Harmònium

Harmònium

El harmònium o harmonium (també denominat harmonio o armonium) és un instrument de vent en teclat, d'iglésia o de saló, de la família del orgue, pero sense tubos i de molt menor tamany. És un instrument musical que, en la seua versió menuda de mà, per influència occidental, es va tornar típic de la música devocional empleada en Àsia. En la seua forma europea, l'harmònium és de tamany d'un moble i la circulació d'aire es realisa per mig d'un mecanisme de manches accionado per pedals.

Més portàtils que els òrguens de tubos, els òrguens de lengüeta lliure s'utilisaven molt en iglésies menudes i en cases particulars en el XIX, pero el seu volum i gama tonal eren llimitats. Generalment tenien un o a voltes dos teclats manuals, sent rars els teclats de pedal. Els òrguens de bomba més fins tenien una gama tonal més àmplia, i els gabinets dels destinats a iglésies i llars acomodades eren a sovint excelents peces de mobiliari. Entre els anys 1850 i 1920 es varen fabricar varis millons d'òrguens de lengüeta lliure i melodeones en Estats Units i Canadà, alguns dels quals es varen exportar. The Cable Company, Estey Organ, i Mason & Hamlin eren fabricants populars.

Junt als instruments de tamany moble de l'oest, existixen dissenys més menuts. El harmonium o samvadini portàtil i bombejat a mà és un instrument important en el Subcontinent indi desenrollat pels indis per a satisfer les necessitats locals. Els artesans varen crear un harmònium que podia dur una sola persona, en microtonos afegits.

Història

L'harmònium va ser inventat a principis de el XIX per Gabriel Grenié, el francés que va inventar el principi de la làmina metàlica en occident, les lengüetas lliures. En este moment de la seua història, es dia el «orgue espresivo». Es va desenrollar en Alemània, justament a principis de el XIX ans que alguns constructors francesos desenrollaren l'invenció de Grenié a partir dels anys 1840. Alexandre François Debain, un dels constructors més famosos, va inventar i va protegir la paraula «Harmonium» (harmònium) en 1842. Debain va anar també inventor del antifonel i del armonicordio, un instrument híbrit de piano i harmònium. Varis atres constructors francesos varen desenrollar l'harmònium, tals com Jacob Alexandre i el seu fill Edouard. Un atre nom molt important, Victor Mustel, inventor de la celesta, i els seus fills que varen construir harmòniums exuberantes de saló durant tres generacions. El famós «harmònium-celesta», és un harmònium en un registre de celesta damunt del teclat, que és la particularitat de Mustel.

Despuix d'eixe triumfo industrial en França durant tota la segona mitat del sigle XIX, l'harmònium es va desenrollar en Alemània, Anglaterra i els Estats Units en un estil de moble més pesat en comparació a la sobrietat francesa. El modo de transmissió de l'aire també va tindre un canvi important: l'harmònium francés expulsava l'aire a diferència dels alemans i americans, que aspiraven l'aire.

Va tindre una repentina evolució en la seua arquitectura quan els anglesos ho varen dur a l'Índia en a on va tindre un impacte sobre la població asiàtica. Ràpidament l'harmònium original va sofrir certes modificacions per a transformar-se en un organillo de pis, en a on el cantant indi podia assentar-se, bombejar, digitar i cantar al mateix temps. L'escala tonal de les vàries cascades del pedal dins de l'estructura de l'harmònium es va canviar a l'escala tonal de do sostingut major (C#M).

En el XIX, en Calcuta, Índia, Dwarkanath Ghose va modificar l'instrument per a que fora bombejat per una mà, mentres l'atra toca solament la melodia, lo que li va valdre gran popularitat en tota l'Índia i Pakistan.

En Amèrica Llatina i en Espanya es varen importar tant harmòniums nortamericans, francesos com a alemans.

Funcionament

Per a conseguir un sò uniforme l'aire de les manches passa a una mancha intermija denominada "secret" o "reservat" que manté una pressió constant. No obstant, el registre cridat "expressió" permet l'entrada de l'aire directament de les manches a les lengüetas, en lo que l'intérpret pot conseguir sons més expressius (forte, piano, staccato...)

Conte també en un sistema de registres accionados per mig de tiradors, que permeten el pas d'aire a uns o atres jocs de lengüetas. En este sistema es conseguixen produir sons diferents en timbre, altura o matís; ademés de poder dividir el teclat en dos seccions. Alguns harmòniums conten inclús en un registre que es acciona en els genolls i permet el pas d'aire per totes les lengüetas. D'esta manera s'apleguen a simular cómodament dos i fins a tres teclats distints.

