Duc de Wellington

Duc de Wellington

Arthur Wellesley (Dublín, 1 de maig de 1769-Walmer, 14 de setembre de 1852), més conegut, a partir de 1814, pel seu títul de duc de Wellington, va anar un militar, polític i estadiste britànic d'orige irlandés, en una participació destacada en les guerres de coalició o guerres napoleòniques, particularment al front de les tropes anglo-portugueses en l'expulsió dels eixèrcits francesos en les tres tentatives d'invadir Portugal (1808, 1809 i 1810) i en la guerra de l'Independència espanyola, aplegant a ser comandant en cap del Eixèrcit britànic i, posteriorment, a eixercir dos voltes el càrrec de primer ministre del Regne Unit. Va ser nomenat cavaller de l'Orde de la Jarretera, cavaller de l'Orde de Sant Patricio, cavaller gran creu de l'Orde del Bany, de l'Orde Real Güélfica, Membre de la Royal Society i del Consell Privat del Regne Unit.

Procedent de família noble (el seu pare va ser el primer comte de Mornington i el seu germà major, que heretaria el comtat del seu pare, crearia el marquesado de Wellesley), dos dels seus atres germans serien ademés barons (Maryborough i Cowley). La seua destacada actuació en les guerres napoleòniques li va valdre el ranc de mariscal de camp.

Wellesley comandó a les forces aliades durant la guerra de l'Independència espanyola i en 1812 va ser nomenat general en cap de totes les tropes espanyoles de la península ibèrica. Va contribuir a l'expulsió de l'eixèrcit francés d'Espanya i va invadir el sur de França.

Victoriós i elevat a la condició d'héroe en Anglaterra, va continuar lluitant en Europa per a manar les forces anglo-aliades en la batalla de Waterloo, despuix de la qual Napoleón Bonaparte va ser exiliat permanentment a l'illa de Santa Elena. Wellington és famós pel seu estil defensiu i adaptatiu en la guerra, que va donar com resultat vàries victòries contra forces numèricament superiors a l'hora que minimisava les seues pròpies pèrdues. És considerat un dels més grans comandants de l'era moderna, i moltes de les seues tàctiques i plans de batalla s'estudien encara en acadèmies militars al voltant de tot lo món. Despuix del final de la seua activa carrera militar, Wellington va retornar a la política.

Wellington és comparat freqüentment en el primer duc de Malborough, en el que compartia moltes característiques, principalment la transició a la vida política despuix d'una exitosa carrera militar. Wellington va ser primer ministre pel partit tory en dos ocasions i va ser una de les principals figures de la Cambra dels Lores fins al seu retir en 1846. En la seua vellea, va ser idolatrat com un servidor públic incomparable: el Gran Duc. En 1842, a l'edat de 73 anys, va ser nomenat comandant en cap de les Forces, càrrec que va ocupar fins a la seua mort en 1852. Li l'ha calificat de general excessivament cauteloso i, alguna volta, de ser el pijor primer ministre britànic de el XIX. En l'actualitat, s'aprecia àmpliament el seu geni militar i el seu caràcter de polític honest i desinteressat, mai corrompido pel seu gran prestigi.

El duc de Wellington està considerat com un dels héroes més aclamats de l'història del Regne Unit. La seua fama iguala o inclús supera a figures tan conegudes com el vicealmirante Horatio Nelson, Winston Churchill o el també mariscal de camp Bernard Montgomery. La seua mansió londinenca (Apsley House) està oberta al públic com a museu i exhibix els numerosos regals que va recopilar, obres d'art i objectes de lux, obsequiats per varis governs i cases reals.

Infància i educació

Arthur Wesley (llinage posteriorment canviat a Wellesley) va nàixer en Mornington House, la residència d'estiu de la seua família en Dublín o be en el castell de Dangan, prop de Trim en el Comtat de Meath, que era la residència habitual de la família. Va ser el tercer fill de Garret Wesley, primer comte de Mornington. També la data exacta del seu naiximent és motiu de controvèrsia. Tot lo que existix és el registre de dit event en l'archiu d'una iglésia. La data més acceptada és l'1 de maig, pero hi hauria possibilitats de que fora alguns dies abans o despuix. Va ser batejat com Arthur Wesley, nom llegalment canviat a Arthur Wellesley en març de 1798. Wellesley va ser educat en Eton entre 1781 i 1785, traslladant-se posteriorment a Brusseles (Bèlgica) per a continuar la seua formació.

