Heavy metal

Heavy metal

El heavy metal, o simplement metal (pronunciat en ocasions com «métal»), és un gènero musical que va nàixer a finals dels anys xixanta i principis dels setanta tant en el Regne Unit com en els Estats Units, els orígens dels quals provenen del hard roc, blues roc i del roc psicodèlic. Es caracterisa principalment pels seus guitarres fortes i distorsionades, ritmes emfàtics, els sons del baix i la bateria són més densos de lo habitual i la veu és generalment esgarrada, com també pot ser més aguda o inclús baixa i gutural, depenent de l'estil de la banda.

Fins al dia de hui no existix un consens precís que definixca quin va ser la primera banda de heavy metal, alguns mencionen a Led Zeppelin i Deep Purple, mentres que uns atres deixen eixe sitial exclusivament a Black Sàbat. Per aquell mateix temps, a finals dels anys 1960 i principis dels anys 1970, varen sorgir moltes bandes que si ben no varen tindre l'impacte mediàtic de les mencionades anteriorment, també varen ser de gran aporte al naiximent del gènero com The Amboy Dukes, Blue Cheer, Iron Butterfly, Blue Öyster Cult, Steppenwolf, Vanilla Fudge, Sir Lord Baltimore, Budgie, UFO, Scorpions i Wishbone Ash; posteriorment varen sorgir agrupacions com Rainbow (estos varen introduir la combinació del doble bombo en ritmes ràpits en semicorchea de baix i guitarra), Judas Priest, Motörhead, (els qui varen incloure alguns elements del roc and roll i el punk, donant-li un nou émfasis a l'agressivitat i velocitat), i les bandes de la nova ona del heavy metal britànic (abreviada comunament com NWOBHM) com Iron Maiden, Saxon i Def Leppard i de la que varen formar part també bandes com Diamond Head o Venom, que va donar un nou valor al gènero derivant en el naiximent d'una posterior subcultura a abdós costats de l'Atlàntic (influint la NWOBHM notablement en el sorgiment de noves bandes nortamericanes com Manowar, Savatage o Queensrÿche a finals d'eixa década).

En l'arribada dels huitanta varen començar a aparéixer els primers subgéneros del metal; per un costat el glam metal (encapçalat per bandes com Europe, W.A.S.P. o Mötley Crüe) que va liderar les vendes i les llistes musicals dels principals mercats i per l'atre el metal extrem que provenia de l'escena underground. D'este últim va sorgir en una àmplia popularitat el thrash metal liderat pels cridats «Big Four» nortamericans (Metallica, Megadeth, Slayer i Anthrax) i en una important repercussió en Alemània (sorgint bandes com Kreator, Sodom, Destruction o Tankard). No obstant, en la década posterior dit èxit comercial va decaure davant l'auge de nous sons alternatius no propis del metal, si be en Europa continental, Japó i Llatinoamèrica varen seguir sent populars i varen viure el seu auge subgéneros com el power metal (destacant bandes com Helloween, Angra, Stratovarius, Rhapsody o Sonata Arctica), de la mateixa manera que sorgien i resistien comercialment a nivell global atres nous subgéneros, com el groove (Pantera, Machine Head o Lamb of God). A fins de dita década varen sorgir gèneros encara més extrems, com el death metal i el black metal, que varen tindre un auge a inicis de la década dels noranta.

Aplegat el nou mileni, existia ya una infinitat de subgéneros, cada u en característiques específiques i en influències d'atres estils com la música clàssica, música industrial, funk i el rap, per eixemple, que han ampliat la definició de metal fins a aplegar a l'actualitat. A la seua volta, la seua popularitat s'ha incrementat durant els últims anys principalment en Europa, Estats Units, Llatinoamèrica i Japó. La música metal té una acceptació més favorable en els països nòrdics que en atres regions per l'obertura social i política en estes regions;especialment Finlàndia ha segut a sovint cridada la «Terra Promesa del Heavy metal», perque hui en dia hi ha més de 50 bandes de metal per cada 100,000 habitants, més que qualsevol atra nació del món.

Etimologia

Fins al dia de hui l'orige exacte de per qué s'usa el terme heavy metal en l'àmbit musical és desconegut. Lo que sí és cert és que durant varis sigles dita frase es va amprar en la química i en la metalúrgia, i fa alusió a alguns elements químics que posseïxen certes característiques en comuna (metal pesat). Un dels primers usos en la cultura popular va ocórrer en 1961, quan l'escritor nortamericà William Burroughs va crear el personage Uranian Willy: The Heavy Metal Kid en la seua novela The Soft Machine. En la seua següent obra Nova Express de 1964, Burroughs va tornar a desenrollar el terme per a identificar a una raça de alienígenas d'Urà i també a un tipo de música que escoltava una segona raça; la gent insecte.

Segons l'historiador de música Ian Christe la seua definició provindria del llenguage hippie; heavy seria un sinònim de potent o profunt i metal descriuria un estat d'ànim com la pesadez. En eixe sentit la paraula heavy faria referència a les bandes que tocaven en una amplificament major a lo que interpretava la música popular de mitan dels xixanta. Sobre el seu context musical les primeres referències al heavy metal seria l'àlbum debut d'Iron Butterfly cridat precisament Heavy, i el seu primer us en les líriques d'una cançó seria en «Born to Be Wild» dels nortamericans Steppenwolf publicat en juny de 1968.

Per un atre costat, el primer document escrit que va utilisar el terme per a identificar a un tipo de música roc va aparéixer en una revisió de la revista Rolling Stone, l'autor de la qual va ser Barry Gifford. Dita revisió es va escriure l'11 de maig de 1968 i va tractar sobre el disc A Long Clave Comin' de la banda The Electric Flag a on Gifford va comentar: «Ningú que haja escoltat a Mike Bloomfield —com a cantant o instrumentiste— en els últims anys va esperar alguna cosa com açò. Esta és una nova música soul, la #síntesis del white soul i el roc heavy metal».

Fins a mediats de 1970 varis crítics de revistes com la mencionada Rolling Stone, The Village Voice o Creem varen falcar la definició downer roc que en el nostre idioma es va definir com un roc decepcionant, és dir, un tipo de música que anava en contra de lo que fins a eixe llavors es coneixia, com la música de The Beatles per eixemple. D'acort a la publicació Classic Roc, el downer roc girava entorn a l'us excessiu de metacualona i vi. No obstant, eixe terme no va durar molt, sent reemplaçat en la seua totalitat pel heavy metal. cal mencionar que durant la primera part de la década dels setanta la prensa expressava que el hard roc i el heavy metal eren sinònims, per això moltes de les bandes que hui es coneixen com heavy metal eren considerades com hard roc i viceversa.

Característiques

Des d'un principi el heavy metal es va caracterisar per posseir guitarres fortes i distorsionades, junt a ritmes emfàtics. Els sons del baix i la bateria són més densos de lo habitual i les veus, generalment esgarrades o agudes. En el passar dels anys i en el sorgiment dels seus subgéneros dites característiques es varen emfatisar, varen alterar o varen ometre, i inclús en certes ocasions es varen agregar nous atributs. Segons el periodiste Jon Pareles de New York Claves: «En la taxonomia de la música popular, el heavy metal és la major subespecie del hard roc. Això sí, en menys síncopa, menys blues, més talent per a l'espectàcul i força més bruta». La típica formació d'una banda consta d'un baterista, un baixiste, un guitarriste soliste, un guitarriste rítmic i un cantant que en ocasions pot ser instrumentista. També pot incloure a un tecliste per a engrossar el sò en els concerts en viu o en les produccions d'estudi, sense que este siga necessàriament un membre actiu de l'agrupació.

