Oït intern
El oït intern o llaberint és una de les tres porcions en que es pot dividir l'oït. L'oït intern es localisa en el cràneu, en la piràmide petrosa o peñasco de l'os temporal, que dispon d'una oquedad cridada llaberint òsseu.
Concepte
Està format per dos parts diferenciades:
- Llaberint anterior, també cridat cóclea o caragol, que s'encarrega de l'oïment.
- Llaberint posterior o sistema vestibular, té la funció de percebre la posició del cos en l'espai i mantindre l'equilibri. Està format pels conductes semicirculares i una cambra, el vestíbul, que es dividix en dos parts que es diuen utrículo i sàcul.[1]
Aspectes anatòmics
1. Coclea o caragol.
2. Vestíbul.
3-5. Canals semicirculares.
L'oït intern o llaberint es troba en l'interior de l'os temporal, es pot dividir per al seu estudi en tres cavitats:[2]
- Vestíbul. Conté receptors per al sentit de l'equilibri i està dividit en dos porcions, el utrículo i el sàcul.
- Canals semicirculares. Contenen receptors per a l'equilibri.
- Caragol o cóclea. És un llarc tubo enrollado en espiral a on es troben les cèlules receptores dels sons, proveïdes de cilios. Cada sector de la cóclea és sensible a una freqüència determinada. Les fibres nervioses que ixen del vestíbul i dels canals semicirculares es reunixen per a formar el nervi vestibular, mentres que les que ixen de la cóclea formen el nervi coclear. Abdós s'unixen per a formar el nervi vestibulococlear, que travessa l'os temporal i es conecta en l'encéfal en l'interior del cràneu.[2]
| Oït intern | Aparat vestibular (equilibri) |
Vestíbul | Utrículo |
| Sàcul | |||
| Conductes semicirculares | |||
| Coclea o caragol (oïment) | |||
Llaberint òsseu i membranoso
Ellaberint òsseu és una cavitat irregular excavada en l'os temporal i formada per varis espais units entre sí. En el seu interior es troba ellaberint membranoso, que té la mateixa forma i està constituït per un conjunt de conductes buits pels que circula un líquit denominat endolinfa. Ellaberint òsseu pot descriure's com un clafoll d'os que envol totalment allaberint membranoso. En l'espai que queda entre ellaberint òsseu i el membranoso es troba la perilinfa. La endolinfa té consistència viscosa i la seua composició iònica és semblada a la delíquit intracelar, és dir, és rica en potassi i pobre en sodi. La perilinfa, en canvi, té una composició pareguda a la del líquit extracelar, és dir, és pobre en potassi i rica en sodi.[3]
Vestíbul
el vestíbul és una cavitat de forma oval situada en la regió mija del oït intern, entre la cóclea i els canals semicirculares. Un estretament ho dividix en dos parts: el sàcul i l'utrículo, els quals disponen de regions sensibles cridades màcules otolíticas, que estan dispostes perpendiculars entre sí i contenen cèlules ciliades la funció de les quals és detectar les acceleració o desacceleracions llineals que es produïxen en qualsevol dels tres plans de l'espai.[4][5]
Canals semicirculares
- Artícul principal → Canals semicirculares.
Els canals semicirculares són tres chicotets tubos cilíndrics en forma de semicírcul. Estan orientats en els tres plans de l'espai, de tal manera que formen entre ells ànguls de 90 graus. Tenen la funció de detectar qualsevol moviment d'acceleració angular en algun dels tres plans espacials i són molt importants per al manteniment de l'equilibri corporal.
Cóclea o caragol
- Artícul principal → Cóclea.
La cóclea és un conducte en forma d'espiral que s'assembla en cert modo a la closca d'un caragol, per lo que també rep el nom de caragol. En el seu interior es troben les cèlules sensorials ciliades que generen els impulsos nerviosos que fan possible la percepció del sò. La cóclea està formada en realitat per tres conductes parals separats per dos membranes:[6]
- Conducte coclear o rampa mija, que està ple d'endolinfa i conté l'orgue de Corti.
- Rampa vestibular, ompli d'un líquit denominat perilinfa.
- Rampa timpànica, també ompli de perilinfa. Dos membranes separen estos conductes:
- Membrana vestibular. Separa el conducte coclear de la rampa vestibular.
