Louis Armstrong

Archiu:Louis Armstrong, by Harry Warnecke and Gus Schoenbaechler, 1947.jpg

Louis Armstrong

Louis Daniel Armstrong(Nova Orleans, 4 d'agost de 1901-Nova York, 6 de juliol de 1971), conegut com Satchmo o Pops, fon un trompetista i cantant nortamericana de jazz.

Es tracta d'una de les figures més carismàtiques i innovadores de l'història del jazz i el seu músic més popular. Gràcies a les seues habilitats musicals i a la seua lluenta personalitat, va transformar el jazz des de la seua condició inicial de música de ball en una forma d'art popular. Encara que en l'arrancada de la seua carrera va cimentar la seua fama com cornetista i trompetista, més alvance, la seua condició de vocalista li consagraria com una figura internacional d'enorme influència per a la vora jazzístico.

Els guanys de Satchmo escapen a lo merament artístic o personal, puix es varen convertir en símbol de la creativitat de l'americà.

Primers anys

Louis Armstrong va nàixer en una família molt pobra, en un dels barris marginals de Nova Orleans. La misèria es va agudisar quan el seu pare, William Armstrong, els va abandonar. Louis era un chiquet i passaria la seua joventut en un difícil veïnat de les afores. A lo manco des de 1910, quan va ser detingut per primera volta, es voria involucrat en esporàdics assunts delictius. La seua mare, Mary «Mayann» Albert (1886-1942), deixava a Louis i a la seua germana menor Beatrice Armstrong Collins (1903-1987) baixe el conte de la seua yaya, Josephine Armstrong (que havia naixcut esclava i va ser lliberada despuix de la Guerra Civil) i, a voltes, del seu tio Isaac.

La part de la seua educació infantil la va obtindre vagabundeando i treballant de ferroveller. Sent molt chiquet, va poder ser conscient del terrible odi racial en els Estats Units durant les primeres décades de el XX. Va notar que era tractat diferent i, com ell contava, va acabar «comprenent que era pel color de la seua pell».

Va treballar per a immigrants judeus lituans, els Karnofsky, els qui varen acceptar al chiquet com a un més de la família. Va contar cóm va descobrir que eixa família blanca era discriminada per «atres blancs», «yo tenia només sèt anys, pero podia notar el miserable tracte que els blancs li donaven a esta pobra família judeua per a la qual treballava… de la qual vaig deprendre cóm viure una vida verdadera i en determinació» (escrit en les seues memòries: Louis Armstrong i la família judeua en Nova Orleans).

No existien antecedents musicals en la seua família, per #lo que el seu interés per este art va sorgir a partir de l'escolta de les célebres bandes de Nova Orleans, que desfilaven per les avingudes de la ciutat. La seua família adoptiva va fer possible que es dedicara a la música i a no ser un chicon problemàtic més de Nova Orleans. Quan la música li va cridar i no tenia un centau per a comprar la seua primera trompeta, el senyor Karnofsky li la va comprar. Agraït i a pesar de la seua fe batista, Armstrong va dur el restant de la seua vida una estrela de David penjant del seu coll en honor al seu mecenes. Existix en Nova Orleans una organisació sense ànim de lucre anomenada The Karnofsky Project encarregada de proporcionar instruments musicals a chiquets sense possibilitats econòmiques.

Va deprendre, en primer lloc, a tocar la corneta en la banda de la Nova Orleans Home for Colored Waifs, un reformatori per a chiquets negres abandonats a on havia segut enviat en vàries ocasions per delictes menors, com haver disparat a l'aire durant una Nochevieja. Allí, aconsellat pel director del reformatori, Joseph Jones, i el professor Peter Davis, va optar per la trompeta.

En 1914, despuix de la seua eixida del reformatori, va treballar com a venedor de carbó, repartidor de llet, estibador de barcos bananero i atres ocupacions. Va escomençar a treballar en els cabarés de Storyville, a on estaven concentrats els locals nocturns; allí va conéixer al cornetista Joe King Oliver, el seu mentor, casi una figura paternal.

Al temps, seguia les desfilades de les bandes de música locals i escoltava als veterans quantes voltes podia, va deprendre de Bunk Johnson, Buddy Petit i, sobretot, de Joe King Oliver.

