Esgrima

La esgrima, coneguda també com esgrima deportiva per a diferenciar-la de la esgrima històrica, és un deport de combat en el que s'enfronten dos contrincants degudament protegits que deuen intentar tocar-se en un arma blanca, en funció de la qual es diferencien tres modalitats: sabre, espasa i floret. La seua definició és ‘art de defensa i atac en una espasa, floret o un arma similar’. L'esgrima moderna és un deport d'entreteniment i competició, pero tenen que seguir les regles i tècniques que es varen desenrollar en el seu orige per a un maneig eficient de l'espasa en els duels. La esgrima artística és una modalitat actual que incorpora elements de l'esgrima històrica junt als elements artístics dels espectàculs d'elements.

La paraula procedix del verp esgrimir, i este a la seua volta del verp germànic skermjan, que significa ‘reparar’ o ‘protegir’. Els contrincants reben el nom de esgrimistas o tiradors. Quan un tirador és tocat per l'arma del rival, el tirador que toca al rival rep un punt.

A finals del XVIII comencen a vore la llum en Europa distints manuals de la disciplina. Esta acaba d'instituir-se com a deport a finals del XIX, quan les armes blanques ya no es destinen a la defensa personal. S'adopta llavors la llengua francesa en la terminologia del reglament. L'esgrima està present en la primera edició dels Jocs Olímpics moderns, encara que només en categoria masculina. S'incorpora la categoria femenina en 1924.

Orígens

Com a deport, es postula en Espanya que s'hauria originat en eixe país en la espasa ropero, arma que forma part del vestuari o indumento caballeresco. Les espases denominades ropero pertanyen a una época en la que encara no existia el concepte de pràctica recreativa de l'esgrima. L'ús de les armes modernes d'esgrima sorgix a finals de la renaixença simultàneament en tota Europa.

Moltes senyes errònees han dut a difondre el mit de que l'esgrima és l'únic deport olímpic d'orige espanyol. La realitat és que esta ya era una disciplina olímpica en els Primers Jocs de l'Era Moderna de 1896, a on no va haver cap participant espanyol; un únic esgrimista espanyol s'inclou entre els 156 participants de els Jocs de 1900, encara que no va jugar cap paper rellevant, i ho va fer a títul personal ya que el Comité Olímpic Espanyol no va ser fundat fins a 1905. En tot cas, les normes es negociaven entre la federació francesa i l'italiana (no es tenia en conte als espanyols); de fet, un desacort entre francesos i italians va ser lo que va provocar que l'esgrima anara suprimida del programa de els Jocs Olímpics de Londres en 1908.

Tant anglesos com a francesos, espanyols, italians i fins a alemans es disputen l'orige de l'esgrima moderna. En la zona germànica es constata la tratadística des de finals de el XIII en la obra anònima coneguda com Royal Armouries Ms. I.33 a la que li seguixen atres escrits que indiquen l'existència d'una tradició fortament assentada el màxim representant de la qual seria Johannes Liechtenauer.

En Itàlia el primer tractat conservat és obra de Fiore dei Liberi, de l'any 1409, aproximadament, manuscrit conegut en espanyol com a Flor de Batalles (Flos Duellatorum in armis, sine armis, equester, pedestre). També Anglaterra conserva escrits com el Manuscrit Harley, conservat en el British Museum, datable entorn a 1430: un text anònim rimado, indicador d'una incipient escola anglesa d'esgrima de saló.

Per la seua banda, en França, la bibliografia s'inicia a penes uns anys despuix, a mitan de el XV, en Li Jeu de l'hache d'armes, aixina mateix anònim.

En tot, les tècniques i ejercitación en l'espasa es perden en el temps , pero lo cert és que l'esgrima tal i com la coneixem ara està fortament lligada a l'implantació de les armes de fòc. Va aplegar un moment en el que les armadures varen deixar de tindre sentit, donant pas a espases més llaugeres, i ad açò caldria unir la cultura de la defensa de l'honor entre atres matisos contextuals, donant pas posteriorment a l'esgrima deportiva. Pero en el XIX no varen ser els espanyols els que varen donar forma a este deport sino els italians i francesos. En tot cas, va acabar per incloure's en els jocs olímpics de 1896.

