Corts de Càdis

Jurament de les Corts de Càdis en l'Iglésia major parroquial de Sant Fernando, obra de José Casat del Alisal, exposta en el Congrés dels Diputats de Madrit.

Es coneix com a Corts de Càdis a l'assamblea constituent reunida en Càdis entre 1810 i 1814, durant la guerra de l'Independència espanyola i mentres la ciutat permaneixia sitiada per les tropes napoleòniques. La convocatòria, realisada pel Consell de Regència en compliment del mandat de la dissolta Junta Suprema Central, va respondre al buit de poder generat per l'invasió francesa i a la pressió de les juntes provincials que defenien la continuïtat de la sobirania espanyola. La seua instalació, el 24 de setembre de 1810, va proclamar la sobirania de les Corts i va reconéixer a Fernando VII com a rei llegítim d'Espanya, anulant qualsevol renúncia prèvia a la Corona. La reunió inicial va tindre lloc en l'Illa de León —posteriorment renombrada Sant Fernando— i, a mida que el sege francés es va intensificar, es va traslladar a la ciutat de Càdis en 1811.

El sege sobre Càdis (decembre de 1810-agost de 1812) va generar un clima d'intensa movilisació patriòtica que va enfortir les opinions més radicals i va consolidar un programa lliberal definit. Entre els decrets més rellevants es troben la proclamació d'igualtat de drets entre espanyols i americans, la llibertat d'imprenta, indústria i comerç, l'incorporació dels señoríos a la nació, l'abolició de la tortura, del comerç d'esclaus i de les proves de noblea per a accedir a l'Eixèrcit, aixina com la supressió del vot de Santiago, del Tribunal de l'Inquisició i l'inici de la desamortisació eclesiàstica i de bens comunals.

El guany central de les Corts va ser la promulgació de la Constitució de 1812, que va instaurar la sobirania nacional de manera radical, indivisible i inalienable, la divisió de poders, la llimitació del poder real per mig del vet suspensivo de només dos Corts successives, unicameralitat, responsabilitat ministerial, sufragi universal indirecte, garanties de drets individuals i llibertats fonamentals (igualtat davant la llei, dret de propietat, de petició, educació elemental i inviolabilitat del domicili) i la racionalisació de l'Administració de l'Estat per mig de la creació d'ajuntaments i diputacions provincials, control financer, nacionalisació de l'Eixèrcit i establiment de la milícia nacional. La Constitució, proclamada el 19 de març de 1812, va inaugurar una nova cultura política basada en la raó, la llibertat i l'igualtat, convertint-se en referent històric dels principis lliberals en Espanya.

No obstant, esta constitució va tindre curta duració per la ferma restauració de l'absolutisme per Fernando VII. Despuix de la seua tornada d'exili en 1814, el monarca va entrar per Valéncia i, des del Palau de Cervelló, va firmar el 4 de maig el decret d'abolició de la Constitució espanyola de 1812 i la dissolució de les Corts, posant fi a l'experiència constitucional. Este acte va obligar a l'exili a destacats lliberals, entre ells el sacerdot Joaquín Lorenzo Villanueva, qui havia eixercitat un paper actiu en la redacció constitucional i en reformes locals, com la restitució de Xàtiva com a capital de província. L'anulació de la Constitució va reflectir l'oposició del monarca a la llimitació de la seua poder i al control lliberal de l'Estat, marcant l'inici d'un periodo de conflictes polítics entre absolutistas i lliberals a lo llarc de el XIX en Espanya, i fomentant aixina els moviments independentistes dels territoris en Amèrica.

Història

Regions d'Espanya segons la representació de diputats en 1810 davant les Corts de Càdis. En roig els territoris pertanyents a la corona que no varen contar en representació directa.

Monument a les Corts de Càdis, en Càdis, Espanya.

Formació

AP

Napoleón Bonaparte accepta la rendició de Madrit (decembre de 1808).

Pla de Càdis i les seues afores (cap a 1813).

