Anar al contingut

Real Alcasser de Sevilla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Real Alcasser de Sevilla

El Real Alcasser de Sevilla és un conjunt palatí amurallado construït en diferents etapes històriques. El palau original es va edificar en l'Alta Edat Mija. Es conserven alguns vestigis d'art islàmic i, de l'etapa posterior a la conquista castellana, un espai palatí mudéjar i un atre d'estil gòtic. En reformes posteriors es varen afegir elements renaixentistes, manieristas[1] i barrocs.[2]

És la residència dels membres de la família real espanyola quan visiten Sevilla.[3] Açò fa que siga el palau real en us més antic d'Europa.[4] l'Unesco ho va declarar Patrimoni de la Humanitat, junt a la catedral de Sevilla i al Archiu d'Índies, en l'any 1987.

En 2019 va rebre 2 067 016 visitants, lo que ho convertix en un dels monuments més visitats d'Espanya.[5]

Història

[editar | editar còdic]

Antecedents

[editar | editar còdic]

L'espai en els periodos romà i visigodo

[editar | editar còdic]

Durant les excavacions arqueològiques en l'espai que ocupa el Pati de Banderes varen aparéixer fragments de vasijas d'estil campaniforme, moment tardà o final del Calcolítico, en dates provables entre 2100 i 1900 a. C., lligat a jaciments de Valencina de la Concepció, aixina com trossos de vasijas decorades en una cordonera externa en relleu que a la seua volta du impressions de menuts segments, tal volta realisats en les ungles, datats en el mileni VI-V a. C. Han aparegut en la zona restants de ceràmica del bronze tardà igual a les trobades en la zona de l'iglésia de Sant Isidoro i Costera del Rosario, que indicaria que és zona urbana ocupada des de el VIII No se sap si són restants de població assentada en la zona o són elements que contenia la terra que procediria de l'entorn, usada per a construcció; els restants nos mostren que és un poblament coster, possiblement ganader.

A uns 6 metros de profunditat s'han trobat fosses de cuines (fondo de cabanya) en restants d'aliments processats en oli (moluscs guisats en oli d'oliva) i ceràmiques. Estos restants corresponen sobretot a l'ocupació fenicia, al començ de l'història de la ciutat.

S'han trobat restants d'un edifici romà de el II o I, un gran horreus, possiblement per a gra o en més seguritat per a oli, a uns 4 metros de profunditat.


També ha aparegut un criptopórtico, que pot pertànyer a un gran temple dedicat a la deesa Isis, deesa lligada al comerç, l'image del qual es va trobar en el XVII, actualment desapareguda, aixina com làpides de marbre en dedicatòries a dita divinitat. En una farcidura d'época almohade de la primitiva porta de l'Alcasser ha aparegut una estela romana del periodo imperial, llaura romana dedicada a Minerva, deesa protectora del colege de olearios, trobada com a part de la farcidura almohade; est llaura romana està dedicada a Minerva, deesa protectora del colege de olearios de Hispalis: “A Minerva, Valeria, filla de Quint Valerio Valens, va fer obres per al cult de part del seu extraordinari pare. Va donar un donatiu en honor del cos dels olearios”. La dedicació a Minerva té paralels en atres localitats com Italica, Carmo, Prengueres… com a deesa oficial de l'Estat dins de la tríade capitolina, en àmplia devoció en el sur de la península; el personage de Q. Valeri Valentis està documentat en Roma en el govern de Antonino Pio, i sembla ser un membre destacat del cos de olearios; l'inscripció seria be d'un temple a Minerva o be d'alguna obra en l'interior del colege de olearios; esta llaura va ser reutilisada com cimacio per a una columna d'una possible iglésia d'época de el IV, vinculada a un monasteri fundat per santa Florentina en el s.VI i dedicat a sant Honorato, com ho demostra la chafada d'una creu retallad. Ademés presenta un motiu decoratiu d'orige germànic format per círculs en estreles, com els que s'observen en la làpida del bisbe Honorato, trobat en l'Alcasser, hui en la Catedral; abdós peces, trobades en esta mateixa zona en époques diferents, són un indici de la possible ubicació en la zona de la basílica de Sant Vicente.[6]

Muralla exterior i porta del León.

D'entorn a el III és datat un estrat d'arena i restants marins trobats intercalados en les parets i estructures de l'edifici romà dedicat al port. Els arqueòlecs denominen este nivell “un event d'alta energia”, que pot haver segut una forta tormenta o un tsunami. Sembla que la ciutat casi va desaparéixer, a lo manco el seu port, lo que explicaria la decadència de la ciutat durant eixe sigle.

La zona es va abandonar a partir del s.III d. C., i en el s.IV-V d. C. va passar a tindre un us religiós cristià.

Una possible pileta poligonal descoberta en 1976 per Bendala i Negueruela va ser identificada com un possible batisteri paleocristiano, pero hui se sap que no ho és.

En posterioritat apareix identificat un edifici tardoantiguo, datat sobre els sigles IV-V d. C., que s'ha estimat que poguera ser un monasteri.

Etapa islàmica

[editar | editar còdic]
Llenç de muralla en el pati de la Montería.

L'últim estudi arqueològic ha demostrat la presència d'un arraval del s.XI d. C., previ a la construcció de l'alcasser, en una duració molt breu, a penes uns decenis.

El conjunt de l'alcasser és frut de l'unió de varis recints palatinos d'époques diverses; el recint més antic és de mediats o finals de el XI, corresponent a la zona de l'actual Pati de Banderes. Apareix aixina el conegut com a Recint I, be en Almutamid o be en els almorávides. El recint és quadrangular i ocupa l'actual Pati de Banderes i cases aledaño. Possiblement es va escomençar en Almutamid, usant material procedent de l'antiga muralla romana i atres construccions de la zona i inclús de llunt; l'accés al Recint I era directe, entre dos grans torreones.


A finals de el XI o principis de el XI es produïx una ampliació en forma de rectàngul i una nova porta d'accés. L'única porta d'accés coneguda a esta alcazaba es trobava a l'altura del número 16 del pati de Banderes i de la que es conserva la jamba nort d'un arc.[7] És un accés en recodo, i un atre directe, abdós a la seua volta comunicats. Se supon que la porta de ferradura conservada en l'actual carrer Romero Murube era un accés a la ciutat, no a l'Alcázar. Es conforma aixina el conegut com a Recint II.

En una intervenció arqueològica en l'interior de l'actual Pati de Banderes, en les cases n.º 7-8 i n.º 1-2, varen aparéixer restants d'un palau de finals del s.XI, o ben construït per Almutamid al final del seu regnat o be pels almorávides en els seus primers moments. És el palau més antic del recint. Pot ser que siga el primitiu Alcasser de la Bendició (Al-Mubarak).[7]

En 2009 es va realisar la prova del carbono 14 a la muralla de l'Alcázar. Esta prova va donar l'any 1090 com el més aproximat de la data de construcció, en un marge d'error estimat de +/- 40 anys. És dir, la muralla de l'Alcasser conservada seria de temps de la taifa de Sevilla o començos del periodo almorávide.[8]

En el XII el riu s'hi havia desplaçant cap a l'oest, de tal modo que el recint palatino va créixer en els almohades sobre un antic arraval i port, i es va crear una nova mesquita major; el nou accés era en la zona de la Giralda, i l'antic va quedar sense us progressivament. En el XII els almohades varen reformar per complet tot este espai. Varen crear un sistema de muralles que unia l'Alcasser en atres fortificacions fins al caixer del Guadalquivir. L'Alcázar aplegava fins a la torre de Abd el Aziz, situada en l'actual avinguda de la Constitució. En l'interior es varen construir una decena d'edificis nous i de major tamany.[7] Les muralles de l'Alcázar varen passar, ademés, a ser part d'unes noves i reformades fortificacions per a la defensa de la ciutat. Estes obres defensives varen culminar al començament de el XIII en la construcció de la torre de l'Or.[7]

El Real Alcasser despuix de la conquista castellana

[editar | editar còdic]

Despuix de la conquista de la ciutat en 1248, Fernando III no va realisar cap actualisació en l'Alcasser. La cort cristiana es va establir durant décades en els antics espais almohades.[7] Entre 1252 i 1260 Alfonso X va aprofitar l'espai de l'edifici principal per a construir el palau Gòtic.[9] Els demés edificis de l'Alcázar almohade varen ser reformats per al seu posterior us.[7] En el XIV, despuix del terremot succeït en 1356, que va afectar greument a la ciutat, el rei Pedro I va ordenar el derribe de tres edificis palatinos almohades per a construir el palau Mudéjar, que es va adossar al palau Gòtic alfonsí.[7] La construcció va començar el mateix any 1356[10] i, segons les inscripcions del propi Alcázar, va finalisar en 1364.[11]

En 1366 va començar la primera guerra civil castellana que va enfrontar a Pedro I en el seu germanastre Enrique II[12] i va terminar en la mort de Pedro en 1369, per lo que no sembla que haguera pogut viure en ell per molt temps.[13]

A lo llarc de l'història, l'Alcasser ha segut l'escenari de diversos acontenyiments relacionats en la Corona espanyola. Entre 1363 i 1365, com a sèu de la cort castellana, va ser visitat pels diplomàtics de la cort de Granada Ibn Jaldún, filòsof, i Ibn al-Jatib, croniste i poeta, per a firmar un tractat de pau en el rei don Pedro.[14] En 1367 el príncip de Gales va enviar als diplomàtics anglesos Neil Loring, Richard Punchardoun i Thomas Balastre a este Alcasser per a trobar-se en don Pedro i cobrar uns pagaments.[15]


