Abolició de l'Inquisició espanyola

Napoleón accepta la rendició de Madrit, 4 de decembre de 1808 (1810), oli sobre tela d'Antoine-Jean Gros

Erro al crear miniatura:

Alegoria de l'abolició de l'Inquisició per les Corts de Càdis. Gravat de Manuel Alegre i Pedro Nolasco Gascó per dibuix d'Antonio Rodríguez Onofre en el que va aparéixer ilustrat el text imprés de la Discussió del proyecte de decret sobre el Tribunal de l'Inquisició, Imprenta Nacional, Càdis, 1813. Inscripció: «A la NACIÓN ESPAÑOLA que recolzada en la RELIGIÓN i excitada per la LIBERTAD derriba l'edifici de l'Inquisició. Fugen despavoridos la SUPERSTICIÓN, el FANATISMO i la HIPOCRESÍA; i la VERDAD apareix triunfante en el ayre». Biblioteca Nacional d'Espanya.

Reu de l'Inquisició espanyola, en coroza i sambenito en un auto de fe en el moment en que un inquisidor llig la sentència. Gravat n.º 23 de la série Els Caprichos de Francisco de Goya.

La abolició de l'Inquisició espanyola es va produir en quatre temps. En decembre de 1808 l'Inquisició espanyola va ser suprimida per Napoleón Bonaparte per mig dels decrets de Chamartín que es varen aplicar en l'Espanya «afrancesada», mentres que en l'Espanya «patriota» l'abolició es va produir varis anys despuix, per les Corts de Càdis el 28 de febrer de 1813. En juliol de 1814 va ser restaurada pel rei Fernando VII junt en tot l'Antic Règim en ordenar que «es llevaren d'en mig del temps» els acorts de les Corts, pero el 9 de març de 1820 va ser de nou suprimida pel mateix rei, obligat pel triumfo del pronunciament de Rec que va restablir la Constitució de 1812. Despuix de la recuperació dels seus poders absoluts en octubre de 1823 —gràcies a l'intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Luis que varen posar fi al Trieni Lliberal—, Fernando VII no va restablir l'Inquisició —en el seu lloc varen funcionar en algunes diòcesis unes Juntes de Fe—. En juliol de 1834, a l'inici de la Regència de María Cristina de Borbón, el govern lliberal moderat de Francisco Martínez de la Rosa va aprovar un decret la disposició primera del qual dia: «Es declara suprimit definitivament el Tribunal de l'Inquisició». Va ser la quarta i última abolició de l'Inquisició en Espanya.

Antecedents: l'Inquisició espanyola en el XVIII

¿Decadència de l'Inquisició?

Existixen discrepàncies entre els historiadors a el hora de valorar l'activitat inquisitorial en el XVIII ya que mentres alguns parlen de «decliu» del Sant Ofici, sobretot en la seua segona mitat, uns atres preferixen utilisar térmens com a «acomodació» i «reconversió». Certament en el XVIII va haver una disminució de l'activitat de l'Inquisició i els privilegis dels inquisidors varen ser qüestionats i alguns suprimits, com l'exenció de pagar imposts o d'estajar tropes. Aixina mateix en el pas del temps també varen deixar de llegir-se els edictes de fe i de celebrar-se els autos de fe generals (l'últim va tindre lloc en Sevilla en 1781 en el que va ser condenada a mort una dòna per fingir revelacions divines i per mantindre relacions sexuals en les seues confesores, un dels quals, el que la va delatar, va ser condenat pel delicte de solicitaació). No obstant, l'Inquisició encara va mantindre a lo llarc de el XVIII un notable nivell d'activitat i solament a partir de 1780 es produïx una considerable caiguda del número de casos, encara que entre eixa data i 1820 varen ser denunciades a l'Inquisició unes 50.000 persones.

Condenada per l'Inquisició espanyola que du una coroza en dibuixos de flames lo que significa que va a ser cremada en la foguera per hereje (gravat de la série Els Caprichos de Francisco de Goya).

En lo que sí existix un cert consens entre els historiadors que han investigat el tema més recentment és en el fet de que en el XVIII, sobretot en la seua segona mitat, es va produir un canvi en els delictes dels que es va ocupar l'Inquisició. Com casi havien desaparegut els «herejes» que havien segut el seu objectiu principal –judaizantes, protestants i moriscos—, el Sant Ofici es va centrar ara en els defensors de les noves idees ilustrades i en els delictes considerats com a «menors», com la blasfèmia, les beatas, les superstició, el curanderisme, la bigàmia, i atres pràctiques contràries a la moral catòlica, de manera molt especial la «solicitación». Aixina que, «en el XVIII l'Inquisició es va convertir en vigilant de la moral catòlica i en enemiga de les noves idees» –precisament en la segona mitat de el XVIII el delicte més freqüent va ser el de proposicions: «les afirmacions, dits o expressions interpretables en sentit no catòlic o heterodoxo»—.

