Castrato
Castrato (del italià castrato, 'castrat';[1] castrati en plural) és la denominació que s'utilisa per a referir-se al cantant somés de chiquet a una castració per a conservar la seua veu aguda. El terme tradicional espanyol (hui en desús) referit a estos cantants era capón. Actualment s'ampra la veu italiana.
La castració consistia en la destrucció o ablació del teixit testicular sense que, per lo general, s'aplegara a tallar el pene. Per mig d'esta intervenció traumàtica es conseguia que els chiquets, que ya havien demostrat tindre especials dots per a la vora, mantingueren d'adults una tesitura aguda i foren capaces d'interpretar veus característiques de papers femenins. D'esta manera es conseguia aünar l'aguda veu infantil, considerada tendra i emocional, en les qualitats d'un intérpret adult que un chiquet difícilment podia igualar: major potència pulmonar, ple domini de la veu i el saber propi de l'edat.
Història
Precedents
La pràctica de la castració de chiquets cantores existia des de la creació del Imperi romà d'Orient; en Constantinopla cap al 400 d. C., l'emperatriu romana consorte d'Orient Elia Eudoxia tenia un cor el mestre del qual era un eunuc, lo que podria haver donat lloc a l'establiment de la creació i us de castrati en cors bizantins. Cap al IX, els cantores eunucs eren ben coneguts (per lo manco en la Basílica de Santa Sofia), i aixina varen permanéixer fins al saqueig de Constantinopla per les forces occidentals de la Quarta Creuada en 1204, a partir de llavors, la pràctica de cantores eunucs va desaparéixer.[2]
El seu destí des de llavors fins a la seua reaparició en Itàlia despuix de trescents anys no està clar. Sembla provable que la tradició espanyola dels soprano falsetistas pugues haver ocultat als castrati. Gran part d'Espanya estava baix govern musulmà durant l'Edat Mija, i en la tradició cultural del Propenc Oriente la castració tenia una llarga història. Típicament, els eunucs eren amprats com a «guàrdies» del harem, pero varen anar també valorats com a polítics d'alt nivell, ya que no podien iniciar una dinastia que posara en perill.
Reaparició
La seua reaparició com castrati se situa a principis del XVI. La primera aparició de la frase soprano maschio (soprano masculí), que també podria significar falsetista, es va produir en el text Due Dialoghi della Musica, de Luigi Dentini, un sacerdot oratoriano, publicat en Roma en 1553. El 9 de novembre de 1555 la moradura Hipólito II d'Este (famós per ser el constructor de la Vila d'Este en Tivoli), va escriure a Guglielmo Gonzaga, duc de Mantua (1538-1587), que ha sentit que estava interessat en el seu cantoretti francesi, i oferint-li enviar-li dos, per a que poguera elegir un per al seu propi servici. Est és un terme poc comú, pero provablement és lo mateix que castrati.[3]
Entorn a 1550, varen aparéixer els primers documents clarament referents a cantants castrats en Roma i Ferrara. El germà de la moradura, Alfonso II d'Este, duc de Ferrara, va anar un atre inicial entusiasta, interessant-se pels castrati en 1556. De fet, Paulo IV (papa entre 1555 i 1559) va prohibir la presència de cantants casats en la Capella Pontifícia, lo que hauria propiciat que els falsetistas escomençaren a ser substituïts per castrati. Sembla clar que hi havia castrati en el cor de la Capella Sixtina en 1558, encara que no en eixe nom: el 27 d'abril d'eixe any, Hernando Bustamante, espanyol de Palència, va ser admés (els primers castrati cridats aixina que varen entrar en el cor sixtino varen ser Pietro Paolo Folignato i Girolamo Rossini, admesos en 1599).[3] De fet, la castració en fins musicals es practicava casi exclusivament en Itàlia, encara que va poder originar-se en Espanya i es realisava rarament en els estats més meridionals d'Alemània. En 1574 hi havia castrati en la capella de la cort ducal en Munich, a on el Kapellmeister (director musical) va ser el famós Orlando vaig donar Lasso.
En 1589, per la bula Cum pro nostri temporali munere, el papa Sixto V va reorganisar el cor de la Basílica de Sant Pedro, específicament per a incloure castrati. Aixina, els castrati varen vindre a suplantar als chiquets (les veus dels quals s'estropejaven despuix de solament uns pocs anys) i els falsetistas (les veus dels quals eren més dèbils i menys fiables). Les dònes varen ser prohibides en el cor pel dictamen paulino mulieres en ecclesiis taceant ('les dònes deuen guardar silenci en l'iglésia', vore Corintios I, capítul 14, v 34).
Popularisació
Els castrati varen tindre una gran popularitat i varen aplegar a cobrar enormes cantitats de diners per les seues actuacions. Segons la llegenda, acreixcuda per la película Farinelli (1994) i considerada sense cap base científica per la majoria de les opinions mèdiques actuals, gojaven de gran popularitat entre algunes dames de l'época, ya que, si mantenien relacions sexuals en ells, no corrien el risc de quedar embarassades.
Algunes objeccions modernes a l'existència de castrati en Europa podrien centrar-se en els mijos pels quals la preparació dels futurs cantants podrien conduir a una mort prematura. Per a evitar que el chiquet experimentara el dolor intens de la castració, a molts se'ls administraven dosis letals d'opi o d'algun atre narcòtic, o morien per estrangulamiento, en pressionar-los l'artèria carótida en el coll en l'intenció de fer-los caure inconscients durant el procediment de castració.