El 28 de juliol de 1477 els Reis Catòlics varen aplegar a Sevilla i varen utilisar el recint com aposento després de dèu anys sense que un rei chafara la ciutat. En observar el mal estat de l'edifici, la reina Isabel I de Castella va dispondre intervencions i mides per a la recuperació material i funcional del lloc.[16]

Un any despuix, el 30 de juny de 1478, va nàixer en el palau el seu segon fill, el príncip Juan. Es coneix que este part real va ser assistit per una partera sevillana coneguda com "la Herradera" i que va contar en la presència, com a testics designats pel rei Fernando, de Garci Téllez, Alonso Melgarejo, Fernando de Abrejo i Juan de Pineda, segons marcaven les normes castellanes, per a dissipar el menor dubte de que el fill era de la reina.[17] En 1526 es va celebrar en l'Alcasser la boda de Carlos I en la seua prima Isabel de Portugal.[18]

Entre 1729 i 1733 es va establir la Cort en l'Alcasser de Sevilla. En ell varen viure Felipe V, Isabel de Farnesio i el futur Carlos III.[19]

Durant la Guerra de l'Independència, es va reunir ací la junta sevillana[20] i, posteriorment, la Junta Suprema Central.[21]

Entre el 13 i el 16 de setembre de 1816 es varen estajar ací la reina consorte María Isabel de Bragança i la seua germana María Francisca.[22]


En 1823, en motiu de l'intervenció militar dels Cent Mil Fills de Sant Luis, el govern i les Corts varen decidir traslladar a la família real, en Fernando VII al cap, a Sevilla.[23] Varen aplegar el 10 d'abril de 1823.[24] El 17 d'abril de 1823 va nàixer en l'Alcasser l'infant Enrique de Borbón i Borbón-Dos Sicilias, fill de l'infant Francisco de Paula de Borbón i Luisa Carlota de Borbón-Dos Sicilias, i al que el rei li va concedir, dos dies despuix del seu naiximent, el títul de duc de Sevilla.[25] Davant l'alvanç de les tropes franceses, les Corts, reunides en l'iglésia de l'antic Convent de Sant Hermenegildo, i el govern varen decidir traslladar a la família real a Càdis.[26] Es varen anar de Sevilla el 12 de juny.[27] Restaurat l'absolutisme, Fernando VII i la seua família varen mamprendre el camí de Càdis a Madrit, i es varen detindre en Sevilla entre el 8 i el 23 d'octubre de 1823.[28]

En el XIX, Joaquín Domínguez Bécquer va viure durant anys en una casa del pati de Banderes. Tenia el seu taller de pintura en l'Abaixador. Va treballar com restaurador en l'Alcasser i va ser pintor de cambra honorari de la Casa Real.[29][30]

En 1848 es varen instalar ací el duc de Montpensier i l'infanta María Luisa,[31] que a l'any següent es varen traslladar al Palau de Sant Telmo.[32]

Regnant Alfonso XII, la seua mare, Isabel II, en les infantes Pau, Eulalia i Pilar, es varen instalar ací el 16 d'octubre de 1876. Les relacions d'Isabel II i el duc de Montpensier, que vivia en el propenc Palau de Sant Telmo, eren tenses, sobretot pel festeig entre Alfonso XII i María de les Mercés, filla d'este duc. Per açò, Isabel II va abandonar l'Alcasser de Sevilla en les seues filles el 8 de setembre de 1877 per a instalar-se en el Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial.[33]

Alfonso XII va estar en Sevilla en Isabel II entre el 26 i el 31 de març de 1877[34] i després, sense la seua mare, entre el 22 de decembre de 1877 i el 8 de giner de 1878.[35] En abdós estàncies es va trobar en María de les Mercés.[36] Alfonso XII visitaria Sevilla una volta més, entre el 29 d'abril i l'1 de maig de 1879. Va ser una visita de luto en motiu del decés de la seua prima, Cristina d'Orleans.[37]

Alfonso XIII i la seua esposa Victoria Eugenia de Battenberg varen viajar numeroses voltes a Sevilla. Este rei era aficionat als deports i va fer construir en el pati de la Alcubilla una pista de tenis, que va anar de les primeres d'Espanya, pero que actualment no es conserva.[38]


Per decret de 22 d'abril de 1931, el Govern de l'II República espanyola, a proposta del seu ministre de Facenda, Indalecio Prieto, va cedir l'Alcasser i els seus jardins al municipi de Sevilla.[39]

El 2 d'abril de 1976, durant la Transició Espanyola, va tindre lloc ací una reunió del Consell de Ministres, presidida per Juan Carlos I.[40] El Consell de Ministres va tornar a reunir-se en l'Alcasser el 19 de març de 2010, esta volta sense la presència del monarca.[41]

El 18 de març de 1995 es va celebrar en este lloc un almorzar i recepció en motiu de la boda de l'infanta Elena de Borbón, filla del rei Juan Carlos I, en Jaime de Marichalar.[42]


El 20 d'octubre de 1988 la reina Isabel II d'Anglaterra va assistir a un espectàcul de flamenc en l'Alcasser.[43] També ha segut visitat per atres personalitats que varen passar per la ciutat, com el príncip de Gales en 2012,[44] Harrison Ford en 2016,[45] Barack Obama en 2019[46] o Hillary Clinton en 2024.[47]

Alcaides

[editar | editar còdic]
45px|link=
Este artículo o sección tiene referencias, pero necesita más para complementar su verificabilidad.
Plantilla:Busca fuentes
Este aviso fue puesto el 16 de decembre de 2025.
[[Categoria:Wikipedia:Artículos que necesitan referencias adicionales| Plantilla:Problemas artículo/validar]]

Estàncies

[editar | editar còdic]
Pla de l'Alcázar
1-Porta del León
2-Sala de Justícia i pati de l'Algeps Plantilla:Fontcolor
3-Pati de la Montería Plantilla:Fontcolor
4-Quarto de l'Almirant i Casa de Contractació Plantilla:Fontcolor
5-Palau Mudéjar o de Pedro I Plantilla:Fontcolor
6-Palau gòtic Plantilla:Fontcolor
7-Estany de Mercurio
8-Jardins Plantilla:Fontcolor
9-Abaixador Plantilla:Fontcolor
10-Pati de Banderes

Porta del León

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Porta del León (Real Alcasser de Sevilla).


La porta del León, situada en la muralla exterior del conjunt, supon la principal via d'accés al recint. Entre el llindar d'esta porta i baixe un matacán s'estenia una pintura d'un lleó, de la que es desconeix el seu orige,[52] encara que ya apareix en els dibuixos realisats per Richard Ford en 1832.[53] Esta pintura va ser restaurada per Joaquín Domínguez Bécquer, en 1876.[52] En 1892 la pintura va ser substituïda per un mural de rajoletes dissenyat per Manuel Tortosa i Fernández, en l'assessorament històric de José Gestoso. La rajoleta va ser realisada en la fàbrica de Mensaque[52] i representa també un lleó, d'estil gòtic, que apareix sostenint un crucifix en la garra dreta i en una bandera baixe la seua garra esquerra. Sobre el pit hi ha una filacteria en la que es llig en llatí Ad utrumque, que significa "per a una cosa i per a una atra", faltaria la paraula 'paratus'; Ad utrumque paratus, significant aixina "preparat per a una cosa i per a una atra".[52]

La denominació de porta del León provablement dona't de el XIX. Històricament esta porta havia segut coneguda com de la Montería. Segons Ortiz de Zúñiga (XVII) es va cridar aixina perque era per a on eixia el rei en els seus monteros per a anar de caça.[54] Esta hipòtesis té base, ya que el pare de Pedro I, Alfonso XI, era tan aficionat a la caça que va escriure un llibre sobre montería.[54] Segons José Gestoso, el nom es devia a que estava decorada en relleus de cacera.[54] En el costat esquerre de l'arc s'aprecien els relleus de dos medallones polilobulados molt desgastats. En un d'ells s'aprecia alguna cosa similar a un animal cuadrúpedo.[54]

Passada la porta s'accedix al pati del León. Al fondo del pati hi ha un llenç de muralla almohade en tres pòrtics.[55] Esta muralla sembla haver segut reforçada posteriorment. Ademés, els arcs varen ser de ferradura pero en l'época cristiana es varen transformar en arcs de mig punt.[55] Despuix d'este llenç de muralla es troba el pati de la Montería.[56]

Sala de Justícia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Sala de Justícia (Alcázar de Sevilla).
Artesonado de la sala de Justícia.

A la sala de Justícia s'accedix pel pati del León.[56]


És de planta quadrada, d'estil mudéjar i va ser construïda en el regnat d'Alfonso XI.[57] És una sala de planta quadrada i una volta de artesonado (qubba).[58] En ella hi ha un escut de l'Orde de la Banda, creada per Alfonso XI entorn a 1340.[59] La sala hauria segut realisada entre 1340 i 1350.[60] No obstant, encara que la sala va ser datada en el regnat d'Alfonso XI gràcies, entre atres detalls, a este escut, l'escut d'eixa orde també apareix en atres llocs del palau decorats en el regnat del seu fill, Pedro I.[61][62] Guarda semblança en la sala de Comares de la Alhambra.[58] En els sigles XVI i XVII era coneguda com a sala dels Consells. Lo més provable és que haguera segut una sala almohade usada per a reunir un consell (maswar) i que anara reformada en art mudéjar pels cristians, que varen continuar usant-la per al mateix fi.[63] Provablement, esta anara a sala a on estava el tribunal presidit per Pedro I, encara que existixen atres hipòtesis sobre la seua possible localisació.[64] En este tribunal hi havia tres grades de rajola en un tro de pedra, encara que esta estructura va ser demolida abans de la visita de Felipe II en 1570.[63] Esta actuació va disgustar a Felipe II,[65] que era un gran admirador del rei don Pedro i que va ser el primer en indicar que devia cridar-se-li "el Justicier".[66]

Pati de l'Algeps

[editar | editar còdic]
Partix sur del pati de l'Algeps. És un dels pocs restants almohades que conserva l'Alcasser.


