Abdicació de Bayona

Erro al crear miniatura:

Abdicació de Bayona

Vista de Bayona en 1760.

Les abdicaciones de Bayona varen tindre lloc el 5 i 6 de maig de 1808 en la ciutat francesa de Bayona. És el nom pel que es coneixen les successives renuncies al tro per part de Fernando VII d'Espanya, que va tornar al seu pare la corona obtinguda en el gresca d'Aranjuez, i de Carlos IV, que la vespra havia cedit estos drets a l'emperador francés Napoleón, qui un més més vesprada va designar com a rei d'Espanya i Índies a la seua germà, que va regnar en el nom de José I.

Les renúncies han segut considerades forçades, pero alguns historiadors han senyalat que ni Carlos IV ni Fernando VII varen estar a l'altura per a fer front a les pressions i a les amenaces de Napoleón. Alguns autors han afirmat que varen ser «secuestrados» per Napoleón, pero uns atres no ampren este terme per a referir-se a lo ocorregut en Bayona.

Les abdicació no varen ser reconegudes ni en Espanya ni en l'Amèrica espanyola pels «patriotes» i l'explosió de rebuig al nou rei José I i de llealtat al captiu Fernando VII varen ser, segons François-Xavier Guerra, «generals en tots els llocs de la monarquia», encara que va haver espanyols, especialment entre l'èlit ilustrada, que li varen recolzar per lo que se'ls va cridar inicialment «traïdors» o «juramentados», i en posterioritat «josefinos» o, despectivament, «afrancesados». Els espanyols «patriotes» varen cridar a José I «el rei intrús». Pocs dies en acabant de que este abandonara precipitadament Madrit el 31 de juliol com a conseqüència de la derrota francesa en la batalla de Bailén, el Consell de Castella va declarar nules les renúncies de Bayona i el 24 d'agost va proclamar rei in absentia a Fernando VII. Posteriorment, el 14 de giner, Gran Bretanya, el principal enemic del Primer Imperi francés, reconeixia en el Tractat Apodaca-Canning al seu Majestad catòlica Fernando VII com a rei d'Espanya. Gràcies a l'intervenció directa de la Gran Armée comandada personalment per Napoleón, José I va recuperar el tro que mantindria fins a juny de 1813. Com va haver espanyols que li varen recolzar, la guerra de l'Independència espanyola també va tindre un component de guerra civil.

Antecedents: l'intervenció de Napoleón en Espanya

Vore també: Gresca d'Aranjuez

Caricatura satírica del Imperi napoleònic i de la Casa Bonaparte titulada "El joc dels quatre cantons o els cinc germans" (1807). Apareixen José Bonaparte, rei de Nàpols; Luis Bonaparte, rei de Holanda; l'Emperador Napoleón Bonaparte (en el centre); Jerónimo Bonaparte, rei de Westfalia; i Joachim Murat, cunyat dels quatre germans Bonaparte.

El moment en que Napoleón va decidir intervindre obertament en la Monarquia de Carlos IV, aliada de la República Francesa des de la firma del Tractat de Basilea de 1795, ha segut objecte de debat. Miguel Artola ho ha situat despuix del complot de l'Escorial descobert el 27 d'octubre de 1807 ―l'intent frustrat del Príncip d'Astúries Fernando de posar fi al govern del «favorit» Manuel Godoy i de provablement obligar al seu pare a abdicar en ell la Corona d'Espanya― perque li va demostrar al Emperador lo inestable que era el seu aliat del sur ―la política exterior del qual, per un atre costat, venia mediatizando des de 1801―. Lo mateixa afirma el historiador francés Thierry Lentz: «És provablement en esta época quan la decisió definitiva d'intervindre en Espanya, i no només per a triar entre Carlos i Fernando, va prendre forma». També va poder influir en la decisió l'embaixador francés François de Beauharnais, que hi havia estat implicat en el complot i que li va escriure a l'emperador: «És únicament del seu Majestad Imperial que la nació espanyola espera la seua salvació i es pot assegurar que en tot el regne no hi ha més que amics calorosos de França».

