Gary Moore

Gary Moore

   

Robert William Gary Moore (Belfast, 4 d'abril de 1952-Estepona, 6 de febrer de 2011) va ser un músic, compositor i productor britànic de blues roc i hard roc, conegut majorment per haver segut guitarriste líder en bandes com Skid Row, Colosseum II i Thin Lizzy, i per la seua extensa carrera en solitari com a vocaliste.

Influenciat per guitarristes de blues i roc, als dèu anys va començar a practicar la guitarra de manera autodidacta en el respal principalment del seu pare. Després d'integrar algunes bandes locals, en 1968 es va anar de Belfast per a establir-se en Dublín. En la década de 1970 va ser part de Skid Row (1968-1971), Colosseum II (1975-1978) i Thin Lizzy (1974, 1977, 1978, 1979). Paralel a això, va iniciar la seua carrera solista de manera parcial en Grinding Stone (1973) i Back on the Streets (1978), i va colaborar com músic de sessió para artistes com Cozy Powell, Andrew Lloyd Webber, Eddie Howell, Rod Argent i Gary Boyle, entre uns atres. En 1979, després de renunciar a Thin Lizzy, va viajar a Los Àngeles i va fundar G-Force, que el seu únic àlbum va eixir al mercat en 1980. Despuix de dos anys de treballar en Greg Lake, en 1982 va firmar en Virgin Records i abans de terminar la década va publicar cinc produccions en un estil lligat al hard roc i heavy metal. En ells va conseguir èxit comercial en Europa, principalment en els països escandinaus.

A finals de 1989 va anunciar que estava avorrit del metal i que faria l'àlbum que sempre va voler realisar. Titulat Still Got the Blues (1990), el seu estil estava enfocat en el blues, el seu principal gust musical. A pesar del canvi d'estil, dita producció li va dur en si positives crítiques de la prensa especialisada com també un important èxit comercial, en vendes que superen els sis millons de còpies. Dit èxit ho va replicar en After Hours (1992) i el viu Blues Alive (1993). En 1993 va fer un paralel a la seua carrera quan va formar el power trio Bruce–Baker–Moore junt en Jack Bruce i Ginger Baker; Around the Next Dream, el seu únic disc, es va publicar en 1994. Despuix de tributar a Peter Green —el seu principal influencia— en Blues for Greeny (1995), en la segona mitat dels anys 1990 va experimentar en el pop i el danse en Dark Days in Paradise (1997) i A Different Beat (1999). En els anys 2000 va reprendre el blues i el blues roc en cinc produccions d'estudi i el hard roc en l'àlbum Scars (2002). En 2010 va realisar una gira en a on va tornar a interpretar els seus èxits de hard roc i heavy metal, i volia tornar a tocar roc en un nou àlbum d'estudi. No obstant, estos plans es varen vore trucats quan el 6 de febrer de 2011 va fallir a causa d'un infart agut de miocardi, mentres estava de vacacions en Estepona (Espanya).

Gary Moore és recordat per la seua trayectòria eclèctica, ya que va interpretar roc, hard roc, heavy metal, blues, blues roc, jazz fusió, entre atres estils. Com a guitarriste posseïa una interpretació ràpida i tècnica, pero al mateix temps melòdica i expressiva, dominava distintes escales i eixecutava una varietat de recursos com per eixemple el legato, hammer-on, shred i pull-off. Considerat com un virtuós, pero subestimado, varis guitarristes de blues, hard roc i heavy metal ho han citat com una de les seues influències. A lo llarc de la seua carrera principalment es va associar a la Gibson Els Paul 1959, encara que va tocar guitarres de diverses marques com Fender, PRS Guitars, Takamine, Hamer i Charvel. Despuix del seu decés, ha segut homenajat i tributat per varis artistes, s'han editat produccions pòstumes i algunes publicacions com Total Guitar, Classic Roc i Louder ho han inclós en les seues llistes dels millors guitarristes de tots els temps.

Biografia

Primers anys i el seu inici en la música

Robert William Gary Moore va nàixer el 4 d'abril de 1952 en Belfast (Irlanda del Nort), encara que va créixer en l'estat de Stormont, a l'est de la ciutat. Ell era un dels cinc fills del matrimoni integrat per Winnie, un ama de casa, i Bobby, director del saló de ball Queen's Hall en Holywood. El seu pare ho va impulsar en el món de la música des de menut, ya que solia dur-ho en regularitat al saló a presenciar a les bandes que tocaven allí. Als sis anys, ho va invitar a cantar el tema «Sugartime» en una d'eixes agrupacions, Moore va recordar més tart: «El meu pare va ser el responsable de que començara en la música. Ell sempre va estar darrere de mi». En dèu anys el seu pare li va regalar una guitarra acústica usada marca Framus, en la qual practicava de manera autodidacta les cançons de The Beatles i The Shadows. Encara que era esquerrer, va deprendre a tocar la guitarra en la mà dreta. En onze anys va fundar la seua primera banda anomenada The Beat Boys, en la que versionaba els èxits de The Beatles, i posteriorment va tocar en Barons, Platform Three i The Method, entre unes atres. En 1968 es va anar de la seua casa per la mala relació dels seus pares —els qui es varen separar a l'any següent— i va deixar Belfast ans que començara el conflicte norirlandés.

Carrera professional: Skid Row, Thin Lizzy i Colosseum II

Despuix d'eixir de Belfast es va establir en Dublín (Irlanda), en a on va entrar a Skid Row en tongada de Bernard Cheevers. Integrada ademés per Phil Lynott (veu), Brendan «Brush» Shiels (baix) i Noel Brigdeman (bateria), en 1969 varen editar el seu primer senzill «New Plaus, Old #Faç» en el sagell irlandés Songs Records. Als pocs mesos despuix, després d'una llicència mèdica que va presentar Lynott, Shields li va demanar a este que deixara la banda. En lloc de contractar a un suplent, Skid Row va continuar com un power trio en Shields assumint la llabor de vocalista. En giner de 1970 varen obrir alguns concerts de Fleetwood Mac, el líder dels quals Peter Green, impressionat per les seues habilitats, els va ajudar a conseguir un contracte discogràfic en CBS Records. En un sò que mesclava blues, jazz i heavy roc, el seu àlbum debut Skid va escalar fins al lloc 30 en l'UK Albums Chart del Regne Unit. A l'any següent varen publicar 34 Hours en el qual varen eixir de gira per Europa i els Estats Units. No obstant, en l'autumne boreal de 1971 mentres estaven registrant un tercer disc, Moore va decidir renunciar per a iniciar una carrera solista en l'argument de que estava frustrat per les llimitacions de Skid Row. En retrospectiva, el guitarriste va comentar sobre el grup: «Skid Row va ser una rialla, pero no tinc bons recorts d'això, perque en eixe moment estava molt confòs sobre lo que estava fent».