Des de la sala de Justícia s'accedix al pati de l'Algeps, que va ser edificat a finals de el XII, d'época almohade, de planta casi quadrada, presenta una alberca en el centre i en arcs porticados en cada u dels costats del pati, sobre els que apareix una rica decoració.[67] En el costat sur hi ha unes columnes califales que sostenen uns arcs en decoració (sebka) d'algeps.[67] Esta decoració cobrix un soportal. En el soportal hi ha una entrada de dos arcs de ferradura en una columna en el centre. Sobre llindar d'eixa entrada s'òbrin dos finestres.[68] En la paret oposta hi ha una eixida tapiada en tres arcs de ferradura d'estil califal cordovés.[69] De la mateixa manera que en atres llocs de l'Alcázar, en este pati s'han realisat vàries reformes a lo llarc de la seua història.[68][69] Tot el mur a on es trobava la arquería de sebka es va trobar tapat. Va ser descobert per Francisco María Tubino a finals de el XIX. El marqués de Vega-Inclán, llavors conservador de l'Alcázar, va encarregar en 1912 la seua recuperació i restauració a l'arquitecte José Gómez Millán.[70]

Pati de la Montería

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Pati de la Montería.

És el pati principal i està presidit per la porta del palau de Pedro I.[71] En les parets hi ha arcs de mig punt que varen ser tapiados en el XV.[72] A la dreta es trobaven les estàncies de la Casa de Contractació.[71]

Avente del sigle XVIII

Sala dels Palmitos

[editar | editar còdic]

Es tracta d'una estància a on, des de 1998, s'exhibixen 37 palmitos dels sigles XVIII i XIX donados per la coleccionista Gloria Trueba Gómez.[73]

En este lloc hi ha també un quadro de grans dimensions que representa la Processó del Sant Sepeli Gran de 1854. És una obra de l'época que va ser adquirida en 1992 en la casa de subastes Sotheby's pel anticuario sevillà Antonio Argent del Pi i que després va ser comprada per l'Ajuntament per cinc millons de pessetas.[74]

Casa de Contractació

[editar | editar còdic]
Retaule de la Verge dels Navegants, realisat per Allunte Fernández entre 1531 i 1536.

Els Reis Catòlics varen aprovar la creació, en 1503, de la Casa de Contractació d'Índies, que era una institució encarregada de fomentar i regular el comerç i la navegació en els territoris espanyols en Ultramar i que realisava llabors de revisió i recepció de mercaderies, actuacions de caràcter tècnic científic i també activitats judicials.[75]

La Casa de Contractació comprenia des de l'actual plaça de la Contractació, a on tenia la seua frontera principal, fins a la part occidental del pati de la Montería. En 1717 esta institució es va traslladar a Càdis i en 1790 va desaparéixer.[76]

Des del pati de la Montería s'accedix al saló de l'Almirant, a on destaquen els següents quadros: L'inauguració de l'Exposició Iberoamericana de 1929, que presidix l'estància, obra del pintor Alfonso Grosso; Les postrimeries de sant Fernando, de Virgilio Mattoni; La pren de Loja per Fernando el Catòlic, obra d'Eusebio Valldeperas; i els retrats de Fernando VII i María Cristina de Nàpols de Carlos Blanco, datats en el primer terç de el XIX. Este lloc és usat com a saló per a actes públics.[77]

A continuació, es troba la denominada sala d'Audiències, transformada en capella en el XVI. Està coberta en una rica techumbre de tracería de el XVI en adorns geomètrics. La capella posseïx una grada de pedra adossada al mur que recorre el perímetro i presidint l'estància es troba un retaule en forma de tríptic, obra d'Allunte Fernández,[78] elaborat entre 1531 i 1536.[79] La part central està ocupada per una image de la Verge dels Navegants, acompanyada per sant Sebastián i Santiago en un costat i sant Telmo i sant Juan Evangeliste en l'atre.

Pati de la Travessia

[editar | editar còdic]
Pati de la Travessia.

El pati de la travessia es troba a l'oest del pati de la Montería. Va ser construït en el XII, durant el periodo almohade, encara que va ser reformat posteriorment. En temps d'Alfonso X se li varen afegir voltes de crucería. El jardí presentava dos nivells, el més alt correspondria al que té actualment el pati, en dos galeries principals en forma de creu i atres quatre perifèriques, i un segon nivell, 4,7 metros per baix de l'anterior, ocupat per un jardí en tarongers, dividit en quatre parts, en el centre de les quals se situava una gran font i en els extrems, albercas.[80]


A raïl del terremot de Lisboa es va tapar este jardí inferior, reblint-ho de terra i formant l'actual pati rectangular. Els vestigis visibles d'este pis inferior poden contemplar-se des del pati de la Travessia i l'única part que sobreviu són els cridats banys de María Padilla, als que s'accedix des del jardí de la Dansa. Este sòtol està format per una gran nau de dèu trams coberts per voltes de crucería. L'entrada des del jardí està coberta en una llarga volta de canó.[81][82][83]

Actualment és un pati rectangular ajardinat, dividit en quatre per bardices de mirto i en l'interior dels quadrants hi ha bonetero, arbres de Júpiter, palmeres, buganvillas i jazmines.[84]

En el XVIII es varen realisar vàries obres en el pati de la Travessia i en el palau Gòtic.[82] La frontera del palau Gòtic que donava al pati de la Travessia va ser reformada per complet en estil barroc. També es varen remodelar les atres fronteres del pati.[83] Es va enterrar tot el jardí per a posar el seu sol al nivell dels salons.[83] Es tapiaron els laterals dels corredors del pati i estos varen quedar com a cambres subterrànees.[83]

Palau Mudéjar o de Pedro I

[editar | editar còdic]
Portada del palau de Pedro I, en el pati de la Montería.
Artícul principal → Palau de Pedro I (Sevilla).

Va ser construït junt al palau Gòtic d'Alfonso X[85] a iniciativa del rei Pedro I, entre 1356 i 1366, en la seua construcció varen colaborar artesans de Toledo, Granada i de la pròpia Sevilla, posteriorment va ser transformat en época dels Reis Catòlics i dels primers Austrias. Segons les investigacions arqueològiques, el palau del rei Pedro va constituir un proyecte de nova planta, que es va elevar en un lloc a on existien construccions anteriors.


Este palau va nàixer per a servir com a edifici privat del rei Pedro I, front al caràcter més protocolari que representava el palau gòtic, alçat en el sigle anterior per orde d'Alfonso X.[86] Sobretot en Tordesillas i Sevilla, va amprar l'epigrafia àrap per a enaltir les seues virtuts. Açò es deu a que, a partir de el XIV, els monarques castellans deixen de copiar les tendències europees per a inspirar-se en els models andalusíes. Açò va fer que este palau de Pedro I albergara diverses escritures en àrap enaltint la seua figura.[87][88]

En casi tots els zócalos del palau pot llegir-se la frase "¡Gloria al nostre Senyor el sultà Don Pedro, que Alá ho protegixca!"[89]

La fusta amprada en els artesonados (alfarjes), les portes en lacerías i els marcs de les finestres sol ser de pi.[90] Estes lacerías són dorades o policromadas.[91]

Té una primera planta que no s'estén per tota la planta baixa, sino solament per algunes estàncies.[92]

Portada

[editar | editar còdic]

La portada principal es troba en el pati de la Montería. En la part superior hi ha un gran ràfol de fusta, sostingut per mocárabes dorats. Avall hi ha un mural de rajoletes en una inscripció en àrap que parla de l'any en que es va concloure l'edifici.[88] Este mural està vorejat per una inscripció en caràcters gòtics que diu: "el molt alt et molt noble et molt poderós et molt conqueridor don Pedro per la gràcia de Deu rei de Castella et de León, va manar fazer estos alcassers et estos palaus et estes portades que va ser date en l'era de mill et quatrocientos i dos anys".[93]


La porta d'entrada és rectangular, en llindar adovelado decorat en fi alaurique. A abdós costats hi ha sengles arcs lobulados decorats en sebka i apeados en columnes de marbre.[72] En la banda superior hi ha finestres, geminadas en sengles laterals i tripartita/tripartida en espai central, en columnes de marbre sostenint els seus arcs lobulados.[72]

Pati de les Nines

[editar | editar còdic]
Pati de les Nines.

