Instrument musical electrònic
Un instrument musical electrònic és un instrument musical que produïx sò per mig de circuits electrònics. Estos instruments sonen gràcies a la producció d'una senyal d'àudio elèctrica, electrònica o digital que en últim terme es conecta a un amplificador de potència que acciona la membrana d'un altaveu, creant el sò que s'escolta per part de l'intérpret i l'oyent.
Un instrument electrònic pot incloure una interfaç d'usuari per al control del sò, habitualment per mig de l'ajust de l'altura tonal, la freqüència, o la duració de cada una de les notes. Un interfaç d'usuari molt utilisada és el teclat musical, que funciona de manera similar al d'un piano acústic, llevat per que en un teclat electrònic, el propi teclat no produïx cap sò. Un teclat electrònic envia una senyal a un mòdul de #síntesis, ordenador o un atre generador de sò electrònic o digital, que és el que produïx el sò. No obstant, és cada volta més freqüent la separació entre l'interfaç de l'usuari i les funcions generadores de sò en lo que constituïx un controlador (dispositiu d'entrada) i un sintetisador musical, respectivament, comunicant-se els dos dispositius a través d'un llenguage de descripció de l'eixecució musical tal i com el MIDI o l'Open Sound Control.
Tots els instruments musicals electrònics es poden considerar com a subconjunts de les aplicacions de processat de senyal d'àudio. Els instruments musicals electrònics senzills es coneixen a voltes com efectes de sò; la frontera entre els efectes de sò i els verdaders instruments musicals no és molt clara per lo general.
En la década de 2010, els instruments musicals electrònics s'utilisen en la major part dels estils musicals. Dins dels estils de música pop com la música de dansa electrònica, casi tots els sons instrumentals usats en les gravacions són instruments electrònics (p.ej. el baix sintètic, el sintetisador o la màquina de ritmes). El desenroll de nous instruments musicals electrònics, controladors i sintetisadors continua sent un camp de desenroll molt actiu i interdisciplinar. S'organisen conferències especialisades, destacant la Conferència Internacional sobre Nous Interfaços per a l'Expressió Musical, per a donar a conéixer els últims treballs, aixina com per a proveir una plataforma en que puguen donar-se a conéixer els artistes que interpreten o creen música en els nous instruments musicals electrònics, controladors i sintetisadors.
Els instruments electrófonos són l'última família en integrar-se a la classificació Sachs-Hornbostel, aproximadament en 1940.
Els instruments mecànic-elèctrics o electromecànics són els instruments musicals que mesclen elements mecànics i elèctrics per a generar el sò, com per eixemple, l'Orgue Hammond o Melotrón.
Primers eixemples
[editar | editar còdic]En el XVIII, els músics i compositors varen adaptar una série d'instruments acústics per a explotar la novetat de l'electricitat. Aixina, en el sentit més ampli, el primer instrument musical electrificado va ser el teclat Denis d'or, que data de 1753, seguit poc despuix pel clavecín elèctric del francés Jean-Baptiste de Laborde en 1761. El Denis d'or consistia en un instrument de teclat de més de 700 cordes, electrificado temporalment per a millorar les qualitats sonores. El clavecín elèctric era un instrument de teclat en plectra (púas) activades eléctricament. No obstant, cap dels dos instruments utilisava l'electricitat com a font de sò.
El primer sintetisador elèctric va ser inventat en 1876 per Elisha Gray. El "Telégraf Musical" va ser un subproducte fortuït de la seua tecnologia telefònica quan Gray va descobrir accidentalment que podia controlar el sò a partir d'un circuit electromagnètic autovibrante i aixina va inventar un oscilador bàsic. El telégraf musical utilisava canyes d'acer oscilades per electroimanes i transmeses per una llínea telefònica. Gray també va incorporar un senzill dispositiu d'altaveu en models posteriors, que consistia en un diafragma que vibrava en un camp magnètic.