Com en el cas dels òrguens espanyols antics, el teclat de l'harmònium esta tallat pel mig en dos parts que permeten registrar de manera distinta la part de la mà esquerra o dreta. Durant el XIX, els constructors varen inventar nous sistemes d'accionament en els genolls i els talons de l'intérpret per a que este puga fer efectes musicals sense deixar de tocar el teclat. De la mateixa manera que en un orgue, l'intérpret pot tocar tres octaves en una sola tecla gràcies a la registración.

En l'actualitat, la versió índia ha recorregut tot lo món, dins dels gèneros indostaníes religiosos del Gazal, pakistano-indis del Qawali, i norindios del Kirtan. Ha tingut un gran impacte també en el gènero musical denominat fusió.

En l'Índia va ser patentada la versió punjabi pel coronel anglés Sir Walter Smith en 1900.

Acústica

Els efectes acústics descrits a continuació són el resultat del mecanisme de lengüeta lliure. Per lo tant, són essencialment idèntics per als harmòniums occidentals i indis i l'orgue de lengüetas.

En 1863, Hermann von Helmholtz va publicar la seua obra fundacional Die Lehre von donen Tonempfindungen als physiologische Grundlage für die Theorie der Musik (Sensacions del to, abreviadamente en espanyol), per a la que va utilisar freqüentment l'harmònium en la finalitat de provar diferents sistemes de afinación:

"Entre els instruments musicals, l'harmònium, pel seu to uniformemente sostingut, al caràcter penetrant de la seua calitat de to i als seus sons de combinació tolerablemente distinguibles, és particularment sensible a les inexactitudes de l'entonament. I com els seus vibradors també admeten una afinación delicada i duradora, em va semblar peculiarmente adequat per als experiments sobre un sistema més perfecte de tons".

Utilisant dos teclats i dos conjunts de registres afinados de forma diferent, va poder comparar simultàneament l'afinación pitagórico en l'entonament just i en el temperament igual i observar els graus d'inarmonicidad inherents als diferents temperaments. Va dividir l'octava en 28 tons, per a poder realisar modulacions de 12 tonalitats menors i 17 majors en just entonament sense entrar en la dura dissonància que està present en la divisió de l'octava estàndar en esta afinación. Esta disposició era difícil de tocar. Es varen utilisar atres instruments modificats o nous en fins experimentals i educatius; en particular, el teclat generalisat de Bosanquet es va construir en 1873 per a utilisar-ho en una escala igualment temperada de 53 tons per octava. En la pràctica, eixe harmònium es va construir en 84 tecles, per a facilitar la digitación. Un atre famós orgue de lengüetas que va ser evaluat va ser construït per Poole.

Lord Rayleigh també va utilisar l'harmònium per a idear un método de medició indirecta de la freqüència en precisió, utilisant intervals de temperament igual coneguts de forma aproximada i la seua batimiento. L'harmònium tenia la ventaja de proporcionar sobretonos clars que permetien el reconte fiable dels batimientos per part de dos oyents, un per nota. No obstant, Rayleigh reconeixia que mantindre una pressió constant en la mancha és difícil i, com a conseqüència, es produïxen a sovint fluctuacions en el to.

En la generació dels seus tons, un orgue de lengüetas és similar a un acordeón o a una concertina, pero no en la seua instalació, ya que un acordeón se sosté en les dos mans mentres que un orgue de lengüetas sol colocar-se en el sol dins d'una carcassa de fusta (lo que podria fer que es confonguera en un piano a primera vista). Els òrguens de lengüeta funcionen en manches de pressió o de succió. Les manches de pressió permeten un ranc més ampli per a modificar el volum, depenent de si el pedaleig de les manches és més ràpit o més llent. En Norteamérica i el Regne Unit, un orgue de lengüetas en manches de pressió es denomina harmònium, mentres que en Europa continental, qualsevol orgue de lengüetas es denomina harmònium independentment de si té manches de pressió o de succió. Com els òrguens de lengüeta en manches de pressió eren més difícils de produir i, per tant, més cars, els òrguens de lengüeta i els melodeones nortamericans i britànics solen utilisar manches de succió i funcionen al buit.