Carrera militar

En 1787, el seu germà va comprar a Wellesley un mando com 2.º tinent en el ORD Regiment d'Infanteria. Va assistir a l'acadèmia militar d'Angers, en França. El seu primer destí va ser com a ajuda de camp de dos lores tinents d'Irlanda successivament, entre 1787 i 1793. Va ser ascendit a tinent en 1788, i dos anys despuix va ser elegit membre independent del Parlament en funcions d'enllaç en la Cambra Irlandesa dels Comuns, posició que va ocupar fins a 1797. Va pujar ràpidament en l'escalafó militar (en moltes ocasions pel procediment de comprar l'ascens, pràctica permesa en aquells temps i, certament, necessària per a obtindre certs càrrecs), convertint-se en tinent coronel en el ORD Regiment d'Infanteria en 1793. Llavors va lluitar en els Països Baixos entre 1794 i 1795 i va estar present en la batalla de Boxtel. El seu regiment formava la reserva de les forces del duc de York, qui va intentar en va un contraatac contra les forces franceses. Cobrint la retirada de l'eixèrcit per a evitar que este fòra acossat per la cavalleria francesa, va obtindre el seu batisme de fòc.

Índia

En 1796, despuix de ser ascendit a coronel, va acompanyar a la seua Divisió a l'Índia. El següent any, el seu germà major, Richard Wellesley, segon comte de Mornington, va ser nomenat virrey de l'Índia, i quan va esclatar la guerra en 1799 contra el sultà de Mysore, Tipu Sultan, Arthur Wellesley comandó la seua pròpia divisió. Durant l'eixercite d'estes responsabilitats, va ser nomenat governador de Seringapatam i Mysore, càrrecs que va ocupar fins a 1805. Va lluitar en Assaye, Argaum i va atacar la fortalea de Gawilghur. Despuix de l'èxit final de la campanya, va ser nomenat comandant suprem tant militar com a polític en el Decán, càrrec en el que va derrotar al cap de bandits Dhundia Wagh (qui irònicament havia escapat de presó en Seringapatam durant l'última batalla de la guerra de Mysore). També va véncer als Marathas en 1803. En 1804 se li va nomenar cavaller de l'Orde del Bany (Knight of the Bath), lo que seria la primera distinció de les moltes que va obtindre durant la seua vida. En terminar el mandat del seu germà com a governador de l'Índia en 1805, abdós germans varen tornar junts a Anglaterra, a on es varen vore forçats a defendre la costosa política imperialista de les forces britàniques en l'Índia.

Tornada a Gran Bretanya

Wellesley va ser elegit representant per Rye (Sussex) en la Cámara, ocupant el càrrec durant sis mesos en 1806. Un any més tart va ser elegit per Newport, en l'illa de Wight, càrrec que ocuparia durant dos anys. En este temps es va definir políticament com Tory, i en abril de 1807 (mentres era representant per Saint Michael) va ser investit conseller de la Corona. Ademés, va servir com a secretari cap per a Irlanda durant algun temps. No obstant, la seua vida política terminaria pronte de forma abrupta i deuria navegar cap a Europa per a participar en les guerres napoleòniques.

Les guerres napoleòniques

Va ser entre 1808 i 1815 quan Wellesley va portar a terme els ardits que li varen otorgar un lloc en l'història anglesa. Des de 1789, França s'hi havia vist envolta en la Revolució, i despuix d'aplegar el govern en 1799, Napoleón s'havia fet de facto en el poder en Europa. El govern britànic buscava opcions per a terminar en l'amenaça de Napoleón, i Wellesley va ajudar a obtindre-les. En primer lloc, va aplegar com a comandant en l'expedició a Dinamarca en 1807, lo que pronte li va promocionar a tinent general.