- Membrana basilar. Separa la rampa timpànica del conducte coclear. En la superfície de la membrana basilar es troba una estructura, l'orgue de Corti, que conté una série de cèlules mecánicamente sensibles.
| Coclea o caragol | Rampa vestibular | Perilinfa |
| Rampa mija o conducte coclear | Endolinfa | |
| Rampa timpànica | Perilinfa |
La rampa vestibular es relaciona en la finestra oval per mig del vestíbul, i la rampa timpànica llimita en la finestra redona. Abdós conductes es comuniquen obertament en el vèrtiç del caragol o helicotrema. Les oscilacions de la perilinfa en la rampa vestibular es transmeten a la endolinfa de la rampa mija en facilitat degut a que la membrana de Reissner és molt prima.
Orgue de Corti
Va ser descrit per primera volta per Corti en 1851. Està format per cèlules de soport, cèlules ciliades sensorials, la membrana tectoria i les fibres nervioses. Es troba situat en el conducte coclear o rampa mija de la cóclea o caragol. Té la funció de generar els impulsos elèctrics que despuix es transmeten a través de la branca auditiva del VIII parell craneal cap al encéfal, per a fer possible l'oïment. L'orgue de Corti té la forma d'una làmina enrollada i conta en al voltant de 16 000 cèlules ciliades que són els receptors per a l'oïment i realisen la mecanotransducció, és dir, transformen estímuls mecànics en estímuls nerviosos que, per mig de fibres nervioses que s'integren en el nervi vestibulococlear duen al cervell'informació auditiva.[6]
- Cèles Ciliades. Les cèlules ciliades de l'orgue de Corti es dividixen en dos tipos, externes i internes.
- Cèles ciliades externes. Estan per fòra dels pilars de Corti en 3 files parals. Mantenen la seua forma i posició gràcies al respal de les cèlules veïnes. En la superfície superior poden observar-se els cilios, que es disponen de forma perpendicular a la superfície de la cèla, units a una placa cuticular per mig d'unes estructures paregudes a raïls. Cada cèlula externa té entre 50 i 150 cilios, disposts en forma de "W" i units entre sí per uns fins filaments. En el seu interior existixen proteïnes estructurals, com l'actina, responsables de la seua posició erecta.
- Cèles ciliades internes, la seua forma recorda la d'una botella, en un estret coll que termina en la superfície portadora dels cilios. Estan dispostes en una sola fila, cada una d'elles dispon d'uns 60 estereocilios.
- Membrana tectoria. La membrana tectoria és una estructura gelatinosa que s'estén per damunt de l'orgue de Corti.
Aspectes funcionals
- El vestíbul està format pel utrículo i el sàcul. Conté cèlules ciliades que són responsables d'informar sobre la posició del cap i són fonamentals per a mantindre l'equilibri. Els canals semicirculares són tres tubos de forma semicircular, dos d'ells tenen posició vertical i un atre posició horisontal (anterior, posterior i lateral). La funció dels canals semicirculares és informar sobre la posició per a mantindre l'equilibri.
- el caragol, cridat també cóclea, és a on es realisa la transformació de l'energia mecànica produïda per les ones sonores en impulsos nerviosos. És un orgue en forma de tubo enrollado que rodeja un eix central cridat columela; posseïx tres cavitats llongitudinals cridades rampes (rampa timpànica, rampa vestibular i rampa coclear), separades per dos membranes, la membrana basilar i la membrana de Reissner. La membrana basilar separa la rampa mija de l'inferior i està constituïda per numeroses fibres, que són curtes prop de la base del caragol pero que aumenten vàries voltes la seua llongitut a mida que s'acosten al vèrtiç del mateix. En l'espècie humana la cóclea té la capacitat de percebre un ampli interval d'intensitat de sò, de tal forma que la diferència entre un sò a penes audible i un atre que provoque dolor pot ser de fins a 10 elevat a 14 (10 14), per una atra part pot detectar freqüències en el ranc comprés entre 20 Hz i 20 000 Hz, encara que la sensibilitat màxima és entre 2000 i 5000 Hz. Alguns animals tenen la capacitat de percebre freqüències superiors als 20 000 Hz (ultrasòs) que no són audibles per a l'home, uns atres com les ballenes poden detectar freqüències inferiors als 20 Hz (infrasòs).[7][8][9]
- Cèles ciliades o pilosas. Quan les ones de pressió provocades pel sò mouen els estereocilios de les cèlules ciliades situades en l'orgue de Corti, es produïx l'obertura d'una série de canals situats en la membrana celar, lo que permet als ions positius fluir cap a l'interior de la cèla, procés conegut com despolarisació. Este fenomen provoca la lliberació de neurotransmisores en l'espai que existix entre la cèlula ciliada i el terminal nerviós, el qual transmet esta informació al cervell a través del nervi vestibulococlear.