Entre 1918 i 1919, en una ben guanyada reputació com cornetista, va ser contractat pel director d'orquesta Kid Ory, gràcies a una recomanació de Joe King Oliver, que havia deixat el lloc de cornetista. Louis va aplegar per este camí a tocar en algunes d'eixes orquestes de Nova Orleans, inclús aquelles que viajaven pels rius, com la renombrada orquesta de Fate Marable, que va realisar una gira en un buc de vapor a lo llarc de tot el Mississipi. Armstrong descriuria eixa época en Marable com «la seua estància en l'universitat», ya que li va proporcionar una enorme experiència en el treball en apanys escrits. Quan Joe Oliver va abandonar la ciutat en 1919, Armstrong va ocupar el lloc d'Oliver en la banda de Kid Ory, per llavors el grup de swing més important de la ciutat.

Carrera musical

Començos

En 1922, Armstrong es va unir a l'èxodo generalisat de músics que es va produir cap a Chicago, a a on havia segut invitat per Joe King Oliver per a incorporar-se al seu Creole Jazz Band com a segon cornetista. La orquesta d'Oliver era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una época en que la ciutat era el centre del jazz; va ser en este moment quan la popularitat d'Armstrong va escomençar a incrementar-se de forma exponencial.

En 1923, Armstrong va fer el seu debut en l'orquesta d'Oliver per al sagell discogràfic Okeh Records. En les seues primeres gravacions es varen incloure alguns sols i apartes com a segona corneta de la banda; en 1924, no obstant, ya era el soliste més important i més creatiu del grup. En febrer de 1924 es va casar en Lillian Hardin, pianiste d'Oliver, qui ho va animar a abandonar a est per a alcançar majors metes artístiques. Aixina, es va separar de modo amistós d'Oliver i, despuix de treballar breu temps en Ollie Powers, es va marchar a Nova York.

La seua fama va aplegar pronte a oïts del millor director d'orquesta afroamericano del moment, Fletcher Henderson, qui li va oferir un contracte per a que s'unira a la seua banda, la Fletcher Henderson Orchestra, la principal banda afroamericana de l'época. Armstrong es va canviar a la trompeta per a harmonisar millor en els atres músics de la seua secció orquestal i va debutar en ella el 29 de setembre de 1924 en el Roseland Ballroom de Nova York. Despuix de decidir-se a deprendre a llegir música, en solament un any va revolucionar l'estil i la forma de tocar dels seus companyers i va gravar en les millors cantants de blues de l'época, com Bessie Smith.

Durant este periodo, va gravar molt de forma independent en els apanys d'un vell amic de Nova Orleans, el pianiste Clarence Williams, com uns duos en el seu «rival» musical Sidney Bechet i una série de #acompanyament en els Blues Singers.

The Hot Five and Hot Seven

En 1925 va retornar a Chicago per a unir-se a l'orquesta de Lil en el Dreamland Ballroom; va escomençar a gravar baix el seu nom per al sagell OKeh acompanyant a dos formacions creades per ell cridades Hot Five i Hot Seven, produint èxits com «Potato Head Blues», «Muggles» (una referència a la marihuana, la qual tendia a consumir des de sempre) i «West End Blues».

El treball d'Armstrong en abdós grups es convertiria en clàssic dins de l'història del jazz, sent influent i reinterpretat.

Fòra de l'estudi va continuar tocant en big bands, com les d'Erskine Tate i Carroll Dickerson, i el seu repertori va començar a canviar cap a cançons populars com «Ain't Misbehavin». Recolzat per la prestigiosa banda de Dickerson, anunciada com la seua orquesta, Armstrong aplicava la seua forma virtuosa de tocar la trompeta i la seua encantadora manera de cantar en enorme efecte a les melodies populars de l'época. L'aparició en 1926 de «Heebie Jeebies» supon la primera mostra de l'estil vocal cridat scatting, que Armstrong faria famós: un sol instrumental cantat per mig de sons o paraules sense sentit.

Armstrong va retornar a Nova York en 1929, després es va traslladar a Los Àngeles en 1930 i despuix va realisar una gira per Europa a partir de 1932 (retornaria en 1934), conseguint un espectacular èxit en París. L'aparició de Joe Glaser en 1935 com el seu representant i la contractació de l'orquesta de Louis Russell com a formació de respal d'Armstrong, varen establir el curs dels acontenyiments durant el restant de la década, en la que Armstrong va passar de ser una simple figura del jazz a un destacat membre de l'indústria de l'entreteniment.