Península ibèrica

Wellesley va ser transferit després a la guerra en la península ibèrica, a on va combatre junt en William Carr Beresford. Encara que esta guerra no anava massa be, era l'únic lloc a on les forces angleses i portugueses havien conseguit un front en el territori continental contra França i els seus aliats (la desastrosa Expedició Walcheren va ser una de les expedicions fallanques típiques de l'época). Wellesley havia enviat un memoràndum a Castlereagh sobre la defensa de Portugal, i Castlereagh li va nomenar cap de la força expedicionaria. Wellesley va derrotar als francesos en Portugal en la batalla de Roliça derrotant a Henri François Delaborde i en la batalla de Vimeiro va derrotar a Jean-Andoche Junot, en 1808. La resultant Convenció de Sintra, que estipulava que l'eixèrcit britànic transportaria als soldats francesos fòra de Lisboa en tot el seu equipament, va ser molt controvertida, i Wellesley va ser breument reclamat a Anglaterra. Mentrestant, el mateix Napoleón havia aplegat a Espanya en les seues tropes de veterans, i quan el comandant en cap, John Moore, va morir durant la batalla de La Corunya, Wellesley va ser nomenat nou comandant en cap de totes les forces britàniques en Portugal, tornant a la Península en abril de 1809.

El 27 de juliol de 1809 va derrotar a un dels eixèrcits del rei José Bonaparte (el germà major de Napoleón) en la batalla de Talavera. Per este èxit va ser ascendit a l'estatus nobiliario en el títul de vescomte Wellington de Talavera i de vescomte de Wellington, en el Comtat de Somerset. Quan els francesos varen invadir de nou Portugal en 1810, els va detindre en Buçaco, bloquejant-los posteriorment i impedint-los prendre la península de Lisboa gràcies a les seues magníficament construïdes llínees terrestres de defensa en Torres Vedras, junt en la protecció marítima de l'Armada Real britànica (l'incruenta batalla de Lisboa). Les apabullar i famolenques forces franceses d'invasió es varen retirar despuix de sis mesos, despuix de lo que Wellesley va expulsar definitivament a França de Portugal en 1811, lluitant en les batalles de Fonts de Oñoro i La Albuera esclafant al mariscal André Masséna. En maig de 1811 va ser ascendit a general pels seus servicis en Portugal.

Ya dins d'Espanya, despuix de trencar el sege a la fortalea de Badajoz el 6 d'abril de 1812, la població de la plaça forta sofrix 72 hores de saquejos i violacions per part de la soldadesca èbria despuix de localisar els almagasens de aguardiente portugués (vore Batalla de Badajoz). Torna a derrotar als francesos del mariscal Auguste Marmont en la batalla dels Arapiles, aplegant a Madrit el 12 d'agost de 1812. Sobre esta época se li va fer comte de Wellington. El contraatac francés va colocar a les forces angleses en una situació precària, pero Wellington va prendre el mando de totes les forces aliades en Espanya, a l'hora que era nomenat marqués de Wellington el 3 d'octubre. En esta data Wellington estava en el seu quarter general de Villatoro dirigint el sege de Burgos (19 de setembre a 21 d'octubre de 1812), defés pel general francés Jean-Louis Dubreton, el qual va anar una de les poques derrotes de la seua carrera militar.

Traent ventaja de la retirada de gran part de l'eixèrcit francés per a participar en la desastrosa campanya russa de Napoleón, Wellington va prendre l'ofensiva en 1813, culminant esta en la batalla de Vitòria derrotant al mateix rei José Bonaparte i el seu cap de personal el mariscal Jean-Baptiste Jourdan, que va expulsar a l'enemic de regrés a França, acció per la que va ser ascendit a mariscal de camp. Per este ardit, Ludwig van Beethoven va compondre la seua obra La victòria de Wellington. En Vitòria es aprehendieron importants quadros que José Bonaparte volia traure del país; Wellington li'ls quedaria, a pesar de la seua insistència en tornar-les, sent rebujada eixe reintegrament pel nou rei Fernando VII, per lo que actualment es conserven en la seua mansió de Londres, Apsley House, a on són conegudes per l'irònic nom de "Spanish Gift" ('Regal espanyol').