La guitarra elèctrica i la potència que proyecta a través de l'amplificament ha segut històricament l'element clau del gènero, el sò del qual prové d'un us combinat d'alts volums i una gran distorsió. A lo llarc dels anys els guitarristes han innovat en les tècniques i efectes que produïx l'instrument com el tresillo, seisillo, palm mute, bend, hammer-on, tapping i el sweep-picking principalment. Ademés, és molt important el riff, el power chord i sobretot el solament que definixen a una cançó i al subgénero en la que s'interpreta. També el guitarriste complix un rol important en el heavy metal que en ocasions provoca una tensió amistosa en el vocaliste, per a definir quí és el frontman d'una agrupació.

Una banda de Heavy Metal pot tindre un o dos guitarristes; en este últim cas, un de #soliste i un atre rítmic, o alternant funcions. Hi ha bandes que utilisen tres guitarristes com el cas d'Iron Maiden o Helloween. En algunes bandes, els guitarristes apliquen el terme twin-guitars —guitarres bessones en espanyol— a on abdós poden ser solistes, tocant simultàneament un sol o intercalando la seua participació dins d'est. Les primeres bandes que varen aplicar dit concepte varen ser Wishbone Ash, Scorpions i Thin Lizzy Varis crítics situen a Iron Maiden i Judas Priest com les agrupacions que majorment varen explotar dita tècnica, inspirats en Thin Lizzy i Wishbone Ash principalment

Un atre dels elements importants és la veu que d'acort en el crític Simon Frith; «... el to [de la veu] és molt més important que les lletres de les cançons». La veu es va caracterisar en un principi per ser aguda, en un gran us del vibrato i una amplitut enorme d'octaves. Alguns dels cantants que complixen en dits factors són Ian Gillan de Deep Purple, Bruce Dickinson d'Iron Maiden, Klaus Meine de Scorpions i Ronnie James Va donar, per eixemple. Una atra de les tècniques que s'utilisa és el falsete, com per eixemple Rob Halford de Judas Priest o King Diamond. En el passar dels anys alguns vocalistes varen amprar un estil més gutural. Un dels primers va ser Lemmy Kilmister de Motörhead, que va incloure una veu esgarrada i que va ser un punt clau en els posteriors cantants del thrash metal, death metal i black metal. Estos es caracterisen per tindre una veu gutural; una tècnica que utilisa sons greus, similars a gruñidos i que en ocasions provoca una difícil comprensió de les lletres de les seues cançons. A pesar de que les veus del metal són principalment masculines, les dònes també han incursionado en el gènero com és el cas de Kim McAuliffe de Girlschool i l'alemana Dore, considerada com la «reina del heavy metal».

Per la seua banda, el baix, els teclats i la bateria complixen un rol important en la secció rítmica. El baix proporciona una gama de sons baixos que són crucials en la música, que varien en complexitat des de ser sol acompanyament rítmic, a participar en l'interacció de la guitarra líder i rítmica. De la mateixa manera que els guitarristes, el baixiste pot utilisar algunes tècniques en les cuerdo com el tapping i el número d'elles poden variar des de les quatre a sis depenent del subgénero que s'interpreta. En certes situacions també el baixiste sol ser el músic principal d'una agrupació com en Motörhead per eixemple. Sobre la bateria, esta deu crear un ritme fort i constant basant-se en la velocitat, potència i precisió. Segons els autors Mick Berry i Jason Gianni: «El baterista requerix una cantitat excepcional de resistència, una velocitat considerable, una coordinació i una destrea absoluta per a tocar els intrincados patrons del metal». Una de les característiques pròpies del baterista del metal és l'utilisació del cymbal choke, que és tocar els platillo i silenciar-los ràpidament en la mà. En adició a això la configuració del número de tamborés, bombos i platillo és normalment major a lo que s'ampra en atres tipos de música roc.

Per últim, els teclistes poden engrossar el sò d'una cançó en el orgue, els sintetisadorés i els teclats pròpiament tal. El seu sò prové principalment del roc psicodèlic i s'efectua en la seua gran majoria com a acompanyament rítmic per a donar un ambient més obscur. Aixina i tot, hi ha casos a on el tecliste pot interpretar sols com per eixemple Jon Lord en Deep Purple, Mic Michaeli en Europe, o inclús ser el líder de la banda i ser qui més es destaque com en el cas d'André Andersen, tecladista i líder de Royal Hunt. També un atre músic de la banda pot complir dit rol, com és el cas del guitarriste Eddie Van Halen de la banda Van Halen. Ademés, existixen situacions a on el tecliste pot ser un músic de sessió en les produccions d'estudi o en els concerts en viu.

Llenguage musical

Ritme i temps

Un eixemple d'un típic patró rítmic usat en el heavy metal, creat per la guitarra rítmica i la bateria.

Segons la sociòloga enfocada en la cultura musical, Deena Weinstein, el ritme del gènero és emfàtic i posseïx tensions delliberades. Weinstein observa que els diferents efectes sonors disponibles en els bateristas, proporcionen un patró rítmic que assumix una gran complexitat. En moltes de les seues cançons el groove principal és curt, de dos a tres notes, que generalment es componen de corcheas i semicorcheas. Esta estructura rítmica principalment s'acompanya de varis staccatos, fets per la tècnica del palm mute del guitarriste rítmic.

La principal característica del ritme és el riff que crea el gancho temàtic d'una cançó, denominat hook. Esta estructura també s'ampra de manera més llenta, afegint-los redones i concordes sancers per a aixina crear una power ballad. Sobre el seu tempo era generalment llent durant els seus primers anys, pero a partir de mediats dels setanta est va aumentar donant orige al speed metal i posteriorment al power metal. Els tempos del metal varien des de la llentitut d'una balada (60 pulsacions per minut) a extremadament ràpits creats pel blast beat (350 pulsacions per minut).

Estructura típica de l'harmonia

El heavy metal es basa generalment en el riff que és creat a partir de tres traces harmòniques principals; progressions de l'escala modal, tritono i/o progressions cromàtiques i l'us del pedal point. El heavy metal tradicional o també cridat clàssic va tendir a utilisar les escales modals, en especial el modo eòlic i el modo frigio, que en térmens pràctics i per a donar un eixemple seria (la, si, do, re, el meu, fa, sol i la) i (fa, sol Plantilla:Música, la Plantilla:Música, si Plantilla:Música, do, re Plantilla:Música, la meua Plantilla:Música i fa) respectivament.

El tritono s'ha amprat en el metal en vàries progressions de concordes i que es definix com un interval que comprén tres tons sancers, per eixemple do i fa Plantilla:Música. Dita dissonància va ser prohibida en la música eclesiàstica medieval, ya que els monges consideraven que eren tons del diable a lo que ells varen titular com diabolus in música, que al espanyol es traduïx com «el diable en la música». Des del principi el gènero va utilisar el tritono tant en els riff com en els #solo de guitarra, i debido a ello i durant els seus primers anys, es malnomenava com a música diabòlica.

Per la seua banda, el pedal point generalment s'ha usat com a base harmònica de moltes de les cançons del metal. En simples paraules es pot definir com un to baix sostingut, per la qual es mou a través d'uns atres (tons) brindant un canvi en l'harmonia.

Volum

La necessitat de l'aument de volum va provindre d'artistes com Cream, Jimi Hendrix, The Who i en especial de Blue Cheer, que en paraules del seu vocaliste Dickie Peterson: «Lo únic que sabíem era que volíem més poder». Segons el sicòlec Jeffrey Arnett en el seu llibre Metalhead considera que el volum dels concerts és com «l'equivalent sensorial de la guerra». Per la seua banda, la doctora Weinstein aclarix que és vital per a qualsevol banda de metal i ademés argumenta que: «...de la mateixa manera que la melodia és l'element principal del pop i el ritme és el foc principal de la música house; el sò, timbre i volum potent són els punts claus del heavy metal».