- Teoria de la localisació. En 1961, el premi nobel de medicina Georg Von Békésy, va propondre la “Teoria de la localisació”, per a explicar el procés d'oïment. D'acort en ella distintes ones sonores provoquen l'activació de llocs diferents de la cóclea, depenent de la freqüència de l'impuls. La sobrepresión generada per l'estrebe a través de la finestra oval obliga a circular a la perilinfa que abomba la membrana redona cap a fòra. Este procés genera una ona que es desplaça a través de la membrana basilar de la cóclea. Ya que esta membrana és més rígida i estreta en el seu extrem basal i més ampla i flexible en la seua porció apical, en un punt de la cóclea la velocitat de l'ona aplega a 0, l'ona es deté i l'energia s'absorbix en un lloc variable depenent de la freqüència del sò que l'ha generat. Per lo tant cada punt de la membrana basilar respon a una freqüència determinada, les freqüències més baixes (greus) corresponen a la regió apical i les més altes (aguts) a la regió basal.[9]
- Transducció. L'oïment implica quatre transduccions distintes, és dir, es produïx en quatre ocasions la transformació d'un tipo de senyal o energia en una atra de distinta naturalea. En primer lloc l'energia provinent de les ones sonores es convertix en vibracions mecàniques en el tímpan, que es transmeten a la cadena d'huesecillos. Este procés té lloc en l'oït extern i mig. Ya en l'oït intern, les vibracions mecàniques es transformen en ones líquides de l'endolinfa i perilinfa, i més vesprada en senyals químiques emeses per les cèlules ciliades de l'orgue de Corti, les quals finalment donen orige a un potencial elèctric cridat potencial d'acció, que es transmet al cervell a través del nervi vestibulococlear.[10]
Problemes de salut relacionades a l'oït intern
Existixen diferents problemes de salut relacionats en l'oït intern, un dels més freqüents és l'hipoacusia o pèrdua d'oïment que en molts casos és induïda per una exposició crònica a un soroll d'una intensitat superior a 85 decibelis.[11] Atres patologies són: trauma acústic,[12] ototoxicidad, otoesclerosis, colesteatoma, maltia de Ménière i laberintitis.[13]
Vore també
Referències
- ↑ J. M. Wolfe et. al. (2009). Sensation & Perception. 2nd ed. Sunderland: Sinauer Associated Inc
- ↑ 2,0 2,1 El cos humà. Salut i maltia. Autor: Bàrbara Janson Cohen. Consultat el 25 d'octubre de 2018
- ↑ El Sistema Vestibular i Les seues Alteracions. Autor: Juan Bartual Pastor.
- ↑ Fisiologia del sistema vestibular. SEORL. Consultat el 29 d'octubre de 2018.
- ↑ Fisiologia de l'oïment i l'equilibri. [1] archivat en Wayback Machine. Autor: Carolina Bianchi. UNCPBA, Tandil. Consultat l'1 de novembre de 2018.
- ↑ 6,0 6,1 Principis d'anatomia i fisiologia. Autor: Tortora-Derrickson. Consultat el 26 d'octubre de 2018
- ↑ Fisiologia de l'oïment: la cóclea. [2] archivat en Wayback Machine. Autors: Enrique Soto, Rosario Vega, Hortencia Chávez i Aída Ortega. Institut de Fisiologia Universitat Autònoma de Pobla. Consultat el 26 d'octubre de 2018.
- ↑ ¿Per que oimos els sons? Fisiologia de l'oïment. Seminari Mèdic, 2002, vol. 54.
- ↑ 9,0 9,1 La percepció acústica: Física de l'oïment. Autors: Jesús Mariano Merino i Loida Muñoz-Repiso, 2013. Consultat el 26 d'octubre de 2018.
- ↑ Fisiologia auditiva. [3] archivat en Wayback Machine. SEORL. Consultat l'1 de novembre de 2018.
- ↑ https://www.redalyc.org/journal/6382/638266622014/638266622014.pdf El soroll com a factor causant d'hipoacusia en jóvens i adolescents. Universitat Mèdica Pinareña.
- ↑ https://www.medigraphic.com/pdfs/circir/cc-2014/cc145h.pdf
- ↑ Laberintitis purulenta. Manual MSD.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Oït intern.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oído interno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.