Per la seua ajuda a Espanya en la guerra contra Napoleón se li va concedir el Ducado de Ciutat Rodrigo, la Gran Creu de l'Orde Nacional de Sant Fernando i el Toisón d'Or, a pesar de la seua desllealtat quan va ordenar bombardejar les #manufactura textils en Béjar (Salamanca) (competència de les angleses) i la Real Fàbrica de Porcelana del Bon Retir de Madrit, acusant a les forces napoleòniques, que ya havien evacuat la ciutat.

Despuix, Wellington va invadir França, en tropes angleses i portugueses, encara que va ser derrotat per les forces franceses en Toulouse. Poc despuix d'esta batalla, Napoleón va ser desterrat a Elba en 1814.

Aclamat com a héroe i conquistador, Wellesley va ser fet duc de Wellington, títul que encara ostenten els seus descendents. Va ser nomenat embaixador en la França de Luis XVIII i va prendre el lloc de Castlereagh com a primer plenipotenciario en el Congrés de Viena, a on va advocar en força per a permetre a França mantindre el seu lloc en la balança de poders en Europa. El 2 de giner de 1815, el seu títul de cavaller del Bany es va convertir en el de cavaller de la Gran Creu per l'expansió de dita orde.

Waterloo

El 26 de febrer de 1815, Napoleón va abandonar el seu exili en Elba per a retornar a França, reprenent el control del país en maig. Wellington va encapçalar llavors la reforma de l'aliança contra ell. Va deixar Viena para comandar les forces aliades en la campanya de Waterloo, situant-se en Bèlgica junt en les tropes prusianas de Gebhard Leberecht von Blücher i lluitant primer en la batalla de Quatre Bras, per a tornar quatre dies més tart a enfrontar-se a Napoleón en la batalla de Waterloo, a on este va anar definitivament derrotat, abdicant de nou el 22 de juny i sent deportat posteriorment a la lluntana illa de Santa Elena.

Carrera política

La política li va resultar novament d'utilitat en 1819, quan Wellington va ser nomenat general en cap d'Artilleria durant el govern «Tory» de Liverpool. En 1827 va ser nomenat comandant en cap de l'eixèrcit britànic, ya que conservaria durant el restant de la seua vida, exceptuant el seu periodo com a mandatari. Junt en Robert Peel, Wellington es va convertir en una de les estreles del partit Tory.

Primer ministre del Regne Unit

En 1828 va aplegar a ser primer ministre i va anar el rostre de la facció ultraconservadora, encara que estranyament, un dels punts del seu programa era l'emancipació catòlica, la garantia de pràcticament tots els drets civils per als catòlics del Regne Unit. El canvi estava forçat per l'aplastant victòria electoral de Daniel O'Connell, un activiste per l'emancipació catòlica que havia segut elegit a pesar de no tindre el dret llegal per a assentar-se en el Parlament. O'Connell va acusar al duc de Wellington de «haver traçat perillosament la destrucció de la constitució protestant». Wellington va respondre de colp i repent a l'acusació reptant a O'Connell a un duel. El 21 de març de 1829, Wellington i O'Connell es varen trobar en els camps de Battersea, encara que quan va aplegar el moment de disparar, el duc va apuntar deliberadament llunt del seu oponent, i O'Connell va disparar a l'aire. Posteriorment est va escriure al duc per a disculpar-se. En la Cambra dels Lores, i fent front a una tensa oposició, Wellington va parlar en favor de l'emancipació catòlica, donant un dels millors discursos de la seua carrera. L'Acta d'Emancipació Catòlica va ser aprovat en una majoria de 105 vots.

