Regnat de José I d'Espanya

   

El regnat de José I Bonaparte, oficialment José Napoleón I, conegut pels espanyols que li negaven la llegitimitat per a ser el rei d'Espanya i les Índies com el «'___protected_title_1___'», va començar el 6 de juny de 1808 en la designació per a la Corona espanyola per part del seu germà l'emperador Napoleón Bonaparte, qui havia obtingut els drets al tro espanyol cedit baix pressió de Fernando VII i Carlos IV en les cridades «Abdicació de Bayona», comprometent-se a respectar l'integritat del Imperi espanyol, com va fer la Casa de Borbón (Espanya) en el XVIII. Estos acorts no varen ser reconegudes pels «patriotes» que solament consideraven com el seu rei a Fernando VII, captiu de Napoleón en el Château de Valençay —José Bonaparte tampoc va ser reconegut en les províncies espanyoles en Amèrica i mai va conseguir regnar sobretot el territori espanyol, en Càdis com a capital de la «Espanya patriota»—. El regnat va terminar oficialment l'11 de decembre de 1813 en la firma del Tractat de Valençay pel que Napoleón «tornava» els drets de la Corona espanyola a Fernando VII, encara que José I Bonaparte ya feya sis mesos que havia abandonat Espanya despuix de la derrota de l'eixèrcit napoleònic en la batalla de Vitòria. Li havien acompanyat els partidaris de la monarquia josefina coneguts com els «afrancesados», constituint aixina el primer exili de l'història contemporànea d'Espanya. Durant tot eixe temps es va desenrollar la que seria coneguda com la Guerra de l'Independència que «ademés del seu caràcter fonamental de lluita contra l'eixèrcit francés… va ser també una guerra entre espanyols… D'un costat l'Espanya patriota… i de l'un atre la Monarquia bonapartista encarnada en José I».

Retrat de José Napoleón I per François Gérard (Museu de Fontainebleau, 1810). Pren com a model el retrat de Luis XIV d'Hyacinthe Rigaud.

L'Espanya de José Bonaparte, també coneguda com l'Espanya napoleònica, va ser vista com un «regne vassall» del Imperi francés, de la mateixa manera que el regne de Holanda de Luis Bonaparte, el Regne de Westfalia de Jerónimo Bonaparte o el Regne de Nàpols de Joachim Murat, casat en Carolina Bonaparte. Com han destacat Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, «en l'estratègia imperial Espanya no deixava de ser més que una peça satèlit del sistema. Que se li concedira major o menor autonomia dependria de qüestions militars». Aixina, el «___protected_title_0___» de José I estarà sempre mediatizado pel «___protected_title_1___» del seu germà Napoleón. Per la seua banda, Juan Francisco Fonts ha parlat de l'existència d'una «dualitat de poders» «semillero de conflictes»: «per un costat, una administració civil, formada exclusivament per espanyols, que actuava segons els principis reformistes del Estatut de Bayona i que contava en el respal d'un monarca prudent i conciliador, pero extremadament dèbil; per un atre, un règim militar ___protected_title_2___, representat pels generals napoleònics que, en el beneplàcit de Napoleón, governaven en mà de ferro la zona baix el seu mando».

Segons Manuel Moreno Alonso, José I ha segut provablement el rei més calumniat de tota el història d'Espanya. «Des del primer moment es va impondre una caricatura ―inexacta, calumniosa, insostenible, per complet discutible― que ha aplegat fins als nostres dies». Lo mateixa opina Rafael Sánchez Mantero, encara que creu que «és hui un personage més conegut i millor valorat». El poeta Manuel José Quintana va ser un dels que més es va distinguir en la difusió d'eixa caricatura com quan es va referir a l'ambient en que es movia el rei, «des del sen dels seus festins impíos, d'entre els rufianes vils que li adulan i de les inmundas prostitutes que li acompanyen». Dos dels insults més difosos pels «patriotes» varen ser el de «Pepe Botella» i el de «Rei de Copes» ―quan ni era un borracho, ni un jugador empedernido―. Estos malnoms es «basaven» en dos órdens firmades per José I en febrer de 1809. Per la primera es lliberalisava la fabricació, circulació i venda de naïps; per la segona es desgravaba la venda de aiguardents i licors. També se li va tachar de «tòrt» quan no era en absolut cert. El historiador Juan Mercader Riba va advertir en 1971 en el seu llibre José Bonaparte, rei d'Espanya. 1808-1813 que «de cap modo, máxime ara, a tants anys vista, poden ser inclosos estos vocables [‘Pepe Botella’, ‘Tio Copes’, i demés per l'estil] en una història ecuánime i rigorosa, i no solament perque mai varen correspondre a l'autèntica realitat, sino perque sent com són l'engendre de mentalitat obtuses i terramaner, o en el millor dels casos, obnubiladas per una santa indignació, en res favorixen al poble que en mala hora va haver de falcar-les». Més recentment Víctor Mínguez Cornelles ha senyalat que «els tòpics i les calúmnia sobre la seua persona varen perviure durant doscents anys, i el que va poder haver segut el millor rei i l'impulsor de la modernisació progressista del país va quedar per a sempre en la memòria popular i intelectual transmutado en el rei intrús i borracho que el poble va expulsar. Poques voltes una campanya propagandística recolzada en la manipulació de l'image ha tingut tant èxit».

