Virtuós

Eixemples de varis virtuosos célebres.
1.ª fila des de izq.: Frédéric Chopin, Niccolò Paganini, Franz Liszt, Luigi Boccherini.
2.ª fila des de izq.: Arthur Rubinstein, Serguéi Rajmáninov, Yo-Yo Ma, Itzhak Perlman.

Virtuós (en l'àmbit musical) és una persona en habilitats o capacitats tècniques extraordinàries per a tocar un instrument musical. La personalitat del virtuós es caracterisa des de l'infància o en un primer contacte en un instrument musical, per una extrema i no comuna facilitat per a eixecutar o tan sol interpretar la música, moltes voltes sense un bagage teòric, en gèneros associats a una espontànea vena creativa. No és per casualitat que els virtuosos solen trobar-se associats a aquells àmbits a on l'improvisació eixercita un paper rellevant, com el jazz o el vora lírica fins al començ de el XIX.

Evolució del concepte

En el seu us italià original, virtuós, particularment en els sigles XVI i XVII, era un terme molt honorífic reservat a una persona que era distinguida en algun terreny intelectual o artístic: un poeta, un arquitecte, un estudiós... En la música, un virtuós podia ser un intérpret especialment hàbil, pero més freqüentment era un compositor, un teòric o, a lo manco, un mestre de capella famós.

A finals de el XVII i durant el XVIII, va haver un gran número de músic italians que varen ser reconeguts com a virtuosos per raó de la seua raïl llatina virtu. D'esta manera s'emfatisava que el virtuós de veres era el músic que havia fet un entrenament i un aprenentage excepcional, especialment en el camp de la teoria. El mateix émfasis es troba en el Musicalisches Lexicon de Walther (1732). Johann Mattheson, en canvi, en el seu Der brauchbare Virtuós (1720), encara que continua rendint tribut als virtuosos de la teoria, també fa els honors als 'Virtuosi prattici' (virtuosos pràctics). Uns atres varen desenrollar una visió més tradicional, com Johann Kuhnau que en la seua obra Der Musikalische Quack-Salbà (1700) diferencia clarament entre el virtuós de veres (der wahre Virtuose) i el musicus molt ben dotat (der glückselige Musicus) que goja del favor de príncips i emperadors pero que té poc que dir a banda de la seua facilitat pràctica.

En el gran auge de l'òpera i el concert en la segona mitat de el XVIII, el terme virtuós i també en femení virtuosa va passar a referir-se a violinistes, flautistes, pianistes, sopranos, castrati, etc., que feyen carrera com solistas. Al mateix temps va adquirir atres significats a mida que varen canviar les actituts cap a l'exhibicionisme de l'intérpret, actituts que en el XIX es varen exagerar encara més. Franz Liszt dia que el virtuosisme era un element indispensable de la música, en canvi Richard Wagner expressava certes reserves en este sentit, mentres que l'intérpret és, sobretot, l'intermediari d'una idea artística. Paralelament apareix un cert caràcter pijoratiu en expressions contemporànees en alemà com:

• Virtuosenmachwerk: una obra que solament intenta mostrar estes habilitats tècniques;
• Pultvirtuoso: un músic d'orquesta en temperament de virtuós;
• Taktstockvirtuoso: un virtuós de la batuta.

Encara que hi ha hagut una tendència a sospitar del virtuós; i inclús en el cas de Giuseppe Tartini i de Niccolò Paganini a atribuir-ho a un poder sobrenatural i pactes en el diable, el virtuós verdader sempre ha segut admirat no solament per la seua rarea i excepcionalitat, sino també per la seua capacitat de traspassar les fronteres del seu art.

Virtuosos

En la música clàssica occidental

En la música renaixentista italiana, ya es troben interessants eixemples de virtuosisme, com per eixemple alguns madrigals de Luzzasco Luzzaschi destinats a ser interpretats pel Concerto delle donne, un grup de verdaderes virtuoses de la música vocal. Com a mínim des de el XVIII hi ha hagut intérprets virtuosos que a la seua volta han segut compositors lo que ha donat com resultat obres de gran interés musical com a composicions i d'enorme complexitat interpretativa en la mida en que eren composicions pensades per a ser eixecutades per ells mateixos. Esta tendència també es va exagerar en el Romanticisme.

Són eixemples contant totes les époques Giuseppe Tartini, Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven, Frédéric Chopin, entre uns atres.

Per damunt de tots ells, provablement, la figura paradigmàtica del virtuós és Niccolò Paganini.

En atres àmbits musicals

Buckethead

Paul Gilbert

Dins de la música popular, el roc progressiu, l'hard roc, l'heavy metal i estils propencs han donat grans virtuosos, des de pianistes com Ray Manzarek, Cory Henry; passant per cantants com Freddie Mercury, Michael Jackson, Ian Gillan, Bruce Dickinson, Fabio Lione, Jim Morrison, James Labrie, etc. fins a bateristas com John Bonham, Keith Moon, John Densmore, Neil Peart, Stewart Copeland, Vinnie Colaiuta, Nicko McBrain, Mike Portnoy, etc. També del baix elèctric com John Entwistle, Steve DiGiorgio, John Myung, Flea, Cliff Burton, Geddy Llig entre uns atres. Pero sobretot virtuosos de la guitarra elèctrica com Robby Krieger, Eddie Van Halen, Jimmy Page, Randy Rhoads, Dave Murray, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Tony Iommi, Ritchie Blackmore, Yngwie Malmsteen, Walter Giardino, John Petrucci, Michael Romeo, Paul Gilbert, Carlos Santana, Steve Vai, Brian May, Luca Turilli, Chris Impellitteri, Buckethead, Jonny Greenwood, Dimebag Darrell, Chuck Schuldiner, Joe Satriani o Jason Becker, etc.

En el món del jazz va ser el bebop el primer estil que va donar grans virtuosos del jazz instrumental. En el jazz més actual cal destacar a Bill Evans, Keith Jarrett, Chick Coreja, Herbie Hancock (piano), Mills Davis, Dizzy Gillespie (trompeta), Charlie Parker, John Coltrane, Michael Brecker (saxo), Joe Pass (conegut pel seu àlbum Virtuós), Wes Montgomery, Django Reinhardt, Barney Kessel, Pat Metheny, Larry Coryell, John McLaughlin (guitarra), Niels-Henning Ørsted Pedersen, Ray Brown (contrabajo), Jaco Pastorius (baix elèctric), Buddy Rich, Art Blakey, Jack DeJohnette (bateria) o Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan, Carmen McRae i Bobby McFerrin (veu). En el gènero del blues la figura que més destacada és la de Robert Johnson, conegut com "el rei del delta blues".

En la música tradicional japonesa, en l'interpretació shakuhachi existixen virtuosos com Yamaguchi Goro. En la tradició chinenca el pipa i el yangqin són instruments que incorporen, habitualment, un grau notable de virtuosisme; són virtuosos d'este últim Vivian Xia, Cheng Hua i Eric Ho.

Bibliografia

• Doren, Robert (ed.). Liszt and Virtuosity. Boydell & Brewer, 2020.
• Hanon, Charles Louis. El pianiste virtuós en 60 lliçons. Casa Groga, 1964.
• Jander, Owen. «Virtuós». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)