Blois
Blois[lower-alpha 1] (Plantilla:AFI-fr) és una ciutat francesa, la capital del departament de Loir i Cher, en la regió del Centre-Valle del Loira, situada en les vores del riu Loira entre les ciutats d'Orleans i Tours. El terme municipal de Blois conta en una població de 47 854 habitants (INSEE 2007). El castell de Blois és un palau renaixentiste construït pel rei Luis XII. Al sur de la ciutat es troba el bosc de Russy, un recort dels antics boscs que en una época cobrien la zona.
Història
[editar | editar còdic]Prehistòria i protohistòria
[editar | editar còdic]Des de principis de 2010, les excavacions arqueològiques realisades per l'Institut francés d'investigació arqueològica preventiva (INRAP) han demostrat que caçadors-recolectors ya es varen establir en Blois-Viena des de 6.000 a. C. (i.i.: a vora esquerra del riu Loira, fa 8.000 anys).[2] S'han trobat rets, lo que indica que estes comunitats podien peixcar ademés de dedicar-se a la agricultura i la ganaderia.
Antiguetat
[editar | editar còdic]De el V a el I: Blois baix els gals
[editar | editar còdic]Atres excavacions han demostrat la presència de gals, de la tribu dels carnutes, ya en el sigle IV a. C., també en Viena.[3] Atres pobles semblen haver existit inclús ans que aplegaren els romans, com Camboritu (en gal: "vau del meandre").[4]
De el I a el V: Blois baix els romans
[editar | editar còdic]
Com el restant de Galia, els romans varen conquistar el pagus blesensi en el I, i des de llavors va quedar adscrit administrativamente al oppidum de Autricum[5] (actual Chartres), dins de la província de Galia Lugdunensis IV.[6] L'invasió dels romans cap a l'any 52 a. C. va supondre l'inici de l'administració i dels registres escrits, encara que escassos, en contrast en la tradició oral dels gals.
En aquella época, el pagus es llimitava a les afores de Blesum, rodejat de numerosos obstàculs naturals: el bosc de Blemars a l'oest, la Sylva longa a l'est i la Secalonia al sur, sense oblidar el riu Liger que ho travessa. Blesum era, puix, una chicoteta ciutat que es desenrollava entorn a una fortalea construïda pels romans, el Castrum Blesense,[7] en el cim del peñón del castell actual. La ciutat, unida al país dels Carnutes per la planura de Belsa a través de la Via Iulius Cæsaris (entre Autricum i Blesum), es trobava llavors en l'encreuament de la Via Turonensis (que unia Lutecia en Burdigala i Assegonia a lo llarc del riu Liger), la Via Festi (entre Blesum i Avaricum) i la ruta Blois-Luynes a través de Secalonia (entre Blesum i Malliagense). Irònicament, en Blesum, a vora esquerra del riu Liger, es va formar una comunitat no adherida al Imperi.[8]
En Blesum haurien tingut la seua sèu dos temples romans: un dedicat a Júpiter, en l'emplaçament de la abadia de Burc Mijà, i un segon dedicat a Mercurio, prop de l'actual liceu Augustin-Thierry.[9]
Sigle V: Blois baix els bretones
[editar | editar còdic]En l'any 410, el caudillo bretón Ivomadus va conquistar els pagi de Blois i Chartres derrotant al cònsul en eixercici, un tal Odo provablement d'orige germànic.[6] Va crear llavors un Estat independent, el Regne de Blois dins del Imperi que governava un Flavio Honorio ya debilitat per les repetides incursions de vikingos.[10] Esta entitat, mal coneguda pels historiadors, va semblar mantindre's independent durant casi un sigle, resistint l'invasió del Regne visigodo de Tolosa pero finalment la va conquistar el rei franc Clodoveo entre 481 i 491[11] o en el 497.[12]
Edat Mija
[editar | editar còdic]Sigles VI a el X: Blois baix els francs
[editar | editar còdic]Es va crear aixina un primer comtat franc, del que els historiadors contemporàneus han conservat molt pocs vestigis.
Les chafades més notables es remonten al sigle IX, en la creació en el 832 del títul de comte de Blois pel rei Ludovico Pío, fill de Carlomagno, en favor de Guillermo d'Orleans, malnomenat el Condestable.[13] Per falta de descendència, el comtat va passar a mans dels personages més importants de l'época, entre ells Roberto el Fort, els reis Roberto I i Eudes, fins a Hugo el Gran.[8]
Sigles X a el XIII: Blois baix els tibaldianos
[editar | editar còdic]Plantilla:VoreEl comtat de Blois no es va distinguir abans del sigle següent, quan el vescomte Teobaldo es va declarar comte independent del seu sobirà, al advenimiento d'un Hugo Capeto encara jove, en l'any 958.[14] A partir de llavors, el nou comte va ser malnomenat Teobaldo el Tramposo.
