Junta Suprema Central
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
_-_Prado.jpg){kind=link}
La Junta Central Suprema i Gubernativa del Regne, constituïda el 25 de setembre de 1808 en Aranjuez, va anar un orgue que va eixercir els poders eixecutiu i llegislatiu espanyols durant l'ocupació napoleònica d'Espanya. Es componia de representants de les juntes que s'havien format en les províncies espanyoles. Es va traslladar a Sevilla en decembre de 1808 i a la Real Illa de León en giner de 1810.
La Junta Suprema Central es va dissoldre i es va crear el Consell de Regència d'Espanya i Índies en 1810, que va organisar les Corts. El 24 de setembre de 1810 es va celebrar la primera sessió de les Corts en l'Illa de León. A partir del 24 de febrer de 1811 es varen reunir en Càdis.[1] Les Corts de Càdis varen redactar la primera constitució d'Espanya el 19 de març de 1812. En octubre de 1813 va haver un nou trasllat a l'Illa de León i, en giner de 1814, a Madrit.
Invasió napoleònica
[editar | editar còdic]En virtut del Tractat de Fontainebleau de 1807, per a invadir Portugal i repartir-ho entre França i Espanya, les tropes franceses varen travessar la península ibèrica. Una volta somés Portugal, les tropes franceses varen continuar entrant en Espanya, pero en lloc de continuar transitant cap a Portugal, varen ser ocupant, sense cap respal del Tractat, diverses localitats, com Burgos, Salamanca, Pamplona, Sant Sebastià, Barcelona o Figueres. El total de soldats francesos acantonats en Espanya ascendia a uns 65 000, que controlaven no solament les comunicacions en Portugal, sino també en Madrit i la frontera francesa.
Alguns autors no descarten l'idea d'un tractat amagat, del que no hi ha prova alguna, pel que Manuel Godoy ya coneixeria que, segons els plans de l'emperador, 100 000 soldats francesos ocuparien Espanya. Esta ocupació «amistosa», no obstant, va terminar per alarmar al propi Godoy. En març de 1808, tement-se lo pijor, la família real es va retirar a la localitat d'Aranjuez para, en cas de necessitat, seguir camí cap al sur, cap a Sevilla, despuix cap a Càdis i, finalment, embarcar-se para Amèrica, com ya havia fet la família real portuguesa.
El 17 de març de 1808 es va produir el Gresca d'Aranjuez, que va provocar la caiguda de Godoy, l'abdicació de Carlos IV i la pujada al tro de Fernando VII. Madrit va ser ocupada per les tropes franceses del mariscal Murat el 23 de març, que va ser rebut per Fernando com a aliat, confiant encara en que Napoleón compliria el Tractat de Fontainebleau.
Pero l'emperador ya havia advertit que en Espanya existia un clar buit de poder polític, puix tant Carlos com Fernando acodien a ell per a demanar respal a les seues respectives pretensions, a lo que cal afegir la ventaja militar que li otorgava l'ocupació de numeroses places espanyoles per les tropes imperials i l'eixida de les tropes espanyoles cap a Portugal. Despuix de convocar a pare i fill a Bayona, a on va aplegar Fernando el 20 d'abril (deixant en Madrit com el seu representant a una Junta de Govern), i als seus pares, Carlos IV i María Luisa de Parma, el 30 d'abril, va obtindre d'ells l'abdicació al seu favor, el 5 de maig de 1808, despuix de la qual cosa va cedir la Corona al seu germà José I Bonaparte. Posteriorment, Fernando VII i el seu pare Carlos IV varen ser retinguts per Napoleón i, posteriorment, duts al Castell de Valençay.
Alçament en Espanya
[editar | editar còdic]El 2 de maig de 1808 va tindre lloc un alçament popular i militar en Madrit contra els militars francesos, que es va saldar en uns fusilaments massius per part de les tropes napoleòniques. En este context revolucionari, varen sorgir entre maig i juny juntes en moltes capitals de província d'Espanya, cada una en els seus eixèrcits, els seus depòsits i les seues finances.
l'afrancesamiento del Consell de Castella, que va acceptar en primer moment el mandat de Napoleón, va provocar conflictes ideològics en les juntes, que el seu poder aumentava parell al respal del poble, fins que, finalment, va deure resignar-se a que anaren estes, més numeroses, les que conseguiren la sobirania.