Esgrima germànica

Artícul principal → Esgrima germánica.

Guàrdies en espasa llarga, representades en el fechtbuch Cod. 44 A 8, de 1452.

La esgrima germànica és l'art de combat que comprén les tècniques d'ocupació de la espasa llarga a dos mans (Langschwert) ensenyades en el Sacre Imperi Romà Germànic entre els sigles XIV i XVII, tal i com es descriuen en el Fechtbücher ("manuals de combat").

Esgrima italiana

Artícul principal → Esgrima italiana.

<o>Esgrima italiana</o> és un terme que s'ampra per a descriure el estoque i la tècnica que els italianos varen popularisar en Europa, principalment en Anglaterra i França. L'orige del sistema de combat se sol fixar en 1409, data del tractat italià més antic del que es té coneiximent, i s'estén fins a 1900, en l'etapa de l'esgrima clàssica.

Encara que les armas i els fins per als que s'usaven varen canviar radicalment durant eixos cinc sigles, algunes característiques han permaneixcut constants en l'escola italiana. Algunes d'elles són la preferència per determinades guàrdies, l'especial atenció a el tempo i moltes de les accions defensives.

En l'actualitat, l'estil es preserva tant en Itàlia com en el restant del món. En Itàlia, escoles oficials d'esgrima com la Accademia Nazionale oferixen mestrages, tant en esgrima històrica com en esgrima moderna, que s'adherixen als principis de la tècnica italiana. També es practica l'esgrima italiana en institucions en l'estranger, com la Universitat Estatal de Sant Josep, en Califòrnia, Estats Units.

Esgrima espanyola

Artícul principal → Esgrima española.

En Espanya hòmens i dònes ho practicaven i en el XV apareixen els primers tractats que establixen les pautes per a l'eixercici d'esta activitat.

Com a pràctica de combat d'armes blanques, s'origina en Espanya en la famosa espasa ropero, és dir, arma que formava part del vestuari o indumento caballeresco. Hòmens i dònes la practicaven i com a testimoni, se sap que la Princesa de Éboli, bella pero tòrta, va poder haver perdut l'ull en desgraciat accident causat pel seu mestre de esgrima.^{cita requerida}

Els primers tractats de l'esgrima es varen trobar en Espanya per mig de Jaime Pons (Jaume Ponç) en la La verdadera esgrima i l'art d'esgrimir (desaparegut pero publicat en 1472), Pedro de la Torre en El maneig de les armes de combat (1473), i Jerónimo Sánchez de Carranza i Filosofia de les armes i de la seua destrea (1582), en la que es desenrolla un sistema d'esgrima cridat verdadera destrea, método global de lluita en armes blanques en un fort component matemàtic, filosòfic i geomètric, frut de l'educació renaixentista de l'época. En la desaparició del duel en l'últim terç de el XIX, apareixen també les regles pròpies de cada una de les armes de l'esgrima moderna. Des d'eixe moment, les tres seguiran una evolució paralela.

A pesar de l'història del deport en el país, l'únic deportiste que ha obtingut una medalla en els Jocs Olímpics és José Luis Avall que va obtindre la de bronze en espasa en Pequín 2008.

Cal aclarir que una "espasa ropero" és tan sol la denominació que rebia tota espasa que, en Espanya, es duguera subjecta al cinto com a complement de la roba o trage de vestir. A lo manco és eixa la teoria més acceptada. De qualsevol modo, el terme no identifica un tipo concret d'espasa, pel contrari era aplicable inclús a espases de tipo militar portades per militars que usaven ro pa civil. Els models d'espases per a duel utilisats en l'esgrima de el XVII apareixen en diferents territoris europeus i solament un d'ells pot ser considerat com una espasa d'orige espanyol, aquell que monta una guarnició de tassa i gavilans salomónicos, amplis o llarcs. Els models de l'época que utilisaven guarnicions de llaç descendixen de les espases militars d'ús de punta i cort (spada dona clapixc) italianes, originàries de el XVI i que procedixen per lo tant d'Itàlia. l'identificació de tota espasa corresponent a models propis de l'esgrima europea de el XVII com de "orige espanyol" és una confusió habitual, sobretot en les poblacions anglosaxones.