Després de renunciar a Skid Row i abans d'iniciar la seua carrera solista, va fer una aparició especial en l'agrupació folklòrica irlandesa Dr. Strangely Strange. En 1973 va publicar el seu àlbum debut titulat Grinding Stone, en la portada del qual va ser acreditat com The Gary Moore Band. En un estil que mesclava blues, jazz, funk i fusió, no va tindre un impacte comercial i va rebre crítiques negatives per part de la prensa especialisada contemporànea, per eixemple Guitar World ho va cridar un «fracàs» i Classic Roc un disc «sense identitat clara», encara que MusicRadar va destacar el «gran treball de guitarra». A inicis de 1974, Phil Lynott —qui despuix de la seua eixida de Skid Row va fundar Thin Lizzy— ho va cridar per a que tocara en ells en unes presentacions programades per als primers mesos d'eixe any, després de la renúncia d'Eric Bell. Durant el seu pas per la mencionada banda, Moore va gravar tres cançons, entre elles «Still in Love with You» la qual coescribió en Lynott. A pesar de que gojava el seu temps en Thin Lizzy, va optar per renunciar en abril de 1974 per l'abús de drogues i alcohol que existia en el sí de la banda.

En 1975 va tocar la guitarra acústica en el tema «Miss Amerika» per al disc The Eddie Howell Gramophone Record d'Eddie Howell i en eixe mateix any el bateria Jon Hiseman, exmiembro de Colosseum, ho va convocar per a formar una nova agrupació anomenada Colosseum II. Conformada ademés per Don Airey (teclats), Neil Murray (baix) i Mike Starrs (veu), la banda va debutar en 1976 en Strange New Flesh que posseïa un estil mixt entre fusió, hard roc i roc progressiu. Sense Starrs i en John Mole en tongada de Murray, en 1977 varen publicar Electric Savage i War Danse. En eixe mateix any es va unir temporalment a Thin Lizzy per a recolzar-los en una gira pels Estats Units com teloneros de Queen, en acabant de que Brian Robertson es tallara la mà. A pesar de que ho varen persuadir per a que es quedara, ell va optar per seguir en Colosseum II perque llavors s'havia editat War Dansa. No obstant, en 1978 novament va tornar a Thin Lizzy despuix de l'eixida definitiva de Robertson i va gravar en ells Black Rose: A Roc Legend. En juliol de 1979, en mig d'una gira pels Estats Units, per segona volta va renunciar, ya que s'havia cansat del creixent abús de drogues de la banda. Posteriorment, va afirmar que no es va arrepenedir d'eixa decisió, pero tal volta no va ser la forma correcta de fer-ho.

Back on the Streets i el proyecte G-Force

Encara sent músic de Thin Lizzy, en 1978 va colaborar en els àlbums d'estudi Variations d'Andrew Lloyd Webber, Moving Home de Rod Argent i Electric Glide de Gary Boyle; ademés, va gravar i va publicar la seua segona producció solista Back on the Streets. Registrat en l'ajuda de Phil Lynott (baix i veus adicionals), Don Airey (teclats), Brian Downey (bateria), Simon Phillips (bateria) i John Mole (baix), i en un estil entre hard roc i blues roc, el crític Eduardo Rivadavia, del sitie web AllMusic, ho va cridar «mitat guanyador, mitat fracasse». En eixe sentit, solament va ingressar en la llista britànica UK Albums Chart en el lloc 70 i va permanéixer en ella únicament per una semana. No obstant, el seu senzill «Parisienne Walkways» va alcançar la casella 8 del UK Singles Chart i en menys d'un any l'Indústria Fonográfica Britànica (BPI) li va otorgar un disc d'argent, per vendre més de 200 000 còpies en eixe país. En 1979 va tocar la guitarra en la cançó «Killer» per al primer disc de Cozy Powell titulat Over the Top.

Després de concretar la seua eixida de Thin Lizzy, Moore es va establir en Los Àngeles. Allí va firmar un contracte en Jet Records i junt en Glenn Hughes (veu i baix) i Mark Nauseef (bateria) va fundar el proyecte G-Force. No obstant, al poc temps Hughes va ser reemplaçat per Willie Dee i Tony Newton pel seu problema en l'alcohol. Llavors, Ozzy Osbourne ho volia per a conformar la seua banda, pero ell es va negar principalment per la seua polèmica fama d'adiccions; aixina i tot, G-Force ho va ajudar a audicionar a atres músics. En 1980, va eixir a la venda l'àlbum G-Force que posseïx «riffs de hard roc i llarcs sols instrumentals». Despuix de girar com teloneros de Whitesnake, l'agrupació es va separar abans de finalisar l'any. Entre 1981 i 1982 va treballar en el baixiste Greg Lake, en el periodo del qual varen gravar Greg Lake (1981), Manoeuvres (1983) i el viu King Biscuit Flower Hour Presents Greg Lake In Concert, editat en 1996. En 1981, també va compondre i va tocar la guitarra en els temes «Sunset» i «The Blister» —esta última coescrita en Don Airey— per al segon treball soliste de Cozy Powell, Tilt. A l'any següent, David Coverdale lo havia considerat per a que ingressara a Whitesnake en el periodo que estaven gravant Saints & Sinners, pero al final va preferir motivar-ho per a que continuara en la seua carrera solista perque la banda tenia dificultats en la seua representant musical.

