Anar al contingut

Guitarra elèctrica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guitarra elèctrica
Artícul principal → Guitarra.


La guitarra elèctrica és un instrument de corda en el que, a diferència de la guitarra espanyola o la guitarra acústica, el cos no complix la funció de caixa de resonància per a amplificar el sò. En el seu lloc, el sò es produïx per mig d'inducció electromagnètica: les pastilles (o micròfons) capten la vibració de les cordes metàliques i la convertixen en una senyal elèctrica que s'envia, a través d'un cable, a un amplificador o a un sistema de processament com a pedals d'efectes.

El timbre i el caràcter del sò es veuen influïts per la construcció i els materials de l'instrument, destacant especialment la fusta del cos i el màstil, el disseny i l'ubicació de les pastilles, i la llongitut de l'escala. Atres components com el pont i la cejilla també aporten matisos al sostingut (sustain) i a la resonància de les cordes.

Ya que la senyal generada per les pastilles és relativament dèbil, esta deu ser amplificada abans de ser emesa per un altaveu. Una de les majors ventages de la guitarra elèctrica és que la seua senyal d'eixida pot ser fàcilment alterada per mig de circuits electrònics. Açò permet modificar el sò original en una vasta gama d'efectes, sent la distorsió, el reverb i el delay alguns dels més emblemàtics.

Encara que els primers experiments varen començar en la década de 1920, la guitarra elèctrica va sorgir formalment en els anys 30 per la necessitat dels músics de jazz de les grans orquestes (Big Bands) d'aumentar el seu volum per a no ser opacados pels instruments de vent. Des de llavors, ha evolucionat gràcies al desenroll de sistemes analògics i digitals, convertint-se en l'eix fonamental de gèneros com el roc and roll, el heavy metal, el blues i el funk.

Història

[editar | editar còdic]

La guitarra elèctrica va ser inventada entre les primeres dos décades de el XX, concretament en 1920. Era un tipo de guitarra molt corrent i normalment de fabricació casera el disseny de la qual s'assemblava a un refrigerador i se solia tocar en la tècnica slide. La llabor de Leo Fender en 1950 escomençaria la revolució d'eixe instrument aplegant a comercialisar-se a nivell mundial. Sense saber-ho, Leo Fender crearia una gran història en la seua nova invenció. A partir d'eixe moment varen ser molts els instruments que varen sofrir alteracions en el seu disseny acústic tradicional i varen incorporar algun tipo de sistema elèctric. La guitarra va ser un dels primers en adaptar-se i a pesar de que vàries marques varen innovar en eixa direcció en poc temps, la manufactura de la primera guitarra elèctrica se li pot atribuir a la marca Rickenbacker.

Els primers músics en adoptar este sistema per a tocar varen ser guitarristes d'operetes i jazz, els qui prèviament no contaven en els mijos per a que el seu instrument s'escoltara dins de les orquestes. Leo Fender va dissenyar la primera guitarra elèctrica sòlida en màstil desmontable i poques peces, per a que els intérprets no tingueren problemes en tindre que canviar peces de l'instrument gastades o trencades per l'us. Era el naiximent de la Fender Broadcaster, la qual tenia forma de telecaster pero va tindre problemes en el nom en Gretsch qui li va prohibir utilisar eixe nom les guitarres d'eixos anys són conegudes com Nocaster fins que es va inventar el nom de "Telecaster", primera de moltes guitarres elèctriques de cos sòlit, donant pas a una era de músics.

Estructura

[editar | editar còdic]

La guitarra elèctrica està formada per les següents parts:

  1. clavijero;
  2. cella o cejilla;
  3. clavilla;
  4. trasts;
  5. tensor del màstil o "ànima";
  6. marcadors de posició;
  7. diapasón;
  8. màstil;
  9. cos;
  10. càpsules o pastilles;
  11. controls de volum i to;
  12. pont;
  13. protector o golpeador (opcional).

