Manuel Godoy

Per a atres persones del mateix nom vore Manuel Godoy (desambiguació).

Manuel Godoy i Álvarez de Faria Rius (Badajoz, 12 de maig de 1767-París, 4 d'octubre de 1851) va ser un noble i polític espanyol, favorit i primer ministre de Carlos IV entre 1792 i 1798, i home fort en l'ombra de 1800 a 1808. Va ser duc de la Alcudia i de Sueca i príncip de la Pau per la seua negociació de la Pau de Basilea en 1795, títul que anys despuix Fernando VII va declarar illegal i que Godoy va reemplaçar, ya en l'exili, per l'italià de príncip de Bassano. La compra del feu de Bassano vaig donar Sutri, prop de Roma i Viterbo, li va donar dret a este títul, despuix de concessió del papa Pío VIII.^[1]

D'orige fidalc, va ser elevat de forma meteòrica al poder per Carlos IV, qui ho va caramullar de títuls i honors, ho va casar en una prima seua, ho va dotar d'una immensa riquea i li va confiar els més alts càrrecs de l'Estat, davant l'incapacitat de les caçoles cortesanas de l'inici del seu regnat, encapçalades pel comte de Floridablanca (secretari d'Estat de 1777 a 1792) i el comte d'Aranda (ídem en 1792), per a fer front a les turbulències del moment. Com a secretari d'Estat (1792-1798) i generalísimo (1801-1808) va estar al front del Govern d'Espanya durant la crisis europea provocada per la Revolució francesa i les ambicions de Napoleón Bonaparte, que va culminar en l'invasió francesa de 1808 i la guerra d'Independència, pocs mesos despuix de la caiguda de Carlos IV i el propi Godoy a causa del gresca d'Aranjuez. A lo llarc del seu valimiento, ple de llums i ombres, va conseguir mantindre la situació d'Espanya davant el poder de França en una política exterior pragmàtica —mentres que atres potències com Àustria, Prusia o Holanda eren humiliades o anexionades—, mentres que en l'interior va tractar de portar a terme un programa reformiste ilustrat que va generar un profunt rebuig en molts grups socials, en especial entre la noblea i el clero. Godoy, un dels personages més vilipendiados de l'història d'Espanya, ha segut objecte en els últims temps d'una série d'estudis rehabilitadores coincidentes en el 150.º aniversari de la seua mort.^{cita requerida}

Primers anys

Va nàixer en el número 18 del carrer Sant Lucía^[2] de Badajoz^[3] el 12 de maig de 1767, fill de José Alfonso Godoy Càceres Ovando i Rius (1731-1808),^[4] regidor perpetu de Badajoz i alcalde de Santa Germandat per l'estament nobiliario en 1768, 1778, 1779 i 1786^[5] i de la seua segona esposa María Antonia Justa Álvarez de Faria i Sánchez Zarzosa (1732-1836),^[6] d'orige portugués pero naixcuda en Badajoz. Abdós pertanyien a la noblea de províncies, lo que els permetia l'accés a càrrecs que únicament podien ocupar els nobles en aquells temps. Va ser batejat en els noms de Manuel Dumenge Francisco. El seu pare, José Godoy, coronel de l'eixèrcit i en càrrecs en el govern municipal de Badajoz, es va preocupar quant va poder de l'instrucció dels seus fills en l'aspecte intelectual i físic per mig de la pràctica de l'equitació i l'esgrima, indispensables per a que pogueren seguir en èxit la carrera militar. Despuix d'acabar els estudis elementals, Godoy va adquirir coneiximents de matemàtiques, humanitats i filosofia. En 1784 va aplegar a la Cort de Madrit i va ser admés per Carlos III en la Guàrdia de Corps, a on servia el seu germà major Luis. Va estudiar francés i italià en els germans Joubert, als que manifestava deure molt, aixina com al seu confesor.

El ràpit ascens de Godoy

El 15 de novembre de 1792, huit anys despuix d'ingressar en la Guàrdia de Corps, Manuel Godoy va ser elevat al càrrec de primer secretari d'Estat o del Despaig, és dir, primer ministre o ministre universal, pel nou sobirà Carlos IV, qui des de que va pujar al tro en 1788 no havia cessat d'omplir-ho d'honors: cadet, ajudant general de la Guàrdia de Corps, brigadier, mariscal de camp i sargent major de la Guàrdia. Ya primer ministre, Godoy va firmar el 25 de maig de 1793 en Aranjuez el conveni provisional d'aliança defensiva contra la Primera República Francesa, en els títuls de duc de la Alcudia, gran d'Espanya i de primera classe, regidor perpetu de la ciutat de Santiago de Compostela, cavaller del Toisón d'Or, gran Creu de l'Orde de Carlos III, comendador de Valéncia del Ventoso i d'Aceuchal en 1793 i 1796, respectivament, conseller d'Estat, primer secretari, secretari de la reina, superintendente general de Correus i Camins, gentilhombre de cambra en eixercici, capità general dels Reals Eixèrcits, inspector i sargent major del Real Cos de Guàrdia de Corps. A tots estos honors els reis li afegiran el de príncip de la Pau per la firma del segon Tractat de Basilea el 22 de juliol de 1795. Més vesprada, Godoy va ser nomenat senyor de Soto de Roma i de l'Estat d'Albalá; regidor perpetu de la vila de Madrit i de les ciutats de Càdis, Màlaga, Écija i Reus, comportant este últim càrrec el títul de baró de Mascalbó; vintiquatre de Sevilla; cavaller gran creu de l'Orde de Crist i de la religió de Sant Joan; protector de la Real Acadèmia de Nobles Arts i dels Reals Instituts d'Història Natural, Jardí Botànic, Laboratori Químic i Observatori. En 1801 va ser nomenat generalísimo, títul mai otorgat abans en Espanya. Finalment, en 1807, prop ya de la seua caiguda, Carlos IV li va concedir el títul de gran almirant, en tractament d'alteza serenísima, i de president del Consell d'Estat.

