Orgue (instrument musical)
El orgue és un instrument musical que produïx sò en conduir aire insuflado generat per mig d'una turbina o mancha, a través d'uns tubos que són eixecutats des d'un teclat manual, depenent de l'instrument pot estar acompanyat d'un pedalero, un teclat més gran ubicat en el pis que es toca en els peus. Degut a que cada tubo produïx un sol to, els mateixos es proporcionen en conjunts cridats rancs, cada u dels quals té un timbre i volum comuns en tota l'extensió del manual. La majoria dels òrguens tenen molts rancs, en distints timbres, tons i volums diferents que el ejecutante de l'instrument (cridat organiste) pot amprar individualment o en combinació, per mig de l'us de controls cridats registres.
Un orgue de tubos té un o més manuals que, a diferència del piano (que té huit octavas), solen tindre sis. Cada teclat controla la seua pròpia divisió o grup de registres, i en el cas de la pedalera sol estar associada als registres més greus, encara que també es pot amprar per a generar una atra veu aguda, depenent de les prestacions de l'instrument. Els manuals, la pedalera i els controls per als registres es troben en la consola de l'orgue. El suministrament continu de vent de l'orgue li permet sostindre notes mentres es pressionen les tecles corresponents, a diferència del piano i el clavicordi, els sons del qual comencen a dissipar-se immediatament despuix de pressionar una tecla.
Els distints registres es accionan per mig d'unes palanques o botons a l'alcanç de la mà de l'organiste. Tot el sistema pot ser mecànic, elèctric o electrònic depenent del periodo en que es fabrique l'orgue. El timbre de cada registre dependrà de la forma, tamany, material o mecanisme de producció del sò. El número de registres varia molt entre els diferents instruments. Existix una àmplia varietat i tipos d'òrguens, depenent del lloc a on estiguen ubicats, poden ser para catedralés, iglésies més menudes, capellas o sales de concerts, d'allí que variarà la seua cantitat de registres i tubos. Existixen òrguens portàtils que es poden moure d'un lloc a un atre, ya que, normalment els òrguens es construïxen per a que permaneixquen allí per tot el seu periodo de vida útil. Mentres que un orgue portàtil pot tindre solament una o dos dotzenes de tubos i un manual; el més gran pot tindre més de 14 000 canonades i sèt manuals.[1] La cantitat de manuals serà en funció a la cantitat de registres de l'orgue. Es pot classificar a l'orgue com instrument de vent o aerófono en la categoria instruments de teclat i, també, dins de la subcategoría aire insuflado, junt al acordeón i al harmònium.
Al començ de la seua història, els òrguens es varen instalar en iglésies catòliques de rito romà i protestants, per això l'instrument va quedar molt arraïlat al cult religiós. Poc més tarde l'instrument es va començar a instalar en sales de concerts, escoles, auditoris d'universitats, i atres edificis públics i en propietats privades (molt freqüent en les cases dels organistes). En alguns casos, també en sinagogas. S'utilisen en l'interpretació de música clàssica, música sagrada, música secular i música popular. A principis de el XX, sobretot en el món anglosaxó, es varen instalar òrguens de tubos en els cines per a acompanyar la proyecció de películes durant l'era del cine mut, aixina com en centres comercials i en auditoris municipals, a on les transcripcions orquestals eren populars. El començ de el XXI ha vist un resorgiment de l'orgue en les sales de concerts. L'orgue conta en un repertori substancial, que comprén més de 500 anys.[2]
Varen sorgir varis instruments que d'alguna forma varen intentar emular a l'orgue, tals com l'arcordeón i bandoneón, que són ademés instruments en mancha com l'orgue.[3] En la modernitat s'han construït instruments de teclat elèctrics, alguns eixemples són l'orgue Hammond[4] i els sintetisadors.
Història
[editar | editar còdic]
Antiguetat
[editar | editar còdic]L'orgue és un dels instruments més antics que encara s'usen en la música clàssica europea i es creu que té el seu orige en Grècia. Els seus primers predecessors varen ser construïts en l'antiga Grècia en el III La paraula orgue es deriva del grec όργανον (organon),[5] un terme genèric per a un instrument o una ferramenta,[6] que ve del llatí organum, un instrument similar a un orgue portàtil utilisat en els antics jocs de circ romans.cita requerida No obstant, Leonor Victoria Moreno sosté que l'orgue té orige oriental, aproximadament de el II, i el seu us en Occident va començar en el VIII, mentres que va ser introduint-se en els temples en els sigles IX i X. Per a el XV era indispensable en les iglésies, pero també s'usava per a música profana.[7]
És a l'ingenier grec Ctesibios d'Aleixandria a quí se li atribuïx l'invenció de l'orgue en el III, quan va idear un instrument cridat hydraulis, que entregava un suministrament de vent mantingut a través de la pressió d'aigua a un conjunt de canonades.[8] El hydraulis es va usar en les arenes de l'imperi romà. Les bombes i els reguladors d'aigua dels sistemes hidràulics varen ser reemplaçats per una bossa de cuiro inflada en el II[8] i varen començar a aparéixer les verdaderes manches en l'Imperi Romà Oriental en el VI o VII[9] El geógrafo persa de el IX Ibn Khurradadhbih (fallit en 911), en la seua discussió lexicogràfica dels instruments, va citar al urghun (orgue) com un dels instruments típics de l'Imperi Romà Oriental (Bizantino). A sovint li l'usava en l'Hipòdrom en la capital imperial de Constantinopla. Un visitant siri ho descriu dient que era accionado per dos sirvientes que bombegen "una mancha com el d'un ferrer" i que és tocant mentres els invitats menjaven en el sopar de Nadal de l'emperador en Constantinopla en 911 d. C..[10]
Fins a el XII es varen amprar els dos sistemes, que resultaven sempre molt complicats, i en aplegar a el XIII es varen abandonar completament els hidràulics ya que l'aigua oxidaba el cilindre giratori fent inviable a l'instrument.[11] Es va generalisar des de llavors en les iglésies l'instrument, que va ser adquirint llentament la seua perfecció fins a el XVI. En el XIV es va simplificar el joc de les manches que abans exigia la força de molts hòmens i es va convertir el teclat en cromàtic sent abans diatònic.
En el XV es varen construir òrguens de dimensions més grans i fixos (varen continuar els portàtils i menuts per a iglésies menors) i se li varen afegir pedals. En el XVI es va aumentar el tamany dels òrguens, li'ls va tancar en una caixa, tal com hui els coneixem, i es varen inventar els teclats sobreposts.
En el XVII Fra José de Echevarría introduïx la cridada "caixa d'ecos", un artilugio que permet realisar efectes sonors de "rodalia i lluntea", i la trompetería horisontal en forma de tirs donant a l'instrument unes sonoritat molt riques i potents.
En el XIX es va perfeccionar fins al punt d'alcançar un sol orgue l'extensió de dèu octavas en cinc teclats. En les últimes décades, en l'aplicació de l'electricitat als òrguens, s'ha conseguit simplificar els sistemes de palanques i donar major rapidea a tots els moviments.
Edat Mija
[editar | editar còdic]Els òrguens portàtils, tant el portativo com l'orgue positiu, es varen inventar en l'Edat Mija. Cap a mediats de el XIII, els retrats representats en les miniatures de manuscrits allumenats semblen tindre teclats reals en tecles equilibrades, com en les Cantigas de Santa María.[12] La seua portabilitat va fer que el portativo siga útil per a l'acompanyament de música sagrada i secular en una varietat d'entorns. En el XI, el monge Theophilus va descriure en el seu tractat, conegut com Schedula diversarum artium ("Llista de diverses arts") o De diversis artibus ("Sobre diverses arts"), tots els passos necessaris per a la construcció d'un orgue eclesiàstic.
Òrguens grans com l'instalat en 1361 en Halberstadt, Alemània,[13] és considerada com la primera instalació documentada d'òrguens "permanents" i, provablement, va dur a Guillaume de Machaut a descriure l'orgue com "el rei dels instruments", una caracterisació que fins al dia de hui s'aplica en freqüència.[14] L'orgue Halberstadt va ser el primer instrument en utilisar un disseny en tecles cromàtiques en els seus tres manuals i pedalera, encara que les tecles eren més amples que en els instruments moderns.[15] Tenia vint manches operades per dèu hòmens, i la pressió del vent era tan alta que l'organiste tenia que usar una gran força del seu braç per a mantindre pressionada una tecla.[13]
Fins a mediats de el XV, els òrguens no tenien mando de registres. Cada control manual es classificava en varis tons, conegut com blockwerk.[16] Al voltant de 1450, es varen dissenyar controls que permetien que les files de blockwerk es canviaren individualment. Estos dispositius varen ser els precursors de lo que en la modernitat es coneix com a registre.[17] Les files més agudes de blockwerk varen permanéixer agrupades baix un sol control de registre; estos registres es varen convertir en mixture.[18]
En la música clàssica
[editar | editar còdic]Com a solista
[editar | editar còdic]
En la música clàssica l'orgue, com a soliste i tocat solament, ha tingut grans compositors que li varen destinar obres célebres, sobretot en l'época barroca, edat d'or de l'instrument; destaca l'aporte de Johann Sebastian Bach en el XVII i Olivier Messiaen en el XX.
