Catedral de Sevilla
La Santa, Metropolitana i Patriarcal Iglésia Catedral de Santa María de la Sèu i de l'Asunción de Sevilla; més coneguda com a catedral de Sevilla, és una iglésia catedral de cult cristià catòlic, sèu de l'archidiòcesis de Sevilla. La seua estructura és d'arquitectura gòtica, en afegitons renaixentistes. l'Unesco la va declarar en 1987, junt al Real Alcázar i l'Archiu d'Índies, Patrimoni de la Humanitat[1] i, el 25 de juliol de 2010, Be de Valor Universal Excepcional.[2] En 1988 el Llibre Guinness dels Récorts va certificar que era la catedral en major superfície del món.[3][4][5] En 2017 va rebre 1 934 373 visitants, sent aixina el quint monument més visitat d'Espanya,[6] i en 2023 va superar els dos millons de visites.[7]
Segons la tradició, la construcció es va iniciar en 1401, encara que no existix constància documental del començ dels treballs fins a 1433. L'edificació es va realisar en el solar que va quedar despuix del derrocament de l'antiga mesquita aljama de Sevilla,[8] ya en mal estat despuix de servir durant més de cent cinquanta anys com a catedral cristiana. De l'antiga mesquita es conserven l'alminar (la Giralda) i el pati (pati dels Tarongers).[9] Un dels primers mestres d'obres va ser el maestre Carlín (Charles Galter), procedent de Normandia (França), que havia treballat prèviament en atres grans catedrals gòtiques europees i va aplegar a Espanya, segons es creu, fugint de la guerra dels Cent Anys. El 10 d'octubre de 1506 es va procedir a la colocació de la pedra postrera en la part més alta del cimborrio, en lo que simbòlicament la catedral va quedar finalisada, encara que varen seguir efectuant-se treballs de forma ininterrompuda a lo llarc dels sigles, tant per a la decoració interior, com per a afegir noves dependències o consolidar i restaurar els desperfectes ocasionats pel pas del temps, o circumstàncies extraordinàries, entre les que cal destacar el terremot de Lisboa de 1755 que va produir únicament danys menors a pesar de la seua intensitat.[10] En estes obres varen intervindre els arquitectes Diego de Riaño, Martín de Gainza i Asensio de Maeda. També en esta etapa Hernán Ruiz va edificar l'últim cos de la Giralda. La catedral i les seues dependències varen quedar terminades en 1593.[11]
El Cabildo Metropolità manté la llitúrgia diària i la celebració de les festivitats del Corpus, l'Inmaculada i la Verge dels Reis. La festivitat de la Verge dels Reis és el 15 d'agost.[12] El temple acull els restants mortals de Cristóbal Colón i de tres dels sis reis castellans de la casa de Borgoña: Fernando III el Sant, el seu fill Alfonso X l'Sabio, i Pedro I el Cruel.[13]
Història
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Història de la Catedral de Santa María de Sevilla.
.jpg){kind=link}
Periodo almohade (1172-1248)
[editar | editar còdic]Durant l'administració musulmana, el califa almohade Abu Yacub Jusuf va ordenar la construcció d'una gran mesquita en Sevilla en els terrenys que actualment ocupa la catedral.[11] Els treballs es varen prolongar entre abril de 1172 i març de 1198, encara que es va inaugurar el 30 d'abril de 1182.
La direcció de les obres va ser encarregada al prestigiós arquitecte d'orige andalusí Ahmad Ben Base, el mateix que va edificar els palaus de la Buhayra en Sevilla, el qual va construir un bell edifici de planta rectangular de 113 x 135 m i en una superfície de més 15 000 m².[14] Posseïa 17 naus adornades en arcs de ferradura i un ampli pati, el sahn que encara es conserva en el nom de pati dels Tarongers. L'actual porta del Perdó donava accés al recint.[11]
Periodo mudéjar (1248-1401)
[editar | editar còdic]Despuix de la conquista de la ciutat pels cristians el 23 de novembre de 1248, la mesquita major va ser consagrada[15] en la advocación de Santa María de l'Asunción.[16] També ha segut denominada oficialment com a catedral de Santa María de la Sèu,[17] advocación d'una [[Verge de la Sèu (Catedral de Sevilla)|Verge sedente de el XIII]] que alberga este temple. Va passar a ser la catedral de l'archidiòcesis en menuts canvis, com el d'una Capella Real a on es varen enterrar diferents monarques i familiars, entre ells Fernando III, la seua esposa Beatriz de Suabia i el fill d'abdós Alfonso X.
Els cristians varen utilisar durant més de cent cinquanta anys l'edifici musulmà. A partir de 1401 es va pensar en un nou temple de formes totalment cristianes, per lo que en el pretext de que la mesquita es trobava en estat ruïnós, es va procedir a demolir-la.[11]
Gòtica (1401-1528)
[editar | editar còdic]
El cabildo catedralicio va decidir el 8 de juliol de 1401 construir un nou temple, puix l'antiga mesquita almohade es trobava mal conservada despuix del terremot ocorregut en 1356 que la va afectar greument. Segons la tradició oral sevillana la decisió dels canonges hauria segut: «Fem una iglésia tan bella i tan grandiosa que els que la veren llaurada nos tinguen per locos» i segons l'acta capitular d'aquell dia la nova obra devia ser «una tal i tan bona, que no hi haja una atra el seu igual».[18]
Les obres es varen iniciar en 1434,[8] i es varen prolongar en esta fase fins a 1506.[19] Es creu que el primitiu proyecte de l'obra es va deure al mestre Alonso Martínez. Posteriorment varen ser mestre d'obres Ysambarte i en 1439 el francés Carlín (Charles Gauter de Rúan) que es va fer càrrec dels treballs en un salari de mil maravedíés anuals, creent-se que va estar al front dels mateixos fins a la seua mort cap a 1448, el seu successor va ser el cantero Juan Normant. Entre 1498 i 1512 va eixercir el càrrec de mestre major Alonso Rodríguez.[11] Tots els mestres majors i aparejadores que varen dirigir l'obra formen una cadena en la que cada u va colaborar durant varis anys en el mestre anterior abans d'accedir a la direcció, inclús Ysambarte i Carlín es coneixien prèviament.[20]
El dia 6 d'octubre de l'any 1506, va tindre lloc la cerimònia oficial per a celebrar la conclusió de l'obra, en la que es va colocar la "pedra postrera" en la part més alta del cimborio. Es va invitar a l'arquebisbe Diego de Deza a participar en l'acte, encara que es va excusar per trobar-se massa vell per a pujar i ho va presenciar com a espectador des de la capella de la Verge de l'Antiga. No es varen poder realisar celebracions per haver fallit dos semanes abans el rei Felipe I de Castella (Felipe el Bell). A l'any següent, 1507, va tindre lloc la consagració del temple, encara que varen quedar pendents algunes obres per concloure.[21] El resultat final va ser un grandiós temple gòtic d'enormes dimensions i rigorós disseny. El 28 de decembre de 1511, quatre anys despuix de la consagració del temple, va fallar un dels enormes pilarés i es va produir una solsida que va afectar al cimborrio que cobria el travessia, tot segons pareix causat pel pes excessiu de l'estructura. Es va destituir a Alonso Rodríguez i despuix d'un detingut estudie de les possibles solucions, l'arquitecte Juan Gil de Hontañón, seguint el marc estilístic inicial, va dissenyar una nova cúpula que es va completar en l'any 1517.[22] Este cimborrio es va desplomar 370 anys més vesprada, l'1 d'agost de 1888, tornant-se a reconstruir per l'arquitecte Joaquín Fernández en igual forma, tal com es veu en l'actualitat.[23]
Renaixentiste (1528-1593)
[editar | editar còdic]
Correspon al periodo iniciat en 1528, en que es varen construir una série de dependències anexes al temple gòtic, com la Sacristia major, la Sala Capitular i la Capella Real i es varen terminar unes atres com la Sacristia dels Cálices i les Capelles dels Alabastre.[24] En estes obres varen intervindre els arquitectes Diego de Riaño, Martín de Gainza i Asensio de Maeda. També en esta etapa Hernán Ruiz va edificar l'últim cos de la Giralda. La catedral i les seues dependències varen quedar terminades en 1593.[11]
Barroca (1618-1758)
[editar | editar còdic]En esta fase es va construir l'iglésia del Sagrario (1618-1663) per Miguel de Zumárraga; es tracta en realitat d'una iglésia independent de la catedral, encara que es troba anexa a la mateixa i es comunica en ella. A este edifici li varen acompanyar en el mateix estil una série de menuts agregats en el front de Ponent.[25]
Acadèmica (1758-1823)
[editar | editar còdic]Durant esta fase predomina l'estil neoclàssic. Es varen construir diverses dependències situades en la zona suroest del temple, entre l'actual avinguda de la constitució i l'Archiu d'Índies. Entre els anys 1762 i 1797 es va procedir al derribe dels edificis que unien el monument al caseriu de la ciutat, per a conseguir que la poma que ocupa estiguera totalment independent. Els principals arquitectes que varen intervindre en les obres varen ser Manuel Núñez i Fernando de Rosers.[10]
Neogótica (1825-1928)
[editar | editar còdic]Este periodo comprén des de 1825 fins a 1928. Durant el mateix es varen terminar parts de l'edifici que havien quedat inconclusas, procurant en tot moment mantindre's lo més pròxim possible al disseny gòtic original. Continuant el proyecte de l'arquitecte Demetrio dels Rius de l'any 1866, les portes de la Concepció i la de Sant Cristóbal o del Príncip, varen ser acabades per Adolfo Fernández Casanova entre 1895 i 1917. També es varen realisar diferents treballs de restauració. Va iniciar esta etapa Fernando de Rosers i la va tancar Javier de Luque.[8]
La catedral en el XXI
[editar | editar còdic]En 2008, l'investigadora de l'Universitat de Cantàbria Begoña Alonso Ruiz va trobar el pla més antic que es coneix de la catedral de Sevilla en el Monasteri de Bidaurreta d'Oñate (Guipúscoa), el qual es va realisar al voltant de 1490. Este pla, una volta estudiat, ha aportat importants senyes sobre la construcció de l'edifici.[26]
En l'any 2017 va rebre 1 934 373 visites, sifres récort, en increments progressius anuals des de l'any 2012 en que es varen vendre 1 325 749 entrades.[27] Més del 99 % dels turistes que visiten Sevilla estan interessats en conéixer el temple.[28] El monument es autofinancia i supon una considerable font d'ingressos per al Cabildo que destina gran part dels fondos recaptats a obres de restauració. La situació de l'edifici en l'Avinguda de la Constitució, principal via d'accés al centre històric de la ciutat, havia provocat en les últimes décades una notable deterioració fisicoquímico de la pedra que es manifestava per l'existència de denses costres negres en els murs i portades, com a conseqüència de l'intensa contaminació de l'entorn produïda pels gasos expulsats pels vehículs.[29]
Les importants actuacions realisades en el XXI han consistit en la peatonalisació de l'avinguda de la Constitució per a solucionar el problema de la contaminació i la realisació de diversos treballs de restauració, principalment la neteja i consolidació dels 141 m de la frontera de ponent, en l'objectiu de solucionar la arenización general de la pedra i l'oxidació dels materials fèrrics. Ademés s'han desmontat i reparat elements singulars com a escultures, pináculos, gàrgoles, flameros i vidrieres que han rebut tractaments especialisats per a la seua recuperació. En l'interior del temple s'han efectuat treballs de gran precisió per a solucionar la deterioració en l'estructura de dos pilars que presentaven clavills que varen ser detectades en 1980. La meticulosa tasca constityó una de les últimes obres d'importància realisades en el temple. Va tindre lloc en l'any 2008 i va consistir en la substitució de 576 sellars (cada u dels quals té un pes mig de 250 kg) que conformaven un dels grandiosos pilars que sustenten el temple, sense intervindre en el núcleu central del pilar que mantenia la seua estabilitat.[30] Els sellars varen ser substituïts per nous blocs de pedra de característiques similars, pero en molta major resistència. Este difícil treball va ser possible gràcies a l'ocupació de nous sistemes tecnològics que varen demostrar que l'edifici sofria diàriament unes oscilacions de 2 cm com a conseqüència de la dilatació dels seus materials.[31]
En 2011 s'inicia la restauració del retaule major, treball que es va prolongar durant trenta mesos, i importants intervencions sobre la solería de la Capella Real i la frontera nort del temple que dona al carrer Alemans, actuació que va culminar en giner de 2015 en la restauració de la Porta del Perdó.[32][33]
Materials amprats
[editar | editar còdic]En la construcció, com era habitual en l'arquitectura gòtica, es va amprar la pedra com a principal material de construcció. La catedral està construïda en pedra de més de 20 pedreres, sent la majoritària una calcarenita fosilífera de gra gros procedent de les pedreres de la serra de Sant Cristóbal del Port de Santa María, en la província de Càdis. Li seguix en orde d'importància una roca calcàrea fosilífera de gra més fi procedent d'Espera, també en la província de Càdis, usada sobretot en els elements intercalados en l'anterior pedra en les cresterías i com a principal element de construcció en els Archius que es varen afegir en la frontera sur de la catedral en 1918. També es varen dur roques de Port Real, Estepa, Utrera, Morón de la Frontera i atres llocs per a zócalos, tracerías, restauracions, etcétera. Les portades de la Concepció i del Príncip varen ser realisades a finals de el XIX i principis de el XX en pedra de Monóvar, en la província d'Alacant.[34]
Giralda
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Giralda.