Junta d'Astúries
[editar | editar còdic]El poble d'Astúries es va sublevar contra Murat. Els principals líders en esta regió varen ser Joaquín de Navia-Osorio i Miranda, marqués de Santa Creu de Marcenado, Manuel de Miranda i Ramón de Pla Posa't, canonge. El 24 de maig es va constituir la Junta General del Principat d'Astúries en Oviedo, en el marqués de Santa Creu de Marcenado com a president. El dia 25 la Junta va declarar la guerra a Napoleón.[2] Esta Junta va crear una comissió per a solicitar respal d'Anglaterra, en la que varen estar Andrés Ángel de la Vega Infanzón i José María Queipo de Pla Ruiz de Saravia. Varen eixir en barco des de Gijón el 30 de maig i el 12 de juny, en Londres, el ministre d'Exteriors, George Canning, va assegurar el seu respal per escrit. Anglaterra va manar a Astúries al major general sir Thomas Dyer, en atres dos oficials, per a ajudar a la resistència espanyola.[3]
Junta de Valéncia
[editar | editar còdic]El 23 de maig el poble de Valéncia es va rebelar contra els francesos. El 25 de maig es va crear la Junta Suprema de Valéncia, presidida pel capità general, el comte de la Conquista.[4]
Junta de Galícia
[editar | editar còdic]El 30 de maig es va constituir la Junta Suprema del Regne de Galícia, en La Corunya, que va enviar a Astúries a comunicar l'alçament a Francisco Bermúdez de Castro i Sagne.[5] Anglaterra va manar a La Corunya al diplomàtic Charles Stuart.[6]
Junta de Sevilla
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El 27 de maig de 1808, baixe la presidència del prestigiós ex secretari d'Estat Francisco de Saavedra, es va crear la Junta de Sevilla, calificant-se a sí mateixa com a «Suprema Junta de Govern d'Espanya i Índies»,[7] lo que va causar en atres juntes cert desfici per lo presuntuoso del nom;[8] no obstant, este nom va donar una image d'unitat i de Sevilla com la capital de l'Espanya lliure dels francesos.[9] La Junta sevillana va tindre un periòdic, la Gasseta Ministerial de Sevilla, a on donava conte de la formació de la Junta i les seues activitats.[10] Saavedra va començar a reorganisar de colp i repent l'aparat de l'Estat, aixina com a establir un orde jeràrquic en les atres juntes peninsulars.
El 6 de juny, la Junta, baixe la presidència de Saavedra, va emetre la Declaració de Guerra a l'Emperador de França, Napoleón I.[11]
A nivell internacional, varen decidir enviar al militar Adrián Jácome de Ricardos, adepte al duc de Kent, i al cap d'esquadra, Juan Ruiz de Apodaca, a Londres a buscar l'aliança en els anglesos. Estos varen eixir el 17 de juny del port de Càdis en el navío anglés La Venjança.[12] Al mateix temps va enviar a Càdis a Eusebio de Herrera i Rojas, Pedro de Creus i Jiménez i Enrique Macdonell per a parlar en l'almirant Cuthbert Collingwood. També es va estudiar que Anglaterra ajudara a evacuar als soldats espanyols de l'expedició espanyola a Dinamarca, que havien segut enviats allí fa mesos per a ajudar a Napoleón. En el barco La Venjança anava també Rafael Llop, al que se li va donar l'orde de passar al Bàltica per a intentar ajudar a les tropes en territori danés.[12] La comissió va aplegar a Londres el 14 de juliol de 1808, a on també estaven els delegats d'Astúries des de fa un més.[13]
El 15 de juny es varen enviar missives a Amèrica per a explicar-los l'ocupació espanyola i la resistència de Sevilla, ans que Napoleón els donara la seua versió dels fets.[14] Al mateix temps, es pretenia mantindre la llealtat de les distintes juntes creades en Ultramar, recelosas davant els precipitats acontenyiments. A tot açò va ajudar el gran prestigi de que gojava en Amèrica el president de la Junta, despuix del seu pas com comissionat regio i intendent per aquelles latitut. El resultat va ser un èxit, obtenint-se recobres econòmics des d'Amèrica i el manteniment del comerç en el port de Càdis durant tot el conflicte.
L'1 de juny es va enviar a Portugal al comerciant Joaquín Rodríguez per a que convencera als lusitans d'alçar-se contra els francesos.[15] Açò va donar resultat. El 20 de juny, el general francés Jean-Andoche Junot va desarmar a les tropes espanyoles en Lisboa. No obstant, 170 soldats voluntaris tarraconense varen escapar i, despuix de combatre en els francesos pel camí, varen aplegar a Sevilla.[16] Els soldats espanyols que hi havia en Porto, que encara eren més numerosos, varen partir per a Galícia. Els propis portuguesos, sugerits per l'iniciativa, es varen rebelar contra els francesos i varen enviar a varis comissionats de l'Alentejo a tractar de l'assunt en la Junta sevillana i a demanar ajuda i varen oferir, ademés, molts llocs defensius que tenien en el Guadiana.[17] Al començament de juliol varen aplegar bones notícies de Portugal. Tot el nort estava en insurrecció i en Porto s'havia format una Junta a semblança de les espanyoles.[18]
Les tropes napoleòniques varen ser descendint cap al sur i ya passaven Serra Morena. Llavors la Junta sevillana va enviar infanteria i cavalleria al comandant encarregat de combatre als francesos per aquella part, Pedro Agustín Echévarri. Ademés, es va enviar un chicotet tren en artilleria, municions i mules carregades a la defensa d'Andalusia. Els espanyols serien derrotats en Alcolea, i la notícia aplegaria a Sevilla el 8 de juny, generant alarma entre la població.
