Anar al contingut

Sintetisador

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sintetisador

Un sintetisador és un instrument musical de tipo electrònic que, a través de circuits, genera senyals elèctriques que després són convertides a sons audibles. Una característica que diferencia al sintetisador d'atres instruments electrònics és que els seus sons poden ser creats i modificats. Els sintetisadors poden imitar atres instruments o generar nous timbres. Usualment són eixecutats a través d'un teclat. Els sintetisadors que no conten en algun tipo de controlador són cridats "mòduls de sò" (o en el cas de ser mòduls verticals aïllats en format rack: modular) i són controlats a través de MIDI o control de voltage. No deu confondre's el concepte de mòdul de sò (un sintetisador sense teclat, governat per una entrada MIDI) en el de sintetisador modular, que habitualment són dispositius analògics complets, encara que dividits a la seua volta en mòduls.

Els sintetisadors usen varis métodos per a generar i processar una senyal, podent ser de forma analògica o digital. Entre les més populars tècniques de #síntesis estan: #síntesis aditiva, #síntesis substractiva, de modulació de freqüència, de modelació física, modulació de fase i #síntesis basada en samples. Atres formes no tan comunes de #síntesis (vore Tipos de #síntesis) inclouen #síntesis subarmónica, una variant de la #síntesis aditiva a través de subarmónicos (usada pel mixture Trautonium), i #síntesis granular, una #síntesis basada en samples a través de #síntesis de sons, generalment dona com a resultat paisages sonors.

Primers instruments elèctrics

Un dels primers instruments elèctrics, el "telégraf musical", va ser inventat per l'ingenier elèctric Elisha Gray qui va solicitar una palesa el 27 de giner de 1876.[1] Accidentalment va descobrir la generació de sons a través de la pròpia vibració d'un circuit electromagnètic, i va inventar un oscilador bàsic d'una nota. Este "telégraf musical" va usar una lengüeta d'acer en oscilacions creades per electromagnetos transmeses per una llínea telegràfica. Gray també va implementar una bocina senzilla en els següents models. Constava d'un diafragma que vibrava en un camp magnètic, fent a l'oscilador audible.[2][3]

Este instrument va ser un instrument musical electromecànic remot que usava telegrafia i un brunzidor elèctric que pot generar un timbre en un sò fix. No obstant, caria d'una funció de #síntesis de sò arbitrària. Alguns erròneament ho han cridat "El primer sintetisador".[4][5]

Primers sintetisadors auditius – òrguens de roda tonal

En 1897, Thaddeus Cahill va inventar el telearmonio (o dinamófono) el qual usava dinamos (antics generadors elèctrics),[6] era capaç de realisar #síntesis aditiva com l'orgue Hammond, el qual va ser inventat en 1934. No obstant, el negoci de Cahill no va ser exitós per vàries raons (el tamany del sistema, la ràpida evolució dels electrònics, diafonía en la llínea telefònica, etc.), i instruments similars pero més compactes que subsecuentemente varen ser desenrollats, com els òrguens de roda tonal.

Sorgiment de l'electrònica i els primers instruments electrònics

En 1906, l'ingenier nortamericà Llig De Forest, guiat per la "era dels electrònics",[7] va inventar el primer bulbo amplificador, cridat Audión. Açò va dur al desenroll de noves tecnologies de l'entreteniments, incloent la ràdio i el cine sonor. Estes noves tecnologies també varen influenciar a l'indústria de la música resultant en varis dels primers instruments musicals electrònics que varen usar bulbos, incloent:

La majoria dels primers instruments varen usar "circuits heterodinos" per a produir audiofrecuencias, i estaven llimitats per les seues capacitats de #síntesis. Ondes Martenot i Trautonium es varen trobar en un desenroll continu per vàries décades, finalment varen desenrollar qualitats similars a sintetisadors posteriors.

Sò gràfic

En la década de 1920, Arseny Avraamov desenrolle varis sistemes de sò gràfic,[10] i sistemes similars al sò gràfic varen ser desenrollats al voltant del món, com els vists en Holzer 2010.[11] En 1938, l'ingenier de l'URSS Yevgeny Murzin va dissenyar una ferramenta de composició anomenada ANS, va ser un dels primers sintetisadors aditius en temps real usant optoelectrònics. Encara que la seua idea de reconstruir el sò a partir de la seua image era molt simple, l'instrument no va ser portat a terme fins al cap de 20 anys, en 1958, Murzin era "un ingenier que va treballar en àrees no relacionades a la música" Kreichi (1997).[12]

#Síntesis substractiva i sintetisadors polifònics

En la década dels trenta i quaranta, els elements bàsics requerits per a la #síntesis sustractiva analògica moderna— osciladors, filtres, controls de envolventes, i vàries unitats d'efectes— ya havien aparegut i varen ser implementades en vàries instruments electrònics.

Els primers sintetisadors polifònics varen ser desenrollats en Alemània i en Estats Units. L'orgue Warbo Formant va ser desenrollat per Harald Bode en Alemània en 1937, era un teclat de quatre tecles/veus en dos filtres de formantes i un control dinàmic de envolventes[13][14] i possiblement manufacturado comercialment per una fàbrica en Dachau, concorde a 120 years of Electronic Music.[15] El "Novachord" de la marca Hammond va ser llançat en 1939, era un teclat electrònic que usava dotze sets d'osciladors per octava en divisores d'octaves per a generar el sò, en vibrato, un ressonador en banc de filtres i un controlador de envolventes dinàmic. Durant els tres anys que Hammond manufacturó este model, 1069 unitats varen ser enviades, pero la producció va ser detinguda per l'inici de la Segona Guerra Mundial.[16][17] Abdós instruments varen ser antecessors dels òrguens electrònics i els sintetisadors polifònics.

Teclats electrònics monofònics

Durant els quaranta i cinquanta, ans que foren populars els òrguens electrònics i s'introduïren dels òrguens combo, un número d'instruments monofònics portàtils en chicotets teclats varen ser desenrollats i comercialisats. Estos chicotets instruments consistien d'un oscilador electrònic, un efecte de vibrato, filtres passius, etc., i la majoria d'ells paréntesis (a excepció del Clavivox) varen ser dissenyades per a l'us en ensambles convencionals, en lloc d'instruments experimentals per a estudis de música electrònica que despuix estarien involucrats en sintetisadors moderns. Alguns d'estos chicotets instruments són:

Atres innovacions

A finals de la década dels quaranta, l'inventor i compositor canadenc Hugh Li Caine va inventar el Electronic Sackbut, héroe dels primers instruments en permetre controlar en temps real tres aspectes del sò (volum, to i timbre), hui en dia, sensibilitat a la pressió, perilla de to. Els controladors inicialment varen ser implementats com "teclats sensibles a la pressió multidimensionales" en 1945, despuix varen ser canviats a un grup ribalt de controladors recuperats per la mà esquerra en 1948.[18]

En Japó, a inicis de 1935, Yamaha va llançar el Magna organ,[19] un instrument en teclat multi-tímbrico construït a partir de pastilles i orificis bufats de manera elèctrica.[20] Era similar al harmònium electrostàtic desenrollat per Frederick Albert Hoschke en 1934 i manufacturado per Everett i Wurlitzer fins a 1961.