A mitan dels huitanta el volum era tan important com l'espectàcul mateix per a alguns grups com Accept, Motörhead i Manowar. Inclús estos últims varen ingressar al Llibre Guinness dels récorts en 1984 com la «banda més sorollosa del món». No obstant, i dèu anys més vesprada, varen trencar el seu propi récort ya que durant una presentació en viu en Hannover, varen tocar a 129.5 decibelis generats per dèu tonellades d'amplificadors. Aixina i tot, el récort no va ser registrat en el llibre Guinness luego que varen retirar dita categoria afirmant que no encorajaran els danys auditius.

Relació en la música clàssica

Des d'un principi el heavy metal ha tingut una forta relació en la música clàssica, que d'acort en el musicólogo Robert Walser; «és la major influència per al gènero des dels seus primers anys». Ell argumenta que els guitarristes són els més influenciats i que l'adaptació i apropiació de la música clàssica va desenrollar el virtuosisme de dits músics. En un artícul escrit per a Grove Music Online, Walser menciona; «...els anys huitanta varen dur una adaptació generalisada de les pràctiques de concordes dels models europeus del sigle XVIII, especialment de Johann Sebastian Bach i d'Antonio Vivaldi». Per la seua banda, Kurt Bachmann de la banda Believer opina que; «la música clàssica i el metal són provablement els gèneros que té més en comú sobre sentiment, textura i creativitat».

El guitarriste Ritchie Blackmore de Deep Purple s'ha considerat com el primer interlocutor entre la música clàssica i el heavy metal sent Concerto for Group and Orchestra de dita banda, la primera producció que va unir una orquesta i un grup de roc. Posteriorment Jason Becker, Uli Jon Roth, Marty Friedman, Vinnie Moore, Randy Rhoads i Yngwie Malmsteen varen donar un major recalcament en la mescla d'abdós estils musicals i varen dur a mitan dels huitanta a la creació definitiva del subgénero metal neoclàssic. Ya a fins dels noranta i principis de el XXI, diversos grups han repres/représ la relació de la seua música en orquestes simfòniques (comunament coneguda com metal simfònic) per a produccions d'estudi o concerts en viu com és el cas de Rage, Scorpions, Metallica, entre uns atres.

Temes i controvèrsia

El contingut temàtic del heavy metal ha segut durant molt temps un objecte de crítiques, les opinions de les quals van de que solament són temes jovenils i banals a que són defensors del ocultisme, el fascisme, el nihilisme, el militarisme i de la misogínia. Segons els crítics David Hatch i Stephen Millward les bandes del metal han concentrat les seues lletres «en la matèria obscura i deprimente, en una mida sense precedents fins ara per a qualsevol forma de música popular». D'acort en ells el disc Paranoid de Black Sàbat seria el precursor de les lletres obscures, que les seues líriques van des del trauma personal en «Paranoid» i «Fairies Wear Boots» a temes de guerres com en «War Pigs».

cal mencionar que els temes que es tracten en les cançons depenen exclusivament de les bandes i del subgénero que s'interpreta. Durant els anys setanta agrupacions com els mencionats Black Sàbat, Rainbow, Blue Öyster Cult, Judas Priest i Scorpions, entre uns atres, varen amprar en vàries de les seues cançons temes com el ocultisme, violència, sexe, mort, religió, política i crítica social, fantasia, alcoholisme, drogadicció i el amor. En l'arribada dels huitanta i en la creació dels respectius subgéneros, dits conceptes varen ser abordats en major especificació com és el cas del metal extrem (violació, aniquilació, guerra, suïcidi, corrupció política, i inquisició, etc), el glam metal (sexe, orgias, festas, drogas i prostitució) i en la Nova ona del heavy metal britànic (velocitat, motocicletas, mitologia i ciència ficció). En les décades dels noranta i els dos mil el nu metal i el metal Industrial també tractarien sobre angustia existencial, maltracte infantil, codicia corporativa, sensacionalisme en els mijos i les conseqüències del mal us de la alta tecnologia.

A pesar de la diversitat de conceptes que tracten les bandes, estes no varen estar absents de problemes llegals i polítics. Durant la década dels huitanta l'organisme Parents Music Resource Center va demanar al Congrés dels Estats Units regular els continguts de l'indústria musical, en especial les cançons de heavy metal. Ademés, varen crear la llista Filthy Fifteen, les quinze oixoses en espanyol, que eren cançons que segons ells devien ser censurades i de les quals nou són d'agrupacions del gènero, entre elles «Possessed» de Venom i «Into the Coven» de Mercyful Fate. Este incident va donar orige a la creació de les famoses etiquetes «Parental Advisory». Un cas posterior és l'enfrontament entre l'organisació política Antifa i varis grups de black metal que han segut acusats de fascistes. Atres casos que varen tindre impacte mediàtic varen ser les participacions en el Assalt al Capitolio dels Estats Units de 2021 per part dels músics Jon Schaffer i David Gunn que varen terminar en l'arrest del primer. Açò va causar controvèrsia i oposicions per part d'atres músics i bandes del gènero. Un cas més en impacte mediàtic va ser la resposta cap a la invasió russa d'Ucrània per part de vàries bandes i intérprets del gènero l'expressió del qual de solidaritat cap a Ucrània i condena de les accions de Rússia ha polarisat a la comunitat del heavy metal per la desinformació relativa al conflicte i la seua cobertura mediàtica envolta en #controvèrsia. També es poden mencionar atres casos com el respal de Dee Snider a la llibertat d'expressió, Les acusacions cap a Marilyn Manson referents a la Massacre de l'Escola Secundària de Columbine i posteriors acusacions d'abús sexual, les protestes de la banda Rage Against the Machine, i l'inici d'una gira en l'any 2015 de la banda System of a Down en memòria del genocidi armeni.

Per últim, en alguns països el heavy metal ha segut declarat com una amenaça als valors tradicionals de la religió o l'ideologia governamental. En certs països com Marroc, Egipte, Líban, Iran, Cuba, China, Corea del Nort, i Malàsia, s'han donat casos de músics i seguidors del gènero que han segut arrestats i encarcerats per tractar, o segons les seues llegislacions «defendre», els temes ya mencionats. En alguns d'estos països, les seues autoritats han començat a relaixar la seua censura i restriccions cap al gènero.

El heavy metal com a subcultura

Artícul principal → Metalero.

La doctora Weinstein argumenta que el heavy metal ha sobrevixcut a molts atres gèneros del roc, en gran part per l'aparició d'una extensa subcultura majorment masculina. En les seues pròpies paraules: «Esta és solament tolerant en els que seguixen els seus còdics de vestimenta, apariència i de comportament», ademés; «no solament s'enfortix en anar a un concert i compartir certs elements en la moda, sino també revistes de metal i últimament pàgines web». A la seua volta definix que l'escena del heavy metal establix el seu propi còdic d'autenticitat, que posa vàries exigències als artistes: «Deuen estar completament dedicats a la seua música i lleal a la subcultura que els soporta, deuen ser desinteressats en les ràdios o el cridat mainstream i mai deuen vendre's». Ademés i per a alguns aficionats se sumixca l'oposició a l'autoritat establida i la separació del restant de la societat.

Per al músic i cineaste Rob Zombie afirma que el metal és «música de fòra per a chiquets de fòra». Per la seua banda, alguns estudiosos del tema afirmen que: «Existix una tendència de part dels fanàtics de classificar i rebujar alguns artistes, i en certs casos a atres seguidors. També és pròpia dels fanàtics de considerar poseros als que pretenen ser part de la subcultura, pero que carixen d'autenticitat i sinceritat».

Apariència i image

Artícul principal → Moda heavy metal.

L'image i l'apariència juga un paper important per a alguns artistes, que inclús van de la mà en les lletres i el sò. Dita image s'expressa en les carátulas dels discs, logotips, escenografies, vestuari i en els vídeos musicals.