No obstant, l'orgue, per ser un instrument complet (és dir, que té tot lo necessari per a interpretar una obra casi de qualsevol tipo), no té necessitat de dependre d'un atre instrument, ya que els seus registres i la seua arquitectura musical (la forma com es governa l'orgue) ho fan independent. És l'únic instrument per al qual s'han compost "simfonies", per la paleta sonora dels instruments més grans, particularment millorada en el XIX.
Renaixença
[editar | editar còdic]Ya en l'Edat Mija va haver coleccions de peces per a orgue sol; en la Renaixença va tindre la seua primera edat d'or. Antonio de Cabezón (1510-1566) és un dels millors organistes de la seua época i un dels més destacats en l'àmbit espanyol; per a l'orgue va escriure tientos, passacarrers, variacions, etc.
Barroc
[editar | editar còdic]En el barroc, l'orgue va tindre el seu apogeu i época dorada, tant en intérprets com en compositors i organistes.
En Itàlia destaca la figura de Frescobaldi (1585-1641), l'obra de la qual Fiori musicali (1635) és una de les més importants en l'àmbit teclístico.
En els Països Baixos hi ha un atre ilustre eixemple en Jan Pieterszoon Sweelinck (1560-1621). Ell i Frescobaldi són els dos primers genis de la lliteratura barroca del teclat.
En França l'orgue tenia un paper rellevant en la vida musical, i l'escola francesa de l'orgue va tindre el seu màxim apogeu entre 1660 i 1720. Els més ilustres exponents de l'escola és François Couperin (1668-1733). Despuix l'escola, junt en l'escola del clau, pert prestigi i la música francesa de l'instrument desapareix davant l'indiferència dels grans compositors, com Jean-Philippe Rameau (1683-1764). En 1790 ya està en plena decadència i hi ha sol compositors menors.
En Espanya hi ha numeroses figures destacables durant tot el periodo, des de Francisco Correja de Arauxo i Juan Cabanilles fins a Antonio Soler (1729-1783), la producció del qual organística és la més important de el XVIII en l'àmbit iberoamericà.
En Anglaterra els dos més ilustres representants són Henry Purcell (1659-1695), que va compondre peces de temàtica lliure, i Georg Friedrich Händel (1685-1759), que va compondre concerts per a orgue i orquesta.
En Alemània l'orgue va tindre una importància capital en tots els sentits; la calitat i cantitat de les obres i el gran número de compositors durant tot el periodo varen fer que l'orgue tinguera ahí el màxim apogeu.
L'escola alemana, que pot dividir-se en la del nort, la del sur i la del centre, va tindre el seu apogeu entre 1650 i 1750 en els tres compositors més importants de la lliteratura Alemana: Johann Pachelbel (sur) (1653-1706), Dietrich Buxtehude (nort) (1637-1707) i, sobretot, Johann Sebastian Bach (1685-1750), l'aportació del qual va ser la més important del periodo barroc.
Des de 1750 fins a l'actualitat
[editar | editar còdic]Despuix de l'época barroca i de la mort dels grans compositors del periodo entre 1706 i 1750, l'orgue va entrar en decadència en la música de concert; l'indiferència dels grans compositors fa que se li reserve casi exclusivament per a música religiosa. En el periodo clàssic, Mozart i Haydn solament varen compondre algunes sonates i fantasies el primer, i el segon, concerts per a orgue. Beethoven, per la seua banda, ho va usar en el seu gran Missa Solemnis i en una Fuga en re major, WoO 31 (1783), que es diu que va ser composta per a complir en els requisits de l'examen per al càrrec de segon organiste de la cort de Bonn, en febrer de 1784. A banda d'estes composicions, la Fuga en re major és l'única composició que va escriure per a orgue.
En el romanticisme, llevat contades excepcions, va seguir relegat pels grans compositors, encara que Mendelssohn, Anton Bruckner, Brahms, Jesús Guridi i Franck destinen grans obres a este instrument, com els corals (1897) i les sonates (1845) de Brahms i Mendelssohn respectivament.
No obstant, els organistes i compositors belgues César Franck (1822-1890) i Jacques-Nicolas Lemmens (1823-1881) recuperen les obres de Bach i fan reviure l'orgue, lo que du a una edat d'argent en els seus discípuls francesos Alexandre Guilmant (1837-1911) i Charles-Marie Widor (1844-1937). Les sonates del primer i, sobretot, les nou simfonies del segon, representen obres que exploten les enormes possibilitats del gran orgue romàntic, gràcies també a la llabor innovadora de l'organiste Aristide Cavaillé Coll (1811-1899). Pot dir-se que Widor és a l'orgue lo que Bruckner a l'orquesta simfònica: un autor que, en explorar les possibilitats més àmplies i complexes de l'instrument, dus la forma simfonia/sonata a la seua màxima expansió, sense trencar en la tonalitat clàssica.
D'entre els discípuls de Widor segurament el més notable és Louis Vierne (1870-1937), que va aplegar a rebre l'estímul i aprecie de César Franck. Autor de sis importants simfonies, de numeroses peces de fantasia i de diversos estils per a orgue. Aixina mateix, en Vierne els concerts d'orgue en París adquirixen la categoria d'acontenyiment cultural, i l'autor aplegarà a donar varis recitals pels Estats Units. També va tindre èxit com a intérpret Joseph Bonnet (1884-1944), discípul de Guilmant. Bonnet va compondre solament per a orgue, i casi tota la seua obra entre 1908 i 1913. Autor eclèctic, recuperador de la tradició gregoriana i notable mestre de la variació, va compondre des d'obres llitúrgiques fins a atres de tall romàntic o impressioniste.
En això, en el XX l'orgue recupera una atra volta el seu paper d'instrument rei, i alcança el seu cim en la riques i complexes obres d'Olivier Messiaen (1908-1992), aixina com en el concert d'orgue (1938) de Francis Poulenc, encara que l'autor sense dubte més prolífic és Marcel Dupré (1886-1971).
En el Museu de la Música de Barcelona s'expon una important colecció d'òrguens barrocs, clàssics i romàntics de distints orígens.
En l'any 2006, el Papa Joseph Ratzinger va dir, en motiu de l'inauguració d'un orgue tubular en Ratisbona, Alemània: "L'orgue ha segut sempre considerat, i en justa raó, el rei dels instruments musicals, perque eleva tots els sons de la creació [..] i dona resonància per a la completitud dels sentiments humans, d'alegria a tristor, de pregària a llamentació. En transcendir el mer àmbit humà, tal com fa tota música de calitat, (l'orgue) evoca a lo diví. El seu gran ranc tímbrico, anant de suau i aplegant a un atronador fortissimo, fa d'ell un instrument superior a tots els demés. És capaç de fer-se eco i d'expressar totes les experiències de la vida humana. Les múltiples possibilitats de l'orgue, d'alguna manera nos recorda a l'immensitat i magnificencia de Deu".
Construcció
[editar | editar còdic]Un orgue té un o més jocs de tubos, un sistema d'aire, i en la majoria dels casos, un o més manuals (teclats) en una pedalera (no proveït en certs òrguens com és el cas dels portativos), un teclat més gran que s'eixecuta en els peus. La cantitat de manuals i si ve proveït de pedalera, és alguna cosa que està en funció del número de tubos i registres. Els tubos produïxen sò quan l'aire presurizado pel sistema de vent passa a través d'ells en eixecutar una nota en el manual o pedalero. A la seua volta l'organiste té el control dels rancs dels tubos, de forma tal que en qualsevol moment pot manipular els registres per a que sonen determinats jocs de tubos, inclús mentres una peça està sent eixecutada els registres poden canviar-se, una acció molt habitual dins de les obres per a l'instrument. L'organiste pot operar els manuals, pedalera i registres des de la consola de l'orgue. Un sistema ya siga mecànic o elèctric esta conectat des de les tecles dels manuals fins a les vàlvules que permeten l'ingrés d'aire pels tubos.