Desaparició del duel

En la desaparició del duel en l'últim terç de el XIX, apareixen també les regles pròpies de cada una de les armes de l'esgrima moderna. Des d'eixe moment, les tres seguiran una evolució paralela.

Deport olímpic

Els Jocs Olímpics d'Atenes de 1896, els primers de l'era moderna, varen ser iniciativa del baró Pierre de Coubertin. Ell mateix esgrimista, va incloure competicions de floret i sabre, abdós en categoria masculina individual. L'espasa s'introduiria en els Jocs següents, els de París, 1900. El sabre i floret per equips aplegaria en els Jocs Olímpics de Sant Luis de 1904. Els primers Campeonats del Món d'Esgrima es varen celebrar en Londres en 1956. El floret femení va aparéixer a nivell individual en 1924 en els Jocs Olímpics de París i per equips en 1932 en els de Los Àngeles.

En 1913 naix la Federació Internacional d'Esgrima, despuix d'escomençar a constituir-se federacions nacionals a partir de 1906. Esta Federació Internacional serà qui conste com a organisadora de les grans competicions i la responsable del Reglament Internacional per a estes proves.

Des de llavors s'han introduït numerosos canvis, entre ells l'irrupció de la tecnologia que permet el registre electrònic dels tocats en l'ajuda d'un aparat señalizador i la millora en la seguritat dels materials, tant de l'indumentària protectora com de les armes, que fan de l'esgrima actual un deport en el que els accidents són pràcticament inexistents.

Armes blanques

Zona vàlida per a atac en floret (FIE 2009).

Zona vàlida per a atac en espasa (el cos sancer).

Zona vàlida per a atac en sabre.

En l'esgrima moderna s'usen tres armes: el floret, la espasa, i el sabre, fetes de acer templat. La llongitut mínima permesa del full per a floret i espasa és de 90 cm i en el cas del sabre de 88 cm, sent la llongitut màxima de l'arma de 110 cm per a les dos primeres i de 105 cm per al sabre. El pes màxim autorisat deu ser inferior a 500 g en el floret i sabre i de 750 g en l'espasa.

Floret

Artícul principal → Florete.

Arma desenrollada durant el XVII com a arma llaugera d'entrenament per a combat.

Desenrollada com a arma de pràctica i deportiva, el floret és considerada l'arma bàsica. És llaugera i flexible i s'usa per a conseguir tocats envestint en la seua punta roma. El full és rectangular en secció travessera. L'àrea vàlida de tocat per als floretistas és el tors i la barbeta de la careta, resultant per lo tant "no vàlit" el tocat en les extremitats o el cap. Els tocats es fan únicament de punta igual que en l'espasa, sense el tall i contrafilo com en el cas del sabre.

Els tocats es registren gràcies a un peto metalizado, que s'unix a la ret de registre de tocats per mig d'un pasante especial.

Ademés, és un arma de convenció, és dir, s'assigna prioritat als atacs, no existint en cap cas un tocat doble.

Espasa

Artícul principal → Espada (esgrima).

L'espasa deriva del espadín francés, el qual a la seua volta procedix de les espases de duel de el XVII. Com el floret, és un arma d'estocada, pero té una cazoleta, releganche o protecció de mà més gran, ademés de ser més pesada i de tindre una construcció més rígida. La secció del seu full és triangular. L'àrea vàlida d'atac és de tot el cos.

Els duels d'espasa són els més realistes, puix s'assemblen més a l'esgrima clàssica, no tenen regles de convenció i solament conta l'orde cronològic entre un tocat i un atre, podent existir els tocats dobles.