Varen ser objecte d'especial vigilància per l'Inquisició els clercs i llaics, tildats pels seus oponents de jansenistas, que defenien la reforma «ilustrada» de la religió basada en una vivència més interior de la fe, fent-la més racional per mig de l'eliminació de les pràctiques supersticioses i de la pompa externa del cult, i que aixina mateix propugnaven canvis en l'organisació de l'Iglésia, d'acort en els plantejaments episcopalistas molt estesos en l'Europa de l'época, lo que posava en qüestió l'existència mateixa de l'Inquisició, ya que es considerava que eren els bisbes els qui devien ocupar-se de les qüestions morals i de fe.

Primera pàgina de la «Relació dels sanbenitos que s'han posat, i renovat enguany de 1755, en el Claustre del Real Convent de Sant Dumenge, d'esta Ciutat de Palma, pel Sant Ofici de l'Inquisició del Reyno de Mallorca, de reus relaixats i reconciliats públicament pel mateix Tribunal des de l'any 1645».

En conseqüència molts escritors, polítics, militars i clercs varen ser acusats per l'Inquisició i varen passar per les seues presons, encara que en la majoria dels casos no es va aplegar a emetre sentència. Per a algunes persones el pas pels calabossos inquisitorials els va causar danys irreparables, com al agustino Pedro Centeno que va enfollir i va passar el restant dels seus dies reclós en un convent, per lo que el problema «no va consistir tant en rebre una sentència condenatòria com en viure en un estat de permanent incertitut».

Prova d'això va ser el procés al que va ser somés l'ilustrat i funcionari de Carlos III d'Espanya Pablo de Olavide condenat en 1778 a huit anys de reclusió en un convent, encara que als dos anys es va escapar, per «hereje, infame i membre podrido de la religió», lo que va alimentar el descrèdit de l'Inquisició en Espanya i en el restant d'Europa.

L'Inquisició «va suavisar» alguna cosa els seus métodos, intentant-se adequar als nous temps. En 1748 va suprimir la pena de galeras i per eixes mateixes dates es va abandonar la costum de penjar els sambenitos dels condenats en les iglésies per a perpetuar l'infàmia del seu pecat en els seus descendents. També es va fer menys rigorós el tracte als reus en les presons secretes encara que no es va abandonar l'us de la tortura per a obtindre les confessions.

La primera raó de l'introducció d'estos canvis va ser l'alvanç de les idees ilustrades que no va deixar d'afectar a l'Inquisició —alguns inquisidores, com Felipe Bertrán, inquisidor general entre 1775 i 1783, varen compartir les noves idees, encara que la majoria es va opondre a elles—. La segona va ser la política regalista de la monarquia borbònica que es va propondre la reforma de l'Inquisició, lo que va donar lloc a prou conflictes entre el Sant Ofici i la Corona, encara que mai es va plantejar la seua abolició. L'objectiu de la monarquia ho va resumir el comte de Floridablanca, ministre de Carlos III, en la seua coneguda Instrucció reservada de 1787:

[La primera obligació del rei d'Espanya consistix en] protegir la religió catòlica en tots els dominis d'esta vasta monarquia... combinant el respecte per la Santa Sèu en la defensa de la preeminència i autoritat real.

La política borbònica respecte de l'Inquisició

Vore també: Regalisme en Espanya

Erro al crear miniatura:

Francesco del Giudice, inquisidor general durant el regnat de Felipe V d'Espanya.

Felipe V va rebre el respal total de l'Inquisició durant la guerra de successió espanyola, pero en finalisar esta va encomanar a Melchor de Macanaz, fiscal del Consell de Castella, un informe per a reforçar l'autoritat del rei en el Sant Ofici. El motiu de l'encàrrec va ser l'oposició del inquisidor general Francesco del Giudice a l'informe presentat al rei per Macanaz en decembre de 1713 en el que formulava propostes per a llimitar l'influència del papa en l'Iglésia catòlica espanyola. La reacció de Felipe V va ser destituir immediatament al inquisidor general i ordenar l'informe a Macanaz.

Melchor Rafael de Macanaz.

En l'informe sobre l'Inquisició Macanaz va advertir al rei que el Sant Ofici havia invadit prerrogatives que corresponien a la Corona i que havia adquirit un grau d'autonomia i d'immunitat difícilment tolerable per a un monarca absolut. Lo que va propondre Macanaz no va ser abolir l'institució sino reforçar l'autoritat del monarca en ella, reduint el seu àmbit de competències als assunts estrictament espirituals, i subordinant-l'als tribunals reals a el hora de calificar els delictes, tot això en el context d'una política clarament regalista.