No obstant, a lo manco un japonés no estava satisfet en eixa situació en eixe llavors. En 1949, el compositor japonés Minao Shibata va discutir sobre el "concepte d'un instrument musical en un alt nivell d'eixecució que poguera sintetisar qualsevol tipo d'ones sonores", i que "..anara operat de manera senzilla", predient que en tal instrument, "...l'escena de la música canviaria de manera dràstica".[21][22]

Estudis de música electrònica com a sintetisadors de sò

Despuix de la Segona Guerra Mundial, la música electrònica, inclosa la música electroacústica i la música concreta va ser creada per compositors contemporàneus, i numerosos "estudis de música electrònica" varen ser establits en tot lo món, especialment en Bonn, Colónia, París i Milà. Estos estudis estaven comunament replets d'equips electrònics incloent osciladors, filtres, cintes, consoles d'àudio, etc., i tot l'estudi funcionava com un sol sintetisador de sons.

Orige del terme "sintetisador de sò"

Entre 1951 i 1952, RCA va produir una màquina anomenada "sintetisador de música electrònica"; no obstant, era una "màquina de composició", degut a que no produïa els sons en temps real.[23]

RCA va desenrollar el primer "sintetisador de sons programable", RCA Mark II Sound Synthesizer instalant-ho en Columbia-Princeton Electronic Music Center en 1957.[24] Compositors prominents incloent a Vladimir Ussachevsky, Otto Luening, Milton Babbitt (Composition for Synthesizer, 1961; Ensembles for Synthesizer, 1964), Halim El-Dabh, Bülent Arel, Charles Wuorinen i Mario Davidovsky varen usar el sintetisador de RCA en vàries de les seues composicions.[25] Icònica va ser la gravació de Tragoedia (1968), d'Andrew Rudin en Nonesuch Records i Turnabout Records.[26]

Artícul principal → Robert Moog.


Entre 1959 i 1960, Harald Bode va desenrollar un sintetisador modular i un processador de sons,[27][28] i en 1961, va escriure explorant el concepte d'un sintetisador modular portàtil usant les noves tecnologies dels transistors.[29][30] Les seues idees varen ser represes per Donald Buchla i Robert Moog en Estats Units i Paul Knetoff en Itàlia[31][32][33] al mateix temps:[34] entre ells, Moog és conegut com el primer dissenyador de sintetisadors que va popularisar la tècnica de "control de voltage" en instruments musicals analògics.[34] En paralel al treball de Moog, Buchla i Ketoff atres lutieres electrònics es trobaven desenrollant invencions al voltant d'esta idea en distintes parts del món. A mitan de la década del xixanta Raúl Pavón Sarrelangue desenrolla en Mèxic un sintetisador analògic al que bateja "Omnifón".[35] L'autor explicarà en el seu llibre (décades més tarde) que este sintetisador posseïa un “un oscilador d'ones senoidal, quadrada i rampa, variables contínuament entre 10 hz i 20 kHz, i en una purea d'ona que no he vist fins a la data en cap sintetisador comercial”. Tenia ademés “un generador de envolvente, una série de filtres tímbricos, un generador de soroll blanc i atres facilitats”. No obstant el Omnifón no va conseguir transcendir el fet de ser un invent aïllat desenrollat per a us personal. Pavón Sarrelangue explica amargament el destí de l'instrument: "¿Els meus aparats?, bo, el temps ha passat i no tenen més valor ara, si acàs, que el d'haver segut els precursors de la música electrònica en Mèxic, si és que no existix algun atre ingenier més fracassat que yo, en instruments més antics. També representen una indústria més que va morir sense haver naixcut, per obra i gràcia de la nostra apatia i indiferència tradicionals (es va oferir la fabricació a varis fabricants d'equip electrònic). Aixina, el teclat electrònic va tornar al seu mudez primitiva, davant les veus potents de Moog, Buchla, EMS... i tots els que a cada moment irrompen en noves idees i en capitals i respal per a la seua fabricació i comercialisació, que segurament trobaran una acceptació calorosa en ambients més progressistes que el nostre".[36]

Robert Moog va construir el seu primer prototip entre 1963 i 1964, i va ser encarregat per Alwin Nikolais Danse Theater en Nova York;[37] mentres que Donald Buchla va ser comissionat per Morton Subotnick. [38][39] Fins a finals dels anys xixanta i principis dels anys setanta, el desenroll de components d'estat sòlit chicotets varen permetre als sintetisadors ser instruments portàtils, com lo havia propost Harald Bode en 1961. A inicis de la década dels huitanta, les companyies estaven venent versions compactes i de baix preu dels sintetisadors per al públic. Açò, junt en el desenroll del protocol Musical Instrument Digital Interface (MIDI), va fer més fàcil integrar i sincronisar sintetisadors i atres instruments electrònics per al seu us en la composició musical. En els noranta, els emuladors de sintetisadors varen començar a aparéixer per a computadores, coneguts com sintetisadors de software. Posteriorment, VST's i atres plugins eren capaces d'emular l'hardware de sintetisadors clàssics fins a cert punt.

El sintetisador va tindre un considerable efecte sobre la música de el XX.[40] Micky Dolenz de The Monkees va comprar un dels primers sintetisadors Moog. La banda va ser la primera en llançar un àlbum implementant el sintetisador Moog en Pisces, Aquarius, Capricorn & Jones Ltd. en 1967,[41] el qual va dur a ser número un en les llistes. L'àlbum The In Sound From Way Out! de Perrey and Kingsley usant el moog i cintes va ser llançat en 1966. Uns mesos despuix, els Rolling Stones en "2000 Light Years from Home" i la cançó principal de l'àlbum "Strange Days" (1967) de The Doors també varen incloure un Moog, tocat per Brian Jones i Paul Beaver respectivament. En el mateix any, Bruce Haack va construir un sintetisador caser que va mostrar en Mister Rogers Neighborhood. El sintetisador incloïa un sampler que gravava, almagasenava, tocava i repetia sons controlats per switches, sensors de llum i el contacte en la pell humana. Switched-On Bach (1968) de Wendy Carlos, gravat utilisant sintetisadors Moog, va influenciar a diferents músics de l'época i és una de les gravacions més populars de música clàssica,[42] junt en els discs d'Isao Tomita (en particular Snowflakes llaure Dancing de 1974), qui a l'inici de la década dels setanta va utilisar sintetisadors per a crear nous sons artificials (en lloc d'usar instruments reals).[43] [44]

El sò del Moog va alcançar el mercat massiu en "Bookends" (1968) de Simon and Garfunkel i "Abbey Road" de The Beatles el següent any; centenars de gravacions populars següents varen utilisar sintetisadors, freqüentment el Minimoog. Els falcons de música electrònica de Beaver and Krause, Mec's Expanding Head Band, The United States of America i White Noise varen aplegar a alcançar una considerable audiència i músics pertanyents al gènero de roc progressiu com Richard Wright de Pink Floyd i Rick Wakeman de Yes varen començar a utilisar els nous sintetisadors portàtils de manera activa. Stevie Wonder i Herbie Hancock també varen contribuir a la popularitat dels sintetisadors en la música afroamericana.[45][46] Entre els primers usuaris es trobaven a Keith Emerson d'Emerson, Lake & Palmer, Todd Rundgren, Pete Townshend i Vincent Crane de The Crazy World of Arthur Brown. En Europa, el primer senzill número un i en incloure un Moog de manera prominent va ser Són of My Father (1972) de Chicory Tip.[47]

Teclats polifònics i la revolució digital

En 1978, l'èxit del Prophet-5, un sintetisador polifònic en un microprocessador controlat per teclat, va ajudar a l'adaptació dels sintetisadors cap a un entorn més modern, en comparació a les unitats modular i més enfocat a instruments en teclat menuts.[48] Este factor va ajudar a accelerar l'integració dels sintetisadors en la música popular, un canvi des del Minimoog, i posteriorment ARP Odyssey.[49] Els primers instruments electrònics polifònics dels setanta, varen començar com sintetisadors de cordes abans d'alvançar a multi-sintetisadors incorporant funcions monopólicas i més, gradualment varen passar de moda per nous models sintetisadors que permetien assignar notes.[50] Estos sintetisadors polifònics varen ser principalment manufacturados en Estats Units i Japó a mitan dels anys setanta i principis dels anys huitanta, com Yamaha CS-80 (1976), Oberheim polyphonic i Oberheim OB-X (1975 i 1979), Prophet-5 (1978), i Roland Jupiter-4 i Roland Jupiter 8 (1978 i 1981).