La Giralda és la torre i el campanar de la catedral de Sevilla. Destaca per la seua altura de 104 m, lo que la fa visible des de gran part de la ciutat. La seua base quadrada se situa a 7,12 m sobre el nivell de la mar, tenint 13,61 m de costat. Va ser construïda a semblança del alminar de la mesquita Kutubia de Marrakech (Marroc), encara que l'arremate superior i bell campanar que eleva i estilisa la seua estructura, és renaixentista.[35]
Les obres es varen iniciar en l'any 1184 baix la direcció de l'arquitecte Ahmad Ben Base. La torre tenia una altura de 82 m. Segons conta el croniste Ibn Sahib al-Salá, les obres es varen concloure el 10 de març de 1198, en la colocació de quatre boles de bronze dorat en l'arremate superior de la torre.[35]
A raïl d'un terremot ocorregut en 1365 es va perdre l'antiga esfera original de coure que la coronava. En el XVI, es va afegir el cos de campanes a càrrec de l'arquitecte Hernán Ruiz, que ademés va ser encarregat pel cabildo catedralicio, per a que el nou cos tinguera un arremate en forma d'estàtua que representa La Fe. L'estàtua va ser instalada en 1568. La paraula giralda prové de «girar» i significa «penell de torre que té figura humana o d'animal».[36] En el pas del temps, eixe nom va passar a denominar a la torre en el seu conjunt, començant-se a conéixer a la figura que la corona com «el Giraldillo».
Pati dels Tarongers
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pati dels Tarongers (Sevilla).
El pati dels Tarongers era primitivamente el pati de abluciones de la mesquita almohade. La seua forma és rectangular, medint 43 m per 81 m. Els costats menors estaven originalment constituïts per sèt arcs bessons i els majors contaven en tretze arcs, formant dos tandes de sis en un gran arc central.[37] Des del carrer, s'accedix al seu interior a través de la porta del Perdó que està decorada en yeserías renaixentistes realisades per Bartolomé López en 1522.[38] Els fulls de la porta són de fusta revestida de bronze i estan decorades en lacerías, descollen els dos aldabones de bronze fos i cincelados. És una important obra almohade de el XII. En el centre del pati s'alça una font la tassa superior de la qual és visigoda.[39]
Les obres de construcció es varen realisar entre 1172 i 1186. Inicialment es va utilisar per a les activitats típiques dels patis de abluciones musulmans (sahn).[38] Despuix de la conquista de Sevilla pels cristians en 1248, es va amprar per a diverses activitats: cementeri, celebració de les fires anuals de la ciutat i lloc de predicació. En l'actualitat, el pati dels Tarongers és un dels anexos més importants de la catedral de Sevilla i està totalment integrat en ella. A lo llarc dels sigles ha sofrit vàries modificacions significatives com la de 1618, quan es va derribar l'ala oest per a construir l'Iglésia del Sagrario.[38] A partir de el XV va ser perdent poc a poc la seua connotació cultural, sent hui un recint sense activitats religioses.
Iglésia del Sagrario
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Iglésia del Sagrario (Sevilla).
L'iglésia del Sagrario és un temple integrat en la catedral, començada a construir per Cristóbal de Rojas, Alonso de Vandelvira i Miguel de Zumárraga en juny de 1618 en estil barroc.[40] Es troba ocupant la galeria oest del pati dels Tarongers, té planta de creu llatina i la travessia està coberta per una volta en llanterna. Consta de quatre portes: dos pel pati dels Tarongers, una des de l'interior de la catedral i una atra que dona directament a l'exterior. El seu interior està ricament decorat, destacant el retaule major, l'estructura va ser realisada per Francisco Dionisio de Ribas i les talles per Pedro Roldán.[36]
Exterior
[editar | editar còdic]
Presenta tres portades en la frontera dels peus, una en cada braç de la travessia i dos en la capçalera, també presenta una atra porta que dona al pati dels tarongers, denominada del fardacho i una atra que comunica en l'iglésia del sagrario i finalment la Porta del Perdó que és la porta d'accés al pati dels Tarongers des del carrer dels Alemans:[41]
Frontera oest dels peus
[editar | editar còdic]Portada del Batisme és la situada més a l'esquerra, va ser construïda en el XV, el tímpan es troba decorada en la representació del relleu del Bateig de Crist, obra realisada pel taller de Lorenzo Mercadante de Bretanya, és d'estil gòtic en arquivoltas apuntades adornades en tracerías, també es troben escultures dels bisbes de Sevilla, Sant Leandro i Sant Isidoro, de Santa Justa i Rufina, obres directes de Lorenzo Mercadante, i una série d'àngels i profetes deguts a Pedro Millán.
Portada principal o de l'Asunción és la situada en el centre de la frontera i va permanéixer sense realisar-se fins a el XIX, quan el moradura Cienfuegos i Jovellanos va encarregar la seua decoració escultòrica, entre la que destaquen les figures dels apòstols, eixecutades per Ricardo Bellver entre 1877 i 1898.[11]
Portada de Sant Miguel o del Naiximent, cridada aixina, ya que en la portada s'inclou la representació del Naiximent de Crist.[18] Va ser construïda en el XV i es troba decorada en escultures de terracota entre les que destaquen les de San Laureano, San Hermenegildo i els quatre evangelistes, eixecutats per Lorenzo Mercadante de Bretanya i el seu discípul Pedro Millán. És la via per la que accedixen les processons de Semana Santa al temple catedralicio en el seu recorregut per la carrera oficial.[42]
Frontera sur
[editar | editar còdic]Porta de Sant Cristóbal o del Príncip (1887-1895), és la que coincidix en la travessia sur, va ser proyectada per Adolfo Fernández Casanova i terminada en 1917, encara que el seu primer disseny va ser realisat per l'arquitecte Demetrio dels Rius en 1866. Davant d'esta porta, està situada una rèplica del «Giraldillo».[11]
Frontera nort
[editar | editar còdic]Porta de la Concepció (1895-1927), està situada en la partix nort de la travessia que s'obri sobre el pati dels Tarongers, també el disseny va ser realisat per Demetrio dels Rius i proyectada i finalisada per Adolfo Fernández Casanova en 1895, va ser construïda imitant l'estil gòtic per a harmonisar en el restant de l'edifici.[11]
Porta del Fardacho, comunica en la part coberta del pati dels Tarongers,[18] la galeria del qual també rep este mateix nom per un fardacho penjat del sostre en motiu d'un antic exvoto, és la de més simple decoració.
Porta del Sagrario, dona accés des de dins de la catedral a l'iglésia del Sagrario, realisada per Pedro Sánchez Falconete en l'últim terç de el XVII. Està emmarcada per unes columnes d'orde corintio i en la part alta es troba una escultura representant a Sant Fernando, a un costat Santa Justa en Sant Isidoro i a l'atre costat Santa Rufina en Sant Leandro.[36]
Porta del Perdó, en este nom es coneix a la porta d'accés al pati dels Tarongers des del carrer dels Alemans, no és pròpiament una porta de la catedral, pero sí va ser l'entrada a la mesquita almohade en el XII. D'aquella época es conserva un arc apuntat de ferradura i les portes de bronze, decorades en lacerías, atauriques i inscripcions cúficas que repetixen dos versículs del Corán "El poder pertany a Alá" i "L'eternitat és d'Alá". A principis de el XVI es varen realisar obres, decorant la frontera en escultures de terracota de l'escultor Miguel Perrin, destacant el gran relleu de la Expulsió dels mercaders sobre l'arc d'entrada. Els ornaments en yesería varen ser fets per Bartolomé López.[36]
Frontera este de la capçalera
[editar | editar còdic]Porta de Pals, també cridada Porta de l'Adoració dels Macs, pel relleu en este tema que es troba en el seu tímpan, modelat per Miguel Perrin cap a 1520. El nom de «Pals» és més popular, i es deu a les reixes de fusta que la separen d'antigues dependències del cabildo catedralicio.[18]
Porta de Campanillas, nomenat aixina perque en l'época de la seua construcció era des d'a on es tocaven les campanillas per a cridar als obrers. Les escultures renaixentistes, aixina com el relleu del tímpan que representa L'entrada de Crist a Jerusalem, varen ser realisats per Miguel Perrin a principis de el XVI.[11]
-
Porta del Batisme
-
Portada principal o de l'Asunción
-
Porta de Sant Miguel
-
Porta de Sant Cristóbal o Porta del Príncip
-
Porta de la Concepció
-
Porta de Pals
-
Porta de Campanillas
-
Porta del Perdó
Interior
[editar | editar còdic]
La catedral posseïx cinc naus que es distribuïxen, mirant cap a Alce. No conta en una capçalera en el sentit gòtic habitual en forma d'àbsit sense girola, ya que la seua planta saló és un perfecte rectàngul de 116 m de llarc per 76 m d'ample, que es correspon en l'espai que ocupava la gran mesquita almohade que estava situada en el mateix lloc.[41] La nau central i la de la travessia són més altes que el restant. A les naus exteriors s'òbrin unes capelles situades entre els contraforts i que igualen en profunditat a la nau de la travessia. Els murs conten en poca gruixa. No obstant, les capelles estan separades per estribos perpendiculars a l'eix central del temple, terminant en 28 pilars adossats que, en atres 32 exents, soporten a 68 voltes ogivals. Estos pilars són de mampostería, revestits de pedra. Les voltes de caràcter ogival, són cuatripartitas en les naus i sixpartitas en les capelles, sent les de la travessia de forma estrelada. La llum natural penetra a través de numeroses vidrieres.[11]
Nau central
[editar | editar còdic]La nau central estaja dos edificacions: el Cor, flanquejat per grans òrguens; i la Capella Major rodejada per altes reixes. Entre elles se situa el travessia, les voltes de la qual són les més altes del temple i alcancen en este punt els 37 m d'altura.[43][44] Per darrere del Cor es troba el Trascoro i en llínea en tot lo anterior la Capella Real.
Capella Major
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Retaule Major de la Catedral de Sevilla.
.jpg){kind=link}
La capella Major, situada en la nau central, està delimitada en els laterals i en el frontal per reixes de ferro dorat, d'estil renaixentiste. El retaule d'esta capella constituïx una de les obres més destacades de l'història de l'art,[25] considerat com el major retaule de la cristiandad. La seua construcció es va iniciar en l'any 1482, i en ell varen intervindre Pedro Dancart, Jorge Fernández, Roque Balduque i Juan Bautista Vázquez el Vell que la va concloure. Destaca l'escultura d'un crucificat, denominat del Milló, obra gòtica de el XV.[45] En este retaule es troba la chicoteta image de la Verge de la Sèu de el XIII, titular i patrona de la catedral.
Trasaltar
[editar | editar còdic]
Els murs del presbiteri estan decorats exteriorment per una série d'escultures de diversos sants en bulto redó i fanc cuit sobre repisas i baix doseles. El total d'escultures és de 59 les quals componen un conjunt d'indubtable bellea, encara que no poden apreciar-se be per l'altura en que es troben. Són escultures de caràcter gòtic, renaixentistes i manieristas, resultat de la successió d'artistes que varen intervindre en l'eixecució. Des de 1522 apareix Miguel Perrin que permaneix vinculat a estos treballs fins a 1552.[46] En 1564 es nomena com a escultor a Juan Marín. Més vesprada, en 1572, es nomena a Diego de Peixquera. Per fi es va terminar la decoració en 1575.
Destaca entre totes la Verge del Repòs, bella image de la Verge en el Chiquet dormit sobre el seu pit atribuïda a Miguel Perrin, la qual està situada enfronte a la reixa de la capella Real i antany va tindre gran devoció entre els sevillans.[47] La devoció es va difondre vinculada a la solicitut de les embarassades per tindre un bon part, recolzat en una vella tradició segons la qual cada dia passava pels peus d'esta image de la Verge un judeu que diàriament recitava una ofensa contra la Verge per ser orige de Jesús. Pese a això es va produir la seua conversió al cristianisme, i arrepenedit per les anteriors blasfèmies contra l'image de la Verge, va dedicar el restant de la seua vida a difondre la devoció a la Verge del Repòs, convençut de que havia segut l'orige de la seua conversió i conseqüent Salvació, per això va passar a ser considerada protectora dels parts de la Fe i simultàneament dels parts naturals, per això se li va conéixer popularment com a Nostra Senyora de Bienpariese, amparadora dels bons parts. A la devoció li va donar realce donya María Osorio, qui en 1554 va manar construir en el centre del trasaltar una capella o hornacina a La nostra Senyora del Repòs.[48] En la part inferior d'este mur s'obri una capella en enterrament, dedicada a La nostra Senyora del Soterraño, que pertany en l'actualitat als marquesos de Yanduri.
Cor
[editar | editar còdic]Està construït en murs de cantería per tres costats, ocupa l'espai comprés per la quarta i quinta voltes de la nau central i el frontal es tanca en una reixa d'estil renaixentiste terminada en 1523 per Francisco de Salamanca.[49][50] La sillería consta de 127 sitiales en els respals realisats en marqueteria de diverses fustes per a donar un colorit especial a la seua ornamentació, en baixos relleus d'escenes del Antic i Nou Testament i en representacions de personages grotescs en els braços de les cadires i misericòrdias a on també hi ha escenes de jocs. En els taulons majors d'entrada al cor es troben elements ogivals en la separació feta en columnes que terminen en pináculos. Els tres sitiales corresponents a l'arquebisbe i els seus ajudants són els que mostren un gran treball escultòric. En un dels sitiales es troba una inscripció que diu: «Este cor ho va fer Nufro Sánchez entallador que Deu aya. Acabose anno de 1478».[18][51] No va ser, no obstant, l'únic tallista que va treballar en el cor, puix consta que també va treballar en el mateix el flamenc Pedro Dancart.[52] Fallit Dancart ya en 1488,[53] el treball va ser continuat pel seu discípul Juan Alemà. Es va acabar la sillería cap a 1511.[54]
Trascoro
[editar | editar còdic]El trascoro va ser realisat per Miguel de Zumárraga en estil barroc, ho va dissenyar en l'any 1619 i despuix de permanéixer dèu anys parades les obres, es varen finalisar en 1635. Va ser construït en valiosos i vistosos materials, com marbreés i jaspis. Està adornat en relleus i busts de bronze presidits per una pintura gòtica de la Verge dels Remeis de clara influència italiana.[11]
Orgue
[editar | editar còdic]
L'orgue actual va ser construït per Aquilino Amezua en l'any de 1901 i restaurat per Gerhard Grenzing en 1996. Va substituir a un atre més antic de Jordi Bosch i Bernat que va resultar destruït en la solsida de 1888 i estava considerat un dels millors òrguens que s'havia construït en Espanya.