Els seus descendents, els "Tibaldianos", varen seguir sent els feus de la ciutat fins a l'incorporació del comtat de Blois al domini real en 1397. La Casa de Blois va conseguir entretant elevar a alguns dels seus membres o descendents als estrats més alts de la noblea europea, en particular accedint als trons de França, Anglaterra, Espanya i Portugal.[15] Aixina, Blois va ser en l'Edat Mija sèu d'un poderós comtat la dinastia del qual posseïa també Champagne abans d'ascendir al tro de Navarra.[16][17]
En aquella época, l'àmbit religiós era important. En el sigle XI, destacaven cinc parròquies:
- en el centre, la abadia de La nostra Senyora de Burc Mijà (en francés: abbaye Notre-Dona'm de Bourg-Moyen), hui desapareguda,[18]
- a l'est, l'iglésia romànica de Sant Solene,[19]
- a l'oest, en l'emplaçament de l'actual iglésia de Sant Nicolás, la iglésia abacial de Sant Lomer, també romànica,[19]
- al nort, la parròquia de Sant Honoré i la seua iglésia existien en 1154. L'iglésia va ser venuda en 1792 i destruïda. Actualment és la plaça Sant Honoré ("plau Saint-Honoré"),[19]
- al sur del riu Loira, la iglésia de Sant Saturnino ocupa l'emplaçament de l'antiga iglésia romànica. Esta parròquia de la vora esquerra va ser, no obstant, una part independent de Blois fins a 1606.
D'estes iglésies romàniques, només queden alguns restants de Sant Solenne (actual catedral de Sant Luis).
Al mateix temps, varen florir monasteris, com el de Sant Lomer, l'iglésia del qual es menciona més dalt, i la abadia de Burc Mijà, de la que no queda res (aparte del odónimo "rue du Bourg Moyen"). Estes dos fundacions monásticas albergaven relíquies i atreen aixina als peregrins.[20]
La Casa de Châtillon va prendre el relleu durant més d'un sigle, va continuar la llabor religiosa. En particular, baix el comte Juan I va manar construir pel 1238 al peu del castell, la iglésia de Sant Martín dels Coles, que va ser destruïda durant la Revolució francesa.[21] Juan I va favorir també l'arribada de les órdens mendicantes. Va fundar en 1233 el convent dels convent dels Cordeliers situat en l'actual rue dels Cordeliers i en 1273 el convent dels Jacobinos a on es troba el Museu d'Història Natural.[22]
També va ser a partir de la segona mitat del sigle XIII quan la ciutat es va rodejar de muralles. La muralla de Blois va ser irregular i eficaç durant tres sigles, fins a finals del sigle XVI. Hui només queden algunes torres (com les de Foix i Cordeliers) i noms de carrers (en la "rue Porte Côté", la "rue Porte Bastille" i la "rue Porte Chartraine").[23]
Sigles XIV i XV: Blois en plena guerra dels Cent Anys
[editar | editar còdic]La rivalitat entre els comtes de Blois i Anjou, iniciada a finals del sigle X, seria determinant durant la Guerra dels Cent Anys. Entre 1356 i 1380, la ciutat va ser cercada pels anglesos, el rei dels quals Eduardo III descendia dels comtes d'Anjou, i els castells de Bury i Fougères-sur-Bièvre ocupats.[24]
En 1391, el comtat de Blois va ser venut per la Casa de Châtillon, carregada de deutes i sense descendència directa, al seu primer germà, el duc Luis de Valois, fill menor del rei Carlos V l'Sabio. Blois va passar aixina a formar part de la família real.[25]
Renaixença i era moderna
[editar | editar còdic]A inicis del sigle XVI: Blois, capital de la Renaixença francesa
[editar | editar còdic]
En 1498, el rei Carlos VIII va fallir en la ciutat propenca d'Amboise. El duc Luis II de Valois, net de Luis de Valois, que vivia llavors en Blois, es va traslladar a Amboise i va ser coronat rei en el nom de Luis XII. El rei de Blois va decidir establir la seua cort en la seua ciutat natal. Durant el seu regnat, la ciutat va experimentar una transformació duradora. El desenroll del castell va tindre lloc en ple Renaixença, i es varen construir decenes de mansions privades per als grans hòmens de la cort. Un dels més ambiciosos és potser el Hotel de Alluye (en la "rue Saint-Honoré"), fidel reproducció d'un palau italià, construït para Florimond Robertet, ministre molt important dels reis Carlos VIII, Luis XII i després Francisco I.[26]
En 1526, Francisco I va expressar el seu desig de retornar a París. En 1539, el trasllat dels mobles i tapissos del castell de Blois confirma esta decisió. No obstant, en l'época de les Guerres de Religió, Catalina de Médici i els seus fills es varen refugiar allí en un intent de restaurar el debilitat poder real.[27]
A finals del sigle XVI-inicis de el XVII: Blois en plena guerra de Religió
[editar | editar còdic]Els Estats Generals es varen reunir durant l'hivern 1588-1589 en Blois, a on el rei Enrique III s'havia refugiat despuix del Dia de les Barricades (1588). El 23 de decembre de 1588, Enrique III va fer assessinar al duc de Guisa en el seu castell de Blois. Al sendemà, el seu germà, el moradura de Guisa, va córrer la mateixa sòrt.[28] A estos assessinats pronte va seguir la mort de la regna mare Catalina de Médici, que també es va donar en Blois, de pleuresía.