En 1940, Glaser va trencar la seua relació comercial en la big band de Russell i va contractar a nous músics: esta unitat va ser el principal respal en el que va contar Armstrong fins a 1947. El canvi d'aquell any va ser presagiat per la gravació de la banda sonora de la película Nova Orleans, en la que apareixia Louis, i en la que s'interpretaven obres del repertori clàssic del jazz a càrrec d'un menut grup.

Despuix de passar molts anys de gira, es va assentar en Queens, Nova York, en 1943. Encara que no alié a les vicissituts del Tin Pa Alley i del negoci musical controlat per gánsteres, Louis va continuar desenrollant la seua tècnica i la seua carrera musical.

Durant tres décades, Armstrong va actuar una mija de trescentes voltes per any. En els anys '40, les big bands varen entrar en decadència pels canvis en el gust del públic: moltes sales de ball varen tancar i entre els nous mijos de comunicació com la televisió i l'auge de nous tipos de música, les big bands i el swing varen passar a un segon lloc. Es va fer impossible mantindre i finançar orquestes itinerants de 16 músics.

The All Stars

Cap a 1947, Armstrong va reduir la seua banda a cinc instruments, tornant a l'estil dixieland que ho hi havia fet famós al principi. Este grup va ser cridat All Stars, format per Armstrong (veu i trompeta), Jack Teagarden (trombón), Barney Bigard (clarinet), Earl Hines (piano), Big Sid Catlett (bateria) i Arvell Shaw (contrabajo). En ells, Armstrong es va presentar el 13 d'agost de 1947 en el club Billy Berg's de Los Àngeles. Per l'agrupació varen passar en diferents etapes: Trummy Young (qui va tocar en Dizzy Gillespie des de 1944), Marty Napoleon, Billy Kyle, Edmond Hall, Danny Barcelona, Tyree Glenn i Barrett Deems. Durant este periodo, va realisar moltes gravacions i va aparéixer en unes trenta películes.

En 1964, Armstrong va gravar el seu tema més venut: «Hello, Dolly». La cançó va obtindre el posat número un en les llistes d'Estats Units, va superar a The Beatles. Va obtindre un premi Grammy al Millor Cantant masculí i va ser nominat a Millor Disc. En este àlbum es troba un atre clàssic seu, «Jeepers Creepers».

Decés

Armstrong va treballar fins a poc abans de la seua mort i, encara que en ocasions en els seus últims anys s'inclinara cap a interpretacions trivials; en unes atres, era capaç de demostrar un sorprenent domini de la tècnica i de l'intuïció musical que deixava perplexa a la seua banda.^{cita requerida}

Entre els seus numerosos destins artístics, varen estar llocs d'Àfrica, Europa i Àsia, baixe el patrocini del Departament d'Estat dels Estats Units; l'èxit va ser tan gran que va terminar per ser conegut com «Ambassador Satch» (embaixador Satch).

Per problemes de salut, va restringir les seues actuacions a lo mínim cap al final de la seua vida, encara que seguiria tocant fins a la seua mort.

Va sofrir un atac al cor en 1959, del com es va poder recuperar per a seguir tocant. Pero un segon atac al cor en 1971, li va obligar a guardar repòs durant dos mesos. Es va reunir a tocar en el seu grup el 5 de juliol d'eixe any i, al sendemà, en Corona, Queens (Nova York) va morir mentres dormia per complicacions del seu cor, un més abans de complir 70 anys.

Personalitat

El renom Satchmo, o Satch, és un abreujament de Satchelmouth («boca de bossa»). En 1932, el llavors editor de la revista Melody Maker, Percy Brooks, va saludar a Armstrong en Londres dient «Hello, Satchmo!», abreviant Satchelmouth (és provable que sense intenció), i tal renom va tindre èxit. Al començament de la seua carrera era conegut com Dippermouth («boca de cullerot»).