El moble que ho alberga data de 1724, és obra de Luis de Vílches que va dissenyar la caixa i Duc Cornejo que va ser l'encarregat de la decoració escultòrica. En realitat es tracta de dos instruments bessons enfrontats que formen un grandiós conjunt. S'interpreta en abdós simultàneament des del mateix teclat. Dispon de quatre teclats manuals, un de pedal i al voltant de 15 000 tubos.[55][56][57][58]
Capelles dels Alabastre
[editar | editar còdic]Es diuen aixina pel material en el que estan construïdes. Són quatre chicotetes capelles situades en els murs laterals del cor. Varen ser realisades a partir de 1515, varen intervindre en la seua construcció el mestre Juan Gil de Hontañón i des de 1530 l'arquitecte Diego de Riaño que va replantejar l'interior de les mateixes substituint l'estil gòtic en que estaven proyectades pel renaixentiste.[24] A continuació es mencionen de forma independent. Es tracta de la Capella de l'Inmaculada, Capella de l'Encarnació, Capella de la Verge de l'Estrela i Capella de Sant Gregorio.
- Capella de l'Inmaculada
El 14 de febrer de 1628 Jerónima Zamudio, viuda del jurat Francisco Gutiérrez de Molina li encarrega a l'escultor Martínez Montañés un retaule en una image de l'Inmaculada Concepció per a colocar-ho en esta capella funerària. Despuix d'alguns retarts en l'eixecució i el consegüent pleit, Martínez Montañés va justificar la tardança en terminar l'obra en la següent frase: serà de les primeres coses que hi haja en Espanya i lo millor que el susodicho ha fet. El temps li va donar la raó, posat la talla de l'Inmaculada que presidix el retaule que va ser inaugurat el 8 de decembre de 1631 està considerada una obra d'excepcional valor. Popularment li la coneix com La Cieguecita per la seua mirada baixa en les parpalles a penes obertes.[59]
El retaule en el seu conjunt consta de banc en el que estan colocats els retrats dels patrons de la capella abans citats que varen ser pintats per Francisco Pacheco en 1631. La hornacina central en l'image de l'Inmaculada està flanquejada per talles de Sant Gregorio Papa i Sant Joan Batiste aixina com relleus de Sant Josep, Sant Joaquín, Sant Jerónimo i Sant Francisco.[60]
La Cieguecita està realisada en fusta de cedre, medix 164 cm i està concebuda segons el model que va descriure Francisco Pacheco en el seu llibre Tractat de l'art de la pintura. Es tracta per tant d'una Verge chiqueta en un llarc cabellam que cau sobre l'esquena. Vist llarc corfoll cenyit en un cíngulo que simbolisa el seu doncellez i un mant sobre els muscles que s'arreplega en el braç esquerre produint numerosos plecs. El cap s'adorna en una corona de 12 estreles que aludixen a les dotze tribus d'Israel. En la peana apareixen els rostres de tres àngels sobre un dragó que representa el pecat.cita requerida
- Capella de l'Encarnació
Està presidida per un retaule atribuït a Francisco de Ocampo i Felguera que va ser realisat entorn a 1630 en el tema principal de la Anunciación. En el banc del mateix existixen relleus de Sant Joan Batiste, Sant Joan Evangeliste, Sant Dumenge, Sant Francisco i Sant Antonio.[61]
- Capella de la Verge de l'Estrela
Deu el seu nom a una image renaixentista de la Verge que es creu va ser realisada per l'escultor renaixentiste d'orige francés Nicolás de León entorn a 1530. Esta talla es troba situada en un retaule barroc de Jerónimo Franco datat en 1695.[61]
Es diu aixina per una escultura de Sant Gregorio colocada en una hornacina. El sant porta un llibre en el que es troba la firma del seu autor Manuel García de Santiago (XVII).[61]
Monument funerari de Cristóbal Colón
[editar | editar còdic]
Va ser dissenyat per Arturo Mélida i Alinari i es va inaugurar el 17 de novembre de 1902. Està ubicat en el braç sur de la travessia, front a la Porta Porta de Sant Cristóbal. El conjunt escultòric està format per quatre grans heralts de 260 cm d'altura que porten el fèretre. Estan fosos en bronze i els rostres i les mans són d'alabastre, els dos de davant representen a Castella i León, els situats darrere a Aragó i Navarra. En l'espai situat entre els heralts de Castella i Aragó es troba l'escut d'armes de l'Almirant, que servix de porta al fèretre en el que es troben els seus restants mortals.[62]
Altar d'argent
[editar | editar còdic]
És una obra de platería barroca que inicialment es montava de forma efímera en la funció d'expondre el Santíssim en determinades celebracions llitúrgiques, entre elles l'octava del Corpus, l'octava de l'Inmaculada i el triduo de Carnestoltes. Va ser dissenyat en el XVIII per Dumenge Martínez com un tro eucarístico per a la apoteosis del Santíssim Sacrament expost en un gran ostensorio de sol. Va ser confeccionat per diferents plateros i orfebres, entre ells Manuel Guerrero d'Alcántara, Tomás Sánchez, Andrés Alonso Ximénez i Cayetano d'Acosta, incorporant elements anteriors com la corona que arremata el tro, el seu sol i la seua resplandor realisats per Juan Laureano de Pina. Des de l'any 2000 l'altar es troba ubicat de forma permanent en la travessia de la Catedral, front a la porta de la Concepció i s'utilisa com a Altar del Jubileu per a grans celebracions llitúrgiques. La disposició actual consta d'un banc d'argent coronat per un rebanc sobre la qual s'ubica el Sagrario en el centre i les escultures de Sant Isidoro i Sant Leandro realisades per Pedro Duc Cornejo en els extrems. Sobre el sagrario la talla de la Verge de la Granada, més dalt dos àngels i una gran custòdia de doble racha formada per rajos ondulantes i plans.[63]
Capelles
[editar | editar còdic]Capelles del costat este
[editar | editar còdic]- Altar de la Magdalena
- Artícul principal → Altar de la Magdalena. Catedral de Sevilla.
Els patrons d'este altar varen ser Pedro García de Villadiego i la seua esposa Catalina Rodríguez, els quals varen encarregar un retaule en 1537, en el banc del qual es troben els seus retrats, don Pedro junt a sant Benito i donya Catalina a sant Francisco.[64] El retaule té com a tema principal La Anunciación en l'àtic i La Magdalena als peus de Crist Resucitat en el cos principal.[65] Es tracta de pintures d'un anònim discípul d'Allunte Fernández realisades entorn a 1537.
La vidriera situada junt a este altar, obra d'Arnao de Flandes en 1535, representa a Sant Sebastià en el rostre de l'emperador Carlos I.[66]
- Altar de l'Asunción (existix un atre altar de l'Asunción en l'extrem nort de la nau de la travessia de la catedral)
En el centre del retaule que es troba en esta capella resalta un relleu en la representació de l'Asunción de la Verge, obra d'autor desconegut que es troba emmarcada per pintures de Sant Ildefons i Sant Diego d'Alcalà.[65] En el banc es troben les pintures dels patrocinadors, el jurat Juan Cristóbal de la Pobla i la seua esposa que ho varen dotar en 1593. Totes les pintures són de l'artiste de l'escola sevillana, encara que naixcut en Ronda, Alonso Vázquez, varen ser realisades a finals de el XVI.
- Capella de Sant Pedro
En el mur esquerre es troba el mausoleu del que va ser bisbe de Sevilla fins a 1523 Diego de Deza,[65] recordat entre atres coses per ser el gran defensor de les teories de Cristóbal Colón davant els Reis Catòlics.
El retaule d'esta capella està dedicat a sant Pedro, va ser encarregat pels marquesos de Malagón en 1625 al polifacètic artiste Diego López Bo arquitecte, escultor i entallador que es va encarregar de l'estructura, mentres que les pintures són obra de Francisco de Zurbarán realisades en 1630, destacant la central que és una bellíssima Inmaculada, una de les millors que va eixir dels seus pinzells. En el banc del retaule diferents escenes relacionades en sant Pedro, Crist i Sant Pedro sobre les aigües, Crist entregant les claus a Sant Pedro i Sant Pedro curant al paralítico. En el primer cos La Visió de Sant Pedro, Sant Pedro Papa i L'arrepenediment de Sant Pedro. En el segon cos Sant Pedro lliberat per l'àngel, L'Inmaculada i Quo Vadis. En l'àtic apareix una pintura del Pare Etern, no sent esta obra original de Zurbarán sino una còpia colocada en el XVIII.
Per últim destacar la reixa que tanca la capella, obra de fra José Corder de Torres terminada en 1780, este artiste era religiós llec del convent de Sant Francisco en el Port de Santa María.
- Capella Real de la catedral de Sevilla
- Artícul principal → Capella Real de la catedral de Sevilla.
La Capella Real fa les funcions de capçalera de la catedral. Consta de planta quadrada en àbsit i dos capelles laterals, en una coberta de cúpula semiesfèrica i llanterna realisada entre 1567 i 1569 per Hernán Ruiz el Jove. En dita capella està ubicat el panteón en l'urna d'argent del rei Sant Fernando realisada per Juan Laureano de Pina d'estil barroc, aixina com els sepulcros d'Alfonso X de Castella i de la seua mare, la reina Beatriz de Suabia. En la cripta de la Capella Real estan sepultats el rei Pedro I de Castella i la seua esposa, la reina María de Padilla, entre atres membres de la realea. En un altar d'esta cripta es troba l'image de la Verge de les Batalles, escultura en marfil de el XIII. En el retaule principal de la Capella Real, de el XVII, està colocada l'image gòtica de la Verge dels Reis, patrona de la ciutat i de l'archidiòcesis de Sevilla.[11]
- Capella de la Concepció Gran
Esta capella va servir primitivamente com a lloc d'enterrament als cavallers que varen acompanyar a Sant Fernando en la conquista de Sevilla, a partir de 1654 el seu patronat va pertànyer a Gonzalo Núñez de Sepúlveda, cavaller vintiquatre de Sevilla a qui li va ser concedit el dret a ser enterrat en este lloc despuix d'una important donació que va realisar en motiu de l'octava de l'Inmaculada Concepció. Actualment els seus restants es troben en el mur de l'esquerra despuix d'una llosa sepulcral en l'escut d'armes dels Sepúlveda segons disseny del pintor Juan de Valdés Leal. En la reixa de la capella, terminada en 1668, també es pot contemplar el mateix escut.[61]
En l'interior crida l'atenció un soberp retaule barroc en gran profusió d'adorns i belles columnes salomónicas que s'articula en dos cossos, va ser traçat i eixecutat per l'arquitecte i ensamblador Martín Moreno en 1656.[67] Les imàgens són obra d'Alonso Martínez, llevat el cristo crucificat conegut com Crist de Sant Pablo. En el primer cos l'image central és la coneguda com Concepció Gran, mentres que les laterals corresponen a Sant Josep i Sant Pablo. El segon cos està presidit pel ya citat Crist de Sant Pablo que és obra de el XVI i va pertànyer possiblement a la decoració de l'antic retaule, sent recuperat per a colocar-ho en la seua situació actual. Esta image va gojar antigament de gran devoció en la ciutat. Al seu costat es troben les talles de Sant Gonzalo i Sant Antonio de Pàdua.[61]
En el mur dret es troba un sepulcro de marbre en estil neogótico realisat en 1881, en ell està enterrat el que anara arquebisbe de Sevilla moradura Francisco Javier Cienfuegos Jovellanos, naixcut en Oviedo en 1766 que va estar al càrrec de la diòcesis de Sevilla des de 1824 fins al seu desterro en Alacant per motius polítics el 18 de febrer de 1836.
Fins a 1810 va estar expost en esta capella una de les millors obres de Murillo, El naiximent de la Verge. Este quadro va ser objecte d'un robo perpetrat pel mariscal francés Soult durant la Guerra de l'Independència i actualment es troba en el Museu del Louvre en París.
Entre 1835 i 1837, en esta capella es trobava sepultat l'ilustre presbítero canari don Cristóbal Bencomo i Rodríguez, confesor del rei Fernando VII d'Espanya[68] i arquebisbe titular d'Heraclea.[68] Est va passar els seus últims anys en Sevilla en a on gojava de la dignitat de Arcediano de Carmona i va prestar la seua ajuda a la població en casos de grans calamitats públiques, com en una epidèmia de còlera que va assotar a la ciutat sevillana en 1823.[69] Un retrat seu està expost junt als d'atres ilustres personages en la biblioteca colombina de la catedral.[69] Els seus restants actualment es troben sepultats en la Catedral de Sant Cristóbal de l'Estany en Tenerife.[69]
- Altar de Santa Bàrbara
Destaca el quadro que representa a les Santes Justa i Rufina, obra de Miguel de Esquivel realisada en 1620, es tenen poques senyes d'este artiste, puix esta és la seua única obra coneguda, se sap que va morir molt jove en 1621. Les Santes estan representades a abdós costats de la Giralda. Santa Justa mira cap al cel, mentres que Santa Rufina sembla meditar en la mirada baixa. És molt interessant la detallada representació de la Giralda, puix es poden observar entre atres detalls les pintures en diferents sants que llavors l'adornaven i actualment han desaparegut.[41][61]
Existix també en este altar un chicotet retaule en pintures d'un discípul d'Antonio de Alfían i una image de Sant Antonio sense massa interés artístic.
- Altar de Santa Justa i Rufina
El seu patronat es deu als germans Bécquer en 1622. En ell es troba una destacada escultura de les santes que va ser realisada en 1728 per Duc Cornejo. Estes imàgens procedixen de l'iglésia del Salvador (Sevilla) i procesionan anualment en la festivitat del Corpus.[41]
Capelles del costat sur
[editar | editar còdic]Les capelles del costat sur es troben dividides en 2 grups per la porta de Sant Cristóbal. En el primer grup, començant des de la frontera este, es troben la Capella del Mariscal, Antesacristia, Capella dels Dolors i Capella de Sant Andrés. En el segon, Capella de la Verge de l'Antiga que és de major dimensió que les demés, Capella de Sant Hermenegildo, Capella de Santa Ana i Capella de Sant Laureano que entra en contacte en la frontera oest. En les rodalies de la Porta de Sant Cristóbal s'ubiquen l'altar de la Pietat, l'altar de la Concepció i el monument a Cristóbal Colón
- 1. Capella del Mariscal
Esta capella deu el seu nom al seu patró, Diego Cavaller,[70] ric mercader i armador, mariscal de l'Illa de l'Espanyola des de 1536, el qual va entregar al Cabildo de la catedral de Sevilla en 1553, l'important suma de 26 000 maravedíés per a fundar una capellanía i construir el retaule pictòric que persistix en l'actualitat,[71] sense dubte una joya de l'art renaixentiste.