Despuix de la marcha dels reis a París, Blois va perdre el seu caràcter de residència real, en la pompa i l'activitat econòmica que acompanyaven a la Cort. Enrique IV va traslladar la rica biblioteca de Blois a Fontainebleau.
Despuix d'haver servit de residència real, Blois es va convertir en lloc d'exili per als membres indesijables de la família real. En 1617, Luis XIII decidix eixercir el poder real i exilia a Blois a la seua mare, María de Médici.[29] En l'àmbit religiós, la Contrarreforma va instalar en Blois en 1622 a l'orde dels Jesuïtes, que varen construir la capella de Sant Luis, actual iglésia de Sant Vicente de Paúl.
A mitan de el XVII: Blois, ciutat d'artistes i artesans
[editar | editar còdic]
Més vesprada, en 1634, Luis XIII va exiliar a Blois al seu germà Gastón d'Orleans, que es va vincular a la ciutat. En 1657, va fundar l'Hospital General o "Hospici de Viena", que a lo llarc de el XIX va adquirir la seua forma actual, l'hotel-restaurant Fleur de Loire. També va finançar en part la reconstrucció del Hôtel-Dieu i va permanéixer en Blois fins a la seua mort.[30]
Mentrestant, Blois es va fer famosa pels numerosos artesans, especialment relojeros i orfebres, que treballaven allí.
Blois baix l'Antic Règim
[editar | editar còdic]Despuix de la mort de Gastón d'Orleans en 1660, el castell de Blois, despullat per Luis XIV, va quedar abandonat fins al punt de que Luis XVI es va plantejar destruir-ho en 1788. Va ser salvat per l'instalació dins dels seus murs del regiment Royal-Comtois.[31]
Va ser baix el regnat de Luis XIV quan Blois es va convertir en diòcesis. David-Nicolas de Bertier, primer bisbe de Blois, va elegir com a futura catedral l'iglésia de Sant Solene, que havia segut destruïda per una tormenta i acabava de ser reconstruïda gràcies a l'intervenció de Marie Charron, procedent de Blois i esposa de Jean-Baptiste Colbert.[32] Prop de la catedral, terminada en 1700, el nou bisbe va instalar un palau episcopal, l'arquitecte del qual va ser Jacques Gabriel, en una ala que domina el riu Loira. El desenroll dels jardins en terrats va començar despuix del 1703 i va durar casi cinquanta anys. Els jardins es varen obrir al públic en 1791 baix la égida de l'abat Henri Grégoire, bisbe constitucional de Blois.[31]
El dia 10 de decembre de 1700, varen travessar Viena després Blois tres nets del rei Luis XIV de França, a saber, els príncips Luis, Carlos i Felipe. Este últim estava marchant cap a Madrit per a rebre la Corona Espanyola en el nom de Felipe V d'Espanya en acabant de que va fallir el rei Carlos II de la Casa d'Àustria.[33]
En la nit del 6 al 7 de febrer de 1716, el pont medieval es va derrocar baix la pressió d'una riuada del riu. La construcció d'un nou edifici va ser ordenada l'estiu següent pel duc Felipe II d'Orleans al seu tio Luis XIV. Les obres varen córrer a càrrec de l'arquitecte de la cort, Jacques Gabriel. El pont que des de llavors du el seu nom es va inaugurar en 1724.
En 1790 es desmantella la província d'Orleans i es crea el departament de Loir i Cher, en Blois com a capital.
L'historiador Louis de la Saussaye conta que les bananes de l'actual "mail Pierre Clouseaux" es varen plantar en esta época, en 1797, per a substituir als oms talats en 1793.[34]
En 1814 Blois va ser el lloc elegit per María Luisa d'Àustria, esposa de Napoléon I, com a sèu per a eixercir la seua regència.
La població de Blois té un antic orige. Apareix mencionada per primera volta en el VI per Gregorio de Tours pero no va adquirir importància fins a el IX quan es va convertir en sèu del comtat de Blois. En 1196 el comte Luis va otorgar privilegis als vassalls locals fundant una població que va sobreviure sense grans variacions a lo llarc de l'Edat Mija. La part més antiga del palau va ser construïda en el XIII. En 1429 Juana d'Arc va fer de Blois la seua base d'operacions per a la batalla d'Orleans. Carlos de Valois, duc d'Orleans, va fer de Blois la seua residència despuix de la seua lliberació del captiveri que li varen impondre els anglesos. En el palau li va nàixer, en 1462, el fill que aplegaria a ser rei de França, en el nom de Luis XII. El tractat de Blois, que va posar fi a les guerres en Itàlia, es va firmar en dit palau en 1504-1505. A finals de el XVI, Blois va ser a sovint sèu de la cort francesa.