Un invent important, que posteriorment va tindre un profunt efecte en la música electrònica, va anar l'audión en 1906. Es tractava de la primera vàlvula termoiònica, o tubo de buit i que va conduir a la generació i amplificament de senyals elèctriques, a la radiodifusió i a la computació electrònica, entre atres coses. Uns atres dels primers sintetisadors varen ser el Telharmonium (1897), el Theremin (1919), el Spharophon de Jörg Mager (1924) i el Partiturophone, el similar Electronde de Taubmann (1933) (1933), les ones Martenot de Maurice Martenot ("ones Martenot", 1928), el Trautonium de Trautwein (1930). El Mellertion (1933) utilisava una escala no estàndar, el Dynaphone de Bertrand podia produir octaves i quintes perfectes, mentres que el Emicon era un instrument americà controlat per teclat construït en 1930 i el Hellertion alemà combinava quatre instruments per a produir concordes. També varen aparéixer tres instruments russos, el Croix Sonore de Oubouhof (1934), la microtonal d'Ivor Darreg 'Oboe de teclat electrònic' (1937) i el sintetisador ANS, construït pel científic rus Evgeny Murzin de 1937 a 1958. Només es varen construir dos models d'este últim i l'únic eixemplar que es conserva es troba actualment en l'Universitat Lomonosov de Moscou. S'ha utilisat en moltes películes russes -com Solaris'- per a produir sons inusuals i "còsmics". Tots els instruments anteriors, llevat els de Darreg i Murzin, es descriuen en P. Scholes, The Oxford Companion to Music, 10th Ed. OUP, p.322</ref>
Hugh Li Caine, John Hanert, Raymond Scott, el compositor Percy Grainger (en Burnett Cross), i uns atres varen construir una varietat de controladors automatizado de música electrònica durant els últims anys de la década de 1940 i 1950. En 1959 Daphne Oram va produir un nou método de #síntesis, la seua tècnica "Oramics", accionada per dibuixos en una tira de película de 35 mm; es va utilisar durant varis anys en el BBC Radiophonic Workshop. Este taller també va ser responsable del tema de la série de televisió Doctor Who una peça, en gran part creada per Delia Derbyshire, que va assegurar més que cap atra la popularitat de la música electrònica en el Regne Unit.
Telharmonium
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Telharmonium.
En 1897, Thaddeus Cahill va patentar un instrument cridat Telharmonium [1](o Teleharmonium, també conegut com Dynamaphone). Utilisant roda tonal per a generar sons musicals com a senyals elèctriques per #síntesis aditiva, era capaç de produir qualsevol combinació de notes i sobretonos, a qualsevol nivell dinàmic. Esta tecnologia es va utilisar posteriorment per a dissenyar l'orgue Hammond. Entre 1901 i 1910, Cahill va fer fabricar tres versions progressivament més grans i complexes, la primera de les quals pesava sèt tonellades i l'última superava les 200 tonellades. La portabilitat només es conseguia per ferrocarril i en l'us de trenta vagons. En 1912, l'interés del públic havia decaigut i l'empresa de Cahill estava en fallida.[2]
Theremin
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Theremin.
Un atre alvanç, que va despertar l'interés de molts compositors, es va produir en 1919-1920. En Leningrado, Leon Theremin va construir i va demostrar el seu Eterófono, que més tart va passar a cridar-se Theremin. Açò va donar lloc a les primeres composicions per a instruments electrònics, en contraposició als sorollosos i a les màquines reutilisades. El Theremin va destacar per ser el primer instrument musical que es tocava sense tocar-ho. En 1929, Joseph Schillinger va compondre la Primera Suite Airfónica per a Theremin i Orquesta, estrenada en l'Orquesta de Cleveland en Leon Theremin com a solista. The next year Henry Cowell commissioned Theremin to create the first electronic rhythm machine, called the Rhythmicon. Cowell va escriure algunes composicions per a ella, que ell i Schillinger varen estrenar en 1932.
Ondes Martenot
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ondes Martenot.