El retaule és obra del pintor Pedro de Campanya,[70] que va contar en la colaboració del entallador Pedro de Becerril per a l'imagineria i arquitectura, i del pintor Antonio de Arfián per a la policromía de l'estructura arquitectònica, el treball es va començar en 1555, i es va prolongar a lo llarc de huit mesos.[72] Consta en total de 10 taules. En el banc o part inferior, a l'esquerra retrats de Diego Cavaller, el seu fill i el seu germà Alonso, en el centre Jesús entre els doctors, a la dreta retrats de Leonor de Cabrera (esposa de don Diego) i la seua germana donya Mencía (esposa d'Alonso) en les seues filles. En el cos principal la taula central és La Purificació de la Verge, a la seua dreta Sant Dumenge (dalt) i Santiago en la batalla de Clavijo (avall), a la seua esquerra L'imposició de la casulla a Sant Ildefons (avall) i L'estigmatisació de Sant Francisco (dalt).[70] En l'àtic La Resurrecció i més dalt en l'arremate El Calvari.
La taula principal com ya s'ha comentat correspon a la Purificació de la Verge, esta escena relatada en el evangelio de Sant Lucas, també és coneguda com la Presentació de Jesús en el Temple.[70] Segons la llei de Moisés tots els judeus devien consagrar als seus fills en el temple, pero la parturienta es considerava impura i solament se li permetia l'entrada en la Casa de Deu 40 dies despuix del alumbramiento, per això esta festivitat se celebra 40 dies despuix del 25 de decembre, és dir, el 2 de febrer. La taula té unes dimensions de 330 cm per 240 cm i està inspirada segons alguns autors en un gravat d'Alberto Durero.[73] En primer pla apareix un inválido en el sol que estén el seu braç mentres que un chiquet li oferix una fruta, darrere la Verge i Simeón en el chiquet en braços, una série de figures femenines envolen l'escena, cada una d'elles és una alegoria de les diferents virtuts de la Verge. La figura de la Caritat té dos chiquets en els seus braços, darrere La Templanza en una gerra, La Justícia en una balança, La Fortalea en el cap d'un lleó en un fermall, La Prudència en un espill, La Fe en una creu en la mà i L'Esperança que inclina el cap cap a dalt.
- 3. Capella dels Dolors
A través d'esta capella s'accedix a la Sacristia dels Cálices, dins dels seus elements artístics, destaca una image de la Verge dels Dolors situada en el banc del retaule, és obra realisada per Pedro de Mena de 1670. En el mur frontal es troba el sepulcro del que fora arquebisbe de Sevilla i moradura Marcelo Spínola, el qual està representat en actitut d'oració. Va ser esculpido per Joaquín Bilbao en 1906. En la part superior penja una soberba pintura de Valdés Leal, es tracta de Els Desposorios de la Verge i Sant Josep, datada en 1657.[74] Atres quadros d'interés que adornen esta capella són La Negació de Sant Pedro i El Sepeli de Crist, obres franceses anònimes de el XVII, i Jacob beneint als seus fills, pintura flamenca també de el XVII, atribuïda a Pieter van Lint.[75]
- 4. Capella de Sant Andrés
L'element artístic més important d'este espai és sense dubte el Crist de la Clemència (1603), una escultura de fusta policromada per Juan Martínez Montañés,[76] també cridat Crist dels Cálices, pel lloc en que abans es trobava en la catedral, és una obra cim de l'escultura barroca;[64] es tracta d'un bell crucificat que inspira una enorme serenitat. Té la particularitat d'estar unit a la creu en 4 taches en lloc dels 3 habituals.
A la dreta es troben quatre sepulcros gòtics de gran antiguetat que varen ser realisats al voltant de l'any 1400, possiblement en el taller toledà de l'escultor Fernán González. En ells estan enterrats Alvar Pérez de Guzmán, el seu pare, la seua esposa, Elvira d'Ayala i el seu fill.[23]
Pengen també dos quadros de gran interés atribuïts a Lucas Jordán que varen ser pintats al voltant de 1700, en el primer es representa El trasllat de l'Arca de l'Aliança i en el segon El Càntic de la profètica María, és dir l'escena en la que la germana de Moisés canta acompanyada d'atres dònes israelitas en acció de gràcies per haver pogut travessar el Mar Rojo. En la part superior està colocada una còpia del Martiri de Sant Andrés, de Juan de Roelas, l'original es troba en el Museu de Belles arts de Sevilla.[77]
- Altar de la Pietat
El principal element d'este altar en la pintura central del retaule que va ser realisada per Allunte Fernández en l'any 1527. En esta taula es representa l'escena de la Pietat en les figures de Jesucristo, la Verge María, José de Arimatea, María Magdalena, María de Betania i María Salome. En la banc del retaule poden contemplar-se els retrats de Mencía de Salazar i el seu espós Alonso Pérez de Medina, donants de l'obra.
- Altar de la Concepció
Este altar no deu confondre's en la Capella de la Concepció Gran, que es troba també en la catedral de Sevilla i està dedicada a la mateixa advocación de la Verge María.
Destaca en este espai la pintura principal del retaule que va ser realisada per Luis de Vargas en 1561 i representa un tema alegórico sobre Jesucristo. En ell estan situats diversos personages al voltant del arbre de Jese que simbolisen la genealogia temporal de Jesús, partint des d'Adán que es troba en primer pla. Sobre estos personages, en un núvol, es troba la Verge en el seu fill en braços.[61]
Esta pintura ha segut coneguda popularment des de molt antic com a Quadro de la Gamba. Es conta que en el XVI, el mestre Mateo Pérez de Alesio es trobava en la catedral pintant un Sant Cristóbal, i admirava tant l'obra de Luis de Vargas que un dia li va dir a est: Piu val la tua gamba, che il mio S. Cristoforo, d'esta anècdota prové la denominació popular.[70] Es complementa en el retrat del donant, el chantre sevillà Juan de Medina, que apareix en el banc del retaule i que és una rotunda prova a favor de les altes condicions de Luis de Vargas com a pintor de retrats.
La capella està protegida per una reixa d'época renaixentista terminada en l'any 1562. Va ser dissenyada per Hernán Ruiz II.
Segons la llegenda, abans de la conquista de Sevilla pels cristians, un àngel va conduir al rei sant Fernando a l'interior de la mesquita principal de la ciutat, a on darrere d'un mur que es va fer transparent, va poder vore l'image de la Verge de l'Antiga que permaneixia allí oculta des de feya sigles. Pocs dies despuix es varen rendir les forces musulmanes i Sant Fernando va entrar triunfante en la ciutat el 22 de decembre de 1248.[78]
La capella actual està presidida per un retaule en el centre del qual hi ha una image pintada a la fresca de la Verge de l'Antiga, realisada segons els historiadors en el XV, sobre un mur de l'antiga mesquita que ocupava l'espai de l'actual catedral. La Verge sosté al seu fill en la mà esquerra i en la dreta una rosa, mentres que el Chiquet subjecta un pardal. Sobre el seu cap dos àngels mantenen en l'aire una corona que va ser realisada en 1929 en motiu de la coronació canònica de l'image i més dalt un atre àngel mostra l'inscripció Ecce Maria venit. El retaule està realisat en marbre i les diferents escultures que posseïx estan tallades per Pedro Duc i Cornejo.
En el mur esquerre s'ubica el bell sepulcro de la moradura Diego Hurtado de Mendoza que va ser confeccionat en Itàlia per Domenico Fancelli en 1510.[54] En el mur dret la sepultura de l'arquebisbe Luis de Salcedo i Azcona, obra esculpida per Duc Cornejo entre 1738 i 1740. Un atre element destacat són les numeroses llànties d'argent de el XVIII que adornen la capella.
- 6. Capella de Sant Hermenegildo
Est va ser el lloc elegit pel moradura Juan de Cervantes per a descansar eternament. La moradura Cervantes va nàixer en Lora del Riu, (Sevilla), en l'any 1382 i va ser bisbe de la ciutat durant cinc anys, des de 1449, fins al 25 de novembre de 1453. Lorenzo Mercadante de Bretanya va llaurar en 1458 el magnífic sepulcro gòtic realisat en alabastre blanc que encara es conserva i va estampar la seua firma Lorenzo Mercadante de Bretanya entalle este bulto. En la part frontal destaca l'escut d'armes de la moradura sostinguda per àngels, dalt l'estàtua yacente d'un enorme realisme sobre un catafalco.
Dins de la capella existix també un retaule realisat per Manuel García de Santiago sobre 1750 presidit per una image de sant Hermenegildo tallada per Bartolomé García de Santiago.
- 7. Capella de Sant Josep
L'altar neoclàssic que presidix esta capella va ser dissenyat per l'arquitecte Juan Pedro Arnal i construït entre 1785 i 1800, l'escultura principal que representa a Sant Josep és obra de José Esteve Bonet i les restants varen ser realisades per Alfonso Giraldo Bergaz.
En el mur de la dreta es troba el sepulcro de la moradura Manuel Joaquín Tarancón i Morón arquebisbe de Sevilla entre 1857 i 1862.[79]
Entre els quadros que adornen els murs es pot destacar El Sopar del rei Baltasar, obra del pintor flamenc Frans Francken el Jove. Pot contemplar-se aixina mateix un claviórgano fabricat en 1787 per Gabriel Buntebart i Sievers, instrument de gran valor del que existixen molt pocs en el món.[80]
- 8. Capella de Santa Ana o del Crist de Maracaibo
Despuix de l'altar, pot contemplar-se un retaule pictòric realisat en 1504 i dedicat a Sant Bartolomé. Es desconeix quí va ser el seu autor, encara que un anàlisis detallat de les seues característiques ha determinat que el treball és obra de dos artistes que no ha segut possible identificar.
En el banc del retaule apareixen distintes escenes de la Passió de Crist, Flagelación, Camí del Calvari, Crucifixió, Descendimiento i la Pietat. En el primer cos pintures de varis sants que corresponen a Santiago el Major, Sant Blas, Sant Bartolomé, Sant Nicolás i Sant Sebastià. En el segon cos dedicat a María estan representats Sant Joan Batiste, Santa Ana, La Verge en el chiquet, Santa Marta i San Miguel Arcàngel.
Un atre element destacable d'esta capella és l'image pintada sobre taula del Crist de Maracaibo, realisada en 1560 i atribuïda a Pedro de Villegas Marmolejo. Modernamente es va integrar en un retaule realisat per Joaquín Bilbao en 1919.
En el mur dret està el sepulcro del que fora arquebisbe de Sevilla i moradura Luis de la Llastra i Costera, esculpido per Ricardo Bellver en 1880. La figura de la moradura es troba de genolls recolzada sobre un reclinatorio.
- 9. Capella de Sant Laureano
Esta capella va ser la primera part de la catedral que es va construir. Conté el sepulcro de l'arquebisbe Alonso d'Egea que va ser enterrat en 1417 i el de la moradura Joaquín Lluch i Garriga fallit en 1882.
El retaule dedicat a Sant Laureano és d'autor desconegut, consta de dos cossos, en la hornacina central es representa a Sant Laureano vestit de bisbe en un gavinet en la mà que simbolisa el seu martiri, a la seua dreta es representa al Sant orant i a l'esquerra l'aparició de l'àngel que li va indicar que partira de Sevilla. En la part superior es representa el martiri de Sant Laureano flanquejat per àngels emmarcats en columnes salomónicas.
La volta de la capella va ser en el seu moment decorada per Lucas Valdés,[37] pero estes pintures es varen perdre. Actualment pengen cinc quadros de Matías d'Arteaga i Alfaro realisades entre 1700 i 1702 que representen les següents escenes: La resurrecció d'un jove en Marsella per intervenció de Sant Laureano, Sant Laureano en Roma davant el Papa Virgilio, La curació d'un malalt en Roma per l'intervenció de Sant Laureano, El martiri de Sant Laureano, L'entrega del cap de Sant Laureano al clero de Sevilla.
Capelles del costat oest
[editar | editar còdic]En el retaule es troben vàries obres del pintor de l'escola sevillana Luis de Vargas que es varen realisar a partir de 1555. L'escena central correspon a L'Adoració dels Pastors, un dels seus millors treballs de clara influència italiana. Esta representació va servir de base per a elaborar una vidriera per la casa Maumejean que està situada en la Capella de Sant Josep d'esta catedral. El restant de les pintures corresponen a La Anunciación, La Presentació, Sant Joan, Sant Lucas, Sant Mateo, Sant Marcos i L'Adoració de les Reis.[61]
- Altar de La nostra Senyora de la Cinta
En este altar es troba una escultura en fanc cuit i policromado de la Verge de la Cinta que està atribuïda a l'escultor Lorenzo Mercadante i es creu que va ser realisada en data pròxima a 1470.[61] L'image posseïx una llarga cinta entorn a la seua cintura, la qual simbolisa consol, remei i protecció.
L'orige d'esta advocación mariana és molt antic. Segons la llegenda publicada en 1714 per Fra Felipe de Santiago, un sabater de nom Juan Antonio va invocar a la verge per tindre un intens dolor en el costat. Poc despuix va trobar una cinta en el sol, i en cenyir-li-la el dolor va desaparéixer immediatament.[81]
- Capella de Sant Isidoro
En el seu interior se situa un retaule realisat per Bernardo Simón de Pineda en escultures d'autor desconegut que representen a Sant Isidoro, Sant Leandro, Sant Francisco i Sant Diego d'Alcalà. La reixa exterior va ser realisada en Amberes en 1660.