Per a finals dels anys setanta, els sintetisadors digitals i els samplers varen dur al mercat mundial (i són venuts hui en dia),[note 1][51][52] com a resultat d'una investigació i desenroll.[note 1] Comparats en els sons dels sintetisadors analògics, els amics digitals produïts per estos nous instruments tenien un número diferent de característiques: un atac més clar i sons definits, en una calitat tonal en contingut enarmònic, i un complex control de la textura del sò, entre unes atres. Mentres que estos nous instruments eren costosos, estes característiques eren adaptes pels músics de manera ràpida, especialment en Regne Unit[51] i en Estats Units. Açò va dur a una tendència en relació en la producció musical utilisant sons digitals i va assentar les bases per al desenroll d'instruments digitals de baix cost populars en la següent década. Instruments relativament exitosos, cada u venent centenars d'unitats per série, incloent el NED Synclavier (1977), Fairlight CMI (1979), I-mu Emulator (1981) i PPG Wave (1981).[note 1]

Alguns dels primers sintetisadors digitals i samplers digitals exitosos introduïts a finals dels anys setanta i a inicis dels huitanta (venent cada u centenars d'unitats per séries) són:

La majoria dels productes en esta llista encara es venen en el XXI, ej. Yamaha DX200 en 2001, I-mu Emulator X en 2009, Fairlight CMI 30A en 2011 i els productes de #síntesis per mig de taula d'ones per Waldorf com a noves versions de PPG Wave.

L'història de la #síntesis aditiva també representa una important investigacions en relació en la #síntesis digital, que no està en la llista anterior per la falta d'èxit comercial; la majoria dels productes en la llista anterior, i encara el Vocaloid de Yamaha (EpR basat en #síntesis de modelació espectra) en 2003 va ser influenciat per ella. </ref>[51][52][53][54]

En 1983, no obstant, el revolucionari sintetisador digital DX7 de Yamaha[55] va predominar a través de la música popular, duent a l'adopció i el desenroll de sintetisadors digitals de vàries maneres durant els huitanta i el ràpit decline de la tecnologia dels sintetisadors analògics. En 1987, la companyia Roland va llançar el sintetisador Roland D-50, el qual combinava la ya existent #síntesis per mig de muestreado[note 2] i els efectes digitals inclosos,[56] mentres que el popular Korg M1 (1988) va precedir l'era dels sintetisadors en estació de treball, basat en mostres de sons ROM per a compondre i secuenciar cançons completes, en lloc de la #síntesis tradicional de sò.[57]

A lo llarc dels noranta, la popularitat de la música danse amprant sons analògics, i l'aparició de sintetisadors analògics digitals per a recrear estos sons, i el desenroll del sistema sintetisador modular Eurorack, inicialment introduït en el Doepfer A-100 i des de llavors adoptat per atres fabricants, tot va contribuir al resorgiment de l'interés de la tecnologia análógica. L'arribada del nou mileni va vore noves millores en la tecnologia que varen dur a la popularitat de sintetisadors de software.[58] En els 2010, nous sintetisadors analògics, incloent un teclat i en la seua forma modular, varen ser llançats junt en instruments digitals.[59]

Durant els setanta, Jean Jacques Perrey, Jean Michel Jarre, Gary Numan i Vangelis varen llançar àlbums exitosos a on els sintetisadors eren prominents. A través del temps, açò va ajudar a influenciar el sorgiment del synthpop, un subgénero de la música new wave, a finals dels setanta. El treball de bandes de música electrònica alemanes com Kraftwerk (1970) i Tangerine Dream, artistes britànics com Gary Numan i David Bowie i la banda japonesa Yellow Magic Orchestra varen ser una influència per al desenroll del gènero.[60] Els èxits "Llaure 'Friends' Electric?" i "Cars" (1979) de Gary Numan varen usar en gran partix els sintetisadors.[61][62] "Enola Gay" (1980) d'OMD va usar una distintiva percussió electrònica i una melodia sintetisada. Soft Cell va usar una melodia sintetisada en el seu èxit de 1981 "Tainted Love".[60] Nick Rhodes, tecladista de Duren Duren, va usar varis sintetisadors incloent el Roland Jupiter-4 i Jupiter-8.[63]

Èxits en les llistes inclouen "Just Ca't Get Enough" (1981) de Depeche Mode,[60] "Don't You Want Em" de The Human League[64] i "Flashdance... What a Feeling" (1983) de Giorgio Moroder per a Irene Cara. Atres grups notoris dins del synthpop són New Order, Visage, Japan, Ultravox,[60] Spandau Ballet, Culture Club, Eurythmics, Yazoo, Thompson Twins, A Flock of Seagulls, Heaven 17, Erasure, Soft Cell, Blancmange, Pet Shop Boys, Queen, Bronski Beat, Kajagoogoo, ABC, Naked Eyes, Devo i els primers materials de Tears for Fears i Talk Talk. Giorgio Moroder, Howard Jones, Kitaro, Stevie Wonder, Peter Gabriel, Thomas Dolby, Kate Bush, Dónal Lunny, Deadmau5, Frank Zappa i Grimes també varen utilisar sintetisadors. El sintetisador es va convertir en un dels instruments més importants de l'indústria de la música.[60]

Tipos de #síntesis

.

La #síntesis aditiva construïx sons a partir de la suma d'ones (que usualment estan armónicamente relacionades). Els primers eixemples analògics de #síntesis aditiva estan en el telearmonio i en l'orgue Hammond. Per a implementar la #síntesis aditiva en temps real, la #síntesis per mig de taula d'ones va ser de gran ajuda per les llimitacions d'hardware i capacitat de processament,[65] és comunament implementada en instruments senzills MIDI (com a teclats educatius) i targetes de sò.

La #síntesis substractiva està basada en la filtració d'ones en gran contingut harmònic. Per la seua simplicitat és la base dels primers sintetisadors com el sintetisador Moog. Els sintetisadors substractivos ampren una modelació acústica simple que assumix que un instrument pot ser aproximat per mig d'un generador de senyal (produint ones de serra, ones quadrades, etc.) seguit d'un filtre. La combinació de modulacions simples (com modulació PWM o la sincronisació d'osciladors), acompanyats de filtres passe-baixos exagerats, són responsables del sò dels "sintetisadors clàssics" comunament associats en la "#síntesis análógica"— un terme comunament amprat de manera errònea quan es referix al sintetisador de software utilisant #síntesis substractiva.

