Série harmònica (música)
 |
S'ha sugerit que est artícul o secció siga fusionat en [[::Escala d'harmònics|Escala d'harmònics]] . (Discussió). Una volta hages realisat la fusió d'artículs, demana la fusió d'historials en WP:TAB/F. |
Série harmònica és, en música, una successió de sons que les seues freqüències són múltiples sancers positius d'una nota base, cridada fonamental. L'orige de la série harmònica està en la vibració fraccionada (per mitats, terços, etc.) de cossos vibrants senzills i d'una dimensió principal, com les cuerdo tenses i les columnes d'aire contingudes en tubos sonors. Quan s'altera l'estat d'equilibri d'un cos vibrant d'este tipo, la seua forma natural de vibrar és complexa pero es descompon en una série de moviments combinats, o modos de vibració. Cada u dels modos de vibració produïx un sò distint de la série. Si s'analisa el sò que emet una corda vibrant o un tubo, s'apreciarà una combinació de sons, lo que significa que el cos està vibrant segons una mescla o combinació dels moviments corresponents a cada u dels modos. Per eixemple: dit d'una forma més simple, si el sò conté els harmònics 1, 2, 3 i 4, el cos està vibrant al mateix temps segons els modos 1 al 4, superposts i combinats entre sí.
Propietats de la série harmònica
[editar | editar còdic]Per a estudiar la série harmònica es numera cada sò en un índex, començant pel número un per al sò fonamental. És una important propietat de la série el fet de que les proporcions (les raons o cocients) entre els índexs respectius de dos sons qualsevol, és també la proporció entre les freqüències vibratorias de dits sons; esta proporció caracterisa al mateix interval entre dos notes de qualsevol tipo, quan les seues freqüències es troben en la mateixa proporció. Per eixemple: si l'interval existent entre els harmònics 3 i 2 és una quinta, la proporció 3:2 representa també a totes les quintes justes.
Nomena com 1.º harmònic a la nota fonamental (la qual cosa seria incorrecte, ya que la freqüència fonamental no és un harmònic), per lo tant, en esta image, el primer harmònic està nomenat com a harmònic 2. La notació utilisada es basa en la «notació justa ampliada» de Ben Johnston.Archiu:Harmonics to 32.mid
El primer sò de la série, o sò fonamental, té una freqüència que coincidix en la de la nota l'altura de la qual es percep. El restant dels sons s'afigen a est sense alterar la seua altura aparent, puix l'oït fon o integra tots els harmònics en una sola sensació.
El segon sò de la série (que en espanyol es denomina «primer harmònic») té una freqüència doble de la del primer. La seua altura és una octava per damunt d'aquell.
El tercer sò té una freqüència triple de la del primer, i està en una proporció de 3 a 2 en la del segon; la seua altura és una quinta justa per damunt d'est, i una doceava (interval compost per una octava més una quinta) per damunt del primer.
El quart sò té una freqüència doble de la del segon; la seua altura serà una octava per damunt d'est, i per tant seran dos octaves per damunt del fonamental. Cada volta que el número d'orde (o índex) d'un harmònic és doble, la seua altura estarà sempre una octava per damunt.
Si ben l'interval d'octava està ben representat en el pentagrama, puix és una proporció fixa de 2 a 1, en la quinta justa i atres intervals (com vorem més alvance) no succeïx lo mateix, puix existixen diversos tipos de quinta, les diferències de la qual la notació convencional no té en conte en absolut. Les alteracions clàssiques com el bemol i el sostingut no són adequades per a expressar les chicotetes diferències o menges entre intervals equivalents en el sentit del llenguage musical.
El sò número cinc es troba una tercera major per damunt del sò número quatre. D'acort en lo expressat en el paràgraf anterior, la tercera major que hi ha entre els sons 4 i 5 de la série harmònica és apreciablemente més menuda que la tercera major del sistema temperado, i esta diferència no queda reflectida en la notació convencional basada en un pentagrama.
Un atre tant ocorre en els sons 5 i 6 la distància dels quals és d'una tercera menor: es tracta d'un interval relativament gran quan es compara en la tercera menor del sistema temperado o del sistema de Pitágoras. El sò 6 té un índex doble del 3 i està una octava sobre ell; també forma una proporció 3:2 sobre el sò 4, i per tant està a una distància de quinta sobre ell.[1]
El sò número 7 era rebujat per Zarlino (1517-1590) com a vàlit per a construir intervals. De fet, la seua altura no pot representar-se en la suficient aproximació en el pentagrama. La seua separació en el sò número 6 podria considerar-se una tercera menor molt menuda (Tercera menor Septimal o també cridada Tercera Submenor, distància de aprox. 2.67 semitonos), i en el sò 8 formaria una segona major molt gran (Segona Supermayor, distància de aprox. 2.33 semitonos).
El sò 8 té un índex doble del 4 i el seu sò corresponent estarà (una volta més) una octava per damunt d'est.