Una traça característica tanta en els artistes com en els fanàtics —encara que no en tots els casos— és el pèl llarc que segons Weinstein és la «característica distinguida més crucial de la moda metal». Adoptat originalment de la subcultura hippie, el cabell dels metaleros pels anys huitanta i noranta «simbolisava l'odi, l'oix i el desencant pel sistema d'una generació que no sembla sentir-se en casa», segons el periodiste Nader Raham. Ademés, Raham comenta que el pèl llarc va donar a la comunitat metal «el poder que ells necessitaven per a rebelar-se contra res en general».

L'uniforme clàssic dels seguidors a grans traces consistix en pantalons jeans, camisetes negres, jaquetes de cuiro o jeans, jupetí de pegats i botes militars. Per la seua banda, les camisetes són generalment estampades en els logos o una atra representació visual de les bandes favorites. Ademés, poden incloure cadenes, pinchos metàlics, cràneus, creus i cuiro. En els anys huitanta una varietat de fonts, des de la música punk i gòtica a les películes de terror, han influenciat eixe aspecte superficial o visual del metal.

La primera banda important en vestir-se de cuiro varen ser Judas Priest quan en 1978 els seus integrants K.K. Downing i Rob Halford varen començar a vestir-se d'eixa manera en varis dels seus concerts.

També i en la década dels setanta molts artistes varen començar a utilisar instruments lluents, colorits i en formes peculiars per a realçar les seues posades en escena. Dit estil va ser molt important per a les bandes del glam metal, que tenien pèls llarcs i teñir en un aspecte agressiu i que va donar orige al cridat hair metal. Ademés posseïen roba cridanera, incloent camises i jupetins de lleopart pegades a la pell, botes de vaquers apretats, pantalons de spandex o cuiro i accessoris tals com a cintes i joyes. D'igual manera el maquillage era important i que consistia en delineadores d'ulls i llàpissos labials. Per la seua banda, en Japó i influenciats per la banda X Japan, va sorgir el moviment cridat visual kei que inclou moltes bandes que no necessàriament són metaleras i que donen importància a elaborats trages, estils de cabell i maquillage.

Gests físics

AP

Dins de la subcultura del heavy metal, el metalero, heavies o originalment denominats metalheads han creat certes postures físiques que van en apoyo de la vestimenta, caràcter i gerga. Un d'ells és el headbanging, que és agitar el cap al ritme de la música i que és emfatisat pel pèl llarc, i que va ser creada per varis músics en les presentacions en viu.

Un atre dels gests típics és la mà cornuta o també cridada la «mà del diable», que consistix en empunyar la mà, pero mantenint els dits índex i garranchet estirats. Un dels primers en emfatisar esta postura va ser el vocaliste Ronnie James Va donar, principalment mentres estava en Black Sàbat i després en Va donar. Segons ell és una senya popular d'un poble italià a on vivia la seua yaya, a la qual cridaven malocchio i que servia per a aüixar als mals esperits. Dit gest també se li atribuïx al baixiste Gene Simmons de Kiss, que la va realisar en la portada de l'àlbum Love Gun de 1977, pero que es diferencia en l'anterior per tindre el polze també estirat.

És molt popular entre els fanàtics el air guitar, que consistix en simular tocar una guitarra tant en els concerts com quan s'escolta un disc en la casa.

Història

Antecedents: fins dels 50 i mediats dels anys 60

La manera de tocar la guitarra sobre power chord i riff va provindre de la década dels cinquanta, principalment de guitarristes del blues elèctric i del memphis blues com Joe Hill Louis, Willie Johnson i en especial de Pat Hare. Este últim va interpretar una de les primeres #distorsió en el power chord, en la cançó «Cotton Crop Blues» del vocaliste nortamericà James Cotton i que data de 1954. Ya a fins dels cinquanta i principis dels xixanta les cançons «Rumble» de Link Wray (1958), «Let's Go Trippin'» (1961) i «Misirlou» (1962) del guitarriste Dick Dona-li, i el cover de «Louie Louie» realisat per The Kingsmen (1963) són considerades com l'estàndart del garage roc i en això una influència primerenca del heavy metal.

No obstant, l'influència directa del gènero va provindre del blues i que va tindre una gran repercussió en les bandes britàniques de mitan dels xixanta. Agrupacions com The Rolling Stones i The Yardbirds varen desenrollar el blues roc en temes clàssics del blues, pero en un tempo accelerat. Com a conseqüència d'este experiment musical les bandes britàniques varen desenrollar un nou estil de guitarres distorsionades i fortes, i que es convertiria en una de les característiques del gènero. Dins d'este nou sò la cançó «You Really Got Em» de The Kinks (1964) va jugar un paper important.

L'emergent sò distorsionat de guitarres va ser facilitat per la nova generació d'amplificadors i pedals d'efectes com el fuzz tone, en el que varen experimentar guitarristes com Dave Davies (The Kinks), Pete Townshend (The Who) Jimmy Page i Jeff Beck (The Yardbirds). Per la seua banda, els estils de bateria del blues roc, basats en patrons menuts i simples, varen ser substituïts per una tècnica més complexa i sonora per a poder equiparar-se en el volum de les guitarres amplificades. De manera similar, els vocalistes varen modificar la seua tècnica i varen incrementar la seua dependència en l'amplificament, a sovint conseguint veus més estilisades i dramàtiques.

La combinació de blues roc en el roc psicodèlic va formar en gran partix la base original del heavy metal. Una de les bandes més importants en fusionar estos gèneros varen ser els britànics Cream, els qui ejemplificaron el concepte de power trio que posteriorment es convertiria en habitual dins del metal. Per la seua banda, els seus dos primers discs; Fresh Cream de 1966 i Disraeli Gears de 1967, són vists com a prototips essencials del futur gènero. D'igual manera l'àlbum debut de The Jimi Hendrix Experience, Llaure You Experienced (1967), també va conseguir una gran influència principalment per la tècnica d'Hendrix i per la seua cançó «Purple Haze», que per a certs crítics és identificada com el primer hit del heavy metal.

El metal a finals dels xixanta i començos dels setanta

Artícul principal → Heavy metal tradicional.

Fins al dia de hui no existix un consens clar de part dels crítics, per a definir com va ser la primera banda del heavy metal. Molts dels crítics nortamericans donen el seu respal a Led Zeppelin, mentres que els comentaristes britànics donen crèdit a Black Sàbat i Deep Purple. També i en atres casos es nomenen a Iron Butterfly, Steppenwolf, Vanilla Fudge o Blue Cheer com els pioners del gènero.

En lo que sí apleguen a coincidir és que en 1968 el sò que es cridaria heavy metal va escomençar a crear-se. En giner d'eixe any els nortamericans Blue Cheer varen publicar el seu senzill «Summertime Blues» —cover d'Eddie Cochran— que es va extraure del seu àlbum debut Vincebus Eruptum i que és considerat un dels primers registres de heavy metal. Sis mesos despuix Steppenwolf va debutar en el seu àlbum homònim i que va incloure el senzill «Born to Be Wild» que fa alusió a les motocicletas en el terme «heavy metal thunder». Ya en juny Iron Butterfly va llançar el disc In-A-Gadda-Dona-Vida que contenia el èxit del mateix nom i que també es va postular com una de les primeres gravacions del gènero.

Atres produccions que es consideren com proto-heavy metal, es troba l'àlbum Truth de The Jeff Beck Group publicat en agost de 1968, la cançó «Helter Skelter» de The Beatles i que va eixir a la venda en novembre, i les cançons «I See You» i «Old Man Going» del disc S.F. Sorrow dels britànics The Pretty Things, publicat en decembre del mateix any. Ademés, alguns crítics han considerat que les bandes MC5 i The Stooges varen influir directa i principalment en la distorsió del sò de les posteriors agrupacions de punk i més vesprada al heavy metal. Per últim, alguns grups aliens al futur gènero musical, varen endurir el seu sò en certes cançons com és el cas de «Eivissa Bar» i «The Nile Song» de Pink Floyd considerades com les cançons més pesades que el grup alguna volta va crear. També el tema «21st Century Schizoid Man» de King Crimson va ser tildat com proto-heavy metal.