En el seu captiveri en l'illa de Santa Elena, Napoleón escriurà: «No podíem deixar a Espanya a les nostres esquenes, a la disposició dels nostres enemics. Calia encadenar-la, de grau o per força, a el nostre sistema». «La nació espanyola despreciava el seu govern; demanava a crits el be de la regeneració. Podia esperar a realisar-la sense derramar sanc; les disensiones de la família real el havien tacat en el general despreci», va escriure també. Thierry Lentz ha indicat que en l'idea d'intervindre en la política espanyola també va influir «un sentiment de superioritat respecte d'un regne que se li prenia poc en sério… Esta Espanya tragicómica es resumia, en els esperits francesos, en un país caracterisat per l'obscurantisme religiós, la vanitat de la noblea, la pobrea i l'ignorança del poble… Lo pijor és que estos sentiments es podien trobar paraula per paraula en els numerosos informes que aplegaven al despaig de l'emperador».

Artola ha senyalat que en aquell moment Napoleón no es va plantejar la substitució dels Borbones sino anexionarse les «províncies» espanyoles al nort del Ebre, traslladant a este riu la frontera franc-espanyola, com en els temps del Imperi Carolingio ―operació que es completaria en el casament del príncip Fernando en una princesa de la seua família pero que no es portaria a terme per la negativa de Luciano Bonaparte a donar el seu consentiment a que l'elegida fora la seua filla major Carlota―. Per a realisar el seu pla de desmembraació d'Espanya, Napoleón va aprofitar l'oportunitat que li oferia el Tractat de Fontainebleau, firmat el mateix dia en que es va descobrir el «complot de l'Escorial», que permetia que un eixèrcit francés travessara Espanya per a conquistar el Regne de Portugal. A pesar de que el 30 de novembre el mariscal Junot ya havia entrat en Lisboa, entre el 22 de decembre de 1807 i el 6 de febrer de 1808 varen creuar la frontera franc-espanyola tres nous cossos d'Eixèrcit manats pels mariscals Dupont, Moncey i Duhesme. El 20 de febrer el mariscal Joachim Murat era nomenat lloctinent general de les tropes franceses que es trobaven en Espanya (entre 80 000 i 100 000 hòmens).

Carlos IV, que es va vore obligat a abdicar en el seu fill Fernando com a conseqüència del gresca d'Aranjuez.

Mentrestant Napoleón intentava estar ben informat de lo que succeïa en el país. Un ajudant seu que havia enviat a Espanya li va dir al seu regrés el 20 de decembre: «Espanya, en les seues desgràcies , mira a S.M.I. [Napoleón I] com l'únic que pot salvar-la; s'espera que es dignarà prendre al príncip d'Astúries baix la seua protecció, elegir-li una dòna i lliurar a Espanya de la tirania que l'oprimix… No pot fer-se idea de la ruïna en que es troba Espanya». En un document que fa aplegar a Carlos IV a finals de febrer de 1808 baix el títul Espècies i qüestions proponibles, Napoleón «descobrix el seu joc», en paraules de Miguel Artola, i li planteja intercanviar Portugal per les províncies fronterices en França. Per a sagellar l'acort li propon el restabliment de «un pacte equivalent al vell pacte de família… i encara més perfecte encara».

El «caos», en paraules d'Artola, provocat pels successos coneguts com el «Gresca d'Aranjuez» ―la destitució de Godoy i l'abdicació de Carlos IV a favor del hereu al tro, Fernando― és lo que decidix finalment a Napoleón a substituir als Borbones per un membre de la seua família. «Ya caria de sentit l'anexió d'una part del regne, perque l'emperador no podia confiar en Fernando despuix dels seus reprobables manejos per a destronar al seu pare i la crueltat mostrada en Godoy. Només calia prescindir de la Casa de Borbón i aplicar en Espanya el sistema seguit en atres llocs, açò és, situar en el tro a un membre de la família de Napoleón», ha afirmat Emilio La Parra López.