Els sons 8, 9 i 10 deixen entre sí dos intervals successius de segona major de distinta amplitut (puix no és lo mateix 9/8 que 10/9). El to que hi ha entre els sons 8 i 9 és un "to gran" i el que hi ha entre els sons 9 i 10 és un "to menut".
De forma similar a lo que ocorre en el sò 7 de la série, el número 11 no té una representació adequada en el pentagrama. El seu interval des del sò 10 seria un to molt reduït.
El sò 12 és doble del 6 i forma una octava en ell. També està en la proporció 3:2 sobre el sò 8 i està a una distància de quinta sobre ell.
La representació en el pentagrama del sò 13 sofrix el mateix problema que l'11 i el 7.
El sò 14 no escapa a la peculiaritat ya mencionada per al sò 7, pero podem assegurar que forma una octava per damunt d'est per ser doble el seu índex.
El sò 15 està en proporció de 3 a 2 en el 10, lo que ho situa a una quinta sobre ell.
El sò 16 és, d'acort en la mateixa llògica aplicada fins ara, un sò situat una octava per damunt del 8 i quatre octaves per damunt de la fonamental. L'interval que ho separa del sò 15 és una segona menor o semitono diatònic. Este semitono és gran comparat en el semitono temperado; tingam en conte que la tercera major entre els sons 15 i 12 és igual a la que hi ha entre els sons 5 i 4 (és per tant una tercera major menuda). Sent la quarta entre el 12 i el 16 d'una mida molt similar a la quarta temperada, no és estrany que el semitono que resulta de la diferència entre la quarta i la tercera major, siga més gran quan la tercera major és més menuda, i viceversa. Esta segona menor "gran" és la que els intérprets que afinan pel sistema just apliquen per a l'interpretació de la música antiga.
Un estudi simplificat de la série harmònica pot terminar en l'harmònic 16, pero deu tindre's en conte que, en teoria, la série s'estén fins a l'infinit i que no és estrany trobar, en l'anàlisis de sons reals, 30 o 40 harmònics. A partir del sò 16, l'interval entre dos sons successius és menor que un semitono. Per lo general, la contribució d'un harmònic a la recepta d'un timbre és menor quant més elevat és el seu número d'orde, per lo que un filtrat de les components més agudes pot tindre una influència despreciable en el timbre a partir d'un cert harmònic.
La série harmònica i el timbre
[editar | editar còdic]En una teoria simplificada del timbre musical, cada u dels sons de la série harmònica és un component del timbre o color del sò representat per una nota la freqüència de la qual és la del sò fonamental. Als sons de la série harmònica, components del timbre, se'ls crida sons harmònics o simplement harmònics. També s'han denominat a voltes sons parcialés, alícuotas, acompanyants o concomitants.
En alguna llicència, els sons de la série harmònica representen els elements de la série de Fourier que resulta en aplicar l'anàlisis de Fourier a una forma d'ona periòdica. ya que les formes d'ona dels sons del món real mai són estrictament periòdiques, el timbre que s'analisa per este método es correspon en el concepte de timbre estàtic. A la llista dels harmònics (i les seues intensitat relatives) que constituïxen un sò i que determinen el timbre estàtic d'est, se li crida "recepta" del timbre. Podem assimilar la "recepta" d'harmònics d'un timbre musical en la llista d'ingredients d'un plat de menjar. Qualsevol modificació en esta llista o en les proporcions de cada ingredient, altera el "sabor", "color" o timbre del sò.
El timbre d'un sò musical representat esquemáticamente per la seua recepta d'harmònics, és una versió molt simplificada del espectre de dit sò.
Des del punt de vista energètic, els harmònics en un índex major transporten més energia a igual amplitut de la vibració. L'espectre del conjunt d'harmònics està llimitat en la seua freqüència, en funció de l'energia total. Lo més comú, puix, és que els primers harmònics tinguen major amplitut i que esta vaja disminuint progressivament a lo llarc de la série, fins a extinguir-se. No obstant, en excitar un cos sonor en una energia major, el sò serà més ric en harmònics aguts, sobretot en el moment de l'atac i durant poc temps. Açò es complix en les cordes fregades, pulsades o percutidas, i en els tubos, tant de bisell com de lengüeta o filtre: quan aumenta l'intensitat de l'atac, el timbre és més clar i lluent.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pitágoras va ser el primer en relacionar la música i les matemàtiques. Es va centrar en l'estudi de la naturalea dels sons musicals i va descobrir que existia una relació entre els sons harmònics i els número entero, creant en això una teoria matemàtica de la música. Per a dites investigacions va utilisar un instrument musical cridat monocordio que estava format per una cuerdo la llongitut de la qual era proporcional a 12 i que podia adoptar diverses llongituts. Pitágoras va dividir la corda en dotze parts i va buscar els intervals que produïen un sò agradable i es va donar conte que, si establia determinades llongituts, proporcionals a 12, els sons que es produïen eren plaenters.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Serie armónica (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.