Productor discogràfic
El productor discogràfic o productor musical és el líder creatiu i tècnic d'un proyecte de gravació. Controla el temps d'estudi i entrena als artistes, i en els gèneros populars sol crear el sò i l'estructura de la cançó.[1][2][3] Els productors de discs, o simplement productors, es comparen en les figures de director de cine i director d'art.[1][3] El productor eixecutiu, per un atre costat, habilita el proyecte de gravació a través de l'emprendimiento, i un ingenier d'àudio opera la tecnologia.
Primers productors
En la primera mitat de el XX, el rol del productor discogràfic era comparable al d'un productor cinematogràfic, degut a que el productor discogràfic organisava i supervisava les sessions de gravació, pagava als tècnics, músics i arreglista i algunes voltes triava material per a l'artiste.
En els anys cinquanta este paper va ser interpretat pels directors A&R (artista i repertori). Entre els més destacats estava el músic i compositor Mitch Miller en Columbia Records. Fins als anys xixanta varis productors i directors A&R eren contractats pels grans sagells discogràfics, i vàries gravacions es feyen en estudis controlats i operats pels mateixos, com els famosos estudis Abbey Road en Londres, controlats per EMI.
En la segona mitat dels anys 60 va emergir una nova categoria: la dels productors independents. Entre els primers productors independents es troben Leiber & Stoller, Phil Spector, creador de la paret de sò, i Joe Meek, pioner d'estudi britànic.
Este canvi va ser facilitat per l'introducció de la tecnologia de gravació de cinta magnètica d'alta fidelitat, que va alterar considerablement els processos i l'economia de la gravació de música. La cinta magnètica va permetre l'establiment d'estudis de gravació independents en grans centres de gravació com Los Àngeles, Londres i Nova York. A diferència dels antics estudis, que eren semblats a una «tenda tancada», estos nous estudis podien ser usats per qualsevol artiste no associat a les grans cases discogràfiques.
Els estudis més grans eren típicament establits i operats pels més importants ingeniers de gravació. Estos es construïen cuidadosadament per a crear condicions òptimes de gravació, i estaven equipats en lo últim en equipament de gravació i micròfons d'alta calitat, aixina com amplificadors electrònics i instruments musicals.
Importants estudis com els estudis Olympic, en Londres, o United Western Recorders, en Los Àngeles, es varen convertir ràpidament en els llocs de gravació més solicitats en el món. Estes «fàbriques d'èxit» produirien vàries de les gravacions de pop més exitoses del restant del sigle.
Beatmaker i productor electrònic
En el fàcil accés a la tecnologia actualment, és molt fàcil per a un productor conseguir pistes d'alta calitat sense l'us de cap instrument; açò és molt usual en el rap el qual li'l coneix com beatmaker.
En molts casos la persona que realisa la producció també eixercix com a arreglista, compositor o intérpret. El productor pot donar-li un enfocament nou a algun proyecte o donar noves idees. També està a càrrec de la part creativa de la mescla, assessorant a la persona encarregada de l'ingenieria de sò de cual és el concepte musical desijat del proyecte. Alguns beatmakers o productors de rap en l'actualitat serien Tainy, Sky Trencant, Metro Boomin, Mike WiLL Made-It, Bizarrap, Jeymix, Bad Bunny entre uns atres.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Moorefield, Virgil (2010-02-26). The Producer as Composer: Shaping the Sounds of Popular Music (en en), MIT Press. ISBN 978-0-262-26101-2.
- ↑ Burgess, Richard James (2014). The History of Music Production (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-935717-8.
- ↑ 3,0 3,1 Watson, Allan (2014-09-19). Cultural Production in and Beyond the Recording Studio (en en), Routledge. ISBN 978-1-135-00631-0.
Bibliografia
- Gibson, David and Mestre Curtis. "The Art of Producing". 1st. Ed. USA. ArtistPro Publishing, 2004. ISBN 1-931140-44-8
- Burgess, Richard James. The Art of Music Production. 3rd Ed. UK. Music Sales, 2005. ISBN 1-84449-431-4
- Hewitt, Michael. Music Theory for Computer Musicians. 1st Ed. USA. Cengage Learning, 2008. ISBN 1598635034
- Gronow, Pekka and Ilpo Saunio (1998). An International History of the Recording Industry. Cited in Moorefield (2005).
- Moorefield, Virgil (2005). The Producer as Composer: Shaping the Sounds of Popular Music.
- Olsen, Eric et al. (1999). The Encyclopedia of Record Producers. ISBN 978-0-8230-7607-9
- Zak, Albin. The Poetics of Roc: Cutting Tracks, Making Records. Berkeley: University of Califòrnia Press, 2001.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Productor discográfico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.