Theremín

Theremín

El teremín, originalment conegut com eterófono, tereminófono, termenvox o tereminvox és un dels primers instruments musicals electrònics. Té la particularitat de ser controlat sense la necessitat de contacte físic del intérpret (tereminista) en l'instrument. El seu nom deriva de la versió occidentalizada del nom del físic rus León Teremin (Термен), qui ho va inventar i va desenrollar en 1920 i lo va patentar en 1928.

L'instrument consta de dos antenas metàliques que detecten la posició relativa de les mans del thereminista per a controlar la freqüència en una mà i l'amplitut (volum) en l'atra. Les senyals elèctriques del theremin es amplifiquen i s'envien a un altaveu.

El teremín s'ha utilisat en temes per a programes de televisió com la serie d'ITV Els assessinats de Midsomer, o el tema central de la série de vampirs dels anys 60 i 70 Dark Shadows, i inclús en discs com Oxygène de 1976, de Jean Michel Jarre. Açò ha dut a la seua associació en situacions inquietants, o associat als gèneros de misteri o terror. Aixina mateix, este instrument s'ampra en música clàssica (la primera òpera en la que li'l va utilisar va ser Vercingétorix, de Joseph Canteloube en París, en 1933), especialment en música experimental i en música clàssica contemporànea dels sigles XX i XXI (icònica és la Fantasie for theremin, oboe, string quartet and piano escrita per l'eminent compositor chec Bohuslav Martinů en 1944); aixina com en gèneros de música popular com el roc, el roc psicodèlic i l'art roc.

Història

León Theremin era un físic, ingenier electrònic i violoncheliste aficionat de San Petersburgo. En 1918, despuix de la Revolució, es trobava estudiant les ones electromagnètiques per encàrrec del govern. Estava investigant la detecció del moviment a través de les ones per a desenrollar una alarma inalàmbrica, quan es percató de que la presència de la seua mà en el camp electromagnètic alterava la freqüència reproduïda pel dispositiu.

En març de 1922, despuix d'obtindre vàries crítiques positives en algunes conferències d'electrònica de Moscou, Léon Teremin va presentar el seu instrument a Lenin, premier de la naixent Unió Soviètica. Lenin va quedar impressionat per l'instrument musical i inclús es va iniciar en el seu aprenentage. Es va iniciar la fabricació de 600 instruments per a la seua distribució en tota l'Unió Soviètica, i va enviar al propi Léon Theremin a un viage al voltant del món per a demostrar l'última tecnologia soviètica i l'invenció de la música electrònica. Despuix d'una llarga gira per Europa, Theremin va aplegar als Estats Units, a on va patentar la seua invenció en 1928.

Esta primera versió del teremín estava constituïda per un oscilador basat en una vàlvula electrònica, bobines i dos antenes, tot això dins d'una caixa de fusta. Una de les antenes eixia del costat i l'atra per la part superior. La del costat, posicionada de forma horisontal, controlava l'amplitut (volum) de l'ona generada, mentres que la que eixia de la part superior i estava en vertical, controlava la freqüència (to).

Teremín fabricat per RCA

En EE. UU. se li va rebre com un gran científic i es va equiparar l'invenció del teremín en la de la ràdio. Va atraure l'atenció de la Corporació de Radi d'Amèrica (RCA) qui li va propondre la compra dels seus drets per la sifra de 100 000 dólars nortamericans en el propòsit de fabricar-ho. León Theremin va acceptar l'oferta el 12 de març de 1929 i la RCA es va convertir en el primer productor massiu d'un instrument electrònic. La RCA creïa que l'instrument remplazaría al piano de mija coa i popularisaria l'afició a la música ya que pensava que «qualsevol que poguera moure les mans en l'aire o chiular una melodia podria fer música en ell en la seua casa». En setembre varen eixir a la venda les primeres unitats a un preu de $220. La crisis d'octubre de 1929 va forçar la cessació de la producció.

León Teremin mantenia una relació privilegiada en el personal tècnic de firmes com RCA, GE, Westinghouse, companyies aérees i més, en els que compartia els seus últims descobriments i alvanços. Va fundar i va dirigir les seues pròpies companyies mantenint una relació directa en Amtorg Trading Corporation, la corporació comercial soviètica en Estats Units. Tot això va conduir a que León Theremin anara vinculat a rumors d'espionage industrial a nom de l'inteligència soviètica de l'época.