No obstant, la proposta de Macanaz no va eixir avant perque l'opinió dels consellers de Felipe V estava dividida sobre la qüestió de l'Inquisició i perque Macanaz va acabar caent en desgràcia en la cort i va ser desterrat del regne en 1715 –no se li va autorisar a tornar fins a dos anys despuix de la mort de Felipe V en 1746, permaneixent en presó fins al seu decés en 1760—.

A partir de llavors, l'actitut dels ministres borbònics respecte de l'Inquisició pot calificar-se com a ambigua puix se li demana que se seguixca ocupant de la defensa de l'ortodòxia catòlica i al mateix temps que contribuïxca a erradicar determinades pràctiques «supersticioses» que dificulten l'alvanç de les llums. Aixina es nomenen prelats ilustrats per al càrrec d'inquisidor general, com el cas de Felipe Bertrán, bisbe de Salamanca, nomenat en 1764, mentres que els escalons inferiors de l'institució seguix estant integrats per «clercs ignorants agarrats al seu pobre pitanza i als seus privilegis».

Al mateix temps es va estenent lo que Henry Kamen ha cridat «desengany» davant l'Inquisició causat, entre atres raons, pel contacte en el món exterior. Un farmacèutic detingut en 1707 per l'Inquisició en L'Estany (Tenerife) va declarar

que en França es podia viure perque allí no abía ni ai l'estrechez i subjecció que ai en Espanya i en Portugal, perque en França no es procura saber ni se sap quí és cada u, de quina religió és i professa, i que assí el que viu be i siga home de be siga lo que anara.

Kamen (2011, p. 304)

Les primeres mides efectives per a subjectar més fermament l'Inquisició a la Corona es varen prendre durant el regnat de Carlos III. L'ocasió va sorgir quan el inquisidor general Manuel Quintano Bonifaz va prohibir la circulació de l'obra del francés Mesenguy Exposició de la doctrina cristiana per considerar-la jansenista –aixina havia segut declarada en un breu pontifici—, a pesar de que el llibre havia obtingut la llicència real. Quan el rei li va ordenar que alçara la prohibició, el inquisidor general es va negar per lo que va ser desterrat de la cort. Poc temps despuix el rei va promulgar una real cèdula de 1768 en la que es llimitaven les competències de l'Inquisició en la censura de llibres. Quan el inquisidor va reaccionar contra eixa mida els fiscals del Consell de Castella, Pedro Rodríguez de Campomanes i José Moñino, futur comte de Floridablanca, li varen recordar que la seua autoritat provenia del rei i varen deixar entrevore que l'Inquisició podia ser suprimida «si ho demanara l'utilitat pública». Dos anys despuix, una atra real cèdula de 1770 va reduir l'actuació de l'Inquisició als delictes de herejía contumaz i d'apostasía, passant el restant als tribunals reals, encara que la blasfèmia, la sodomía i la bigàmia, varen quedar repartits entre abdós. En 1784 es va prohibir als inquisidores processar als nobles, als ministres de la Corona, als magistrats i als oficials de l'eixèrcit, sense el permís expresse del rei.

Retrate del Comte d'Aranda, per Francisco Jover i Casanova.

Un dels primers en manifestar-se a favor de la supressió de l'Inquisició va ser el comte d'Aranda qui en 1761 va escriure una carta al ministre Ricardo Wall des de Varsòvia, a on es trobava com a embaixador, en la que li dia que no «és menester l'Inquisició, basta seguir al sum pontífex en les seues creències i és quanto un príncip i poble fill de la seua iglésia pot fer». En la carta es referia al rebuig que suscitava el Sant Ofici en tota Europa, i a que solament servia «a la clerecía i frailería», per a intimidar als llaics i «prohibir quanto puga abril els ulls». Aranda es va guanyar la fama d'enemic de l'Inquisició i va ser felicitat per això per Voltaire.

Les crítiques varen créixer, tant dins com fòra d'Espanya, en motiu del procés de l'ilustrat i funcionari real Pablo de Olavide que va ser detingut en 1776 i condenat per l'Inquisició en 1778 a huit anys de reclusió en un convent per «hereje» –encara que als dos anys va conseguir escapar i es va exiliar en França—. Fins al rei Federico II de Prusia es va enfurir en lo succeït i en una carta enviada al filòsof francés D'Alembert, un dels dos editors de L'Encyclopédie, li va dir:

S'estremix un d'indignació al vore l'Inquisició restablida en Espanya.