Motius del seu ràpit ascens

Els rumors i l'historiografia tradicional favorable al regnat de Fernando VII ho atribuïen al favor de la reina María Luisa i a la seua presunta relació amorosa: bellea i inteligència varen ser les virtuts que la sobirana va apreciar en el seu protegit, i l'idea que va aplegar a forjar-se del talent polític de Godoy va conseguir infundírsela també al seu espós. La seua suposta aventura en la reina va contribuir al desprestigie de la monarquia. Godoy desment discretament eixos rumors en les seues memòries en calificar al rei de persona sense taca. Un atre sector de l'historiografia moderna (com Sec Serrano , Bullón de Mendoza, La Parra o Rúspoli) no reconeix com a verosímil'aventura de la reina en Godoy: María Luisa de Parma, ademés d'una vida privada casi inexistent, en la seua condició de reina, va tindre tretze embarassos i onze aborts, donant a llum a catorze fills, sèt dels quals varen morir. Confirmen estos autors que el ràpit ascens de Godoy va ser impulsat per les repercussions que la Revolució francesa i el seu gir cada volta més radical varen tindre en la Península. Davant els acontenyiments que varen obligar a renunciar al tro a Luis XVI, el ministre Floridablanca va adoptar una actitut vacilante, sense atrevir-se a intervindre, a l'hora que intentava mantindre fòra de perill el país de l'ideologia revolucionària (1789-1791). Fracassada esta política, Aranda va prendre el poder, pero no va saber millorar la delicada situació de la monarquia de Carlos IV, ni la del rei de França, país en el qual ya s'havia proclamat una república. Davant estos acontenyiments, el rei va cridar a governar a Godoy, un home lliure de les influències i relacions en Floridablanca o en el partit aragonés d'Aranda. Devia tot lo que era i lo que tenia als reis, i per això els va anar lleal únicament a ells. Algunes reformes mampreses per Godoy tenen com a fi llimitar o controlar el poder de l'Alta Noblea. Carlos IV va elevar fins a la més alta noblea (gran d'Espanya de primera classe, duc i príncip, espós d'una prima del rei) a Godoy en la finalitat d'autorisar-ho davant la noblea i inmunizarlo contra els arguments en contra seua dimanantes del seu orige humil. Fent-ho poderós, tindria autoritat front als poderosos. En les seues Memòries, el favorit protesta contra els que varen atribuir al galanteo i a les tonades les preferències dels reis: «En la meua vida vaig entendre de guitarra, ni de cantar, ni podia acodir a eixes habilitats, que no tenia, per a sostindre'm en la cort. Yo diré poques coses sobre açò, i observaré el decore que requerix la seua memòria, com convé entre espanyols». No obstant, la repugnància dels espanyols pel advenedizo va ser gran: aixina ho testimonia l'abat Muriel segons el sentir general de l'época; no per la joventut de Godoy, puix un jove podia governar be, i en Anglaterra tenien l'eixemple de Pitt, sino per la forma en que havia aplegat al càrrec. Per la seua banda, Carles, membre de l'embaixada francesa en Madrit i de l'imparcialitat de la qual cal dubtar, explica que el ràpit ascens d'aquell «aventurer» era causa de murmuración de totes les classes socials i que la falta de modèstia de la «reina lasciva», qui enriquia al seu favorit a costa del tesor públic, escandalisava a tots. En 1908, Juan Pérez de Guzmán intentava per primera volta la vindicación de la desprestigiada María Luisa. el marqués de Villaurrutia, molt gustoso de les sòries i autor de Palique Diplomàtic, zahiere de nou a la sobirana en la seua obra de la década de 1920 La reina María Luisa, esposa de Carlos IV. El mexicà Carlos Pereyra, en la seua edició de les Cartes confidencials de la reina María Luisa i de don Manuel Godoy, en la década de 1940, va considerar calumniós tot lo referent a l'ilustre dama i ho va sometre a aguda crítica.

En la penúltima edició de les Memòries del Príncip de la Pau, Carlos Sec oferix potser una de les versions més desapasionades i completes de l'orige de la privanza del favorit. Admet la possibilitat d'amors en María Luisa, pero els dona una importància secundària. L'orige del fervor d'abdós sobirans —no només de la reina— caldria trobar-ho en la busca, quan eren príncips d'Astúries, d'algú que li'l deguera tot a ells, per a contrapondre-ho als omnipotents ministres de Carlos III, en els qui no simpatizaban.

La guerra en França i la pau de Basilea

El 21 de giner de 1793, Luis XVI va morir en la guillotina. Despuix d'alguns intents inútils de detindre l'eixecució, Godoy va provocar el conflicte per a castigar el magnicidio i la Convenció va obrir les hostilitats. la guerra de la Convenció va ser en un principi favorable per a Espanya. El general Antonio Ricardos va aplegar fins a Perpinyà pero l'organisació de la defensa per part francesa va frenar l'espente inicial. En decembre de 1794, espanyols i britànics, aliats, varen alçar el sege de Tolón, plaça que havia segut recuperada pels francesos. La contraofensiva francesa va gelar els ànims dels espanyols, que havien anat a la lluita en defensa de la religió i de la monarquia. Godoy va guanyar la partida a Aranda, partidari de la cessació de la lluita, per lo que va ser desterrat. La mort del general Antonio Ricardos i l'invasió de Catalunya, Navarra i País Vasc pels francesos republicans, aixina com l'adequada rèplica espanyola, varen estabilisar els fronts. Davant el cansanci d'abdós contendents, es va aplegar a la pau de Basilea (22 de juliol de 1795), en la que Espanya cedia a França la seua part de l'illa de L'Espanyola (Sant Dumenge) i certes ventages econòmiques a canvi de la retirada francesa dels territoris peninsulars conquistats.

Godoy es va afanyar a arreplegar el premi de la cessació d'hostilitats i va ser investit pel seu sobirà com a príncip de la Pau, ademés de rebre quatre grandea d'Espanya, sèt grans creus de Carlos III, dèu bandes de María Luisa i molts atres premis.

