To (acústica)

Aspecte gràfic de l'ilustració musical.

El to és la sensació auditiu o atribut sicològic dels sòs que els caracterisa per ser més aguts o més greus en funció de la freqüència, les propietats de la qual són físiques.

Un to pur correspon a una ona senoidal, és dir, una funció del tipo f(t) = A sen(2 π f t), a on A és l'amplitut, t és el temps i f la freqüència. En el món real no existixen tons purs, pero qualsevol ona periòdica es pot expressar com sumixca de tons purs de distintes freqüències. Existiria una freqüència fonamental i vàries freqüències múltiples de la fonamental, cridats harmònics. Les freqüències d'estos harmònics són un múltiple sancer de la freqüència principal.

Quan a un to se li aplica l'anàlisis de Fourier, s'obté una série de components cridats parcials harmònics (o harmònics, a seques), dels quals el primer o fonamental i els que tenen un número d'orde que és una potència de 2 (2, 4, 8, 16...) tenen alguna similar sensació de to que el primer per sí solament (ya que en estar a distància d'octava, l'oït humà sol percebre-les com "les mateixes notes pero més agudes"). El restant de parcials harmònics es perceben com atres sons distints del fonamental, lo que enriquix el sò. D'esta forma, els sons les harmònics potències dels quals de 2 són alguna cosa més sonors que el restant, són percebuts com a sons en un timbre més nassal, buit o lluent, mentres que els sons a on són alguna cosa més sonors uns atres parcials harmònics, són percebuts com a sons en un timbre més ple o complet, redó o obscur. Tots els parcials harmònics, en el seu conjunt determinen el timbre musical.

La forma en que és percebut el to és lo que es coneix com altura del sò, que determina cóm de baix o alt és eixe sò, encara que és normal que s'utilise to com a sinònim d'altura.