Pero en cap moment Carlos III es va plantejar suprimir el Sant Ofici. La posició oficial la va expondre el comte de Floridablanca en la Instrucció reservada de 1787 en la que es va manifestar partidari de «favorir i protegir» l'Inquisició «mentres no es desviés del seu institut, que és perseguir l'herejía, apostasía i superstició i allumenar caritativamente als fidels sobre ells». De fet una de les mides que va prendre durant el cridat pànic de Floridablanca en motiu de l'esclat de la Revolució Francesa va ser «reforçar» el paper de l'Inquisició per a impedir la propagació de les idees i principis revolucionaris, per lo que entre 1789 i 1792 l'Inquisició va viure un moment d'esplendor.

L'intent de reforma de Godoy

Vore també: Regnat de Carlos IV

Retrat de Juan Antonio Llorente realisat per Goya entre 1810 i 1811, usant la Creu de cavaller comendador de l'Orde Real d'Espanya.

Als pocs mesos de ser nomenat en novembre de 1792 per Carlos IV secretari d'Estat i del Despaig, Manuel Godoy va fer que el rei nomenara com a nou inquisidor general a Manuel Abad i Lasierra, un flare d'idees religioses alvançades i que els sectors conservadors tildaven de jansenista, per lo que la seua designació no va ser ben acollida pels inquisidores. Poc despuix, en juliol de 1793, Godoy li va demanar un informe sobre l'Inquisició en «les observacions que tinguera per convenient fer». Abad i Lasierra, en l'ajuda del secretari del tribunal de l'Inquisició de Cort (el tribunal de Madrit) Juan Antonio Llorente, va presentar a les poques semanes un Pla de reforma de l'estil del Sant Ofici sobre el nomenament i eixercici de calificadores que anava acompanyat d'una carta en la que se sugeria l'abolició de l'Inquisició. No obstant, la proposta va ser ignorada, entre atres raons, perque en aquell moment la Monarquia de Carlos IV estava en plena guerra de la Convenció contra la Primera República Francesa que alguns predicadores antiilustrados com fra Diego de Càdis havien declarat «guerra de religió contra l'impía França».

Els sectors eclesiàstics conservadors, majoritaris en l'Iglésia catòlica, i el Consell de la Suprema Inquisició varen pressionar per a que Abad i Lasierra fora destituït i en juny de 1794 ho varen conseguir, sent substituït pel arquebisbe de Toledo, Francisco Antonio de Lorenzana, un clerc en fama d'ilustrat pero ferm defensor del manteniment de l'Inquisició, qui va rebre l'orde de Godoy de que es dedicara a atallar «els danys que la llectura de llibres prohibits, l'estudi dels drets del home, el poc respecte a les Supremes Potestats, la petulancia dels escritors moderns» estaven ocasionant.

Les dificultats que tenia la monarquia per a controlar l'Inquisició es varen posar de manifest en el procés de Ramón de Sales i Cortés catedràtic de l'Universitat de Salamanca, que en giner de 1792 va ser denunciat a l'Inquisició espanyola per conducta viciosa i libertina i per llegir llibres prohibits, acusació a la que es va afegir despuix proferir «moltes proposicions mal sonantes, satíriques i injuriosas» i mantindre doctrines contràries al dogma catòlic. Sales va passar quinze mesos incomunicat en la presó de l'Inquisició en Madrit i despuix d'eixe temps va ser absolt, pero el president del Consell de Castella, el bisbe de Salamanca, Fernández Vallejo, va conseguir per mig de romançades que fora jujat de nou. A finals de 1796 el tribunal de Madrit, en contra del semblar del Consell de la Suprema Inquisició, li va impondre una pena lleu, l'abjuració de levi més quatre anys de desterro de Madrit, els Llocs Reals, Salamanca i Belchite, el seu lloc de naiximent. Els propis juges del tribunal de Madrit varen reconéixer que Sales havia segut denunciat falsament, pero Sales va vore quebrantada la seua salut i truncada la seua carrera professional i el seu honor. «El “cas Sales” va deixar palés que al marge de la sentència final, i encara en el cas de que esta fora molt benévola, a finals de el XVIII era enorme el sofriment físic i moral de qui tinguera la desgràcia de caure en les rets inquisitorials, i greus les seues conseqüències».

Ni Carlos IV ni Manuel Godoy, el seu «primer ministre», es varen atrevir a fer front als que recolzaven a l'Inquisició a pesar de que Godoy reprovava els métodos usats per l'Inquisició, tal com ho va manifestar en una carta a Eugenio Llaguno i Amirola:

El tribunal de l'Inquisició procedix violentament i sense reconéixer autoritat, açò és mal, i les lleis del Reyno sofrixen una alteració enorme per la complicació de les seues Providència. [...] El més qauto [sic] servidor del rei està expost a ser sorprés i infamat per la mania d'algú quan poden conduir a un membre d'este tribunal. El Rei no sap les causes que es formen en ell ni les penes que s'imponen per Reus, vol puix que esta mala costum i abusos que va contra la seua sobirania es brot d'una volta i es done conte cada semana de les operacions del tribunal.