En 1512 es va firmar en esta ciutat un atre tractat pel qual la monarquia francesa es comprometia a intentar la reconquista del Regne de Navarra si este caïa en mans castellanes. Entre la població de la ciutat hi havia numerosos calvinistas i va ser escenari d'un conflicte religiós entre estos i la Iglésia catòlica entre 1562 i 1567. Des de 1576 a 1588 el rei Enrique III de França va elegir Blois com a sèu dels Estats Generals. En 1588 va ordenar els assessinats del duc de Guisa, Enrique, i del seu germà Luis, arquebisbe de Reims i moradura, que varen ser eixecutats en el propi palau el 23 i el 24 de decembre de dit any.
Era moderna
[editar | editar còdic]Sigle XIX: Blois durant la Revolució industrial
[editar | editar còdic]El sigle XIX va ser una época de modernitat per a la ciutat de Blois. En primer lloc, el ferrocarril va aplegar al replanell en 1846 en l'obertura de la llínea París-Orléans-Tours, de la que la estació de Blois és una de les parades.
Va ser també l'época del urbanisme gràcies a les obres realisades entre 1850 i 1870 baix els successius mandats de l'alcalde Eugène Riffault, amic del baró Haussmann de París. Va unir la ciutat alta moderna en la prefectura, el palau de justícia, el mercat de cereals (cridat la "Trobes aux grains") i la ciutat baixa medieval per mig d'un bulevar que du el seu nom. També va unir la part alta de l'estació i la fàbrica Poulain, i la part baixa dels molls del riu Loira pel bulevar de l'Est, actual bulevar Daniel Dupuis.
També va obrir un gran carrer en l'eix del pont Jacques-Gabriel, prolongada per una escala monumental, la "rue Denis Papin", que també unix en la seua escala les ciutats alta i baixa. Es varen mamprendre obres de restauració en el castell. També es varen reforçar i varen construir dics per a protegir la ciutat de les riuades del riu Loira.
Mentrestant, la ciutat baixa va tindre que fer front a les tres riuades més importants del riu, primer en 1846, en 1856 (la pijor fins a la data) i en 1866. Es varen inundar el centre de la ciutat i els barris de Sant Joan i Viena, aixina com el azud de la Bouillie. Des de la Revolució de 1789, una secció del nivell de l'aigua gravada en una paret del dic, a la vora del pont, traça les majors inundacions.
Va ser també l'época de la industrialisació en l'instalació en 1862 per Victor-Auguste Poulain de la seua fàbrica de chocolate, estratègicament situada prop de l'estació de ferrocarril.
Per últim, el sigle XIX marca el fi de la navegació comercial en el riu Loira, ben desenrollada fins a llavors, sobretot en La Creusille, que es veu somesa una competència massa feroç per part del ferrocarril.
Fins de el XIX-inicis de el XX: Blois baix les guerres repetitives
[editar | editar còdic]El 28 de giner de 1871 va tindre lloc la batalla del barri de Viena: el tinent Georges de Villebois-Mareuil va lliberar la ciutat ocupada pels prusianos des del 13 de decembre de 1870. Un monument commemoratiu situat en la avinguda Wilson, a inicis del dic de les Acacias, recorda l'assalt al barri de Viena pels generals Pourcet i Chabron. Du una placa de bronze gravada per Oscar Roty en l'inscripció "Pàtria senar immemor" (La pàtria no oblida). Dos odónimos locals (rue i impasse du 28-Janvier) també recorden este acontenyiment.
Entre 1910 i 1933, la ciutat de Blois es va dotar d'una ret de 5 llínees de tramvia que varen completar generosament les rets departamentals ya existents: la TLC i la TELC.
Entre 1932 i 1939, es construïx en formigó la basílica de La nostra Senyora de la Trinitat, digna de les basíliques americanes.
Entre el 29 de giner i el 8 de febrer de 1939, varen aplegar en el departament més de 3.100 refugiats espanyols que fugien de la caiguda de la Segona República Espanyola davant el franquisme. Donada l'insuficiència de les instalacions d'acolliment (es va utilisar sobretot la yeguada de Sagelles-sur-Cher), es va posar a treballar a 47 pobles, entre ells Blois (se'ls va estajar en Els Grouëts, a les afores de la ciutat). Els refugiats, en la seua majoria dònes i chiquets, varen ser somesos a una estricta quarantena, vacunats, el correu va ser llimitat i l'alimentació, encara que poc variada i cuinada a la francesa, estava no obstant garantisada.
