Afrancesado

Archiu:Joseph-Bonaparte.jpg

José I d'Espanya

Es va denominar afrancesados o josefinos als espanyols que havien colaborat en el rei José I Bonaparte durant la guerra de l'Independència espanyola. Els «patriotes» i defensors dels drets de Fernando VII, «captiu» en França, li donaven un sentit pijoratiu, negaven la llegitimitat establida en l'estatut de Bayona com a «rei d'Espanya i Índies» i li cridaven el «rei intrús». L'immensa majoria dels «afrancesados» varen eixir d'Espanya en 1813 despuix del fi de la Monarquia josefina, formant el primer exili de la història contemporànea d'Espanya, pero varen retornar durant la década ominosa formant part de l'absolutisme restaurat.

Com ha subrallat Manuel Moreno Alonso, en la seua obra "Traïdors davant el Poble", en definitiva es tractaria de fer una història equivalent a la de “bons” i “mals”, ya que afirma que «en l'excepció dels moros i els judeus d'atres époques, ningú en veritat va ser injuriat en tanta saña com ells els afrancesados. No es va voler admetre la seua idea de que, acceptant al nou rei, s'evitava tant l'anarquia com la guerra, al mateix temps que podia millorar-se el bon govern de la nació». El «patriota» Antonio de Capmany els va calificar de «fastidiosa torba de sabihondos, ideòlecs, filòsofs, humanistes i politècnics».

Segons Manuel Moreno Alonso, l'us del terme «afrancesado» per a referir-se peyorativament als partidaris del rei José I és relativament tardà puix no va escomençar a difondre's fins a 1811. Abans d'eixa data s'havien utilisat expressions com a «traïdors», «infels» o «juramentados» (este últim terme, una resonància del francés assermenté, calificatiu utilisat per a designar als sacerdots que havien jurat la Constitució civil del clero).

Definició

El terme «afrancesado» en sentit ampli s'ha aplicat a aquelles persones influïdes —de forma «exagerada», segons el DRAE— per les idees i les costums d'orige francés. En sentit estricte, el historiador Miguel Artola ha identificat el «afrancesamiento» polític i material ―que diferencia de l'ideològic i intelectual propi, segons ell, dels lliberals de les Corts de Càdis― en el colaboracionisme, un fenomen «etern». Si els «colaboracionistes» són «les gents que per diversos motius consideren un deure unir-se al invasor per a vore salvar lo que es puga de la nació, i inclús en alguns casos per a medrar personalment», «en Espanya es diuen afrancesados a les gents que, quan la dominació francesa, varen ocupar càrrecs, varen jurar fidelitat a l'intrús [José I Bonaparte] o varen colaborar en els ocupants en fins diversos».

Per a precisar encara més el concepte de «afrancesado» en sentit estricte, Artola propon distinguir entre els «afrancesados» pròpiament dits, que «per íntima i lliure determinació» es varen sumar al proyecte reformiste que representava José I ―«no intenten una revolució, únicament volen una evolució progressiva, que els permeta aplicar al Govern les teories del afrancesados, que la mort de Carlos III truncara»―, i els simples «juramentados», «que varen complir les órdens que varen rebre sense discutir el seu orige ni llegalitat», i açò per dos motius: «la por a la repressió i l'inexcusable necessitat de sobreviure a la prova». «Va haver molts juramentados i molt pocs afrancesados», afig Artola. Sobre els «juramentados» emet un dur juí: «no representen res, són totalment amorfos».

Juan López Tabar ha considerat encertada la distinció proposta per Artola entre afrancesados i simples juramentados. Estos últims varen constituir, com també va senyalar Artola, l'immensa majoria dels que «per pura necessitat varen optar per prestar jurament al nou monarca com un mal menor, especialment quan la seua existència econòmica depenia de l'Estat, cas de l'aparat burocràtic, que majoritàriament, va optar per esta fòrmula». «La seua colaboració no va passar en la major part dels casos d'un acatamiento resignat de la nova situació, formant solament eixe fondo anònim, neutre, del quadro de l'Espanya josefina». En canvi els afrancesados, a penes uns mills, «no només varen jurar al nou monarca, sino que de manera conscient i per la seua pròpia voluntat, varen ocupar càrrecs o varen colaborar d'alguna manera en els ocupants, be a l'objecte de recolzar la política del rei José, en qui veen un continuador del reformisme ilustrat, o, en el menor dels casos, per mer afany de medro». López Tabar ha realisat un cens dels afrancesados i ha conseguit identificar a 4172, dels quals 2416 provenen de l'administració (constituint el 57,9 % del total), 979 són militars, 252 eclesiàstics, 99 nobles i el restant, 426, particulars o d'una categoria que no s'ha pogut determinar.