Els huitanta i el seu enfocament en el heavy metal

En 1982, de tornada en Londres, va firmar en Virgin Records i abans de terminar l'any va eixir a la venda Corridors of Power. En un estil inspirat en la nova ona del heavy metal britànic i en influències del adult oriented roc nortamericà de conjunts com Journey i REU Speedwagon, el disc no va tindre un gran èxit, ya que solament va aplegar fins a la casella 30 en el UK Albums Chart del Regne Unit. No obstant, va marcar el seu debut en la llista nortamericana Billboard 200 en alcançar el lloc 149. Per a la gravació de Corridors of Power, Moore va contar en Neil Murray (baix), Ian Paice (bateria) i Tommy Eyre (teclats), pero per a la respectiva gira promocional Eyre va ser substituït per Don Airey i es va contractar al cantant John Sloman per a compartir les llabors vocals en Moore. Per aquell mateix temps, va compondre i va tocar la guitarra en la pista «Dartmoore» per al disc Octopuss de Cozy Powell. En maig de 1983 es va publicar en Japó el seu primer àlbum en viu titulat Rockin' Every Night - Live in Japan, registrat precisament en eixe país en giner del mateix any. Editat posteriorment en atres països —la versió europea va eixir en 1986— est va ser el seu primer treball en ingressar en els conteos musicals de Finlàndia i Austràlia. En sol quatre mesos de diferència, el seu antic sagelle Jet va traure al mercat Live at the Marquee, que contenia huit temes en directe gravades en el Club Marquee de Londres el 5 i 6 de novembre de 1980.

Considerat pel propi guitarriste com un disc de heavy metal, Victims of the Future de 1983 va vendre més que el seu anterior treball, duent-li conseguixc un major èxit. La seua quarta producció d'estudi va aplegar fins al lloc 12 en la llista britànica i va ingressar també en les d'Alemània, Països Baixos i Suècia. Aixina mateix, els seus tres senzills promocionals varen entrar entre els 100 més venuts en el UK Singles Chart, situació que no ocorria des de 1978 en «Parisienne Walkways». Ademés, Victims of the Future va presentar al tecliste Neil Carter, qui durant la década de 1980 es va convertir en el seu principal colaborador i ho va ajudar a definir la seua direcció musical. Per eixe mateix periodo, Moore va participar com a artiste invitat en certes presentacions de la gira de despedida de Thin Lizzy, algunes de les cançons tocades varen quedar registrades en el disc en viu Life (1983). Per la seua banda, per al Victims of Future Tour varen ser contractats Craig Gruber i Bobby Chouinard per a reemplaçar a Neil Murray i Ian Paice respectivament. Gravat en distintes ciutats del món entre elles Detroit, Tòquio i Glasgow, el seu tercer disc en viu We Want Moore! (1984) va rebre resenyes favorables de la crítica; Götz Kühnemund de la revista alemana Roc Hard ho va calificar com el seu millor llançament fins a eixa data. En eixe mateix any Jet va editar en Europa Dirty Fingers, disc registrat en 1980 abans de la conformació de G-Force i que presentava a Charlie Huhn com covocalista. En 1985 i en l'ajuda de varis músics, entre ells antics colaboradors, va gravar Run for Cover. Esta producció va conseguir un important èxit comercial en els països escandinaus, ya que es va situar entre els dèu més venuts en els conteos musicals de Noruega, Finlàndia i Suècia. En est

últim país va rebre un disc d'or i en menys d'un més des del seu llançament la BPI li va conferir un disc d'argent, en superar les 60 000 còpies venudes en el Regne Unit. Coescrita i cointerpretada per Moore i Lynott, el seu principal senzill «Out in the Fields» va ingressar en el top cinc de les llistes d'Irlanda i Regne Unit i inesperadament es va convertir en l'última gravació que va realisar Lynott, qui va fallir en giner de 1986. A modo d'homenage, en maig un reformat Thin Lizzy va tocar en l'event benèfic irlandés Self Aid, en a on Moore va assumir la llabor de vocalista.

De tornada a la seua carrera solista, per a la gira de Run for Cover Moore va considerar a Neil Carter (guitarra i teclats), Glenn Hughes (baix) i Paul Thompson (bateria), pero a últim moment estos dos varen ser reemplaçats respectivament per Bob Daisley i Gary Ferguson. En esta mateixa formació va començar a gravar un nou treball, no obstant, Ferguson va renunciar en l'entretant i en lloc de buscar a un suplent Moore va optar per usar una caixa de ritmes. Encara que en l'estudi va contar en un bateria real, el guitarriste no va estar conforme en el resultat i va preferir mantindre dit instrument electrònic. En una mescla entre blues, roc i música celta, Wild Frontier (1987) va aplegar a ser el seu primer disc en entrar entre els dèu millors de la llista UK Albums Chart i va mantindre la seua popularitat en els països escandinaus, ya que va conseguir el primer lloc en els conteos de Finlàndia, Noruega i la segona casella en Suècia. Inclús el seu senzill «Over the Hills and Far Away», va escalar fins al cim en les llistes d'èxit de Noruega i Finlàndia. Gràcies a l'intervenció de Daisley i despuix d'un oïment en giner de 1987, Moore va contractar al bateria Eric Singer per a començar una de les seues gires més exitoses, Wild Frontier Tour. En eixe mateix periodo va colaborar en el colectiu Ferry Aid tocant el sol de guitarra en la versió de «Let It Be» per a recaptar fondos per als familiars de les víctimes del naufragi del transbordador MS Herald of Free Enterprise. A principis de 1988, ell i Carter varen viajar a Dublín per a treballar en la seua següent producció After the War (1989), que en certes cançons va contar en la colaboració de Ozzy Osbourne, Cozy Powell i Andrew Eldritch, entre atres músics. De la mateixa manera que els seus anteriors àlbums, After the War va conseguir bones posicions en les llistes europees, per eixemple va alcançar el lloc 3 en els conteos de Finlàndia, Noruega, Suècia i Suïssa. També va obtindre un important èxit en Alemània, en a on va conseguir la segona posició en la llista local i abans de terminar el

any la Bundesverband Musikindustrie (BVMI) ho va certificar en un disc d'or. Quatre dies abans d'iniciar la gira promocional el bateria Chris Slade va reemplaçar a Cozy Powell, qui d'acort en Neil Carter les coses en ell «realment no estaven funcionant». En presentacions per Europa i Japó, el After the War World Tour va culminar en Edimburc en maig de 1989.