Per a 1969 Led Zeppelin va debutar en el seu àlbum homònim que va incloure dos aspectes crucials per a l'emergent gènero; guitarres fortes i distorsionades per part de Jimmy Page i una veu dramàtica i en grans aguts de part de Robert Plant. A la seua volta i a fins d'eixe any Ian Gillan i Ritchie Blackmore varen renovar el sò de Deep Purple, deixant arrere l'experimentació d'estils dels seus primers anys per a assimilar completament el hard roc i en bona mida el heavy metal la qual cosa varen plasmar en el seu àlbum In Roc. A principis de 1970, Black Sàbat va debutar en el seu àlbum homònim, les cançons del qual estaven carregades de lletres obscures. Aixina mateix, el guitarriste Tony Iommi, després de sofrir un accident en el seu treball que li va significar perdre la punta dels seus dits cor i anular de la mà dreta, va adaptar unes #pròtesis de goma en els seus dits i va baixar la afinación de la guitarra en la finalitat de que les cordes quedaren menys tenses per a no provocar-li dolor. D'esta manera, va crear la tonalitat característica del gènero (C♯).

Aixina i tot, alguns crítics han considerat que en 1970 es va donar un principal desenroll a este nou gènero musical, principalment per les produccions Black Sàbat i Paranoid de Black Sàbat i In Roc de Deep Purple. En eixe mateix any dos bandes britàniques varen debutar pero en un sò diferent al que posteriorment es varen fer coneguts; Uriah Heep en Very 'eavy... Very 'umble i UFO en UFO 1. Per la seua banda, Wishbone Ash varen fer el seu debut en el seu disc homònim que contenia les primeres twin-guitars. cal mencionar que les lletres obscures de Black Sàbat i Uriah Heep varen ser molt importants per al desenroll del metal, a tal punt que Led Zeppelin va assimilar dits elements en el seu quart àlbum llançat en 1971. Estes mateixes líriques obscures varen ser fonamentals també per al debut de Budgie en 1971, els qui varen anar un dels primers grups de heavy metal en nàixer com power trio.

Per la seua banda, els nortamericans Bloodrock varen publicar el seu disc homònim en març del mateix any i que va incloure riff de metal, lletres sàdiques i macabres, i veus brusques. En decembre Sir Lord Baltimore varen iniciar la seua carrera en Kingdom Menja, considerat com a punt clau per al posterior progrés del metal realisat en els Estats Units. Atres bandes nortamericanes que es varen identificar en el metal emergent varen ser Blue Öyster Cult (1972), Aerosmith (1973) i Kiss (1974) que en el seu moment va ser considerada la banda més extrema de roc. Mentres que des d'Alemània varen eixir els exponents Lucifer's Friend (1970) i Scorpions en Lonesome Crow de 1972. També atres grups es varen identificar en el recent creat heavy metal, a pesar de posseir més característiques del hard roc i del roc progressiu com és el cas Queen en el seu producció homònima de 1973, els irlandesos Thin Lizzy (1971), els escocesos Nazareth (1971) i els australians AC/DC en High Voltage de 1975.

Menció aparte és per als britànics Judas Priest que varen debutar en 1974 en Rocka Rolla, i que d'acort en Christe: «...varen unificar i varen amplificar els duels de guitarres de Thin Lizzy, la posada en escena d'Alice Cooper i les veus dramàtiques de Queen. Per primera volta, el heavy metal es va convertir en un verdader gènero en sí mateixa».

El heavy metal a mitan dels anys setanta

Durant els primers anys de la segona mitat dels setanta, la popularitat del metal continuava en alt en varis països anglosaxons, europeus i en Japó. A la seua volta, varen aparéixer noves agrupacions com Motörhead i Rainbow, este últim format després de l'eixida de Ritchie Blackmore de Deep Purple. Per al crític Steve Huey de Allmusic considera que 1976 és l'any crucial per a l'evolució del gènero gràcies als discs Rising de Rainbow, Virgin Killer de Scorpions i Sad Wings of Destiny de Judas Priest.

Les diverses agrupacions varen continuar agregant nous atributs al gènero com és el cas de Judas Priest en Sense After Sense de 1977, que va introduir la combinació del doble bombo en ritmes ràpits en semicorchea de baix i guitarra, que va aplegar a definir el gènero.També dita banda junt a Motörhead, UFO, Scorpions i Rainbow varen accelerar el tempo de les seues cançons donant pas al speed metal. Per últim, les gires de concerts eren cada volta més extenses i les presentacions com tal eren cada volta més elaborades.

Durant eixos anys nous grups varen començar a aparéixer en l'escena underground del Regne Unit com Iron Maiden, Saxon, Def Leppard i Diamond Head, entre moltes més. Estes influenciades per la mescla de heavy metal tradicional i la velocitat de punk varen donar pas a la cridada Nova ona del heavy metal britànic. Per la seua banda, en els Estats Units varen sorgir bandes com Van Halen, Dokken i Quiet Riot que en la década posterior obtindrien un gran èxit en els mercats mundials.

No obstant, durant els últims anys de la década vàries bandes clàssiques es varen separar o varen realisar un hiat com Blue Cheer, Steppenwolf o Deep Purple per mencionar alguns. Ademés, les vendes del metal varen disminuir dràsticament per l'auge del punk roc, la música disc i el roc més comercial.

Els anys huitanta i l'èxit comercial

Durant la década dels huitanta la popularitat del metal va retornar als principals mercats del món, establint un èxit comercial fins a eixe llavors mai abans vist. Per un costat, esta nova onada d'agrupacions britàniques varen posicionar al gènero en els top dèu de les llistes angleses en discs com el homònim d'Iron Maiden i Wheels of Steel de Saxon, com també per Heaven and Hell de Black Sàbat, Ace of Spades de Motörhead i British Steel de Judas Priest. Inclús el directe No Sleep 'til Hammersmith de Motörhead va aplegar fins al primer lloc en els UK Albums Chart, convertint-se en el primer àlbum del gènero en conseguir el top 1 en dita llista.

Esta popularitat també va ajudar a atres artistes musicals com Michael Schenker Group, Gary Moore, Ozzy Osbourne i Gillan a situar-se en els primers llocs en vàries llistes europees. En un èxit menor en vendes pero no per això menys important grups com Diamond Head, Venom, Praying Mantis, Angel Witch o Blitzkrieg varen tindre una important influència en el desenroll del heavy metal posterior.

Aixina i tot l'escena britànica no va ser l'única en popularisar el heavy metal, ya que des de principis i mediats dels setanta el gènero va guanyar una enorme atenció en Alemània. Tant Scorpions com Lucifer's Friend varen elaborar el hard roc/heavy metal alemà, que més vesprada varen continuar desenrollant Accept, Running Wild, Axel Rudi Pell, Greu Digger i Warlock. Per la seua banda, en els Estats Units va sorgir una nova ona de bandes més underground i en contraposició al glam metal com Manilla Road, Alcatrazz i Manowar. Estos últims varen donar a partir de les seues lletres un enfocament filosòfic al significat del metal i a l'orgull de ser metalero, baix la consigna de que el heavy metal mai morirà. No obstant, estos no serien els únics països en desenrollar el metal, ya que des d'Espanya varen sorgir Baró Rojo, Obús, Àngels de l'Infern i Els Suaus, i també des d'Argentina varen aparéixer els primers grups de Sudamérica com Riff i V8. Per la seua banda, des de Suïssa apareixeria Krokus i des de Suècia, Europe.