En posterioritat a la Guerra de l'Independència, per a parlar del partidari de França o de lo francés (per eixemple, durant la Primera Guerra Mundial) es va usar més be el terme francófilo, desprovisto de les connotacions negatives de les que el terme afrancesado no s'havia després encara.

Història

Archiu:Juan Meléndez Valdés por Francisco de Goya.jpg

Retrat de Juan Meléndez Valdés per Francisco de Goya (1797). El poeta i juriste Menéndez Valdés va ser nomenat per José I Bonaparte membre del Consell d'Estat. Va morir en l'exili en 1817.

Les raïls dels afrancesados es troben en el despotisme ilustrat de Carlos III, segons Miguel Artola, fins al punt que afirma que «l'ilustrat de temps de Carlos III va ser el afrancesado de 1808… Per als afrancesados, Bayona no és més que un canvi de dinastia».

El 7 de juliol de 1808 José I Bonaparte, rei d'Espanya «per la gràcia de Deu i per la Constitució de l'Estat», va prestar solemne jurament en l'Ajuntament de Bayona (en francés), segons lo prescrit en la «Constitució de Bayona», aprovada el 30 de juny per la «Assamblea de Notables» convocada per Napoleón Bonaparte i a la que havien acodit 91 dels 150 diputats prevists. Despuix del jurament de José I, estos varen jurar a la seua volta fidelitat al nou monarca i alguns d'ells li varen assegurar que «Espanya sancera acolliria en entusiasme al nou sobirà» Pero lo cert era, com ha destacat Rafael Abella, que s'obria un profunt «cisma en el cos social hispà». «Front als que es dien a sí mateixos “patriotes” [que no reconeixien la llegitimitat de José I i defenien els drets de Fernando VII], va escomençar a nomenar-se despectivamente de “afrancesados” o “josefinos” als que es varen dispondre a colaborar en el règim encarnat per José I».

La majoria dels espanyols va rebujar al «rei intrús», pero com ha senyalat Manuel Moreno Alonso, «no tot el poble va estar en contra de José, perque va haver components fonamentals d'este, gent pertanyent a la classe mija, que des del primer moment en que es va produir l'alçament [que iniciaria la Guerra de l'Independència espanyola] va advertir que la resistència estava marcada pel fòc de la revolució social, “des dels pobles ―dirà un comerciant de Burgos―, desconeixent el seu verdader interés, varen preferir l'insurrecció i l'anarquia a la tranquilitat i bon orde”. Va ser el temor a estos “patriotes” lo que va decidir a gent del poble a colaborar finalment en l'Intrús». Aixina que, els partidaris de la monarquia josefina «no eren molts, pero constituïen l'èlit: l'oligarquia econòmica, bona part de l'aparat burocràtic ilustrat ―funcionaris, oficials de l'eixèrcit, ampli sector de l'alt clero― i la minoria ilustrada». No obstant, Moreno Alonso matisa que no totes les persones notables varen recolzar a José Napoleón I. «Centenars de famílies es varen marchar de la Cort des d'abans inclús d'aplegar Madrit, una volta que es varen produir els successos de maig».

Josep Fontana coincidix en Moreno Alonso quan afirma que el «caràcter popular de la resistència» al canvi de dinastia va ser lo que els va confirmar en la seua decisió de recolzar-la. Va ser el cas, per eixemple, dels ministres josefinos Miguel José de Azanza i Gonzalo O'Farrill, per a els qui les sublevació populars «varen donar indicis del horrorosa anarquia que amenaçava al regne, i est va ser un nou motiu per a que la gent sensata s'inclinara a abraçar un govern capaç de comprimir en la seua força al poble». Lo que succeïa, segons ells, no era més que una série de «asonadas i tumults populars» en els que «el vulgo desenfrenat» s'encarniçava contra les autoritats.