La #síntesis per modulació de freqüències (també coneguda com a #síntesis FM) és un procés el qual involucra per lo manco dos generadors de senyal (generadors d'ones sinusoidals, comunament nomenats com a operadors sol en els sintetisadors FM) per a crear i modificar una veu. Usualment, açò es fa a través de la generació d'una senyal analògica o digital que modula les característiques tonals o d'amplitut d'una senyal principal. La #síntesis FM va començar en John Chowning, qui va patentar l'idea i li la va vendre a Yamaha. A diferència de la relació exponencial entre l'amplitut, la freqüència i les múltiples formes d'ona en els osciladors clàssics d'un volt per octava, la #síntesis creada per Chowning ampra una relació llineal entre el voltage, la freqüència i els osciladors d'ones sinusoidals. La forma d'ona complexa resultant pot ser composta per vàries freqüències i no existix un requeriment de que estes compartixquen una relació harmònica. Sintetisadors FM més sofisticats com la série Yamaha DX-7 poden tindre sis operadors per veu. ICONA alguns sintetisadors en FM inclús poden tindre filtres i diferents tipos d'aplicadors variables per a alterar les característiques de la senyal en una veu sónica que pot imitar instruments acústics o crear sons únics. La #síntesis FM és especial per les seues característiques en la recreació de sons percusivos com lo són campanes, timbales o un atre tipo de percussions.

La #síntesis per mig de distorsió de fase és un método implementat en els sintetisadors Casio CZ. És similar a la #síntesis FM pero evita infringir la palesa de Chowning sobre la mateixa. Pot ser categorizada com #síntesis per mig de modulació (junt en la #síntesis FM) i la #síntesis per distorsió junt en la #síntesis per modelació d'ones i fòrmules de sumatoria discretes.

La #síntesis granular és un tipo de #síntesis basat en la manipulació de chicotetes mostres de sò.

La #síntesis per mig de modelació física és la #síntesis del sò utilisant equacions i algoritmes per a simular un instrument real o alguna font física de sò. Açò involucra la modelació de components d'objectes musicals i crear sistemes que definixquen dita acció, filtres, envolventes i atres paràmetros a través del temps. Varis d'ells poden ser combinats, per eixemple la modelació d'un violí en les característiques d'una guitarra d'acer i l'acció del martell d'un piano. Quan un set de paràmetros inicials és eixecutat a través d'una simulació física, el sò simulat és generat. No obstant, la modelació física no va ser un nou concepte en l'acústica i en la #síntesis de sò fins al desenroll del algoritme Karplus-Strong i l'increment del poder de processament digital de senyals a finals dels anys huitanta les implementacions comercials dels quals varen ser assequibles. La calitat i la velocitat de la modelació física en les computadores millora en major poder de processament.

La #síntesis per mig de mostres de sò involucra la gravació d'un instrument real com una forma d'ona digitalisada i reproduït a diferents velocitats (tons) per a produir diferents tons. Esta tècnica fa referència al "sampling". La majoria dels samplers designen una part de la mostra per a cada component de la envolvente ADSR, repetint eixa secció mentres canvia el volum concorde a la envolvente. Açò permet als samplers variar la envolvente mentres es toca la mateixa nota. Vore també #síntesis per mig de taula d'ones i #síntesis vectorial.

L'anàlisis/resíntesis és una forma de #síntesis que utilisa una série de filtres o transformades de Fourier per a analisar el contingut harmònic d'un sò. Els resultats són utilisats per a "resintetizar" el sò usant una série d'osciladors. El vocoder, la codificació productiva llínea i atres formes de #síntesis de parla estan basades en l'anàlisis/resíntesis.

Essynth és un model matemàtic per a #síntesis de sò interactiva basat en la computació evolutiva i usa operadors genètics funcions ajustades per a crear el sò.

#Síntesis imitativa

La #síntesis de sò pot ser usada per a imitar fonts sonores #acústica. Generalment, un sò que no canvia a través del temps inclou una freqüència fonamental o harmònica i qualsevol número de parcials. La #síntesis pot intentar imitar l'amplitut i el to dels parcials d'una font sonora acústica.

Quan els sons naturals són analisats en el domini de la freqüència (com un #espectrograma), l'espectre de freqüències dels seus sons exhibix picos d'amplitut en cada série harmònica respecte a una fonamental corresponent a les propietats de resonància dels instruments (els picos dins del #espectrograma també són coneguts com formantes). Alguns harmònics poden tindre majors #amplitut que uns atres. Els harmònics en relació en la seua amplitut es coneixen com a contingut harmònic. Un sò sintetisat requerix una reproducció precisa del sò original tant en el domini de la freqüència com del temps. Un sò no necessàriament té el mateix contingut harmònic a través de la seua duració. Normalment, els harmònics en freqüències agudes decauen de manera més ràpida en comparació als harmònics en freqüències baixes.

En la majoria dels sintetisadors, per a propòsits de re-#síntesis, gravacions d'instruments reals estan integrades en diferents components representant les respostes acústiques de diferents parts de l'instrument, els sons reproducídos per l'instrument durant les diferents parts de la presentació o el comportament de l'instrument baix diferents condicions d'eixecució (to, intensitat, rasgueo, etc.).

Components

Els sintetisadors generen sò a través de tècniques analògiques i digitals. Els primers sintetisadors posseïen un hardware analògic pero els sintetisadors moderns utilisen una combinació de software per a processament digital de senyals i hardware o solament software. Els sintetisadors digitals comunament emulen els dissenys clàssics de sintetisadors analògics. El sò és controlable per mig d'un operador a través de circuits o etapes virtuals com:

  • Osciladors electrònics – creen sons en un timbre que depenen de la forma d'ona generada. Voltage-controlled oscillators (VCO) I osciladors digitals poden ser implementats. Els sons resultants de la #síntesis aditiva harmònica d'ones sinusoidals pures, tenen relació fins a cert punt en els òrguens, mentres que la #síntesis per "modulació de freqüència" i la "distorsió per mig de fase" usen un oscilador per a modular un atre. La #síntesis substractiva depén d'infiltrar un oscilador en gran contingut harmònic. La #síntesis per mig de mostres de sò i la #síntesis granular utilisen un o més sons gravats en lloc d'un oscilador.
  • Voltage-controlled filter (VCF) – "molegen" el sò generat pels osciladors en el domini de la freqüència, usualment baix el control d'una envolvente o un LFO. Estos són essencials per a la #síntesis substractiva.
  • Voltage-controlled amplifier (VCA) – en acabant de que la senyal és generada per un (o varis) VCOs, ha segut modificada pels filtres, LFOs, el seu forma d'ona i ha segut modelada a través d'un generador ADSR de envolventes, passa per un o més amplificadors controlats per voltage (VCA). Un VCA és un preamplificador que incrementa l'energia de la senyal electrònica abans d'aplegar a un amplificador integrat o extern, controlant l'amplitut (volum) usant un atenuador. El guany d'un VCA es veu afectat per un control de voltage (CV) que prové d'un generador de envolventes, un LFO, el teclat o qualsevol atra font.[66]
  • Envolventes ADSR - proveïxen una modulació envolvente a la forma del volum o el contingut harmònic de la nota produïda en el domini del temps en els paràmetros attack (atac), decay (decaiguda), sustain i release. Estos són usats en la majoria de la #síntesis. El control ADSR és produït per "generadors de envolventes".
  • Low frequency oscillator (LFO) – és un oscilador en freqüència ajustable que pot ser usat per a modular el sò de manera rítmica, per eixemple per a crear un tremolo o vibrato o controlar la freqüència en la que un filtre afecta la senyal. Els LFO són usats en varis dels tipos de #síntesis.
  • Atres atres processadors d'efectes com modulació en anell poden ser trobats.