La Parra López y Casat (2013, pp. 49-50)

Erro al crear miniatura:

Ramón José d'Arce, inquisidor general.

En 1796, quan el procés contra Ramón de Sales estava a punt de concloure, el mateix Manuel Godoy va ser denunciat per tres flares a l'Inquisició per dur una vida licenciosa i per ser sospitós d'ateisme, en lo que es complia la seua asseveració de que «el més cauto servidor del rei està expost a ser sorprés i infamat». La denúncia no va prosperar a pesar de les pressions de l'arquebisbe de Sevilla Antonio Despuig i Dameto i del confesor de la reina Rafael de Múzquiz. La reacció de Godoy va ser enviar a Roma a estos clercs junt en el inquisidor general, el lloc del qual va ser ocupat per Ramón José d'Arce, un home que estava dispost a obedir al secretari d'Estat. Ademés Godoy va reprendre l'idea de reformar l'Inquisició.

Godoy va recórrer de nou a Juan Antonio Llorente qui va presentar una memòria titulada Discursos sobre l'orde de processar en els tribunals de l'Inquisició en el que proponia una reforma a fondo de l'institució i ademés de llimitar les seues competències a les matèries de fe i als casos de herejía en sentit estricte, passant el restant a la jurisdicció real o episcopal –segons Llorente, en la llínea del episcopalisme i del regalisme defés per la majoria dels ilustrats espanyols, els bisbes estaven millor preparats per a ocupar-se de les qüestions de fe que uns monges ignorants que introduïxen la «esclavitut en els esperits per a desgràcia de l'humanitat» i ademés eren nomenats pel poder polític cosa que no ocorria en els inquisidores—. Pero Godoy no va dur alvance el proyecte, i això a pesar de l'oposició radical de l'èlit ilustrada espanyola a l'Inquisició i de les pressions exteriors per a que fora abolida, sobretot per part de la República Francesa, nova aliada de la Monarquia de Carlos IV des de la firma del Tractat de Sant Ildefons (1796). «¿Li va faltar valor [a Godoy] o va carir de força? Tal volta les dos coses», afirmen La Parra i Casat. José Nicolás de Azara, embaixador en Roma, li va escriure a Godoy en l'estiu de 1797:

¿Per qué no acaba V.E. en un tribunal que nos deshonra a la faç de totes les nacions, i restituïx la seua jurisdicció als bisbes, puix, al fi, són inquisidores establits per Jesucristo, i els nostres pel Papa?

La Parra López y Casat (2009, p. 53)

Per eixes mateixes dates va circular per Espanya la Notícia raonada a la religió i al clero de l'abat constitucional francés Henri Grégoire, un dels principals impulsors europeus de la renovació de l'Iglésia, en la que invitava a Godoy a suprimir l'Inquisició, una proposta que va tornar a formular en febrer de l'any següent en la Carta del ciutadà Grégoire, bisbe de Blois, a dò Ramón José d'Arce, arquebisbe de Burgos, Inquisidor General d'Espanya, immediatament prohibida pel Sant Ofici, i en la que argumentava que l'existència de l'Inquisició constituïa «una calúmnia habitual contra l'Iglésia Catòlica», que en lloc de la violència devia practicar la caritat. «Quan veig cristians que perseguixen tinc la sensació de creure que no han llegit l'Evangeli», afirmava Grégoire en la Carta. La «Carta» va ser refutada, entre uns atres, pel canonge i consultor del Sant Ofici Joaquín Lorenzo Villanueva, a pesar de que era tingut per jansenista i partidari de la reforma de l'Iglésia.

Els intents de reforma de Jovellanos i de Urquijo

El nou secretari d'Estat de Gràcia i Justícia, el conegut ilustrat Gaspar Melchor de Jovellanos, nomenat per Carlos IV en novembre de 1797, va intentar reformar l'Inquisició. Va aprofitar l'oportunitat que li va brindar la disputa que s'havia produït en Granada entre el deán de la catedral i el tribunal de l'Inquisició de la ciutat, a causa de que l'Inquisició havia ordenat el tancament d'un confesionario d'un monasteri de la ciutat i la decisió no se li havia comunicat. L'assunt va aplegar a la cort i Jovellanos va requerir l'opinió de cinc bisbes, que varen donar la raó al deán, i un d'ells, Antonio Tavira, llavors bisbe de Burgo de Osma, va llançar una severa crítica a l'Inquisició –va afirmar entre atres coses que l'Inquisició havia despullat del seu sentit al sacrament de la penitència en obligar als confesores a que preguntaren als fidels si havien mantingut opinions contràries contra la religió o si posseïen llibres prohibits— i va propondre l'introducció de certs canvis, com privar a l'Inquisició de la censura de llibres o fer que el procés inquisitorial s'atinguera al dret comú, que els condenats pogueren apelar al rei i que s'abolira la tortura. I també veladament va mostrar el seu desig de que fora abolida l'institució.