Els motius dels afrancesados

Segons Miguel Artola, els motius que varen moure als afrancesados a defendre la monarquia de José I varen ser de tres tipos: polítics, històrics i nacionals. Entre els motius polítics Artola senyala tres, que responen als «principis doctrinales dels afrancesados»: el monarquisme, que se situa per damunt de la fidelitat a una o una atra dinastia («Nos unim al sobirà que se nos manava servir i li vàrem anar fidels fins a l'últim moment», va afirmar el afrancesado Francisco Amorós); l'oposició a la revolució, a la «hidra de l'anarquia», «el major assot que Deu envia als pobles», segons Miguel José de Azanza, i que només el govern de José I podia detindre; i la «necessitat de reformes polítiques i socials», «que reclamen les lluites del sigle, que arreglen l'administració pública als sistemes coneguts per millors, consoliden el poder d'un Estat i asseguren la seua llibertat positiva i la seua glòria verdadera», com dirà Amorós.

Entre els «motius de tipo històric» Artola senyala que els afrancesados representaven la «tradicional orientació» de la política espanyola de «conseguir l'aliança de França per a defendre's front a Anglaterra» («¿Qué varen fer puix, els vocals de la Junta de Bayona firmant una Constitució, i els demés espanyols la varen acceptar, sino procurar traure totes les ventages possibles a favor de l'independència i llibertat de la nació, recolzats en raons de conveniència política, que l'experiència recent, i encara la d'un sigle sancer, havia fet conéixer com la més profitosa i necessària entre dos nacions a els qui la seua posició geogràfica els dicta la necessitat de viure unides?», varen escriure els afrancesados Gonzalo O'Farrill i Miguel José de Azanza). A lo que s'afegia la necessitat de preservar l'Imperi espanyol en Amèrica.

Archiu:MiguelJosedeAzanza.jpg

Miguel José de Azanza, va ser ministre del govern de José I. Va morir en l'exili en 1826.

Per últim, entre els «motius de conveniència nacional» Artola apunta dos: «l'afany natural d'evitar una guerra, de la que acertadamente pensaven havia d'eixir maltrecho el país, pugna que, per una atra part, consideraven innecessària» («La justícia d'una causa no basta per sí sola per a que una guerra siga convenient, i com a tal dega abraçar-se, i que les raons de la seua inconveniencia poden presentar-se tan provables i poderoses que, llunt de ser un crim, es faça un servici a la nació en evitar-la», varen escriure O’Farrill i Azanza) i «la ventaja que s'obtenia de posseir una administració espanyola, en lo que s'evitava que Espanya es transformara en una dependència francesa, totalment governada per funcionaris estrangers» («Si no haguérem eixercitat nosatres les ocupacions, s'hagueren donat als estrangers, polacs, alemans, italians i francesos, puix de tot va haver en els eixèrcits que varen fer la conquista, ¿i es creu que en tal cas hagueren segut més feliços els espanyols?. Responguen per mi els pobles i faça's el paralel dels països que varen ser governats militarment en aquells a on va poder el rei conservar algun influix i es vorà l'enorme diferència», va escriure el afrancesado Juan Antonio Llorente). D'ells va dir el mariscal Suchet: «Conscients de la situació del país, varen acceptar l'honrosa missió d'interpondre la moderació i la justícia entre els habitants i els soldats, i varen protegir els interessos dels seus compatriotes en una perseverança jamai desmentida».

Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, per la seua banda, han atribuït al rebuig de la «dinàmica de l'insurrecció» que els afrancesados recolzaren a la nova dinastia, «tractant d'evitar el perillós buit de poder». I ho varen fer per una raó doctrinal i una atra conjuntural. «L'alternativa de Bayona brindava una hipòtesis reformista, al mateix temps que representava una certa llínea de continuïtat en la transmissió de poders» i «ademés consideraven l'entramat polític sorgit de les juntes revolucionàries com un instrument poc sòlit per a opondre's a Napoleón. Per a este grup era inútil una oposició frontal, és dir, la guerra, davant unes tropes imperials incontestadas fins a llavors».