Filtre

Els filtres electrònics són particularment importants en la #síntesis substractiva sent dissenyats per a filtrar regions de freqüències mentres unes atres es troben atenuades (sostretes). El filtre pas baix és comunament usat pero la filtració per bandes i els filtres passe alt algunes voltes es troben disponibles.

El filtre pot ser controlat per una segona envolvente ADSR. Un paràmetro de "modulació de envolvente" en varis sintetisadors que inclouen envolventes en filtres determina qué tant la envolvente afecta al filtre. Si no són utilisats, el filtre produïx un sò ple sense cap envolvente. Quan la envolvente està encesa es torna més notòria, expandint el ranc mínim i màxim del filtre.

Envolvente ADSR

Attack Decay Sustain Release
Key on off

Quan un instrument musical acústic produïx un sò, el volum i el contingut espectral de dit sò canvia a través del temps de maneres que varien d'instrument a instrument. El "attack" (atac) i "decay" (decaiguda) d'un sò tenen un gran efecte sobre les qualitats sonores d'un instrument.[67] Les tècniques de #síntesis de sò comunament ampren un "generador de envolventes" que controla els paràmetros del sò en diferents punts de la seua duració. Li l'ampra en la cridada envolvente ADSR (Attack Decay Sustain Release), la qual pot ser aplicada al control de l'amplitut, com a filtre de freqüències, etc. La envolvente pot ser un circuit discret o un mòdul que està implementat en un software. El comportament d'una envolvente de ADSR està especificat a través de quatre paràmetros:

  • Attack clave (temps d'atac): és el temps que li pren anar d'un valor inicial a un valor pique. Comença quan la tecla és pressionada.
  • Decay clave (temps de decaiguda): és el temps, posterior a l'atac, que li pren aplegar a un nivell determinat de sustain.
  • Sustain level (temps de sosteniment): és el nivell que manté la seqüència del sò durant el temps que dure el mateix fins que la tecla es deixa de pressionar.
  • Release clave (temps de lliberació): és el temps que li pren decaure al sò, despuix del sustain, a un nivell igual a zero en acabant de que la tecla es va deixar de pressionar.

Una de les primeres implementacions del ADSR es troba en l'orgue Hammond Novachord en 1938 (el qual antecedix al sintetisador moog per 25 anys). Una perilla de sèt posicions controla el paràmetro ADS per a les 72 notes i un pedal controla el temps de release.[16] La noció del ADSR va ser especificada per Vladimir Ussachevsky (en eixe llavors director del Columbia-Princeton Electronic Music Center) en 1965 mentres se sugerien millores per al treball de Bob Moog en els sintetisadors, no obstant, les notacions d'este paràmetro varen ser (T1, T2, Iels seus, T3) i posteriorment varen ser simplificades a la forma actual (Attack clave, Decay clave, Sustain level, Release clave) per ARP Instruments.[68]

Alguns instruments electrònics permeten que la envolvente de ADSR siga invertida, donant com resultat un comportament opost al de la envolvente ADSR normal. Durant la fase d'atac, el paràmetro de modulació del sò va d'un valor màxim d'amplitut a zero i durant la fase de decaiguda incrementa a un valor especificat pel paràmetro de sustain. En acabant de que la tecla tocada, ha segut lliberada, el paràmetro de sò incrementa des de l'amplitut del sustain fins a un amplitut màxima.

Una variació comuna del ADSR en alguns sintetisadors, com el Korg MS-20, va anar el ADSHR (attack, decay, sustain, hold, release). Agregant el paràmetro "hold", el sistema permet que les notes es mantinguen a un nivell de sustain per un periodo de temps determinat abans de decaure. El circuit integrat General Instruments AI-3-8912 incloïa un paràmetro de "hold"; el nivell de sustain no era programable. Una atra variació comuna és la envolvente AHDSR (attack, hold, decay, sustain, release), en la qual el paràmetro "hold" controla qué tant la envolvente estarà en un volum màxim abans d'aplegar a la fase de decaiguda. Paràmetros de attack, decay i release múltiples poden ser trobats en models més sofisticats.

Alguns sintetisadors permeten un paràmetro de delay abans del attack, sintetisadors moderns com el Prophet '08 de Dave Smith Instruments tenen envolventes DADSR delay, attack, decay, sustain, release). El paràmetro de delay determina duració del silenci al moment tocar una nota i en el seu atac. Alguns sintetisadors de software com el 3xOSC de Image-Line (inclosa en el seu DAW FL Studio) tenen envolventes DAHDSR (delay, attack, hold, decay, sustain, release).

LFO

Artícul principal → Low-frequency oscillation.


Un low-frequency oscillation (LFO) genera una senyal elèctrica, usualment per baix dels 20 Hz. Les senyals LFO creen una senyal de control periòdic o agranada, comunament usat per a vibrato, tremolo i atres efectes. En certs gèneros de música distónica, la senyal LFO pot controlar el tall de freqüència d'un VCF per a recrear un sò wah-wah rítmic o un wobble bass en el dubstep.

Patch

El "patch" (baïa de parcheo) d'un sintetisador (alguns fabricants utilisen el terme programa) és una configuració del sò. Els sintetisadors Moog utilisen cables ("patch cords") per a conectar els diferents mòduls de sò. Degut a que estes màquines no tenien una memòria per a guardar les configuracions, els músics anotaven les localisacions dels cables conectats i les posicions de les perillas en un full (la qual usualment mostrava un diagrama del sintetisador). Des de llavors, qualsevol configuració de qualsevol tipo de sintetisador se li coneix com patch.

A finals dels anys setanta, una memòria de patch (permetent guardar i carregar els "patch" o "programes") va començar a aparéixer en els sintetisadors com Oberheim Four-voice (1975/1976),[69] Model 700 Programmer (1977) de Sequential Circuits i Prophet-5 (1977/1978). En acabant de que el MIDI fora introduït en 1983, varen sorgir més sintetisadors que podien importar o exportar patches a través dels comandos MIDI SYSEX. Quan el patch d'un sintetisador és carregat en una computadora que té software d'edició del patch instalat, l'usuari pot modificar els paràmetros del patch i descarregar-los novament al sintetisador. Degut a que no existix un llenguage estàndar dels patch és rar que el patch generat en un sintetisador puga funcionar en un atre diferent model. No obstant, alguns fabricants han dissenyat una família de sintetisadors que són compatibles.