Abdós referències tenen que vore en la forma en que embocaba la seua trompeta. La situava sobre els seus llavis de manera que, despuix de moltes hores d'interpretació, sorgia en el seu llavi superior un clavill; d'ahí el terme «Dippermouth». Este clavill es pot observar en molts retrats d'Armstrong d'eixe periodo i va tindre que vore en l'orientació de la seua carrera cap a la vora degut a que li va aplegar a supondre una trava a l'hora de tocar la trompeta. En qualsevol cas, despuix d'un periodo en que no la va tocar, va esmenar la seua forma de tocar l'instrument i va continuar en la seua carrera instrumental. Els amics i alguns músics propencs li cridaven també Pops, que és com Armstrong es dirigia normalment a ells (llevat a Pops Foster, a qui sempre cridava «George»).

El renom «Satchmo» i la càlida personalitat meridional d'Armstrong, combinats en la seua apego natural a l'espectàcul i a la busca d'una resposta en el públic, varen conduir a la creació d'un personage públic —el somriure, la suor, el mocador— que va terminar per ser, al final de la seua carrera, un tant afectat i, segons molts, casi una caricatura racista de sí mateixa.

Va ser també criticat per acceptar el títul de «King of The Zulus» (en la comunitat afroamericana de Nova Orleans, un títul honorífic per al cap del carnestoltes negre Krewe, pero desconcertante i ofensiu per als foràneus pel seu vestit tradicional de falda verda i maquillage de negre intentant satirizar les actituts meridionals blanques) en el Mardi Gras de 1949.

L'aparent insensibilidad racial d'Armstrong en acceptar el títul i el disfràs de King of the Zulus han segut vists en ocasions com a part d'un defecte major d'Armstrong: a on alguns varen vore una personalitat gregaria i introvertida, uns atres veen algú que s'esforçava per atraure al públic blanc encara a costa de convertir-se en una caricatura d'artista. Alguns músics varen criticar també a Armstrong per tocar davant audiències segregades i per no prendre una postura clara en el moviment pels drets civils, sugerint que era un Uncle Tom (vejau per al concepte associat al terme l'artícul tio Tom). Billie Holiday, per la seua banda, sempre li disculpava subrallant en ell el seu gran cor.

En tot, Louis Armstrong va ser un respal financer molt important para Martin Luther King i per a atres activistes pels drets civils, encara que sempre preferira treballar en eixos assunts de forma molt discreta, sense mesclar les seues idees polítiques en el seu treball com a artiste.

Les poques excepcions en que no va complir esta norma es varen convertir llavors en molt efectives: la crítica d'Armstrong al president Eisenhower, cridant-li «two-faced» (en dos cares) i «covart» per la seua inacció durant el conflicte de la segregació racial escolar en Little Roc (Arkansas) va ser notícia nacional en 1957.^{cita requerida} També va protestar cancelant una gira per la Unió Soviètica en nom del Departament d'Estat dient que «per la forma en que estan tractant a la meua gent en el sur, el govern podria anar a l'infern» i que ell no podia representar al seu govern fora del país quan estava mantenint un conflicte en el seu propi poble.

Va ser algú especialment generós, fins al punt de dir-se d'ell que havia gastat tants diners en els demés com en sí mateixa.

Per una atra part, Armstrong va estar constantment preocupat per la seua salut i per les seues funcions corporals. Va utilisar en freqüència laxantes com a forma de controlar el seu pes, una pràctica que li va dur a fomentar-la públicament aportant la seua experiència i opinions en el llibre Lose Weight the Satchmo Way. El laxante favorit d'Armstrong en la seua joventut era Pluto Water, pero posteriorment es va fer un entusiasta del remei natural Swiss Kriss, que també publicitó sempre que se li va voler sentir.

Música

En els seus primers anys, Armstrong era conegut sobretot pel seu virtuosisme en la corneta i la trompeta. El seu millor sò trompetístico es pot escoltar en les gravacions en les seues Hot Five i Hot Seven. Les improvisacions que va fer en aquelles gravacions sobre estàndarts del jazz de Nova Orleans i sobre atres cançons populars del moment, han resistit perfectament el pas del temps fins al punt de soportar la comparació en qualsevol de les fetes per atres intérprets posteriors.