La década de 1920 ha segut calificada com el cim de l'Era Mecànica i l'amanecer de l'Era Elèctrica. En 1922, en París, Darius Milhaud va començar a experimentar en la "transformació vocal per mig del canvi de velocitat del fonógraf" [3] Estos varen continuar fins a 1927. Esta década va dur una gran cantitat d'instruments electrònics primerencs—junt en el Theremin, està la presentació del Ondes Martenot, que va ser dissenyat per a reproduir els sons microtonales trobats en la música hindú, i el Trautonium. Maurice Martenot va inventar el Ondes Martenot en 1928, i pronte ho va demostrar en París. Composers using the instrument ultimately include Boulez, Honegger, Jolivet, Koechlin, Messiaen, Milhaud, Tremblay, i Varèse. Radiohead guitarist and multi-instrumentalist Jonny Greenwood also uses it in his compositions and a plethora of Radiohead songs. In 1937, Messiaen wrote Fête dones belles eaux for 6 ondes Martenot, and wrote solament parts for it in Trois petites Liturgies de la Présence Divine (1943–44) and the Turangalîla-Symphonie (1946–48/90).
Trautonium
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Trautonium.
El Trautonium es va inventar en 1928. Es basava en l'escala subarmónica i els sons resultants s'utilisaven a sovint per a emular sons de campana o de gong, com en les produccions de Bayreuth dels anys 50 de Parsifal. En 1942, Richard Strauss ho va utilisar per a la part de campanes i gongs en l'estrena en Dresde de la seua Música de festival japonesa. Esta nova classe d'instruments, microtonales per naturalea, va ser adoptada llentament pels compositors al principi, pero a principis de la década de 1930 va haver una explosió de noves obres que incorporaven estos i atres instruments electrònics.
Orgue Hammond i Novachord
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Orgue Hammond.
En 1929 Laurens Hammond va crear la seua empresa per a la fabricació d'instruments electrònics. Va aplegar a produir l'orgue Hammond, que es basava en els principis del Telharmonium, junt en atres desenrolls que incloïen les primeres unitats de reverberació.[4] L'orgue Hammond és un instrument electromecànic, ya que utilisava tant elements mecànics com a parts electròniques. Un orgue Hammond utilisava rodes tonals metàliques giratòries per a produir diferents sons. Una pastilla magnètica de disseny similar a les pastilles d'una guitarra elèctrica s'utilisa per a transmetre els tons de les rodes tonals a un amplificador i a un recint d'altaveus. Encara que l'orgue Hammond es va dissenyar per a ser una alternativa de baix cost a un orgue de tubos per a la música d'iglésia, els músics pronte varen descobrir que el Hammond era un instrument excelent per al blues i el jazz; de fet, es va desenrollar tot un gènero musical construït entorn a este instrument, conegut com trio d'òrguens (normalment orgue Hammond, bateria i un tercer instrument, ya siga saxofón o guitarra).
El primer sintetisador fabricat de manera comercial va ser el Novachord, construït per Hammond Organ Company des de 1938 fins a 1942. Este instrument posseïa una polifonia de 72 notes utilisant 12 osciladors que operaven circuits divisores monosestables, un sistema de control bàsic de conjunt i filtres passa baixos resonantes. L'instrument contava en 163 tubos de buit i pesava 250 kg. L'us del control de la envolvente de l'instrument és significatiu, ya que és potser la distinció més important entre el sintetisador modern i atres instruments electrònics.
Instruments musicals electrònics moderns
[editar | editar còdic]L'aument de la potència i la disminució del cost de l'electrònica generadora de sò (i especialment de l'ordenador personal), junt en l'estandardisació dels llenguages de descripció de l'interpretació musical MIDI i Open Sound Control, ha facilitat la separació dels instruments musicals en controladors i sintetisadors musicals.