Condenat per l'Inquisició vestit en un sambenito que du la creu de Sant Andrés (Francisco de Goya).

En 1798 Jovellanos va presentar al rei una Representació sobre lo que era el Tribunal de l'Inquisició, en la redacció de la qual va utilisar l'escrit de Tavira i en el que va defendre la necessitat de posar llímits a la jurisdicció de l'Inquisició i de tornar competències en matèria de fe i de herejía als bisbes, en la llínea del episcopalisme defés pels ilustrats espanyols. En la Representació el primer reproche que feya a l'Inquisició era la forma com havia tractat als conversos i la seua relació en els estatuts de neteja de sanc:

D'ací l'infàmia que va cobrir als descendents d'estos converso, reputats per infames en l'opinió pública. Les lleis la varen confirmar, aprovant els estatuts de neteja de sanc, que va separar a tants inocents, no només de les ocupacions de honor i confiança, sino d'entrar en les iglésies, coleges, convents i fins a en les confraries i gremis d'artesans. D'ací la perpetuació de l'odi, no només contra l'Inquisició, sino contra la religió mateixa.

Pero Jovellanos no va poder aplicar el seu proyecte ya que va ser destituït del seu càrrec en agost de 1798 i posteriorment reclós en el castell de Bellver en Mallorca per orde del rei.

No obstant, Mariano Luis de Urquijo, successor de Godoy al front de la Secretaria d'Estat i del Despaig, va reprendre el proyecte reformiste de Jovellanos i encara va ser més llunt puix va intentar adoptar per a l'Iglésia espanyola el model de l'Iglésia constitucional francesa —de fet varis bisbes gals, encapçalats per l'abat Grégoire, varen publicar un fullet titulat Observacions sobre les reserves de l'Iglésia d'Espanya, en el que feyen una crida als bisbes espanyols per a que reclamaren «en intrepidez» els seus drets front a les reserves del papat i també l'abolició de l'Inquisició, «tribunal que provoca la vergonya d'Espanya i afligix a la seua Iglésia»—. La primera mida que va prendre Urquijo va estar dirigida a llimitar les «reserves» papals per mig d'un decret de 5 de setembre de 1799 —que seria conegut com el cisma de Urquijo— en el que s'autorisava als bisbes espanyols a concedir dispenses matrimonials que fins a llavors solament podia conferir la Santa Sèu. La segona es va dirigir contra l'Inquisició aprofitant el conflicte plantejat pel tribunal de Barcelona que es va negar a autorisar el desembarc del cònsul de Marroc, musulmà, i del seu secretari, que era judeu. Urquijo va respondre en una dura carta dirigida al tribunal per a que acatara les órdens del rei i a continuació va destituir a tots els seus membres.

Pero el proyecte reformiste de Urquijo no va aplegar a bon terme perque va ser destituït del seu lloc en decembre de 1800 per Carlos IV. En la decisió del rei va influir una carta que va rebre del nou papa Pío VII —i que Godoy va arreplegar en les seues Memòries— en la que li aconsellava que «tancara els seus oïts als que, so color de defendre les regalíes de la Corona, no aspiraven sino a excitar aquell esperit d'independència que, escomençant per resistir al bla jou de l'Iglésia, acaba despuix per beure's tot fre d'obediència i subjecció als Governs temporals». Godoy va ser qui va substituir a Urquijo al front del govern de Carlos IV en el títul de «Generalísimo». En lo relatiu a l'Inquisició va abandonar el proyecte reformiste de Jovellanos i de Urquijo, encara que en 1805 va crear el Jujat d'Imprenta, situant-ho per damunt del Sant Ofici en matèria de censura, per al que va nomenar a ilustrats radicalment oposts a l'Inquisició.

Segons Emilio La Parra i María Àngels Casat, els proyecte de reforma de l'Inquisició –i de l'Iglésia espanyola en general— varen fracassar fonamentalment perque «Carlos IV mai va estar dispost a enfrontar-se a l'Iglésia i menys encara a Roma» i perque els bisbes espanyols més influents «eren ferms partidaris de la Santa Sèu i, per supost, aplegat el moment crític, sempre varen estar disposts a defendre les prerrogatives del romà pontífex per damunt dels drets que a ells corresponien pel seu caràcter episcopal».