La generació més antiga de jazzistas de Nova Orleans es referix en freqüència a les seues improvisacions com a variacions melòdiques. Les improvisacions d'Armstrong varen ser noves i sofisticades en la seua época, encara que eren sotils i melòdiques. Lo que normalment feya era recompondre els temes populars que tocava, fent-los més interessants. El toc d'Armstrong està ple d'alegres, inspirades i originals melodies, bots creatius i ritmes subtilment relaixats o dinàmics. El geni d'estes composicions tan creatives s'origina en la tècnica interpretativa d'Armstrong, conseguida despuix d'una pràctica constant que va ampliar la seua gama, la seua to i les capacitats de la trompeta. En estes gravacions, Armstrong casi va aplegar a crear sin ayuda de ningú el paper del soliste de jazz, convertint lo que era en essència una música colectiva de tipo folk en una forma d'art en enormes possibilitats per a l'expressió individual.

L'activitat d'Armstrong en els anys 1920 li va dur a tocar més allà dels llímits de les seues habilitats. Les gravacions dels Hot Five, especialment, presenten en ocasions errors i omissió de notes, encara que són difícilment perceptibles per a una audiència subyugada per unes actuacions plenes d'energia i espontaneïtat. Cap a mediats dels anys trenta, Armstrong va alcançar una seguritat plena en tindre consciència de lo que podia fer i en realisar eixes idees en perfeccionisme.

A mida que la seua música progressava i que la seua popularitat creixia, la seua vora també es va convertir en important. Armstrong no va ser el primer en gravar scat, pero va ser un dels seus mestres i va ajudar a popularisar-ho. Va conseguir un gran èxit en la seua interpretació de «Heebie Jeebies», en moments de scat, i va gravar «I done forgot the words» («Vaig oblidar les paraules») en mitat de la seua gravació de «I'm a Ding Dong Daddy from Dumas». Tals gravacions varen ser èxits i la vora scat es va convertir en part important de les seues actuacions. Més allà d'açò, no obstant, Armstrong experimentava en la seua vora, acurtant o allargant les frases, insertant improvisacions, usant la seua veu de forma tan creativa com ho feya en la seua trompeta.

Durant la seua llarga carrera, va tocar i va cantar en els més importants instrumentalistas i vocalistes; entre ells, en Jimmie Rodgers, Bing Crosby, Duke Ellington, Fletcher Henderson, Bessie Smith i, especialment, en Ella Fitzgerald. La seua influència sobre Bing Crosby és particularment important con relación a el consegüent desenroll de la música popular. Armstrong va gravar tres discs en Ella Fitzgerald: Ella and Louis, Ella and Louis Again i Porgy and Bess para Verve Records. Les seues gravacions sobre temes de Fats Waller en Satch Plays Fats i el seu disc Louis Armstrong Plays W.C. Handy en els anys cinquanta varen ser potser les seues últimes gravacions creatives realment importants, encara que gravacions posteriors com Disney Songs the Satchmo Way té els seus moments musicals rellevants. En qualsevol cas, les seues últimes gravacions són criticades com a simples o repetitives.

Armstrong va conseguir a lo llarc de la seua carrera un gran número de grans èxits en les seues interpretacions; entre ells es conten «Stardust», «What a Wonderful World», «When the Saints Go Marching In», «Dream a Little Dream of Em», «Ain't Misbehavin'», «Stompin' at the Savoy», «We Have All the Clave in the World» (part de la banda sonora de la película de James Bond On Her Majesty's Secret Service i part també d'una anunci de 1994 de Guinness), etc.

En 1964, Armstrong va desbancar a The Beatles de lo alt del Billboard Top 100 en «Hello, Dolly», que va proporcionar a l'intérpret de 63 anys un récort en Estats Units en ser l'artiste de major edat en conseguir un número 1. En 1968, va conseguir un atre gran èxit en el Regne Unit en l'altament sentimental cançó pop «What a Wonderful World», que va copar les llistes britàniques durant un més, encara que en Estats Units no tinguera tant èxit. La cançó va calar encara més en la consciència popular quant va ser usada en la película de 1987 Good Morning, Vietnam, alcançant com a conseqüència d'això una gran popularitat en tot lo món. També seria utilisada nou anys més vesprada en la película Dotze mones.

Armstrong es va aproximar a molts tipos de música, des del blues més arrelat als apanys més almibarados de Guy Lombardo, des de les cançons folk hispanoamericanes a simfonias i òperas clàssiques. Armstrong va incorporar influències de totes estes fonts en les seues interpretacions, a voltes provocant el aturdimiento dels seus fanes, que volien que l'artiste es mantinguera en una llínea més convencional. Armstrong va ser situat en el Roc and Roll Hall of Fame en ser considerat com una de les seues primeres influències. Alguns dels seus #solo dels anys cinquanta, com per eixemple la roquera versió del «Saint Louis Blues» del disc en W. C. Handy, mostren que l'influència va ser recíproca.