La portada dona accés a un zaguán, del que ix un passadiç que du al pati de les Nines.[92] Es creu que esta zona del palau estava destinada a la reina,[92] sent est un pati domèstic.[94] Va ser somés a una reforma entre 1847 i 1855. En dita reforma es va afegir un rebanc en mocárabes i una nayeta neomudéjar entre la planta baixa i la primera planta.[95] Esta reforma va ser dirigida per Juan Manuel Cavaller i José Gutiérrez. Les dèu columnes de marbre actuals varen ser realisades pel marmolista José Barradas en aquella reforma.[95]

El nom "de les Nines" és antic. En 1637 l'historiador Rodrigo Car va especular que podria cridar-se aixina perque ahí era a on es criava als chiquets o perque és un pati molt menut.[96] En l'actualitat es creu que pot deure's a uns rostres de chiquetes o nines que hi ha al començ dels arcs.[97]

Quarto del Príncip

[editar | editar còdic]

S'accedix per la galeria nort del pati de les Nines. Rep este nom per Juan de Trastámara, fill dels Reis Catòlics, naixcut en l'Alcasser en 1478. En la techumbre hi ha heràldica dels Reis Catòlics.[98] El quarto està dividit en arcs d'algeps en tres dependències.[98] En esta sala Isabel I va donar a llum al príncip Juan el 30 de juny de 1478.[99]

Pati de les Donzelles

[editar | editar còdic]

Es tracta d'un pati rectangular de 21x15 metros circundado per quatre galeries; dos de sèt i dos de cinc arcs.[100] En el centre hi ha una alberca en grans arriates afonats un metro a abdós costats. Els laterals d'estos arriates estan decorats en arcs de mig punt entrellaçats. Els arcs lobulados estan decorats en sebka i relleus en algeps.[101] Entre 1580 i 1584 tot açò va ser enterrat[101] i es va colocar una solería de marbre, per a la que es varen dur artesans de Macael, Espera i Acán.[102] Els arriates i la alberca varen ser descoberts en uns estudis arqueològics en 2002.[103]

Entorn a la planta baixa hi havia algunes estàncies que eren accessibles per als invitats, mentres que en la planta superior solament hi havia habitacions privades.[100] La planta superior d'este pati va ser reformada entre 1540 i 1572. D'esta época són els arcs de mig punt recolzats en columnes de marbre en capitells jònics elaborades en Gènova per Antonio María Aprile dona Carona i Bernardino dona Bissone.[104] Les columnes de la planta baixa varen ser substituïdes entre 1560 i 1569 per atres llaurades en la mateixa ciutat italiana per Francisco i Juan Lugano i Francisco dona Carona.[102]

En 2024 la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre va emetre 1,5 millons de monedes de 2 euros en un relleu d'este pati en l'anvers.[105]

Alcova Real

[editar | editar còdic]
El pati de les Donzelles, des d'a on s'accedix a vàries estàncies.

L'alcova Real, que també va ser cridada dormitori dels Reis Moros, té el seu accés des del pati de les Donzelles. L'interior està dividit en dos sales, que es comuniquen per una entrada en tres arcs de ferradura.[102] La primera sala a la que s'accedix des del pati, coneguda com a sala dels Passos Perduts, té un artesonado del regnat dels Reis Catòlics.[106]


Els seus murs conten en frisos de yeserías[107] i està coberta per un artesonado de el XV.[102] Les portes que donen al pati estan decorades en lacerías, entre les que destaquen figures de sis braços en forma circular.[108] Les dos finestres d'esta estància estan decorades en estreles i rodes de huit braços.[108]

Saló del Sostre de Carlos V

[editar | editar còdic]

Des del pati de les Donzelles s'accedix també al saló del Sostre de Carlos V.[108] Té portes de fusta en lacerías mudéjares. En el centre dels portones hi ha figures geomètriques de huit braços en forma de rodes.[108] Les dos contraventanas d'este saló estan decorades en estreles de quatre, sis i huit puntes.[108]

Es creu que va poder ser una capella, per l'inscripció sobre el Corpus Christi que hi ha en la porta.[109] De ser aixina, l'alcova Real, que es troba al costat,[109] va poder haver segut un presbiteri.[109] De totes formes, cap la possibilitat de que l'inscripció religiosa de la porta fora simplement per desig de Pedro I.[109]

Rep eixe nom pel seu artesonado, realisat entre 1541 i 1543. Este artesonado conta en 75 casetones octogonales. És atribuït a Sebastián de Segòvia.[110]

Saló d'Embaixadors

[editar | editar còdic]
Un dels dos accessos en arcs de ferradura al saló d'Embaixadors (palau de Pedro I).

Les portes de l'entrada des del pati de les Donzelles són de el XIV. Són de fusta en lacerías geomètriques decorades en motius vegetals.[108] En les parts centrals dels portones hi ha figures de huit i dotze braços en forma de rodes.[108] Tenen un traçat de lefe en els màrgens.[108] Indiquen la data de terminació del palau Mudéjar; 1364.[11] En la part exterior tenen inscripcions en àrap alabant al senyor del palau[11] i, en la part alta del costat interior, hi ha filacterias en caràcters gòtics[108] en llatí en el salm 54 i el començ del Evangelio de sant Juan.[111]

Cúpula del saló d'Embaixadors. Existixen atres cúpules similars en Espanya, com la de l'escala principal de la casa de Pilatos[94] de Sevilla i la cúpula dels Torrijos, de finals del sigle XV, que es troba en el Museu Arqueològic Nacional.[112]

El saló d'Embaixadors el lloc més suntuoso del palau.[113] Ací estava el saló Al-Turayya o de les Pléyades de l'Alcasser Al-Mubarak o de la Bendició del-Mutamid.[114] El saló actual correspon a la construcció de Pedro I. Té planta quadrada (qubba) i està cobert per una cúpula semiesfèrica dorada. Este tipo de cúpula respon a un model que és cridat "mija taronja".[94][115] La cúpula va ser realisada per Diego Ruiz en 1427.[94] Baix de la cúpula hi ha un arrocabe gòtic en retrats de monarques. Este friso de fusta és medieval, pero els retrats varen ser substituïts en una reforma que va tindre lloc entre 1599 i 1600.[116] Són 56 taules pintades per Diego de Esquivel en orde cronològic, des de Chindasvinto[116] fins a Felipe III. Pedro I se situa en la mitat sur del parament.[115]

En elles, els reis, identificats pel seu nom, apareixen en posició sedente i coronats; en la mà dreta porten una espasa i en l'esquerra un globo terráqueo; en un nivell inferior està el seu escut d'armes i, més avall, el seu periodo de regnat.[116] Per damunt de la série es dispon un friso corregut en l'escut d'armes de Castella i Lleó.[116]


Els murs, de la mateixa manera que en atres estàncies del palau, estan decorats en rajoletes i yeserías.[117] En la part superior del saló hi ha balcons de fusta construïts a finals de el XVI.[117] En dos laterals hi ha entrades en dos columnes de marbre que sostenen triples arcs de ferradura.[117]

Junt a este saló hi ha dos estàncies, una al nort i una atra al sur,[118] en les que hi ha distribuïdes 26 plaques d'algeps retallades i perfilades a buril per a que les figures representades destaquen sobre el fondo de ataurique. En la sala nort medixen 50 centímetros aproximadament, i són alguna cosa més grans en la sala sur. En abdós sales les plaques d'algeps representen reis, príncips, cavallers, dames, tornejos i animals fantàstics.[61] Estes escenes poden estar inspirades en el Llibre de la montería, escrit per Alfonso XI,[61] i en la Crònica troyana.[119] Eixa crònica va ser encarregada per Alfonso XI i realisada pel escribano i miniaturista Nicolás González. González la va terminar en decembre de 1350, quan Alfonso XI ya havia segut succeït per Pedro I.[119]


Saló del Sostre de Felipe II

[editar | editar còdic]

S'accedix a ell a través d'una entrada en el saló d'Embaixadors. Eixa entrada és coneguda com l'arc dels Pavones, per tindre decoració d'aus.[120] Es tracta d'un saló rectangular en un ajimez que dona al jardí del Príncip.[14]

Primera planta

[editar | editar còdic]
Retaule-altar de la Visitación de les sales de la planta alta del palau de Pedro I, pintat per Francisco Niculoso Pisano en 1504.

La primera planta del palau Mudéjar va ser realisada en el XIII per Pedro I, encara que va ser reformada pels Reis Catòlics[121] en el XV i per Isabel II en el XIX.[121]

És conegut com a quarto Real Alt.[121] Hi ha diverses estàncies per a l'us dels monarques. En la sala que va servir de menjador en el XIX hi ha un quadro de Murillo, El milacre de sant Francisco Solano i el bou.[121]

Entre estes estàncies situades en la planta alta del palau destaca el Oratorio dels Reis Catòlics, en el que es troba l'altar i retaule de rajoletes de La visitación de la verge realisat en 1504 pel ceramista italià Francisco Niculoso Pisano.

Palau Gòtic

[editar | editar còdic]

Alfonso X va governar de 1252 a 1284.[122] En el XIII gòtic va ser un estil arquitectònic habitual en Espanya.[122] El rei Alfonso va edificar el seu palau Gòtic junt al pati de la Travessia.[83]

Les primeres notícies d'obres en el periodo del rei Alfonso daten del 22 de març de 1254, quan va ordenar que es fera un conducte per a dur aigua de l'aqüeducte dels Caños de Carmona a l'interior de l'Alcázar.[123]


El palau Gòtic de l'Alcázar va ser reformat per Carlos I, encara que es va conservar l'estructura gòtica de la planta baixa.[124] Els zócalos de les parets de la Capella, el Gran Saló i la Sala Cantarera estan decorats en rajoletes realisades per Cristóbal d'Augusta entre 1577 i 1578, durant el regnat de Felipe II.[125][126]

Capella

[editar | editar còdic]

Provablement, ací va estar la capella de Sant Clement, creada en 1271.[127] En l'actualitat està presidida per un retaule de la Verge de l'Antiga, realisat en el XVIII per Diego de Castillejo i que conté una còpia anònima de l'existent en la catedral de Sevilla.

Gran Saló

[editar | editar còdic]

El Gran Saló,[128] també conegut com a sala de les Voltes o sala de Festes, conta en quatre sargas encarregades per Alfonso XIII al pintor Gustavo Bacarisas per al pabelló Real de l'Exposició Iberoamericana de 1929. Les pintures de les sargas estan relacionades en la navegació colombina.[129] En este espai també hi ha atres dos sargas pintades de la década de 1920 per atres autors per a eixe pabelló: una en l'escut de Carlos V i una atra en l'escut de Portugal.[130]

Junt a ella hi ha una habitació més menuda, coneguda com a sala Cantarera, que des de 2015 és amprada per a exposicions temporals.[131]

Saló dels Tapissos

[editar | editar còdic]

Va ser reconstruït totalment en el XVIII. La frontera d'este saló és la frontera sur del pati de la Travessia.