La seua tornada al blues i el power trio BBM

Durant les proves de sò de la gira de After the War, el guitarriste incloïa jamathons de blues i va anar llavors quan es va formular l'idea de fer un àlbum d'eixe gènero musical. Moore no estava conforme en la música que estava fent per eixe llavors, afirmant que «de sobte, no sabia quí havia fet eixos àlbums. Ya no em reconeixia en cap d'ells». El seu amic Eric Bell va contar que en una nit otoñal de 1989, ell ho va cridar per a dir-li que s'havia avorrit del metal. El seu mánager Steve Barnett els va informar als eixecutius de Virgin Records sobre este eventual àlbum de blues, pero ells no ho varen prendre com una de les seues produccions, sino més be com un proyecte paralel a la seua carrera. En l'ajuda del baixiste Andy Pyle, el bateria Graham Walker i el pianiste Mick Weaver, Moore va gravar unes maquetes les que posteriorment Barnett va presentar a Virgin, els qui els varen vore un potencial. Ya en el respal de la seua casa discogràfica, el 26 de març de 1990 va eixir a la venda Still Got the Blues, que inclou composicions pròpies, versions d'atres artistes de blues i la presència dels guitarristes Albert King, Albert Collins i George Harrison com a artistes invitats. A pesar del canvi d'estil, Still Got the Blues es va convertir en el seu àlbum més exitós, en vendes que superen els sis millons de còpies a nivell mundial. El seu principal senzill, «Still Got the Blues (For You)», va mantindre la seua popularitat en els països escandinaus, ya que va conseguir estar entre els dèu més venuts de les seues respectives llistes musicals, inclusivament va conseguir un disc d'or en Suècia. En 1990, en la banda de respal The Midnight Blues Band integrada per Andy Pyle, Graham Walker, Don Airey i una secció de vents, va donar vàries presentacions per Europa. D'elles, el concert del 12 de juny en el Festival de Jazz de Montreux (Suïssa) es va editar posteriorment en DVD. Per un atre costat, va figurar com a artiste invitat en el disc Traveling Wilburys Vol. 3 (1990) del supergrupo Traveling Wilburys liderat per George Harrison.

En 1992 va publicar After Hours, el qual va resultar ser molt similar a la seua anterior producció sobre estil i estructura. Va contar en cançons pròpies, versions de blues i, esta ocasió, en la participació especial d'Albert Collins en «The Blues is Alright» i B.B. King en «Since I Met You Baby». Va ingressar entre els dèu àlbums més venuts en les llistes musicals de varis països, incloent el primer lloc en Suècia i Suïssa. Ademés, va conseguir la quarta casella en el UK Albums Chart, establint-se com el seu àlbum millor posicionat en eixe conteo. Pel contrari, en els Estats Units es va situar en el lloc 145 en el Billboard 200, sent el seu últim treball en entrar en eixa llista. Si ben va ser certificat en discs d'or i platí, les seues vendes varen ser modestes en comparació a Still Got the Blues. En una miqueta més d'un any va eixir a la venda la seua producció en viu Blues Alive, el seu segon treball consecutiu en posicionar-se en el top 10 en la llista britànica.

En 1993 va formar el power trio Bruce–Baker–Moore junt en Jack Bruce i Ginger Baker. Coneguts com BBM, en 1994 varen editar el disc de blues roc Around the Next Dream a través de Virgin Records, les cançons del qual les va escriure principalment Moore en contribucions de Bruce i Baker. La seua única producció va conseguir el lloc 9 en el UK Albums Chart i el seu senzill «Where in the World» va alcançar la posició 57 en el UK Singles Chart. Despuix d'un tour pel Regne Unit i Europa continental, la banda es va separar pels chocs de personalitat entre els membres, aixina com pels problemes d'oït que el guitarriste va sofrir durant la gira. Enfocat novament en la seua carrera solista en 1995 va publicar Blues for Greeny, un àlbum tribute a una de les seues principals influències, el guitarriste Peter Green. Considerat com un dels seus millors àlbums pel lloc web AllMusic, es va situar en el lloc 14 en la llista britànica.

Finals dels noranta i l'experimentació musical

Per a la segona part de la década de 1990 el guitarriste va optar per experimentar en els sons contemporàneus. En 1997 en Dark Days in Paradise es va enfocar majorment en el pop i l'ocupació de ritmes electrònics, encara que sense perdre del tot el blues roc i hard roc. Este canvi d'estil no va impedir que mantinguera la seua popularitat en les llistes europees, ya que en vàries d'elles es va posicionar entre els trenta àlbums més venuts. Dos anys més tart, sense les obligacions contractuals en Virgin Records, va eixir al mercat A Different Beat, el sò del qual estava alluntat de tot lo que havia fet en anterioritat. En el danse com a principal estil musical, el seu últim disc de la década va rebre una escassa atenció, ya que solament va ingressar en les llistes alemana i britànica en les caselles 60 i 133 respectivament. En 2001, sobre este canvi d'estil en estos dos últims àlbums Moore va comentar: «La majoria dels músics fan el mateix disc cada volta, i això està ben (...) Pero les persones a les que respectava quan era menut, com Jeff Beck, no tenien por de provar alguna cosa nou. Yo sempre he tractat de seguir eixa regla. M'hauria avorrit si no ho haguera fet».

Els anys 2000

En l'arribada del nou mileni, va reprendre la seua carrera lligada al blues en el disc Back to the Blues (2001). En una temàtica similar a Still Got the Blues i After Hours, esta nova producció ho va posicionar novament en les llistes musicals europees. No obstant, en 2002 va realisar una pausa per a retrobar-se de manera parcial en el hard roc en el proyecte Scars, un power trio format en el baixiste Cass Lewis de Skunk Anansie i el bateria Darrin Mooney de Primal Scream. En eixe mateix es va llançar la seua única producció titulada Scars i va debutar en la posició 90 en el UK Albums Chart. Despuix d'una gira europea en 2002, a l'any següent va ser part del cartell del Monsters of Roc Tour pel Regne Unit junt en Whitesnake i I&T. La seua presentació del 22 de maig en Glasgow es va editar en setembre en format DVD i CD en el nom de Live at Monsters of Roc. Per aquell mateix temps, Virgin i EMI Records varen publicar una varietat d'àlbums recopilatorio com The Best of the Blues, Parisienne Walkways - The Blues Collection i Have Some More: The Best of Gary Moore. Este últim va alcançar el lloc 7 en Finlàndia i va ser certificat en disc d'or. En 2004 va retornar novament al blues en Power of the Blues, gravat en Mooney i el seu antic colaborador en la década de 1980, Bob Daisley. Si be en estructura és idèntic als seus anteriors treballs de blues en cançons pròpies i versions d'atres artistes, Hal Horowitz de AllMusic ho va considerar com «una atra entrada estelar en el seu abultat catàlec». En setembre va ser un dels músics que varen participar en el concert que commemorava el 50° aniversari de la guitarra Fender Stratocaster, en a on va interpretar una versió de «Ret House» de Jimi Hendrix. Esta presentació es va llançar com a DVD en 2005 en el títul The Strat Pack: Live in Concert.