Aliança en el Directori i guerra en Anglaterra

Llavors Godoy va oblidar l'enemistat en França i es va aliar en ella per mig del primer tractat de Sant Ildefons el 18 d'agost de 1796. El favorit temia que el rearmament britànic s'utilisara contra els territoris hispans d'ultramar, pel disgust que va provocar al Regne Unit la firma en Madrit de la Pau de Basilea, sense una prèvia consulta a l'antic aliat. Ademés Carlos IV i María Luisa necessitaven el respal francés davant el futur del ducado de Parma ya que la seua filla María Luisa estava casada en l'hereu d'aquell territori. Finalment, Godoy palpava l'hostilitat creixent cap a la seua persona i en témer la caiguda, com es va manifestar per la fracassada conspiració de Malaspina, va pensar que aliant-se en el Directori acallaria els últims devaneos republicanistas sorgits en Espanya, lo que li atrauria, encara més si cap, l'agraïment dels seus augusts senyors. Encara que la derrota de l'esquadra espanyola junt al cap de Sant Vicente el 14 de febrer de 1797 i la conquista britànica de l'illa Trinitat va ser compensada per la defensa de Càdis, Puerto Rico i Tenerife, les intrigues contra el favorit, atizades pel propi Directori, —que va obrir negociacions de pau en Anglaterra sense contar en Espanya— varen donar el seu frut, i Godoy va tindre que retirar-se com a primer secretari de Despaig el 28 de març de 1798.

Política en Espanya

Entretant, Godoy va recomençar les polítiques reformistes pero no va poder disminuir la seua desprestigie. Va reduir els monopolis gremials, va recolzar la llei agrària, va suprimir alguns imposts, va lliberalisar els preus de les manufactura i, inclús en 1797, va reunir un govern integrat per lo més granat de l'Ilustració espanyola, la majoria del com ya havia eixercitat llocs rellevants en Carlos III. Gaspar Melchor de Jovellanos es va convertir en secretari de Justícia, Francisco de Saavedra es va fer càrrec de la Facenda, Francisco Cabarrús, un dels creadors del Banc de Sant Carlos, va ser enviat com a embaixador a París, els escritors i polítics Juan Meléndez Valdés i Mariano Luis d'Urquijo varen ocupar també llocs importants. No és més que un episodi de la fractura ideològica que la Revolució francesa i les guerres napoleòniques varen produir en la societat espanyola.

Segon ministeri

En la caiguda de Godoy havien intervingut alguns ministres que ell havia incorporat al seu consell per a conferir-li cert to lliberal. Aixina ho varen fer Saavedra i Jovellanos, els quals varen quedar com a hòmens forts dels destins del país, pero no varen tardar en ser rellevats per motius de salut. En 1801, Godoy es desembarazó dels seus rivals i, encara que el càrrec de primer secretari ho va ocupar el seu cosí polític Pedro Cevallos, va tornar a ser de nou la figura preeminent del govern.

Napoleón, primer cònsul de França, va oferir a la duquesa de Parma, filla de Carlos IV, el nou regne d'Etruria com a propietat de la família real espanyola (Segon Tractat de Sant Ildefons, d'octubre de 1800); a canvi, Espanya prometia la Luisiana a França i devia unir el destí de la seua flota al de la francesa, aixina com obrir les hostilitats en Portugal per a obligar-li a renunciar a l'aliança britànica. Esta breu guerra, denominada de les taronges pel ram de dita fruta que va oferir Godoy a la reina,^[7] va durar del 16 de maig al 6 de juny de 1801, va supondre el cim de la glòria del valgut. Godoy va conseguir de manera casi incruenta una pau favorable a Espanya i Portugal, i contrària als interessos de Bonaparte: el Tractat de Badajoz, pel qual Portugal cedia a Espanya la plaça d'Olivenza i es comprometia a tancar els seus ports als britànics. Si ben el resultat no va satisfer a Napoleón, necessitat d'una treua, va acabar per firmar la Pau d'Amiens en Anglaterra (1802), per la que Espanya va recobrar Menorca, perduda durant la lluita, i va cedir l'illa Trinitat (actual Trinitat i Tobago) als britànics. Per la seua banda, el príncip de la Pau ratificava el tractat de Sant Ildefons de 1800. El 31 de decembre de 1802, el Cabildo de Buenos Aires va propondre al rei Carlos IV d'Espanya que nomenara al seu valgut i ministre el Príncip de la Pau, regidor honorari del Cabildo de Buenos Aires. El rei va accedir per Real Cèdula del 29 d'octubre de 1803.

En el pretext de que Godoy favoria als britànics, Napoleón obligava a Espanya, en amenaces, a eixecutar els seus designis. Aixina, va arrancar primer a Carlos IV un conveni de neutralitat i despuix una nova aliança (1805), que va dur la derrota de la flota franc-espanyola en Trafalgar (21 d'octubre de 1805) a mans britàniques. Llavors Godoy es va donar conte de que el seu privanza tocava al seu fi. Entorn al príncip hereu Fernando es varen agrupar els descontents en la política del favorit, qui, en témer per la seua sòrt i la de Carlos IV, va creure que, pel moment, lo millor era unir-se més estretament a l'emperador francés. Napoleón apreciava a Godoy com a home i com a ministre, pero va fomentar aquells recels i ambicions per als seus fins. Entre 1805 i 1806, Godoy li va propondre entrar en un repartiment de Portugal i que li concedira una de les porcions. Segons pareix inclús va planejar canviar l'orde de successió al tro espanyol per a eliminar al príncip hereu Fernando o eixercir ella regència. En l'hivern de 1806, l'emperador va concedir el Regne de Nàpols al seu germà José despuix d'expulsar a Fernando IV de Nàpols, germà del sobirà espanyol i pare de María Antonia, casada en el príncip d'Astúries. Conseguir l'aprovació de Carlos IV no haguera segut fàcil sense contar en la animadversión de Godoy al príncip. Napoleón, en el cim de la seua glòria, va desoír les pretensions del favorit i va exigir en canvi hòmens, diners, l'adheriment d'Espanya al bloqueig continental contra Anglaterra, aixina com el port de Passages o les Balears per al rei destronat de Nàpols. Godoy es va donar conte llavors de les verdaderes intencions de l'emperador i va pretendre alluntar-se de la seua òrbita, puix fins a va pensar en aliar-se en els seus enemics (Quarta Coalició), pero la victòria francesa de Jena li va obligar a dissimular. El príncip de la Pau es va plegar llavors a les exorbitantes exigències napoleòniques, mentres el francés fingia creure en la sinceritat de Godoy i s'aliava en els partidaris del príncip Fernando. Espanya es va adherir al bloqueig continental (19 de febrer de 1807) i va otorgar a Napoleón el seu concurs militar. Pero com calia que Portugal entrara també en el bloqueig i el regente del regne s'oponia. L'emperador francés va preparar en Eugenio Esquerre, agent secret de Godoy, el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), pel que Portugal es dividiria en tres parts: la del nort, per a compensar als destronats reis d'Etruria, la del centre, per a canviar-la per Gibraltar i demés colónies arrebatades pels britànics, i la del sur, per a Godoy, com a príncip dels Algarves. Carlos IV, a qui Napoleón garantisava la possessió dels seus Estats d'Europa, prendria el títul d'emperador de les Amèricas. Un eixèrcit francés entraria en Espanya camine de Portugal, al que seguiria un atre espanyol. Quan Godoy descobrira que en els càlculs napoleònics, ademés de sometre a Portugal, es trobava el d'ocupar la pròpia Espanya, i els seus esforços varen canviar a tractar de revertir-ho.

