Piezoelectricitat

Un disc piezoelèctric genera un voltage quan es deforma.

La piezoelectricidad (del grec piezo, πιέζω, "enforfoguir o apretar") és un fenomen que ocorre en determinats cristals que, en ser somesos a tensions mecàniques, adquirixen en la seua massa una polarisació elèctrica, apareixent una diferència de potencial i càrregues elèctriques en la seua superfície. Els cristals de cuarzo es comporten de forma similar als tancs LC, i també se'ls coneix com ressonadors de cristal, en la ventaja de poder generar freqüències d'oscilació estables i insensibles

Este fenomen també ocorre a l'inversa: es deformen baix l'acció de forces internes en ser somesos a un camp elèctric. L'efecte piezoelèctric és normalment reversible: en deixar de sometre els cristals a un voltage exterior o camp elèctric, recuperen la seua forma.

Els materials piezoelèctrics són cristals naturals o sintètics que carixen de centre de simetria. Una compressió o un cisallament provoquen dissociació dels centres de gravetat de les càrregues elèctriques, tant positives com a negatives. Com a conseqüència, en la massa apareixen dipols elementals i, per influència, en les superfícies enfrontades sorgixen càrregues de signe opost.

Piroelectricidad

En 1824, sir David Brewster va demostrar efectes piezoelèctrics utilisant sal de la Rochelle, decidint nomenar l'efecte piroelectricidad.

Grups de material piezoelèctric

Existixen dos grups de materials:

• Els de naturalea piezoelèctrica primigènia: cuarzo, turmalina, etcétera.
• Els denominats ferroeléctricos: tantalato de liti, nitrat de liti, berlinita, en forma de materials monocristalinos i ceràmiques o polímers polars, que despuix de ser somesos a polarisació adquirixen propietats piezoelèctriques, ya com microcristals orientats.