Està decorat en sis tapissos de la conquista de Tunis per Carlos I, realisats en la década de 1730. En el XVI es varen realisar una série de tapissos flamencs en el taller de Willem de Pannemaker sobre la conquista de Tunis per Carlos I en cartons dibuixats per Jan Cornelisz Vermeyen (que hi havia estat present en eixe acontenyiment com a pintor de la Cort)[132] i Pieter Coecke van Aelst. En el XVIII Zenón de Somodevilla i Bengoechea, marqués de la Ensenar, va planejar la realisació de nous tapissos per a evitar el desgast produït per l'us continu dels tapissos flamencs del palau madrileny. En 1732 la Real Fàbrica de Tapissos va encarregar a Jacobo Vandergoten el Jove la realisació d'estos tapissos. Va realisar este treball en la supervisió d'Andrea Procaccini i del seu discípul Domenico Maria Sani. Varen ser realisats en calcs de Jaime Alemà, que va ser supervisat per Procaccini. Dels 10 tapissos produïts en la década de 1730 sis es troben en esta sala de l'Alcasser de Sevilla i els atres quatre estan en Madrit. Els que es troben en l'Alcasser de Sevilla són: El mapa, Pren de la Goleta, Pren de Tunis, L'eixèrcit acampa en Rada i Reembarque de la Goleta.[133]


Jardins

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Jardins de l'Alcasser de Sevilla.

Els jardins constituïxen un element fonamental de l'Alcázar[134] Són els més antics de la ciutat i des de la seua creació han sofrit grans alteracions que han transformat el seu traçat primitiu. En la Baixa Edat Mija havia configurat un Alcasser en edificis de distintes époques, menuts patis ajardinats i grans hortes.[135] Varen ser reformats en el XVI i al començament de el XVII, conservant com a herència musulmana el concepte de jardins compartimentados sense cap vinculació entre ells, de la mateixa manera que lo habitual de les fonts baixes, les rajoletes i els tarongers.[136]

Les taronges d'estos jardins eren usades per a l'elaboració de la melada que consumia Isabel II d'Anglaterra.[137]

El costat oest dels jardins des d'un balcó de la galeria del Grutesco.

Eixint dels salons del palau Gòtic s'accedix al conegut com a jardí de la China.[138] Els arriates estan separats en bardices de mirto. En ells hi ha plantats una falsa naronja. Este jardí es va separar de la zona de l'estany de Mercurio en el XVI, durant el regnat de Felipe II.[139]

Estany de Mercurio

[editar | editar còdic]
L'estany de Mercurio, en l'estàtua renaixentista, i la galeria del Grutesco al fondo.
Artícul principal → Estany de Mercurio (Reals Alcassers de Sevilla).


L'estany de Mercurio és provable que es construïra en el periodo àrap com a element d'almagasenament i regulació per al suministrament d'aigua de tota la alcazaba.[140]

En el centre d'este estany hi ha una estàtua de bronze de 1576 del deu grec Mercurio, dissenyada per Diego de Peixquera i fosa per Bartolomé Morel. Dels mateixos autors són la baranda que rodeja l'estany, les figures de lleons sostenint escuts que hi ha en els seus ànguls i les 18 boles en arremates piramidals que rodegen l'estany.[141]

Galeria de Grutesco

[editar | editar còdic]
Orgue d'aigua, també cridada Font de la Fama en la galeria del Grutesco.

Darrere de l'estany de Mercurio s'alça un mur de 160 metros de llarc que alvança en direcció noroest-surest pels jardins i que compartimenta la zona verda en dos àrees diferenciades: a un costat els jardins primitius i per l'atre, l'antiga zona d'hortes que va ser convertida també en jardins a finals de el XIX, en els que abunden els tarongers i limoneros.[142]

L'orige d'esta construcció es troba en un antic llenç de muralla almohade de el XII, que servia com a defensa militar i de les inundacions del riu Tagarete. En 1612, l'arquitecte Vermondo Resta va transformar la muralla en l'actual Galeria de Grutescos decorada en una de les cares de la muralla. L'ornamentació va consistir bàsicament en el revestiment dels murs en hiladas de pedres diferents, el enfoscado i la pintura entre les pedres, en imitacions de marbres i fresca realisades per Diego Esquivel d'escenes mitològiques clàssiques. Les transformacions varen aplegar fins a el XIX, quan esta zona va adquirir l'aspecte que presenta actualment.[142] Esta muralla conta també en una galeria superior visitable des de la que es té una esplèndida visió.

Jardí de la Dansa

[editar | editar còdic]
Banys de María Padilla. Es troben en una cambra subterrànea baix del pati de la Travessia. S'accedix a ells per un passage en els jardins.
Artícul principal → Jardí de la Dansa.


Baixant unes escales, junt a l'estany de Mercurio, es troba el jardí de la Dansa. Este jardí va ser realisat en la década de 1570.[143] Per un passage pot accedir-se als banys de María Padilla, que són uns passages abovedados de el XII.[143]

El nom es deu a que en el XVI hi havia dos estàtues en les dos columnes que hi ha en l'entrada[139] que representaven un sàtir i una nimfa ballant. Estes estàtues varen ser fotografiades per última volta per Jean Laurent en el XIX, pero en l'actualitat es troben desaparegudes.[143]

En el centre hi ha una font baixa de el XVI.[144]

Jardí de Troya

[editar | editar còdic]
El jardí de Troya.
Porta del Privilegi, que travessa la galeria del Grutesco.

Es tracta d'un pati manierista ajardinat.[145] En el costat sur hi ha una galeria en arcs de mig punt i detalls grutescos en les columnes que va ser realisada per Vermondo Resta en 1606.[145]

En la primera planta del costat opost hi ha una galeria en arcs de mig punt i columnes de marbre dòriques realisada per Lorenzo d'Oviedo en la segona mitat de el XVI. El sol es va colocar en 1599.[145]

En el centre hi ha una font en una tassa de marbre. La font va ser colocada entre 1675 i 1759.[145]

Jardí de la Galera

[editar | editar còdic]

Està comunicat en el jardí de Troya per un arc de mig punt i també per una escalinata en una estància del palau de Pedro I. Posseïx quatre arriates en diversa vegetació. Hi ha una columna de marbre en una inscripció en homenage a A el-Mutamid.[146]

Jardí de les Flors

[editar | editar còdic]

En el centre hi ha un chicotet estany rectangular.[146] Estan els restants d'una chicoteta gruta construïda a finals de el XVI i que hui alberga un bust de Carlos I.[146]

Jardí de la Creu

[editar | editar còdic]

S'accedix a través del jardí de les Flors o del jardí de les Dames, travessant la porta d'Hércules. La porta rep eixe nom perque té una pintura en el frontispici que representa la lluita entre Hércules i Anteo.[147]

En el centre del jardí hi ha un montícul en una font i un buit en la part inferior,[147] que ha rebut el nom de Gruta de les Sultanes.[148]

Jardí del Príncip

[editar | editar còdic]

Junt al jardí de les Flors es troba el jardí del Príncip. El seu nom ve perque es pot accedir a ell des del quarto del Príncip, a on va nàixer el príncip Juan en el XV. La frontera del fondo és obra de Lorenzo d'Oviedo en el XVI. En ella hi ha una planta baixa en una galeria en columnes de marbre que sostenen arcs de mig punt.[149] Dalt hi ha una primera planta en finestres i, sobre esta, una segona planta en un atre renc de columnes i arcs de mig punt.[149] Es tracta d'arquitectura manierista.[149]

El jardí està dividit en quatre per bardices[150] i té una font en el seu centre,[149] realisada entre 1760 i 1770.[151]

Jardí de les Dames

[editar | editar còdic]
Jardí de les Dames.

El jardí de les Dames es va fer en 1526, en motiu de la boda de Carlos I i Isabel de Portugal.[152] A principis de el XVII es va ampliar i va redissenyar, per l'arquitecte milanés Vermondo Resta, en direcció a l'antiga horta de l'Alcova. El jardí lindo en l'est en la Galeria de Grutesco, en la seua monumental Font de la Fama. És l'única font d'este estil que queda en Espanya. Es tracta d'una representació alegórica de la fama, el mecanisme hidràulic de la qual ha segut recentment restaurant. Produïx notes musicals en els tubos d'un orgue cada hora en punt en passar l'aigua a través d'ells. En el XVIII es varen fer en bardices de boj els escuts heràldics espanyols.[153] El jardí es va dibuixar com un gran rectàngul dividit en huit compartimento a lo Vignola, delimitats en bardices de mirto i bonetero. Mentres que les fonts de les passejades laterals són baixes i molt propenques al sol, la font central és de proporcions monumentals i coronada per una estàtua de bronze de Neptú realisada a l'estil de Giovanni de Bolonya.

Pabelló de Carlos V

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 356 caps block 357 caps block 358 caps block 359 caps block 360 caps block 361 caps block 362 caps block 363 .jpg
El pabelló de Carlos V, en els jardins.