En giner de 2005 va formar el supergrupo benèfic One World Project junt en els artistes Boy George, Steve Winwood, Barry Gibb, Rick Wakeman i Brian Wilson, entre uns atres. En eixe mateix més varen traure a la venda el senzill «Grief Never Grows Old» i varen donar una presentació en el Millenium Stadium de Cardiff, les vendes del qual es varen destinar per a recolzar al Comité d'Emergències per a Desastres en la seua llabor en el terremot de l'oceà Índic de 2004. En menys d'un any, el senzill va alcançar el lloc 4 en la llista britànica. Per la seua banda, el 20 d'agost va realisar un concert especial en el Point Theatre de Dublín, en a on es va reunir en els seus excompañeros de Thin Lizzy: Brian Downey, Eric Bell, Brian Robertson i Scott Gorham. Registrat en video, en 2006 la presentació es va comercialisar en DVD en el títul de One Night in Dublin: A Tribute to Phil Lynnott. En eixe mateix any en Darrin Mooney (bateria), Don Airey (teclats) i Jonathan Noyce (baix) va traure al mercat la seua primera producció en Eagle Records, Old New Ballads Blues, que va reunir antigues i noves balades de blues. En la mateixa premissa, pero en una nova alliniació integrada per Pete Rees (baix), Vic Martin (teclats) i Brian Downey (bateria) va editar en 2007 Close As You Get. En menys d'un any i en Sam Kelly com a nou bateria, va eixir a la venda Bad for You Baby, el qual es va convertir inesperadament en la seua última producció d'estudi editada en vida. En octubre de 2009 va prendre contacte novament en Neil Carter per a contar-li que volia formar una banda i tornar a tocar roc, inclús havia escrit noves cançons que mesclaven dit gènero musical en la música celta, similar a lo que havia fet en Wild Frontier (1987). Junt en Darrin Mooney, Jonathan Noyce i Carter, Moore va realisar una gira per Europa en a on va tocar alguns dels seus èxits de la década de 1980. El 30 d'octubre de 2010 va tocar per última volta en viu en Moscou.

Decés

El 6 de febrer de 2011, a l'edat de 58 anys, va fallir mentres dormia en una de les habitacions del Kempinski Hotel Baïa en Estepona, Espanya. Segons la seua nóvia, en qui passava unes vacacions en dita ciutat, varen sopar tranquilament i després es varen traslladar a l'habitació sense problemes. Ella va donar l'alarma a les 4:00 a. m. sent atés pel servici de l'hotel i, posteriorment, per policies, que li varen donar massages al cor per a salvar-ho pero sense èxit. Segons va informar la policia espanyola, el seu cos no presentava signes de violència, per lo que no es va obrir cap tipo d'investigació. l'autòpsia practicada al cos del guitarriste va revelar que la seua mort va ser causada per un infart agut de miocardi. La notícia la va donar a conéixer el mánager de Thin Lizzy, Adam Parsons.

Segons el mig anglés The Daily Telegraph, l'atac cardíac que va sofrir es va provocar per una gran cantitat d'alcohol que havia consumit la nit de la seua mort. Moore tenia 380 mg d'alcohol per decilitro (100 milílitros) de sanc en el seu organisme (0,38 %), que significa que presentava cinc voltes la concentració permesa d'alcohol en l'organisme en un examen de conduir en el Regne Unit i casi huit voltes més segons la llei espanyola. D'acort en el periodiste Mick Wall, el guitarriste va tindre problemes en l'alcohol durant els seus últims anys de vida.

La família va decidir no fer el funeral en el seu natal Belfast, sino en la chicoteta localitat de Rottingdean, en el comtat anglés de Sussex Oriental, a on va viure els últims quinze anys de vida i, ademés, llar dels seus fills. La cerimònia es va realisar en l'iglésia St. Margaret en la presència de familiars, entre ells els seus fills Saoirse, Lily, Jack i Gus, i amics íntims. Ademés de discursos i paraules en el seu nom, el seu fill Jack junt al seu tio Cliff Moore varen tocar en guitarra una versió de «Danny Boy», mentres que al final de la cerimònia, durant l'eixida de l'ataüt de l'iglésia, es va interpretar la cançó «What a Wonderful World» de Louis Armstrong. Els seus restants descansen en el cementeri de l'iglésia St. Margaret.

Treballs pòstums

En setembre de 2011 es va publicar el seu primer treball pòstum, el disc compacte i DVD Live at Montreux 2010. Gravat en el Festival de Jazz de Montreux, esta va ser la seua última presentació filmada en viu i va incloure tres noves cançons que anaven a ser part d'un nou disc d'estudi que va quedar inconcluso per la seua mort. Un any despuix va eixir a la venda Blues for Jimi, un disc tribute a Jimi Hendrix, la presentació del qual en viu es va gravar en 2007 i va contar en presència de Billy Cox i Mitch Mitchell de The Jimi Hendrix Experience. Posteriorment, es varen llançar dos àlbums en viu Live at Bush Hall 2007 (2014) i Live from London (2020), els quals varen ingressar en el UK Albums Chart en els llocs 70 i 80 respectivament. En 2021, Provogue Records va editar un àlbum d'estudi titulat How Blue Ca You Get el que va contar en huit cançons inèdites; encara que sense especificacions de quan ni a on es varen registrar. Est va ingressar en algunes llistes europees entre els vint més venuts, per eixemple va conseguir el lloc 12 en Països Baixos.