No obstant, en Sevilla, Francisco de Saavedra va continuar en els seus esforços organisant tropes i qüestions polítiques. Va decidir enviar una posta al que seria el seu amic, el general Castanys, per a que s'afanyara en vindre, nomenant-ho comandant de l'Eixèrcit. El general Castanys es va detindre en el poble malagueny de Ronda per a tractar assunts d'auxili en el governador britànic de Gibraltar. No obstant, el correu no va ser necessari, perque quan anava a partir el general va aplegar a Sevilla i va tractar en el propi Saavedra de les operacions que anava a portar a terme i varen decidir marchar-se abdós a Carmona, que va ser punt de partida de moltes tropes i a on devien reunir-se totes. Abdós varen dissenyar l'estratègia militar per a frenar a l'eixèrcit francés.
En eixe moment varen rebre notícies de Càdis sobre les accions navals proyectades per Saavedra contra l'esquadra francesa de Rosilly. Per mig de la qual s'obté en la batalla de la Poza de Santa Isabel la primera victòria sobre els francesos, fet d'especial rellevància que va permetre pujar l'ànim de les tropes espanyoles, aumentar la flota militar espanyola, aixina com lliberar per als espanyols l'estratègica baïa de Càdis. Al poc temps es va presentar Santiago Withingham, en nom de l'almirant Collingwood i el general Spencer, ratificant l'aliança britànica, aixina com oferint 6000 o 7000 hòmens. No es va fer us d'este oferiment pero a la Junta li va servir de respal moral.[19]
En Carmona s'estava formant un eixèrcit de 24 000 hòmens i 2000 cavalls. No obstant, encara no s'havien juntat suficients per a frenar a les tropes de Dupont, que contava en 18 000 hòmens. En El Port de Santa María havien desembarcat de 4000 a 5000 anglesos, que esperaven a ser més per a atacar Portugal. Es varen escriure cartes per a que foren interceptades per l'enemic i es va fer córrer la veu de que hi havia un contingent de 14 000 a 15 000 anglesos en ajuda dels espanyols. Posteriorment, es varen unir a l'eixèrcit cossos de Ronda, Càdis i lanceros de Jerez de la Frontera. El president Saavedra va retornar a Sevilla el 14 de juny, a on va dir a la Junta que l'eixèrcit anava ya per 18 000 hòmens.[20] Posteriorment, el gros de les tropes espanyoles es va traslladar a Utrera, a on es va instalar el quarter general. L'eixèrcit va ser ampliant-se en la participació de molts municipis d'Andalusia, com a Ronda, Càdis i Jerez de la Frontera.
La Junta Suprema de Valéncia va redactar un manifest el 16 de juliol[21] en el que el moviment juntista justificava la creació de la Junta Suprema Central, apelant a l'iniciativa d'atres països europeus també invadits per l'emperador gal. Del manifest, ademés, cal resenyar la cridada a la seua constitució per a poder rebre l'ajuda britànica d'una manera més eficient, el rebuig a la participació de les juntes locals i, en especial, el temor a l'independència de les colónies americanes.
A la Junta sevillana aplegaven notícies positives de tota Espanya: la Junta d'Astúries dia estar organisant un eixèrcit de 20 000 hòmens al mando de Joaquín de Navia-Osorio i Miranda, marqués de Santa Creu de Marcenado,[22] la Junta de Valéncia assegurava que les seues forces passaven ya de 80 000 combatents i la de Galícia dia que estava formant a tota pressa un de 40 000 a 50 000 hòmens. En Catalunya, Aragó, Mallorca i Menorca també es va organisar fortament la resistència.[23]
El 14 de juliol va aplegar a la Junta de Sevilla un correu en notícies de l'eixèrcit. Este s'havia reunit en Bujalance i va marchar a Porcuna, a on l'11 es trobaven tots els generals. Allí es varen incorporar i varen mesclar les tropes de Sevilla en les de Granada, es va formar el pla d'atac i es varen distribuir els mandos. Es tractava d'un eixèrcit de 32 000 hòmens.[24]
El 15 de juliol aplega a Sevilla un comissionat de la Junta de Galícia dient que les juntes de Galícia, León i Astúries estan d'acort en crear una capital política i que es presentarien en els seus representants en el punt de reunió acordat. Sevilla va contestar que estava d'acort en ser el cos central propost, i el comissionat de Galícia va partir para Còrdova, Granada i Múrcia.[25]
La batalla de Bailén
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Batalla de Bailén.