Juan Francisco Fonts ha senyalat que els afrancesados o josefinos, en la seua majoria de les classes miges i altes, varen recolzar a la Monarquia de José I per «el paper dels francesos com salvaguardes de la pau i l'orde» pero també per la possibilitat que oferia «de regenerar un país sumit en una profunda crisis històrica, sense trencar definitivament en el passat, pero introduint algunes reformes que molts consideraven inaplazables». Per la seua banda Juan López Tabar ha afirmat que els afrancesados «el va buidar de poder, associat a l'anarquia cada dia més incontenible en el poble i l'impossibilitat de resistir-se al poder omnipotent de l'Emperador, va fer que, des del seu patriotisme, optaren per recolzar a la nova dinastia en un intent d'evitar mals majors».

Segons Rafael Abella els que varen colaborar en el rei José I ho varen fer «moguts per dos raons primordials: primer per evitar una guerra que jujaven estèril contra Napoleón I, i segon per poder portar a terme un programa de reformes polítiques i socials de signe lliberal. La seua actitut apareixia a mig camí entre un reformisme ilustrat equidistant tant del despotisme absolutista com del caos revolucionari». Abella cita al dramaturc Leandro Fernández de Moratín que va recolzar a José I perque esperava d'ell «una extraordinària revolució capaç de millorar l'existència de la monarquia, establint-la sobre els sòlits fonaments de la raó, la justícia i el poder».

¿Traïdors?

Com ha senyalat Juan López Tabar, «des de que Fra Manuel Martínez publicara el seu famós anatema contra els afrancesados [afrancesados, Madrit, 1814], els seguidors de José I duen casi doscents anys marcats en l'estigma de la traïció». Martínez va escriure el seu fullet poc en acabant de que Fernando VII promulgara el decret de 30 de maig de 1814 que no els deixava retornar a Espanya:

Traïdors, sí, traïdors vos cridava a boca ompli l'Espanya tota; traïdors vos apellidar en els moments de reflexió i calma els mateixos conquistadors a els qui servíeu; traïdors vos crida hui el francés, l'alemà, l'anglés, el rus, el polac, i mal que vos pese el vostre nom transmigrará a la posteritat més remota ennegrit en el lleig dictat de traïdors.

Durant la primera mitat de el XIX no va estar absent una visió benevolente i conciliadora sobre els afrancesados, com la d'Estanislao de Kotska Bayo, qui en la seua Història de la vida i regnat de Fernando VII (Madrit, 1842) va escriure que «es varen vore despullats de la seua fortuna i condenats a mendigar la subsistència en Europa» «per haver previst en més talent que els seus conciutadans que només Napoleón podia llaurar sólidamente la felicitat de la pàtria», pero l'image que es va acabar imponent va ser la de Fra Manuel Martínez: es tractava d'uns personages ambiciosos i traïdors. Antonio Bofarull en la seua Història de la guerra de l'Independència en Catalunya va sentenciar que «quan tots els fills de la nació s'alcen unànims, qui no la senta o d'ella se separe, només l'epítet de traïdor o mal patricio es mereix». Qui finalment va fixar la seua image negativa definitiva va ser Marcelino Menéndez Pelayo, qui en la seua Història dels heterodoxos espanyols els va llançar duríssims atacs: «legió de traïdors, d'etern vilipendio en els anals del món, entre els que varen formar part principalísima casi tots els lliterats i abats volterianos i tota l'hez de mals flares i clercs femelluts i desalmado, recollida i agranada de tots els racons de l'Iglésia espanyola».