Interfaços de control

Lo sintetisadors moderns usualment tenen una apariència de pianos menuts, alguns en perillas i botons adicionals. Estos són controls integrats, a on l'electrònica per a la #síntesis de sò està integrada dins del mateix controlador. No obstant, varis dels primers sintetisadors eren modular i carien de teclat a diferència dels sintetisadors moderns que poden ser controlats a través de MIDI, permetent atres tipos d'eixecució com:

Fingerboard

Un controlador de llistó o qualsevol interface pareguda al violí pot ser usada per a controlar els paràmetros d'un sintetisador. L'idea sorgix del concepte de Léon Theremin en 1992,[70] el seu Fingerboard Theremin i el teclat Theremin,[71][72] Ondes Martenot (1928) de Maurice Martenot (un anell de metal que s'esgola),[73] Trautonium (1929) de Friedrich Trautwein (tàctil) i despuix va ser utilisat per Robert Moog.[74][75][76] El controlador de llistó té parts que es mouen, en lloc d'això, un dit pressiona el llistó i es mou a través d'ell creant un contacte elèctric en algun punt de la delegada i flexible banda que el seu potencial elèctric varia de punta a punta. Els antics fingerboards usaven un llarc cable que pressionava una placa en certa resistència. Un controlador de llistó és similar a un touchpad, pero el controlador de llistó solament registra el moviment llineal. Encara que pot ser utilisat per a operar qualsevol paràmetro que es veja afectat pel control de voltage, un controlador de llistó és comunament associat en el pitch bending.

Alguns instruments que es controlen en Fingerboard són el Trautonium (1929), l'Hellertion (1929), l'Heliophon (1936),[77][78][79] l'Electro-Theremin (Tannerin, finals dels cinquanta), Persefono (2004), i el Swarmatron (2004).

Un controlador de llistó és usat de manera adicional com un controlador en el Yamaha CS-80 i el CS-60, el Korg Prophecy i la série Korg Trinity, els sintetisadors Kurzweil, el sintetisador Moog, entre uns atres.

El músic de roc Keith Emerson solament el sintetisador modular Moog des de 1970. A finals dels anys huitanta, els teclats en el laboratori de #síntesis de Berklee College of Music estaven equipats en controladors de llistó formats per una membrana prima que generava valors MIDI. Funcionaven com a controladors MIDI, en el seu llenguage de programació imprés en la superfície, com a ferramentes d'eixecució o expressió. Dissenyats per Jeff Tripp of Perfect Fretworks Co. eren coneguts com Tripp Strips. Dits controladors de llistó serien com un controlador principal de MIDI en lloc del teclat com un Continuum.

Controladors per mig d'alé

Artícul principal → Instrument electrònic de vent.


Els instruments electrònics de vent (i els sintetisadors de vent) sondejant activitat per als ejecutantes de #alé, degut a que estan dissenyats per a evitar instruments de vent. Usualment poden ser analògics o controladors MIDI i en algunes ocasions poden incloure els seus propis mòduls de sò (sintetisadors). Ademés de seguir apanys i pulsacions, els controladors tenen transductores que detecten canvis de pressió a través de l'alé, sensors de velocitat i de mossegada. Alguns controladors semblats al saxofón inclouen el Lyricon i productes de Yamaha, Akai, Casio. Les peces van des de clarinets a saxofones. l'Eigenharp, un controlador similar al fagot, va ser llançat per Eigenlabs en 2009. Controladors semblats a la melòdica inclouen a la Martinetta (1975),[80] el Variophon (1980),[81] el Variophon (1980),[81] i el Korg Pepe creat per Joseph Zawinul.[82] Una interface pareguda a l'harmònica va ser el Millionizer 2000 (1983).[83]

Entre els controladors similars a les trompetas podem trobar productes de Steiner/Crumar/Akai i Yamaha. Controladors d'alé també poden ser amprats per a controlar aixina senyors convencionals, per eixemple Crumar Steiner Masters Touch,[84] Yamaha Breath Controller and compatible products.[85] Yamaha Breath Controller i productes compatibles.[85]

Controladors d'acordeón usen els canvis de pressió en els transductores per a articular.

Uns atres

Es pot mencionar atres controladors com: el Theremin, els botons (touche d’intensité en l'Ondes Martenot i varis tipos de pedaleros. Sistemes basats en envolventes, sent el més sofisticat el vocoder, són controlats per l'energia o l'amplitut d'una senyal d'àudio. El Talk box permet al sò ser manipulat utilisant una veu, encara que és rar que siga categorizado com un sintetisador.

Control MIDI

Artícul principal → Musical Instrument Digital Interface.


Els sintetisadors es varen tornar fàcils d'integrar i sincronisar en atres instruments electrònics i controlats en l'introducció del Musical Instrument Digital Interface (MIDI) en 1983.[86] Propost per primera volta en 1981 per l'ingenier Dave Smith de Sequential Circuits, l'estàndart MIDI va ser desenrollat per un consorci ara conegut com MIDI Manufacturers Association.[87] MIDI és una interface serial optoacoplada i un protocol de comunicacions.[87] Permet la transmissió d'informació d'un dispositiu o instrument a un atre en temps real. Esta informació inclou events, comandos per a la selecció d'ajusts predefinits d'instruments (per eixemple sons, programes o patches prèviament guardats en la memòria de l'instrument), el control de paràmetros d'eixecució com el volum i nivells d'efectes, aixina com la sincronisació, el control del transport i atres tipos de senyes. Els interfaços MIDI hui en dia són ubiqües en l'equip musical i són disponibles comunament en computadores personals (PC's).[87]

L'estàndart software General MIDI (GM) va ser concebut en 1991 per a servir com un camí consistent per a descriure un set de més de 200 sons (incloent percussions) disponibles en les PC para playback o partitures musicals.[88] Per primera volta, un preset MIDI donat consistent en un sò instrumental específic en qualsevol dispositiu GM compatible. El format Archive MIDI Estàndar (SMF) (extensió .mid) combinat en els events MIDI en temps delta - una forma de marcar el temps- es va convertir en una forma popular estàndart per a compartir partitures musicals entre computadores- En el cas de la reproducció de SMF usant els sintetisadors integrats (com les computadores o celulars), el component d'hardware del disseny de la interface MIDI és freqüentment innecessari.

OpenSound Control (OSC) és una atra especificació de senyes musicals dissenyada per al seu us en llínea. En contrast en el MIDI, el OSC permet a centenars de sintetisadors o computadores compartir música.

Rols típics

Synth lead

En la música popular, un synth lead és generalment usat per a tocar la melodia principal d'una cançó, pero també és utilisat per a crear efectes ritmes o de baix. Encara que es pot escoltar comunament en la música danse, els synth leads han segut utilisats extensivamente en el hip-hop des dels huitanta i en cançons de roc dels setanta. La majoria de la música moderna ampra els synth leads en els hooks de les cançons per a provocar en el escuchante major interés a través de la cançó.

Synth pad

Un synth pad és un concorde sostingut o un to generat per un sintetisador, comunament és amprat per a crear una harmonia de fondo o una atmòsfera de la mateixa manera en la que una secció de cordes és comunament usada en la música acústica. Normalment un synth pad toca varis tons o semitonos, algunes voltes la mateixa nota de la veu principal o la frase musical completa. Comunament els sons per als synth pads tenen un timbre semblat als òrguens, cuerdo o veus. En gran part de la música popular dels huitanta es varen amprar els synth pads, sent l'inici dels sintetisadors polifònics, aixina com nous estils de smooth jazz i música new age. Una de les cançons més conegudes de l'época que incorporava un synth pad és "West End Girls" per Pet Shop Boys, coneguts per ser usuaris de la tècnica.

La característica principal d'un synth pad és el seu llarc atac i temps de decaiguda en sustains estesos. En alguns casos la modulació per ample de polsos (PWM) usant un oscilador d'ones quadrades pot ser utilisat per a donar un efecte de sò "vibrant".