Blois durant la Segona Guerra Mundial
[editar | editar còdic]En esclatar la Segona Guerra Mundial, la ciutat va vore per primera volta una multitut de refugiats que fugien dels territoris invadits des del 10 de maig de 1940 per la Alemània nazi, en el noroest de França. Dònes de la ciutat i chiquets menors de 13 anys varen ser cridats a evacuar a partir de la nit del 14 de juny (l'orde municipal s'havia publicat a les 23:00 hores). A les 2 de la matinada del 15 es varen disparar els primers proyectils contra la vora dreta: la estació va ser blanc dels dispars, pero el cementeri i els edificis veïns varen ser els més afectats. El dia 15 es produïx l'últim pas de refugiats, la majoria d'Orleans, ya baix el jou nazi, als que s'unixen numeroses famílies de Blois. Els accessos occidentals al pont en Viena varen ser alcançats el matí del 16, de la mateixa manera que la casa de l'alcalde, Émile Laurens, que va morir per la vesprada. L'estació de ferrocarril va ser atacada de nou, a pesar de que un tren de refugiats es trobava en el moll. El dia 17 es varen recomençar els bombardejos en la destrucció de l'ajuntament. Per a frenar l'alvanç dels nazis, que varen entrar en la ciutat eixa mateixa nit, el 10o arc del pont Jacques-Gabriel va ser destruït al sendemà cap al migdia per iniciativa dels habitants de Blois. El dia 19, es produïxen intercanvis de dispars entre les dos vores i les forces franceses, llavors en Viena, colpegen varis monuments, entre ells la Prefectura, el Tribunal i la escala Denis-Papin. No obstant, el dia 20, dos dies despuix de la conquista de la vora dreta (i del crida de De Gaulle), els soldats es varen vore obligats a abandonar Blois-Viena i retirar-se més el sur, cap a Montrichard (Romorantin ya havia caigut en mans dels nazis). El dia 21, tots els hòmens sans de la ciutat són requisats de la kommandantur, situada llavors en el centre de la ciutat (3, rue Porte-Côté), per a restablir l'estat de les carreteres de la ciutat. El dia 22 es firma el armistici, que posa a l'Estat francés a sòu del III Reich i a Blois al nort de la llínea de demarcació. Entre els soldats francesos fets presoners, els nazis varen fusilar a 6 soldats colonials. Estos últims varen ser enterrats pels lugareño en el cementeri de Viena.
El bombardeig alemà per a prendre la ciutat entre el 15 i el 18 de juny de 1940 va causar numerosos danys. Ademés dels edificis ya mencionats, es va solicitar el derrocament dels hotels de Amboise i Épernon per a protegir el castell de l'incendi que va consumir tota la part baixa de la ciutat entorn a la plaça Luis XII.
Entre juny i agost de 1944, els bombardejos angloamericanos varen causar numeroses destrucció, en particular el viaducte ferroviari de Noëls, en la llínea Blois-Romorantin, l'11 de juny, i el pont Jacques-Gabriel, el dia 27. No obstant, el front alemà en Normandia no es va trencar fins a la lliberació de Rennes, el 5 d'agost, i de Li Mans, el 8 d'agost. Va ser llavors quan la Gestapo va traslladar la seua kommandantur de Blois a Cellettes, més al sur. La seua absència va facilitar la fuga de 183 presoners de la presó de Blois, gràcies a l'audàcia del grup del tinent Godineau, i després la reunió de les distintes milícies de la Resistència baix el mando del coronel Valin de la Vaissière. El dia 15, un comboi nortamericà intenta entrar en la ciutat a través del bosc de Blois, pero és rebujat pels alemans; al no poder entrar en la ciutat dels Reis, els aliats pugen a Vendôme per a lliberar primer Orleans. Els prop de 500 resistents de Blois ya no varen tindre paciència per a esperar la seua lliberació i varen passar a l'ofensiva.
Els combats de la resistència per a recuperar la ciutat de mans dels alemans també varen causar danys. El 16 d'agost de 1944, el centre de la ciutat va ser lliberat, pero els últims nazis varen destruir els tres arcs centrals del pont per a protegir la seua retirada cap a la vora esquerra. L'intercanvi de fòc entre les dos vores va ser incessant durant quinze dies. Blois-Viena va ser lliberada el matí de l'1 de setembre de 1944.
Al final de la guerra, es varen organisar noves eleccions municipals a escala nacional. Els habitants de Blois varen elegir alcalde a l'antic director d'escola Charles Ruche, una semana abans de les capitulacions alemanes.
En total, 230 persones varen morir en Blois i 1.522 edificis de la ciutat varen ser destruïts o danyats durant la Segona Guerra Mundial.
Finals del sigle XX: Blois, reconstruïda i ampliada
[editar | editar còdic]En la reconstrucció de Blois, es pot parlar d'un estil específic marcat per les característiques regionals, lo que no és el cas general en atres ciutats. Es fomenta una certa varietat de construccions en els barris antics per a una millor integració.
Per eixemple, el pont Jacques-Gabriel és l'únic eixemple de reconstrucció de posguerra en el mateix estil, i va ser reobert al tràfic en decembre de 1948.
En 1959 es va iniciar la construcció d'una gran urbanisació coneguda com ZUP (per a Zona a Urbanisar en Prioritat). En l'actualitat, la ZUP dels barris del nort és objecte d'un proyecte de renovació urbana que inclou destrucció, rehabilitació, urbanisació i construcció.