Segons pareix va anar el seu ministre Talleyrand el primer que li va aconsellar que prenguera eixa determinació. En una Memòria que li va entregar a Napoleón li dia: «No hi ha en el tro més que una sola branca de la casa de Borbón, la d'Espanya que, colocada a les nostres esquenes quan es tracte de fer front a les potències d'Alemània, serà sempre amenazadora… Ha aplegat el moment de declarar que l'última casa de Borbón ha cessat de regnar… Un príncip de la casa imperial ocupant el tro d'Espanya completaria el sistema de l'Imperi… Per a tot açò bastaria un eixèrcit de 30 000 hòmens». El ministre Jean-Baptiste Nompère de Champagny, despuix de la «gresca d'Aranjuez», li va presentar a Napoleón un ampli informe, en la redacció del qual va intervindre el propi emperador, en el que concloïa: «He expost a V.M. les circumstàncies que li obliguen a prendre una gran decisió. La política ho aconsella, la justícia ho autorisa, els disturbis d'Espanya forces la necessitat. V.M. deu, puix, proveir a la seguritat del seu Imperi i salvar a Espanya de l'influix anglés».

A la trobada de l'emperador: el viage de Fernando VII a Bayona

Retrat de Fernando VII per Goya (1808).

Res més accedir al tro, Fernando VII va enviar al duc del Parc a complimentar al mariscal Joachim Murat, lloctinent general de les tropes franceses situades en Espanya, pero este no va fer lo mateix quan el 24 de març Fernando VII va fer la seua entrada triumfal en Madrit, ni l'embaixador francés François de Beauharnais ho va saludar. Tampoc Napoleón li va enviar cap nota. De fet cap autoritat militar ni civil francesa li va dispensar el tractament de «Majestad» sino el de «El seu Alteza Real», la mateixa fòrmula que havien utilisat per a dirigir-se a ell quan era Príncip d'Astúries, lo que, segons Emilio La Parra López, «era molt revelador sobre l'actitut de França» i «molt preocupant per a ell, conscient de que el manteniment de la seua corona depenia del reconeiximent de l'emperador francés. Obtindre-ho va ser, en conseqüència, la seua obsessió». El 26 de març Fernando li escriu a l'embaixador francés: «Les meues intencions són la felicitat de vore a S.M.I. i R. [La seua Majestad Imperial i Real, és dir, Napoleón] i seguir els seus consells». Una semana despuix, el 2 d'abril, el Consell de Castella feya públic un bando en el que reiterava que els francesos estaven en Espanya «per a eixecutar els plans convinguts en S.M. contra l'enemic comú» [Anglaterra] i anunciava que es castigaria a qui «en el menor excés» pertorbe «esta amistosa i recíproca correspondència». Per un atre costat, la propaganda fernandina seguia afirmant que l'eixèrcit imperial havia entrat en Espanya per a protegir al nou rei dels manejos dels «godoyistas». Pero en aquell moment Napoleón ya havia decidit la substitució dels Borbones per un membre de la seua família, encara que no li el havia dit ni tan sols als seus colaboradors més propencs. Tampoc al seu lloctinent en Espanya, el mariscal Murat.

El 3 d'abril Fernando VII va comunicar a Murat que anava a eixir a la trobada de Napoleón, de qui el dia anterior aquell havia anunciat que pronte estaria en Espanya. «Tractar personalment en Napoleón era vital per a Fernando, perque no només necessitava de manera urgent el seu reconeiximent, sino també contrarrestar els informes desfavorables sobre ell que anaven aplegant a l'emperador i impedir els possibles moviments de Carlos IV. En l'entorn de Fernando se sabia ―o a lo manco se sospitava― que Carlos IV havia protestat la seua renúncia al tro». En efecte, solament dos dies despuix de la seua abdicació el 19 de març li havia entregat al general Monthion, enviat per Murat a Aranjuez, una nota en la que declarava que s'hi havia vist forçat a renunciar la Corona, «per a evitar mals majors i l'efusión de la sanc dels meus volguts vassalls». I el 27 de març li havia escrit una carta a Napoleón en la que li demanava la seua protecció i li explicava que havia abdicat «en força de les circumstàncies i quan el soroll de les armes i les clamor d'una guàrdia amotinada em feyen conéixer prou que calia triar entre la vida i la mort, que haguera segut seguida de la de la Reina». El historiador Emilio La Parra López comenta: «En el llenguage del Antic Règim, l'ex rei venia a calificar lo succeït de colp d'Estat». La carta enviada a Napoleón dia lo següent:

Senyor el meu germà: V.M. sabrà sense dubte en pena els successos d'Aranjuez i les seues resulta i no vorà en indiferència a un rei que, forçat a renunciar a la corona, acodix a posar-se en els braços d'un gran monarca, aliat seu, subordinant-se totalment a la disposició de l'únic que pot donar-li la seua felicitat, la de tota la seua família i la dels seus fidels vassalls.
Yo no he renunciat a favor del meu fill sino per la força de les circumstàncies, quan la tamborinada de les armes i les clamor d'una guàrdia sublevada em feyen conéixer prou la necessitat de triar la vida o la mort...
Yo vaig ser forçat a renunciar; pero he pres la resolució de conformar-me en tot lo que vullga dispondre de nosatres i de la meua sòrt, la de la Reina i la del Príncip de la Pau [Manuel Godoy].

Erro al crear miniatura:

Retrat del general francés Anne Jean Marie René Savary, enviat per Napoleón per a que es guanyara la confiança de Fernando VII i ho conduïra fins a Bayona.

El 4 d'abril va partir de Madrit l'infant Carlos María Isidro de Borbón, acompanyat de tres Grans d'Espanya ―els ducs de Fredes i de Medinaceli i el comte de Fernán Núñez―, per a preparar la trobada en l'emperador, pero el 8 d'abril ya havien aplegat a Tolosa (Guipúscoa), despuix de passar per Valladolit, Burgos i Vitòria, sense haver tingut cap notícia del parador de Napoleón. Lo únic que se sabia era que el 2 d'abril havia eixit de París en direcció a Bayona. El 7 d'abril havia aplegat a Madrit un enviat especial de Napoleón, el general Anne Jean Marie René Savary, qui li va comunicar a Fernando VII que l'emperador hi havia lloc baix la seua protecció al seu pare Carlos IV i que era imperiosament necessari que es veren. La missió que li havia encomanat Napoleón al general Savary era que es guanyara la confiança de Fernando VII ―d'ahí que utilisara el tractament de «Majestad» quan es va entrevistar en ell― i que ho conduïra a Bayona.

Erro al crear miniatura:

L'infant Antonio Pascual, oli sobre tela.
Esbós per a La família de Carlos IV.
Francisco de Goya, 1800. Museu del Prat. Va presidir la Junta Suprema de Govern que va nomenar Fernando VII despuix de la seua eixida de Madrit per a anar a la trobada de Napoleón.

El 10 d'abril Fernando VII va eixir de Madrit esperant trobar-se en Napoleón en Burgos ―prèviament havia nomenat una Junta Suprema de Govern presidida pel seu tio l'infant Antonio Pascual de Borbón―. Li acompanyava un numerós sèquit encapçalat pels tres membres del seu gabinet privat ―Escoiquiz, i els ducs del Infantado i de San Carlos― i per un únic membre del govern, el secretari del Despaig d'Estat Pedro Cevallos. Els escoltaven tropes franceses al mando del general Savary. El 12 d'abril la comitiva va aplegar a Burgos a on el rei va fer una entrada triumfal aclamat per la multitut, com ya havia ocorregut en atres llocs del recorregut, pero Napoleón no es trobava allí com esperava. Aixina que varen recomençar el viage i al sendemà aplegaven a Vitòria. Tampoc es trobava allí l'emperador. Un antic ministre de Carlos IV Mariano Luis de Urquijo, que s'havia desplaçat des de Bilbao, li va advertir a Fernando VII de que, basant-se en lo que dia la prensa francesa, el pla de Napoleón era acabar en la dinastia Borbón. El rei i els seus consellers varen dubtar pero les garanties que els va donar el general Savary ―que també els va amenaçar en desnugar les hostilitats si no anaven a Bayona― els varen induir a continuar el viage. Quan Urquijo va retornar a Bilbao va escriure: «tots estan cegos i caminen a una ruïna inevitable». Atres persones també havien intentat dissuadir-los pero aixina mateix sense èxit. Tampoc varen fer cas a l'informe que des de Madrit li va enviar al rei la Junta de Govern en la que es queixava de que les tropes franceses «agoten totes les rendes i recursos del nostre empobrit erari, verificant insoportables molèsties i vexacions als pobles» i en el que també s'exponia el desig de «la Nació», que fins a eixe moment havien conseguit contindre «les diligències del Govern», «de conservar la seua independència de tota autoritat estrangera».