Synth bass

El "sintetisador de baixos" (o "baix sintetisat") és utilisat per a crear sons en el ranc del baix a partir de simulacions d'un baix elèctric o contrabajo a sons distorsionats, generats i combinats en diferents freqüències. Els patch de baix sintetisat poden incorporar un ranc de sons i tons que inclouen l'estil de la #síntesis per mig de taules d'ones i anàloga, sons generats a partir de freqüència modulada, efectes de delay, efectes de distorsió o filtres en envolventes. Els sintetisadors digitals moderns ampren un microprocessador en un sintetisador de freqüències per a generar senyals de diferents freqüències. Mentres que la majoria dels sintetisadors de baixos són controlats per teclats electrònics o pedals, alguns ejecutantes decidixen amprar baixos elèctrics en una interface MIDI per a activar el sintetisador de baixos.

Durant finals dels anys setanta versions miniaturisades de components d'estat sòlit varen permetre que els instruments començaren a ser portàtils com el Moog Taurus, un teclat de 13 notes que podia ser tocat en els peus. El Moog Taurus va ser utilisat en presentacions en viu dins dels gèneros pop, roc i blues. Un dels primers usos dels sintetisadors de baixos pot ser escoltat en àlbum soliste de John Entwistle (baixiste de The Who) titulat Whistle Rymes (1972). Mike Rutherford baixiste de la banda Genesis va utilisar un "Mister Bassman" per a la gravació de l'àlbum Nursery Cryme en agost de 1971. Stevie Wonder va introduir els sintetisadors de baixos a una major audiència a principis dels anys setanta, de manera més notable en "Superstition" (1972) i "Boogie On Reggae Woman" (1974). En 1977 la banda de funk Parliament en la cançó Flash Light va utilisar un sintetisador de baixos. Lou Reed, considerat com un pioner de les textures generades per la guitarra elèctrica, va utilisar un sintetisador de baixos en la cançó "Families" (1979) del seu àlbum The Bells.

Quan els seqüenciadors varen estar disponibles en els huitanta (com el Synclavier), els sintetisadors de baixos solien ser usats per a crear llínees de baix en ritmes sincopados i complexos i ràpides. Els patches dels sintetisadors de baixos varen incorporar un ranc de sons i tons, incloent la #síntesis per mig de taula d'ones i análógica, sons generats a partir de freqüència modulada, efectes de delay, efectes de distorsió o filtres en envolventes. Una influència particular del sintetisador de baixos va ser el Roland TB-303 seguit del Firstman SQ-01. Llançat a finals de 1981, incloïa un seqüenciador i posteriorment estaria associat a la música acid house. Este método va adquirir popularitat en acabant de que Phuture ho va utilisar en el senzill "Acid Tracks" en 1987.[89]

Durant els 2000, varis fabricants com BOSS i Akai varen produir pedals d'efectes de sintetisadors de baix per a baixos elèctrics, els quals simulaven el sons d'un sintetisador de baixos analògic o digital. En estos dispositius, un baixiste podia utilisar el sintetisador per a generar nous sons. El BOSS SYB-3 va ser un dels primers pedals que emulaven un sintetisador de baixos analògics a través del processament digital de senyal d'una ona dents de serra, quadratura o de pols ademés d'un filtre ajustable. El pedal sintetisador de baixos Akai utilisa quatre osciladors en paràmetros de (attack, decay, envelope depth, dynamics, cutoff i resonance). Els software de sintetisador de baixos permeten utilisar MIDI per a integrar els sons del baix en atres sintetisadors o caixes de ritme. Els sintetisadors de baix usualment inclouen samples de baixos dels setanta i huitanta. Alguns sintetisadors estan construïts com pedaleros.

Arpegiador

Un arpegiador és una característica disponible en varis sintetisadors que automàticament reproduïx tons en una seqüència determinada a partir d'un concorde i per això genera un concorde. Les notes normalment poden ser transmeses a través d'un seqüenciador MIDI per a la seua gravació i posterior edició. Un arpegiador pot tindre controls per a la velocitat, el ranc i l'orde en el que es reproduïxen les notes; ascendent, descendent o en un orde aleatori. Arpegiadores més alvançats permeten a l'usuari reproduir seqüències complexes pre-programades de notes o tocar varis arpegios al mateix temps. Alguns permeten mantindre un patró despuix d'haver pressionat les tecles: d'esta manera, la seqüència de l'arpegio pot desenrollar-se a través de temps pressionant diferents tecles, una despuix d'una atra. Els arregladores també són comunament trobats seqüenciadors de software. Alguns arpegiadores/seqüenciadors tenen funcions expandides com un seqüenciador de frases, el qual permet a l'usuari disparar múltiples i complexos conjunts d'informació secuenciada des d'un teclat o un dispositiu d'entrada, normalment sincronisats al temps d'un rellonge mestre.

Els arregladores han creixcut des dels sistemes d'acompanyament dels òrguens elèctrics a mitan dels xixanta i setanta,[90] i possiblement seqüenciadors d'hardware a mitan dels xixanta, com el secuanciador analògic de 8/16 passos en els sintetisadors modular (la série Buchla 100 (1964/1966)). També varen ser adaptats a instruments de teclat a finals dels setanta i principis dels huitanta. Eixemples els podem trobar en el RMI Harmonic Synthesizer (1974),[91] Roland Jupiter 8, Oberheim OB-8, Roland SH-101, Sequential Circuits Six-Trak i Korg Polysix. Un famós eixemple pot ser escoltat en la cançó Rio de Duren Duren, en la qual el arpegiador d'un Roland Jupiter-4 s'escolta tocant un concorde de Do menor en modo aleatori. La seua fama va disminuir a finals dels huitanta i principis dels noranta i varen estar absents en els sintetisadors més populars de l'época, pero el resorgiment dels sintetisadors analògics durant els noranta i l'us de arpegios ràpits en vàries cançons de danse, els va dur de regrés.

Vore també

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 List of commercially successful early digital synthesizers and digital samplers introduced during the clapix-1970s and early-1980s, each sold over several hundred of units per séries: etc. Most products listed above llaure still sold in the 21st century, i.g. Yamaha DX200 in 2001, I-mu Emulator X in 2009, Fairlight CMI 30A in 2011, and Waldorf's wavetable synthesis products as the reincarnations of PPG Wave.
    In addition, the long history of additive synthesis is notable for providing fonamental research that underlies the technology used in various forms of digital synthesis, but is not listed above due to the lack of commercially successful products. Additive synthesis has influenced most products in list above, and even the Yamaha Vocaloid released in 2003 (Excitation plus Resonance (EpR), which is based on Spectral modeling synthesis (SMS)).
  2. ↑ La #síntesis per mig de muestreado va ser prèviament introduïda per I-mu Emulator II en 1984, Ensoniq Mirage en 1985, Ensoniq ESQ-1 i Korg DSS-1 en 1986.