Principis del sigle XXI: Blois de hui
[editar | editar còdic]En 2007 es va completar la peatonalisació del centre de la ciutat i la pavimentació d'alguns carrers. Des de llavors, l'alcalde actual porta a terme un proyecte de renovació i reactivació del centre de la ciutat, la primera fase de la qual, a mitan dels anys 2010, va consistir en la construcció d'una passarela peatonal sobre les vies del tren en l'estació, i la reurbanisació de la zona al voltant del pont Jacques-Gabriel, des del carrer Denis Papin fins a la avinguda del President Wilson. A continuació, en la década de 2020, la reconstrucció completa del barri de l'estació, l'urbanisació de la plaça Victor Hugo entorn a la iglésia Sant Vincente i la remodelació de la "rue du Bourg Neuf", creant aixina un víncul entre el centre històric i la plaça de la República, en la que hi ha numeroses infraestructures com el cine Els Lobis, la Trobe aux Grains, i a on se celebren events culturals (les Rendez-vous de l'histoire, la fira del vi...).
Patrimoni
[editar | editar còdic]Monuments i llocs d'interés
[editar | editar còdic]Blois és una de les Ciutats d'art i història etiquetades pel Ministeri francés de Cultura.
-
La frontera de les Logias (castell de Blois, ala Francisco I), vista des del parc Víctor Hugo.
-
El ajuntament.
-
La rosaleda de les Terrats del Bisbat.
-
Els carrers "rue dones Papegaults" i "Pourtour Saint-Louis".
-
Parc Víctor Hugo.
-
Les Terrats del Bisbat, l'ajuntament i la catedral.
-
La escala Denis-Papin decorada en 2018.
-
La catedral de Sant Luis i la Casa de l'Acróbata.
-
La vora dreta del riu Loira vista des del barri Viena.
Castell de Blois
[editar | editar còdic]El castell de Blois, d'estil renaixentista de vàries époques que va ocupar els reis Luis XII i Francisco I, està situat en el centre de la ciutat. També va ser la residència de molts comtes de Blois, que es contaven entre els vassalls més propencs al rei de França entre els sigles IX i XIV. Al voltant del castell es troben numerosos jardins, com:
- el Terrat del Sant Salvador (en francés: "Parterre Saint-Sauveur");
- el Jardí de les Llices ("Jardin dones Lices");
- el Bastió del Rei ("Bastion du Roy"), i;
- la plaça Víctor Hugo ("Square Victor Hugo").
Casa de la Màgia
[editar | editar còdic]Just enfront del castell, la Casa de Màgia de Robert-Houdin ("Maison de la Magie") és un museu dedicat al ilusionisme, particularment famós pels seus dragons que ixen per les finestres de l'edifici. Es tracta de l'únic museu públic d'Europa que reunix en un mateix lloc colecciones de màgia i un lloc per a les arts escèniques permanents, i reflectix directament la personalitat del que fa temps va viure allí, el mac Jean-Eugène Robert-Houdin.
Antiga fàbrica de chocolate Poulain
[editar | editar còdic]A finals del sigle XIX, l'industrial i chocolatero blesiano Victor-Auguste Poulain va establir la fàbrica de la seua marca junt a la estació de Blois. Les instalacions es varen traslladar en els anys huitanta. Hui són vivendes i alberguen el Institut Nacional de Ciències Aplicades (INSA).
Plaça i font de Luis XII
[editar | editar còdic]Inaugurada a principis del sigle XIX, la plaça de Luis XII ("plau Louis XII") es troba just baix del castell, més prop del riu Loira, i en realitat està situada en el centre de la ciutat de Blois. Hi ha tendes i restaurants locals, i una font del sigle XVI s'alça baix els sicomors plantats en el lloc. Coneguda com Font de Luis XII ("Fontaine Louis XII"), es tracta d'una de les majors i més antigues prens d'aigua de tota la ciutat, pero dista molt de ser l'única. Entre les demés fonts, es troben:
- la font de Sant Martín ("Fontaine Saint-Martin"), baix l'escalinata entre el castell i la plaça de Luis XII;
- la font de Sant Nicolás ("Fontaine Saint-Nicolas"), dins de la iglésia de Sant Nicolás;
- la font dels Electes ("Fontaine dones Élus"), en "rue Foulerie";
- la font de l'Au María ("Fontaine Au Maria"), en plaça de l'Au María;
- la font de l'Ajuntament ("Fontaine de l'Hôtel de Ville"), baix la escala Denis-Papin (recorda el antic Ajuntament que va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial);
- la font de Santiago ("Fontaine Saint-Jacques"), en "rue Denis Papin";
- la font del prefecto Corbigny ("Fontaine de Corbigny"), en plaça Víctor Hugo ;
- la font dels Simples ("Fontaine dones Simples"), en el Jardí de les Llices, en recort d'una font monumental d'estil versallesco perduda despuix dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
Escala Denis-Papin
[editar | editar còdic]Com Blois està construïda sobre un parell de tossals escarpadas, per la ciutat discorren camins sinuosos i empinats que culminen en llargues escales en varis punts. La més emblemàtica d'elles és la monumental escala Denis-Papin, que domina la ciutat, oferix una vista panoràmica dominant el centre i el vall del Loira, i anima regularment l'espai urbà en decoració originals. La font situada junt a l'escala recorda l'existència del primer ajuntament, destruït despuix del bombardeig del 18 de juny de 1940.