El govern de Wellington va caure en 1830. En l'estiu i autumne d'eixe any, una ona de tumults va agranar el país. Els Whigs havien segut apartats del poder a excepció d'uns pocs anys des de 1770, i varen vore la reforma política en resposta al malestar popular com la clau per a la seua tornada. Wellington va atacar la política Tory de no reformar ni expandir els drets, i com a resultat d'això va perdre la moció de censura del 15 de novembre de 1830, sent reemplaçat com a primer ministre per Grey.

Acta de Reforma

El partit Whig va presentar al parlament la primera Acta de Reforma, pero Wellington i els «tories» varen lluitar per a impedir la seua aprovació. El proyecte va ser aprovat en la Cámara, pero va ser rebujat en la Cambra dels Lores. A continuació, i com a resposta directa a açò, es varen celebrar unes eleccions que varen otorgar al partit Whig una majoria encara més àmplia. Es va presentar una segona Acta de Reforma que va ser rebujada de la mateixa forma, i una atra onada de tumults va assolar el país. Durant este temps, Wellington va ser rebut de forma hostil per la població durant l'inauguració del ferrocarril entre Liverpool i Mánchester. Finalment, la reforma va ser aprovada quan el partit Whig va sugerir al rei que "afonara" la Cambra dels Lores creant un número suficient de nous títuls nobiliarios que asseguraren l'aprovació de la Llei de la Reforma. Despuix d'algunes vacilacions del rei Guillermo IV, la Cambra dels Lores va aprovar la reforma. A pesar d'això, Wellington mai va estar d'acort en el canvi. Quan el Parlament es va reunir despuix de les primeres eleccions celebrades baix la reforma, es diu que Wellington va dir: «Mai vaig vore tants capells mals i chocants en la meua vida». Per llavors, Wellington ya estava sent substituït gradualment per Robert Peel com a líder del partit «Tory».

Govern dels conservadors

Quan els «tories» varen tornar al poder en 1834, Wellington va declinar assumir el lloc de primer ministre, i Peel va ser elegit en el seu lloc. Desgraciadament, Peel es trobava de viage en Itàlia, i durant tres semanes, entre novembre i decembre de 1834, Wellington va actuar com a vigilant del govern, prenent les responsabilitats de primer ministre i de la majoria dels demés ministeris. En el primer govern de Peel (1834-1835), Wellington va ser nomenat ministre d'Exteriors, i en el segon (1841-1846) va ser ministre sense cartera i cap de la Cambra dels Lores.

Retir i mort

Wellington es va retirar de la vida política en 1846, encara que va retindre el seu lloc de comandant en cap de l'Eixèrcit, i va tornar breument a la llum pública en 1848, quan va ajudar a organisar les forces de protecció de Londres durant l'any de la revolució europea. Va morir en 1852 i va ser enterrat en un sarcòfec d'un rar granit cridat «luxulyanito» en la Catedral de Sant Pablo, en Londres.

En 1838, la proposta d'erigir una estàtua de Wellington es va concretar en la construcció d'una jagantesca estàtua ecuestre que va ser emplaçada en Constitution Hill, en Londres, just front a la seua antiga residència d'Apsley House, en 1846. Per l'enorme escala del monument, de 40 tonellades i 10 m d'altura, va ser retirada en 1883, i a l'any següent es va transportar a Aldershot, a on encara permaneix, prop de l'iglésia de la guarnició real.

Filmografia

Any	Títul	Director(a)	Intérpret
2006	Els fantasmes de Goya	Miloš Formen	Cayetano Martínez de Irujo
1970	Waterloo	Sergei Bondarchuk	Christopher Plummer
2012	Els lignes de Wellington	Valeria Sarmiento	John Malkovich

Vore també

• Ducado de Wellington
• Guerres napoleòniques
• Guerra de l'Independència Espanyola
• Història del Regne Unit
• Història de Portugal (1777-1834)
• Horse Guards

Bibliografia

• Corral Lafuente, José Luis. El Rei Felón. De les Corts de Càdis a Waterloo. Edhasa 2009. ISBN 978-84-350-6079-0

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Duc de Wellington.
• Juí de Napoleón sobre el Duc de Wellington (Wikisource).