Referències

  1. ↑ «Patent US173618: Improvement in electro-harmonic telegraphs» (en anglés). United States Patent Office. Consultat el 28 de març de 2016.
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  4. ↑ «The Palatin Project-The life and work of Elisha Gray». Palatin Project. Archivat des d'el original, el 15 d'abril de 2014. Consultat el 3 de juny de 2015.
  5. ↑ Brown, Jeremy K.. Stevie Wonder: Musician, p. 50.
  6. ↑ US patent 580,035, Thaddeus Cahill, "Art of and apparatus for generating and distributing msic electrically", issued 1897-04-06
  7. ↑ «[1]», Northfield Mount Hermon Alumni Magazine.
  8. ↑ «The Audion Piano (1915)». 120 Years of Electronic Music. Archivat des d'el original, el 2 de març de 2012.
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  11. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas». (July 2011), originally published as Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  14. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  15. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas». (Note: the original URL is still active, however the original title and content have been changed)
  16. ↑ 16,0 16,1 «The Novachord Restoration Project». Cirocco Modular Synthesizers.
  17. ↑ Steve Howell. «Novachord». Hollow Sun. (see also 'History' page)
  18. ↑ Gayle Young. «Electronic Sackbut (1945–1973)». HughLeCaine.com. Archivat des d'el original, el 1 de juliol de 2011. Consultat el 3 de juny de 2015.
  19. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  20. ↑ [2] (en japonés), Hamamatsu: 日本樂器製造株式會社 (Yamaha). «特許第一〇八六六四号, 同　第一一〇〇六八号, 同　第一一一二一六号»
  21. ↑ (2004).«Chronology of early electroacoustic music in Japan: What types of source materials llaure available?».Organised Sound.Cambridge University Press.9(1)
    63-77 [64-6].doi:10.1017/S1355771804000093.
  22. ↑ Holmes 2008, Early Electronic Music in Japan
  23. ↑ Davies, Hugh (2001). «Synthesizer [Synthesiser]», ed. Stanley Sadie and John Tyrrell (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edició, London: Macmillan Publishers. ISBN 978-0-19-517067-2.
  24. ↑ Holmes 2008, Early Synthesizers and Experimenters
  25. ↑ «The RCA Synthesizer & Its Synthesists».Contemporary Keyboard.GPI Publications.6(10)Consultat el 5 de juny de 2011.
  26. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  27. ↑ Harald Bode (The Wurlitzer Company). «[3]».
  28. ↑ Harald Bode (Bode Sound Co.). «[4]». Consultat el 3 de juny de 2015. (Note: Draft typescript is available at the tail of PDF version, along with HTML version en Wayback Machine. without draft.)
  29. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  30. ↑ «In Memoriam».Journal of the Àudio Engineering Society (JAES).35(9)
    741.Consultat el 18 de juliol de 2007.
  31. ↑ Vail 2000, The Euro-Synth Industry - Italy. "First things first: In 1964, Paul Ketoff constructed the Synket in Rome. This was around the clave that Bob Moog and Don Buchla independently began shipping their modular synthesizer wares".
  32. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  33. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  34. ↑ 34,0 34,1 Holmes 2008, p. 208. "Moog became the first synthesizer designer to popularize the technique of voltage control in analog electronic musical instruments. Donald Buchla in the United States and Paul Ketoff in Italy had been developing commercial synthesizers using the same principle at about the same clave, but their equipment never reached the level of public acceptance of Moog's products and only a handful were sold".
  35. ↑ [http://3epoca.sulponticello.com/lutheria-electronica-sintetisadors-i-instruments-musicals-digitals-ii/ «Luthería electrònica: sintetisadors i instruments musicals digitals»].Sul Ponticello Revista on-line de música i art sonor N° 47 (març 2018). ISSN 1697-6886.Consultat el 4 de setembre de 2019.
  36. ↑ Pavón Sarrelangue, Raúl (1981). L'electrònica en la música i en l'art, CENIDIM.
  37. ↑ «This Week in Synths: The Stearns Collection Moog, Mike Oldfield's OB-Xa, MOOG IIIp». Create Digital Music.
    Moog synthesizer, Stearns 2035 is known as 1st commercial Moog synthesizer commissioned by the Alwin Nikolais Danse Theater of New York in October 1964. Now it residixes as part of the Stearns Collection at the University of Michigan.
  38. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  39. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  40. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  41. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  42. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  43. ↑ Plantilla:Allmusic
  44. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  45. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  46. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  47. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  48. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  49. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  50. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 «Fairlight Computer».Sound On Sound.(April 1999) (Note: CMI III seems not in count)
  52. ↑ 52,0 52,1 «History (and future)». Peter Vogel Instruments. «over 300 “Fairlights” were sold world-wide.»
  53. ↑ «Yamaha GS1 & DX1 - Part 1: The Birth, Rise and Further Rise of FM Synthesis (Retro)».Sound On Sound.(August 2001)
  54. ↑ «SOUNDS OF THE '80S - Part 2: The Yamaha DX1 & Its Successors (Retro)».Sound On Sound.(September 2001) (Note: possibly this top sales record has been overwritten by Korg M1 (250,000 units), according to the Sound On Sound, February 2002)
  55. ↑ «[Chapter 2 FM Tone Generators and the Dawn of Home Music Production]». Yamaha Synth 40th Anniversary - History. Yamaha Corporation.
  56. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  57. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  58. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  59. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 60,4 Borthwick 2004, p. 120
  61. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  62. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  63. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  64. ↑ Borthwick 2004, p. 130
  65. ↑ Vail 2000, p. 68
  66. ↑ (2000).«Synth Secrets, Part 9: An Introduction to VCAs».Sound on Sound.(January 2000)Consultat el 25 de maig de 2010.
  67. ↑ Charles Dodge, Thomas A. Jerse (1997). Computer Music, New York: Schirmer Books, p. 82.
  68. ↑ Pinch, Trevor; Frank Trocco, {{{nom2}}} (2004). Analog Days: The Invention and Impact of the Moog Synthesizer, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-01617-0.
  69. ↑ «Oberheim Polyphonic Synthesizer Programmer (ad)».Contemporary Keyboard Magazine.(September/October 1976)
  70. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  71. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
    — l'artícul reportava els nous instruments electrònics de Léon Theremin utilisats per la seua orquesta elèctrica en la seua primera presentació en Carnegie Hall, New York City, incloent el Fingerboard Theremin, el teclat Theremin en un controlador fingerboard i el Terpsitone (un instrument en el que un ballarí podria interpretar música a través del moviment del seu cos)
  72. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  73. ↑ Brend, Mark (2005). Strange sounds: offbeat instruments and sonic experiments in pop, Hal Leonard Corporation, p. 22. ISBN 0-87930-855-9.
  74. ↑ «Moogtonium (1966–1968)». Moog Foundation. — Una versió del Mixture Trautonium per Max Brand, construïda per Robert Moog durant 1966–1968.
  75. ↑ (1984) Synthesizer technique, Hal Leonard Publishing Corporation, p. 47. ISBN 0-88188-290-9.
  76. ↑ Pinch, Trevor; Frank Trocco, {{{nom2}}} (2004). Analog Days: The Invention and Impact of the Moog Synthesizer, Harvard University Press, p. 62. ISBN 0-674-01617-3.
  77. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  78. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  79. ↑ J. Marx. «».
  80. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  81. ↑ 81,0 81,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  82. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas». (also another photograph is shown on gallery page)
  83. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  84. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  85. ↑ 85,0 85,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  86. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  87. ↑ 87,0 87,1 87,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  88. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  89. ↑ «[5]».
  90. ↑ US patent 3,358,070, Alan C. Young (Hammond Co.), "Electronic Organ Arpeggio Effect Device", issued 1967-12-12
  91. ↑ «RMI Harmonic Synthesizer». Jarrography – The ultimate Jean Michel Jarre discography.

Bibliografia

  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Llectura adicional

Enllaços externs

Sintetisador en el Viccionari. Synthesizers en Wikimedia Commons.

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sintetisador&oldid=1511251»