Al començament de la Guerra de l'Independència (1808-1814) els tumults populars s'acompanyen de la creació de Juntes provincials i locals de defensa i la formació dels seus propis òrguens de govern, puix a pesar de que sobre el paper el traspàs de la corona a Napoleón Bonaparte era irreprochable, molts espanyols no reconeixien la figura de José I Bonaparte, designat pel seu germà Napoleón, com a rei d'Espanya. Estes juntes tenien com a objectiu defendre's de l'invasió francesa i omplir el buit de poder. Estaven compostes per militars, representants de l'alt clero, funcionaris i professors, molts d'ells conservadors, per lo que a pesar de que l'orige del moviment fora revolucionari, la finalitat era sostindre la guerra contra l'imperi francés. En setembre cada una d'estes juntes provincials cedixen el seu poder a una Junta Central Suprema Gubernativa del Regne la qual es va a encarregar de coordinar el govern del país; de dirigir la defensa front als francesos (com la firma de l'acort d'aliança en Anglaterra). El 20 de novembre de 1809 les tropes franceses varen derrotar a l'eixèrcit de la Junta Central en la batalla d'Ocaña, i varen conseguir el pas franc cap a Andalusia. El fracàs militar de la Junta central resulta en la seua dissolució i donar pas a una regència en el mandat de convocar una reunió extraordinària a corts, per a continuar l'esforç per a la guerra, la qual cosa supon un atre fet revolucionari, ya que el dret a convocar corts era exclusiu de la corona.

La Junta es va retirar a Càdis i el 29 de giner de 1810, desacreditada per les derrotes militars i dividida per la forma en la que havien de portar a terme determinades qüestions de govern, es va dissoldre i va donar pas a un Consell de Regència format per cinc persones, i eixercida en nom de la sobirania o majestad de Fernando VII. Este Consell de Regència no era partidari de que es reuniren les Corts baix les circumstàncies del lloc de Càdis, tampoc estava d'acort en que no es convocaren els atres dos estaments el clero i la noblea, tampoc que s'amprara la fòrmula de diputats suplents, no elegits per les províncies, ni que els diputats electes per les províncies que representaven es arrogasen la sobirania de tota la Nació, que fins a llavors pertanyia al rei Fernando VII, al que es despullava del seu majestad sobirana. Pero per la forta reacció front a ella, es varen vore forçats a mantindre la convocatòria de les Corts.

Despuix d'intensos debats es va decidir que anaren unicamerales, i electes per un complicat sistema de sufragi indirecte. Es varen reunir per primera volta en Càdis, en l'Illa de León, el 24 de setembre de 1810. El seu primer reglament conté una de les primeres evidències de horaris regulats estacionalment, una pràctica que un sigle més vesprada va derivar en el canvi de hora.

Real Teatre de les Corts en l'Illa de León, hui dia Sant Fernando (Càdis), lloc de reunió, entre el 24 de setembre de 1810 i el 20 de febrer de 1811, de les Corts de Càdis.

Oratorio de Sant Felipe Neri, en Càdis. Les làpides commemoren el centenari de les Corts de Càdis que ací es varen reunir des del 20 de febrer de 1811 i varen aprovar la Constitució de 1812.

El bloqueig de la ciutat de Càdis, l'ocupació militar de l'Espanya ibèrica i la desconexió en l'Espanya americana, va impedir que se celebrara l'elecció en molts districtes i un elevat número de diputats va ser suplent de les corresponents províncies, elegit pels habitants residents en la ciutat. Poc més de trescents diputats varen participar en aquelles Corts, i entre ells abundaven els professionals lliberals i els funcionaris civils i militars, i un terç eren eclesiàstics.

Retrate de la moradura Luis María de Borbón, únic membre de la família real que va permanéixer en Espanya durant l'invasió francesa, i el Consell de la qual de Regència va presidir en 1813.

En estos primers passos del parlamentarisme encara no existien els partits polítics, pero la majoria dels diputats convocats en Càdis s'enquadraven en tres corrents. Els absolutistas també cridats pels lliberals els «serviles» per la seua sumissió a la corona, volien que la sobirania radicara exclusivament en el monarca, que el seu poder no devia tindre cap restricció, i consideraven que les Corts haurien de llimitar-se a recopilar i sistematisar les lleis. Els moderats o també cridats jovellanistas (del polític i pensador ilustrat Gaspar Melchor de Jovellanos), advocaven per una sobirania compartida entre el rei i les Corts, i això els convertix en els precursors del lliberalisme moderat i conservador que es va desenrollar en el XIX. Pensaven que les Corts devien ser bicamerals, acceptaven la divisió de poders i assumien bona part del programa reformiste de l'Ilustració. El tercer grup era el dels lliberals. No eren majoria, pero formaven un equip cohesionado, en notable formació intelectual i capacitat d'iniciativa. Entre les seues files figuraven el sacerdot Diego Muñoz-Torrero (el discurs inaugural del qual va supondre ya l'aprovació del primer decret en el que es fonamentaria la revolució política de Càdis: la sobirania nacional), l'advocat Agustín de Argüelles, el historiador Comte de Toreno, l'escritor i polític Antonio Alcalà Galiano i el poeta Manuel José Quintana. Més actius, militants i eloqüents que el restant dels grups, consideraven que la sobirania devia recaure exclusivament en la nació, representada en les Corts, i varen conseguir impondre les seues tesis encara que en importants concessions als atres grups.^{cita requerida}