A principis de el XX varen aparéixer els dos primers intents de rehabilitar als afrancesados, sent objecte de dures crítiques perque la visió de Menéndez Pelayo (i la de Fra Manuel Martínez) era la que seguia predominant —de fet en 1903 el archivero Higinio Ciria es va queixar de que varen ser traslladats a Espanya els restants mortals de Moratín, de Meléndez Valdés i de Goya per a enterrar-los en un mausoleu perque en el seu lloc «hauríem degut cremar els seus restants i dispersar les cendres als quatre vents per a fer reflexionar als traïdors»—. En 1909 Carlos Cambronero en el seu llibre El rei intrús, dedicat al regnat de José I Bonaparte, va escriure sobre ells: «l'esperit imparcial i desapasionado de la crítica històrica deu alçar-los el terrible anatema que els seus contemporàneus varen pronunciar en l'exaltació de la guerra, puix Moratín i Meléndez Valdés no mereixen el calificatiu de traïdors». Tres anys despuix Mario Méndez Bejarano publicava Història política dels afrancesados, «el primer estudi sério que s'escrivia sobre el tema», segons Juan López Tabar. En el pròlec Méndez Bejarano va escriure: «En dedicar hui algunes llínees a la memòria d'estos desgraciats a els qui l'exaltació de les passions motejó de traïdors i impuros, colocant-los a modo de perpetu sambenito el nom de afrancesados, em proponc, posats els ulls en la justícia i inflamat el cor en amor a la pàtria, mostrar que Espanya no és breçol ni semillero de traïdors». Dos anys més tarde el diplomàtic Fernando d'Antón del Olmet, márqués de Dos Fonts, fidel a la visió de Menéndez Pelayo, acusava a Méndez Bejarano de haver-se lloc «al servici panegíric dels traïdors de 1808» i de ser el «defensor dels enemics de la pàtria», calcigant «sense ombra de compassió» «als infeliços patriotes». «El Sr. Méndez Bejarano és un poseso», concloïa.

La «rehabilitació» dels afrancesados —la superació de la «visió patriotera i distorsionada del fenomen del afrancesamiento»— es va produir gràcies als estudis de Miguel Artola i de Juan Mercader Riba. El primer va publicar el seu llibre Els afrancesados en 1953, en ple franquisme, i va contar en l'aval de Gregorio Marañón que va escriure el pròlec —el llibre seria reeditat en 1976, un any despuix de la mort de Franco—. En el llibre Artola va rebujar l'acusació de «traïdors» argumentant que la seua fidelitat «es dirigix no a Napoleón, ni a França, ni tan sols a José sobre la seua pròpia persona, sino únicament en tanto en cuanto representa la possibilitat de conseguir un bon govern». Artola els va considerar «gents alucinadas que en cap moment varen posseir clar sentit de la realitat política, europea i espanyola en 1808. La seua actuació va ser un error derivat de falses premisses i no una traïció». «Accepten una nova dinastia, pero jamai reconeixeran la desmembración del país ni l'ingerència estrangera», va afegir Artola. També va rebujar que els moguera l'ambició per enriquir-se com ho provaria que durant «els seus penosos sèt anys de desterro [1813-1820], cap d'ells, ni ministres, ni cortesanos, ni subalternos, va donar senyals de haver reunit grans fortunes en l'eixercite dels seus càrrecs».

En 2001 Juan López Tabar en el seu llibre Els famosos traïdors. Els afrancesados durant la crisis de l'Antic Règim (1808-1833) ha escrit: «La postura dels en avant cridats afrancesados va ser una mescla de possibilisme, resignació i oportunisme, pero també de sincer patriotisme». López Tabar cita al afrancesado Mariano Luis de Urquijo: «En el silenci de la nit quan el somi no ve, repàs la meua vida i res trobada de quina avergonyir-me, ni com a home públic, ni com a ciutadà espanyol».

Un cas especial ho va representar el afrancesado català Tomàs Puig que va defendre la separació de Catalunya d'Espanya i la seua incorporació al Imperi francés.

Bibliografia

• (1997) José Bonaparte, Barcelona: Planeta. ISBN 84-08-01954-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArtola1976">Artola (1976). Els afrancesados, Madrit: Turner. ISBN 84-85137-39-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBahamonde2011">Bahamonde (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Novales2020">Gil Novales (2020). El Trieni Lliberal, Saragossa: Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-071-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMoreno Alonso2008">Moreno Alonso (2008). José Bonaparte. Un rei republicà en Espanya, Madrit: L'Esfera dels Llibres. ISBN 978-84-9734-703-7.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLópez Tabar2001">López Tabar (2001). Els famosos traïdors. Els afrancesados durant la crisis de l'Antic Règim (1808-1833), Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 84-7030-968-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRújula2020">Rújula (2020). El Trieni Lliberal en la monarquia hispànica. Revolució i independència (1820-1823), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-9097-937-2.