Gresca d'Aranjuez: la caiguda de Godoy

Artícul principal → Gresca d'Aranjuez.

Poc abans de la ratificació del tractat, tropes franceses varen afranquir els Pirineus en el beneplàcit de Godoy, que confiava en lo pactat, i del príncip Fernando, que aproximat a Napoleón per a fer caure al favorit, havia intentat, sense conseguir-ho, emparentar en l'emperador, al enviudar de la princesa María Antonia. Godoy va descobrir els plans del partit fernandista per a derrocar a Carlos IV, pero en el Procés de l'Escorial (octubre de 1807-giner de 1808) el príncip d'Astúries, en ser perdonat, va contribuir a que el desprestigie de Godoy fòra en aument. Les tropes franc-espanyoles es varen apoderar de Portugal, mentres les principals places d'Espanya eren guarnides per tropes de l'emperador. Llavors Napoleón va exigir un camí militar fins a Portugal o la llínea del Ebre com a frontera en França. Godoy va aconsellar als reis eixir d'Aranjuez, desplaçar-se a Càdis i finalment partir cap als virreinatos d'Amèrica, puix aixina estarien protegits de l'emperador, tal i com el propi monarca de Portugal hi havia fet poc abans. El príncip Fernando i els seus partidaris, no obstant, es varen opondre, argumentant que tal acció supondria un acte de guerra contra França i que Napoleón només desijava la caiguda del tirà Godoy, i soliviantaron al poble contra ell. Encara que es va fixar una proclama en la que es declarava fals el proyectat viage, es va fer culpable a Godoy de la desgraciada política duta fins a llavors.

La nit del 19 de març de 1808, el populacho, dirigit per una part de la noblea desdeñosa davant la retallada dels seus privilegis impulsat per Godoy, va assaltar el palauet del favorit, en el cridat gresca d'Aranjuez, despuix del qual va ser destituït dels seus càrrecs i honors, com lo va ser el rei Carlos, anonadado davant el colp d'Estat perpetrat pel seu fill, sent tancat en el castell de Villaviciosa d'Odón (Madrit), per orde del príncip Fernando, i a dures penes va salvar la vida gràcies a l'intervenció de Murat, qui ho va conduir a Bayona, en a on es va vore per primera volta directament en Napoleón. Allí es va trobar també en els seus senyors i en el seu enemic Fernando; ni pare ni fill eren ya reis per haver fet cessió dels seus drets sobre la Corona espanyola a la dinastia Bonaparte, en les abdicació de Bayona.

Carlos IV, home de l'antic règim, no podia concebre la traïció del seu fill en L'Escorial (encara que la va perdonar) o en Aranjuez (que li va costar la corona) i tampoc podia concebre que l'emperador dels francesos li haguera enganyat sense fer cap honor a la seua paraula, i sometent Espanya a la destrucció, la sanc i el fòc. Eixe comportament traicionero en un emperador era alguna cosa que no era capaç de comprendre, que no li podia entrar en el cap. Es diu que per no seguir un comportament semblant, que implicava engany, Carlos IV havia retardat indefinidament l'expansió d'Espanya en el nort d'Àfrica.

Els palaus i possessions de Godoy varen ser objecte de rapa. La cort estava en Aranjuez, per lo que poca justificació política tenia l'assalt a les cases de Madrit. Mesonero Romans comenta, en les seues Memòries d'un setentón, que el seu pare va adquirir, i ell va conservar tota la seua vida, un parell d'objectes sostrets per la turba de les vivendes de Godoy en la carrer Barquillo.^[8] També l'Estat es va fer en la possessió de molts de tals bens, entregant uns al duc de Wellington (possessions en Granada i fins al propi vellocino d'or que es contempla en Apsley House que havia pertanygut a Godoy), enriquint uns atres al propi Estat (Palau de Buenavista) i seguint uns atres de tals bens els més estranys camins fins a acabar en la National Gallery, com Venus de l'espill, Museu Lázaro Galdiano (Taula de Godoy), Museu del Prat (Majas vestida i nueta) o Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando (el seu retrat per Goya en la batalla de les Taronges). Per tant la gresca va ser econòmicament rendable per a molts.

Desterro i mort

Des de les abdicació de Bayona, Napoleón havia anat decidint el destí en l'exili de Carlos, María Luisa i Godoy. Primer, Compiègne, a cent quilómetros de París. Despuix, Marsella, a on varen viure junt al seu numerós sèquit més de tres anys. Per últim, i degut en part a la participació de Godoy en el pla de fuga, encorajat per Gran Bretanya, que va donar en cridar-se la «conspiració del Midi», Napoleón va decidir traslladar a tots a Itàlia. No al regne de Nàpols, com hagueren preferit els exmonarcas, sino a la cort papal, a Roma. Allí varen aplegar el 16 de juny de 1812. La seua primera residència va ser el palau Borghese.^[9]

En l'exili, Godoy va permanéixer fidel als seus antics sobirans. La seua esposa, María Teresa de Borbón i Vallabriga, prima de Carlos IV i comtesa de Chinchón, en qui va casar en 1797, ho va abandonar cansada de la seua constant infidelitat en Pepita Tudó, per a la que Godoy havia solicitat els títuls de comtesa de Castillofiel i vescomtesa de Rocafuerte en la finalitat de que abdós títuls pogueren ser transmesos als dos fills extramatrimonials que havia tingut en ella.