El 24 de setembre de 1810, en el seu primer decret, les Corts varen proclamar que eren depositario del poder de la nació i que, per tant, s'erigien com a poder constituent, principi plasmat també en l'artícul tercer de la Constitució de 1812: «La sobirania residix essencialment en la Nació, i per lo mateixa pertany a esta exclusivament el dret d'establir les seues lleis fonamentals». Dita proclama entranyava la creació d'un orde jurídic i polític nou, revolucionari, puix subvertía els fonaments del pensament polític tradicional, que atribuïa la plena sobirania al rei. També establia un nou orde econòmic i social, puix la certea de que tots els ciutadans que integraven la nació eren iguals en drets i estaven subjectes a la mateixa llei obligava a liquidar els privilegis estamentals que conformaven la societat del Antic Règim. No obstant, per a que els lliberals impongueren la seua tesis varen deure buscar cert pactisme, conseguint que els serviles otorgaren certes concessions si al mateix temps rebien unes atres respecte a la conservació d'algun dels seus privilegis (com incloure alguns drets individuals a canvi de sacrificar la llibertat religiosa, per lo que Espanya seria un estat confessional).

La teoria política dels lliberals s'inspirava en distintes fonts: Montesquieu i l'escola de dret natural de el XVIII, el pensament ilustrat, les obres de Jeremy Bentham, etc. Per damunt de tot, era evident l'influència de la Revolució Francesa: tant de la Declaració dels Drets de 1789, com de la Constitució de 1791. No obstant, en plena guerra contra França, la revolució que impulsaven els lliberals no podia assumir com a pròpia l'inspiració gala. De fet, els lliberals es trobaven entre dos fronts, cercats en lo militar per les tropes napoleòniques i en lo ideològic pels defensors del absolutisme, que recelaban de l'herència ilustrada. D'ahí que llegitimaren el seu discurs i el seu programa polític en la tradició: no hi havia res en l'obra de les Corts de Càdis, argumentaven, que no s'assentara sobre el història pàtria. Al no poder invocar els principis de l'Ilustració ni de la Revolució Francesa, es varen remontar al passat, a una Castella medieval en la qual els reis haurien vist llimitat el seu poder absolut per les Corts. Varen construir una image idealizada de l'història castellana la màxima representació de la qual recaïa en els Comuneros, màrtirs contra el poder absolut de Carlos I; l'image d'una Castella la decadència de la qual va començar en perdre la llibertat baix la dinastia dels Habsburgo.

La Constitució de 1812

Artícul principal → Constitució espanyola de 1812.

Portada original de la Constitució de 1812, a on es pot apreciar la ciutat de Càdis somesa al sege dels francesos.

Aprovació de la Constitució de 1812 per les Corts de Càdis, en una obra de Salvador Viniegra conservada en el Museu de les Corts de Càdis.

Les Corts varen aprovar la nova Constitució de 1812 el 19 de març de 1812. Constava de 384 artículs organisats en dèu títuls. El principi de que la sobirania residix en la Nació, composta per ciutadans lliures i iguals, vertebra tot el text. Aixina, l'artícul 4 sosté que la Nació "està obligada a conservar i protegir per lleis sapients i justes la llibertat civil, la propietat i els demés drets llegítims de tots els individus que la componen". No conté una declaració explícita de drets, pero els principis de drets i llibertats figuren en l'articulat i el seu reconeiximent també va entranyar canvis revolucionaris, puix construïa un món radicalment nou. Hàbits i actituts que hui semblen quotidians eren impossibles abans de ser reconeguts per primera volta en Càdis. Per eixemple, la lliberteu d'imprenta, instaurada pel decret del 10 de novembre de 1810, que garantisava a tota persona la "llibertat d'escriure, imprimir i publicar les seues idees polítiques sense necessitat de llicència, revisió i aprovació alguna anteriors a la publicació". Un dret que les Corts estaven obligades a protegir, segons l'artícul 131 de la Constitució, que trencava en la censura prèvia de tots els texts eixercida pel Govern i per l'Iglésia, i l'eixercici de la qual va propiciar el florecimiento de la prensa i el naiximent de l'opinió pública.