.jpg){kind=link}
Les tropes espanyoles varen conseguir derrotar a Dupont en la Batalla de Bailén, en Jaén, el 19 de juliol de 1808. El 9 d'agost es va celebrar en la Catedral de Sevilla la gran funció per la victòria de Bailén a la que va assistir la Junta, el general, tota l'oficialitat, i una multitut del poble.[26] El 12 es varen celebrar exequias solemnes pels militars fallits en eixa acció.[26] Entretant, la Junta es va centrar en formar un segon eixèrcit per a auxiliar les operacions del primer. Est va participar en la Batalla de Somosierra.[18]
Davant la transcendència de la derrota, la primera en camp obert de l'eixèrcit imperial francés,[27] Napoleón va decidir manar al seu "Gran Armée" a finals d'eixe any. Mentrestant, el poble i l'eixèrcit varen celebrar la victòria, deixant-se dur per l'eufòria i confiant en les seues possibilitats.[28]
Despuix de la victòria en la batalla de Bailén, el sentiment patriota va recórrer bona part del país, fent caure en la trampa, no solament al poble, sino a molts generals, de que la guerra ya estava guanyada. No obstant, eixa important victòria va ser seguida per les derrotes en les batalles d'Espinosa[29] o de Gamonal.[30]
Vore també
[editar | editar còdic]- Guerra de l'Independència Espanyola
- Corts de Càdis
- Constitució espanyola de 1812
- Fernando VII
- Caps d'Estat en Espanya que no varen ser monarques
Referències
[editar | editar còdic]
- ↑ «Talles Generals i extraordinàries. 1810-1813. Ordinàries 1813–1814 i 1814». Congrés dels Diputats d'Espanya. Consultat el 22 de novembre de 2020.
- ↑ Queipo, 1974, pp. 150-153.
- ↑ Queipo, 1974, pp. 155-157.
- ↑ N. MitskinLes nostres Idees: teoria, política, cultura. En Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.(10)
- 52-67.
- ↑ Queipo, 1974, p. 158.
- ↑ Queipo, 1974, pp. 165-166.
- ↑ Manuel Morán Orti(1991).Ahir.(1)
- 13-36.ISSN 1134-2277.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 31.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 25 i 31-32.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 32-33.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 35.
- ↑ 12,0 12,1 Saavedra, 2011, pp. 138-147.
- ↑ Stampa, 2011, pp. 88-89.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 135.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 99-100.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 147.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 240.
- ↑ 18,0 18,1 Saavedra, 2011.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 244.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 246-249.
- ↑ Circular de la Junta de Valéncia solicitant la formació de la Junta Central [1] archivat en Wayback Machine., Valéncia, 16 de juliol de 1808.
- ↑ Consell Regional d'Astúries.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 263.
- ↑ Saavedra, 2011, p. 286.
- ↑ Saavedra, 2011, pp. 287-288.
- ↑ 26,0 26,1 Saavedra, 2011, p. 229.
- ↑ Batalla de Bailén i els seus resultats
- ↑ Blanco White, 1822.
- ↑ Referències sobre la batalla d'Espinosa.
- ↑ Referències sobre la batalla de Gamonal. [2] archivat en Wayback Machine.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- De Saavedra (2011). Manuel Moreno Alfonso (ed.). La Rebelió de les Províncies en Espanya. Els grans dies de la Junta Suprema de Sevilla. 1808-1810, Alfar. ISBN 9788478984060.
- Blanco White (1822). «Ecos de la victòria de Bailén», Cartes sobre Espanya.
- De la Cierva, Ricardo (1980). Història general d'Espanya, Planeta. ISBN 84-85753-03-8.
- Leopoldo Stampa Piñeiro (2011). Pólvora, argent i boleros: memòria d'embaixades, saquejos i pasatiempos relatats per testics i combatents de la Guerra de l'Independència. 1808-1814, Marcial Pons i Ministeri de Cultura d'Espanya. ISBN 978-84-92820-36-8.
- Queipo de Pla i Ruiz de Sarabia (1974). Guerra de l'Independència. 2 de maig de 1808, Círcul dels Amics de l'Història i Ferni Genève.
- Pardos, José Luis (2012). El modernizador: una aproximació a Floridablanca, Fundació Els Àlbers i Universitat de Múrcia. ISBN 978-84-7684-774-9.
- Ros (1998). Els fantasmes de l'Alcasser de Sevilla, Castillejo. ISBN 84-8058-091-7.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Junta Suprema Central» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.