Descripció

El disseny clàssic consistix en una caixa en dos antenas. S'eixecuta acostant i alluntant la mà de cada una de les antenes corresponents, sense aplegar a tocar-les. La dreta sol ser recta i vertical. Servix per a controlar el to o freqüència: quant més prop d'ella estiga la mà dreta, més agut serà el sò produït. L'antena esquerra és horisontal i en forma de bucle. Servix per a controlar el nivell de volum, que serà més baix quant més prop estiga de la mà esquerra.

Originalment, la seua versió més primitiva va ser cridada ætherophone (que es podria traduir com ‘eterófono’), i solament disponia de l'antena de to. Pronte este disseny va ser millorat per l'inventor, que va afegir posteriorment l'antena per a control de volum. Actualment, alguns dels models fabricats per aficionats i comercialisats del theremin disponen tan sol de l'antena que controla el to, lo que sent rigorosos els convertix en realitat en un eterófono, i en freqüència és un aparat que s'usa per a efectes especials més que com a instrument musical, al no poder-se accentuar ni separar les notes interpretades.

També s'han aplegat a produir theremines de manera més o menys artesanal en modos d'interactuar molt distints, com per eixemple, theremines òptics que medixen la cantitat de llum que aplega a un sensor. També l'empresa Roland comercialisa en alguns dels seus mòduls un sensor d'infrarrojos cridat D-Beam, en el que es pot controlar no solament el to sino, alternativament, el paràmetro que s'elegixca.

Funcionament

Interior d'un teremín RCA de 1929. Poden apreciar-se les vàlvules de buit.

Els theremines originals estaven fabricats en les llavors noves vàlvules de buit, que presentaven problemes de manteniment i estabilitat tèrmica, ademés de necessitar alts voltages per al seu funcionament i que, encara que no són un perill per al ejecutante, sí ho són per a un intent de manteniment per inexpertos.

Actualment existixen multitut de firmes que comercialisen versions d'estat sòlit (transistorissades), que permet construir instruments de construcció més robusta i de tamanys portàtils, de molt menor consum elèctric i molt més estables electrònicament.

Diagrama dels blocs electrònics que constituïxen un teremín.

El funcionament del control de to està basat en els mateixos principis utilisats en la radi (principi heterodino). Consta de dos circuits osciladors (per lo general basats en el circuit LC): un de freqüència variable (controlada per l'alteració de la capacitancia existent entre l'antena i el cos de l'intérpret, depenent de la distància entre abdós), i un atre idèntic pero de freqüència fixa. Per lo general solen estar sintonizados en freqüències del ranc de MF (ona mija), en un ranc de 100 kHz a 700 MHz. Les freqüències d'eixida d'abdós osciladors es mesclen per a crear una senyal modulada que conté la suma i la diferència d'abdós, i seguidament esta senyal és demodulada per a obtindre solament la diferència d'abdós, generant sons en un camp de freqüències d'àudio (20 Hz-20  kHz).

Finalment la senyal és processada per un filtre pas baix, que elimina qualsevol remanente de modulació d'alta freqüència. El control de volum consta d'un únic oscilador variable, un filtre passe banda que complix la funció de demodulador (generalment un circuit discriminador Foster-Seeley o similar) i un detector de envolvente, que convertix la senyal en un voltage d'eixida CC que controla un amplificador controlat per tensió (VCA).

cal destacar que en la pràctica este instrument presenta l'inconvenient de vore prou llimitada la cadència en l'eixecució de les seues notes, lo que solament permet interpretar melodies armoniosas pero molt llentes, com succeïx igualment en la serra musical. Açò aumenta enormement la seua dificultat, sumant també la seua condició inherent de no posseir cap referència visual ni tàctil de l'ubicació de les notes.

Timbre

Este depén principalment dels tipos d'osciladors que s'utilisen en la seua construcció i la freqüència en la que treballen, aixina com també del tipo de processament posterior. Originalment, el timbre del theremin s'assemblava a alguna cosa entre un violonchelo i una veu humana (el seu inventor era violoncheliste). El posterior alvanç en el desenroll de disseny de circuits va permetre construir instruments capaços d'obtindre diferents formes d'ona ajustables, aumentant les capacitats tímbricas. Actualment existixen models que posseïxen ports d'eixida de CV (control de voltage) i/o MIDI, que possibiliten la conexió a atres aparats que disponguen de dites entrades (com un sintetisador o un sampler). Açò permet obtindre virtualment qualsevol timbre, utilisant les antenes (juntes o per separat) com a control de sò, o inclús de qualsevol paràmetro que permeta l'aparat al que és conectat (LFO, volum, generador de envolvente, agranat de freqüència, etc.), expandint les capacitats de l'instrument a llímits mai imaginats.