Art. 131: Les facultats de les Corts són: [...] 24ª Protegir la llibertat política de l'imprenta.

Gravat del sacerdot Diego Muñoz-Torrero, diputat en les Corts de Càdis i un dels màxims defensors de la llibertat de prensa.

Retrate d'Agustín Argüelles, diputat per Astúries en les Corts, qui va participar activament defenent l'abolició de l'esclavitut i la tortura.

La Constitució també va proclamar l'igualtat jurídica de tots els espanyols, l'inviolabilitat del seu domicili, les garanties penals i processals i va abolir la tortura. Va promulgar el dret a l'educació, un ben públic pel que devia velar l'Estat, i per això va establir la creació d'escoles primàries en tots els municipis, aixina com un Pla General d'Ensenyança (una llei general d'educació) comuna a tot el país. Una atra innovació radical va ser l'igualtat dels ciutadans davant l'impost. En la societat del Antic Règim, el pagament o l'exenció dels tributs depenia de l'adscripció a un o un atre estament. Aixina mateix, va establir en el seu artícul 339 que les contribucions "es repartiran entre tots els espanyols en proporció a les seues facultats, sense excepció ni privilegi algun". També va reconéixer la plena igualtat entre els ciutadans de la Península i els ciutadans dels territoris d'ultramar. Esta també va ser en tocante a la llibertat religiosa. Al cap i a la fi, un terç dels diputats eren eclesiàstics i per això va sostindre que la religió de la Nació espanyola era la "catòlica, apostólica i romana, única verdadera", protegida per llei, i va prohibir l'eixercici de qualsevol atra. Açò no va impedir que les Corts racionalisaren les relacions entre Iglésia i Estat: L'Iglésia va perdre alguns privilegis, com la censura prèvia de les publicacions, un decret del 22 de febrer de 1813 va abolir l'Inquisició i vàries órdens monásticas varen ser incloses en els decrets desamortizadores.^{cita requerida}

Alegoria de l'abolició de l'Inquisició per les Corts de Càdis. Gravat de Manuel Alegre i Pedro Nolasco Gascó per dibuix d'Antonio Rodríguez Onofre en el que va aparéixer ilustrat el text imprés de la Discussió del proyecte de decret sobre el Tribunal de l'Inquisició, Imprenta Nacional, Càdis, 1813. Inscripció: «A la NACIÓN ESPAÑOLA que recolzada en la RELIGIÓN i excitada per la LIBERTAD derriba l'edifici de l'Inquisició. Fugen despavoridos la SUPERSTICIÓN, el FANATISMO i la HIPOCRESÍA; i la VERDAD apareix triunfante en el ayre». Biblioteca Nacional d'Espanya.

Art. 339: Les contribucions es repartián entre tots els Espanyols en proporció a les seues facultats, sense concepció ni privilegi algun.

Si tots els ciutadans que integraven la Nació eren lliures, tots devien participar en les decisions que afectaren al seu futur. Per això, la Constitució va establir el sufragi universal relatiu, llimitat als varons majors de 25 anys que no pertanygueren a les cridades "castes". En efecte, l'artícul 22 reconeixia als mulatos la nacionalitat espanyola, pero el 29 els privava dels drets polítics. Esta mida servia, ademés, per a reduir el número de diputats americans, ya que es proponia un sufragi universal proporcional a la població. Aixina, els representants peninsulars s'asseguraven un número de diputats similar al dels americans en privar a casi sis millons de mulatos americans dels drets polítics. Les Corts es varen caracterisar per la poca representació que es va concedir a les províncies americanes, poblades per 13 millons de persones pero representades per a penes 30 diputats, front a les peninsulars, en 10 millons de persones pero 77 diputats. Esta va ser una de les causes principals de la poca capacitat de les Corts per a satisfer les demandes dels criollos.

Retrat de Dionisio Yupanqui, diputat per les províncies del Perú, qui junt en Ramón Olaguer, varen encapçalar la defensa de l'abolició d'imposts sobre els pobles indígenes.

Era, ademés, un model complex de sufragi indirecte, estructurat en tres nivells: la parròquia, el municipi i la província. Els ciutadans votaven als compromisarios de la parròquia, estos elegien compromisarios municipals i els municipals als provincials, que designaven als diputats a Corts. Un model similar es va aplicar a l'elecció d'ajuntaments i diputacions provincials.

Art. 45: Per a ser nomenat elector parroquial es requerix ser ciutadà, major de vint i cinc anys, veí i resident en la Parròquia.