Aparte de les mencionades, es pot agregar accessoris com a parts externes de la guitarra; com la púa o vitela, slides, ponts, entre uns atres.

  • El cos normalment és de fusta (els models tradicionals de cos sòlit utilisaven aliso, caoba, o fresno, a pesar de que en els últims temps es va començar a utilisar una gran varietat de noves fustes). Models més moderns i alternatius utilisen fibra de carbono, ferro o materials sintètics com el policarbonat. Estaja en la part interior els components electrònics i pot ser sòlit, semisólido o totalment buit, s'ha experimentat en els últims anys en variables com a cartó i plàstic, de la mateixa forma s'ha fusionat la forma física del cos de la guitarra en sistemes digitals per a conseguir diferents #sonoritat valent-se de sistemes midi.
  • El màstil també sol estar fet d'una o vàries peces de fusta (tradicionalment arce o caoba, a voltes cobert per una capa de fusta anomenada diapasón de palorrosa, ébano o atres fustes dures), és construït en una barra d'acer o un atre material molt resistent en el seu interior, cridada ànima, que té el fi de contrarrestar la tensió de les cordes i mantindre la linealidad del mateix. Els dos sistemes més populars de construcció ho coloquen entornellat al cos (com en la majoria de les guitarres Fender) o be encolado al mateix (sistema típic de la marca Gibson). Una atra alternativa són les guitarres tipo neck-trough, a on el màstil continua travessant el cos, en els costats del mateix encolados a ell. La pala o clavijero, és l'extrem del màstil a on les cordes es enrollan a les clavilles (mecanismes accionados per un tornell sense fi que regula la seua tensió). Sol dur inscriptos el logo de la marca i el nom del model de la guitarra, ya que és la part que mai queda coberta per l'intérpret en tocar.
  • El clavijero partix que es troba dalt del màstil i a on se situen les clavilles. Ademés, en este s'agarren les cordes de la guitarra. Generalment és la part en a on el fabricant imprimix el seu logotip, en l'última década s'han desenrollat sistemes de afinación robòtic deixant de costat els afinadors.
  • Trast fines tires de metal incrustades en el diapasón del màstil. L'altura del trast té una gran influència en cóm se sent l'instrument en tocar-ho. Es troba predominat per la distància entre la corda i la superfície del diapasón. Entre els distints tipos de trasts podem mencionar:
    • Trasts molt alts i amples. Es recomanen per a solistes. Permeten gran velocitat per l'absència de fricció entre el diapasón i les puntes dels dits. També facilita els estiramientos, com "bendings", "hammer on" i "pull off". Els trasts més amples són més cómodos en moure's pel diapasón que els alts i estrets. Els trasts alts poden generar problemes de afinación si se'ls eixercix massa pressió a les cordes.
    • Trasts amples i baixos. Solen ser molt cómodos per a esgolar-se pel diapasón pero no tant per als "bendings" per la fricció entre els dits i el diapasón. Permeten menor número de nivellat, en lo que deuen ser canviats més a sovint.
    • Trasts estrets i baixos. En els 50´ i 60´ la guitarra elèctrica jugava un rol principalment rítmic i estava equipada en trasts molt estrets i baixos. Este tipo de trast és típic en instruments vintage.
    • Trasts Medium Jumbo. Oferixen un bon tacte per a bendings i són més cómodos per a moure's a través del diapasón. La seua construcció estreta millora la afinación i es poden nivellar vàries voltes abans de ser substituïts. Són ideals per a músics versàtils que toquen tant la part rítmica com els #solo.
  • Pont punt fix que sosté les cordes de la guitarra. En general existixen dos tipos de ponts: fixos i mòvils (estos últims són cridats trémolo en ocasions).
    • Ponts fixos. Són comuns en guitarres acústiques, semiacústicas i moltes de cos sòlit. Lo que tenen en comú en el seu disseny és que la tensió de les cordes no es modifica momentàneament mentres es toca l'instrument.
    • Ponts mòvils o trémolo. Permeten al guitarriste allaugerar la tensió en les cordes en espentar una palanca especial. En soltar-la, el pont retorna a la seua posició original, resultant en la mateixa tensió i afinación original.
    • Ponts semi-flotants. Permeten al guitarriste utilisar una palanca (tremolo), pero en una flexibilitat menor que un pont mòvil.