- Altar de la Verge del Madroño
Conté una composició escultòrica realisada en pedra policromada en la que es representa a la Verge en el Chiquet. Als seus peus un àngel agenollat en actitut d'admiració. Es creu que el conjunt va ser realisat per Lorenzo Mercadante de Bretanya al voltant de 1455.[61]
- Altar de l'Àngel de la Guarda
En este altar penja el bellíssim quadro L'Àngel de la Guarda, pintat per Murillo al voltant de 1655.
- Altar del Consol
El seu element principal és el quadro La Verge del Consol realisat entorn a 1720 pel pintor de l'escola sevillana Alonso Miguel de Tovar.[61]
- Altar del Chiquet Mut
Rep este nom popularment per una image del Chiquet Jesús que va ser tallada sobre 1650, provablement per un discípul de Martínez Montañés.
- Capella de Sant Leandro
Destaca una esplèndida portada barroca en pedra tallada obra de Matías de Figueroa i Diego de Castillejo que va ser realisada en 1773.
En l'interior se situa un retaule obra de Manuel de Escobar confeccionat en 1730 en talles de Pedro Duc i Cornejo. La figura principal del mateix és Sant Leandro flanquejat per Sant Antonio Abad i Sant Fulgencio. En la part superior es veu la talla de Sant Dumenge de Guzmán.[61]
- Altar de La nostra Senyora de la Alcobilla
En este altar es troba un retaule barroc en el que està colocada una representació escultòrica de La Pietat. La Verge té la advocación de La nostra Senyora de la Alcobilla i és la que dona nom a l'altar. Es creu que este grup escultòric va ser realisat en Alemània entorn a l'any 1500, i pertanyia primitivamente a la capella privada de la família dels Pinelos. Posteriorment va ser restaurat gràcies a l'intermediació del canonge José Torres Padilla i finalment es va colocar en el lloc que ara ocupa. L'iconografia té alguns detalls peculiars que es repetirien molt en atres representacions posteriors. La Verge agarra solament un dels braços de Jesucristo, el cap dels quals cau en violència.
- Altar de la Visitación
En 1566 el pintor Pedro de Villegas va rebre l'encàrrec de realisar el retaule d'esta capella que va ser costejat pel capellà de la catedral Diego de Bolaños el qual apareix representat en el banc del mateix junt als seus familiars.
L'espai central està dedicat a una pintura de La Visitación, és dir representa la visita de la Verge María embarassada de Jesús a la seua prima Santa Isabel que estava a la seua volta embarassada de Sant Joan Batista. Està flanquejat per les imàgens de Sant Blas, El batisme de Crist, Santiago i Sant Sebastià. Este conjunt nos mostren les clares influències manieristas i flamenques que existixen en l'obra de Villegas.
En el banc es pot contemplar un relleu de Sant Jerónimo datat en 1566 que es considera una de les millors obres de l'escultor Jerónimo Hernández.[61]
- Capella dels Jácomes
En l'interior d'esta capella, coneguda com dels Jácomes o de La nostra Senyora dels Oixos, s'alça un retaule en un esquema francament barroc tallat per Francisco Dionisio de Ribas entre 1658 i 1660, en el cos central del qual es troba el llenç de la Pietat, també denominat de La nostra Senyora dels Oixos, pintat per Juan de Roelas i datat al voltant de 1609.
Esta chicoteta capella es va edificar despuix de 1650, per a la veneració del citat quadro que gojava de gran devoció en la ciutat, aprofitant el buit deixat per la pila bautismal que s'havia traslladat a la seua actual ubicació, quan es va obrir en eixe emplaçament una porta de comunicació en l'iglésia del Sagrario.
En 1658 la viuda i els hereus del comerciant d'orige flamenc Adrián Jácome varen solicitar del cabildo l'adjudicació d'esta capella per a enterrament de la família Jácome i el dia 8 d'agost es va formalisar la cessió, a canvi d'una cantitat en metàlic i el exorno de la capella.[61][82][83]
Capelles del costat nort
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
- Capella de Sant Antonio
És la Capella Bautismal de la catedral, en el centre se situa una magnífica pila bautismal renaixentista de el XVI realisada en marbre blanc. Al fondo emmarcat per una moldura tallada de Bernardo Simón de Pineda, es troba el quadro La visió de Sant Antonio. Esta obra de grans proporcions data de 1656 i és una de les creacions cim de Murillo. En la part inferior del quadro, Sant Antonio en mig de la penombra en els braços estesos dirigix la seua mirada a la part superior del llenç a on es representa al Chiquet Jesús en el centre d'una intensa llum i rodejat per núvols i numerosos àngels.[84]
Este quadro ha sofrit diversos avatars a lo llarc de l'història. En 1810 va estar a punt de ser furtat pel mariscal Soult de l'eixèrcit de Napoleón, el cabildo de la catedral va conseguir fer-ho desistir entregant-li a canvi El Naiximent de la Verge, també de Murillo, que actualment es troba en el Museu del Louvre.[85] El 4 de novembre de 1874, uns desconeguts varen mutilar l'obra per a apoderar-se de la figura de Sant Antonio, que va ser venuda a un anticuario de Nova York. El fragment va ser comprat per William Scheams que, en conéixer la seua procedència, ho va entregar a l'embaixada espanyola. El fragment va ser colocat en el quadro en un procés de restauració en 1876.[86]
En la part superior del retaule està colocada una atra obra de Murillo, El batisme de Crist que va ser realisat en 1668. També es troben en esta capella entre uns atres els següents quadros: L'Imposició del pali a Sant Isidoro de Lucas Valdés, quatre pintures que componen un cicle sobre la creació del pintor Simón de Vós, La Creació del Món, La creació dels animals, La separació de la llum de les tenebres i La separació de les aigües de la terra.
- Capella de Scalas
Deu el seu nom a Baltasar del Riu, que va ser canonge de la catedral i durant un dels seus viages a Roma va conseguir que el papa León X li nomenara bisbe de la modesta diòcesis de Scala en el Regne de Nàpols.[87] En 1517 el cabildo sevillà li va cedir una capella lliure de patronat per a que poguera construir el seu mausoleu, el qual va ser terminat durant la seua vida com es contempla encara en l'actualitat. En 1531 va instituir en Sevilla un concurs lliterari per a encorajar als jóvens a l'estudi de l'oratòria i la poesia.[88] En 1540 en el seu testament va especificar el seu desig de ser enterrat allí, desgraciadament va fallir poc despuix en Roma l'1 de giner de 1541 i la tomba va quedar buida per a sempre.
Darrere del sepulcro s'ubica un retaule de marbre en el que es representa la vinguda de l'Esperit Sant emmarcada per dos columnes corintias. En el banc diverses escenes tallades, el milacre de la multiplicació dels pans i els peixos, el bisbe en actitut d'oració i el seu escut d'armes. El conjunt va ser realisat al voltant de 1539 i s'atribuïx al taller de l'escultor italià Gagini de Bissone.
Una atra obra important conservada en esta capella és el relleu de la Verge de la Granada que està atribuïda a Andrea della Robbia (XV), en ell es representa a la Verge en el chiquet acompanyada per Sant Sebastià, Sant Francisco, Santa Casilda i Sant Dumenge. Entre els llenços, destaca L'Adoració dels Pastors, única obra firmada pel seu autor, el pintor Francisco Antolínez.[89]
- Capella de Santiago
.jpg){kind=link}
Lo primer que crida l'atenció d'esta capella és un quadro de grans dimensions pintat per Juan de Roelas en 1609 en el que es representa a Santiago combatent contra els musulmans en la Batalla de Clavijo, a on segons la tradició el seu respal va ser fonamental per a que les tropes cristianes conseguiren la victòria. El llenç es troba emmarcat en un retaule realisat per Bernardo Simón de Pineda en 1663. En la part superior del mateix se situa una pintura dedicada al martiri de Sant Bartolomé, obra de Juan de Valdés Leal datada en 1663.
També es troba el sepulcro gòtic esculpido en alabastre en 1401 de l'arquebisbe Gonzalo de Mena. Sobre el sepulcro un preciós relleu realisat en fanc vidriado de la verge en el chiquet que es coneix com La Verge del Coixí, per trobar-se el chiquet recolzat sobre un coixí, és una obra del florentino Andrea della Robbia de el XV.
- Capella de Sant Francisco
Destaca en el retaule el quadro de 1657 de Francisco Herrera el Mosso, La apoteosis de Sant Francisco i en l'arremate la pintura de Valdés Lleal de 1661 que representa L'imposició de la casulla a Sant Ildefons.
- Altar de La nostra Senyora de Belén
Destaca el retaule de Jerónimo Franco datat en 1622 en el que es troba una pintura de la Verge de Belén realisada per Alonso Cano en 1631.
- Altar de l'Asunción
L'altar de l'Asunción o de la Concepció,[90] està presidida per un retaule dotat per Juan Cristóbal de la Pobla en el XVI i a on figura un relleu en el tema principal de l'Asunción de la Verge, d'autor anònim.[65] En el banc del mateix existixen retrats a cada costat, un de don Juan Cristóbal de la Pobla en el seu fill i l'atre de la seua esposa en la seua filla. En el guardapolvo del retaule figuren chicotetes pintures del Batisme de Jesús, Santa Catalina, Àngels Músics, Alegoria de les Virtuts i El Pare Etern, totes d'Alonso Vázquez.
- Capella de les Donzelles
Esta capella també anomenada de les Vérgens, va ser la sèu d'una confraria dedicada a socórrer a les donzelles carents de recursos econòmics per a casar-se. Va ser fundada per Micer García de Gibraleón en 1535.
Està allumenada per una vidriera obra d'Arnao de Vergara realisada en 1543, que representa en la seua part superior L'Asunción de la Verge i en la part inferior La Verge de la Misericòrdia protegint a les donzelles, una iconografia similar a la de la Verge dels Mareantes en la que no es deu confondre.[91]
Dins de la capella destaca un retaule realisat per José Rivera en 1771, en la hornacina central del mateix es representa l'Anunciación de la Verge, flanquejada per pintures de Sant Bartolomé, Sant Pedro, Sant Tomás i Santiago el Menor. En l'àtic del retaule es retrata una representació del Calvari flanquejada per Sant Ambrosio i Sant Agustín.
En la part exterior una reixa de gran calitat datada en 1579 protegix l'entrada.
- Capella dels Evangelistes
L'element principal d'esta capella funerària és el retaule central que conté interessants pintures de l'artiste d'orige neerlandés, veí de Sevilla des de 1539, Hernando de Esturmio.
Es tracta d'un conjunt de 9 taules dispostes de la següent forma: En el banc Santa Catalina en Santa Bàrbara, Sant Sebastià en Sant Joan Batista i Sant Antonio i Santes Justa i Rufina. En el fondo d'esta última taula, entre atres detalls, pot vore's La Giralda tal com era abans de la seua última reforma.
En el primer cos La missa de Sant Gregorio flanquejada per Sant Marcos i Sant Lucas.
En el segon cos La Resurrecció de Crist en el centre i als seus costats Sant Joan i Sant Mateo.
- Capella de la Verge del Pilar
Esta capella va pertànyer primitivamente als cavallers aragonesos que varen acompanyar al rei sant Fernando en la conquista de Sevilla. Des de principis de el XVI la va dotar el mercader genovés resident en Sevilla Francisco Pinelo, servint d'enterrament a la seua família.[92]
Esta capella té dos altars. El principal, d'estil barroc, datat a finals de el XVII, posseïx una escultura d'excepcional valor que representa a la Verge del Pilar, va ser realisada per Pedro Millán al voltant del 1500. El segon retaule també de finals de el XVII. Té en el seu centre una escultura de Sant Antonio Abad flanquejada per les imàgens de Santa Inés i Sant Antonio de Pàdua.
Esta capella està agregada a la basílica de Santa María la Major de Roma des de 1626.[93]
Atres dependències
[editar | editar còdic]
Casa de contes o sala d'ornaments
[editar | editar còdic]Antiga oficina de contes, rendes i valors del cabildo, situada junt a la sala capitular. En el seu interior es troben exposts valiosos objectes, com el Pendó de Sant Fernando que es creu varen portar les tropes de Fernando III de Castella en l'any 1248 durant la conquista de Sevilla.
Antecabildo
[editar | editar còdic]Situat també junt a la sala capitular, s'accedix a ella per la capella del mariscal. Va ser dissenyada per Hernán Ruiz II en l'any 1564. La planta és rectangular, en volta de canó llaurada en pedra en casetones i llanterna en la seua part central. Consta d'un programa iconográfico en una série d'escultures clàssiques que representen les virtuts i apareixen una série de relleus que ejemplifican dites virtuts com els models de bona conducta que tindrien que tindre els canonges per al bon govern de la catedral.[21]
Sala capitular
[editar | editar còdic]Va ser també Hernán Ruiz II el primer que es va encarregar de la seua construcció encara que va ser finalisada per Asensio de Maeda en 1592. Presenta com a novetat en l'arquitectura renaixentista espanyola la creació d'una planta elíptica en el paviment que seguix la mateixa pauta del que va dissenyar Miguel Ángel per a la plaça del Capitolio de Roma.[11]
La sala està decorada en pintures de Pablo d'Herbes (1592) que representen les cinc virtuts: Justícia, Fe, Esperanza, Caritat i Misericòrdia, virtuts que devien tindre els membres del cabildo catedralicio que es reunien en esta sala. La decoració de la volta es va realisar per Bartolomé Esteban Murillo en la colocació en tot el seu entorn d'una série de pintures a l'oli de forma circular en la representació de huit sants sevillans i una gran pintura rectangular de L'Inmaculada en el centre.[36]
Sacristia major
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La sacristia major de la catedral de Sevilla és una construcció renaixentista que va ser realisada en el XVI segons proyecte de l'arquitecte Diego de Riaño, en rica ornamentació plateresca i solucions tècniques noves per a la seua época.[24] Consta d'una planta de creu grega de braços curts. Sobre la que es va construir una cúpula sostinguda per quatre pilarés en pechinas, a on es representa de manera escultòrica el Juí Final en tres anells circulares. Està arrematada per una llanterna que allumena la sala junt en les finestres elíptiques de les voltes aventades situades en les brossa que forma la creu grega de la planta.[36] Alberga en el seu interior algunes de les millors obres d'art de la catedral.[11]
Sacristia dels Cálices
[editar | editar còdic]
La construcció de la sacristia dels Cálices va ser iniciada en 1509 pel mestre d'obres de la catedral Alonso Rodríguez. Despuix de passar la direcció per diferents mans i estar un temps parades les obres, es va tornar a reprendre el proyecte en un nou disseny realisat per Diego de Riaño, encara que finalment, pel decés del mestre, va ser terminat per Martín de Gainza en 1537.