El controlador musical més comú, és el teclat musical. Atres controladors són el radiodrum, l'EWI de Akai i els controladors de vent WX de Yamah, el SynthAxe de tipo guitarra, el html BodySynth], el Buchla Thunder, el Continuum Fingerboard, el Roland Octapad, varis teclats isomòrfics incloent el Thummer, i el Kaossilator Pro, i kits com l'I-CubeX.
Reactable
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Reactable.
La Reactable és una taula redona translúcida en una pantalla interactiva retroiluminada. En colocar i manipular blocs cridats tangibles en la superfície de la taula, mentres s'interactua en la pantalla visual per mig de gests en els dits, es acciona un modulador virtual, creant música o efectes sonors.
Percussa AudioCubes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → AudioCubes.
Els AudioCubes són gavetes inalàmbriques autònomes alimentats per un sistema informàtic intern i una bateria recargable. Disponen d'allumenament RGB interna i són capaces de detectar l'ubicació, orientació i distància dels demés. Les gavetes també poden detectar les distàncies de les mans i els dits de l'usuari. Per mig de l'interacció en les gavetes, es poden manejar diversos programes de música i sò. Els AudioCubes tenen aplicacions en el disseny de sò, la producció musical, els DJ i les actuacions en directe.
Kaossilator
[editar | editar còdic]El Kaossilator i el Kaossilator Pro són instruments compactes en els que la posició d'un dit en la almohadilla tàctil controla dos característiques de la nota; normalment, el to es canvia en un moviment d'esquerra a dreta i la propietat tonal, el filtre o un atre paràmetro canvia en un moviment de dalt avall. La almohadilla tàctil pot ajustar-se a diferents escales musicals i tecles. L'instrument pot gravar un bucle repetitiu de llongitut ajustable, ajustat a qualsevol tempo, i es poden superpondre nous bucles de sò sobre els existents. Açò es presta a la música electrònica de ball, pero és més llimitat per a les seqüències controlades de notes, ya que el pad d'un Kaossilator normal carix de funcions.
Eigenharp
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Eigenharp.
El Eigenharp és un gran instrument semblat a un fagot, en el que es pot interactuar per mig de grans botons, un seqüenciador de bateria i una #filtre. El processament del sò es realisa en un ordenador independent.
XTH Sense
[editar | editar còdic]El XTH Sense és un instrument portàtil que utilisa els sons musculars del cos humà (coneguts com mecanomiograma) per a crear música i efectes de sò. Quan un intérpret es mou, el seu cos produïx sons musculars que són captats per un micròfon en chip que es du en el braç o les cames. A continuació, els sons musculars es muestrean en directe per mig d'un programa de software específic i una biblioteca d'efectes d'àudio modular. L'intérpret controla els paràmetros de mostreig en directe sospesant la força, la velocitat i l'articulació del moviment.
AlphaSphere
[editar | editar còdic]La AlphaSphere és un instrument esfèric que consta de 48 almohadillas tàctils que responen tant a la pressió com al tacte. El software personalisat permet programar indefinidament els pads de forma individual o per grups en térmens de funció, nota i paràmetro de pressió entre molts atres ajusts. El concepte principal de la AlphaSphere és aumentar el nivell d'expressió disponible per als músics electrònics, permetent l'estil d'interpretació d'un instrument musical.
Vore també
[editar | editar còdic]- Música electrònica
- DJs
- Discoteca
- Gèneros de música electrònica
- Música clàssica electroacústica
- Llista de teclistes que varen utilisar el sintetisador Moog
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Chadabe, Joel (1997). Electric sound: the past and promise of electronic music, 8. Aufl edició, Prentice Hall. ISBN 978-0-13-303231-4.
- ↑ Weidenaar, Reynold (1995). Magic Music from the Telharmonium, Metuchen, New Jersey: Scarecrow Press. ISBN 9780810826922.
- ↑ Herbert Russcol, The Liberation of Sound: An Introduction to Electronic Music ( Englewood Cliffs, New Jersey: Prentice-Hall, 1972): 68.
- ↑ Russcol 1972, 70.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «instrumento musical electrónico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.