i Mercury varen planejar en els anys 80 crear un supergrupo cridat Nose, Teeth & Hair, el nom del qual es derivava de les característiques més evidents de cada u dels seus tres membres (Stewart i el seu nas prominent, Mercury i la seua dentadura i John i la seua alopècia).

#Controvèrsia

El canvi d'apariència de Freddie Mercury en la década de 1980 estava associat a l'estètica dels gays, sobretot pel tall de cabell i el bigot. Açò li va dur numeroses crítiques, sobretot en els Estats Units, a on alguns seguidors li varen tirar afeitadoras a l'escenari per a demanar-li que s'afaitara. I d'eixa manera «lluïra menys gai».

Freddie Mercury, junt als membres de Queen, varen ser criticats durament en la mateixa década degut a que varen quebrar un boicot cultural de la ONU en realisar una série de concerts en un complex d'entreteniment cridat Sun City en Bofutatsuana, en Suràfrica, quan encara imperava el apartheid, cap a l'any 1984. Com a resultat d'estos concerts, varen rebre moltes crítiques de vàries revistes, entre elles de NME. Anys despuix, Roger Taylor, baterista del grup, admetria que va ser «un error» acodir allí, per la torrentada de crítiques rebudes, degut a que la prensa britànica del moment va interpretar que el fet d'acodir constituïa un respal indirecte al apartheid que es vivia en el lloc, a l'hora que va dir que Freddie va acceptar anar per lo ben pagat que estava donar el concert.

Una atra polèmica es va desnugar en agost de 2006, quan una organisació anomenada Movilisació i Propagació Islàmica va solicitar al ministre de cultura del govern de Zanzíbar que suspenguera la celebració a gran escala que tindria lloc pel 60.º aniversari del naiximent del cantant. Dita organisació argumentava que Mercury no era de Zanzíbar (a pesar de que havia naixcut allí) i que, per ser homosexual, contradia la seua interpretació de la saría. Ademés, considerava que el fet de «associar a Mercury en Zanzíbar degrada la nostra illa, que és part del islam». Finalment, la celebració es va cancelar.

Malaltia

Segons la seua parella, Jim Hutton, a Freddie Mercury li varen diagnosticar sida despuix de la Pasqua de 1987. En aquella época, Mercury va dir en una entrevista que no patia esta malaltia. Pese a estes negacions, la prensa britànica va alimentar rumors sobre esta possible malaltia per l'apariència de Mercury i a que Queen ya no realisava gires ni concerts, lloc que el següent disc de Queen, The Miracle, si ben havia tingut senzills i videos promocionals, mostrava canvis en l'aspecte de Mercury.

L'última aparició pública de Mercury va ser el 18 de febrer de 1990, per a la gala dels Premis Brit d'eixe any, en la qual es va guardonar a la banda per la seua contribució a la música britànica. En la gala es va apreciar a un Mercury prim i en aspecte demacrado. El discurs va ser donat per Brian May, mentres que Mercury es va llimitar a donar les gràcies.

Pese a que la seua salut empijorava en el temps, Queen va gravar el que seria l'últim disc de la banda en ell encara en vida, Innuendo. L'àlbum va eixir al mercat en febrer de 1991 i l'absència de Mercury en la festa pel llançament de l'àlbum va alimentar els rumors sobre la seua malaltia, sumat a que Queen va llançar alguns videos en fotomontajes de videos previs i en els dos únics que va eixir la banda apareixien en una llum blanca en fondo negre, en un intent per ocultar les senyals cada volta més òbvies de l'alvanç del sida. Cap al final de la seua vida, molts periodistes li varen prendre fotografies, mentres que The Sun sugeria que estava realment molt malalt.

Mort

El 22 de novembre de 1991, Mercury va cridar al mánager de Queen, Jim Beach, per a discutir un assunt públic. El 23 de novembre, es va realisar el següent anunci en nom del cantant:

Seguint l'enorme conjectura de la prensa de les últimes dos semanes, és el meu desig confirmar que patixc sida. Vaig sentir que era correcte mantindre esta informació en privat fins al dia de la data per a protegir la privacitat dels que em rodegen. No obstant, ha aplegat l'hora de que els meus amics i seguidors coneguen la veritat i espere que tots s'unixquen a mi i als meus meges per a combatre esta terrible malaltia. La meua privacitat ha segut sempre molt important per a mi i soc famós perque pràcticament no done entrevistes. Esta política continuarà.

