Junta de Fe
La Junta de Fe, també cridada en ocasions Tribunal de la Fe, va anar un tribunal eclesiàstic catòlic diocesà creat per alguns bisbes espanyols durant la segona restauració absolutista en Espanya (1823-1833) en el propòsit de substituir a l'Inquisició espanyola que no va ser restablida pel rei Fernando VII despuix de la recuperació dels seus poders absoluts en 1823 –gràcies a l'intervenció de l'eixèrcit francés dels Cent Mil Fills de Sant Luis i que va posar fi al Trieni Lliberal (1820-1823), durant el que va estar vigent la Constitució de 1812–. Les Juntes de Fe varen poder funcionar gràcies a la complicitat de les autoritats civils locals puix no tenien cap respal llegal i varen intentar assemblar-se en lo possible a l'Inquisició. La primera Junta de Fe i la més activa va ser la de la diòcesis de Valéncia, que es faria célebre en Europa per haver condenat a mort a Cayetano Ripoll, l'últim eixecutat en Espanya pel delicte d'herejía.
Història
[editar | editar còdic]Les Juntes de Fe diocesanes varen sorgir en 1824 per iniciativa d'alguns canonges i bisbes per a que eixerciren els comesos assignats a l'Inquisició espanyola que no havia segut restablida per Fernando VII.[1] Segons Emilio La Parra i María Àngels Casat, «els seus promotors –varis d'ells havien estat en l'exili durant la vigència del sistema constitucional– varen actuar moguts per un concepte sumament intolerant del catolicisme, convençuts de la perentòria necessitat de controlar les consciències i evitar les manifestacions d'irreligión i de qualsevol apariència d'heterodoxia en lo religiós o en lo polític». Els seus objectius eren «la defensa de l'altar i del tro, el manteniment de l'unitat religiosa del país i la salvaguarda dels valors tradicionals».[2]
L'antecedent immediat de les juntes es troba en les actuacions de control de les publicacions portades a terme per alguns eclesiàstics a partir de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Luis en Espanya en abril de 1823. Va ser el cas del canonge Pere Avellà que va governar la diòcesis de Barcelona mentres va carir de bisbe i que segons alguns testimonis va organisar «la seua inquisició» per lo que seria denunciat al rei pels militars francesos acantonats en la ciutat.[3]
La primera Junta de Fe va ser creada en Valéncia en l'estiu de 1824 per iniciativa del canonge de la catedral de Valéncia José María Despujol, que llavors governava l'archidiòcesis en ser sèu vacant despuix de haver mort el seu titular Arias Teixeiro i no haver segut nomenat el seu substitut. Despujol havia segut un dur inquisidor i formava part d'algunes de les societats secretes apostólicas valencianes. La seua iniciativa va ser recolzada pel nuncio Giacomo Giustiniani i pel nou arquebisbe de Valéncia Simón López García, qui va publicar una pastoral el 16 d'octubre de 1825 en la que va manifestar el seu desig de que substituïra a l'extinta Inquisició:[4]
Gràcies al respal que li varen brindar el Capità General i el corregidor de Valéncia, la Junta de Fe va desplegar una intensa activitat, com li va comunicar l'arquebisbe Simón López al nuncio Giustiniani en una carta datada el 19 d'abril de 1825:[5]
Víctimes del tribunal valencià varen ser el llibrer lliberal Mariano Cabrerizo, acusat entre atres coses de haver venut i ocultat «llibres prohibits» i de «ser enemic dels flares», i el mestre lliberal Cayetano Ripoll, el procés del qual i eixecució el 31 de juliol de 1826 va causar un gran escàndal en tota Europa, encara que en Espanya va quedar casi amagat per la censura de prensa. Va ser l'últim condenat en Espanya pel cridat delicte de herejía (l'últim relaixat per l'Inquisició havia segut una dòna, María dels Dolores López, estrangulada a garrot vil i cremat despuix el seu cadàver en la foguera en 1781 en Sevilla).[6]
Seguint l'eixemple de Valéncia, es varen crear Juntes de Fe en atres dos diòcesis. En la de Tarragona l'arquebisbe Jaime Creus –que va ser diputat "servil" en les Corts de Càdis, destacant pel seu defensa de l'Inquisició, com l'arquebisbe de Valéncia Simón López, i que també va ser membre de la regència de Urgel durant el Trieni Lliberal– la va fundar per mig d'un edicte publicat en el Diari de Barcelona el 16 d'abril de 1825. Li va seguir el bisbe d'Oriola, que va implantar la seua Junta de Fe «per a entendre i conéixer en tots els negocis que coneixia el de l'Inquisició», segons un informe de la policia remés al govern.[7][1]
El 25 de maig de 1825 l'embaixador francés Boislecomte li escrivia al seu govern:[1]
El Govern finalment va reaccionar i va ordenar el 30 d'agost la «cessació en les seues funcions» de les Juntes de Fe de Tarragona i d'Oriola perque carien de l'aprovació del rei, advertint als dos prelats que es mantingueren «dins dels llímits senyalats pels sagrats cànons que S.M. com a Protector de l'Iglésia vol no es traspassen i per les lleis que com a Sobirà deu fer s'eixecuten, sense permetre en els seus dominis novetats i singularitats que podrien alterar la tranquilitat de les seues vassalls».[7][1]
No obstant el tribunal de la Fe de Valéncia, inclús despuix de l'escàndal provocat en Europa per l'eixecució de Cayetano Ripoll, va mantindre la seua activitat –«el ministre de Gràcia i Justícia Tadeo Calomarde va continuar sense donar-se per enterat de la seua existència», senyalen La Parra i Casat– i, per un atre costat, el nuncio Giacomo Giustiniani va seguir en el seu proyecte de, sobre la base de les Juntes de Fe, establir un organisme –denominat Junta Superior de Fe– semblat a l'Inquisició, encara que «sense usar de noms que susciten prejuïns ni aterrorizar», destinat a «preservar intacte el depòsit de la Fe Catòlica i a inquirir contra tots els que atenten contra ella». Encara que l'organisme no va aplegar a crear-se, els bisbes varen continuar eixercint la censura d'escrits i emetent sentències per causes de fe, que podien ser recorregudes al tribunal de la Trencada de la nunciatura apostólica de Madrit, lo que va ser refrendat pel rei per mig d'una llei del 6 de febrer de 1830.[8]
Abolició
[editar | editar còdic]Les Juntes diocesanes no varen anar llegalment abolides fins a l'1 de juliol de 1835, durant la Regència de María Cristina de Borbón, perque «eren uns atres tants tribunals inquisitorials, encarregats de conéixer de tot delicte de que abans coneixia l'extinguida Inquisició, de castigar-ho en penes espirituals i encara corporals, i de guardar en el seu ministeri el més inviolable sigilo».[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Fontana, 2006, p. 112.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, pp. 182-184.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, p. 183.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, pp. 184-185.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, p. 185.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, pp. 185; 188.
- ↑ 7,0 7,1 La Parra López y Casat, 2013, pp. 188-190.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, pp. 191-192.
- ↑ La Parra López y Casat, 2013, pp. 192-193.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2006) D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
- La Parra López (2013). L'Inquisició en Espanya. Agonia i abolició, Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-8319-793-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Junta de Fe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.