En 1815, es va instalar en ells en el palau Barberini de Roma, a on va acompanyar a María Luisa en el trance de la seua mort, ocorreguda el 4 de giner de 1819. Pocs dies despuix, el 19 de giner del mateix any, va morir Carlos en Nàpols, a on havia viajat invitat pel seu germà.^[10] Fernando VII, ya rei d'Espanya, va perseguir a Godoy constantment. Li va obligar a renunciar als títuls de príncip de la Pau i príncip de Bassano, este concedit pel papa, i va invalidar el testament que la reina va fer a favor seu per a compensar enormes pèrdues que li durien a la misèria, lo que va supondre un desterro que va ser acompanyat del confisc de tots els seus bens sense formació de causa alguna. Poc abans va morir en París la seua esposa llegítima, que va ser enterrada en Boadilla del Mont, i Godoy es va afanyar a regularisar la seua unió en Pepita Tudó, encara que finalment esta es va traslladar a Madrit per a seguir de prop els procediments judicials i els seus interessos en Espanya i mai va tornar junt a ell. Pepita Tudó va morir en Madrit i està enterrada en la Sacramental de Sant Isidro. Instalat en París en 1832, Luis Felipe d'Orleans li va concedir una modesta pensió, en la que va poder dedicar-se a escriure les seues Memòries, traduïdes al francés per Jean-Baptiste Esménard i publicades en París entre 1836 i 1838 i després en Madrit en versió espanyola. Són un document indispensable per a conéixer les accions de govern i els principis que les varen impulsar. Dos decrets de 1844 i 1847 d'Isabel II varen tornar sobre el paper a Godoy tots els seus bens. Li varen ser reintegrats els honors, càrrecs militars i títuls, llevat els de príncip de la Pau, generalísimo i gran almirant. Als huitanta anys, Godoy haguera pogut per fi tornar a la seua pàtria, pero no es va decidir. En París va assistir a les jornades revolucionàries de juny de 1848 i a l'exaltació al poder de Napoleón III. La demora en l'entrega dels seus bens va superar el moment de la seua mort, continuant els seus hereus les reivindicacions, fins que en temps de la Primera República (1873) el president Emilio Castelar va declarar la nacionalisació de tots els bens de Godoy, pese a que este tenia sobre ells els títuls de propietat i les sentències judicials al seu favor que declaraven com expoliación illegal els confiscs que havia sofrit des de 1808.

El 4 d'octubre de 1851 va fallir, sense que la seua desaparició a penes interessara ni en França ni en Espanya. En un primer moment els seus restants varen permanéixer en la cripta de l'iglésia de Sant Roque de París. Transcorregut un any sense que ningú reclamara el seu cadàver, un dels seus últims banquers va comprar un reduït espai en el cementeri de l'Est, conegut hui com Père-Lachaise, a a on se li va traslladar i permaneix, al peu d'una senzilla làpida en el seu retrat. l'Ajuntament de Badajoz, la seua ciutat natal, va acordar en 2008 repatriar els seus restants^[11] i depositar-els baix un monument que en el seu honor es va alçar en la plaça de Sant Atón,^[12] lloc a on es trobava el seminari en el que va estudiar. Per un atre costat, la voluntat del propi Godoy era la de ser enterrat en l'iglésia de l'antic convent de Sant Gabriel de Badajoz, cridada ara de la Concepció, si fallia en la seua ciutat natal, ya que des de 1796 era patró d'eixe convent.^[13]^[14]

Descendència

Del seu matrimoni en lacomtesa de Chinchón li va sobreviure una filla, Carlota Luisa de Godoy i Borbón, hereua del comtat i duquesa de Sueca, que es va casar en Camilo Rúspoli, un príncip romà al que va conéixer en ellarc exili que va viure en Roma junt al seu pare, i que els seus descendents viuen en Espanya. En Pepita Tudó va tindre quatre fills, dels que varen sobreviure dos, Manuel de Godoy i Tudó (1805-1871) i Luis de Godoy i Tudó (1807-1818).

Valoració

Va ser l'últim dels valguts de l'Antic Règim, en un poder superior a Lerma o a Olivares, ya que va conseguir ser equiparat a la realea: els seus criats vestien igual que els d'el monarca, Carlos IV li visitava en la seua casa i li ajudava a vestir-se, es va unir en matrimoni en una prima del rei, etc. En notables excepcions abans de 1990, com la de Carlos Sec Serrano (editor i comentariste de les Memòries de Godoy per a l'edició de la Biblioteca d'Autors Espanyols en 1956), Alfonso Bullón de Mendoza i molt pocs uns atres, l'història es ensañó en general en Godoy, en especial per l'orige del seu ràpit encumbramiento i l'amplitut dels seus poders, i la seua fama i image en general varen ser nefastes durant décades. No obstant, els últims estudis sobre Godoy, a partir de l'any 2001, escomencen a transmetre una image i valoració més positives, mostrant cóm la propaganda napoleònica va manipular i va tergiversar la realitat per a posar al poble en contra de Godoy i dels reis, i cóm es va unir més vesprada a ella la propaganda negativa, i més duradora, del recanvi Fernando VII, que havia considerat sempre a Godoy, especialment des de l'accés d'este al principat, com un perillós rival. En l'aspecte ideològic la seua actuació va ser vacilante, puix, encara que va favorir el regalisme i l'enciclopedisme i va mantindre a ralla a l'Inquisició, a voltes es va valdre d'esta per als seus fins. Va autorisar el regrés dels ilustrats jesuïtes, despuix d'una expulsió i exili difícilment justificables, decretats per Carlos III a instàncies del comte de Campomanes^[15] i d'atres regalistas. La seua oposició als privilegis de l'alta noblea (de la que entra a formar part com a mig de desactivar-la des de dins) li acaba costant l'odi d'una part d'este important estament, la més propenca a Fernando VII en Escoiquiz i Cavaller al cap, que —com va poder comprovar-se durant el regnat fernandino— constituïa la facció més reaccionària de l'Espanya d'eixos anys.