Retrate del diputat novohispano Antonio Joaquín Pérez, defensor del repartiment de poders entre les diferents entitats del Imperi espanyol, i partidari de l'abolició de l'Inquisició i la llibertat de prensa.

Inspirant-se en la filosofia política de el XVIII, la Constitució va establir la divisió de poders: l'eixecutiu recaïa en mans del Rei i els seus Secretaris de Despaig, o Ministres, el llegislatiu ho eixercien les Corts unicamerales i el judicial era potestat dels tribunals de justícia independents, comunes a tota la Nació. Com a conseqüència del principi de sobirania nacional, la llegitimitat del Monarca no provenia de l'orige diví, sino de la Nació reunida en les Corts i de les lleis que estes promogueren. Més allà d'esta premissa, el text constitucional reflectia el recel lliberal cap a la tentació absolutista dels monarques, en general, i la desconfiança en Fernando VII, en particular. El rei solament conservava aquelles funcions que les Corts no podien eixercir per sí mateixes. Era el cap oficial del poder eixecutiu, pero el principi de responsabilitat ministerial assentava les bases per a que delegara la presa de decisions: la responsabilitat dels actes regio recaïa sobre el Govern, puix els ministres devien refrendar en la seua firma tota decisió del Monarca.^{cita requerida}

També l'artícul 172 llimitava l'autoritat real: el rei no podia impedir la reunió de les Corts, ni suspendre-les, ni dissoldre-les, "ni embarassar les seues sessions i delliberació"; no podia abandonar el regne, ni abdicar, ni firmar tractats internacionals sense permís parlamentari; no podia concedir cap privilegi, ni "privar a cap individu de la seua llibertat, ni impondre-li per sí pena alguna". A penes podia vetar les decisions de les Corts, ni modificar la Constitució, i el seu govern devia rendir contes davant el ple o davant la diputació permanent si les Corts no estaven reunides. Encara que era el cap nominal de les forces armades, l'organisació d'estes corresponia a les Corts. La Constitució va instituir un eixèrcit permanent, defensor de les fronteres exteriors, i una Milícia Nacional, ciutadana; una força armada la principal missió de la qual era, segons la va definir el lliberal Agustín de Argüelles, "la protecció de la llibertat en el cas de que es conspire obertament contra la Constitució".

El desmantellament de l'Antic Règim

Ademés de la Constitució, les Corts de Càdis varen promulgar entre 1810 i 1813 varis decrets que desmantellaven les estructures econòmiques i socials del Antic Règim. Un decret del 6 d'agost de 1811 va abolir el règim senyorial, cèlula bàsica de l'organisació local; mida de transcendental importància que devia precedir a l'aprovació de la Constitució. En l'Antic Règim, aproximadament la mitat de la població espanyola vivia baix el règim senyorial.

Retrate del bisbe de Mallorca Bernardo Nadal, qui va eixercir com a diputat per Balears, partidari de l'abolició dels señoríos territorials.

Els senyors feudals tenien plena potestat per a administrar justícia i nomenar autoritats en els señoríos somesos a la seua jurisdicció. Aixina, cada señorío es regia per les seues pròpies lleis, tenia els seus propis òrguens de justícia i els seus propis sistemes tributaris, puix els senyors percebien dels seus vassalls rendes derivades de l'eixercici de la seua jurisdicció: taxes judicials, monopolis locals, drets de peage, taxes per la caça, la peixca, l'us de pastures o de molins... Els vassalls també devien realisar prestacions personals, com treballar alguns dies en les terres, molins o fàbriques del senyor.^{cita requerida}

El decret del 6 d'agost va abolir els señoríos jurisdiccionals, és dir, la potestat dels senyors per a eixercir justícia i realisar nomenaments administratius: en avant, tal i com va regular la Constitució, administrarien la justícia tribunals independents, comuns per a tota la Nació. Els senyors varen deixar també de designar a les autoritats locals, puix la Constitució va establir que devien ser electes per sufragi universal, i de percebre prestacions personals i rendes derivades de l'eixercici de la jurisdicció. A canvi, i per a assegurar el respal de la Noblea al règim lliberal, varen vore reconeguts el seu dret a posseir els señoríos territorials o solariegos, és dir, aquells sobre els quals pogueren documentar la seua propietat. Reconeiximent que va generar un problema, puix molts senyors varen reivindicar la possessió de señoríos els suposts drets de la qual sobre ells es remontaven a sigles arrere i els títuls dels quals de propietat no es conservaven, o d'aquells señoríos sobre els que tradicionalment havien eixercit algun tipo de jurisdicció. I això va provocar litigis en els llauradors, que també reclamaven la propietat d'estes terres. Fins a mediada la década de 1830 no es varen establir els criteris definitius per a resoldre els pleits sobre la propietat de numerosos señoríos.^{cita requerida}

Retrate del diputat neogranadino José Mejía Lequerica, defensor de la reforma del sistema judicial.