Fernando VII va escriure una carta a Napoleón, que va dur personalment Savary a Bayona, en la que li dia que l'abdicació de Carlos IV havia segut lliure i espontànea i li mostrava la seua llealtat. La carta terminava aixina: «Pregària, puix, a V.M.I. i R. en eficàcia que se servixca posar terme a la situació d'angoixa en que m'ha posat el seu silenci, i dissipar, per mig d'una resposta favorable, les vives inquietuts que els meus fidels vassalls sofririen en la duració de l'incertitut». La resposta de Napoleón va ser «duríssima», segons Emilio La Parra López. En la carta que li va entregar Savary el 18 d'abril ―«era la primera volta que es dirigia directament a Fernando, a qui en moment algun va otorgar el tractament de “majestad”»― li dia: «Com a Sobirà veí dec enterar-me de lo ocorregut abans de reconéixer esta abdicació… Si l'abdicació del rei Carlos és espontànea i no ha segut forçat a ella per l'insurrecció i gresca ocorreguda en Aranjuez, yo no tinc dificultat en admetre-la i en reconéixer a V.A.R. rei d'Espanya. Desig puix discutir en Ella d'este tema… Dubte entre diverses idees que tenen que ser aclarides». En la carta també va fer referència al paper de Fernando VII en el complot de l'Escorial recordant-li «cuán sagrats són els drets del Tro». Per a sorpresa del propi Napoleón, que havia pres mides per a impedir que Fernando VII retornara a Madrit, la resposta d'est va ser la plena sumissió a ell ―la carta l'encapçalava en la fòrmula «Senyor el meu germà»―, i en ella li comunicava que eixia immediatament per a Bayona. Va abandonar Vitòria el 19 d'abril, encara que la seua marcha va tractar de ser impedida per una multitut que desconfiava dels francesos. El rei els va assegurar que el seu viage a la trobada de «el seu aliat l'emperador» tindria «les més felices conseqüències».

Entretant Murat, despuix de haver eixit Fernando VII de Madrit, va pressionar a la Junta de Govern per a lliberar a Manuel Godoy, dur-ho a França i influir aixina en l'ànim dels reis pares. L'excarcelación es va portar a terme el 20 d'abril, donat el temor de la Junta a la reacció de Murat, com del convenciment que en això beneficiaria la causa del rei Fernando en Napoleón. Godoy va ser entregat als francesos i aplegaria a Bayona el 26 d'abril. Aixina mateix Murat, el dia 16, va comunicar a la Junta que l'emperador Napoleón no reconeixia a un atre rei que a Carlos IV i que anava a publicar una proclama en la que indicava que la seua abdicació havia segut forçosa. No obstant, la Junta va respondre que no es donaria per enterada fins que el propi Carlos li'l diguera i va demanar el secret de dita resolució. En seguida, Murat es va posar d'acort en Carlos IV, qui des de L'Escorial, a a on lo havia dut Murat, va escriure a Napoleón posant-se en les seues mans, i al seu germà Antonio, president de la Junta, en el retractament de la seua abdicació i la confirmació dels membres de la Junta de Govern tal i com el havia constituït el seu fill Fernando. El 22 d'abril els reis pares mamprenien el viage a Bayona.

Bibliografia

• (1976) Els afrancesados, Madrit: Turner. ISBN 84-85137-39-6.
• Berga Marroquín, Armant. Les abdicació de Bayona. Revista Història 16 n.º 381, giner de 2008.

• (2001).Revista General d'Informació i Documentació.11(1)

109-131.ISSN 1132-1873.Consultat el 14 de maig de 2013.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLentz2016">Lentz (2016). Joseph Bonaparte (en francés), París: Perrin. ISBN 978-2-262-04873-0.
• (2011).Ars Longa. Quaderns d'art.(20)

109-124.

• Queipo de Pla Ruiz de Saravía, José María, Comte de Toreno. Història de l'alçament, Guerra i Revolució d'Espanya volum 1 (1838), volum 2 (1836) i volum 3 (1838).
• (2003).L'Aventura de l'Història.(56)

44-50.