La primera abolició: els «decrets de Chamartín» de Napoleón Bonaparte (1808)

L'Inquisició i la «Constitució de Bayona»

Napoleón en el seu despaig de les Tullerías, Jacques-Louis David, 1812.

En virtut de les abdicació de Bayona els drets de la Corona espanyola varen passar a Napoleón Bonaparte i est els va cedir a la seua volta al seu germà José I Bonaparte, pero el canvi de dinastia no va ser acceptat per bona part dels espanyols. la regirada antifrancesa iniciada en Madrit el 2 de maig de 1808 es va estendre per tot el país, formant-se juntes que varen assumir el poder en nom del rei llegítim Fernando VII i li varen declarar la guerra al Imperi. Mentrestant Napoleón va convocar en Bayona a cent cinquanta «notables» per a que aprovaren la «Constitució» de la nova monarquia bonapartista. Entre els que varen acodir es trobava Raimundo Ettenhard i Salines, inquisidor decà del Consell de la Suprema Inquisició que ya havia prestat un primer i valiós servici a Napoleón en condenar el tumult antifrancesa per mig d'una circular remesa a tots els tribunals el 6 de maig de 1808 en la que calificava lo succeït el 2 de maig en Madrit de «rebombori escandalós del baix poble» i de desorde revolucionari realisat «baix la caraça del patriotisme» (esta declaració a favor de l'ocupació francesa tenia gran valor perque en aquell moment el Consell de la Suprema era la màxima autoritat de l'Inquisició ya que l'inquisidor general, Ramón José d'Arce, havia dimitit el 22 de març i Fernando VII no havia propost un substitut perque el papa no havia pogut acceptar la dimissió d'Arce ya que estava fora de Roma, presoner de Napoleón).

En l'anteproyecte de la «Constitució de Bayona» es va incloure un artícul per orde de Napoleón que dia: «L'Inquisició és abolida». Pero la majoria dels «notables» disposts a recolzar a la nova monarquia bonapartista es varen opondre a que la dissolució de l'Inquisició figurara en el text constitucional. Va caldre esperar a que José I ocupara el tro i alcançara un acort en la jerarquia eclesiàstica, encara que tots ells es varen manifestar contraris a l'Inquisició, com Mariano Luis de Urquijo, que també havia acodit a Bayona. Solament el inquisidor decà Ettenhard la va defendre, alegant que l'Inquisició de llavors tenia poc que vore en la tradicional sobre les garanties processals dels detinguts –afirmava que s'havia abandonat la tortura- i sobre les penes «suaus» que ara se'ls imponien.

Finalment Napoleón va decidir acceptar la sugerència dels notables i l'artícul referent a l'abolició de l'Inquisició va ser suprimit. No obstant, en l'artícul 98 es dia lo següent:

La justícia s'administrarà en nom del rei per jujats i tribunals que ell mateixa establirà. Per tant, els tribunals que tenen atribucions especials i totes les justícia de abadengo, órdens i señoríos, queden suprimits.

Alguns experts han interpretat este artícul com que implícitament eliminava l'Inquisició, ya que no li la mencionava, pero uns atres ho han negat perque l'Inquisició, en ser un tribunal mixt real i papal, no estaria inclosa en «tribunals que tenen atribucions especials».

Els «Decrets de Chamartín»

No obstant en els mesos següents Napoleón va canviar d'opinió i va suprimir l'Inquisició per mig dels decrets de Chamartín de decembre de 1808. La raó va ser l'ofensiva dels espanyols «patriotes» que no reconeixien les abdicació de Bayona i que havien infligido una severa derrota a les tropes franceses en la batalla de Bailén (19 de juliol de 1808), lo que havia obligat al rei José I Bonaparte a abandonar Madrit, a a on havia aplegat just un dia despuix de la batalla. Aixina que Napoleón va decidir intervindre personalment en Espanya i al front d'un poderós eixèrcit va creuar la frontera en novembre, conseguint ocupar Madrit al més següent. El dia 4 de decembre promulgava els «decrets de Chamartín», que posaven fi d'un plumazo al Antic Règim en Espanya, un dels quals suprimia l'Inquisició «com atentatorio a la sobirania i a l'autoritat civil» i els bens de la qual passarien a «la Corona d'Espanya per a servir de garantia als Vals i qualssevol atres efectes del Deute de la Monarquia». Segons Emilio La Parra i María Àngels Casat, l'emperador va decidir suprimir l'Inquisició per raons propagandístiques –aixina es presentava davant els francesos i davant tota Europa com el libertador dels pobles oprimits pel fanatisme religiós— i perque ya no li servia per als seus fins. «Ara, quan la guerra era un fet… l'Inquisició era inútil. La seua funció havia deixat de ser efectiva; era més be simbòlica (representava l'ideal de catolicisme de l'Antic Règim), pero no servia per a subjectar a la població al sobirà establit, que segons Napoleón solament podia ser el seu germà José I». Segons Joseph Pérez, «eixes mides tan radicals [que acaben en l'Antic Règim en Espanya] agarren desprevenidas a les minories espanyoles, que mai varen pensar que s'aplegaria tan llunt».