En el seu interior es mostra una gran colecció de pintures religioses des de el XV a el XIX. Entre els artistes destaquen Juan Sánchez de Castro, Allunte Fernández, Francisco de Zurbarán, Luis Tristán, Mattia Preti, Jacob Jordaens i Francisco de Goya.
Biblioteca Capitular i Colombina
[editar | editar còdic]Encara que es coneix comunament com a Biblioteca Colombina, els seus fondos són en realitat la suma de la Biblioteca Colombina, donada per Hernando Colón, fill de Cristóbal Colón, la Biblioteca Capitular i l'Archiu Capitular. El seu valor documental i històric és incalculable i conté gran número de manuscrits, entre ells l'original del Llibre de les Profecies escrit per Cristóbal Colón en 1504, el Cançoner de la Colombina i el Liber de promissionibus et predictionibus Dei de finals de el IX. Entre els incunables es troben La Imago Mundi de Pierre d'Ailly o la Gramàtica castellana d'Antonio de Nebrija.[94][95] Està situada en l'ala nordest del pati dels Tarongers.[96]
Techumbres
[editar | editar còdic]
La techumbre és el sistema de tancament de la part superior d'una construcció. En la catedral de Sevilla es resolen per mig d'un sistema de coberta plana, és dir, el sostre de les voltes està en contacte en la coberta, que és la capa que realisa la protecció de l'edifici de l'ambient exterior i les inclemències meteorològiques. No existixen estructures superpostes de fusta o teixixca com en moltes catedrals gòtiques europees. S'apliquen dos sistemes diferents segons les parts de l'edifici:[97]
- Terrat transitable o coberta plana. S'ubiquen sobre els sostres de les naus laterals i capelles. Estan dotades d'una llaugera pendent que permet l'evacuació de l'aigua de pluja; per a això s'utilisa una farcidura que ompli de forma ajustada i llaugera l'espai i s'ubica entre les voltes internes i els terrats. La farcidura és en molts casos escurada quebrada, és dir vasijas que s'havien trencat durant el procés de fabricació i quedaven inservibles per a atres fins. Es coloquen boca avall, intercaladas en morter de calç.
- Trasdosado ceràmic. Es coloca una capa de morter de regulació directament sobre les voltes, en la forma que estes tenen. S'utilisa este procediment en la nau principal, cimborrio i travessia.
La catedral com panteón funerari
[editar | editar còdic]Les obres portades a terme en la seua solería en els sigles XIX i XX varen eliminar, de pas, el concepte de temple com a lloc de sepultura d'eclesiàstics, cofrades, fundadors de capelles o seglares adinerats, tenint en conte que des de l'últim terç de el XVIII es varen publicar ordenances reals prohibint l'inhumación en iglésies, encara que el clero va continuar eixercint els seus drets consuetudinaris. El canonge Juan de Loaysa, seguit per Félix González de León, va anotar a fins de el XVII (fins a 1708 en que va arrematar la seua redacció) quants epitafis i laudas sepulcrales informaven sobre l'identitat i demés circumstàncies dels enterrats en este temple. Els seus treballs compilatorios, més els d'Alonso Morgado, Antequera Luengo i anotadors anònims donen un total de 627 enterrament, sifra incompleta per l'existència de voltes de inhumación colectiva, ademés dels restants traslladats ací en urna cineraria com, entre uns atres, els de Benito Arias Montano (1811) o Cristóbal Colón (1902).[98]
Tradicions
[editar | editar còdic]
Dia de Sant Fernando
[editar | editar còdic]El 30 de maig se celebra el dia dedicat a Fernando III de Castella, en tal motiu es realisa una cerimònia religiosa en la que participa el Cabildo de la Catedral i una representació de l'Ajuntament. En el transcurs de la mateixa té lloc una processó en l'interior de la catedral fins a la Capella Real, a on està el fèretre en el que es troben els restants mortals del rei. Durant les primeres hores del matí, permaneix oberta l'urna mortuoria, per a que tot aquell que ho desige puga contemplar la mòmia del monarca. Com a patró del Arma d'Ingeniers se celebra també durant el matí una missa en assistència de les jerarquia militars i una companyia d'honors que aplega fins a la Capella Real desfilant per l'interior de les naus catedralicias.
Els Seises de Sevilla
[editar | editar còdic]
Els seises són un grup de 10 chiquets que vestits en trages de pajes propis de XVI, eixecuten una série de danses sagrades en el presbiteri situat davant de l'Altar Major de la catedral, a la presència del Santíssim Sacrament expost. És un acte solemne que es realisa en tres ocasions anuals: durant l'Octava del Corpus, l'Octava de l'Inmaculada Concepció (entre el 8 i el 15 de decembre) i en el Triduo de Carnestoltes que té lloc durant els tres dies previs al Dimecres de Cendra, data que marca en el calendari llitúrgic l'inici de la Quaresma.
Verge dels Reis
[editar | editar còdic]
A primera hora del matí del 15 d'agost, es realisa tots els anys una processó per les afores de la Catedral en l'image de la Verge dels Reis, patrona de Sevilla. Es tracta d'una talla d'orige francés que segons la tradició va ser regalada per Luis IX de França al seu cosí Fernando III de Castella. L'image pot contemplar-se durant tot l'any en la Capella Real, i el dia de la processó es coloca sobre un pas adornat en rams de nardos, eixint del temple catedralicio a través de la Porta de Pals per a recórrer durant dos hores els carrers circumdants.
Llàgrimes de Sant Pedro
[editar | editar còdic]Esta tradició data de 1403, encara que es va interrompre en els periodos 1839-1865 i 1961-1986. Consistix en l'interpretació d'uns tocs de clarín des del campanar de la Giralda a les 12 de la nit del 28 de juny i a les 9.30 i 12 del matí del 29 de juny, festivitat de sant Pedro i sant Pablo. Els tocs es diuen Llàgrimes de Sant Pedro en recort de les llàgrimes que va derramar l'apòstol despuix de negar en 3 ocasions que coneguera a Jesucristo, segons relaten els evangelios. La melodia s'interpreta tres voltes consecutives en cada una de les quatre cares del campanar per membres de la Banda de cornetas i tambors La nostra Senyora del Sol.
Corpus Christi
[editar | editar còdic]
La processó del Corpus Christi alcança gran esplendor en Sevilla i es continua celebrant en dijous per a mantindre la tradició. La comitiva partix de la catedral a les 8:30 hores del matí i conta en les representacions de totes les germandats i atres associacions i institucions. El corteig culmina en la Custòdia de la Santa Espina i la Gran Custòdia d'Arfe, una de les obres d'art de major valor que conserva el temple. Es intercalan diferents passos en els que es transporten imàgens de sants sevillans: Santa Ángela de la Creu (obra de José Antonio Navarro Arteaga), santes Justa i Rufina (Pedro Duc Cornejo, 1728), sant Isidoro i sant Leandro (Pedro Duc Cornejo, 1741), i sant Fernando per Pedro Roldán (1671). També L'Inmaculada Concepció d'Alonso Martínez i una escultura del Chiquet Jesús obra de Martínez Montañés que es troba durant el restant de l'any en l'iglésia del Sagrario.
Dia de Sant Clemente
[editar | editar còdic]El 23 de novembre, dia de Sant Clemente, va tindre lloc l'entrada del rei Fernando III de Castella en Sevilla. La ciutat va tornar d'esta forma a mans cristianes i es va incorporar a la corona de Castella. En motiu d'este fet que va tindre lloc en 1248, el rei Alfonso X l'sabio va instituir en l'any 1255 l'anomenada processó de les grades, també coneguda com a processó de l'espasa o de Sant Clement.
Esta tradició s'ha mantingut fins als nostres dies i anualment se celebra en el temple un acte religiós i una processó en la que participen el Cabildo i representants de l'Ajuntament de Sevilla. Durant la cerimònia es porta una relíquia de Sant Clement, el Pendó de Sant Fernando i la seua espasa Lobera. Esta última deu ser transportada per l'assistent de la ciutat, suspesa verticalment i sustentada pel full i no pel mànec.
Vitrales
[editar | editar còdic]Té la catedral una gran colecció composta per més de huitanta vitralés, des de el XIV fins a el XX. Entre els artistes més destacats es troben de l'época gòtica: Arnao de Flandes, Arnao de Vergara i Enrique Alemà i del renaixença Carlos Brujes i Vicente Menardo.[11]
XV
[editar | editar còdic]D'Enrique Alemà es conten 17 vitrales els que té repartits per la catedral, totes estes vidrieres, com era normal en l'época gòtica, consten de quatre carrers cada una, a on hi ha representada en cada una d'estos carrers una image. En la capella de Sant Laureano: està la que representa a Santa Catalina, Santa María Magdalena, Santa Marta i Santa Margarita (1485); capella de Sant Hermenegildo: sobre la reixa d'entrada la que representa als Quatre bisbes (1479); en la capella de Sant Josep: representa a Sant Gregorio, Sant Agustín, Sant Ambrosio i Sant Jerónimo (1479); capella de Santa Ana: sobre la reixa, la de Santa Águeda, Santa Lucía, Santa Cecilia i Santa Inés (1478); capella de Sant Antonio: sobre la reixa els Quatre evangelistes (1478), en la capella de Scalas: els apòstols Sant Judas Tadeo, Santiago el Menor, Sant Felipe i Santiago el Major (1475), en la capella de Santiago: Santa Justa, Santa Rufina, Santiago el Major i Santa Bàrbara (1475), en la capella de Sant Francisco: Sant Antonio de Pàdua, Sant Bernardino de Siena, Sant Francisco d'Assís i Sant Luis de Tolosa (1475).[99]
-
Sant Joan, Santiago, Sant Andrés i Sant Pedro per Arnao de Flandes
-
Vitral de la catedral en Quatre sants
-
Adoració dels pastors realisat per la casa Maumejean
De l'artiste Arnao de Flandes hi ha en total 29 vitrales, entre ells es troben en la Sacristia major: L'Expulsió dels mercaders del temple (1556); en la capella de la Verge del Pilar: L'entrada de Crist en Jerusalem i La Caritat (1552); en la capella dels evangelistes: La resurrecció de Lázaro i El naiximent de Crist (1553); en l'interior de la capella de Sant Francisco: la de Sant Francisco rebent els estigmes (1554); en la capella de Sant Andrés: sobre la reixa que tanca la capella una en el tema del Sant Sopar (1555); en la capella dels Dolors: la que representa el Lavatorio dels peus (1555); en l'interior de la capella del Mariscal: Els Desposorios de la Verge i Sant Josep (1556); sobre la portada de Campanillas: la de Sant Cristóbal (1546); en la capella de la Concepció Gran: en el seu interior la del Martiri de Sant Pablo (1550); en la capella real: Els evangelistes (1541) i Crist en la creu a costeres (1551) i sobre la porta de Pals: Sant Sebastià (1535).[66]
En la capella de les Donzelles, es conserva un vitral d'Arnao de Vergara representant L'Asunción de la Verge, en la seua part superior i en la part inferior La Verge de la Misericòrdia protegint les donzelles, realisada en l'any 1543.[91]
Vicente Menardo és l'autor del rosetón realisat en 1557 representant als Quatre evangelistes aixina com els de les portes laterals, també de la frontera principal, en les imàgens de La Anunciación (1566) i La Visitación (1568). D'este mateix artiste, es troben, les vidrieres de l'interior de la capella de Sant Laureano en les imàgens de Sant Isidoro, Sant Laureano i Sant Leandro (1572). En la capella Real hi ha dos també de l'any 1574. Sobre l'altar de la Natividad té una atra en el tema de La Anunciación (1566). En resum, sèt vitrales de Vicente Menardo.[11]
De finals de el XVI i realisades per Mateo Martínez són les que corresponen a la sala capitular per a l'allumenament de la cúpula, tenen forma redona en un diàmetro de metro i mig i en la representació de l'escut del capítul catedralicio sobre fondo transparent.[99]
Sigles XVII i XVIII
[editar | editar còdic]La realisada per Juan Batiste de León per a l'interior de la capella de Sant Antonio està datada en l'any 1685. De el XVIII són les que corresponen a les capelles de Sant Pedro, una de la capella de la Concepció Gran i una atra de l'interior de la capella de Santa Ana representant la Sagrada Família.
Sigles XIX i XX
[editar | editar còdic]De el XIX, són les de l'interior de la capella de Sant Hermenegildo (1819) i de la capella de Scalas (1880) realisada en Munich en la representació de la Vinguda de l'Esperit Sant. Entre els anys 1929 i 1932 es varen realisar les de l'interior de les capelles dels Dolors i de Sant Josep i es restauraton les del restant de la catedral baix la direcció de Murillo Herrera fundador del Laboratori d'Art de l'Universitat de Sevilla.[99]
Tesor catedralicio
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tesor de la catedral de Sevilla.