Les freqüències de l'orgue Reed depenen de la pressió de bufat; la freqüència fonamental disminuïx en la pressió mija en comparació a la baixa, pero aumenta de nou a altes pressions en varis hercios per a les notes greus mides. Les medicions de l'orgue de la canya americà varen mostrar una oscilació sinusoidal en transicions de pressió brusques quan la canya es dobla per damunt i per baix del seu marc. La pròpia fonamental és casi la freqüència de resonància mecànica de la canya. Els sobretonos de l'instrument són harmònics de la fonamental, en lloc d'inharmònics, encara que també es va informar d'un dèbil sobretono inharmònic (6,27f). La freqüència fonamental prové d'un modo transversal, mentres que també es varen medir modos travessers més dèbils i torsional. Qualsevol modo de torsió s'excita per una llaugera asimetria en la construcció de la canya. Durant l'atac, es va demostrar que la canya produïx en més força la fonamental, junt en un segon modo travesser o torsional, que són transitoris.

Els patrons de radiació i els efectes d'acoplament entre la caixa de resonància i les lengüetas en el timbre semblen no haver segut estudiats fins a la data.

L'inusual física de la vibració de la lengüeta té un efecte directe en l'interpretació de l'harmònium, ya que el control de la seua dinàmica en tocar és restringit i sotil. La lengüeta lliure de l'harmònium està reblonada des d'un marc metàlic i està somesa al fluix d'aire, que es bombeja des de la mancha a través del depòsit, espentant la lengüeta i duent-la a l'oscilació autoexcitada i a la producció de sò en la direcció del fluix d'aire. Esta particular aerodinàmica és no llineal en el sentit de que la màxima desplaçament amplitut en la que pot vibrar la canya està llimitada per les fluctuacions de la forces de amortiguación, de modo que la pressió sonora resultant és més be constant. Ademés, hi ha un llindar de pressió de bombeig, per baix del com la vibració de la canya és mínima. Dins d'eixos dos llindars, hi ha un creiximent exponencial i decau en el temps de les #amplitut de la canya.

Marques i constructors famosos

• Alexandre père et fils
• Beaucourt
• Bildé
• Christophe et Etienne
• Clergean
• Debain
• Domont-Lelièvre
• Estey Organ Company
• Fourneaux
• Hörugel
• Hinkel
• Martin de Provins
• Maugé
• Meinverk
• Mannborg
• Mustel
• Petiqueux-Hillard
• Rodolphe-Debain
• Rousseau
• Packard

• Schiedmayer
• Yamaha

Composicions per a harmònium

Sólos i música

Numerosos compositors dels sigles XIX i XX varen escriure per a l'harmònium:

• Hector Berlioz: 3 peces per a orgue melòdic (1844).
• Camille Saint-Saëns: 3 peces per a harmònium op.1 (1852) i 6 duos per a harmònium i piano op. 8 (1857).
• Georges Bizet: 3 esbossos musicals.
• Léon Boëllmann: Els Heures Mystiques, 100 peces en 2 volums.
• Cécile Chaminade: La nef sacrée.
• Antonín Dvořák: 5 Bagatelles opus 47 per a harmònium, 2 violins i un violonchelo.
• André Fleury: 24 peces (1930-33).
• César Franck va publicar la seua primera obra per a harmònium en 1865; versió original de Prélude, Fugue et Variation per a duo de pianos i harmònium; en 1890 es va comprometre a escriure cent peces per a harmònium, pero només va tindre temps d'escriure 63 ans que la mort li'l duguera.
• Alexandre Guilmant: numeroses peces originals (noëls ; peces de saló), transcripcions d'obres per a orgue, duos, etc.
• Leoš Janáček: versió original de la primera part del cicle per a piano Sobre un camí cobert.
• Sigfrid Karg-Elert: transcripcions d'òperes de Wagner; Portraits opus 101; Impressions, 12 peces opus 112; 3 Sonatines opus 14; Intarsien op. 76.
• Jean Langlais: 24 peces en 1933 i 12 peces en 1962.
• Louis James Alfred Lefébure-Wély: vàries peces (especialment el Boléro de concert) i coleccions.
• Gaston Litaize: 24 Préludes Liturgiques.
• Guy Ropartz: Au pied de l'Autel per a orgue o harmònium, en dos volums (primer volum en 1919 i segon volum en 1947).
• Louis Vierne: 24 Pièces en style lliure per a orgue o harmònium (1913).

Peces orquestals

• Arthur Honegger: Li Roi David inclou un harmònium en la seua orquestació.
• Gustav Mahler: en el segon moviment de l'Octava Simfonia.
• Gioachino Rossini: Petite messe solennelle escrita originalment per a dos pianos i harmònium.
• Richard Strauss: el curiós us del qual de l'harmònium és molt encertat en la seua òpera Ariadne auf Naxos.
• Piotr Ilich Chaikovski: els compassos finals de la Simfonia Manfred (a sovint interpretats en l'orgue o inclús omesos).

Vore també

• Orgue (instrument musical)
• Harmònica
• Melòdica