Entre 1983 i 1984 les vendes de les bandes del heavy metal varen aumentar d'un 8% a un 20% d'entre tots els discs comercialisats en els Estats Units. Esta alça també es va reflectir en varis països europeus i Japó, i que es va vore recolzat pels mijos de comunicació entre ells la naixent #MTV i les revistes professionals Metal Hammer i Kerrang!. En 1985 la revista Billboard va declarar: «...el metal ha ampliat la seua audiència; la música metal ya no és domini exclusiu dels adolescents varons. Dita audiència va des de dònes (universitàries), pre-adolescents i més». Ademés, el gènero va ser recolzat per l'aparició de grans festivals com el Monsters of Roc, Roc in Rio i sobretot pel US Festival de 1983, que durant el dia del heavy metal a on varen tocar Van Halen, Scorpions, Judas Priest, Ozzy Osbourne, Mötley Crüe, Triumph i Quiet Riot va reunir a més de 375;000 persones, convertint-se en el dia més concorregut de tot el certamen.

La década també va vore l'auge i la caiguda d'un dels subgéneros més controversiales, el glam metal, que va tindre el seu orige en la costa oest dels Estats Units específicament en els clubs i bars del Sunset Strip en Los Àngeles. Esta nova onada de bandes estaven inspirades en el heavy metal tradicional, el hard roc de Van Halen, Def Leppard, Alice Cooper, Kiss i Aerosmith, pero principalment en l'estètica visual del glam roc dels setanta.

Els primers grups varen començar a aparéixer en l'escena nortamericana a principis dels huitanta com Kix (1981), Twisted Sister en Under the Blade de 1982, Mötley Crüe en Too Fast for Love de 1981, Ratt en Out of the Cellar de 1984 i W.A.S.P. en el seu disc homònim de 1984. Ademés, estes agrupacions posseïen un estil de vestir més glamoroso; pantalons i jaqueta de cuiro freqüentment colorits, botes texanes, mocadors en el cap, pèl rullat i llarc, i us freqüent de maquillage. Este nou estil també va recalar en Espanya a on varen sorgir bandes com Sanc Blava, Bella Béstia i Niágara.

A mitan dels huitanta el glam metal dominava les llistes musicals, la música en televisió i els principals circuits de concerts en els Estats Units. Ademés, una gran cantitat d'agrupacions varen seguir apareixent com Poison, Cinderella, Warrant i sobretot Bon Jovi, que gràcies al seu disc Slippery When Wet es varen convertir en un dels grups glam més venedors d'aquella década. No obstant, el glam llentament va començar el seu decliu durant els últims anys de la década, per l'aparició de noves bandes com Guns N' Roses en un sò més carregat al hard roc dels setanta i a Jane's Addiction identificats com un dels primers exponents del metal alternatiu.

Nous subgéneros del metal: década dels huitanta, noranta i anys 2000

Artícul principal → .

Durant la década dels huitanta molts subgéneros es varen desenrollar llunt de l'escena comercial i des de llavors varis han segut els intents per classificar este món del metal underground, tant per editors de Allmusic o Rolling Stone, com també pel crític Garry Sharpe-Young. D'acort en Sharpe-Young este circuit underground es dividix en cinc grans categories; doom metal, thrash metal, death metal, power metal i black metal.

Doom metal

Artícul principal → Doom metal.

Va emergir a mitan dels huitanta en les agrupacions nortamericanes Saint Vitus, The Obsessed i Trouble, i pels suecs Candlemass. Este moviment a diferència dels atres subgéneros utilisa tempos més llents i en líriques influenciades en els primers treballs de Black Sàbat. A simples traces el doom accentua la melodia utilisant ritmes melancòlics i un estat d'ànim més decaigut en relació en les atres varietats de metal. Ademés, i derivats d'estes qualitats, va sorgir a finals de la década el sludge metal, que mescla el doom en el hardcore punk, les bandes pioneres del qual varen ser Eyehategod i Crowbar.

Segons la crítica, en 1991 comença una nova ona de doom metal en l'aparició del disc debut Forest of Equilibrium dels anglesos Cathedral. En eixe mateix periodo també va aparéixer l'estil death/doom de bandes britàniques com Paradise Lost, My Dying Bride i Anathema que va donar orige al metal gòtic europeu, en la característica principal dels apanys de doble vocalistes ejemplificados pels noruecs Theatre of Tragedy i Tristania i pels neoyorquins Type O Negative.

Ya a principis dels noranta i inspirats en les primeres bandes de doom i del heavy metal tradicional, els californians Kyuss i Sleep varen encapçalar l'auge del stoner roc, mentres que des de Seattle la banda Earth va ajudar a desenrollar el drone doom. A fins dels noranta varen nàixer les últimes importants agrupacions del gènero; Goatsnake en un sò de stoner/doom i Sunn O))) els qui mesclen el doom, drone i metal dark ambient.

Thrash metal

Artícul principal → Thrash metal.

Va sorgir a principis dels huitanta baixe l'influència del speed metal, de la nova ona del heavy metal britànic i l'energia i l'agressió del hardcore punk. Este moviment va començar en els Estats Units, principalment en la baïa de Sant Francisco, #lo que es va conéixer com la Bay Area thrash metal. El seu sò es caracterisa per ser més ràpit i agressiu al metal clàssic i al posterior glam metal, incrementant la distorsió de les guitarres i amprant tècniques com el scratching i el shred. Per la seua banda, les seues cançons tracten principalment sobre temes socials baixe un llenguage violent i visceral.

Este subgénero va ser popularisat pels cridats Big Four of thrash metal: Metallica, Slayer, Megadeth, i Anthrax. D'igual manera des d'Alemània les agrupacions Kreator, Sodom, Destruction i Tankard varen jugar un paper central en dur este gènero a Europa, donant inici aixina al thrash metal alemà. Aparte d'Alemània i de la costa oest dels Estats Units, varen sorgir des de Nova Jersey, Overkill, i des de Brasil, Sepultura, que també varen tindre gran participació en l'auge del gènero.

A pesar de que va nàixer des de l'escena underground, el thrash va conseguir un gran èxit comercial a principis dels noranta. Artistes com Metallica i Megadeth varen posicionar varis dels seus discs en els primers llocs de la llista Billboard 200 i en vendes millonàries que es va vore reflectida en vàries certificacions discogràfiques. En un èxit menor en vendes, les bandes Anthrax i Slayer varen conseguir posicionar alguns dels seus treballs en els top dèu en vàries llistes mundials. Atres agrupacions que varen conseguir un èxit relatiu durant aquella época varen ser els ya mencionats Overkill i Sepultura, com també Testament i Exodus.

Des de la mitat dels noranta la seua popularitat va decaure davant els canvis de sò que moltes agrupacions varen fer i també per l'auge de nous sons com el grunge. No obstant, el thrash metal va tornar a cobrar forces a mitan dels anys 2000 en l'aparició de nous artistes com Violator, Evile, Warbringer, Municipal Waste i Suicidal Angels entre moltes unes atres, i per la tornada de vàries de les seues bandes clàssiques.

Death metal

Artícul principal → Death metal.

Este moviment extrem va sorgir a mitan dels huitanta derivat de l'evolució del thrash, que d'acort en #MTV News: «La música de Slayer va ser el responsable directe del naiximent del death metal». Naixcut tant en Norteamérica com en Europa, des d'un principi va emfatisar varis elements de la blasfèmia, el satanismo, la violència i la destrucció, acompanyats d'una música agressiva i ràpida i en canvis constants en el seu tempo. Les seues característiques principals són les seues veus ombroses, profundes i rasposas —denominada veu gutural—, guitarres distorsionades i una gran velocitat en la percussió.