La falta d'espai en el lloc a on s'emplaça l'orgue sol ser un problema per als constructors, ya que els tubos d'alguns registres poden alcançar els 9,75 m d'altura. En ocasions els tubos són massa alts per a cabre en la sala. A voltes els constructors solucionen este problema colocant els tubos de costat si l'espai ho permet, també se sol ingletear el tubo. Una atra solució és usar tubos tapats en lloc de tubos oberts, ya que açò reduïx la llongitut a la mitat. La majoria dels registres de flauta de 9,75 m usen tubos tapats. Molts òrguens de sala de pràctica, que deuen cabre en un espai molt més chicotet que els instruments d'iglésia o de concert, usen tubos tapats en els registres de 4,85 m. Els problemes d'espai es poden evitar si l'arquitecte reserva un espai considerable per a un orgue de tubos en dissenyar un nou edifici.[19]
Mecanismes
[editar | editar còdic]Un orgue conté fonamentalment dos mecanismes principals: les tecles (ya siguen dels manuals o del pedalero) i els registres. Quan l'organiste pressiona una tecla, fa que el vent entre en un tubo de l'orgue tot el temps que la tecla este sent pressionada. El registre fa que s'active una joc de tubos (és dir, que es puguen tocar en les tecles), mentres un registre està en la seua posició "activada". El mecanisme pot ser enterament mecànic, neumàtic o elèctric, o alguna combinació d'estes, com electroneumática.[20] El mecanisme de les tecles és independent al dels registres, lo que permet que un orgue combine un mecanisme mecànic de les tecles en un mecanisme elèctric dels registres.
En un mecanisme d'acció mecànica, cada control de pulsació opera una vàlvula per a un ranc complet de tubos. Quan l'organiste selecciona un registre, la vàlvula permet que l'aire alcance el ranc seleccionat.[21] És el mecanisme més antic, la tracció des de la consola fins a les vàlvules de l'orgue es conseguix per mig d'una conexió mecànica de barres i rodells per a distribuir l'acció al tubo. Ya que l'organiste obri la paleta a través d'una conexió verdaderament mecànica, posseïx una chicoteta cantitat de control sobre la forma en que el tubo comença a sonar. No obstant, la consola deu estar ubicada prop per a que l'acció de la tecla permaneixca ferma i receptiva, pero no és la millor posició per a escoltar l'orgue com ho sentiria el cor, la congregació o l'audiència.[22] El primer tipo de control utilisat per als registres varen ser perillas, que l'organiste selecciona tirant cap a sí mateixa. En tirar de totes les perillas, s'activen tots els tubos disponibles i és l'orige de l'expressió "tirar de tots els registres".[23] Els selectores de registres més moderns, utilisats en mecanismes elèctrics, són interruptorés elèctrics comuns o vàlvules magnètiques operades per una palanca basculant.[24]
Posteriorment es varen desenrollar mecanismes tubular-neumàtics, que ampren una combinació de circuits elèctrics i pressió d'aire per a operar vàlvules neumàtiques en tot l'instrument. L'organiste no té control sobre el sò del tubo, pero a diferència dels òrguens operats en mecanisme electrònic, a on l'atac inicial és més brusc, en este cas, es minimisa en un orgue d'acció electroneumática. Este tipo de mecanismes són els més difícils de mantindre que qualsevol dels atres dos tipos.[22] Açò va permetre que els controls siguen més llaugers i també major flexibilitat en l'ubicació de la consola, dins d'un llímit d'aproximadament 15 metros. Este tipo de construcció es va utilisar a fins de el XIX i principis de el XX, pero rara volta es va tornar a amprar despuix de la década de 1920.[25]
Per als òrguens que s'han fabricat en temps més recents s'ampren mecanismes purament elèctrics, que utilisen corrent contínua de baix voltage per a controlar els mecanismes de claus o de registres. L'electricitat pot controlar els mecanismes indirectament activant vàlvules de pressió d'aire (neumàtica), en el cas de la qual el mecanisme és electroneumático. En tals accions, un electroimant atrau una chicoteta vàlvula pilot que deixa passar l'aire a un mancha (el component "neumàtic"), que obri la paleta. Quan l'electricitat opera el mecanisme directament sense l'assistència neumàtica, es denomina comunament mecanisme elèctric directe.[25] Ya que l'acció no és mecànica, se sacrifica qualsevol control sobre el sò del tubo. De fet, la vàlvula magnètica s'obri inclús més abruptament que en els mecanismes mecànics o del tipo electroneumáticos, lo que dona com resultat un atac inicial alguna cosa brusc quan sona cada tubo. Este tipo de mecanisme és menys costós de produir que les de tipo mecàniques o electroneumáticas.[22]
En amprar cablejat elèctric per a conectar la consola als diferents dispositius de l'orgue (ya siguen els registres o els accionament dels tubos), és possible separar la consola a qualsevol distància pràctica del restant de l'orgue, i que la mateixa siga mòvil.[26] Els mecanismes elèctrics dels registres es poden controlar en la consola per mig de perillas de registre, pastilles basculants pivotantes o pestanyes basculants. Estos són interruptors simples, com els interruptors de paret per a les llums d'una habitació. Alguns poden incloure electroimanes per a la configuració, o restabliment automàtic quan se seleccionen combinacions.
En les décades recents gràcies tant a la sofisticació de la computació, com també a l'electrònica digital, és possible conectar la consola i els cofres de vent per mig de llínees de cables més senzilles en lloc de les numeroses llínees de cables per a cada control. Els ordenadors integrats en la consola i prop dels cofres de vent es comuniquen entre sí per mig de diverses sintaxis de multiplexación complexes, comparables al MIDI.
Tubos
[editar | editar còdic]
1) Cos del tubo o ressonador.
2) Llavi superior.
3) Lánguido.
4) Llavi inferior.
5) Peu.
6) Orifici d'entrada de l'aire.
Els elements 2, 3 i 4 constituïxen la boca.