Segons advertia en el seu preàmbul, el decret del 6 d'agost de 1811 pretenia "eliminar els obstàculs que hagen pogut opondre's al bon règim d'aument de població i prosperitat de la Monarquia espanyola". Millorar la producció econòmica, acréixer la riquea, crear un mercat nacional: eixe va anar també l'objectiu del decret del 8 de juny de 1813 que va dispondre plena llibertat per a l'establiment de fàbriques i l'eixercici de qualsevol indústria, un dret coartat fins a la data pels gremis, institucions socioeconòmiques que agrupaven a comerciants i industrials, controlaven férreament l'activitat productiva i impedien la lliure competència.^{cita requerida}

Per a assentar la llibertat de comerç i indústria, atres decrets varen abolir les aduana interiors (encara existien aduana entre alguns territoris) i varen proclamar la llibertat de contractació, d'arrendament i de comercialisació dels productes. Un atre va permetre la lliure utilisació de la terra sense cap impediment, autorisant als propietaris a cercar les seues finques, alguna cosa que fins a la data tampoc era possible pels privilegis del Real Concejo de la Mesta, institució que agrupava als ganaders i garantisava el pas franc de les manades per tot el país. Pero ademés de promoure l'activitat econòmica i dotar de flexibilitat al mercat, l'Estat també necessitava captar nous recursos per a finançar la guerra. D'ahí que un decret del 13 de setembre de 1813 confiscara les possessions dels afrancesados, i desamortizara i convertira en bens nacionals les propietats dels jesuïtes, de les órdens militars, dels convents i monasteris extinguits, dissolts o reformats durant la guerra (inclosos els suprimits pel govern de José I) i de l'abolida Inquisició.^{cita requerida}.

Dissolució de les Corts de Càdis

Vore també: Restauració absolutista en Espanya i Trieni Lliberal

Derogació de la Constitució de 1812 per Fernando VII en el Palau de Cervelló de Valéncia. El 4 de maig de 1814, en retornar el monarca a Espanya, va derogar la constitució, va dissoldre les Corts de Càdis i va ordenar la detenció dels seus diputats.

Fins a maig de 1813 la jurisdicció de les Corts de Càdis es va llimitar a la pròpia ciutat. El seu domini es va estendre conforme varen retrocedir els francesos. L'11 de decembre de 1813 Fernando VII va ser restablit en el tro per Napoleón. Va retornar a Espanya en març de 1814. A principis de maig estava previst que les Corts es reuniren per primera volta en Madrit. Pero el rei no va voler sancionar una revolució que mermava el seu poder. Contava en el respal d'alts mandos militars, de funcionaris de les institucions liquidades pels lliberals i de bona part de la jerarquia eclesiàstica. Tenia, també, la connivència de casi un centenar de diputats absolutistas que varen reclamar en un text conegut com el Manifest dels Perses la supressió de les Corts i la tornada al Antic Règim. Amparat en la força i en dit manifest, el 4 de maig de 1814 Fernando VII va suspendre la Constitució, va dissoldre les Corts, va derogar la seua obra llegislativa i va perseguir als lliberals, que varen ser encarcerats, o varen haver de partir cap a l'exili.^{cita requerida}

Ceràmica espanyola de el XIX en l'efigie de Fernando VII i la frase Viva el meu Amo, un dels indicis del rebuig a les idees lliberals de les Corts de Càdis per una part de la població espanyola.

Aixina que, la Constitució de Càdis solament va estar en vigor entre març de 1812 i maig de 1814. Tornaria estar-ho entre 1820 i 1823 (el 8 de març de 1820, en Madrit, Fernando VII és obligat a jurar la Constitució espanyola de 1812 i a suprimir l'Inquisició espanyola), i entre 1836 i 1837. Mes a pesar de la seua breu vigència, molts dels seus principis varen ser desenrollats a lo llarc del sigle. Ademés, durant anys va ser un text referencial, mític, sobretot per a l'esquerra lliberal. Un text l'influència del qual va transcendir a les fronteres espanyoles, puix va resultar crucial en el desenroll del constitucionalisme hispanoamericà i insufló l'esperit revolucionari europeu en les primeres décades de el XIX.