Els seus principals mentors són els nortamericans Death i Possessed, considerats també com els creadors del nom d'este subgénero per la maqueta Death by Metal (1984) i a la cançó Death Metal del disc Seven Churches (1985) respectivament. L'escena death metal es va portar a terme en els huitanta en Florida en les bandes Death, Obituary, Morbid Angel i Deicide, mentres que en el Regne Unit va ser liderada per Napalm Death, Extreme Noise Terror i Carcass. A principis dels noranta va nàixer una nova onada de bandes en Escandinavia, les quals varen terminar de definir este nou estil.

Per últim, i durant les últimes décades ha sofrit vàries innovacions en el seu sò, que varen donar pas a nous subgéneros i fusions com el death metal melòdic, death metal progressiu, brutal death metal, eslam death metal, death n roll, deathcore i deathgrind, entre uns atres.

Black metal

És un subgénero que de la mateixa manera que el death metal deriva del thrash, per això són molt semblats sobre agressivitat, potència i l'ambient obscur que proyecta. No obstant, emfatisen la mescla de les veus agudes, cridades shriek, en les veus greus casi guturales, un ampli maneig del tremolo, una producció lo-fi i l'us del corpse paint. També la temàtica satànica és comuna en les seues cançons, encara que moltes agrupacions prenen inspiració de l'antic paganisme generant una tornada als valors del precristianisme. Ademés, numeroses bandes també mesclen els seus sons en atres estils com el folk, la música clàssica, la música electrònica i el avant-garde.

La primera ona del black metal va sorgir a principis dels huitanta en Europa, liderats pels britànics Venom, els danesos Mercyful Fate, els suïssos Hellhammer i Celtic Frost i pels suecs Bathory. Més vesprada els noruecs Mayhem i Burzum varen encapçalar la segona onada. Per últim i a principis de la década següent varen començar a aparéixer noves bandes provinents d'Alemània, França i Polònia.

A principis dels noranta alguns grups de l'escena black metal escandinava varen ser associats en la violència, en especial els integrants de Mayhem i Burzum els qui se'ls acusava de cremar iglésies, #lo que la prensa va denominar el Inner circle. Al respecte Gaahl, exvocalista de Gorgoroth va mencionar: «El black metal mai va tindre l'intenció d'aplegar a un públic... (Nosatres) teníem un enemic en comú que era, per supost, el cristianisme, el socialisme i tot lo que la democràcia significa». En 1993 la violència dels seus músics va aplegar fins a la prensa mundial, quan Varg Vikernes líder de Burzum va assessinar al guitarriste Euronymous de Mayhem.

En 1996, quan molts varen pensar que el gènero s'estava estancant, molts grups clau, inclosos Burzum i Beherit, varen evolucionar cap a un sò més ambiental cridat dark ambient, mentres que el black metal simfònic va ser explorat pels suecs Tiamat i els suïssos Samael. Ya a fins dels noranta i principis dels 2000 les agrupacions Cradle of Filth i Dimmu Borgir varen acostar el black metal al circuit comercial.

Power metal

Artícul principal → Power metal.

El power metal va nàixer com una reacció a la durea del metal extrem, sent la seua influència clau el speed metal. La seua principal característica són les seues lletres que van des d'històries i fets medievals a la fantasia i en ocasions a la mitologia. A pesar de ser un estil underground en Norteamérica, goja fins al dia de hui d'una gran popularitat en Europa, Japó i en Sudamérica.

Va sorgir a mitan dels huitanta en l'aparició de la banda alemana Helloween, que va establir a partir dels seus primers àlbums una combinació de riff ràpits en el shred, un enfocament melòdic i unes «veus agudes netes» de la mà de Michael Kiske en influències de Judas Priest i Iron Maiden. Atres bandes de la cridada primera onada, sorgida a finals de la década dels huitanta, són els alemans Blind Guardian o Gamma Ray (una escissió del propi Helloween) i els nortamericans Iced Earth. Moltes d'estes bandes varen adoptar la rapidea de la Nova ona del heavy metal britànic en les lletres èpiques de Rainbow i Va donar. A la seua volta, atres grups com els finlandesos Stratovarius i, ya en la década dels noranta, Kamelot, Nightwish, Sonata Arctica o Rhapsody of Fire varen començar a amprar els teclats i òrguens que varen donar pas al power metal simfònic.

Durant eixa mateixa década dels noranta el moviment va generar una gran popularitat en Europa en l'aparició de noves agrupacions com HammerFall, Edguy, Sabaton o Dragonforce per citar algunes. Ademés, el subgénero va aplegar als circuits de concerts en gran èxit en Sudamérica, d'a on varen nàixer els brasilers Angra i els argentins Rata Blanca.

Com a molts dels subgéneros del metal, varis grups li varen otorgar nous atributs que varen donar pas a algunes subdivisions. La més important d'elles és el metal progressiu, que mescla la rapidea del power en la complexitat compositiva del roc progressiu en especial de Rush i King Crimson. Este nou estil va sorgir en els Estats Units liderat per Queensrÿche, Crimson Glory, Fates Warning i per Dream Theater.

Els anys noranta i noves tendències

Artícul principal → Metal alternatiu.

L'arribada dels noranta va renovar en gran medida la denominada época dorada del heavy metal. Per un costat el glam metal va començar a perdre popularitat en els principals mercats del món davant el naiximent del grunge, liderat per bandes com Nirvana, Alice in Chains, Pearl Jam i Soundgarden. Esta nova ona de grups estaven influenciades pel heavy metal, pero rebujaven els excessos de moltes agrupacions dels huitanta, com l'image ostentosa i els virtuosos #solo de guitarra. Ademés, l'incursió del thrash en les llistes musicals i l'eclosió del cridat groove metal varen ser punts importants d'esta renovació musical.

Liderada per Perry Farrell, la banda Jane's Addiction va encapçalar un nou estil musical cridat metal alternatiu, que junt en el grunge comandaron en gran partix les llistes musicals, les vendes discogràfiques i els concerts en viu durant els primers anys dels noranta. Aixina i tot, les bandes Pantera, White Zombie i Sepultura en un sò més agressiu varen tindre gran repercussió en els Estats Units, mentres que Aerosmith i Guns N' Roses varen ser un dels pocs grups que es varen mantindre viables comercialment. També l'aparició del festival Lollapalooza va servir com una enorme oportunitat per a que noves bandes es feren conegudes.

D'igual manera esta nova década va dur en si noves tendències, a on les bandes emergents varen fusionar diversos gèneros musicals en el metal, creant aixina nous subgéneros. Agrupacions com Faith No More varen mesclar el roc alternatiu en el funk, punk, metal i hip hop. Per la seua banda bandes com Primus, Ret Hot Chili Peppers i Rage Against the Machine varen combinar elements del funk en el metal alternatiu, donant pas al cridat funk metal. A la seua volta, la mescla del metal en els sons electrònics de sintetisadorés, samplers i teclats varen donar com a resultat al metal industrial, liderada majorment per Rammstein, Ministry, Fear Factory i Nine Inch Nails. Una atra de les fusions sorgides a principis de la década va ser el rap metal, que emfatisava la potència i sò del metal en la complexitat rítmica i llingüística del rapeo.

Per últim i a fins dels noranta va nàixer en els Estats Units el nu metal, que combinava els elements del metal alternatiu en el hip hop i que gràcies a festivals com el Ozzfest varen conseguir captivar a la nova generació de metaleros. Aixina i tot, este nou estil no ha segut reconegut pels seguidors del heavy metal, els qui ho tilden com posero. No obstant, este subgénero va conseguir durant els primers anys de la década següent una gran acceptació en els mercats mundials, a on agrupacions com Limp Bizkit, Slipknot, Deftones, Papa Roach, Linkin Park i KoRn varen conseguir vendre millons de còpies. Pero a partir de 2005 el moviment va començar a decaure; per un costat grups com Linkin Park i Disturbed varen canviar el seu estil i image acostant-se al metal alternatiu i per l'atre grups com KoRn, Limp Bizkit i Maximum the Hormone varen seguir tenint èxit en el nu metal encara que en menor escala.