La formació dels castrati era rigorosa. El règim d'una escola de vora en Roma (cap a 1700) consistia en una hora de cantar peces difícils i incómodes, una hora practicant trinats, una hora en eixercici adornat passaggi, una hora d'eixercicis de vora en presència del seu mestre i davant d'un espill a fi d'evitar moviments innecessaris del cos o caraces facials, i una hora d'estudi lliterari, tot això, ademés, abans de l'almorzar.
Despuix de mija hora, es dedicava a la teoria musical, una atra a l'escritura de contrapunt, una hora copiant lo mateix al dictat, i una atra hora d'estudi lliterari. Durant el restant del dia, els jóvens castrati tenien que trobar temps per a practicar en el clau, i per a compondre música vocal, ya siga sacra o secular depenent del seu inclinament.[4]
En les décades de 1720 i 1730, en l'apogeu de la moda d'estes veus, s'ha estimat que més de 4.000 chiquets varen ser castrats cada any al servici de l'art.[5] Molts provenien de llars pobres i varen ser castrats pels seus pares en l'esperança de que el seu fill poguera tindre èxit i traure'ls de la pobrea (com en el cas de Senesino). Hi ha, no obstant, registres d'alguns jóvens que varen solicitar ser operats per a preservar la seua veu (per eixemple, Caffarelli).[6]
Els castrati aünaven en la seua veu la tendrea d'un chiquet i la potència i força d'un adult. Varen ser veus molt codiciades i aplaudides. Un dels més famosos va ser Carlo Broschi Farinelli.
Decliu
En el XIX, els canvis en els gusts operístics i en les actituts socials varen ser el final dels castrati. L'últim gran va ser Giovanni Battista Velluti (1781-1861), qui va realisar l'última funció d'òpera escrita per a un castrato, El creuat en Egipte de Giacomo Meyerbeer (Venècia, 1824). Poc despuix les seues veus varen ser reemplaçades en l'escena operística per veus femenines, més suaus i delicades, ademés de preferir-se com a protagonistes per als papers masculins virtuosísticos als tenors, sent el primer d'esta categoria el francés Gilbert-Louis Duprez.
Despuix de l'unificació d'Itàlia en 1861, la castració en fins musicals es va fer illegal (el nou Estat italià havia adoptat un còdic jurídic francés que prohibia la pràctica). En 1878, el papa León XIII va prohibir la contractació de nous castrati per part de l'iglésia: solament en la Capella Sixtina i en algunes atres basíliques papals de Roma es va permetre als castrati quedar-se. Una foto del cor de la Capella Sixtina presa en 1898 mostra que para llavors solament quedaven sis (ademés del Perpetu Direttore, Domenico Mustafà), i en 1902 una sentència del Papa León va establir que cap castrato més seria admés. El fi oficial dels castrati va aplegar el dia de Santa Cecilia, 22 de novembre de 1903, quan el nou Papa, Pío X, va emetre un motu proprio, titulat Tra li Sollecitudini, en el que establia l'us de chiquets en els papers amprats per als castrati.
L'últim castrato sixtino va ser Alessandro Moreschi, únic que va poder realisar gravacions musicals en solitari.[7] Es va retirar en març de 1913 i va morir en 1922.
Castrati famosos
Alguns dels castrati més coneguts varen ser:
- Baldassare Ferri (1610–1680)
- Giovanni Francesco Grossi Siface (1653–1697)
- Matteo Sassano Matteuccio (1667–1737)
- Nicolo Grimaldi Nicolini (1673–1732)
- Antonio Bernacchi (1685–1756)
- Francesco Bernardi Senesino (c. 1685–c. 1759)
- Carlo Broschi Farinelli (1705–1782)
- Giovanni Carestini (1705–1760)
- Gaetano Majorano Caffarelli (1710–1783)
- Gioacchino Conti Gizziello (1714–1761)
- Giovanni Manzuoli (1720–1782)
- Gaetano Guadagni (1725–1792)
- Gasparo Pacchiarotti (1740–1821)
- Luigi Marchesi (1754–1829)
- Girolamo Crescentini (1762–1848)
- Giambattista Stracciavelutti Velluti (1781–1861)
- Domenico Mustafà (1829–1912)
- Giovanni Cesari (1843-1904)
- Domenico Salvatori (1855–1909)
- Alessandro Moreschi (1858–1922)
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ John Rosselli, «The Castrati as a Professional Group and a Social Phenomenon, 1550-1850», Acta Musicologica, vol. 60, fascículo 2 (maig-agost de 1988), p. 143-179.
- ↑ 3,0 3,1 Sherr, R: Guglielmo Gonzaga and the Castrati ("Renaissance Quarterly", vol 33, no 1, Spring 1980, pp 33–56)
- ↑ Bontempi, G: Història Musica (Perugia, 1695), p. 170
- ↑ Pleasants, H., "The Castrati", Stereo Review, Juliol de 1966, p. 38)
- ↑ Faustini-Fassini, E.: Gli astri maggiori del bel vora napoletano en Note d'archivio 15, (1938), p 12
- ↑ Clapton, N.: Alessandro Moreschi and the World of the Castrato (London, 2008), p. 197–216
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castrato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.