Vida personal

D'acort en els seus coneguts, en la seua chiquea era tranquil i preferia practicar en la seua guitarra que jugar al fútbol com els demés chiquets del barri en a on va créixer. En el seu pare com a principal promotor, sempre va somiar en convertir-se en una estrela de roc i estava obsessionat en la seua guitarra i l'escena musical, per això els atres chiquets ho consideraven com un estrany.

Alguna volta se li va comparar el seu caràcter en el de Ritchie Blackmore i va existir el rumor de que era difícil treballar en ell. No obstant, ell va respondre que mai va tindre problemes en la gent per la seua personalitat, sino més be en lo musical perque era exigent i perfeccionista en el seu propi treball. Més tart, Don Airey va afirmar que eixe perfeccionisme anava en detriment seu. Inclusivament, Eric Bell va comentar que ho «destruïa quan feya males presentacions», encara que elles no eren males per es.

Durant el seu pas per Thin Lizzy es va involucrar en drogues i alcohol, pero sempre va estar en desacort en el tipo de vida que duyen els seus companyers, lo que va derivar en les seues posteriors eixides del grup, primer en 1974 i després en 1979. Glenn Hughes, en qui originalment va formar el proyecte G-Force, va comentar que Moore estava en contra de qualsevol comportament drogadicte. El guitarriste va assegurar que el líder de Colosseum II, Jon Hiseman, ho va endreçar en eixe sentit.

A mitan dels anys 1970, va sofrir un tràgic episodi que ho va marcar de per vida. Mentres es trobava en un bar en Dingwalls, dos hòmens varen començar a molestar a la seua nóvia i, despuix d'enfrontar-se a ells, un dels hòmens va trencar una botella en la barra i li va tallar la cara. Les cicatrius varen tindre un gran impacte en ell. Eric Bell va comentar: «Ho va canviar. Gran part d'eixa ira i emoció reprimides eixirien en la seua forma de tocar. I també va eixir d'atres formes. Deu ser difícil tornar d'alguna cosa aixina». Durant la década posterior, ocultava les seues cicatrius en fotografies i videos mirant cap a avall o sent enquadrat des de la distància, inclusivament se'ls solicitava a la prensa que ho entrevistava, que ho gravara de determinat enfocament. La seua nóvia llavors era la modele Donna Campbell, en qui va tindre una relació de casi cinc anys. Ella va ser la musa de Thin Lizzy en els setanta i en l'àlbum Back on the Streets va figurar en la portada del disc, va tindre crèdits com cocompositora de les cançons i inclús Moore li va dedicar el tema «Song for Donna».

Entre 1985 i 1993 va estar casat en Kerry i va tindre en ella dos fills, Gus i Jack. Després va mantindre una relació en l'artista Jo Rendle, de la qual es va separar en 2010. En ella va tindre a Lily. L'artiste també tenia una atra filla anomenada Saoirse.

Estil musical

A lo llarc de la seua extensa carrera, ya siga com a solista o en agrupacions musicals, va tindre una trayectòria eclèctica, ya que va tocar hard roc, heavy metal, blues, roc i jazz fusió, entre atres estils. En eixe sentit, Don Airey ho va cridar «un geni» i Bernie Marsden va mencionar que «podia tocar lliteralment qualsevol estil». Debido a ello, en ocasions se li va acusar de perseguir tendències, pero ell ho va negar afirmant que sempre havia fet lo que volia fer en el precís moment.

Com a compositor, moltes de les cançons que va escriure eren autobiogràfiques o tractaven temes que eren importants per a ell. Com a guitarriste, distints crítics i publicacions ho varen considerar un virtuós. Dominava les escales major, menor natural, pentatónica, la de blues i en gran mida, de la mateixa manera que atres guitarristes de roc i blues, la pentatònica menor. La seua interpretació era melòdica, ràpida i tècnica, eixecutava el legato, hammer-on, pull-off, shred, bend i el trinat, i alternava el vibrato en ocasions agressiva i suaument. Ademés, mai va permetre que la seua forma de tocar ràpit comprometera el sentimentalisme, aplicant en els seus sols abdós habilitats. Un clar eixemple d'ells són els de «Still Got the Blues (For You)», «The Messiah Will Menja Again» i «One Day». Moore solia usar la pastilla del màstil de la guitarra per a les cançons més melòdiques, mentres que la pastilla del pont per a les més agressives. Per la seua banda, preferia amprar el dit del mig junt en el seu índex per a molts dels corts i podia sostindre un bending per varis segons.

Sobre el seu estil, el guitarriste va indicar que Albert King li va donar el millor consell, el valor de deixar espai: «Quan adquirixes l'hàbit de deixar un espai, et convertixes en un millor intérpret. Si tens un estil expressiu i pots expressar les teues emocions a través de la teua guitarra, i tens un gran to, crea molta tensió per a l'audiència. Tot es reduïx a la sensació. Si tens una idea del blues, això és una gran part. Pero tens que deixar eixe espai».

Moore també era conegut per tindre expressions de dolor mentres actuava, alguna cosa que va dir que no era una acció conscient. Quan se li va preguntar al respecte, va dir: «Quan estic tocant, em perc per complet i ni tan sols soc conscient de lo que estic fent en la meua cara, solament estic tocant».

Guitarres i atres equips

A principis de la década de 1970, Moore li va comprar la guitarra Gibson Els Paul 1959 a Peter Green per un valor propenc a 100 lliures esterlines. Encara que li va oferir més, el fundador de Fleetwood Mac li va dir que no li importava els diners i solament volia que ell la tinguera. Malnomenada «Greeny», gran part de la seua carrera va estar associat a esta guitarra i en ella va gravar vàries cançons durant els anys setanta, entre elles el seu primer èxit soliste «Parisienne Walkways». En 2006, per problemes financers, la va vendre per un preu estimat entre 750 000 i 1,2 millons de dólars segons fonts no oficials. Posteriorment, coleccionistes privats la varen tindre en el seu poder, entre ells Phil Winfield qui la va vendre per dos millons de dólars i des de 2014 és propietat de Kirk Hammett. Esta guitarra és única, ya que «(...) la pastilla es gira [...] Està en la direcció oposta, aixina que quan toques en abdós pastilles en la posició mija, crea un sò fòra de fase que sona com una Fender Stratocaster», segons Hammett.