El pabelló de Carlos V va ser construït entre 1543 i 1546 per Juan Fernández.[154] És d'estil mudéjar.[154] Té planta quadrada. En l'interior hi ha una volta semiesfèrica. Tots els seus murs, tant interiors com a exteriors, aixina com els seus bancs, estan coberts de rajoletes de el XVI realisats per Juan Polido i el seu pare Diego Polido.[155] L'exterior està rodejat de quatre galeries porticadas en arcs de mig punt recolzats sobre columnes de marbre.[154]

Llaberint

[editar | editar còdic]

En a on està el jardí de Troya va haver un llaberint fins a finals que es va posar un sol en 1599.[145] En el jardí de la Creu de l'Alcasser es va situar posteriorment un llaberint de bardices que va ser destruït en 1910. En 1914 el marqués de la Vega-Inclán, comissari regio de Turisme, va decidir construir un de nou al sur del Pabelló de Carlos V, basant-se en el pla que hi ha en el sol de dit pabelló.[156]

Cenador del León

[editar | editar còdic]

Diego Martín de Orejuela va construir dos cenadores en el XVII. Estos varen ser el cenador Ochavado, desaparegut en l'actualitat, i el cenador del León, que es conserva. El cenador del León es va construir entre 1644 i 1645. Hi ha una estància de planta quadrada a la que s'accedix per un arc de mig punt. En els tres flancs restants hi ha finestres insertes en ornacinas. Esta estància està coberta per una cúpula en rajoletes en l'exterior. En front hi ha una font en un lleó, de procedència desconeguda.[157]

Jardí Inglés

[editar | editar còdic]
Archiu:Puerta de Marchena 1. caps block 369
Porta de Marchena.

Esta zona es troba dins dels murs de l'Alcasser des de l'ampliació almohade de el XII que es va fer en direcció a l'actual carrer Sant Fernando. Fins a el XX esta zona havia seguit sent un espai agrari, d'orige medieval, conegut com a horta de l'Alcova. L'espai actual, que imita l'estil dels jardins anglesos, és d'una reforma de 1927. El jardí va ser creat per una petició de Victoria Eugenia de Battenberg al comissari regio de Turisme, el marqués de la Vega-Inclán.[156]

En 2008 es varen trobar en esta zona restants arqueològics romans, visigodos i de tres cases almohades.[158]

Jardí del Marqués de la Vega-Inclán

[editar | editar còdic]

Des del jardí de la China es pot accedir al jardí del Marqués de la Vega-Inclán. L'entrada cap al jardí de la China és la porta de Marchena, de el XV, traslladada a este lloc en 1913 pel llavors conservador de l'Alcázar, el marqués de la Vega-Inclán. Esta portada gòtica va ser adquirida per Alfonso XIII en una subasta de bens de la Casa d'Osuna[159] i provenia d'un palau abandonat dels ducs d'Arcs en la localitat de Marchena.[160]

Tot este jardí es va crear al començament de el XX. Va ser l'antiga horta del Retir, que s'estenia fins al propenc passejada de Catalina de Ribera. En l'actualitat és un jardí de carrers paralels i perpendiculars decorat en diverses espècies vegetals i fonts.[159]

Jardí dels Poetes

[editar | editar còdic]
Jardí dels Poetes.

Va ser realisat entre 1956 i 1958 pel llavors conservador, Joaquín Romero Murube.[161][162] Té dos grans estanys i recrea tipológicamente el jardí sevillà, síntesis d'influències islàmiques, renaixentistes i romàntiques.[163]

Abaixador i pati de Banderes

[editar | editar còdic]
Archiu:Real Alcázar. Patio de Banderas.jpg
El pati de Banderes.

En un edifici del pati de Banderes, el número 8, s'han trobat restants del palau del rei poeta Al-Mutamid.[164]

En la porta de la muralla que dona accés al pati de Banderes des de la plaça del Triumfo, hi ha un retaule, en l'Inmaculada Concepció, de l'últim terç de el XVII.[165]

En el pati de Banderes es troba la porta de l'Abaixador de l'Alcázar. L'Abaixador és un vestíbul rectangular en columnes. Va ser realisat en el XVII per Felipe III. Va ser dissenyat per l'arquitecte Vermondo Resta i realisat per l'albañil Pedro Martín, el carpintero Alonso Durán i el cantero Diego de Carballo en 1609. La portada, d'estil manierista, va ser dissenyada per Vermondo Resta i realisada Diego de Carballo en 1607.[166] Felipe V va situar ací la Real Armería. Per a això, la sala va ser reformada per Ignacio de Sala i Juan Vergel en 1729. En la portada es va afegir un escut real.[167][168] En l'Abaixador hi ha un retaule de l'últim terç de el XVII que mostra la presentació de la Verge María en el Temple de Jerusalem.[165]

En la pintura

[editar | editar còdic]
Archiu:Joaquin Sorolla Jardines Del Alcazar.jpg
Jardins de l'Alcázar. Joaquín Sorolla, 1910. Centre Getty de Los Àngeles.

En 1849 Joaquín Domínguez Bécquer va realisar un retrat de l'infanta María Luisa en la seua primogènita en braços en els jardins de l'Alcázar. Esta obra es troba en una colecció particular en Sanlúcar de Barrameda.[169] Este mateix autor va pintar, en 1854, a un chiquet jugant en un gos en els jardins de l'Alcázar. Esta obra es troba en una colecció particular de Sevilla.[170] Finalment, en 1857 este pintor va realisar un quadro del Pati de les Nines que es troba en el Museu Meadows de Dallas[171] i un atre del Pati de les Donzelles que es troba en una colecció particular de Sevilla.[172]

En 1851 Alfred Dehodencq va pintar Un ball de gitanos en els jardins de l'Alcázar, davant del pabelló de Carlos V, que es troba en el Museu Thyssen de Màlaga.[173]

En 1868 Raimundo Madrazo va pintar El pabelló de Carlos V en l'Alcasser de Sevilla. Este quadro es troba en el Museu del Prat de Madrit.[174]

En 1872 Manuel Wssel de Guimbarda va pintar l'obra Escena costumista en l'Alcasser de Sevilla, que està en el Museu Thyssen de Màlaga.[175]

Entorn a 1880 Emilio Sánchez Perrier va pintar el seu quadro Jardins de l'Alcasser de Sevilla.[176]

Joaquín Sorolla va pintar diversos quadros en els jardins de l'Alcázar. En 1908 va pintar el quadro Palau de Carlos V, Alcasser de Sevilla (que es troba en una colecció particular).[177] En 1910 va pintar La alberca,[178] Antic jardí de l'Alcasser de Sevilla,[179] Racó de grutesco de l'Alcasser de Sevilla,[145] i Pati del rei don Pedro, que es troben en el Museu Sorolla de Madrit,[145] i Jardins de l'Alcasser que es troba en el Centre Getty de Los Àngeles.


Gustavo Bacarisas va pintar un quadro del jardí de Troya al començament de el XX.[145]

En 1921 Manuel García Rodríguez va pintar un quadro dels jardins de l'Alcasser que es conserva en el Museu Bellver de Sevilla. Entre 1920 i 1925 Manuel García va pintar Jardins de l'Alcázar, Sevilla, que es conserva en el Museu Thyssen de Màlaga.[180] En abdós quadros apareix la porta de Marchena.

Archiu:Manuel Garcia y Rodriguez (1863-1925) - Tuinen van het Alcázar te Sevilla 22-03-2011 11-54-34.jpg
Quadro de Manuel García Rodríguez. 1921. Museu Bellver. Sevilla.

En el cine i la televisió

[editar | editar còdic]

L'Alcasser ha segut escenari, a on s'han rodat les següents películes i séries de televisió:

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Ana Marín Fidalgo. . Diputació de Sevilla.
  2. ↑ Diego López Bo (2006). Sevilla. El caixco antic. Història art i urbanisme, Guadalquivir S.L., Edicions, p. 517. ISBN 848093154X.
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Inés Enexpuro Eeckman. . El País.
  4. ↑ Eduardo del Camp. «», El Món.
  5. ↑ «superar-la-barrera-de-2-millons-i-implantara-un-sistema-de-entrades-nominatives-en-les-reserves-online El Real Alcázar va registrar en 2019 un récort de visitants en superar la barrera de 2 millons i implantarà en 2020 un sistema d'entrades nominatives en les reserves ‘online’» (en és). Ajuntament de Sevilla. Consultat el 24 de febrer de 2020.
  6. ↑ Miguel Ángel Tabales Rodríguez(2002).Edats de Sevilla: Hispalis, Isbiliya, Sevilla.Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Sevilla.
    61-76.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Miguel Ángel Tabales Rodríguez(2001).Anals d'Arqueologia Cordovesa.(12)
    195-213. ISSN 1130-9741
  8. ↑ «[1]», El Correu d'Andalusia.
  9. ↑ Sebastián Fernández AguileraArchive Espanyol d'Art.(352)
    331-348. ISSN 0004-0428
  10. ↑ Olimpia López Cruz, Ana García Bo i Víctor J. Medina Flórez(2011).Arqueologia de l'Arquitectura.(8) ISSN 1695-2731
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Cómez, 1996, p. 54.
  12. ↑ Cómez, 1996, p. 56.
  13. ↑ Rafael Valéncia Rodríguez. «Palau de Pedro I. Real Alcasser de Sevilla. 1356-1366», Ibn Jaldún. El Mediterràneu en el sigle XIV. Auge i decliu dels imperis, Fundació José Manuel Lara. ISBN 9788496556324.
  14. ↑ 14,0 14,1 Ana Marín Fidalgo (2008). «Ibn Jaldún. Embaixador en la cort sevillana del rei D. Pedro I», Ibn Jaldún. El Mediterràneu en el sigle XIV. Auge i decliu dels imperis, Fundació El Llegat Andalusí, pp. 71-81. ISBN 9788496395213.
  15. ↑ Cómez, 1996, p. 87.
  16. ↑ Estudis d'Història d'Espanya. 2020, 22(1).ISSN 0328-0284.doi:10.46553/EHE.22.1.2020.p29-34.Consultat el 21 de juliol de 2020.
  17. ↑ Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.
  18. ↑ Universitat de Sevilla. (ed.): «De cóm el Rei-Emperador va vindre a casar-se a Sevilla». Consultat el 1 de setembre de 2011.
  19. ↑ Nicolás Morales et al. (2010). Sevilla i cort: les arts i el lustre real (1729-1733), Casa de Velázquez. ISBN 978-84-96820-35-7.
  20. ↑ Blanco White, 1975, p. 150.
  21. ↑ «La Junta Suprema del Reyno a la Nació Espanyola : [Real Alcasser de Sevilla, 21 de novembre de 1809]». Cervantes virtual. Consultat el 8 de juny de 2022.
  22. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 68-69.
  23. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 81-82.
  24. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 94.
  25. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 95.
  26. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 97-98.
  27. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 102.
  28. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 123-124.
  29. ↑ Eva Díaz Pérez. «», El Món.
  30. ↑ Rubio Jiménez y Piñanes García-Oloraves, 2014, pp. 53-70.
  31. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 154.
  32. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 165.
  33. ↑ Fernández Albéndiz, 2005, pp. 399-413.
  34. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 293-294.
  35. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, p. 314.
  36. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 304 i 312.
  37. ↑ Fernández Albéndiz, 2007, pp. 328-229.
  38. ↑ «a-alfonso-xiii.html Set per a Alfonso XIII». El Món.
  39. ↑ Gasseta de Madrit núm. 114, de 24/04/1931, pàgina 300 [2]
  40. ↑ «[3]», ABC de Sevilla.
  41. ↑ «[4]», El Món.
  42. ↑ «», ABC.
  43. ↑ «a-el seu-nets », Vanity Fair.
  44. ↑ «Carlos d'Anglaterra visita la Sevilla oficial, econòmica i cultural». ABC de Sevilla.
  45. ↑ «Harrison Ford, de visita per Sevilla». Diari de Sevilla.
  46. ↑ «Obama en l'Alcasser, del llaberint a la taula de billar». Diari de Sevilla.
  47. ↑ «Hillary Clinton descobrix l'Alcasser i la Catedral de Sevilla». ABC de Sevilla.
  48. ↑ 48,00 48,01 48,02 48,03 48,04 48,05 48,06 48,07 48,08 48,09 48,10 48,11 48,12 48,13 48,14 48,15 48,16 48,17 48,18 48,19 48,20 48,21 48,22 48,23 48,24 Diego Ortiz de Zúñiga (1677). Anals eclesiàstics i seculars de la Molt Noble i Molt Lleal ciutat de Sevilla, metròpoli d'Andalusia, Imprenta Real, p. 507.
  49. ↑ Candela Gaitán Salines i Sergio Ramiro Ramírez(2020).D'art: revista d'història de l'art.(19)
    79-97.ISSN 1696-0319.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 Pablo Bañasco Sánchez i Pedro José Barrero OrtegaEstoa. Revista de la Facultat d'Arquitectura i Urbanisme de l'Universitat de Conca.8(15)
    103-112.
  51. ↑ Raúl Llima. «[5]», El País.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 52,3 Rafael Cómez (1996). L'Alcasser del rei don Pedro, Servici de Publicacions de la Diputació de Sevilla, p. 17. ISBN 84-7798-126-4.
  53. ↑ Antonio Gámiz Gros(2014).Catàlec de l'exposició "Richard Ford. Viages per Espanya (1830-1833)".Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 54,3 Cómez, 1996, p. 18.
  55. ↑ 55,0 55,1 Cómez, 1996, p. 21.
  56. ↑ 56,0 56,1 Francisco Bo Manso (2000). Parcs i jardins de Sevilla, Diari de Sevilla i Caixa Rural del Sur, p. 72.
  57. ↑ Rafael Manzano Martos (1999). Sevilla almohade, Secretariat de Publicacions de l'Universitat de Sevilla, p. 70. ISBN 84-8095-194-X.
  58. ↑ 58,0 58,1 Cómez, 1996, p. 32.
  59. ↑ Cómez, 1996, p. 24.
  60. ↑ Antonio Morente. «», El Correu d'Andalusia.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 Cómez, 1996, p. 64.
  62. ↑ Cómez, 1996, p. 77.
  63. ↑ 63,0 63,1 Cómez, 1996, p. 33.
  64. ↑ Cómez, 1996.
  65. ↑ Cómez, 1996, p. 34.
  66. ↑ Cómez, 1996, p. 31.
  67. ↑ 67,0 67,1 Manzano Martos, 1999, p. 71.
  68. ↑ 68,0 68,1 Miguel Ángel Tabales Rodríguez (2004). L'Alcasser de Sevilla. Primers estudis sobre estratigrafia i evolució constructiva, Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia i Patronat del Real Alcázar, p. 46. ISBN 84-8266-346-1.
  69. ↑ 69,0 69,1 Tabales Rodríguez, 2004, p. 40.
  70. ↑ Francisco-Javier Blasco-López, F. J. Alejandre i Juan Jesús Martín del RicActes del Sext Congrés Nacional d'Història de la Construcció.1
    201-209.
  71. ↑ 71,0 71,1 Rafael Cómez(1995).Laboratori d'Art. Revista del Departament d'Història de l'Art.(8) ISSN 1130-5762
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Antonio Almagro Gorbea. . ISSN 0214-6452
  73. ↑ «», ABC de Sevilla.
  74. ↑ Álvaro Pastor Torres(1994).Laboratori d'Art: Revista del Departament d'Història de l'Art.(7)
    355-366.ISSN 1130-5762.
  75. ↑ Sevilla equipe 28. Andalusia americana, Junta d'Andalusia, Conselleria de Cultura i Mig ambient. ISBN 84-404-4877-5.
  76. ↑ Fernández López (2018). La Casa de la Contractació: una oficina d'expedició documental per al govern de les Índies (1503-1717), El Colege de Michoacán A. C. i Editorial de l'Universitat de Sevilla, pp. 60-63. ISBN 978-84-472-1946-9.
  77. ↑ «Saló de l'Almirant. Presentació del Llibre “1369”, de Juan de Rei». Real Alcasser de Sevilla. Consultat el 23 de giner de 2019.
  78. ↑ Rosario Marchena Hidalgo(2004).Laboratori d'Art. Revista del Departament d'Història de l'Art.(17)
    117-136. ISSN 1130-5762
  79. ↑ Pilar Silva Maroto. «», Enciclopèdia, Museu del Prat. Consultat el 28 de novembre de 2016.
  80. ↑ Rodrigo Car, Antiguetats i principat de la ilustre ciutat de Sevilla, 1634
  81. ↑ López Guzmán. Arquitectura mudéjar, Càtedra. ISBN 84-376-1801-0.
  82. ↑ 82,0 82,1 Francisco Ollero Lobato(1998).Laboratori d'Art. Revista del Departament d'Història de l'Art.(11)
    233-252. ISSN 1130-5762
  83. ↑ 83,0 83,1 83,2 83,3 83,4 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Antonio Almagro Gorbea. . ISSN 0211-3589
  84. ↑ Fernando Bo Manso (2000). Jardins i parcs de Sevilla, Caixa Rural del Sur i Diari de Sevilla, p. 84. «D. L. 1251-2000»
  85. ↑ Antonio Almagro Gorbea(2010).Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(11)ISSN 1578-0619.
  86. ↑ (2010).Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(11)ISSN 1578-0619.
  87. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Julie Marquer. . i-Spania. Consultat el 26 de novembre de 2016.
  88. ↑ 88,0 88,1 Julie Marquer(2013).Anals d'Història de l'Art.23
    499-508.
  89. ↑ «Alcázar de Sevilla» (en és). www.espanaguide.com. Consultat el 2022-01-18.
  90. ↑ Margot Molina. «», El País.
  91. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Enrique Ballesteros Manzorro. . Diari de Sevilla.
  92. ↑ 92,0 92,1 92,2 Antonio Almagro Gorbea(2007).Artigrama.(22)
    155-185.Consultat el 27 de novembre de 2016.ISSN 0213-1498
  93. ↑ Rafael Cómez(1989).Laboratori d'Art: Revista del Departament d'Història de l'Art.(2)
    3-14.ISSN 1130-5762
  94. ↑ 94,0 94,1 94,2 94,3 Teodoro Falcón MárquezActes del Tercer Congrés Nacional d'Història de la Construcció.Institut Juan d'Herrera, SEdHC, Universitat de Sevilla, Junta Andalusia, COAAT Granada, CEHOPU.
  95. ↑ 95,0 95,1 Rafael Manzano Martos i Antonio Gámiz Gros (2008). L'arquitectura i el paisage de Sevilla en les fotografies de J. Laurent. Sevilla Artística i Monumental, 1857-1880., Fundació Mapfre, pp. 64-65. ISBN 978-84-9844-114-7.
  96. ↑ Cómez, 1996, p. 88.
  97. ↑ Cómez, 1996, p. 89.
  98. ↑ 98,0 98,1 Reche García, 2014, p. 26.