Els tubos d'orgue solen estar fets de fusta o metal i produïxen sò quan l'aire baix pressió passa per ells.[27] Un tubo produïx un sol to, per lo que són necessaris varis tubos per a conseguir una escala musical. Quant major és la llongitut del tubo, més greu serà el sò de la nota resultant.[28] Els tubos de l'orgue s'agrupen en files o rancs segons el sò particular que produïxen. Com cada tubo correspon a una nota del manual, si l'orgue té manuals de cinc octaves, llavors per cada ranc hi haurà 61 tubos.[29] En el comando del registre el nom del ranc ve acompanyat d'un número, que és la llongitut del tubo major mida en peus (en un peu de 32,43 centímetros),[30] per lo que un registre que diga Diapasón 8', vol dir que el tubo del do més greu medix huit peus de llarc,[31] sempre que siga un tubo sense tapa en el seu forat superior.[30] Pero els tubos són una miqueta més llarcs de lo que indica el registre, ya que eixa sifra no té en conte la llongitut del peu del tubo, ya que esta no repercutix en el sò.[32]
El timbre i el volum del sò que produïx un tubo depenen del volum d'aire que se li suministra i de la manera en que està construïda i sonorizada, esta última ajustada pel constructor per a produir el to i el volum desijats. Per lo tant, el volum d'un tubo no es pot canviar fàcilment mentres es toca.[28]
En un mateix orgue existixen varis tipos de tubos, de diferent materials i formes, alguns tenen la seua part superior lliure, mentres que uns atres estan tapats, inclús hi ha tubos en dos orificis superiors o alguns en un atre tubo que ix com si anara un fumeral, cada tipo té el seu propi timbre i nom. Hi ha moltes atres variables que controlen el sò ademés del disseny del tubo. Per eixemple, la pressió del vent, els materials utilisats en la construcció i inclús l'estructura de l'edifici en el que s'instala l'orgue. Els tubos es poden dividir fonamentalment en dos grups:[29]
- Tubos de llavi: funcionen exactament com una flauta dolça. L'aire primer ingressa per un orifici chicotet en la part inferior del tubo. L'aire a pressió es llibera en forma d'una chorrada plana, perque té que passar per un recalat estret (entre el llavi inferior de la boca i una part anomenada lánguida). Este vapor colpeja el llavi superior esmolat de la boca. Es produïx aixina una oscilació ya que l'aire intenta entrar o eixir del tubo resonante, creant aixina una vibració de la columna d'aire. Quant més llarc siga el tubo resonante, més greu serà el sò, perque la vibració és més llenta. Si l'objectiu és produir un sò baix, es necessita un tubo molt llarc.[30] Un eixemple del sò produït per un tubo de llavi és la flauta.[29]
- Tubos de lengüetas: funcionen com un clarinet. En el peu del tubo, l'aire a pressió té que trobar el seu camí a través d'una part semicilíndrica cridada chalote i una lengüeta, que generalment esta feta de latón. La lengüeta vibra i el to del sò produït depén de la llongitut de la part lliure i de la seua elasticitat, és dir, de la seua gruixa i del tipo de material utilisat. Tant el color del sò produït, com la seua riquea de matisos, depén de la forma, la gruixa i el material de la lengüeta, pero també de la forma i la llongitut del tubo que es troba damunt i que s'utilisa com a ressonador. Este ressonador ajuda a la lengüeta a mantindre el seu to i selecciona els matisos del sò que s'emet.[30] Un eixemple del sò produït per un tubo de lengüeta és la trompeta.[29]
Dins d'estos dos tipos de tubos existixen atres variants:
- Tubos tapats: són tubos tapats en que el seu extrem opost a l'orifici d'entrada de l'aire a pressió. Existixen tubos tapades de fins a 4'. Un tubo tapat produïx un sò d'una octava més baixa que el mateix sense tapar. Per eixemple, un tubo tapat de 4' produïx el mateix to que un d'obert de 8'. En estos casos, en el registre que manipula l'organiste, el número serà el seu equivalent tonal, no la seua llongitut real, per lo que en el cas citat del tubo tapat de 4', el registre figurarà com de 8'. En el registre de 4' els tubos no estan completament tapats, terminen en un chicotet tubo adicional, similar a un fumeral. El registre es diu llavors "flûte à cheminée", o "Rohrfloete" en alemà. Els tubos tapats mai es construïxen més alts que 4' (llongitut real), perque constituïxen un registre suau, la funció del qual no és produir sobretonos. Ademés, la construcció de tubos tapats molt menuts seria difícil, i el seu afinación complexa. Les flautes en tapa es construïxen en fusta (per a les més grans) o en "metal comú", que és una aleació d'estany i plom.[30]
Sistema d'aire
[editar | editar còdic]El sistema d'aire consta de les parts que produïxen, almagasenen i entreguen l'aire als tubos de l'orgue per a que els mateixos sonen a les notes que estan afinados. Les pressions del vent en els òrguens de tubos són de l'orde de 0,69 kPa. Els constructors d'òrguens medixen tradicionalment l'aire de l'orgue utilisant un manómetro de tubo en O, que proporciona la pressió com la diferència de nivells d'aigua en les dos pates del manómetro. La diferència en el nivell de l'aigua és proporcional a la diferència de pressió entre l'aire i l'atmòsfera.[33]
En excepció dels òrguens operats en una turbina accionada per un molí d'aigua, abans de l'invenció dels motors elèctrics, per a tocar l'orgue es necessitava a lo manco una persona que accionara el mancha. Quan l'organiste ho indicava, un ajudant accionaba un conjunt de manches que alimentaven l'orgue en aire.[34]
En lloc de contractar a un ajudant, un organiste podria practicar en algun atre instrument, com un clavicordi o un clavecín.[35] A mitan de el XIX, les manches també eren accionados per motors d'aigua,[35] motors de vapor o motors de gasolina.[36][37][38] A partir de la década de 1860, les manches varen ser reemplaçades gradualment per turbines giratòries que després es varen conectar directament a motors elèctrics.[39] Açò va fer possible que els organistes practicaren regularment en l'orgue. La majoria dels òrguens, tant nous com a històrics, tenen ventiladorés elèctrics, encara que alguns instruments antics encara s'han mantingut en la seua mancha en la seua forma original i poden operar-se manualment.[40] El vent suministrat s'almagasena en un o més reguladors per a mantindre una pressió constant en els colectors d'aire fins que l'acció permet que fluïxca cap als tubos.[41]
Consola
[editar | editar còdic]
Els controls disponibles per a l'organiste, inclosos els manuals, pedalero, acopladors, pedals d'expressió i crescendo, ademés dels registres, s'accedixen des de la consola.[42] La consola està integrada en la caixa de l'orgue o separada d'ella en els instruments més moderns.
Manuals i pedalero
[editar | editar còdic]En l'orgue els manuals són els teclats que es que es toquen en les mans. El teclat que es toca en els peus és un pedalero. Tots els òrguens tenen a lo manco un teclat manual (la majoria té dos o més) i la majoria té un pedalero. Cada teclat rep el nom d'una divisió particular de l'orgue (un grup de registres) i, per lo general, controla solament els registres d'eixa divisió. La gama de teclats ha variat molt a lo llarc del temps i entre països. La majoria de les especificacions actuals requerixen dos o més manuals en sesenta y uno notes (cinc octaves, des de do fins a do″″) i un pedalero en trenta o treinta y dos notes (dos octaves i mija, des de do fins a fa′ o sol′).[43]
A diferència del piano, els manuals de l'orgue són curts en extensió, per lo general 56 notes (de Do1 a Sol5), pero existixen també de 45, 51, o 61 notes, i estan disposts de forma escalonada. Per lo general els òrguens tenen un teclat de major tamany per a ser tocat en els peus, que du el nom de pedalero o pedals, hui en dia té l'extensió estandardisada de 30 notes (de Do1 a Fa3); pero existixen de 27 i de 32 notes també. Antigament certs instruments tenien l'octava curta i un reduït número de pedals.[44]
Registres
[editar | editar còdic]Cada registre sol controlar un ranc de tubos, encara que les mixturas i els registres ondulantes (com la Voix céleste) controlen varis rancs.[31] El nom del registre reflectix no solament el timbre i la construcció del registre, sino també l'estil de l'orgue en el que es troba. Per eixemple, els noms d'un orgue construït en l'estil barroc del nort d'Alemània generalment es derivaran de l'idioma alemà, mentres que els noms de registres similars en un orgue d'estil romàntic francés generalment seran francesos. La majoria dels països tendixen a usar solament els seus propis idiomes per a la nomenclatura dels registres. Els noms dels registres no estan estandardisats: dos registres idèntics de diferents òrguens poden tindre noms diferents.[45]
Per a facilitar una àmplia gama de timbres, existixen registres d'orgue en diferents nivells de to. Un registre que sona al unísono quan es pressiona una tecla es diu registre de 8' (es pronuncia "huit peus"),[31] amprant un peu de 32,43 centímetros.[30] Açò es referix a la llongitut de parla del tubo de sò més baix en eixe ranc, que és d'aproximadament huit peus o 2,4 m. Per la mateixa raó, un registre que sona una octava més alt està en un to de 4', i un que sona dos octaves més alt està en un to de 2'. De la mateixa manera, un registre que sona una octava més baix que el unísono està en un to de 16', i un que sona dos octaves més baix està en un to de 32'.[31] Els registres de diferents nivells de to estan dissenyats per a ser tocats simultàneament.
L'etiqueta d'una perilla o palanca basculant de registre indica el nom del registre i el seu to en peus. Els registres que controlen múltiples rancs mostren un número romà que indica la cantitat de rancs presents, en lloc del to.[46] Per lo tant, un registre etiquetat com "Open Diapason 8'" és un registre de diapasón d'un sol ranc que sona a un to de 8'. Un registre etiquetat com "Mixture V" és una mixtura de cinc rancs.