Ademés de la Gibson Els Paul, en la década de 1980 també va utilisar una Fender Stratocaster Festa Ret de 1961 que li va pertànyer al cantant anglés de roc and roll Tommy Steele. En commemoració al quint aniversari de la seua mort, Fender Custom Shop va llançar una rèplica edició llimitada d'ella. Adicionalment va tindre dos Charvel equipats en trémolos Floyd Rose i pastilles EMG, guitarres Hamer, tres PRS, una en ressonador marca Ozark i una Takamine acústica de dotze cordes, de la qual solament varen existir dos, l'atra li va pertànyer a Greg Lake. Quan va ser part del power trio BBM va comprar una Gibson Firebird 1964 i va posseir ademés una Gibson Els Paul Junior de 1959, una Fender Stratocaster de 1963, una Gibson ÉS-335 de 1964 i una Fender Telecaster de 1968. Per a la gravació de Still Got the Blues va contar en vàries guitarres, d'elles va destacar una Gibson Els Paul 1959 que va adquirir en 1988 i gràcies a les seues constants aparicions en viu durant les décades de 1990 i 2000 es va convertir en el seu instrument insígnia. Malnomenada «Stripe», esta posseïa uns afinadors nous marca Grover i un nou trast, i l'usava junt a una nova edició de l'amplificador Marshall JTM45 junt en un pedal Guv'nor. A principis dels anys 2000, Gibson Guitar Corporation va traure al mercat la Gary Moore BFG Els Paul, que posseïa les modificacions específiques usades per Moore, com per eixemple tenia un P-90 en el coll. En 2013, Gibson va llançar una atra Els Paul Signature Gary Moore basada en «Greeny». Despuix de la seua mort, moltes de les seues guitarres varen ser subastades, entre elles varen destacar una Fender Stratocaster de 1963 que li va regalar Claude Nobs —fundador del Festival de Jazz de Montreaux—, una Fritz Brothers Roy Buchanan Bluesmaster, una Gibson Els Paul Standard VÓS Collector's Choice No. 1 Artist's Proof No. 3 de 2011 —basada en «Greeny»— i una Gibson Firebird 1 de 1964.

Gary Moore principalment va usar amplificadors Marshall com el JTM45 de 1989, 1960 TV Cab, Lead and Bass de 1974 i 1930 2x10 combo. També va amprar de les marques Fender, Dean Markley i Gallien-Krueger. Sobre pedals d'efectes en els huitanta va utilisar Boss DS-1, Ibanez Tubre Screamer ST-9, Roland Space Tire, Roland SDE 3000 Digital Delay i Roland Dimension D. Des de Still Got the Blues en avant va sumar una varietat d'efectes de T-Rex Engineering, Ibanez Tube Screamer TS-10 Classic i Marshall Guv'nor. En l'estudi, des de finals dels huitanta va utilisar pedals Alesi Midiberd II. Per un atre costat, va començar a tocar en cordes de calibre .009-.046, abans de canviar a .010-.052 i més tart a .009-.048.

Influencies

«Va ser una experiència increible escoltar a un guitarriste pujar a l'escenari i enchufar este amplificador, que vaig pensar que era un montó de merda, [en alusió a l'amplificador Selmer] i obtindre este sò increible. Mai havia escoltat alguna cosa aixina i vaig pensar, Deu, si alguna volta poguera fer que una guitarra sonara aixina o inclús millor, tindre eixa guitarra».

— Gary Moore sobre la primera volta que va vore en viu a Peter Green.

Una de les seues principals influències va ser el guitarriste i fundador de Fleetwood Mac, Peter Green. La primera volta que ho va vore en viu encara tocava en John Mayall & the Bluesbreakers i en 1970 ho va conéixer en persona una volta que Skid Row va obrir els concerts de Fleetwood Mac. Al poc temps, es varen fer amics i Green li va vendre la seua guitarra Gibson Els Paul, també coneguda com «Greeny». A modo d'agraïment, en 1995 Moore va llançar l'àlbum tribute Blues for Greeny en el que versiona alguns dels seus èxits i ha segut considerat pel propi guitarriste com el seu primer àlbum de blues pur.

Una atra gran influència va ser Eric Clapton, a qui va escoltar per primera volta en el disc Blues Breakers with Eric Clapton (1966) i va tindre un impacte en la seua vida: «Als dos segons de la pista inicial, em vaig quedar impressionat. El sò de la guitarra en sí era molt diferent. Podies escoltar el blues, pero abans d'això, tota la guitarra que escoltaves en el roc, bo, en el pop, havia segut molt séria, molt educada. Solament escolta als primers Beatles i The Shadows per a vore qué em referixc. Varen ser genials, pero Eric Clapton ho va transcendir per complet». Entre les seues atres influències, ell va citar a Jeff Beck, Hank Marvin, John Mayall, George Harrison, Mick Taylor, Albert King, Albert Collins, B.B. King i Jimi Hendrix.

Llegat

«No ho sé. ¡Com siga que vullguen! Com algú que no ment. Lo que siga que vaig dir, a lo manco ho vaig dir en sério. Això és tot lo que puc dir realment perque normalment ho dic en sério. No estic ple de merda com a molta gent. Faça lo que faça, embena o no, a lo manco ho dic en sério en eixe moment i soc honest al respecte. Crec que és l'única manera de ser».

— Opinió de Gary Moore sobre cóm li agradaria ser recordat.

Des de la seua mort una gran varietat de músics li han dedicat paraules, tant en algunes entrevistes com en les seues pròpies pàgines web, reconeixent el seu llegat i llabor dins de la música. Alguns d'ells han segut Ozzy Osbourne, Brian Downey, Scott Gorham, Roger Taylor, Eric Singer, Kirk Hammett, Doug Aldrich, Tony Iommi, Ron Thal, Danny Jones, Sharon Osbourne, Bob Geldof, Bryan Adams, Mikael Åkerfeldt, Alex Lifeson, Paul Rodgers, Butch Walker i Henry Rollins, entre uns atres.