Sabre

Artícul principal → Sable (esgrima).

El sabre modern deriva de l'arma que usaven els soldats de cavalleria. Té un protector en forma de bol, que es curva baix la mà, i un full rectangular en secció travessera. Els tocats o punts es poden conseguir envestint en la punta o colpejant en el tall o en el contrafilo. Es considera blanc vàlit el tors, el cap i els braços o tren superior.

De la mateixa manera que el floret és un arma de convenció, en la que s'assigna prioritat als atacs, i no existixen tocats dobles.

Els assalts (és dir, els acometimiento(s) que es fa(n) ficant el peu dret i l'espasa al mateix temps, segons la definició de el Diccionari de la llengua espanyola) de sabre són els més ràpits i àgils en esgrima, per lo que requerixen una bona forma física.

Material i indumentària

El material requerit per a la seua realisació es dividix en dos grups.

El primer grup, o material personal, és aquell que el esgrimista posseïx i per lo tant és de la seua propietat, normalment en este grup es troben els següents materials:

• Careta: caixco que protegix al deportiste de sofrir lesions en el cap, conta en una reixeta en la part frontal per a poder vore el rival (esta peça canvia en la modalitat de sabre).
• Chaquetilla: és una jaqueta de protecció que cobrix total o parcialment al esgrimista, esta normalment du el nom del competidor en l'esquena.
• Guant: és una protecció adicional per a la mà dominant del esgrimista, són obligatoris per a competicions oficials.
• Peto: esta peça de l'equip es posa per baix de la chaquetilla i pot ser be de plàstic o de tela, no obstant el de tela és obligatori en competicions.
• Pantalons: apleguen fins a la mitat del genoll i estan fets d'un teixit gros i ferm, ocasionalment tenen tirants per a una millor subjecció.
• Miges: com en atres deports les miges apleguen des del peu fins al genoll.
• Arma: l'espasa, el sabre o el floret del esgrimista.
• Pasante: és el cable que conecta al deportiste en l'electrònica de la pista (ocasionalment pot ser prestat).

El segon grup és el que ya ha segut proporcionat per l'organisació de l'event:

• Rulo o cable de conexió: és el cable que es coloca en les dos extrems de la pista i que despuix es conectarà en cada u dels pasantes.
• Marcador
• Pista: existixen distints formats de pista, hi ha algunes de metal i unes atres de tela.
• Cable a terra: cable que procura que si es pulsa el sol en l'arma no conte com tocat.

Poses, desplaçaments i atacs d'esgrima

Guàrdia

És la principal i de la que s'inicien tots els atacs.

• Des de posició de fermes, separar una miqueta les cames, alvançar la cama dreta o l'esquerra en funció de si s'és destre o esquerrer, i girar el cap a la dreta o esquerra, segons el mateix orde.
• Girar el peu dret també cap a la dreta, deixant que quede en perpendicular en l'esquerre procurant formar un àngul de 90°.
• La separació del peu dret i l'esquerre és, aproximadament, un peu i mig
• Flexionar els genolls fins a formar un àngul recte.
• Separar del tronc el braç armat un pam més o menys.
• Alçar la gobanella no armada, de tal manera que forme un àngul recte en el braç.
• Mantindre l'espasa o el floret paralel al sol i apuntant al front. En el cas del sabre, agarrar l'arma apuntant cap a dalt i inclinar-la llaugerament cap a l'esquerra fent que "creuament" la cara.
• Alçar el braç no armat com si s'estiguera "traent múscul", mantindre el braç i gobanella en àngul recte i deixar la nina morta.
• Mantindre en tot moment l'esquena recta.

Estes són les instruccions generals, pero, depenent de l'arma que s'estiga utilisant, la posició de l'arma i del braç varien una miqueta. Mentres en espasa la gobanella es troba en posició horisontal, en floret, la punta de l'arma apunta llaugerament cap a dalt (ya que el braç no és zona de blanc vàlit i no hi ha necessitat de protegir-ho).