Al sendemà d'haver redactat esta nota informativa, el 24 de novembre de 1991, Mercury va morir a l'edat de 45 anys. La causa oficial de la seua mort va ser bronconeumonía complicada pel sida. Pese a que no era religiós, el seu funeral va ser dirigit per un sacerdot zoroástrico. Elton John, David Bowie i els membres de Queen varen estar presents. Al final de les seues cerimònies de despedida, el cos de Mercury va ser cremado. Existixen vàries teories sobre el lloc a on varen ser a parar les seues cendres; una diu que es troben en el cementeri de Kensal Green, en Harrow Road, North Kensington, una atra afirma que varen ser escampades per Mary Austin a lo llarc del llac Lemán de Suïssa, a on Mercury va viure els seus últims anys i a on es troba el seu monument commemoratiu, concretament en la ciutat de Montreux, i una més diu que descansen als peus de l'enorme roure que corona el jardí de la seua residència Garden Lodge, en Kensington, i que varen ser dividides també entre varis teatres londinencs; no obstant, cap d'estes hipòtesis han pogut confirmar-se fins ara.

En el seu testament, Mercury va llegar la majoria dels seus bens, inclosa la seua casa i els drets d'autor sobre les seues cançons, a Mary Austin, i el restant als seus parents i a la seua germana Kashmira. Ademés va deixar cinccentes mil lliures esterlines per al seu cuiner Joe Fanelli i la mateixa suma per al seu assistent Peter Freestone i Jim Hutton, i cent mil per al seu chofer Terry Giddings. Mary Austin continua vivint en la seua família en la casa de Mercury, cridada Garden Lodge, en Kensington. Hutton es va mudar a Irlanda en 1995, a on va morir l'1 de giner de 2010. Va escriure alguns llibres sobre la vida de la seua parella, entre ells Mercury and Em i Freddie Mercury: The Untold Story, i va donar diverses entrevistes per a vàries publicacions.

Llegat i homenages

En els Estats Units, a on la popularitat de Queen va decaure en la década de 1980, les vendes dels seus àlbums varen créixer enormement en 1992, a l'any següent de la mort de Mercury. Eixe mateix any, un crític nortamericà va escriure que «lo que els cínics criden el factor de la "estrela morta" ha succeït en Queen, que està resorgint». La película Wayne's World, que inclou entre la seua banda sonora la cançó «Bohemian Rhapsody», també es va estrenar en 1992. Segons la RIAA, Queen va vendre en total 32.5 millons d'àlbums en els Estats Units, i més de la mitat es va vendre despuix de la mort de Mercury en 1991.

La mort de Freddie Mercury va representar un moment important en la història de l'VIH/sida. En abril de 1992, els demés membres de Queen varen fundar la Mercury Phoenix Trust i varen organisar el concerte tribut a Freddie Mercury per a la concienciació del sida. El concert, que va tindre lloc en el estadi de Wembley, va incloure actuacions en directe de Metallica, George Michael, Lisa Stansfield, Def Leppard, Guns N' Roses, Lliça Minnelli entre uns atres. Este concert es va transmetre per la televisió pública per a tot lo món i va tindre cinccents millons d'espectadors. En Montreux, Suïssa, es va erigir el 25 de novembre de 1996 una estàtua de tres metros en el seu honor, esculpida per l'escultora d'orige chec Irena Sedlecka i sufragada per Bommi Bulsara i Montserrat Caballé. Es va imprimir una estampilla real en el seu honor i també es va colocar una placa en la casa a la que es va mudar en la seua família en 1964, als dèsset anys.

Moltes enquestes varen revelar que la reputació de Freddie Mercury va créixer des de la seua mort. Per açò, la BBC va ubicar al cantant en el lloc 58 en la llista dels 100 britànics més influents, realisada en 2002. Pese al fet d'haver segut durament criticat per activistes homosexuals degut a que va amagar la seua condició de portador del virus de la inmunodeficiencia humana, Paul Russell ho va incloure en el seu llibre The Gay 100: A Rànquing of the Most Influential Gai Men and Lesbians, Past and Present.

En el Regne Unit, Queen va passar en total més semanes en les llistes que cap atra banda (inclosos The Beatles). I l'àlbum de la banda Greatest Hits és el disc més venut en el Regne Unit fins al dia de hui. En una enquesta feta per Sony Ericsson, dos de les cançons de Mercury, «Bohemian Rhapsody» i «We Llaure the Champions» varen aparéixer en les votacions com les millors cançons de tots els temps.