Llabor científica i cultural

La seua llabor científica i cultural, poc coneguda per efecte de les citades propaganda pero revalorisada durant les últimes décades, a raïl de commemorar-se els 150 anys de la seua mort, va resultar encomiable. En 1793 va fundar la primera escola de Veterinària i dos anys despuix, una Escola Superior de Medicina en Madrit. Va crear el Cos d'Ingeniers Cosmógrafos, el Jardí Botànic de Sanlúcar, el Cos d'Ingeniers de Camins, el Depòsit Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, l'Escola de Sordomudo i l'Institut Pestalozziano. Recentment (2001) s'ha donat a conéixer el seu desconegut paper com a mecenes de l'arqueologia espanyola, junt en el propi rei, i ara se sap que es varen deure a l'iniciativa d'abdós excavacions arqueològiques en Duratón, Segóbriga, Sagunt o Mèrida, la restauració de la Torre d'Hércules en La Corunya, la creació de la figura del juge conservador d'antiguetats (en Sagunt i Mèrida), o el patrocini de vàries publicacions filògiques i arqueològiques notables, començant pel sempre supost com a francés Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, d'Alexandre de Laborde. Potser siga lo més destacable l'haver favorit la primera llegislació d'alcanç nacional per a la protecció d'antiguetats, la Instrucció formada per la Real Acadèmia de l'Història sobre el modo d'arreplegar i conservar els monuments antics descoberts o que es descobrixquen en el Regne, de 6 de juliol de 1803, una normativa vanguardista que per primera volta obligava a la protecció també dels monuments hebreus i àraps, a la que animava un interés per millorar el coneiximent popular, i que segurament s'havia anat gestant des de la creació de la Sala d'Antiguetats de la Real Acadèmia de l'Història, en 1792.^[16]

Godoy, va tindre contacte en els ilustrats i va continuar les reformes paralisades pel Comte de Floridablanca, i va contribuir favorablement a la producció científica i cultural en esta época. No obstant, baix el seu mandat es varen aprovar mides per a instaurar la censura en obres teatrals, aixina com la prohibició de l'us de llengües diferents del castellà en produccions teatrals (excloent de facto atres llengües del regne com el vasc i català), per mig de la “Instrucció per a l'apany de Teatres i companyies còmiques d'estos Reynos fòra de la cort”, aprovada per S. M. en Real Orde d'11 de març de 1801, ^[17] que incloïa els següents fragments:

“La censura de les peces que hagen de representar-se sobre la propietat i impropiedad de cada una, i suposta l'aprovació del Vicari Eclesiàstic, correspondrà al Censor subdelegat…” ^[17]

“En cap Teatre d'Espanya es podran representar, cantar, ni baylar peces que no siguen en idioma castellà, …”

Va ser també un gran mecenes artístic: va protegir a Goya, Meléndez Valdés, Moratín, etc. Sembla que va ser ell qui va encarregar a Goya les famoses Majas (Museu del Prat).

Títuls i honors

Títuls

Príncip de la Pau.
I marqués i duc de la Alcudia (en grandea d'Espanya de primera classe).
I duc de Sueca (en grandea d'Espanya de primera classe).
I baró de Mascalbó.
Senyor del Soto de Roma.
Senyor de La Albufera.
Senyor de La Serena.
Senyor del Valle d'Alcudia.
VII príncip de Bassano (Estats Pontificis).
I comte d'Évoramonte (el 10 d'octubre de 1797 en el Regne de Portugal).
Comte de Chinchón (pel seu primer matrimoni, en grandea d'Espanya d'1.ª classe)
Comte de Boadilla del Mont (pel seu primer matrimoni).
Comte de Castell Fidel (pel seu segon matrimoni).
Gran almirant

Órdens

Espanyoles

Cavaller de l'Orde del Toisón d'Or (diplomar n.º 833).
Cavaller gran creu de l'Orde de Carlos III.
Cavaller gran creu de la Real i Militar Orde de Sant Hermenegildo.
Cavaller (1789) i comendador (1790) de l'Orde de Santiago. Va tindre les encomanes de Valéncia del Ventoso, Ribera i l'Aceuchal.

Estrangeres

Bailío gran creu de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.
Cavaller gran creu de l'Orde de la Legió d'Honor (Imperi Francés).^[18]
Cavaller de la Suprema Orde de Crist (Regne de Portugal).
Cavaller de la Suprema Orde de Crist (Estats Pontificis).
Cavaller de l'Orde de Sant Jenaro (Regne de les Dos Sicilias).
Cavaller de l'Orde de Sant Fernando i el Mèrit (Regne de les Dos Sicilias).

Ocupacions

Mariscal de camp (febrer de 1791), tinent general (juliol de 1791) i generalísimo (1801) dels Reals Eixèrcits.
Almirant general d'Espanya i Índies (1807), en tractament d'Alteza Serenísima.^[19]
Primer ministre.
Cap superior dels Reals Cossos d'Artilleria i Ingeniers.
Ajudant general del Real Cos de Guàrdies de Corps.
Coronel general de la Guàrdia Suïssa Pontifícia.
Gentilhombre de la Cambra del Rei en eixercici.
Superintendente general de la Renda de Correus (1792-1798)

Oficis perpetus

Regidor perpetu de les ciutats de Santiago, Càdis, Màlaga, Écija, Burgos, Valéncia, Segòvia i Ronda.^[20]
Vintiquatre de la ciutat de Sevilla.^[20]
Regidor perpetu de les viles de Madrit, Reus i unes atres.^[20]