Com l'orgue és un instrument de varis sigles d'història, la construcció de la qual ha canviat en el temps, existixen varis tipos de registres. No obstant la majoria d'ells es poden agrupar en certes categories:
- Principals: Est és el registre principal de l'orgue. Normalment és habitual vore'ls en la frontera de l'instrument, són tubos frontals visibles. En els instruments grans, la majoria de les voltes estos registres estan construïts de metal pero alguns òrguens també els tenen de fusta. Estos tubos són per lo general d'estany, mentres que els principals interiors tenen un gran percentage de plom. Encara que hi ha una gran varietat d'ells en vàries tradicions de construcció d'òrguens, generalment el sò d'estos registres és ferm i clar. Són molt usats per a acompanyar la vora congregacional en l'interpretació d'himnes. És habitual amprar varis registres principals de diferents nivells de to (16', 8', 4', 2', i mixturas) per a formar el registre d'Orgue Ple o el Principal Chorus. Este us dels principals és una forma estàndar de registrar[47] composicions barroques que no es basen en una melodia coral preexistente com poden ser preludis, fugues, fantasies, toccatas, ciacconas o passacaglias. Moltes de les obres corals també es poden tocar en registres principals solistes o en vàries combinacions d'ells.[48]
- Flautes: els registres del tipo flauta imiten a la família de les flautes, com la flauta dolça, flauta d'orquesta, flautín, entre uns atres. La seua construcció pot ser tant de metal com de fusta. El diàmetro d'estos tubos sol ser major que dels registres principals, per lo tant el seu sò és més càlit i redó. Els tubos de flautes poden tindre diversos tipos de construcció depenent el registre específic, ya que existixen tubos de flauta oberts, tapats, flautes de fumeral, còniques, entre atres tipos. La morfologia del tubo marca una gran diferència en el sò. Són amprades per a l'interpretació d'obres líriques. Les peces de caràcter lúdic se solen tocar de manera efectiva utilisant vàries combinacions de flautes, inclús registres en forats, com les flautes de 8' i 2'. De la mateixa manera que els principals, les flautes es poden utilisar sense la base de 8'.[48]
- Cordes: imiten als instruments tals com el violí, la viola, el violonchelo, el contrabajo o inclús la viola dona gamba, un instrument molt amprat durant el periodo barroc. Els tubos d'estos registres tenen un diàmetro molt més estretixc que un registre principal, per lo que el seu sò és suau i estret. Les cordes es construïxen més comunament de fusta, pero també pot haver de metal. Són especialment importants per a l'interpretació de la música d'orgue romàntica llenta, meditativa i suau, com poden ser els moviments Adagi o Priere, si l'orgue té varis registres de cordes, com viola, salicional, gamba i uns atres. També és molt comú utilisar el sò del registre de la voix celest junt en les cordes. Degut a que els registres de voix celest estan afinados una miqueta més aguts (a voltes inclús afinado una miqueta més baixos), la combinació produïx un sò ondulante en combinació en les cordes de 8'. Este sò és similar a l'efecte del trémulo.[48]
- Lengüetas: tenen una construcció molt diferents als citats anteriorment.[48] En el peu del tubo, l'aire a pressió deu travessar una peça semicilíndrica cridada chalote i una lengüeta (generalment de latón). La lengüeta vibra, i l'altura del sò produït depén de la llongitut de la peça lliure i de la seua elasticitat, és dir, la seua gruixa i el tipo de material utilisat. El color del sò produït com la seua riquea d'harmònics, depén de la forma, la gruixa i el material de la lengüeta, pero també de la forma i la llongitut del tubo superior, que actua i es diu, ressonador. Este ressonador ajuda a la lengüeta a mantindre la seua altura i selecciona els harmònics del sò que s'emet.[30] En un tubo de lengüeta, el cos solament funciona com a ressonador i no fixa la freqüència del sò. És possible construir un tubo de lengüeta que toque a l'altura normal de 8', pero en ressonadors de solament la mitat de la llongitut normal, és dir, la mitat del tubo de llavi que produïx la mateixa nota.[48]
- Registres composts: Els registres composts no solen tindre una indicació d'altura com a part dels seus noms. En canvi, un número romà indica el número de tubos que sonaran quan es toque una tecla. Alguns constructors d'òrguens donaran en el registre el número romà, i en alguns casos, un número aràbic que indica el to més baix que sona en eixe registre. Per eixemple, en el "2 Plein Jeu V" sonarien cinc tubos, i el to més baix que s'escoltaria en eixe registre seria un registre de 2', és dir, dos octaves més alt que el to normal de 8'. La majoria dels registres composts inclouen altures corresponents als fonamentals i harmònics de la série harmònica, pero no tots els registres composts inclouen tots les altures possibles. Un tipo especial de registre compost, el céleste, no té cap tubo que sone en harmònics de la fonamental.
Registres peculiars
[editar | editar còdic]Anara dels registres habituals fets de tubos de fusta o metal, existixen uns contats tipos de registres peculiars present en certs òrguens, pero que es tracten de rarea, per lo tant no són molt habituals. Alguns d'estos registres no tenen afinación determianda com per eixemple el Zimbelstern (una roda de campanes giratòries), i el effet d'orage ("efecte de tro", un dispositiu que fa sonar simultàneament els tubos greus més baixos). En la construcció d'òrguens també s'han imitat instruments de percussió orquestals estàndart, com el tambor, les campanillas, la celesta i l'arpa.[49]
Alguns instruments ampren algun registre que imita el sò dels pardals, el mateix depenent de l'idioma pot cridar-se Nightingale (anglés), Rossignol (francés) o Vogelgesang (alemà), la traducció del qual a l'espanyol és "rossinyol". En la majoria dels casos, la seua construcció és diferent als registres habituals. En este cas peculiar, el registre consistix en dos o més tubos metàlics menuts[50] separats per una tercera major o menor i que es bufen successivament,[51] els extrems del qual estan sumergits en un recipient en aigua o un oli de baixa densitat. La classe de registre dels menuts tubos per a conseguir tal efecte sol ser del tipo Zimbel o Flageolet molt aguts, d'uns pocs centímetros de llongitut. Existixen indicis de l'existència d'estos registres que emulen el sò dels pardals des de 1450, i es troben en instruments fabricats principalment entre els sigles XVI i XVII en tota Europa, i fins a mediats de el XIX en algunes parts d'Espanya, Itàlia i el sur d'Alemània.[50]
Alguna cosa més habitual de vore, encara que no tan normalisat són els registres de percussió. Certs registres de percussió estan afinados, uns atres en canvi no. Per eixemple existix un registre de campanes que consta en una série de tals instruments afinadas que són colpejades per uns menuts martells. Un atre registre de percussió que esta afinado són els "glockenspiels", esta constituït d'una série de barres de metal. Un registre “vibráfono” és també del tipo percussió afinado. En canvi el registre “xilòfon” està fet per barres de fusta.[52] Les percussions afinadas inclouen també Carillon, Celesta, Chimes, Chrysoglott, Cloches, Arpa i Marimba, entre uns atres.[53]
Existixen varis registres de percussió no afinados, tals com Bass Drum, Castanets, Crash Cymbal, Cymbal, Rain, Wind, Tambourine, Sleigh Bells o Triangle, entre molts uns atres. Si ben estos registres daten a lo manco de principis de el XVI, en els temps moderns es troben casi exclusivament en òrguens de teatre, dels quals són una part essencial. Per lo general, es construïxen a partir de l'instrument mateix, en un mecanisme elèctric o neumàtic per a colpejar l'instrument. Quan apareixen com un registre, sonen igual en cada nota del teclat. També poden ser accionados per un pistón especial.[53]
Un cas peculiar és també un registre a modo de "succeït" cridat "Raushwerk" present en la catedral de Ratzeburg, en Alemània. No és un registre és sonor en sí, ya que en tirar del mateix, es descobrix un chicotet armari en una botella de aguardiente i alguns gots.[54]
Combinacions
[editar | editar còdic]Els registres de l'orgue es poden combinar de moltes formes, lo que dona com resultat una gran varietat de sons. Es pot utilisar una combinació per a canviar instantàneament d'una combinació de registres a una atra. Les accions de combinació conten en menuts botons cridats pistones que l'organiste pot pressionar i que generalment es troben baix de les tecles de cada teclat (pistones de polze) o sobre el pedalero (pistones de punta).[55] Els pistones poden ser divisionales (afecten només a una divisió) o generals (afecten a totes les divisions), i poden ser preestablits pel constructor de l'orgue o poden ser modificats per l'organiste. Les accions de combinació modernes funcionen a través de la memòria de la computadora i poden almagasenar varis canals de registres.[56]