Presidents de les Corts de Càdis

#	Nom	Territori representat	Periodo	Ofici	Notes
Corts de Càdis
-	Benito Ramón Hermida Maldonado (1736-1814)	Regne de Galícia	24 de setembre de 1810	Magistrat	Provisional
1	Ramón Lázaro de Dou i de Bassols (1742-1832)	Principat de Catalunya	24 de setembre - 23 d'octubre de 1810	Juriste
2	Luis Rodríguez del Mont (1760-1812)	Regne de Galícia	24 d'octubre - 23 de novembre de 1810	Militar
3	José Luis Morales Gallego (1754-1818)	Regne de Sevilla	24 de novembre - 23 de decembre de 1810	Advocat
4	Alonso Cañedo Vigil (1760-1829)	Principat d'Astúries	24 de decembre de 1810 - 23 de giner de 1811	Eclesiàstic
5	Antonio Joaquín Pérez Martínez (1763-1829)	Virreinato de Nova Espanya	24 de giner - 23 de febrer de 1811	Eclesiàstic
6	Vicente Noguera Climent (1759-1836)	Regne de Valéncia	24 de febrer - 23 de març de 1811	Juriste
7	Diego Muñoz Torrero (1761-1829)	Extremadura	24 de març - 23 d'abril de 1811	Eclesiàstic
8	Vicente Cano Manuel i Ramírez de Arellano (1774-1838)	Regne de Múrcia	24 d'abril - 23 de maig de 1811	Magistrat
9	José Pablo Valent i Bravo (1740-1817)	Regne de Sevilla	24 de maig - 23 de juny de 1811	Funcionari
10	Jaime Creus Martí (1760-1825)	Principat de Catalunya	24 de juny - 23 de juliol de 1811	Eclesiàstic
11	Juan José Guereña i Garayo (¿-1813)	Virreinato de Nova Espanya	24 de juliol - 23 d'agost de 1811	Eclesiàstic
12	Ramón Giraldo i Arquellada (1767-1846)	La Taca	24 d'agost - 23 de setembre de 1811	Diputat
13	Bernardo Nadal Crespí (1745-1818)	Regne de Mallorca	24 de setembre - 23 d'octubre de 1811	Eclesiàstic
14	Antonio de Larrazábal i Arrivillaga (1769-1853)	Capitania General de Guatemala	24 d'octubre - 23 de novembre de 1811	Rector
15	José Conya de Prat (¿-?)	Extremadura	24 de novembre - 23 de decembre de 1811	Eclesiàstic
16	Manuel de Villafañé i Andreu (1768-?)	Regne de Valéncia	24 de decembre de 1811 - 23 de giner de 1812	Advocat
17	Antonio Payán de Tejada i Figueroa (1753-1841)	Regne de Galícia	24 de giner - 23 de febrer de 1812	Advocat
18	Vicente Pascual i Esteban (1768-1815)	Regne d'Aragó	24 de febrer - 23 de març de 1812	Eclesiàstic
19	Vicente Morales Duárez (1755-1812)	Virreinato del Perú	24 de març - 2 d'abril de 1812	Juriste	Va morir en el càrrec
20	José María Gutiérrez de Terán (1778-1821)	Virreinato de Nova Espanya	24 d'abril - 23 de maig de 1812	Militar
21	José Miguel Guridi i Alcocer (1763-1828)	Virreinato de Nova Espanya	24 de maig - 23 de juny de 1812	Eclesiàstic
22	Juan Pol i Catalina (1777-1813)	Regne d'Aragó	24 de juny - 23 de juliol de 1812	Economiste
23	Felipe Vázquez Canga (¿-1828)	Principat d'Astúries	24 de juliol - 23 d'agost de 1812	Catedràtic
24	Andrés Ángel de la Vega Infanzón (1759-1836)	Principat d'Astúries	24 d'agost - 23 de setembre de 1812	¿?
25	Andrés de Jáuregui (¿-1838)	Capitania General de Cuba	24 de setembre - 23 d'octubre de 1812	¿?
26	Francisco Morros (¿-1844)	Principat de Catalunya	24 d'octubre - 23 de novembre de 1812	Eclesiàstic
27	Juan de Valle (¿-?)	Principat de Catalunya	24 de novembre - 23 de decembre de 1812	¿?
28	Francisco Císcar i Císcar (1762-1833)	Regne de Valéncia	24 de decembre de 1812 - 23 de giner de 1813	Militar
29	Miguel Antonio de Zumalacárregui i Imaz (1773-1867)	Guipúscoa	24 de giner - 23 de febrer de 1813	Juriste
30	Joaquín Maniau Torquemada (1767-1821)	Virreinato de Nova Espanya	24 de febrer - 23 de març de 1813	Funcionari
31	Francisco del Calello Miranda (¿-1824)	Principat d'Astúries	24 de març - 23 d'abril de 1813	Advocat
32	Pedro José Gordillo i Ramos (1773-1844)	Canàries	24 d'abril - 23 de maig de 1813	Eclesiàstic
33	Florencio del Castell (1778-1834)	Capitania General de Guatemala	24 de maig - 23 de juny de 1813	Eclesiàstic
34	José Antonio Sombiela i Mestre (1765-1826)	Regne de Valéncia	24 de juny - 23 de juliol de 1813	Advocat
35	Andrés Morales dels Rius (1773-1830)	Càdis	24 de juliol - 23 d'agost de 1813	Diputat
36	José Miguel Gordoa i Barris (1777-1832)	Virreinato de Nova Espanya	24 d'agost - 23 de setembre de 1813	Eclesiàstic
37	Francisco Tacó Rossique (1775-1855)	Virreinato de Nova Granada	1 de novembre de 1813 - 15 de giner de 1814	Militar
38	Jerónimo Antonio Díez (¿-1815)	Madrit	16 de giner - 15 de febrer de 1814	Juriste
39	Antonio Joaquín Pérez Martínez (1763-1829)	Virreinato de Nova Espanya	16 de febrer - 23 de febrer de 1814	Eclesiàstic
40	Vicente Ruiz Albillos (¿-?)	¿?	25 de febrer - 31 de març de 1814	¿?
41	Francisco de l'Ama i Cisneros (1753-1821)	Principat de Catalunya	1 d'abril - 30 d'abril de 1814	Eclesiàstic
42	Antonio Joaquín Pérez Martínez (1763-1829)	Virreinato de Nova Espanya	1 de maig - 10 de maig de 1814	Eclesiàstic