Pel 65.º aniversari del naiximent de Mercury, el 5 de setembre de 2011, Google va dedicar el seu Google Doodle a ell. Va incloure una animació complexa junt en el cor de «Don't Stop Em Now».

En 2016, pel seu 70.º aniversari, Brian May va comunicar que el asteroide 17473 seria cridat asteroide Freddie Mercury 17473, nomenat aixina per l'Unió Astronòmica Internacional. La UAI va decidir cridar a este asteroide aixina perque va ser descobert en 1991, any en que Mercury va morir.

El 21 d'abril de 2022, en Corea del sur, es va inaugurar la segona estàtua de Freddie Mercury, aprovada oficialment per Queen. Esta estàtua de tamany real (altura de 1,77 m) està emplaçada en l'illa Jeju. Va ser manada fer per l'empresari Coreà Baek Soon-yeob. En ella, es pot vore que Mercury està representat com es va presentar en el Recital Live Aid de 1985 en l'estadi de Wembley.

Representacions en películes i televisió

Vore també: Bohemian Rhapsody

Una película biogràfica sobre Freddie Mercury i Queen en el títul Bohemian Rhapsody va ser estrenada en 2018. Està dirigida per Bryan Singer i la protagonisen Rami Malek com Mercury, Gwilym Llig com Brian May, Ben Hardy com Roger Taylor i Joseph Mazzello interpretant a John Deacon. La película es va estrenar el 24 d'octubre de 2018 en el Regne Unit i el 2 de novembre en els Estats Units. Va ser guardonada en quatre Óscars, dos Globos d'Or i dos BAFTA, entre atres premis.

Freddie Mercury va ser un personage secundari en el drama per a televisió Best Possible Taste: The Kenny Everett Story, estrenat en la BBC en octubre de 2012. En el mateix va ser interpretat per l'actor James Floyd. En novembre de 2016 es va estrenar el docudrama per a televisió The Freddie Mercury Story: Who Wants to Live Forever en Channel 5. Mercury va ser interpretat pel cantant John Blunt, mentres que Patrick Warner va actuar com Brian May, Martin Teall com Roger Taylor i Jack Beale com John Deacon. Encara que el film va ser criticat per centrar-se en la vida amorosa i sexual de Mercury, l'interpretació de Blunt va rebre elogis. També en novembre de 2016 es va estrenar el curtmetrage luxemburgués Freddie, dirigit per Andy Bausch i en el que Mercury és interpretat per l'actor Nilton Martins.

Discografia

Discografia en Queen Artícul principal → Anexe:Discografia de Queen. 1973: Queen 1974: Queen II 1974: Sheer Heart Attack 1975: A Night at the Opera 1976: A Day at the Races 1977: News of the World 1978: Jazz 1980: The Game 1980: Flash Gordon – banda sonora 1982: Hot Space 1984: The Works 1986: A Kind of Magic 1989: The Miracle 1991: Innuendo 1995: Made in Heaven

Discografia solista 1985: Mr. Bad Guy 1988: Barcelona (en Montserrat Caballé) Compilados i remixes 1992: The Freddie Mercury Album 1992: The Great Pretendre 1993: Remixes 2000: The Solament Collection 2006: Lover of Life, Singer of Songs — The Very Best of Freddie Mercury Sol 2012: Barcelona (edició especial, en Montserrat Caballé) 2016: Messenger of the Gods - The Singles 2019: Never Boring Videografía 1986: Video EP 1987: The Great Pretendre - Video 12" 1989: Barcelona EP 2000: The Video Collection 2000: The Untold Story 2006: Lover of Life, Singer of Songs — The Very Best of Freddie Mercury Sol 2012: Barcelona (edició especial, en Montserrat Caballé) 2012: The Great Pretendre (Documental)

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHodkinson2004">Hodkinson (2004). «Clucksville», Queen: The Early Years (en anglés), Omnibus Press. ISBN 1844490122.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJones2012">Jones (2012). Mercury: An Intimate Biography of Freddie Mercury (en anglés), Simon and Schuster. ISBN 9781451663976.

• partix 2* part 3*.

Enllaços externs

• Plantilla:Imdb
• Sitie web oficial de Freddie Mercury [4] archivat en Wayback Machine.
• Sitie web oficial de Queen