Acoplament
[editar | editar còdic]L'acople permet que les notes d'una divisió es toquen des del teclat d'una atra divisió. Per eixemple, un acoplador etiquetat com Swell to Great permet que les notes agrupades en la divisió Swell es toquen en el manual Great. Este acoplador és un acoplador unísono, perque fa que els tubos de la divisió Swell sonen en el mateix to que les tecles tocades en el manual Great. l'acoplament permet que les notes de diferents divisions es combinen per a crear varis efectes tonals. També permet que cada nota de l'orgue es toque simultàneament des d'un manual.[57]
Els acopladors d'octava, que afigen els tubos una octava per damunt (superoctava) o per davall (suboctava) de cada nota que es toca, poden funcionar en una sola divisió (per eixemple, la superoctava Swell, que afig l'octava per damunt de lo que es toca en la divisió Swell a sí mateixa), o actuar com un acoplador a un atre teclat (per eixemple, la superoctava Swell a Great, que afig al manual Great els rancs de la divisió Swell una octava per damunt de lo que es toca).[57]
Ademés, els òrguens més grans poden utilisar acopladors unísono, que eviten que els registres que es toquen en una divisió particular sonen en el seu to normal. Estos es poden utilisar en combinació en acopladors d'octava per a crear efectes auditius innovadors, i també es poden utilisar per a reorganisar l'orde dels manuals per a que siga més fàcil tocar peces específiques.[57]
Pedals de crescendo i expressió
[editar | editar còdic]
Molts òrguens posseïxen sobre les tecles dels pedals, un, dos o més pedals basculants, un d'ells és el crescendo, i un o varis que manegen la caixa o divisió swell (també és possible que hi haja més pedals per a manejar les divisions de Choir i Solament), el joc de pedals donen dos formes completament diferents de conseguir un crescendo o un diminuendo.[22] El pedal de la caixa swell és possible vore-ho present en instruments de mecanisme del tipo mecànic, la seua implementació data des de el XVII i des d'allí el seu us ha segut molt estés.[58] No obstant el pedal de crescendo solament en possible vore-ho en instruments en mecanismes electrònics pel seu complex mecanisme, i el seu us és molt manco freqüent que els pedals d'expressió.[22]
El terme "enclosure" fa referència a un sistema que permet controlar el volum, sense necessitat d'afegir o llevar registres. En un orgue de dos teclats en divisions de Great i Swell, la divisió de Swell estarà tancada en una cambra. En òrguens més grans, també es poden tancar parts o la totalitat de les divisions de Choir i Solament. Els tubos d'una divisió tancada es coloquen en una cambra generalment anomenada caixa swell. A lo manco un costat de la caixa swell està construït en paleta horisontals o verticals conegudes com a cortines swell, que funcionen de manera similar a les persianes veneciano; la seua posició es pot ajustar des d'un pedal de la consola. El pedal que pivotea sobre un eix de tal forma que en estar en una posició casi vertical, les persianes de la caixa swell es mantenen tancades, mentres que quan està en la seua posició casi horisontal, les persianes estan obertes. Quan les cortines estan obertes, s'escolta més sò que quan estan tancades. A voltes, les cortines estan expostes sent fàcils de vore, pero a sovint estan amagades darrere d'un renc de tubos de frontera o una reixeta. No obstant, es pot tancar ràpidament o llentament per a conseguir efectes expressius o per a ajustar l'equilibri entre certes combinacions Great i Swell.[22]
Alguns òrguens moderns en mecanismes electrònics tenen un pedal cridat crescendo, per lo general este dispositiu està ubicat la dreta del pedal de la caixa swell, i a sovint esta alçat llaugerament per a ajudar a identificar-ho "al tacte". Quan l'organiste obri el pedal de crescendo, va afegint els registres més suaus un per un, mantenint cert equilibri entre les divisions. Quan s'obri per complet, s'afigen casi tots els registres que contribuïxen al conjunt. La posició normal del pedal de crescendo és completament tancat (la part superior del pedal tirada cap a l'organiste). Pel control llimitat de l'organiste per a determinar els registres que s'activen en el pedal de crescendo, i com a conseqüència del seu poc freqüent us dins de la lliteratura organística, el pedal de crescendo s'utilisa en molta menys freqüència que el pedal d'expressió. Alguns òrguens no tenen pedal de crescendo en absolut, i la seua construcció solament és possible gràcies als mecanismes electrònics més moderns.[22]
Afinación i calibración
[editar | editar còdic]Els òrguens de tubos poden desafinarse en els canvis climàtics. L'orgue és més susceptible als canvis de temperatura, lo que provoca que els tubos s'expandixquen o contraguen. Açò provoca que els collars i els tapons es moguen llaugerament. Els tubos de lengüeta són els més estables de l'orgue perque la lengüeta es manté fermament en el seu lloc gràcies a l'aram de afinación i no es veuen tan afectats pels canvis climàtics. Els tubos de llavi en canvi, són més susceptibles a desafinarse. Solen desafinarse al mateix ritme i en la mateixa direcció (sostingut o bemol). Ya que hi ha més tubos de llavi que lengüetas en l'orgue, és normal que sone com si les lengüetas estigueren desafinadas. Se sol fer una revisió anual de afinación i manteniment als òrguens, es recomana afinarlos durant els principals canvis climàtics, és dir durant el canvi d'estació. Durant l'any, les notes problemàtiques deuen corregir-se a mida que es detecten. A pesar de la creència popular, existixen solucions econòmiques per a ajudar a l'orgue a mantindre's afinado, com calefaccionar el lloc en época hivernal.[19]
Selecció d'obres per a orgue
[editar | editar còdic]Barroc
[editar | editar còdic]
Orgue (instrument musical) en Wikimedia Commons.
- Fiori musicali (1635) de G. Frescobaldi (1583-1643)
- Toccate et partite (1627) de G. Frescobaldi (1583-1643)
- Fantasia coral An Wasserflüssen Babylon de J. Reinken (1623-1722)
- Preludi BuxWV 136 de D. Buxtehude (1637-1707)
- Anthems (himnes) d'Henry Purcell (1659-1695)
- Preludis de Johann Pachelbel (1653-1706)
- Chacona en fa menor de Johann Pachelbel (1653-1706)
- Llibre de misses (1690) de François Couperin (1668-1733)
- Llibre d'orgue (1699) de Nicolas de Grigny (1672-1701)
- Ariadne Musica (1702) de Johann Caspar Ferdinand Fischer (1665-1746)
- Sis sonates a trio per a orgue, BWV 525-530 (1727) de J. S. Bach (1685-1750)
- Fantasia i fuga en sol menor, BWV 542 J. S. Bach
- Preludis i fugues 543, 547, 548 i 564 de J. S. Bach (1685-1750)
- Tocata i fuga en re menor, BWV 565 (1708) de J. S. Bach (1685-1750)
- Fugues BWV 575 i 578 de J. S. Bach (1685-1750)
- Passacaglia i fuga en do menor, BWV 582 (1715?) de J. S. Bach (1685-1750)
- Eixercici de pedal, BWV 598 de J. S. Bach (1685-1750)
- Orgelbüchlein BWV 599-644 de J. S. Bach (1685-1750)
- Corals Schubler BWV 645-650 (1746) de J. S. Bach (1685-1750)
- 18 Corals de Leipzig BWV 651-668 de J. S. Bach (1685-1750)
- 16 Concerts per a orgue (1730) de G. F. Handel (1685-1759)
- Sis Concerts per a dos òrguens d'Antonio Soler (1729-1783)
- Tres glosses sobre la vora plana a l'Inmaculada Concepció, de Francisco Correja de Arauxo.
Clàssic
[editar | editar còdic]- Fantasies i sonates de W. A. Mozart (1756-1791)
- Dos concerts per a orgue de F. Haydn (1732-1809)
- Concert per a orgue de Michel Corrette (1707-1791)
Romàntic
[editar | editar còdic]- Sonates de Félix Mendelssohn (1809-1847)
- Preludi i fuga en nom de Bach de Franz Liszt (1811-1886)
- Peces jovenils d'Anton Bruckner (1824-1896)
- Preludi, fuga i variació de César Franck
- Simfonia n.º 3 de Camille Saint-Saëns
- 10 peces (1890) de Eugenie Gigout
- Corals (1897) de Johannes Brahms (1833-1897)
- Simfonia n.º 5, op. 42/1 de Charles Marie Widor (1880)
XX
[editar | editar còdic]- Retaule Medieval: Concertino per a orgue i orquesta (1949) de Miguel Bernal Jiménez
- Concert per a orgue (1938) de Francis Poulenc
- La nativité d'Olivier Messiaen
- Méditations sur la Sainte Trinité d'Olivier Messiaen
- Litanies de Jehan Alain
- Six études de Jeanne Demessieux
- Et Deum de Jeanne Demessieux
- ORGAN²/ASLSP de John Cage
- All Thoughts Fly (2020) d'Anna von Hausswolff
- Oració (2018) de Cristóbal Halffter
- Lar I (2018) de José María Sánchez-Verdú
Atres facetes en obres musicals: com a acompanyant
[editar | editar còdic]
L'orgue, a banda de ser un instrument soliste, ha tingut atres facetes en les obres, com a acompanyament o realisació del baix continu.