Destaquen entre els tesors del temple numeroses pintures, pertanyents moltes d'elles a artistes de l'escola sevillana de pintura de diferents époques, entre elles vàries de Murillo, com els retrats de Sant Isidoro o Sant Leandro; quadros de Zurbarán com el de Santa Teresa,[64] obres de Luis de Morales i Francisco Herrera el Mosso. En escultura i entre unes atres, les de Pedro Roldán, Juan de Taula i Alonso Martínez. La tomba de Cristóbal Colón, obra d'Arturo Mélida situada en el braç dret de la travessia, a on reposen els restants del famós descobridor d'Amèrica. Obres d'orfebreria com els busts-relicarios de Juan Laureano de Pina i la custòdia procesional de Juan de Arfe. Són destacables les Taules alfonsíes de el XIII, regal d'Alfonso X l'Sabio.[11]
Custòdia de Arfe
[editar | editar còdic]
La gran custòdia de cinc cossos coronada per l'estàtua de la Fe, és una creació del platero vallisoletà Juan de Arfe que la va realisar entre 1580 i 1587 en estil renaixentiste. El mateix artiste va considerar que es tractava de la seua millor obra i va explicar la complexa iconografia del conjunt en un fullet titulat Descripció de la traça i ornato de la custòdia d'argent de la Santa Iglésia de Sevilla. Medix 3,25 m d'altura, conté uns 350 kg d'argent, innumerables figures de sants i numerosos relleus en escenes eucarísticas de l'antic i nou testament.[100]
- En el primer cos es representa a l'Iglésia militant, en el centre es troba l'image de l'Inmaculada rodejada per sant Pedro, sant Pablo, El Saber i l'Enteniment. Externament se situen les figures dels doctors de l'Iglésia: sant Ambrosio, sant Gregorio, sant Jerónimo, sant Agustín, sant Tomás i sant Dámaso. Més avall un conjunt de 36 relleus de l'Antic i el Nou Testament. En la part superior del templete, es representen els sacraments colocats en chicotetes hornacinas.[100]
- El segon cos situat sobre l'anterior està dedicat a l'eucaristía. Conté en el centre l'espai destinat al viril a on es coloca la Hòstia consagrada, rodejada pels quatre evangelistes. Per fòra les figures dels sants relacionats en la ciutat Sevilla en grups de dos: Sant Florencio i Sant Clement, Santes Justa i Rufina, sant Isidoro i sant Leandro, sant Hermenegildo i sant Sebastián, sant Servando i sant Germán, sant Carpóforo i sant Laureano.[100]
- El tercer cos està dedicat a l'Iglésia Triunfante i en el seu centre es representa l'escena del Corder Místic recostado sobre el llibre dels sèt sagells, segons es relata en l'Apocalipsis de Sant Joan.
- El quart cos representa la Trinitat i conté les figures de Pare, Fill i Esperit Sant. Sobre el mateix es troba un chicotet quint cos i l'estàtua de la Fe que corona el conjunt.[101]
Rejería
[editar | editar còdic]
Les reixes tenen la funció utilitària de protegir els diferents recints del temple, pero al mateix temps permeten l'entrada de la llum i contribuïxen a donar una atmòsfera de misteri als espais de cult. Constituïxen una manifestació artística que permet observar l'evolució de l'art de la rejería, en existir peces de diferents époques i estils.
En el periodo comprés entre 1519 i 1523, Sancho Muñoz, procedent de Conca i Fra Francisco de Salamanca varen realisar les reixes del cor i les laterals de l'altar major que mostren una bella crestería plateresca, mentres que la principal de l'altar major va ser realisada entre 1524 i 1533 per Fra Francisco de Salamanca i Juan d'Àvila.
Pedro Prim va realisar en el XVI les reixes de les capelles del Mariscal, del chantre Luis de Medina, de Scalas i la de l'Estrela. Està últim va ser el model que es va prendre en el XVII per a construir les reixes de les restants capelles dels alabastre.[102][103]
Música
[editar | editar còdic]
Alguns dels compositors més coneguts que han ocupat el lloc de mestre de capella de la catedral de Sevilla són:
- Pedro de Escobar entre 1507 i 1514[104]
- Pedro Fernández de Castilleja des de 1514
- Francisco Guerrero entre 1574 i 1599
- Ambrosio Cotes entre 1600 i 1603
- Alonso Llop entre 1604 i 1617[105]
- Fra Francisco de Santiago entre 1617 i 1643[106]
- Alonso Xuárez entre 1675 i 1684
- Diego José de Salazar entre 1685 i 1709
- Pedro Rabassa que va eixercitar el càrrec entre 1724 i 1757[107]
- Antonio Ripa que va obtindre el nomenament en 1768
- Dumenge Arquimbau entre 1790 i 1829[108]
- Hilarión Eslava que va prendre possessió del càrrec en abril de 1832
- Evaristo García Torres des de 1864
- Eduardo Torres Pérez entre 1910 i 1934
- Norberto Almandoz Mendizabal entre 1934 i 1960
Atres compositors molt lligats a la Catedral de Sevilla a través de la seua història han segut: Cristóbal de Morales, Alonso de Mudarra, Francisco de Peraza (organista), Estacio de Lacerna, Francisco de Peñalosa, Francisco Correja de Arauxo (organista), Sebastián Durón que va eixercitar el càrrec d'organiste segon entre 1680 i 1685, Eugenio Gómez, Buenaventura Íñiguez, Manuel Blasco de Nebra (organiste ), Luis Leandro Mariani (organiste), Joaquín Turina, Juan Bautista Elustiza i Manuel Castell. Algunes de les seues obres per a orgue han segut dutes al disc per l'organiste José Enrique Ayarra (500 anys de música d'orgue en la Catedral de Sevilla).[109][110] l'Orquesta Barroca de Sevilla ha gravat un disc titulat Música en la Catedral de Sevilla en obres d'Antonio Ripa.
Entre les obres musicals conservades, deu destacar-se el Cançoner de la Colombina, manuscrit espanyol de finals de el XV, conté peces de Juan de Triana, Juan Cornago i Francisco de la Torre.[111]
La Catedral atesora una important colecció de llibres de cor manuscrits sobre pergamí. Estos es colocaven en les cerimònies llitúrgiques sobre un extraordinari moble (facistol) realisat en 1565. En el seu cim se situa un templete en una image de la Verge en el chiquet i, sobre ell, un cristo crucificat rodejat per escultures dels 4 evangelistes realisades per Juan Bautista Vázquez el Vell.[112]
Vore també
[editar | editar còdic]- Catedrals d'Espanya
- Bens d'interés cultural de la província de Sevilla
- Arquitectura religiosa de Sevilla
- Palau arzobispal de Sevilla
- Institució Colombina
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Cathedral, Alcasser and Archiu d'Índies in Seville». UNESCO Culture Sector. Consultat el 10 de febrer de 2013.
- ↑ sobreturismo.és (ed.): «Els 12 tesors d'Espanya, resultats definitius i guanyadors». Consultat el 1 de setembre de 2010.
- ↑ «[1]», ABC de Sevilla.
- ↑ McWhirter i McWhirter, 1979, p. 428.
- ↑ McFarlan i McWhirter, 1992, p. 1992.
- ↑ «[2]». Consultat el 15 de giner de 2018.
- ↑ Web oficial de la Catedral de Sevilla. Consultat l'1 de novembre de 2024.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Aula Hernán Ruiz. fidas.és (ed.): «el%20zaguan.htm La montanya hueca». Archivat des d'el el%20zaguan.htm original, el 26 de febrer de 2011. Consultat el 1 d'octubre de 2010.
- ↑ Associació Unitària d'Informadors Turístics de Sevilla (ed.): «La Giralda i el pati dels Tarongers». Archivat des d'el original, el 13 de març de 2016. Consultat el 16 de juliol de 2013.
- ↑ 10,0 10,1 Lineros Rius; Pereja López, {{{nom2}}} (2008). Iglésies i Convents de Sevilla, Edicions Tartessos, S. L..
- ↑ «El 15 d'agost se celebren els actes en honor a la Verge dels Reis». Sitie web oficial de la Catedral de Sevilla. Consultat el 9 de maig de 2022.
- ↑ eluniversal.com (ed.): «Restants de Colón estan en Sevilla, segons estudi de ADN». Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2015. Consultat el 1 de setembre de 2010.
- ↑ Almagro Gorbéa, Antonio (2007). La pedra postrera, V centenari de la Catedral de Sevilla, Sevilla Tvrris Fortissima.
- ↑ (1906) Primera crònica general: Estoria d'Espanya que va manar compondre Alfonso X l'sabio i es continuava.... «El bisbe de Còrdova Gutierre Ruiz de Olea va oficiar la cerimònia de consagració, segons la Primera crònica general, cap. 1125»
- ↑ (2018).Anuari d'Història de l'Iglésia andalusa.11
- 99-115.ISSN 1888-7368.
- ↑ «Pàgina principal». Sitie web oficial de la Catedral de Sevilla. Consultat el 9 de maig de 2022.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Ceán Bermúdez, Juan Agustín (1804). Descripció artística de la Catedral de Sevilla, Digitalisat per l'Universitat d'Oxford el 27 de març de 2008., pp. 29.
- ↑ (1996) Grove Dictionary of Art:34 vol. (en anglés), Jane Turner.
- ↑ Jiménez Martín, Alfonso (2013). Anatomia de la catedral de Sevilla, Diputació de Sevilla.
- ↑ 21,0 21,1 Recio Mir (1999). Les estàncies capitulares de la Catedral de Sevilla, Universitat de Sevilla, Fundació Focus Abengoa.
- ↑ LABORATORIO DE ARTE.(23)
- 33–64.ISSN 2253-8305.doi:10.12795/LA.2011.i23.03.Consultat el 2026-01-16.
- ↑ 23,0 23,1 Jiménez Martín (2006). La catedral gòtica de Sevilla: fundació i fàbrica de l'obra nova, Universitat de Sevilla, pp. 184.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 Net, Víctor; Morales, Alfredo J.; Checa, Fernando (1989). Arquitectura de la Renaixença en Espanya 1488-1599, Guida Editori.
- ↑ 25,0 25,1 Morales, Alfredo; Sanz, María Jesús; Serrera, Juan Miguel i Valdivieso, Enrique (2004). Guia artística de Sevilla i la seua província, Diputació de Sevilla.
- ↑ abcdesevilla.és (ed.): «pensar-200904241411.html Els dissenyadors originals de la Catedral varen pensar i derruir la Giralda». Consultat el 24 d'abril de 2009.
- ↑ «La Catedral roça els dos millons de turistes.» Diari de Sevilla, publicat el 12 de giner de 2018.
- ↑ Turisme de Sevilla. Ajuntament de Sevilla (ed.): «Indicadors turístics de la Ciutat de Sevilla». Archivat des d'el original, el 2 de març de 2011. Consultat el 24 de giner de 2011.
- ↑ CENIM (Centre Nacional d'Investigacions Metalúrgiques) (ed.): «Efectes de la contaminació atmosfèrica en la conservació del Patrimoni Històric». Consultat el 24 de giner de 2011.
- ↑ Domínguez Cavaller, Rosa Mª; Lucas Ruiz, Valeriano. Universitat de Sevilla (ed.): «La coordinació en les obres de restauració de la frontera i substitució dels pilars de la Catedral de Sevilla». Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2019. Consultat el 24 de giner de 2011.
- ↑ «El Trascoro de la Catedral ya lluïx l'últim anell d'un dels seus pilars danyats». Consultat el 21 d'agost de 2013.
- ↑ «La Catedral vol començar l'apany del retaule major en 2011». Consultat el 24 de giner de 2011.
- ↑ La porta del Perdó de la Catedral recupera el seu esplendor i mostra tres almenas originals almohades. Publicat el 13 de giner de 2015, consultat el 13 de març de 2017.
- ↑ Alcalde, M. i A. Martín. Universitat de Sevilla.. «Morfologia macroscòpica d'alteració de la pedra de la Catedral de Sevilla, Espanya».
- ↑ 35,0 35,1 Falcón Márquez, Teodoro (1999). La Giralda: rosa dels vents, Diputació de Sevilla, Àrea de Cultura.
- ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 36,5 Campos, José M.; Carlos Garrido Torres; J. L. Roig; José Villamarín (2000). Andalusia: Les Guies visuals d'Espanya, IGSA.
- ↑ 37,0 37,1 dels Rius (2005). Sevilla Pintoresca, Editorial Maxtor, pp. 184.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Borrás Gualis (1990). L'Islam de Còrdova al Mudéjar, 4ta edició, Sílex Edicions, pp. 126.
- ↑ Montoto, Santiago (1983). Universitat de Sevilla (ed.). Cantons i convents de Sevilla, Secretariat de Publicacions de l'Universitat de Sevilla.
- ↑ Cruz Isidoro, Fernando (2001). Alonso de Vandelvira (1544-ca. 1626/7): tratadista i arquitecte andalús, Universitat de Sevilla, pp. 145.
- ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Cardoso Bo, Diego A.. Sevilla, el caixco antic. Història, art i urbanisme, Guadalquivir edicions.
- ↑ Luengo Mena (2007). Compendio de les confraries de Sevilla que procesionan a la catedral, Edicions Espuela d'argent.
- ↑ «La Giralda, la Catedral i l'Alcasser | Turisme de Sevilla» (en és). www.visitasevilla.es. Archivat des d'el original, el 9 d'octubre de 2018. Consultat el 9 d'octubre de 2018.
- ↑ El Món (ed.): «Un pla trobat en Guipúscoa permetria alçar la Catedral de Sevilla | Cultura | elmundo.és». www.elmundo.es. Consultat el 9 d'octubre de 2018. «També revela que l'altura de les naus es va reduir en sis metros sobre lo inicialment previst»
- ↑ Ferrand, Manuel (1981). El Retaule Major de la Catedral de Sevilla, Fundació El Mont.
- ↑ Gestoso i Pérez, José (1890). Sevilla monumental i artística, vol. 2, pág. 85.
- ↑ Villar Movellán, Alberto, La Catedral de Sevilla. Guia Oficial.. Sevilla, Exmo. Cabildo i la Santa Iglésia Metropolitana i Patriarcal de Sevilla, pp. 54-55.
- ↑ Madrazo, Pedro, Sevilla i Càdis, Barcelona, Daniel Cortezo 1884, p. 530.
- ↑ García Cubas, Antonio (1885). Quadre geogràfic, estadístic, descriptivo é històric dels Estats Units Mexicans: obra que servix de text a l'atles pintoresc, Oficina tip. de la Secretaria de Foment, pp. 268-269.
- ↑ Álvarez Márquez, María del Carmen (1992). El món del llibre en l'Iglésia Catedral de Sevilla en el sigle XVI, Excma. Diputació Provincial de Sevilla.
- ↑ Hernández González, 2014, p. 65.