  99. ↑ María Dolores Robador. «Restauració del pati i jardí del Príncip denominats aixina pel naiximent del príncip don Juan, fill dels Reis Catòlics». Apunts de l'Alcázar. Alcázar de Sevilla. Consultat el 12 de març de 2021.
  100. ↑ 100,0 100,1 Concepció Rodríguez Moreno(2006).Bolletí de la Real Acadèmia de Belles arts de La nostra Senyora dels Oixos de Granada.(13)
  101. ↑ 101,0 101,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Centre Internacional. Universitat de Sevilla. Consultat el 27 de novembre de 2011.
  102. ↑ 102,0 102,1 102,2 102,3 Antonio Reche García (2014). Sevilla... en el seu lunita plateada, Punt Roig, p. 25. ISBN 9781629347431.
  103. ↑ «», El País.
  104. ↑ Reche García, 2014, p. 24.
  105. ↑ «[6]», Diari de Sevilla.
  106. ↑ «», Diari de Sevilla.
  107. ↑ Rafael Cómez Ramos(2008).Mitteilungen der Carl Justi-Vereinigung.
    48-64. ISSN 0946-2821
  108. ↑ 108,0 108,1 108,2 108,3 108,4 108,5 108,6 108,7 108,8 M. A. Garrot i M. D. Dobador (2013). Itinerari explicatiu pels edificis mudéjares de Sevilla que conserven portes en lacerías, pp. 227-234. ISBN 978-84-15321-74-3.
  109. ↑ 109,0 109,1 109,2 109,3 Cómez, 1996, p. 60.
  110. ↑ Violeta Jiménez. «», Diari de Sevilla.
  111. ↑ Cómez, 1996, p. 55.
  112. ↑ Museum with no frontiers. «Cúpula dels Torrijos». Consultat el 26 de març de 2014.
  113. ↑ Ana Marín Fidalgo(2011).Temes d'estètica i art.(25)
    80-94.Consultat el 27 de novembre de 2016.ISSN 0214-6258
  114. ↑ Cómez, 1996, p. 50.
  115. ↑ 115,0 115,1 Rafael Cómez Ramos(2006).Història. Institucions. Documents.(33)
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 David Nogales RacóE-Spania.Consultat el 28 de novembre de 2016.
  117. ↑ 117,0 117,1 117,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Art Guies. Consultat el 30 de novembre de 2016.
  118. ↑ Cómez y 1996, 63.
  119. ↑ 119,0 119,1 Cómez y 1996, 65.
  120. ↑ Cómez y 1996, 68.
  121. ↑ 121,0 121,1 121,2 121,3 Antonio Morente. «», El Correu d'Andalusia.
  122. ↑ 122,0 122,1 Juan Carlos Ruiz Souza(2012-2013).Alcanate. Revista d'Estudis Alfonsíes.(8)
    221 - 259.ISSN 1579-0576
  123. ↑ Rafael Cómez (2001). Arquitectura alfonsí, ABC, pp. 151-152. ISBN 84-95139-51-0.
  124. ↑ Cómez, 2001, p. 159.
  125. ↑ Alfonso Pleguezuelo(2013).Apuntes de l'Alcasser.(14)
    216-232. ISSN 1578-0619
  126. ↑ Alfonso Pleguezuelo Hernández i Sebastián Fernández Aguilera(2020).Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(20)
    108-125.
  127. ↑ Cómez, 2001, p. 160.
  128. ↑ Cómez, 2001, p. 158.
  129. ↑ Manuel J. Fernández. «», El Correu d'Andalusia.
  130. ↑ Juan Fernández Lacomba(2016).Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(17)
    168-192.
  131. ↑ «», Diari de Sevilla.
  132. ↑ «», Enciclopèdia, Museu del Prat. Consultat el 2 de decembre de 2016.
  133. ↑ Concha Herrero Carretero (2010). «La Casa de la Llonja i la Fàbrica de Tapissos de Sevilla. 1730-1733», Sevilla i cort: les arts i el lustre real (1729-1733), pp. 105-112. ISBN 978-84-96820-35-7.
  134. ↑ Morals, Alfredo; Sanz, {{{nom2}}}; Serrera, {{{nom3}}}; Valdivieso, {{{nom4}}}. Diputació de Sevilla (ed.). Guia artística de Sevilla i la seua província, pp. 70-76. ISBN 84-7798-210-4.
  135. ↑ Bo Manso, 2000, p. 60.
  136. ↑ Baena Sánchez. Els jardins de l'Alcasser de Sevilla entre els sigles XVIII i XX, Diputació de Sevilla. ISBN 84-7798-199-X.
  137. ↑ «a-isabel-ii-en-les-millors-taronges-del-alcazar-de-sevilla/50001111-4483570 », EFE.
  138. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Professors Carlos Romero Zarco i Pilar Fernández Pedra. . Universitat de Sevilla. Consultat el 3 de decembre de 2016.
  139. ↑ 139,0 139,1 Bo Manso, 2000, p. 88.
  140. ↑ Patronat del Real Alcasser de Sevilla i de la Casa Consistorial (ed.). Els jardins del Real Alcasser de Sevilla. Història i arquitectura des del Medievo islàmic al sigle XX. ISBN 978-84-933080-8-7.
  141. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Sevillanísimo. Consultat el 3 de decembre de 2016.
  142. ↑ 142,0 142,1 Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(4)Consultat el 17 de decembre de 2016.
  143. ↑ 143,0 143,1 143,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Alcasser de Sevilla. Consultat el 3 de decembre de 2016.
  144. ↑ «», Diari de Sevilla.
  145. ↑ 145,0 145,1 145,2 145,3 145,4 145,5 145,6 145,7 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Alcasser de Sevilla. Consultat el 3 de decembre de 2016.
  146. ↑ 146,0 146,1 146,2 Bo Manso, 2000, p. 92.
  147. ↑ 147,0 147,1 «Jardí del Llaberint Vell o Jardí de la Creu – Garden of the Old Labyrinth or Garden of the Cross». Alcasser de Sevilla. Consultat el 21 de giner de 2024.
  148. ↑ «Tríptic». Alcasser de Sevilla. Consultat el 21 de giner de 2024.
  149. ↑ 149,0 149,1 149,2 149,3 María Dolores Robador GonzálezInformes de la Construcció.58
    17-32. ISSN 0020-088
  150. ↑ Bo Manso, 2000, p. 83.
  151. ↑ Javier Macías. «[7]», ABC de Sevilla. Consultat el 12 de març de 2021.
  152. ↑ Bo Manso, 2000, p. 96.
  153. ↑ Bo Manso, 2000, p. 97.
  154. ↑ 154,0 154,1 154,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pla especial de protecció del conjunt històric de Sevilla. Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sevilla.
  155. ↑ José María Castro Forts(2016).Universitat de Sevilla.
  156. ↑ 156,0 156,1 <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMenéndez Roures2008">Menéndez Roures (2008). La chafada del marqués de la Vega Inclán en Sevilla, Diputació Provincial de Sevilla, p. 109. ISBN 978-84-7798-268-5.
  157. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pla especial de protecció del conjunt històric de Sevilla. Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sevilla.
  158. ↑ «[8]», El País.
  159. ↑ 159,0 159,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pla especial de protecció del patrimoni de Sevilla. Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sevilla.
  160. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Diari de Sevilla.
  161. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pla especial de protecció del patrimoni de Sevilla. Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sevilla.
  162. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Juan Lamillar. . El Cultural.
  163. ↑ Sergio Rodríguez Estévez, María Sales Mendoza Mur, Francisco José Pazos García i Juan Alberto Romero Rodríguez(2014).Apuntes de l'Alcasser de Sevilla.(15) ISSN 1578-0619
  164. ↑ Alberto García Reis. «[9]», ABC de Sevilla.
  165. ↑ 165,0 165,1 Juan Parell. «[10]», Diari de Sevilla.
  166. ↑ Ana Marín Fidalgo (1988). Vermondo Resta, Secretariat de Publicacions de la Diputació de Sevilla, p. 113 i següents. ISBN 84-7788-021-7.
  167. ↑ Francisco Ollero Lobato (2010). «L'arquitectura en Sevilla durant el Lustre Real», Sevilla i cort: les arts i el Lustre Real (1729-1733), Casa de Velázquez, p. 89. ISBN 978-84-96820-35-7.
  168. ↑ Fernán Cavaller (Cecilia Böhl de Faber) (2012). L'Alcasser de Sevilla, Facediciones, p. 11. ISBN 978-84-9986-412-9.
  169. ↑ Rubio Jiménez y Piñanes García-Oloraves, 2014, pp. 92-94.
  170. ↑ Rubio Jiménez y Piñanes García-Oloraves, 2014, pp. 179 i 257.
  171. ↑ «Ladies and Gentlemen Visiting a Pati of the Alcázar of Seville». Meadows Museum. Dallas. Consultat el 27 de novembre de 2022.
  172. ↑ Rubio Jiménez y Piñanes García-Oloraves, 2014, pp. 261-262.
  173. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Consultat el o de decembre de 2016.
  174. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Museu del Prat. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  175. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  176. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  177. ↑ «», El País.
  178. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Espanya és Cultura. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  179. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Ministeri de Cultura, Espanya. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  180. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Consultat el 4 de decembre de 2016.
  181. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Four Square.
  182. ↑ «», El Món.
  183. ↑ Ismael G. Cabral. «», El Correu d'Andalusia.
  184. ↑ «», El País.
  185. ↑ Pla de treball del rodage de “Joc de Trons” [11] archivat en Wayback Machine. Alcasser de Sevilla
  186. ↑ «atre-jugue-trons-roda-este-divendres-sevilla-201610280746_notícia.html ». Consultat el 23 d'agost de 2017 (en és-ES).
  187. ↑ «on-es-rodo-la-monja-guerrera.html On es va rodar La Monja Guerrera: Els llocs de rodage en Andalusia». Atles of Wonders. Consultat el 8 de juliol de 2020.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Laboratori d'Art.Universitat de Sevilla.(2)
3-14.Consultat el 20 de juliol de 2021.
  • Blanco White (1975). Antonio Garnica (ed.). Autobiografia de Blanco White, Publicacions de l'Universitat de Sevilla.
  • Fernández Albéndiz (2005). Imàgens i representacions del poder. Les visites reals en la Sevilla del sigle XIX. Tesis doctoral dirigida per Rafael Sánchez Mantero, Universitat de Sevilla.
  • Fernández Albéndiz (2007). Sevilla i la monarquia. Les visites reals en el sigle XIX, Secretariat de Publicacions de l'Universitat de Sevilla. ISBN 978-84-472-0911-8.
  • (2014) Joaquín Domínguez Bécquer. El guardià del Real Alcasser de Sevilla, Institut de la Cultura i les Arts de l'Ajuntament de Sevilla. ISBN 978-84-9247-79-7.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Real_Alcasser_de_Sevilla&oldid=853106»