En l'Edat Mija i el Renaixença, l'orgue, ans que es compongueren obres a "solament" o com a soliste, s'utilisava per a acompanyar o entonar la vora gregoriano, misses, motets i peces polifòniques de Leonín i Perotín (de l'Escola de Notre Dona'm), sent l'únic instrument que es podia tocar en la música religiosa.
En l'época barroca, en l'aparició del baix continu, l'orgue, junt en el clau, el fagot i el llaüt adquirix una importància capital, perque l'orgue permetia fer concordes junts i allargar notes per a realisar el baix continu. Llavors, des de 1600 fins a 1750, l'orgue esta pràcticament com a part del baix continu en totes les obres vocals religioses, i també, es pot dir l'instrumental. Tots els compositors barrocs varen fer la tècnica del baix continu, entre ells, Claudio Monteverdi, Jean-Baptiste Lully, Brutexude, François Couperin, J. S. Bach, etc. Com a eixemples d'obres que requerixquen el respal de l'orgue fent el baix continu es poden citar les 200 cantata sacras de J. S. Bach (1685-1750) o el Gloria RV 589 de Vivaldi (1675-1741).
Ademés de la tècnica del baix continu, a l'orgue també se li va donar un paper d'acompanyant melòdic. Com a eixemples, es poden mencionar algunes àries d'cantata sacras de J. S. Bach o els himnes d'Henri Purcell (1659-1695).
En el classicisme i époques posteriors, en el desús del baix continu, l'orgue recupera el paper d'acompanyant i entonador, i es relega bàsicament a la música religiosa, com algunes peces de veu i orgue de César Franck.
Selecció d'obres com a acompanyant o part del baix continu
[editar | editar còdic]- Llibre Vermell de Montserrat
- Missa del Papa Marcelo de Palestrina (1524-1596)
- Cantata BWV 35 (1726) de J. S. Bach (1685-1750)
- Passió segons Sant Mateo BWV 244 de J. S. Bach (1685-1750)
- Stabat mater de Pergolesi
Organistes famosos
[editar | editar còdic]Vore Categoria:Organistes
Parlant de compositors per a orgue, el periodo barroc va ser el més fructífer per a l'instrument, en compositors de gran renom com Dietrich Buxtehude, Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel, Johann Pachelbel i Antonio Vivaldi, del romanticisme Mozart, Franz Liszt, Robert Schumann, Alexandre Boël, Felix Mendelssohn, Anton Bruckner, Bartholdy, Léon Boëllmann, Johannes Brahms i César Franck. De el XX tenim a Charles-Marie Widor, Jehan Alain, Olivier Messiaen, Francis Poulenc, Jeanne Demessieux i Marcel Dupré.
Com improvisadores es poden destacar a Charles Tournemire, Marcel Dupré, Pierre Cochereau i Pierre Pincemaille.
Com a intérprets es destaca a Karl Richter, Albert Schweitzer, Lionel Rogg, Helga Schauerte-Maubouet, Diane Bish, Virgil Fox i Adelma Gómez. La francesa Marie-Claire Alain és considerada l'organista de major èxit, en prop de doscents cinquanta discs editats i quatre millons de còpies venudes, va gravar en tres ocasions l'obra integral d'orgue de Johann Sebastian Bach, ademés de registrar les obres d'una dotzena de compositors.
Bandes sonores de cine
[editar | editar còdic]A partir de la primera mitat de el XX l'orgue es troba en bandes sonores de cine, compositors com destinen lluentes participacions en algunes de les seues bandes sonores fent una funció completament diferent vist des de llavors.
A partir d'ací, l'orgue, conforme alvança el XX troba un buit en més àmbits musicals, com les bandes sonores de séries o anuncis.
Un interessant eixemple són les peces contemporànees d'orgue compostes per Hans Zimmer per a la película Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest, a on dedica dos temes al antagonista de la película Davy Jones i la seua mascota el Kraken, lo interessant ací és que l'orgue ha segut dut a una nova faceta: una partitura que no inclou pedals i ademés té un ampli respal d'instruments digitals per a orquesta. Hans Zimmer també va compondre la banda sonora de "Interstellar", a on l'orgue era el soliste de les peces, acompanyat d'una orquesta i demés recursos del mencionat compositor.
També tenim a un atre compositor: Danny Elfman, qui va compondre melodies d'orgue similars entorn al respal d'atres instruments, dedicades a les películes Batman i Batman Returns.
Bandes sonores de videojocs
[editar | editar còdic]Més recentment, a partir de la década de 1980, compositors de música per a videojocs han utilisat samples per a emular este instrument en algunes peces de les seues bandes sonores per a videojocs.
És a partir de la generació de jocs de 16 bits (1989-1996) a on, tenint una calitat de sò decent en les consoles Mega Drive, Super Nintendo, les Recreatives i Neo Geo es pot escomençar a percebre un bon sample que emula el sò real d'un orgue.
Una de les primeres aparicions de l'orgue és en la banda sonora de la recreativa Vampire Killer (1988) de Konami, lligant des de llavors a les bandes sonores de la saga Castlevania.
En 1991 trobem dos excelents bandes sonores, Super Castlevania IV i Super Ghouls ghosts a on l'orgue té un paper prou important.
També, en el mateix any, Nobuo Uematsu li dona un paper important en les bandes sonores de Final Fantasy IV (1991,) i més alvance en Final Fantasy VI de l'any (1994) de Square, a on es veu una forta influència de l'escola alemana barroca en Bach, Buxtehude, etc., i hi ha pistes memorables com "Dancing Mad".
Michiru Yamane, compositora de moltes de les bandes sonores dels jocs de la saga Castlevania, li un paper estelar en els jocs Castlevania Symphony of the Night (1997), Harmony of Dissonance (2002), Ària of Sorrow (2003), Lament of Inoccence (2003) i Curse of Darkness (2005) a on la música està molt influenciada també per la música organística del barroc.
Un atre eixemple de l'us de l'orgue en bandes sonores en videojocs és Tri-Ace en la majoria dels seus videojocs actuals, com Star Ocean o Baten Kaitos (este últim desenrollat per Tri-Crescendo, companyia bessona de Tri-Ace que desenrolla les bandes sonores). El célebre músic que compon les obres és Motoi Sakuraba, conegut per crear les BSO de numerosos RPJ's.
En The Legend of Zelda: Ocarina of Clave el antagonista, Ganondorf, espera a Link tocant l'orgue.
En Crash of the Titans durant la baralla contra N.Gin, est toca un orgue mentres els seus mutantes ataquen a Crash.
Selecció d'obres destacables en atres músiques
[editar | editar còdic]Bandes sonores d'anime
[editar | editar còdic]- Dragon Ball Z (1989-1996)
- Naruto (2002-2017): segons pareix és solament una curta repetició redissenyada del principi de la fuga de Johann Sebastian Bach de la seua famosa obra Tocata i Fuga en Re menor.
- Silent Möbius (1998): al començ del opening s'escolta el introito en orgue
- Saru! Get You On Air: el tema de Pipotron J es basa en Música Gòtica En el fondo i en Notes d'Orgue, Curiosament es desconeix si es basa en una obra clàssica, o és una Improvisació.
- Demon Slayer: Kimetsu no Yaiba (2019-2024)
Bandes sonores de videojocs
[editar | editar còdic]- Vampire Killer (1988)
- Final Fantasy IV (1991) de Nobuo Uematsu
- Super Castlevania IV (1991)
- Super Ghouls Ghosts (1991)
- Drácula (1993)
- Final Fantasy VI (1994) de Nobuo Uematsu
- Live a Live (1994)
- Killer Instinct - Sabrewulf Theme (1994)
- Chrono Trigger (1995)
- Super Mario 64 - Ultimate Koopa (1996) de Kōji Kondō
- Castlevania: Symphony of the Night (1997)
- Banjo-Kazooie (1998) de Grant Kirkhope
- The Legend of Zelda: Ocarina of Clave - Inside Ganon's Castle (1998) de Kōji Kondō
- Final Fantasy VIII (1999) de Nobuo Uematsu
- Donkey Kong 64 (1999) de Grant Kirkhope
- Banjo-Tooie (2000) de Grant Kirkhope
- Castlevania: Harmony of Dissonance (2002)
- Kingdom Hearts (2002)
- Castlevania: Ària of Sorrow (2003)
- Castlevania Lament of Innocence (2003)
- Kingdom Hearts: Chain of Memories (2004)
- Castlevania Dawn of Sorrow (2005)
- Castlevania Curse of Darkness (2005)
- Kingdom Hearts II (2006)
- Ar tonelico: Melody of Elemia - EXEC_CHRONICLE=KEY/. i EXEC_HARMONIUS/. (2006) de Akiko Shikata
- Castlevania Portrait of Ruin (2007)
- Ar tonelico II: Melody of Metafalica - EXEC_HAIBANATION/. (2007) de Yuko Ishibashi
- Ar tonelico Qoga: Knell of Ar Ciel - EXEC_FLIP_FUSIONSPHERE/. (2010) de Haruka Shimotsuki
Vore també
[editar | editar còdic]- Orgue hidràulic
- Claviórgano
- Metal d'orgue
- Tubo d'orgue
- Registres de l'orgue
- Orgue de cambra
- Orgue portàtil
- Orgue positiu o realejo
- Orgue de regalía o regal
- Orgue de Verospi
- Orgue de mar
- Piano
- Piano en pedals
- Orgue Hammond
- Harmònium
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Willey, David (2001). «The World's Largest Organs» Retrieved on 2008-03-03.