Desplaçaments bàsics

Marchar (desplaçament cap a davant):

• Alçar el peu dret recolzant el taló en el sol. El pes caurà en la cama esquerra.
• Alvançar la cama dreta sense moure l'esquerra.
• Recolzar tot el peu dret en el sol a la mateixa volta que es desplaça cap a davant l'esquerre.
• Procurar mantindre la posició de guàrdia, és dir, empinada i en els braços armat i desarmat en el seu lloc.

En la pràctica, el peu dret s'elevarà a penes uns centímetros del sol, pero durant l'aprenentage s'exageren els moviments.

Trencar (desplaçament cap a arrere):

• Desplaçar el peu esquerre cap a arrere alçant-ho uns pocs centímetros del sol sense moure el dret.
• Deixar recolzat solament el taló dret en el pis.
• Desplaçar el peu dret cap a arrere recuperant la posició de guàrdia.
• Procurar mantindre la posició de guàrdia, és dir, empinada i en els braços armat i desarmat en el seu lloc.

Atacs bàsics (per a espasa i floret)

Llínea

És l'atac bàsic i servix de "catapulta" para atres atacs. També servix per a mantindre a distància al contrincant.

Des de la posició de guàrdia, estirar el braç armat apuntant al muscle del contrincant. En cas de practicar davant un espill, es deu apuntar al muscle del braç armat del reflex.

Contraatac

Es fa un fondo (vejau més avall) i en tornar la guàrdia es permaneix en el braç armat per damunt del cap, l'arma apuntant cap a avall i les cames més juntes que en la guàrdia.

Fondo

• Alinear els talons de manera que quede com una "L".
• Alçar el peu dret com si s'anara a marchar, pero sense recolzar el taló en el sol, deixant caure el pes en la cama esquerra.
• Estirar la cama dreta i donar un pas llarc sense moure l'esquerra.
• Procurar que el genoll dret forme un àngul recte i l'esquerra quede totalment estirada.
• Estirar el braç esquerre per a equilibrar el cos, deixant-ho casi en paralel en la cama esquerra.

Fondo (regrés a la guàrdia)

• Impulsar-se cap a arrere en la cama dreta cap a la posició de guàrdia deixant el braç armat en llínea.
• Ajustar la posició de guàrdia de cames i del braç esquerre.
• Mantindre la llínea uns instants per a evitar qualsevol possible alvanç de l'adversari abans de tornar a la guàrdia total.

Fondo (regrés a la guàrdia cap a davant)

• Tirar el pes cap a davant, sobre la cama dreta, per a un millor atac.
• Acostar la cama esquerra a la dreta sense moure esta última.
• Recuperar la posició de guàrdia de cames i braç esquerre.
• Mantindre la llínea uns instants per a evitar qualsevol possible alvanç de l'adversari abans de tornar a la guàrdia total.

En cas de ser esquerrer, se seguiran els mateixos passos pero canviant la dreta per l'esquerra i viceversa.

La mà armada ha d'anar sempre protegida en un guant en les tres armes. La mà desarmada no deurà, mai, baix cap condició, tocar l'arma del contrincant i solament podrà tocar l'arma pròpia si el combat està detingut i per raons tècniques (punta de l'arma fluixa en cas d'espasa, curvatura anormal del full, pasante solt).

Patinant (marcha seguit del fondo)

Marcha en appel, realisat en els peus seguit de l'a fondo.

Tipos d'esgrima

• Esgrima artística
• Esgrima antiga
• Esgrima catalana
• Esgrima en pals egipcíaca
• Esgrima escènica
• Esgrima italiana
• Kendo
• Mensur
• Haidong Gumdo
• Pal canari
• Verdadera Destrea
• Esgrima olímpica

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Esgrima de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

Bibliografia

• Masaniello Parise, Trattato teorico-pratico della Scherma vaig donar Spada i Sciabola, Roma, 1884 (reprint [1]).
• Reglament del material d'esgrima, sala d'armes de granada: https://www.saladearmasdegranada.es/