Bocina
Es denomina bocina, corneta, chiulet o claxon a un instrument compost d'una pera de goma i una trompeta units. En pressionar la pera, l'aire ix per la trompeta, creant sò. Antigament s'usava en els automòvils com a senyal acústica, sent substituït a partir de la década de 1920 per un element accionat per energia elèctrica. De la mateixa manera la bocina és utilisada en vehículs com camions, trens, barcos, motocicletes o bicicletes, etc, variant d'acort a cada vehícul.
Història de la bocina
La bocina acústica es va inventar en França en 1680. Despuix es va introduir en Alemània i allí es va perfeccionar i es va aplicar a la música. Esta es va adoptar en França en 1730 pero no la varen introduir en l'orquesta de l'òpera fins a en 1757.
En esta época donava molt pocs sons, pero en 1759 un alemà cridat Hampl va discórrer que era fàcil fer-li produir uns atres, tapant en la mà una part del pabelló o campana de l'instrument. Este descobriment va obrir la carrera a artistes hàbils que s'entregaven a l'estudi de la trompa. Un atre alemà cridat Haltenhoft va millorar este instrument afegint una bomba per mig de la qual es afina exactament, quan per la calor de l'alé es pugen els entonament.[1]
Bocina d'automòvil
A finals del XIX, en els primers automòvils, la bocina acústica es va utilisar com a sistema d'advertència per a en els peatons i atres coches, tractant-se d'un dispositiu proveït d'una espècie de pera de goma unida a una trompeta metàlica, que normalment escomença com un tubo cilíndric que es curva i termina en un tubo cònic, generant un sò peculiar quan s'apreta dita pera. Este tipo de bocina ho utilisen també els panaders ambulants per a anunciar la seua presència.
L'antiga bocina per a automòvil d'accionament manual finalment es va transformar en una bocina elèctrica; en abril de 1914, Robert Bosch va presentar en Alemània la palesa de la primera bocina elèctrica de coche, que finalment va eixir al mercat en 1921.
La bocina de l'automòvil sol ser d'un sol sò o de dos sons; també hi ha un tipo de bocina que emet una melodia, en el cas de la qual és una bocina musical, per ser la melodia un element de la música; també es diu en eixe cas que el seu sò és melodioso.
Distints noms de la bocina d'automòvil
- Corneta
En Veneçuela es denomina corneta per a referir-se estrictament a la bocina d'automòvil o claxon ("tocar la corneta"), i també s'usa algunes voltes com a sinònim d'altaveu.
- Claxon
En Cuba, Espanya, Mèxic, Perú i alguns atres països hispanohablante se li crida claxon.
Es tracta d'un terme pres de la marca comercial registrada de bocines Klaxon, lo que es va convertir en sinònim coloquial d'esta part de l'automòvil.[2] Provablement estava basat en el terme grec klazein (‘rugir’), cognado del terme llatí clángere (‘resonar’).
El seu plural és ambigu: claxons (especialment en Cuba) o cláxones. En Monterrey (Mèxic) hi ha un grup de roc cridat Els Claxons. En Anglaterra existix també un grup de roc cridat Klaxons.
- Chiulet
En alguns països també se li coneix com chiule, casos de Colòmbia, Veneçuela , Puerto Rico i El Salvador.
Vore també
Referències
- ↑ Diccionari enciclopèdic de música, Carlos José Melcior, 1859
- ↑ a-automovil "100 anys de la bocina elèctrica" en motorpasion.com
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bocina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.