Hôtels Particuliers i Cases d'entramat de fusta
[editar | editar còdic]Des de que el comte i duc Luis II de Valois es va convertir en el rei Luis XII de França en 1498, la ciutat va començar a acollir a numerosos nobles de tot el Regne i Itàlia. Tots construïen la seua pròpia mansió lo més prop possible del castell. El rei Luis XII també va importar el estil renaixentiste d'Itàlia per les seues exitoses campanyes militars allí. Entre estos cridats "hôtels particuliers" (o hotels particulars), es troben:
- el Hôtel d'Alluye;
- el Hôtel d'Amboise;
- el Hôtel de Belot;
- el Hôtel de la Capitainerie (també conegut com Hôtel de Bretagne);
- el Hôtel de la Chancellerie (és dir: Hotel de la Cancelleria);
- el Hôtel Denis-Dupont;
- el Hôtel d'Épernon;
- el Hôtel de Guise;
- el Hôtel de Jassaud;
- el Hôtel de Lavallière, construït para Luisa de la Vallière;
- el Hôtel de Rochefort;
- el Hôtel Sardini;
- el Hôtel Viart;
- el Hôtel de Villebresme, en el que va viure Denis Papin;
- el castell del Vizcondado, en el llogaret d'Els Grouets.
Ademés, molts ciutadans varen construir edificis d'entramat de fusta per tota la ciutat, entre ells:
- el Logis du Loup;
- la Casa de l'Acróbata (Maison dones Acrobates).
Tots estos edificis han segut declarats monuments històrics.
Ajuntaments i Terrats del Bisbat
[editar | editar còdic]Blois es va independisar de la diòcesis de Chartres en 1697, i la catedral es va terminar en el 1700. Com a conseqüència, els primers bisbes varen dissenyar amplis jardins en varis nivells, junt als locals. Des de la destrucció del antic ajuntament de Blois (llavors ubicat a vora del riu) durant la Segona Guerra Mundial, les autoritats locals varen requisar les dependències episcopals per a establir allí el nou ajuntament. Organisats ara com a parc urbà, estos jardins oferixen una vista panoràmica sobre el centre de la ciutat, el riu Loira i Blois-Viena. En el centre del parc s'alça una estàtua de Juana d'Arc, regalada a la ciutat pel mecenes nortamericà J. Sanford Saltus. Les Terrats del Bisbat ("Jardins de l’Évêché") estan obertes al públic tot l'any, i una notable rosaleda pot visitar-se del 15 de maig al 30 de setembre de cada any.
Blois-Viena i el riu Loira
[editar | editar còdic]Blois-Viena (o simplement Viena) és el nom que rep la partix sur de la ciutat, en la vora esquerra del riu Loira. Independent de la ciutat fins a 1606, conserva numeroses chafades del passat fluvial. El principal nexe d'unió entre abdós vores és el pont Jacques-Gabriel, construït a principis del sigle XVIII. Des dels dics que rodegen les afores fins a atres ponts abandonats, Viena també ha conservat un port, cridat La Creusille, que ara és un parc urbà just en la ruta ciclista europea, la Ruta dels rius. Més allà dels dics, s'està rehabilitant el parc de la Bouillie, que en l'actualitat és un aliviadero en cas d'inundacions. Més al sur de la ciutat, el bosc de Russy és un recort dels espessos boscs que antany cobrien la zona.
Monuments religiosos
[editar | editar còdic]-
La catedral de Sant Luis vista des del peñón del castell.
-
La iglésia de Sant Vicente de Paúl, al costat del castell.
-
La iglésia de Sant Saturnino en el barri Viena.
.JPG){kind=link}
._(10652807333).jpg){kind=link}
Antic Hôtel-Dieu
[editar | editar còdic]Ya en 924, els monges de la comunitat de Sant Lomer varen rebre algunes hectàrees baix el castell medieval, pero fòra de les muralles de la ciutat, a la vora del riu Loira. En el sigle XIII, es va construir una iglésia pròpiament dita, després fortificada a causa de la Guerra dels Cent Anys. La abadia de Sant Lomer va ser parcialment destruïda durant les Guerres de Religió franceses. L'edifici es va reconstruir fins a principis del sigle XVIII. Quan va esclatar la Revolució Francesa en 1789, l'iglésia es va convertir en un Hôtel-Dieu, és dir, un hospital de caritat per als pobres, ya que els revolucionaris varen destruir molts monuments relacionats en el clero i la realea. Despuix, es varen afegir nous edificis a l'abadia original de Sant Lomer, que es va convertir en la iglésia de Sant Nicolás, i els edificis adicionals varen seguir dedicats al Hôtel-Dieu de la ciutat. No obstant, esta part va ser abandonada progressivament i recuperada per alguns servicis públics. Actualment s'està estudiant un proyecte de reconversió.