- ↑ Hernández González, 2014, pp. 67-68.
- ↑ Hernández González, 2014, pp. 213.
- ↑ 54,0 54,1 Orduña Viguera, Emilio (2003). La talla ornamental en fusta, Maxtor.
- ↑ La organería espanyola (1882-1940). Aquilino Amezua i Jaúregui. Consultat el 6 de giner de 2012
- ↑ «María Jesús Pereira: José Enrique Ayarra, organiste de la Catedral des de 1961. Diari ABC de Sevilla, 14 de maig de 2011.».
- ↑ Grenzing, Gerhard. «Orgue de la Catedral de Sevilla». Archivat des d'el original, el 24 de giner de 2012. Consultat el 3 d'agost de 2010.
- ↑ García, José L.. «L'afonada de la Catedral en 1888 va destruir el millor orgue construït mai en Espanya». Consultat el 13 de giner de 2012.
- ↑ Gámez Martín (2005). «El sol és el teu vestit: "La Cieguecita" de Martínez Montañés i la devoció concepcionista de Sevilla», L'Inmaculada Concepció en Espanya: religiositat, història i art : actes del simposium, 1/4-IX-2005, pp. 987-1006. ISBN 84-89942-41-2.
- ↑ Asencio i Toledo, José María (1867). Francisco Pacheco: Les seues obres artístiques i lliteràries, especialment el llibre de descripció de verdaders retrats d'ilustres i memorables varons que va deixar inèdit, Litografia i llibreria espanyola i estrangera, Sierpes 35, Sevilla..
- ↑ 61,00 61,01 61,02 61,03 61,04 61,05 61,06 61,07 61,08 61,09 61,10 61,11 61,12 61,13 Valdivieso González, Enrique (1991). Guia de la Catedral de Sevilla, Guadalquivir edicions.
- ↑ Els monuments a Cristóbal Colón en Sevilla. Autor: Jesús Rojas-Marcos González. Universitat de Sevilla. Actes de les Jornades d'Història sobre el Descobriment d'Amèrica (2015-2018).
- ↑ L'altar d'argent de la Catedral de Sevilla. Colecció Art. Monografies Nº 64, 2023. Autor: Sants Márquez, Antonio Joaquín.
- ↑ 64,0 64,1 64,2 Martínez Montiel; Morals, {{{nom2}}} (1999). The Cathedral of Seville (en anglés), Scala Publishers in association with Aldeasa S.A., pp. 90, 127. ISBN 1857592034.
- ↑ 65,0 65,1 65,2 65,3 Guerrer Lovillo, José (1981). La Catedral de Sevilla, Everest, Espanya. Digitalisat per l'Universitat Estatal de Pennsilvània, 2009, pp. 33, 111. ISBN 8424147707 9788424147709.
- ↑ 66,0 66,1 Net Alcaide, Víctor. La professió i ofici de vidriero en els sigles XV i XVI.
- ↑ (2013).Bolletí d'Art.(34)ISSN 0211-8483.Consultat el 14 de març de 2016.
- ↑ 68,0 68,1 «Bisbes canaris. Pàgina web oficial de la Diòcesis de Canàries».
- ↑ 69,0 69,1 69,2 «Biografia de Cristóbal Bencomo i Rodríguez».
- ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 70,4 González de León, Félix (1844). Notícia artística: històrica i curiosa de tots els edificis públics, sagrats i profans d'esta molt noble, molt lleal, molt heròica i invicta ciutat de Sevilla, Impr. de J. Fidalc, pp. 114.
- ↑ Liebmann Mayer, August (1911). Die Sevillaner Malerschule: Beiträge zu ihrer Geschichte (en alemà), Klinkhardt & Biermann, pp. 56.
- ↑ Montoto, Santiago (1948). La Catedral i l'Alcasser de Sevilla, Editorial Plus-Ultra, pp. 68.
- ↑ Marchena Hidalgo, Rosario (1998). Les miniatures dels llibres de cor de la Catedral de Sevilla: el sigle XVI, Universitat de Sevilla, pp. 232.
- ↑ Valdivieso, Enrique (1988). Juan de Valdés Leal, Guadalquivir, pp. 88-89. ISBN 8486080088 9788486080082.
- ↑ Valdivieso, Enrique (1979). Bolletí del Seminari d'Estudis d'Art i Arqueologia, Volum 45, Universitat de Valladolit, Facultat de Filosofia i Lletres.
- ↑ Flynn, Tom (2002). El cos en l'escultura, Edicions AKAL, pp. 80.
- ↑ Belda Navarro, Cristóbal (1997). Els sigles del barroc, Edicions AKAL, pp. 261.
- ↑ Amijanador Hernández, José María (2008). La nostra Senyora de l'Antiga, la verge decana de Sevilla, Diputació Provincial de Sevilla, Servici de Publicacions. ISBN 8477982589 9788477982586.
- ↑ Miranda, Salvador (1998). The Cardinals of the Holy Roman Church. Recurs digital de la Florida International University Library., Miami, FL: Florida International University Library.
- ↑ La restauració del claviórgano catedralicio sevillà. José Enrique Ayarra Jarne. Bolletí de Belles arts, ISSN 0210-6531, N.º 11, 1983, págs. 107-118.
- ↑ González Gómez, Juan Miguel. dspace.unia.és (ed.): «Advocaciones marianas dels mariners onubense. Actes IX jornades d'Andalusia i Amèrica». Consultat el 1 d'octubre de 2010.
- ↑ (1980).Tercer Congrés Espanyol d'Història de l'Art.Congrés Espanyol d'Història de l'Art.
- 26.Consultat el 12 d'octubre de 2018.
- ↑ Lafuente Ferrari, Enrique (1987). Breu història de la pintura espanyola. I, Edicions Akal S.A.. ISBN 84-7600-180-0.
- ↑ Valdivieso González, Enrique (1990). Murillo: ombres de la terra, llums del cel, Sílex edicions.
- ↑ The Birth of the Virgin. Louvre, Department of Paintings: Spanish painting
- ↑ José Gámez Martín(2018).La cultura extremenya entre el Romanticisme i el Modernisme.
- 185-196.
- ↑ Ros Carballar, Carlos (1989). Els fantasmes de la Catedral de Sevilla, Editorial Castillejo.
- ↑ (2010).Acta Conventus Neo-Latini Budapestinensis.Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies.
- 1-30 (esp. 1-6).Consultat el 8 d'octubre de 2018.
- ↑ Collantes de Teran i Delome, Francisco (1890). La capella d'Escales en la Santa Metropolitana i Patriarcal Iglésia de Sevilla, Sevilla (Tip. de C. de Torres i Daza).
- ↑ Gestoso i Pérez (1890). Sevilla monumental i artística, Vol 2., El Conservat, pp. 572.
- ↑ 91,0 91,1 Net Alcaide, Víctor (1994). Arnao de Vergara, Sevilla, Excma. Diputació de Sevilla.
- ↑ Arana de Varflora, Fermín (1790). Compendio històric descriptivo de la molt noble i molt lleal ciutat de Sevilla, Maxtor (facsímil).
- ↑ Joaquín González Moreno. «».
- ↑ Navarro, Marta: «La Biblioteca Colombina custòdia el llegat d'Hernando Colón, un patrimoni de llibres que compila el saber universal de el XVI.» Diari de Sevilla, 20 d'abril de 2011. Consultat l'1 de juliol de 2011.
- ↑ León Azcárate, Juan Luis de: «El Llibre de les Profecies (1504) de Cristóbal Colón: La Bíblia i el descobriment d'Amèrica.» Religió i Cultura LIII (2007), 361-406. Consultat l'1 de juliol de 2011.
- ↑ Pàgina oficial de l'Institució Colombina: Biblioteca Colombina. [3] archivat en Wayback Machine. Consultat l'1 de juliol de 2011.
- ↑ La Catedral despuix de Carlín. Aula Hernán Ruiz, Catedral de Sevilla, 2010. Consultat el 26 d'abril de 2019.
- ↑ Antequera Luengo (2010). el+XVII+i+XVIII+sobre+inscripcions+de+lloses+sepulcrales+de+la+Catedral+de+Sevilla&source=bl&ots=a603ugWJOd&sig=xXTIciUUnnAPI2XSIgxUnPu3UYw&hl=és&ei=2p40Tf_ACZGn4AaevoWNCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&sqi=2&vore=0CCYQ6AEwAg#v=onepage&q&f=false Manuscrits de el XVII i XVIII sobre inscripcions de lloses sepulcrales de la Catedral de Sevilla. Els treballs de Loaysa i González de León, Facediciones. ISBN 978-84-15158-23-3.
- ↑ 99,0 99,1 99,2 Net Alcaide, Víctor (1969). Les vidrieres de la catedral de Sevilla, Madrit, Institut Diego Velázquez de el CSIC..
- ↑ 100,0 100,1 100,2 Jesús Sanz, María: Universitat de Sevilla. Consultat l'1 de juny de 2011.
- ↑ Heredia Moreno, Carmen: El cult a la Eucaristía i les custòdia barroques en les catedrals andaluses. Universitat d'Alcalà d'Henares. Consultat l'1 de juny de 2011.
- ↑ Rejeros espanyols. Autor: Emilio Orduña Viguera.
- ↑ Les reixes de la Capella de Scalas de la Catedral de Sevilla. Laboratori d'Art,25 vol.1-2013
- ↑ Stevenson, Robert: «Escobar, Pedro de.» En New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. Londres: Macmillan, 1980, vaig vore, 243-244.
- ↑ Sánchez Herrero, José: La Música Coral del Cabildo Catedral de Sevilla durant el XVII. Estudi musicológico i analític, ISBN 978-84-472-1444-0.
- ↑ Suárez Martos, Juan María, i Israel Sánchez López. La música barroca per a cor conservada en els líbros de la Catedral de Sevilla. SMS Sevilla. Consultat el 9 de novembre de 2017.
- ↑ Isusi Fagoaga, Rosa. Sevilla i la música de Pedro Rabassa: els sons de la catedral i el seu context urbà en el XVIII
- Archivat el 13 de març de 2022 archivat en Wayback Machine..
- ↑ El mestre de capella Dumenge Arquimbau (1757-1829) impulsor de l'estil clàssic en la catedral de Sevilla.
- ↑ «Els cinc sigles de música de la Catedral de Sevilla en un doble CD.» Diari de Sevilla, publicat el 5 d'abril de 2008.
- ↑ Ismael Fernández de la Costera: Un tente de Peraza entre papers de Sant Zoilo de Carrión. Anuari Musical, 56 (2001). Consultat el 3 de novembre de 2017.
- ↑ El cançoner musical de la Colombina (XV). Transcripció i estudi per Miguel Querol Gavaldá. 2a ed. Madrit. 1989. Ministeri d'Educació i Ciència. Colecció Monuments històrics de la música espanyola.
- ↑ «Dissecció del facistol del cor de la Catedral.» Diari de Sevilla, publicat el 7 de maig de 2017. Consultat el 15 de novembre de 2017.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Almagro Gorbéa, Antonio (2007). La pedra postrera, V centenari de la Catedral de Sevilla, Sevilla Tvrris Fortissima.
- Laboratori d'Art.Universitat de Sevilla.(3)
- 11-32.Consultat el 21 de juliol de 2021.
- Cardoso Bo, Diego A. (2006). Sevilla, el caixco antic. Història, art i urbanisme, Guadalquivir edicions.
- Falcón Márquez, Teodoro (1999). La Giralda: rosa dels vents, Diputació de Sevilla, Àrea de Cultura.
- Ferrand, Manuel (1981). El Retaule Major de la Catedral de Sevilla, Fundació El Mont.
- Laboratori d'Art.Universitat de Sevilla.(3)
- 221-242.Consultat el 21 de juliol de 2021.
- Jiménez Martín, Alfonso (2013). Anatomia de la catedral de Sevilla, Diputació de Sevilla.
- Jiménez Martín, Alfonso (2006). La catedral gòtica de Sevilla: fundació i fàbrica de l'obra nova, Universitat de Sevilla.
- Morales, Alfredo; Sanz, María Jesús; Serrera, Juan Miguel i Valdivieso, Enrique (2004). Guia artística de Sevilla i la seua província, Diputació de Sevilla.
- Navascués Palau; Sarthou Carreres, {{{nom2}}} (1997). Catedrals d'Espanya, Madrit: Espasa Calpe. ISBN 84-239-7645-9.
- Net Alcaide, Víctor (1994). Arnao de Vergara, Sevilla, Excma. Diputació de Sevilla.
- Net, Víctor; Morales, Alfredo J.; Checa, Fernando (1989). Arquitectura de la Renaixença en Espanya 1488-1599, Guida Editori.
- Recio Mir, Álvaro (1999). Les estàncies capitulares de la Catedral de Sevilla, Universitat de Sevilla, Fundació Focus Abengoa.
- Ros Carballar, Carlos (1989). Els fantasmes de la Catedral de Sevilla, Editorial Castillejo.
- Valdivieso González, Enrique (1991). Guia de la Catedral de Sevilla, Guadalquivir edicions.
- Ross McWhirter i Norris McWhirter (1976). Guinness Book of World Records, Sterling Publishing.
- Donald McFarlan i Norris McWhirter (1992). Guinness Book of Records, Bantam Books.
- Hernández González (2014). L'escultura en fusta del Gòtic final en Sevilla: la sillería del cor de la Catedral de Sevilla, Diputació de Sevilla. ISBN 978-84-7798-352-1.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral de Sevilla.
Esta pàgina descriu una política oficial de L'Enciclopèdia en valencià.
Ha segut elaborada i aprovada per la comunitat i el seu compliment es obligatori per a tots els editors. Pots editar-la per a millorar la seua redacció i format, pero si desiges canviar alguna qüestió de fondo, busca el consens comunitari primer.- Conselleria de Cultura - Bens Patrimoni Mundial
- Visita Virtual a la Catedral de Sevilla
- Una atra visita virtual
- Catedral de Sevilla en la base de senyes del Patrimoni Immoble d'Andalusia elaborada per l'Institut Andalús del Patrimoni Històric
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral de Sevilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