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
• Caps d'Estat en Espanya que no varen ser monarques
• Real Teatre de les Corts
• Diego Muñoz Torrero
• Ramón Olaguer Feliú
• Diputats de les Corts de Càdis

Bibliografia adicional

• (1959) La causa indígena americana en les Corts de Càdis, Madrit: Edicions Cultura Hispànica.
• (2012) Cròniques parlamentàries per a la Constitució de 1812. 24 de setembre de 1810-19 de març de 1812, Madrit: Corts Generals. ISBN 9788479434373.

• (1889-1890) Història general d'Espanya des dels temps primitius fins a la mort de Fernando VII, per Dò Modest Lafuente, continuada des de dita época fins als nostres dies per dò Juan Valera en la colaboració de D. Andrés Borrego i D. Antonio Pirala, Barcelona: Montaner i Simón.
• (2009).Trieni: Ilustració i lliberalisme.Edicions Clàssiques.Madrit:(53)

5-115.ISSN 0212-4025.Consultat el 4 de giner de 2024.

• (2002).Revista de les Corts Generals.Corts Generals.Madrit:(57)

257-292.ISSN 0213-0130.

• (2003).Quaderns d'Ilustració i Romanticisme: Revista del Grup d'Estudis de el XVIII.Servici de Publicacions de l'Universitat de Càdis.Càdis:(11)

99-109.ISSN 2173-0687.Consultat el 4 de giner de 2024.

• (2008).Congrés internacional Cortes de Cádiz (1808-1814), coord. per Francisco Miranda Rubio.Govern de Navarra, Institució Príncip de Viana : Universitat Pública de Navarra.Pamplona:1

667-690.Consultat el 4 de giner de 2024.

• (2008) La Comissió de Guerra en les Corts de Càdis (1810-1813): Repertori documental, Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques, CSIC. ISBN 978-8400087272.
• (2009) Per a una reconstrucció de les Corts de Càdis. Els papers de Govern Interior de l'archiu del Congrés dels Diputats, Madrit: Revista Trieni. ISBN 978-84-9744-088-2.
• (1982) Les Corts de Càdis, Madrit: Rialp. ISBN 9788432122019.
• (1835-1837) Història de l'alçament, guerra i revolució d'Espanya, Madrit: Oficina de don Tomás Jordán.
• (1842) voreII.pdf?sequence=1&isAllowed=i Història de la vida i regnat de Fernando VII d'Espanya, Madrit: Imprenta de Repullés.