Per un atre costat, una varietat de guitarristes tant de blues, hard roc i heavy metal ho han citat com una de les seues influències tals com Kirk Hammett, Doug Aldrich, Joe Bonamassa, Paul Gilbert, Zakk Wylde, Vivian Campbell, Chris Robertson, Randy Rhoads, John Sykes, Damon Johnson i Adrian Smith, entre uns atres. Aixina mateix, el guitarriste de blues alemà Henrik Freischlader ho va considerar el seu mestre i en 2017 ho va homenajar en el disc Blues for Gary. Algunes de les seues cançons han segut versionadas per una varietat d'artistes com Thyrfing, Nightwish, Peter Gallagher, Eric Clapton, Sass Jordan, Vargas Blues Band, Tribe of Gypsies, Primal Fear, Michael Schenker i Sonata Artica, entre uns atres.

A pesar de que va gojar d'un èxit comercial en Europa durant gran part de la seua carrera, este mai es va reflectir en els Estats Units, en a on va ser pràcticament un desconegut. Per això, el lloc Allmusic ho va cridar com un dels guitarristes de roc més subestimados. Gary Moore és recordat com un dels guitarristes més talentosos, tècnicament capacitats i interessants de l'història del blues, qui va prendre la forma tradicional d'eixe estil i la va fusionar en heavy roc i shred, segons el lloc especialisat Happy Bluesman. Joe Bonamassa alguna volta va dir: «Mentres que Estats Units tenia a Stevie Ray Vaughan, Europa tenia a Gary Moore». El guitarriste de blues i una de les seues influències musicals Albert King va dir: «No vaig pensar que poguera tocar. Vaig pensar que era solament un atre chic tractant d'entrar en el món del blues... pero escoltar a eixe chic tocar les coses més salvages... Golly Moses, ¿d'on va vindre?». Posteriorment, vàries publicacions especialisades ho han posicionat en les seues conteos dels millors guitarristes. Louder ho va colocar en el lloc 15 dels 50 millors guitarristes de tots els temps; Total Guitar ho va situar en el lloc 14 dels 100 grans guitarristes de tots els temps i Classic Roc ho va incloure en la seua llista dels 100 héroes de la guitarra més influents.

Homenages

En el pas dels anys s'han realisat diversos concerts commemoratius en homenage a la seua trayectòria; el primer va ocórrer el 12 de març de 2011 en el Duff's Brooklyn de Nova York. El 18 d'abril del mateix any, Eric Bell junt en atres artistes irlandesos varen realisar un atre en el seu honor en el Whelan's Bar de Dublín cridat The Gig for Gary. Per la seua banda, el 4 d'abril de 2012 en Budapest es va portar a terme un espectàcul en la seua memòria, de les donacions recaptades de la qual es va pagar un arbre i una placa memorial en forma de uñeta en el seu nom que des d'eixe any està plantat en la plaça Eiffel d'eixa ciutat. En motius del primer aniversari de la seua mort, des del 5 d'abril fins al 30 de juny de 2012 l'Oh Yeah Music Centre de Belfast va presentar una exposició que va celebrar la seua vida i obra. Entre els objectes exhibits va destacar el seu Gibson Els Paul negra i una placa que la Societat de Blues de Belfast li va conferir a l'artiste en 1992.

En juliol de 2013 en la ciutat noruega de Skånevik —específicament en una chicoteta illa al front de la seua costa— varen instalar una estàtua en la seua figura, ya que allí se celebra cada any el Skånevik Blues Festival i que en les últimes versions va ser l'artiste que més voltes es va pujar a eixe escenari.

Per a commemorar lo que haguera segut el seu natalici número sesenta y cinco, el seu fill Jack junt en el guitarriste Danny Young varen publicar una cançó titulada «Phoenix», en el videoclip de la qual Jack va tocar la Gibson Firebird III color turquesa del seu pare.

En 2018, Bob Daisley va traure a la venda l'àlbum tribute Moore Blues for Gary – A Tribute to Gary Moore i va contar en la colaboració de varis músics entre ells Steve Lukather, Joe Lynn Turner, Ricky Warwick, Steve Morse, entre uns atres. El 12 d'abril de 2019 es va portar a terme una nova edició del Gig for Gary en el Empire Music Hall de Belfast, en l'objectiu de recaptar diners per a erigir una estàtua en la seua memòria. En agost de 2020 Über Röck va anunciar la realisació d'un concert per al 6 de febrer de 2021 per a rememorar el dècim aniversari del seu decés. No obstant, l'event va ser cancelat per les restriccions generades per la pandèmia de COVID-19.

Discografia

Artícul principal → Anexe:Discografia de Gary Moore.

Àlbums d'estudi

1973: Grinding Stone 1978: Back on the Streets 1982: Corridors of Power 1983: Victims of the Future 1984: Dirty Fingers 1985: Run for Cover 1987: Wild Frontier 1989: After the War 1990: Still Got the Blues 1992: After Hours

1995: Blues for Greeny 1997: Dark Days in Paradise 1999: A Different Beat 2001: Back to the Blues 2002: Scars 2004: Power of the Blues 2006: Old New Ballads Blues 2007: Close As You Get 2008: Bad for You Baby 2021: How Blue Ca You Get

Bibliografia

• (1993) Australian Chart Book 1970–1992, St Ives, N.S.W.: Australian Chart Book. ISBN 0-646-11917-6.
• (1997) The Virgin Encyclopedia of Popular Music, Virgin Books. ISBN 1-85227-745-9.
• Pennanen, Clave (2006). Sisältää hitin - levyt ja esittäjät Suomen musiikkilistoilla vuodesta 1972, Helsinki: Kustannusosakeyhtiö Otava. ISBN 978-951-1-21053-5.
• Putterford, Mark (1994). Philip Lynott: The Rocker, Castle Communications. ISBN 1-898141-50-9.
• Roberts, David (2006). British Hit Singles & Albums, 19° edició, Guinness World Records Limited. ISBN 1-904994-10-5.
• Russell, Tony (2006). The Penguin Guide to Blues Recordings, Penguin. ISBN 978-0-140-51384-4.
• Thomson, Graeme (2016). Cowboy Song: The Authorised Biography of Philip Lynott, Hachette UK. ISBN 978-1-472-12106-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gary Moore.
• Sitie web oficial de Gary Moore
• Sitie web oficial del fan club de Gary Moore