Influència i llegat

L'influència d'Armstrong en el desenroll del jazz és virtualment inabarcable. Inclús es pot dir que a causa de la seua desbordant personalitat, tant com a figura pública en els seus últims anys com a intérpret, la seua contribució com a músic i cantant ha pogut ser infravalorada.

Com a trompetista virtuós, Armstrong tenia un toc únic i un extraordinari talent per a la improvisació melòdica. A través del seu toc, la trompeta va emergir com un instrument soliste en el jazz. Va ser un magnífic acompanyant i músic de grup, aparte de les seues extraordinàries qualitats com a solista. En les seues innovacions, va elevar el llistó musical per a tots els que varen vindre darrere d'ell.

A Armstrong se li considera l'inventor de l'essència de la vora jazzístico. Tenia una veu extraordinàriament peculiar, greu i trencada, que desplegava en gran destrea en les seues improvisacions, reforçant la lletra i la melodia d'una cançó en propòsits expressius. Va ser també un gran expert en el scat, i inclús d'acort en algunes llegendes ho havia aplegat a inventar ell durant la seua gravació de «Heebie Jeebies» al vore's obligat a improvisar sílabes sense sentit en caure-li les partitures al sol. Billie Holiday, Bing Crosby i Frank Sinatra són eixemples de cantants influïts per ell.

Armstrong va aparéixer en més d'una dotzena de películes d'Hollywood (encara que en poques en certa rellevància), habitualment de director de banda o com a músic. Va ser el primer afroamericano en protagonisar un espectàcul radiofònic d'àmbit nacional en els anys trenta. Va realisar també aparicions televisives, especialment en els cinquanta i xixanta, entre les que s'inclouen aparicions en el The Tonight Show de Johnny Carson. Louis Armstrong té una estrela en el Passejada de la Fama d'Hollywood en el 7601 Hollywood Boulevard.

Moltes de les gravacions d'Armstrong seguixen sent populars. Més de quatre décades despuix de la seua mort, un gran número d'elles de tots els periodos de la seua carrera estan accessibles al públic en una forma que no ho varen estar en vida d'ell. Les seues cançons són emeses i escoltades habitualment, i són honrades en películes, séries de televisió, anuncis, i inclús en anime i jocs d'ordenador. «A Kiss to Build a Dream on» va ser inclosa en el joc d'ordenador Fallout 2, com a acompanyament de l'introducció. Les seues gravacions en Joe Oliver i la seua Creole Jazz Band continuen sent escoltades com a documents de l'estil grupal del jazz de Nova Orleans. Massa a sovint, no obstant, d'Armstrong solament queda el seu toc sublim de trompeta en mig d'orquestes planes i convencionals. «Melancholy Blues», interpretada per Armstrong i els seus Hot Seven, va ser inclosa en el Voyager Golden Record i enviada a l'espai com a representant dels més grans guanys de la humanitat.

Armstrong va crear una fundació no lucrativa per a l'Educació Musical de chiquets discapacitats i va llegar la seua casa i lo substancial dels seus archius d'escrits, llibres, gravacions i recorts a la City University del Queens College de Nova York, tot això una volta que s'haguera produït també la mort de la seua dòna Lucille. Els Archius de Louis Armstrong estan oberts als investigadors i la seua casa va ser oberta al públic com a museu el 15 d'octubre de 2003.

El principal aeroport de Nova Orleans du com a nom Aeroport Internacional Louis Armstrong. Ángel González li va dedicar el poema La trompeta, integrat en el seu llibre Tractat d'urbanisme (1967).

L'asteroide (9179) Satchmo va ser nomenat aixina per este trompetista.