Components

[editar | editar còdic]

Les pastilles electromagnètiques (pickup en anglés) estan formades per un iman permanent rodejat per un bobinado d'aram de coure. Quan un cos metàlic ferromagnético es mou dins del camp magnètic de l'iman permanent es provoca una corrent induïda en el bobinado proporcional a l'amplitut de moviment i de freqüència igual a la de l'oscilació del cos. Esta corrent és molt dèbil, per lo que el cablejat de l'interior de la guitarra i el que va des d'esta fins a l'amplificament deu estar molt ben apantallado, per a evitar sorolls paràsits.

Les pastilles electromagnètiques es troben en diverses formes, pero normalment dos: les single coil en un sol núcleu magnètic i les humbucker (de l'anglés hum, zumbido) en dos núcleus magnètics i doble bobinado per a eliminar sorolls. Les primeres són les més comunes, el bobinado simple dona a l'instrument un sò més lluent pero generen una descàrrega o soroll en ser saturada per algun efecte de distorsió. Este tipo de pastilles poden ser observades en guitarres tipo Stratocaster o Telecaster. El doble bobinado de les segones permet bàsicament eliminar eixe soroll i la descàrrega que es genera en les pastilles simples, i ademés, un sò més greu, gros i nítit. Guitarres de la marca Gibson, com els models Els Paul i SG, utilisen este tipo de micròfons. Estes últimes solen ser les preferides per a distorsionar la seua senyal en estils roc més "durs".



Les pastilles piezoelèctriques es basen en el efecte piezoelèctric d'alguns materials com el cuarzo que en ser deformats en un pla provoquen una corrent proporcional a la deformació produïda. Solen anar en el pont o en els assents de les cordes puix deuen estar en contacte casi directe en la corda. El seu sò és més natural que el de les electromagnètiques. A diferència de les pastilles simples o dobles, estes presenten un preamplificador integrat que li dona al sò molta més guany, nitidea i volum. També són cridades pastilles ceràmiques ya que no presenten els imans a la vista com sí ho mostren els micròfons anteriorment nomenats. Es poden observar colocades en vàries guitarres de la marca Jackson o ESP. No estan afectades per camps elèctrics o magnètics per lo que són immunes al cridat "soroll" elèctric procedent de motors, luminarias fluorescents o aparats electrònics.

El restant dels circuits que es troben en la guitarra elèctrica estan formats per potenciómetros de volum, un commutador de canvi de pastilles, condensadores com a filtre de to, i potenciómetros de to associats a estos condensadores. Poden aplegar a ser més complexos, segons les necessitats del guitarriste, aplegant-se inclús a introduir un menut preamplificador (previ) o equalisador transistorizado alimentat per una pila o bateria. Açò aumenta la senyal d'eixida i acusa menys el soroll paràsit. En este cas es parla de “circuitería activa” front a la “circuitería passiva” que carix d'este previ. Estos previs solen estar construïts entorn a amplificadors operacionals caracterisats pel seu alt rendiment, baix consum i menut tamany.

Un pas més allà és l'inclusió de pastilles MIDI per a utilisar la guitarra en sintetisadorés i generar sons en ells.

Algunes guitarres elèctriques també conten en un sistema en el pont que genera un efecte de vibrato cridat palanca o trémolo.

Este dispositiu va ser introduït per primera volta en les guitarres dels anys 50 reemplaçant al pont fix. Eixe nou sistema conta en resorts que permeten un moviment que pot estirar i afluixar les cordes generant vibració i la modificació del to a preferència del músic.