Costats

Arbre de costats de Manuel de Godoy i Álvarez de Faria

Vore també

Referències

↑ Espases Burgos, 2006, p. 230.
↑ Juliol Corrals. «En venda la Casa de Godoy». Hui. Consultat el 9 de juliol de 2018.
↑ Ho confirma ell mateixa en les seues Memòries (archive. org/stream/cuentadadadesuv04godogoog#page/n30/mode/1upllibre I, cap. II, pág. 23), encara que és freqüent la confusió en un naiximent en Castuera, poble de procedència i solariego de la família, que s'havia traslladat, no obstant, a Badajoz ya en el primer terç del sigle XVIII, en época dels seus yayos. La casa solariega de Castuera estava per aquella época casi arruïnada.
↑ «José Alfonso Godoy Càceres Ovando i Rius». Real Acadèmia de l'Història. Archivat des d'el original, el 2024-12-07. Consultat el 2026-02-20.
↑ Valenzuela, Adolfo Barredo de; López, Ampelio Alonso-Cadenes (1996). Nobiliario d'Extremadura, Edicions Hidalguía, pp. 40-147. ISBN 978-84-89851-09-2.
↑ Aixina els seus noms i llinages en ellistat de l'Orde de la reina María Luisa (ed. 1998, pág. 111).
↑ Pérez Galdós. [1]. «El favorit va manar construir unes angarillas que va adornar en flors i brancades, i sobre esta màquina va manar posar a la reina, que va ser tan chabacanamente duta en processó davant les tropes, per a rebre de mans del generalísimo un ram de taronges, agarrat en Elvas pels nostres soldats.»
↑ «[...] un preciós llenç de mija vara d'alt, representant a la Puríssima Concepció [...], aixina com també un títul original de Regidor perpetu de la ciutat de Llerena [...]». Mesonero Romans, Ramón (2011). Memòries d'un setentón, natural i veí de Madrit, Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. ISBN 978-84-15348-03-0.
↑ Espases Burgos, 2006, p. 219.
↑ Espases Burgos, 2006, pp. 222 i ss..
↑ «Els restants de Godoy es duran de París i reposaran en un monument en Sant Atón».La Crònica de Badajoz.
↑ «Monument a Godoy, al fondo Teatre López d'Ayala». Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2014. Consultat el 31 de març de 2011.
↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.F. León. . El Periódico Extremadura. Consultat el 17 de juny de 2012.
↑ (1994-1995).Norba-art.(14-15)
195-218.ISSN 0213-2214.
↑ Rodríguez de Campomanes, P. Dictamen fiscal d'expulsió dels jesuïtes d'Espanya, 1766-67, cf. archive. org/web/20110905050954/http://www. fuesp. com/web/biblioteca/campo. htm Archiu del comte de Campomanes.
↑ Sobretot això vejau, continuant un google. es/books? hl=es&id=8goAYwwz1mMC&q=98-1099#v=snippet&q=98-1099&f=falsetreball d'alvanç de 1994-1995, les dos monografies d'Alicia M. Vora, academia. edu/AliciaMCanto/Books/1377963/Merida_y_la_Arqueologia_Ilustrada._Las_laminas_de_don_Manuel_de_Villena_1791-1794_ Mèrida i l'Arqueologia Ilustrada. Les làmines de don Manuel de Villena (1791-1794) (Catàlec de l'exposició del mateix títul en el Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida), Madrit, 2001, espec. pp. 13-22 i academia. edu/AliciaMCanto/Books/1137023/La_Arqueologia_espanola_en_la_epoca_de_Carlos_IV_y_Godoy._Los_dibujos_de_Merida_de_don_Manuel_de_Villena_Mozino_1791-1794_ L'Arqueologia espanyola en l'época de Carlos IV i Godoy. Els dibuixos de Mèrida de don Manuel de Villena Moziño (1791-1794), Madrit, 2001, espec. pp. 32-70.
↑ ^17,0 ^17,1 «Memorialliterari o Biblioteca periòdica de ciències, lliteratura i arts».Hemeroteca digital. Biblioteca Nacional d'Espanya.1801(5)
174-176.
↑ (1829) Almanach royal... : présenté à Sa Majesté parell Testu, A. Guyot et Scribe.
↑ Cesáreo Fernández Dur, Història de l'Armada espanyola des de l'unió de Castella i d'Aragó (1895-1903), armada. mde. es/html/historiaarmada/tomo8/tomo_08_19. pdft. VIII, pp. 397-412.
↑ ^20,0 ^20,1 ^20,2 Adolfo Barredo de Valenzuela i Tire i Ampelio Alonso de Cadenes i López. Nobiliario d'Extremadura, s. v. «Godoy» (t. III, Madrit: Hidalguía, 1998), google. es/books? id=Qj6TNgQctJEC&pg=PA142op. cit., p. 142.

Bibliografia

Manuel Godoy i Álvarez de Faria, Conte donat de la seua vida política per Don Manuel Godoy, Príncip de la Pau; o siguen Memòries crítiques i apologètiques per a l'història del regnat del senyor D. Carlos IV de Borbón, Madrit, 1836-1842, en 6 vols. (archive. org/search. php? query=Cuenta%20dada%20de%20su%20vida%20pol%C3%ADtica%20por%20Don%20Manuel%20Godoyconsultablesen Google Books).
Pérez Galdós, B., El 19 de març i el 2 de maig (novelado). Madrit, 1873.
Muriel, A. Memorial Històric Espanyol, tt. XXIX-XXXIX. Madrit, 1893-1894.
Pérez de Guzmán, J., Estudis de la vida, regnat, proscripció i mort de Carlos IV i María Luisa. Madrit, 1908.
Villaurrutia, marqués de: La reina María Luisa esposa de Carlos IV. Madrit, 1927.
Pereyra, C. Cartes confidencials de la reina María Luisa i de don Manuel de Godoy. Madrit, 1935.
Sec Serrano, C., Príncip de la Pau. Memòries. Edició i estudi preliminar de Carlos Sec, Biblioteca d'Autors Espanyols, tt. 88 i 89. Madrit, 1956.