Immediatament despuix de la publicació del decret d'abolició en la Gazeta de Madrit l'11 de decembre de 1811, varen ser detinguts en la capital tots els membres i personal del Consell de la Suprema Inquisició i atres inquisidores a els qui se'ls va obligar a que entregaren tots els documents que posseïren, especialment els referits a les propietats de l'institució –els que ho varen fer varen ser excarcelar, i els que no varen ser enviats presoners a Bayona—. Aixina mateix varen ser clausurats els tribunals dels territoris que estaven baix domini de les tropes franceses.

El 16 de decembre La Gasseta de Madrit va reproduir en francés i espanyol el discurs que havia dirigit Napoleón als Gremis majors de Madrit que li havien presentat els seus respectes i obediència:

He abolit el Tribunal contra el qual estaven reclamant el sigle i l'Europa. Els sacerdots deuen guiar les consciències; pero no deuen eixercir jurisdicció cap exterior i corporal sobre els ciutadans.

El rei José I va ordenar en març de 1809 a Juan Antonio Llorente, que havia participat en els intents de reforma de l'Inquisició del regnat de Carlos IV, que reunira tota la documentació obtinguda, gràcies a la qual va publicar en 1812 Memòria històrica sobre qual ha segut l'opinió nacional d'Espanya sobre el Tribunal de l'Inquisició –en la que intentava demostrar que els espanyols sempre havien segut contraris a l'Inquisició i que l'Inquisició no havia segut fundada de conformitat en les lleis fonamentals de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó— i el primer tom de Anals de l'Inquisició d'Espanya, dels que en 1813 va aparéixer el segon —quatre anys més vesprada, en l'exili de París, Llorente publicaria la seua obra fonamental sobre l'Inquisició que tindria una enorme repercussió: Histoire critique de l'Inquisition d'Espagne—. A les obres crítiques de Llorente es varen unir unes atres. La que va tindre major difusió va ser la novela Cornelia Bororquia o La víctima de l'Inquisició de Luis Gutiérrez, publicada inicialment en 1801 en París sense que figurara el seu autor. En ella es dia que «tota religió intolerant és una religió falsa». Esta obra, segons Gérard Dufour, «va tindre més influencia que la de Llorente en el desenroll del anticlericalismo popular, del que seria un constant referent a lo llarc del sigle XIX». No obstant, la Memòria històrica de Llorente serà utilisada pels lliberals durant el llarc debat de les Corts de Càdis sobre l'abolició de l'Inquisició encara que mai es va citar el nom de l'autor.

En conclusió, segons La Parra i Casat, «les mides adoptades en l'Espanya afrancesada varen supondre un dur colp per a l'Inquisició, del que jamai es recuperaria. La supressió decretada per les Corts de Càdis va arrematar la faena».

Vore també

• Llegenda negra de l'Inquisició espanyola

Bibliografia

• (1982) Inquisició i Ilustració (1700-1834), Madrit: Fundació Universitària Espanyola. ISBN 84-7392-206-9.
• (2003).«Napoleón va posar l'epitafi».L'Aventura de l'Història.(62)

73-79.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHigueruela del Pi1980">Higueruela del Pi (1980). «Actitut del episcopado espanyol davant els decrets de supressió de l'Inquisició: 1813 i 1820», Joaquín Pérez Villanueva (ed.). L'Inquisició espanyola. Nova visió, nous horisons, Madrit: Sigle XXI. ISBN 84-323-0395-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKamen2011">Kamen (2011). L'Inquisició Espanyola. Una revisió històrica, 3ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-198-4.
• (2013) L'Inquisició en Espanya. Agonia i abolició, Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-8319-793-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartí Gilabert1975">Martí Gilabert (1975). L'abolició de l'Inquisició en Espanya, Pamplona: Edicions Universitat de Navarra S.A.. ISBN 84-313-0369-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez2012">Pérez (2012). Breu Història de l'Inquisició en Espanya, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-08-00695-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRamón Solans2020">Ramón Solans (2020). «Religió», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 355-377. ISBN 978-84-9045-976-8.