Museus
[editar | editar còdic]- Museu arqueològic,
- Museu de la Belles arts (adins del castell),
- Fundació del Dubte (en francés: "Fondation du Doute"),
- Casa de Màgia de Robert-Houdin ("Maison de la Magie", front al castell),
- Centre de Resistència, Deportació i Memòria (en francés: "Centre de la Résistance, de la Déportation et de la Mémoire"),
- Museu d'Història Natural ("Museum d'histoire naturelle", 2a planta del antic convent de Jacobinos),
- Museu Diocesà d'Art Sacre ("Musée diocésain d’art religieux de Blois", 1a planta del antic convent de Jacobinos),
- Casa dels Còmics ("Maison de la BD"),
- Astrespace.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1842) Història del esforcado cavallero Partinobles comte de Blois, Barcelona.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 10-11.
- ↑ Guillemard, Thomas; Josset, {{{nom2}}}; Josset, {{{nom3}}} (2014). Sanctuaire et quartier antique de Vienne à Blois (PDFPDF) (en fr), INRAP, p. 2.
- ↑ Delamarre, Xavier (2008). Dictionnaire de la langue gauloise, 2 edició (en fr), Errance.
- ↑ Ozeray, Michel-Jean-François (1834). Histoire générale, civile et religieuse de la vaig citar dones Carnutes et du pays Chartrain, vulgairement appelé la Beauce, depuis la première migration dones Gaulois jusqu'à l'année de Jésus-Christ 1697, époque de la dernière scission de notre territoire parell l'établissement du diocèse de Blois (en fr), Munich: Garnier Fils, p. 47. ISBN 978-1271144358.
- ↑ 6,0 6,1 Pelletier, Yannick (1991). Unix histoire de la Bretagne (en fr), Gisserot, p. 15. ISBN 9782877470742.
- ↑ «BLESENSE Castrum et Pagus Blesensis in Celtica Blesensum» (en en). Academic Dictionaries and Encyclopedias.
- ↑ 8,0 8,1 de la Saussaye, Louis (1833). Essai sur l'origine de la ville de Blois, et sur ses accroissements jusqu'au Xe siècle (en fr). ISBN 978-2-014-50888-8.
- ↑ Touchard-Lafosse, Georges (2011). Histoire de Blois et de sò territoire, depuis els temps els plus reculés jusqu'à nos jours (en fr), Ulan Press.
- ↑ Soyer, Jacques (1902). Els Bretons à Blois à la fi du Veu siècle (en fr), Blois: Mémoires de la Société dones sciences et lettres de Loir-et-Cher.
- ↑ Fleuriot, Léon (1980). Els origines de la Bretagne (en fr), Pariu: Payot.
- ↑ Cospérec, Annie (1993). Blois : La forme d'unix ville (en fr), Imprimerie Nationale, pp. 10-11. ISBN 9782110813220.
- ↑ Auboin, Michel (1995). FeniXX (ed.). Unix histoire de la Beauce (1) : De la vaig citar dones Carnutes aux départements révolutionnaires (en fr). ISBN 978-2-402-06557-3.
- ↑ Sassier, Yves (1987). Hugues Capet : naissance d'unix dynastie (en fr), Pariu: Fayard, p. 147. ISBN 2-213-01919-3.
- ↑ Cospérec, Annie (1993). Blois : La forme d'unix ville (en fr), Imprimerie Nationale, pp. 12-18. ISBN 9782110813220.
- ↑ Ballesteros Beretta Salvat, Antonio (1922). Història d'Espanya i la seua influència en l'història universal, p. 271.
- ↑ Orella Unzué, José Luis; Estévez, Xosé; Espinosa Txalaparta, {{{nom3}}} (1995). Història d'Euskal Herria: Els vascs d'ahir.
- ↑ Cospérec, Annie (1993). Blois : La forme d'unix ville (en fr), Imprimerie Nationale, p. 386. ISBN 9782110813220.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 «Iglésies de Blois» (en fr). www.patrimoine-histoire.fr.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 19.
- ↑ «Blois : Eglise Saint-Martin aux Choux (vestiges) - CRGPG» (en fr). www.perche-gouet.net.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 26.
- ↑ Revue archéologique du Centre de la France.(Prenga 56)ISSN 0220-6617.
- ↑ Gilliéron, Patrick; Georges, {{{nom2}}} (2013). Piloter au-dessus dones châteaux du Val de Loire (en fr), Tolosa: Cépaduès, p. 79. ISBN 978-2-36493-087-2.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 27.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 34-35.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, p. 42.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 43.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, p. 50.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, p. 51.
- ↑ 31,0 31,1 Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 59.
- ↑ Colectiu (2019). Blois : De la Préhistoire à nos jours (en fr), Petit à Petit, pp. 58.
- ↑ Ramón Penya Esquerre-Portocarrero, Antonio (2008). De Austrias a Borbones: Espanya entre els sigles XVII i XVIII, Akrón, p. 150. ISBN 978-8-493-62931-1.
- ↑ Bergevin, Louis-Catherine; Dupré, {{{nom2}}} (1846). Chez tous els libraires (ed.). Histoire de Blois (en fr), Blois. ISBN 978-5-519-07069-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Blois» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>