Oïment
.jpg)
Archiu:Deutsche Welle - Explaining the Human Body (Spanish) - Cómo oímos.webm
El oïment està constituït pels processos psicofisiològics que proporcionen en ser humà la capacitat de sentir. El conducte auditiu extern o meato auditiu extern és una cavitat de l'oït extern la funció del qual és conduir el sò (les vibracions provocades per la variació de l'aire) des del pabelló auricular fins al tímpan.
El sò pot sentir-se a través de matèria sòlida, líquida o gaseosa.[1] És un dels cinc sentits tradicionals. L'incapacitat parcial o total per a sentir es denomina pèrdua auditiva.
En els sers humans i atres vertebrats, l'oïment és realisat principalment pel sistema auditiu: Les ones mecàniques, conegudes com a vibracions, són detectades pel oït i transformades en impulsos nerviosos que són percebuts pel cervell (principalment en el lòbul temporal). De la mateixa manera que el tacte, l'oïment requerix sensibilitat al moviment de les molècules en el món exterior a l'organisme. Tant l'oïment com el tacte són tipos de mecanosensaació.[2][3]
Sò
- Artícul principal → Sò.
El sò és la característica del mig molecular en que es troba el ser humà. Una de les principals característiques que té el sò, per a ser audible pel ser humà, és que el seu freqüència es mantinga entre 20 i 20 000 Hz.[4] La cantitat de sons diferents que pot sentir el ser humà és molt gran. S'utilisa una escala logarítmica de pressions, cridades decibelis, que abrevia l'immensa cantitat de valors possibles.
Mecanisme auditiu
.
Hi ha tres components principals del sistema auditiu humà: l'oït extern, l'oït mig i l'oït intern.
Oït extern
- Artícul principal → Oït extern.
L'oït extern inclou el pabelló auricular, la part visible de l'oït, aixina com el conducte auditiu extern, que termina en el tímpan, també cridat membrana timpànica. El pabelló auricular servix per a enfocar les ones sonores a través del conducte auditiu cap al tímpan. Pel caràcter asimètric de l'oït extern de la majoria dels mamífers, el sò és filtrat de manera diferent en el seu camí cap a l'oït depenent de l'ubicació del seu orige. Açò conferix a estos animals la capacitat de localisar el sò verticalment. El tímpan és una membrana hermètica, i quan les ones sonores apleguen a ell, fan que vibre seguint la forma d'ona del sò. El cerumen (cera de l'oït) és produït per les ceruminosas i glándulas sebàcees de la pell del conducte auditiu humà, i té la funció de protegir el conducte auditiu i la membrana timpànica de danys físics i d'una invasió microbiana. [5]
Oït mig
- Artícul principal → Oït mig.
L'oït mig consistix en una chicoteta cambra plena d'aire que es troba medial al tímpan. Dins d'esta cambra es troben els tres ossos més chicotets del cos, coneguts colectivament com huesecillos, que inclouen el martell, l'enclusa i l'estrebe. Ajuden a transmetre les vibracions del tímpan a l'oït intern, la cóclea. La funció dels huesecillos de l'oït mig és superar el desajust d'impedència entre les ones de l'aire i les de la cóclea, proporcionant adaptació d'impedència.
En l'oït mig també es troben el múscul estapedio i el múscul tensor del tímpan, que protegixen el mecanisme auditiu per mig d'un reflex de rigidea. L'estrebe transmet les ones sonores a l'oït intern a través de la finestra oval, una membrana flexible que separa l'oït mig, ple d'aire, de l'oït intern, ple de líquit. La finestra redona, una atra membrana flexible, permet el desplaçament suau del líquit de l'oït intern causat per les ones sonores entrantes.
Oït intern
.
- Artícul principal → Oït intern.
L'oït intern està format per la cóclea, que és un tubo en forma d'espiral ple de líquit. Està dividit longitudinalment pel orgue de Corti, que és el principal orgue de transducció mecànica a neural. En l'interior de l'orgue de Corti es troba la membrana basilar, una estructura que vibra quan les ones procedents de l'oït mig es propaguen a través del líquit coclear o endolinfa. La membrana basilar és tonotópica, de modo que cada freqüència té un lloc característic de resonància a lo llarc d'ella. Les freqüències característiques són altes en l'entrada basal de la cóclea i baixes en el vèrtiç. El moviment de la membrana basilar provoca la despolarizaació de les cèlules ciliadas, receptors auditius especialisats situats dins de l'orgue de Corti.[6] Encara que les cèlules ciliadas no produïxen potencial d'acció per sí mateixes, lliberen neurotransmisores en les sinapsis en les fibres del nervi auditiu, que sí produïx potencials d'acció. D'esta manera, els patrons d'oscilacions en la membrana basilar es convertixen en patrons espaciotemporales de dispars que transmeten informació sobre el sò al tronc encefálico.[7]
Vore també
- Otorrinolaringologia
- Sistema auditiu
- Modos d'oïment
- Oït
- Pabelló auricular
- Percepció sonora
- Volum (sò)
- Zumbido
Referències
- ↑ (2011) physiol.ox.ac.uk/drupal Auditory Neuroscience, MIT Press. ISBN 978-0-262-11318-2.
- ↑ Kung C.. “Un possible principi unificador de la mecanosensaació”. Nature 436 (7051): 647-654. doi:. PMID 16079835. Bibcode: 2005Natur.436..647K.
- ↑ “Integració dels mecanismes biofísics i moleculars de la mecanotransducció de les cèlules ciliadas auditives.” (2011). Nat Commun 2: 523. doi:. PMID 22045002. Bibcode: 2011NatCo...2..523P.
- ↑ Schiffman, Harvey (2001). «4», La Percepció Sensorial, Limusa Wiley, p. 73. ISBN 968-18-5307-5.
- ↑ Gelfand, Stanley A.. Essencials de audiologia, 3rd edició, New York: Thieme. OCLC 276814877. ISBN 978-1-60406-044-7.
- ↑ (2011) «Sensation and Perception», Charles Linsmeiser (ed.). Psychology, Worth Publishers, pp. 158-159. ISBN 978-1-4292-3719-2.
- ↑ William Yost (2003). «Audition», Handbook of Psychology: Psicologia experimental, p. 130. ISBN 978-0-471-39262-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Audición» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.