El primer sistema de palanca va ser el "Bigsby", consistia en un braç metàlic la tensió del qual era sostinguda per un sol resort, en moure's el braç, les cordes variaven la tensió canviant la seua afinación. Estos sistemes se seguixen observant en guitarres semisólidas, sobretot en models de la marca Gretsch.


El sistema de palanques de Fender va ser el més usat en les décades del 70 i 80 i actualment és elegit per mils de músics en el món. A diferència del Bigsby, el qual contava en un sol resort, este sistema conta en un opcional de cinc resorts en la part posterior del cos de la guitarra, pero generalment quan un adquirix una guitarra de fàbrica en este tipo de palanca, du solament tres. Açò permet que la afinación siga més "perfecta" i no produïxca una desafinación una volta accionada la palanca.

El sistema Floyd Rose també és un dels dispositius més usats actualment per molts guitarristes, generalment d'estils de roc pesat, siga metal, heavy o hard roc. Este sistema conta en l'opció de cinc resorts com Fender, pero a diferència d'esta, conta en una morsa que trava les cordes en el clavijero impedint la seua fricció. Per açò, en un principi, una volta travades les cordes no es podia tocar la afinación, per lo que es va crear un sistema de microafinadores en el pont que conseguien afinar la guitarra una volta travada.

El sistema flotant és una variació del Floyd Rose. Conta en totes les característiques de l'anterior pero a diferència d'aquell, est té doble acció, és dir, tant afluixa les cuerdo com les estira més allà de la seua afinación estàndar. El sistema bàsicament funciona aixina: els resorts ubicats en la part posterior de la guitarra creen una força que és directament proporcional a la força que eixercixen les cordes sobre el pont. Açò crea la sensació, en estar minuciosament calibrat, que el sistema "estiga en l'aire", o com el seu nom ho indica, siga flotant. La més exitosa marca és Edge, una versió millorada del Floyd Rose, feta per Ibanez.


Eixecució

[editar | editar còdic]

La guitarra elèctrica és un instrument que posseïx una gran cantitat de formes d'eixecutar una nota i, a pesar de que la seua sustain és llimitat com en el piano, al contrari que en est, existixen numeroses formes de variar el sò una volta eixecutat. A pesar de ser un instrument de creació relativament recent (en comparació als instruments clàssics i populars en general), molts guitarristes han anat innovant i afegint noves tècniques, moltes extretes d'atres instruments i adaptades a la guitarra elèctrica.

Tècniques de mà dreta

[editar | editar còdic]
  • Palm mute
  • Pick scrape o pick slide
  • Alternate picking o púa alterna.
  • Downpicking o púa avall
  • Rake
  • Rasgueado
  • Sweep picking o #agranada
  • Fingerpicking o tècnica de dits
  • Hybrid picking
  • Trémolo
  • Chicken picking
  • Tapping
  • Slap
  • Harmònic natural
  • Tècniques de tremolo bar

Tècniques de mà esquerra

[editar | editar còdic]
    • Bending up
    • Bending down
    • Prebend
  • Vibrato
  • Glissando o slide
    • Legato slide (lligat esgolant)
    • Shift slide (canvi esgolant)
    • Slide des d'avall cap a la nota
    • Slide des de dalt cap a la nota
    • Slide des de la nota cap a avall
    • Slide des de la nota cap a dalt
  • Lligats
    • Hammer on
    • Pull off
  • Trinat
  • Nota morta
  • Tapping de mà esquerra
  • Harmònic artificial
    • Pinch
    • Tap
    • Semi
    • Feedback

Sons i efectes

[editar | editar còdic]

Mentres que una guitarra acústica produïx sò per l'efecte de la vibració que provoquen les cordes en el cos i per l'aire dins d'est, el sò d'una guitarra elèctrica és una senyal produïda per un camp electromagnètic induït, generat per la vibració de corda metàliques propenques a la pastilla i uns receptors sensibles ("pickup" en anglés). La senyal és llavors molejada del seu camí a l'amplificador usant una varietat de dispositius o components que modifiquen el to i atres característiques de la senyal. No obstant, la fusta de la guitarra i en general molts dels components influïxen en el sò de la guitarra.