En 1999, la revista Billboard anunciava que hi havia més de 500 radis en els Estats Units especialisades en música metal, prop de tres voltes més que fa dèu anys. Estes noves emissores varen reactivar el heavy metal tradicional que durant la década va estar ensombrecido per les bandes emergents, a on moltes d'elles es varen separar o varen llançar àlbums alluntats del seu sò clàssic, en diverses crítiques tant dels seus seguidors com de la prensa.

Anys 2000 i la tornada del metal clàssic

Artícul principal → Metalcore.

L'arribada del nou mileni va dur en si una tornada del metal clàssic principalment en Europa, Llatinoamèrica i Japó. Moltes de les agrupacions que es varen separar varen tornar a llançar nous treballs d'estudi, molts d'ells en la seua alliniació clàssica dels huitanta per eixemple, Iron Maiden en Brave New World, Judas Priest en Angel of Retribution o Manowar en Warriors Of The World. A la seua volta en Escandinavia va començar una nova generació de bandes en gran èxit en els mercats, mentres que països com Bèlgica, Països Baixos i sobretot Alemània es varen convertir en els mercats més importants per al gènero en Europa.

Moltes de les agrupacions que varen nàixer en els noranta dins del circuit underground com per eixemple Blind Guardian, Nightwish, Children of Bodom, In Flames, HammerFall o The Haunted varen començar a tindre un gran èxit en els mercats europeus, en mils de vendes i participacions en els principals festivals del Vell Continent. Ademés, alguns crítics varen utilisar el terme retrometal que ha segut aplicat a principis i mediats dels anys 2000 a grups com els britànics The Darkness. i els australians Wolfmother. Dita expressió també aludix a les noves bandes que reviuen el sò del hard roc i del heavy metal dels huitanta com per eixemple Steel Panther, Stone Gods, Hardcore Superstar, The Answer i Airbourne.

No obstant i durant els primers anys de la década va sorgir l'últim subgénero d'importància fins al dia de hui el metalcore, considerat com un híbrit entre el metal extrem i el hardcore punk. Les seues raïls provenen des de mediats dels huitanta en l'escena crossover thrash de grups com Suicidal Tendencies, Dirty Rotten Imbeciles i Stormtroopers of Death. Durant els noranta es va mantindre com un fenomen underground liderades per les agrupacions Earth Crisis, Hogan's Heroes, Convergix, Hatebreed i Shai Hulud, pero en l'arribada dels 2000 alguns grups han conseguit posicionar-se en els primers llocs de les llistes musicals, entre ells Killswitch Engage en The End of Heartache i Shadows Fall en The War Within. De la mateixa manera que tots els subgéneros, moltes de les seues bandes els han atribuït nous sons donant pas a una série de subdivisions com el grindcore, deathcore i el metalcore melòdic per mencionar algunes.

Per últim i des de mediats de la década anterior va començar en els Estats Units una nova generació de bandes, que la prensa va denominar Nova ona de heavy metal americà i que està integrat per diversos estils entre ells el metal alternatiu, groove metal, nu metal i el metal progressiu per eixemple. Algunes de les seues agrupacions com Machine Head, Mastodon, Lamb of God, Black Label Society o Avenged Sevenfold han tingut un gran èxit comercial en els últims anys i inclús han liderat varis dels festivals més importants del món.

Vore també

• Metalero
• Heavy metal en espanyol

Bibliografia

• Azzam Gómez, Marcos (2020). La Lliteratura en el Heavy Metal. Salamanca: LC Edicions. ISBN 978-84-121754-4-8
• (2003) Sound of the Beast: The Complete Headbanging History of Heavy Metal, HarperCollins. ISBN 0-380-81127-8.
• Weinstein, Deena (2000). Heavy Metal: A Cultural Sociology, 2.ª edició, Lexington Books. ISBN 0-306-80970-2.
• (1993) Running with the Devil: Power, Gender and Madness in Heavy Metal Music, Wesleyan University Press. ISBN 0-8195-6260-2.

• (2006) Amazing Journey: The Life of Peter Townshend, Bad News Press. ISBN 1-4116-7700-5.
• (2003) Roc Music Styles: A History, McGraw Hill. ISBN 0-07-249555-3.
• (2002) Progressive Roc Reconsidered, Routledge. ISBN 0-8153-3715-9.
• (2003) The Illustrated Encyclopedia of Music, Flame Tree. ISBN 1-904041-70-1.
• (2003) The Drummer's Bible: How to Play Every Drum Style from Afro-Cuban to Zydeco, See Sharps Press. ISBN 1-884365-32-9.
• (1980) The New Grove Dictionary of Music and Musicians, MacMillan. ISBN 0-333-23111-2.
• (1985) The Oxford Dictionary of Music, Oxford University Press. ISBN 0-19-311333-3.
• (1996) Metalheads: Heavy Metal Music and Adolescent Alienation, Westview Press. ISBN 0-8133-2813-6.
• (2010) Pixen Deviation: Four Decades of Progresive Heavy Metal, Bazillion Points. ISBN 978-0-9796163-3-4.
• (1989) From Blues to Roc: An Analytical History of Pop Music, Manchester University Press. ISBN 0-7190-2349-1.
• (2006) Minds on Trial: Great Cases in Law and Psychology, Oxford University Press. ISBN 0-19-518176-x.
• (1980) The Rolling Stone illustrated history of Roc & Roll, Rolling Stone. ISBN 0-394-51322-3.
• (1992) Church of the Sonic Guitar, Anthony DeCurtis. ISBN 0-8223-1265-4.
• (2003) The Rough Guide to Roc, Rough Guides. ISBN 1-84353-105-4.
• (2004) The Hippie Dictionary: A Cultural Encyclopedia of the 1960s and 1970s, Tingues Speed Press. ISBN 1-58008-547-4.
• (2001) Jeff Beck: Crazy Fingers, Backbeats Books. ISBN 0-87930-632-7.
• (1997) The Land Without Music: Culture and Society in Twentieth-century Britain, Manchester University Press. ISBN 0-7190-4299-2.
• Bukszpan (2003). The Encyclopedia of Heavy Metal, Barnes & Noble. ISBN 0-7607-4218-9.
• Braunstein; Doyle, M.W. (2002). Imagine Nation: The American Counterculture of the 1960s and 1970s, Routledge. ISBN 0-415-93040-5.
• DeRogatis (2003). Turn On Your Mind: Four Decades of Great Psychedelic Roc, Hal Leonard. ISBN 0-634-05548-8.
• (2001) In the Houses of the Holy: Led Zeppelin and the Power of Roc Music, Oxford University Press. ISBN 0-19-511756-5.
• (2010) Black Sàbat and the Rise of Heavy Metal Music, Ashgate Publishing. ISBN 978-1409493983.

• Sharpe-Young, Garry (2007). Metal: The Definitive Guide, Jawbone Press. ISBN 978-1-906002-01-5.
• (2011) Music of the 1980s, ABC-CLIO. ISBN 978-0-313-36599-7.
• (1998) Lords of Chaos, Feral House. ISBN 0-922915-94-6.
• Sharpe-Young (2003). A-Z of Power Metal, Cherry Ret Books Ltd. ISBN 1-901447-13-8.
• Kahn-Harris (2007). Extreme Metal: Music and Culture on the Edge, Oxford University Press. ISBN 1-84520-399-2.
• Sharpe-Young (2005). New Wave of American Heavy Metal, Zonda Books Limited. ISBN 978-0958268400.

Enllaços externs

Heavy metal en Viquidites.