Vora, A. M. tiemposmodernos. org/novedad. htm L'arqueologia espanyola en l'época de Carlos IV i Godoy. Els dibuixos de Mèrida de Don Manuel de Villena Moziño 1791-1794, Madrit, Edicions El Viso, 2001.
Vora, A. M. tiemposmodernos. org/novedad2. htm Mèrida i l'Arqueologia ilustrada: Les làmines de don Manuel de Villena (1791-1794) (catàlec de l'exposició en el Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida, juny-octubre de 2001), Madrit, 2001.
La Parra López, I., Manuel Godoy: l'aventura del poder. Pròlec de Carlos Sec Serrano, Barcelona, Tusquets, 2002
Rúspoli, I. Godoy: La llealtat d'un governant ilustrat. Ed. Temes d'Hui, 2004.
Belmonte, J. i P. Leseduarte, archive. org/web/20120210030212/http://www. edicionesbeta. com/libros/ver_detalleeuskera. asp? libro=63 Godoy. Història documentada d'un espoli Bilbao, Edicions Beta Mileni III, 2004.
Rúspoli, I. Edició abreviada de les Memòries de Godoy. L'esfera dels Llibres, Madrit, 2008.
Gil Soto, J. L. La traïció del rei. Styria d'Edicions i Publicacions S. L., Barcelona, 2008.

(2006) Buscant a Espanya en Roma. ISBN 8497853512.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manuel Godoy.
rtve. es/alacarta/audios/documentos-rne/documentos-rne-manuel-godoy-retrato-ilustrado-favorito-25-01-14/2343879/ Documents RNE - Manuel Godoy, retrat ilustrat del Favorit

Este artícul conté una traducció derivada de «Manuel Godoy» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[FOOTNOTEEspases_Burgos2006{{{c}}}230-1] Espases Burgos, 2006, p. 230.

[2] Juliol Corrals. «En venda la Casa de Godoy». Hui. Consultat el 9 de juliol de 2018.

[3] Ho confirma ell mateixa en les seues Memòries (archive. org/stream/cuentadadadesuv04godogoog#page/n30/mode/1upllibre I, cap. II, pág. 23), encara que és freqüent la confusió en un naiximent en Castuera, poble de procedència i solariego de la família, que s'havia traslladat, no obstant, a Badajoz ya en el primer terç del sigle XVIII, en época dels seus yayos. La casa solariega de Castuera estava per aquella época casi arruïnada.

[4] «José Alfonso Godoy Càceres Ovando i Rius». Real Acadèmia de l'Història. Archivat des d'el original, el 2024-12-07. Consultat el 2026-02-20.

[5] Valenzuela, Adolfo Barredo de; López, Ampelio Alonso-Cadenes (1996). Nobiliario d'Extremadura, Edicions Hidalguía, pp. 40-147. ISBN 978-84-89851-09-2.

[6] Aixina els seus noms i llinages en ellistat de l'Orde de la reina María Luisa (ed. 1998, pág. 111).

[7] Pérez Galdós. [1]. «El favorit va manar construir unes angarillas que va adornar en flors i brancades, i sobre esta màquina va manar posar a la reina, que va ser tan chabacanamente duta en processó davant les tropes, per a rebre de mans del generalísimo un ram de taronges, agarrat en Elvas pels nostres soldats.»

[8] «[...] un preciós llenç de mija vara d'alt, representant a la Puríssima Concepció [...], aixina com també un títul original de Regidor perpetu de la ciutat de Llerena [...]». Mesonero Romans, Ramón (2011). Memòries d'un setentón, natural i veí de Madrit, Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. ISBN 978-84-15348-03-0.

[FOOTNOTEEspases_Burgos2006{{{c}}}219-9] Espases Burgos, 2006, p. 219.

[FOOTNOTEEspases_Burgos2006{{{c}}}222_i_ss.-10] Espases Burgos, 2006, pp. 222 i ss..

[11] «Els restants de Godoy es duran de París i reposaran en un monument en Sant Atón».La Crònica de Badajoz.

[12] «Monument a Godoy, al fondo Teatre López d'Ayala». Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2014. Consultat el 31 de març de 2011.

[13] Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.F. León. . El Periódico Extremadura. Consultat el 17 de juny de 2012.

[14] (1994-1995).Norba-art.(14-15)
195-218.ISSN 0213-2214.

[15] Rodríguez de Campomanes, P. Dictamen fiscal d'expulsió dels jesuïtes d'Espanya, 1766-67, cf. archive. org/web/20110905050954/http://www. fuesp. com/web/biblioteca/campo. htm Archiu del comte de Campomanes.

[16] Sobretot això vejau, continuant un google. es/books? hl=es&id=8goAYwwz1mMC&q=98-1099#v=snippet&q=98-1099&f=falsetreball d'alvanç de 1994-1995, les dos monografies d'Alicia M. Vora, academia. edu/AliciaMCanto/Books/1377963/Merida_y_la_Arqueologia_Ilustrada._Las_laminas_de_don_Manuel_de_Villena_1791-1794_ Mèrida i l'Arqueologia Ilustrada. Les làmines de don Manuel de Villena (1791-1794) (Catàlec de l'exposició del mateix títul en el Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida), Madrit, 2001, espec. pp. 13-22 i academia. edu/AliciaMCanto/Books/1137023/La_Arqueologia_espanola_en_la_epoca_de_Carlos_IV_y_Godoy._Los_dibujos_de_Merida_de_don_Manuel_de_Villena_Mozino_1791-1794_ L'Arqueologia espanyola en l'época de Carlos IV i Godoy. Els dibuixos de Mèrida de don Manuel de Villena Moziño (1791-1794), Madrit, 2001, espec. pp. 32-70.

[:0-17] 17,0 ^17,1 «Memorialliterari o Biblioteca periòdica de ciències, lliteratura i arts».Hemeroteca digital. Biblioteca Nacional d'Espanya.1801(5)
174-176.

[18] (1829) Almanach royal... : présenté à Sa Majesté parell Testu, A. Guyot et Scribe.

[19] Cesáreo Fernández Dur, Història de l'Armada espanyola des de l'unió de Castella i d'Aragó (1895-1903), armada. mde. es/html/historiaarmada/tomo8/tomo_08_19. pdft. VIII, pp. 397-412.

[barredo-20] 20,0 ^20,1 ^20,2 Adolfo Barredo de Valenzuela i Tire i Ampelio Alonso de Cadenes i López. Nobiliario d'Extremadura, s. v. «Godoy» (t. III, Madrit: Hidalguía, 1998), google. es/books? id=Qj6TNgQctJEC&pg=PA142op. cit., p. 142.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]