La música per a guitarra o baix, en moltes ocasions no ve escrita en els pentagrames tradicionals, sino que ve escrita en tablaturas. Són com els pentagrames, pero sol tindre sis o quatre llínees, representant cada llínea una corda. A diferència dels pentagrames, no es representa la nota, sino la posició dels dits sobre els trasts. Per a indicar que és una tablatura i no un pentagrama, s'indica en les lletres TAB en sentit vertical al començ de l'obra. Este TAB tindria el mateix significat que la clau de percussió.


En la guitarra o en música vocal els tenors, estan afinados una octava més greu de lo que indica la clau en la que estan escrites les seues partitures, en este cas, clau de sol. En atres casos, ocorre al contrari, i l'instrument està afinado una octava més aguda de lo que indica la seua clau, com per eixemple, la flauta píccolo, que té les seues partitures escrites en clau de sol. A açò se li crida transposició d'octava.

Per a senyalar que l'instrument està emetent els sons en una octava de diferència de lo escrit en la partitura, s'afig un 8 menut a la part inferior de la clau, en el cas de que siga una octava més greu, i un 8 en la part superior de la mateixa en el cas de que siga una octava més agut.


Afinación

[editar | editar còdic]

Les cuerdo de la guitarra es nomenen d'avall cap a dalt —des de les més agudes a les més greus— en números ordinals: primera corda o cuerdo prima, segona corda, tercera corda, etc. També li les coneix en el nom de la seua nota de afinación, com es fa també en els violins, violes, violonchelos i contrabajos:

  1. La corda la meua (la primera corda, afinada en el el meu4)[1]
  2. La corda si (la segona corda, afinada en el si3).
  3. La corda sol (la tercera corda, afinada en el sol3).
  4. La corda re (la quarta corda, afinada en el re3).
  5. La corda la (la quinta corda, afinada en el la2).
  6. La cuerdo la meua (la sexta corda, afinada en el el meu2).

Esta afinación és la normal, pero moltes voltes s'usen unes atres. Algunes de les més comunes són: · Totes les cordes baixades un semitono. · Totes les cordes baixades un to. · Totes les cordes baixades dos tons. · D Dropped: afinación comú, pero en la 6ª corda baixada un to. · C Dropped: afinación baixada un to, pero en la 6ª corda baixada dos tons sobre la afinación comuna.

En les partitures les cordes es nomenen en números romans: I, II, III, IV, V i VI. Les obres per a guitarra s'escriuen en clau de sol.

A les tres cuerdo més greus —la quarta, quinta i sexta corda i, particularment, a esta última— li les crida “bordones”, degut a que “bordonear” és l'eixecució d'un baix acompanyant d'una obra de música.

També es canvien les tonalitats de les cordes posant una cejilla que se situa un trast més alt per cada semitono que es vullga aumentar. Per eixemple si es coloca una cejilla en el primer trast la afinación seria la següent: fa1, do1, lab2, mib2, sib3 i fa3.

La guitarra de dèu cordes és com la suma d'una guitarra comuna de sis cordes i un contrabajo (afinado normalment: sol², re² , la¹ i la meua¹).

Amplificament

[editar | editar còdic]

L'amplificament és el procés de multiplicar la senyal elèctrica i fer-la audible per mijos electrònics. Este procés es produïx en vàries etapes fins a aplegar al altaveu que és l'últim esclavó de la cadena.