Discografia

• 1923: Louis Armstrong with King Oliver (Milestone)
• 1923: Clarence Williams' Blue Five (CSB)
• 1928: Hot Fives And Sevens, Vol. 3 (JSP)
• 1931: Stardust (Portrait)
• 1933: Louis Armstrong Sings the Blues (RCA)
• 1947: Satchmo at Symphony Hall, Vol. 2 [live] (Decca)
• 1949: Satchmo Serenades (Polygram Records)
• 1951: Satchmo at Pasadena [live] (Decca)
• 1954: Louis Armstrong Plays W.C. Handy (Columbia/Legacy)
• 1955: Louis Armstrong at the Crescendo, Vol. 1 [live] (Decca)
• 1955: Ambassador Satch (Columbia/Legacy)
• 1955: Satch Plays Fats: The Music of Fats Waller (Sony)
• 1955: Satchmo the Great (Sony)
• 1956: Ella and Louis (Polygram Records)
• 1956: Pasadena Civic Auditorium June 20, 1956 (Giants of Jazz)
• 1956: High society
• 1957: Porgy & Bess (Polygram Records)
• 1957: Ella and Louis Again (Polygram Records)
• 1957: Louis Armstrong Meets Oscar Peterson (Polygram Records)
• 1957: Louis and the Angels (Umvd Labels)
• 1959: The Five Pennies (Decca)
• 1960: Happy Birthday, Louis! Armstrong & His All-Stars (Omega)
• 1960: Satchmo Plays King Oliver (Varese Sarabande)
• 1961: Together for the First Clave [En Duke Ellington] (Roulette)
• 1963: Hello, Dolly! (Mca)
• 1968: What a Wonderful World (ABC Records)
• 1968: Disney Songs the Satchmo Way (Disney)
• 1969: On Her Majesty's Secret Service (Capitol). BSO de 007 al servici del seu majestad.
• 2002: The Best of Louis Armstrong: The Hot Five and Seven Recordings (Columbia/Legacy)
• 2002: Satchmo Live (Orpheus Records)
• 2006: Complete New York Town Hall & Boston Symphony Hall Concerts (DeFinitive)

Filmografia

• Johnny Mercer: The Dream’s on Em, dirigida per Bruce Ricker (2009)

• Hello, Dolly!, dirigida per Gene Kelly (1969)
• La teua mà en la meua (The Five Pennies), dirigida per Melville Shavelson (1959)
• Alta societat (High Society), dirigida per Charles Walters (1956)
• Música i llàgrimes (The Glenn Miller Story), dirigida per Anthony Mann
• Naix una cançó (A Song Is Born), dirigida per Howard Hawks (1948)
• Una cabanya en el cel (Cabin in the Sky), dirigida per Vincente Minnelli (1943)
• Ex-Flame, dirigida per Victor Halperin (1930)

Premis i nominacions

Premis Grammy

Any	Treballe	Categoria	Resultat
1961	Paris Blue	Millor àlbum o gravació de banda sonora per a película o televisió	Plantilla:Cela
1964	Hello, Dolly!	Gravació de l'any	Plantilla:Cela
		Millor interpretació vocal masculina	Plantilla:Cela
1972		Lifetime Achievement Award	Plantilla:Cela

Bibliografia

• (1986) Satchmo: My Life in New Orleans. ISBN 0-306-80276-7.
• Armstrong. Armstrong, in His Own Words: Selected Writings. ISBN 0-553-06768-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBergreen1997">Bergreen (1997). Louis Armstrong: An Extravagant Life. ISBN 0-553-06768-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCogswell2003">Cogswell (2003). Armstrong: The Offstage Story. ISBN 1-888054-81-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDe Stefano1997">De Stefano, Gildo (1997). Louis Armstrong: Mister Jazz. ISBN 88-8114-512-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMeckna2004">Meckna (2004). Satchmo: The Louis Armstrong Encyclopedia. ISBN 0-313-30137-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElie2006">Elie (2006). A Letter from New Orleans, Gourmet. Reeditat en Best Food Writing 2006, per Holly Hughes. ISBN 1-56924-287-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJones1975">Jones (1975). Louis Armstrong Story (en anglés). ISBN 0-306-80324-0.
• (2001) Història del jazz clàssic, MaNonTroppo. ISBN 84-95601-12-5.

Enllaços externs

• Satchmo.net, the official website of the Louis Armstrong House & Archives (en anglés)
• Plantilla:IMDb nomene
• Louis Armstrong at the SoundtrackINFO project (en anglés)
• Quotes and tributes (en anglés)
• Discografia (en anglés)
• Seeing Black jazz critic sobre l'assunt Uncle Tom (en anglés).
• «Laughin' Louis Armstrong: The Trickster», PopMatters column (10/2005) (en anglés)