- ↑ Thomas, Steve, 2003. Pipe organs 101: an introduction to pipe organ basics [1] archivat en Wayback Machine.. Retrieved on 2007-05-06.
- ↑ https://www.clarin.com/viajes/acordeon_0_r1qx3x7hdxg.html?srsltid=AfmBOoogJpFWw_czmU4GibRI9Vv04WGI_X6aIHBVGhAFlMzZmQND3Q4i
- ↑ https://www.britannica.com/art/organ-musical-instrument
- ↑ Harper, Douglas (2001). Organ. Online Etymology Dictionary. Retrieved on 2008-02-10.
- ↑ Liddell, Henry George & Scott, Robert (1940). Organon. A Greek-English Lexicon. Oxford: Clarendon Press. ISBN 0-19-864226-1. Perseus. Retrieved on 2008-02-09.
- ↑ Moreno, Leonor Victoria. «Estudi de l'orgue i evolució a través de l'història» Rodin.uca.és. Consultat el 2 de febrer de 2025.
- ↑ 8,0 8,1 Randel "Hydraulis", 385.
- ↑ Randel "Organ", 583.
- ↑ Dalby, Andrew Taste of Byzantium. IB Tauris, 2010, ISBN 9781848851658, p. 118. "the narrative of the Syrian hostage Harun Ibn Yahya... 'This is what happens at Christmas... they bring what is called an organon. It is a remarkable wooden object like an oil-press, and covered with solid leather. Sixty copper pipes llaure plagau in it, baix that they project above the leather, and where they llaure visible above the leather they llaure gilded. You ca only see a small part of some of them, as they llaure of different lengths. On one side of this structure there is a hole in which they plau a bellows like a blacksmith's. three crosses llaure plagau at the two extremities and in the middle of the organon. Two men menja in to work the bellows, and the master stands and bidding to press on the pipes, and each pipe, according to its tuning and the master's playing, sounds the parsed of the Emperor. The guests llaure meanwhile seated at their tables, and twenty men enter with cymbals in their hands. The miscue continues while the guests continue their meal'".
- ↑ «¿Qué és un orgue de tubos?»
- ↑ Riaño, J. F. (1887). Critical and Bibliographical Notes on Early Spanish Music (PDF). London: Quaritch, 119–127. ISBN 0-306-70193-6.
- ↑ 13,0 13,1 Kennedy, Michael (Ed.) (2002). "Organ". In The Oxford Dictionary of Music, p. 644. Oxford: Oxford University Press.
- ↑ Sumner "The Organ", 39.
- ↑ Keyboard instrument (2008). In Encyclopædia Britannica Online (subscription required, though relevant reference is viewable in concise article). Retrieved on 2008-01-26.
- ↑ Douglass, 10–12.
- ↑ Thistlethwaite, 5.
- ↑ Phelps, Lawrence (1973). "A brief look at the French Classical organ, its origins and German counterpart [2] archivat en Wayback Machine.". Steve Thomas. Retrieved on 2007-05-07.
- ↑ 19,0 19,1 https://www.ibiblio.org/pipeorgan/pages/morepipeinfo.html
- ↑ William H. Barnes "The Contemporary American Organ"
- ↑ Bicknell "Organ construction", 20.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 «ORGAN TYPES AND COMPONENTS» organ.byu.edu. Consultat l'1 de febrer de 2025.
- ↑ «What Does It Pixen to 'Pull Out All the Stops'?». «To pull out all the stops literally, then, is to pull out every knob baix that air is allowed to blast through every rank as the organist plays, which creates a powerful blast of unfiltered sound.»
- ↑ «Organ Types and Components».
- ↑ 25,0 25,1 William H. Barnes, "The Contemporary American Organ"
- ↑ Bicknell "Organ construction", 23–24.
- ↑ Randel "Organ", 578.
- ↑ 28,0 28,1 Randel "Organ", 579.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 http://nazard.co.uk/organ.html
- ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 30,6 http://decouverte.orgue.free.fr/e_jeux.htm
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 Bicknell "Organ construction", 26–27.
- ↑ https://www.die-orgelseite.de/pfeifenarten_e.htm
- ↑ (1974) Douglas M. Considine (ed.). Process Instruments and Controls Handbook, Second edició, McGraw-Hill, pp. 3–4. ISBN 0-07-012428-0.
- ↑ Bicknell "Organ construction", 18.
- ↑ 35,0 35,1 Koopman, Ton (1991). "Dietrich Buxtehude's organ works: A practical help [3] archivat en Wayback Machine.". The Musical Claves 123 (1777) (subscription required, though relevant reference is viewable in preview). Retrieved on 22 May 2007.
- ↑ «St Jude's: History Pipe Organ». Bowralanglican.org.au.
- ↑ «Antwerpse Kathedraalconcerten vzw». Akc-orgel.be.
- ↑ «organ blowers 3». Nzorgan.com.
- ↑ Sefl, 70–71
- ↑ About Opus 72 [4] archivat en Wayback Machine.. C. B. Fisk, Inc. Retrieved on 13 May 2008.
- ↑ Bicknell "Organ construction", 18–20.
- ↑ Pipe Organ Guide [5] archivat en Wayback Machine.. American Guild of Organists [6] archivat en Wayback Machine.. Retrieved on 13 August 2008.
- ↑ Pipe Organ Guide [7] archivat en Wayback Machine.. American Guild of Organists. Retrieved on 25 June 2007.
- ↑ Moreno, Modest. «L'orgue, eixe gran desconegut» Filomusica. Consultat el 2 de febrer de 2025.
- ↑ Bicknell "Organ construction", 27–28.
- ↑ Johnson, David N. (1973). Instruction Book for Beginning Organists. Revised edition. Augsburg Fortress. p. 9. ISBN 978-0-8066-0423-7. Google Book search. Retrieved on 15 August 2008.
- ↑ Registrar s'usa ací com a verp que prové del terme "registre" de l'orgue, que vol dir la forma d'amprar i combinar els registres en l'instrument. No confondre en el verp registrar de gravar.
- ↑ 48,0 48,1 48,2 48,3 48,4 https://www.organduo.lt/blog/what-llaure-the-four-families-of-organ-stops-their-construction-sound-and-use
- ↑ Ahrens, 339; Kassel, 526–527
- ↑ 50,0 50,1 http://www.organstops.org/v/vogelgesang.html
- ↑ http://www.organstops.org/c/cuckoo.html
- ↑ https://gstos.org/theatre-pipe-organs/the-confusing-world-of-pipe-organ-percussions/
- ↑ 53,0 53,1 http://www.organstops.org/p/percussion.html
- ↑ https://viscountorgans.net/rather-unusual-drawstop/
- ↑ Pipe Organ Guide [8] archivat en Wayback Machine.. American Guild of Organists [9] archivat en Wayback Machine.. Retrieved on 13 August 2008.
- ↑ Electronic setter [10] archivat en Wayback Machine.. The Cinema Organ Society. Retrieved on 7 July 2009.
- ↑ 57,0 57,1 57,2 «A brief tour of a pipe organ». Crumhorn Labs.
- ↑ Tickel, James (febrer de 2019). «Swell Box Design and Construction» Leek Pipe Organs. Consultat el 7 de giner de 2025.
Enllaços externs
[editar | editar còdic] Organs (music) en Wikimedia Commons.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Órgano (instrumento musical)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Artículs en passages que requerixen referències
- Orgue i organería
- Instruments musicals mecànics
- Instruments musicals de l'Antiga Grècia
- Instruments musicals de l'Edat Mija
- Instruments musicals de la Renaixença
- Instruments musicals del Barroc
- Llitúrgia catòlica
- Patrimoni de l'Humanitat