El timbre de la guitarra elèctrica es modifica per quatre principals factors: la guitarra, les pastilles, la etapa de potència, i els altaveus. Els amplificadors poden funcionar per mig de vàlvules o transistors. Inicialment incorporaven vàlvules, pero en l'aparició de les noves tecnologies en l'electrònica varen ser paulatinament substituïdes per transistors, de menor tamany i cost. No obstant, el sò característic que proporcionen les vàlvules, especialment quan es distorsiona el sò, fa que estes siguen l'opció preferida per molts guitarristes i ha segut la causa de que continuen fabricant-se. Aixina i tot, el preu d'estos equips és sempre més elevat: un amplificador Vox AC15 de 15 vats equipat en vàlvules pot costar més del triple que un Vox pathfinder d'igual potència equipat en transistors, sent eixa la principal diferència entre abdós (junt en l'us d'altaveus Celestion Blue en l'AC15 i una rèplica més econòmica en el Pathfinder).


Els amplificadors de transistors s'enfoquen per tant més al mercat del músic aficionat, mentres que els de vàlvules es dirigixen tant a professionals com a aficionats. Per lo general, és estrany trobar un amplificador de gama alta que no estiga equipat en vàlvules.

Per a l'amplificament en públic la pren pot realisar-se directament de l'eixida de guitarra, lo que donaria una separació òptima respecte al restant dels instruments. L'eixida de la guitarra deu anar a l'entrada de llínea de la taula, podent succeir que la senyal entregada siga molt dèbil i necessite un fort amplificament, en el cas del qual deurà encaminar-se a l'entrada de micròfon de la taula. ya que l'eixida de la guitarra pot ser d'alta impedència (per eixemple 10 quilo-ohms), caldrà situar en funcionament el atenuador, PAD, de l'entrada de micròfon de la taula, lo que eleva la impedència d'entrada d'esta i reduïx el fort guany de l'amplificador de MIC. Si açò no és suficient, es pot utilisar un transformador reductor d'impedència (direct-box) que, per eixemple, #present 50 quilo-ohms a l'eixida de la guitarra i 600 ohms al cable que va a l'entrada de micròfon de la taula este mateix transformador pot realisar la transformació de llínea asimètrica a simètrica.

La majoria dels músics preferixen el sò del seu amplificador i monitor, al que s'obté per una conexió directa. En estos casos, la pren deurà realisar-se en un micròfon, el qual se situarà a una distància reduïda (5-30 cm) de l'altaveu del monitor. Si es desija obtindre un sò dur, carregat als tons mijos, és recomanable alinear l'eix del micròfon a l'eix de l'altaveu; per a conseguir una sonoritat més dolça, en major presència d'aguts, apta per a guitarres rítmiques, es pot alterar l'àngul del micròfon con relación a l'eix de l'altaveu fins a obtindre el to desijat. Si ben alguns recomanen ocupar l'amplificador a baix volum, per a evitar la distorsió que solen introduir, molts guitarristes agraden del sò de la distorsió produïda per la sobrecàrrega de l'amplificador, per lo que serà recomanable tindre equips que poden respondre de manera adequada davant alts volums.

També pot realisar-se una mescla en abdós tipos de pren si a l'eixida de guitarra se'ls conecta un transformador doble, en I, que permeta donar senyal adaptada al canal de la taula i a l'amplificador de guitarra; en este cas es podrà jugar en el balanç d'abdós prens. Degut a que abdós prens es realisen en directe o molt prop de l'altaveu, no es capta reverberació, que deurà suministrar-se artificialment.

Molts guitarristes inclouen efectes al seu sò per a colorearlo o donar-li un matís personal o especial a algunes de les seues cançons. Açò es conseguix en processadors d'efectes o pedals d'efectes, (digitals o analògics) inclosos en alguna etapa de l'amplificament. Efectes usats són l'anteriorment nomenada reverberació, delay (retart o eco), chorus (efecte de cor), phaser (variador de la fase d'ona), wah-wah, trémolo, octavadores, compressió d'àudio, etc.

Els guitarristes donen tanta importància a l'instrument com al amplificador, aplegant a crear triànguls artiste-guitarra-amplificador com, per eixemple:

Formant part intrínseca del seu sò particular i usant diferents models i marques segons les seues necessitats creatives o tonals.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El meu3 segons la notació franc-belga, que denomina do3 a la nota central d'un piano.


Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guitarra_elèctrica&oldid=647287»