El contrapunt d'esta visió caricaturesca i calumniosa de José I es pot trobar en el noveliste francés Stendhal que va escriure: «Acceptant a José com a rei, els espanyols hagueren tingut a un home bondadoso, inteligent, sense ambició, fet a propòsit per a ser rei constitucional, i hagueren anticipat en tres sigles la felicitat del seu país». Sorprenentment la valoració del historiador espanyol de el XIX Modest Lafuente no es va alluntar massa de la de Stendhal, encara que insistint en el seu caràcter illegítim per haver segut impost per Napoleón: «José en atres condicions i en autoritat i procedència més llegítima, pels seus desijos i qualitats de príncip hauria pogut fer molt be a Espanya. […] Pero era tal el aborrecimiento que la conducta de Napoleón havia inspirat al poble, que el vulgo, no veent ni jujant per l'impressió de l'odi, només vea en el seu germà al usurpador i a l'intrús, i llunt de reconéixer en ell penyora alguna bona, figurábasele un home ple de defectes i de vicis».

Advenimiento de José Bonaparte a la Corona d'Espanya i Índies (juny-juliol de 1808)

Intervenció de Napoleón en Espanya: les abdicació de Bayona

Artícul principal → Abdicació de Bayona.

Caricatura satírica del Imperi napoleònic i de la Casa Bonaparte titulada "El joc dels quatre cantons o els cinc germans" (1807). Apareixen José Bonaparte, rei de Nàpols; Luis Bonaparte, rei de Holanda; l'Emperador Napoleón Bonaparte (en el centre); Jerónimo Bonaparte, rei de Westfalia; i Joachim Murat, cunyat dels quatre germans Bonaparte.

El moment en que Napoleón va decidir intervindre obertament en la monarquia de Carlos IV, aliada de la República Francesa des de la firma del Tractat de Basilea de 1795, ha segut objecte de debat. Miguel Artola ho ha situat despuix del complot de l'Escorial descobert el 27 d'octubre de 1807 ―l'intent frustrat del Príncip d'Astúries Fernando de posar fi al govern del «favorit» Manuel Godoy i de provablement obligar al seu pare a abdicar en ell la Corona d'Espanya― perque li va demostrar al emperador lo inestable que era el seu aliat del sur ―la política exterior del qual, per un atre costat, venia mediatizando des de 1801―. Lo mateixa afirma el historiador francés Thierry Lentz: «És provablement en esta época quan la decisió definitiva d'intervindre en Espanya, i no només per a triar entre Carlos i Fernando, va prendre forma». També va poder influir en la decisió l'embaixador francés François de Beauharnais, que hi havia estat implicat en el complot i que li va escriure a l'emperador: «És únicament del seu Majestad Imperial que la nació espanyola espera la seua salvació i es pot assegurar que en tot el regne no hi ha més que amics calorosos de França».

No obstant, segons Michael Glover, la desconfiança de Napoleón sobre els Borbones espanyols venia de llunt. En 1805 li va dir al mariscal Jean-Baptiste Jourdan repetides voltes que «un Borbón en el tro d'Espanya era massa perillós com a veí», subrallant al mateix temps la necessitat de recrear l'Imperi carolingi, «tant per a consolidar la posició de la seua pròpia dinastia com la seguritat de França». En el seu captiveri en l'illa de Santa Elena Napoleón escriurà: «No podíem deixar a Espanya a les nostres esquenes, a la disposició dels nostres enemics. Calia encadenar-la, de grau o per força, a el nostre sistema». «La nació espanyola despreciava el seu govern; demanava a crits el be de la regeneració. Podia esperar a realisar-la sense derramar sanc; les disensiones de la família real el havien tacat en el general despreci», va escriure també. Thierry Lentz ha indicat que en l'idea d'intervindre en Espanya també va influir «un sentiment de superioritat respecte d'un regne que se li prenia poc en sério… Esta Espanya tragicómica es resumia, en els esperits francesos, en un país caracterisat per l'obscurantisme religiós, la vanitat de la noblea, la pobrea i l'ignorança del poble… Lo pijor és que estos sentiments es podien trobar paraula per paraula en els numerosos informes que aplegaven al despaig de l'emperador».

Artola ha senyalat que en aquell moment Napoleón no es va plantejar la substitució dels Borbones, sino anexionarse les «províncies» espanyoles al nort del Ebre, traslladant a este riu la frontera franc-espanyola, com en els temps de l'Imperi Carolingi ―operació que es completaria en el casament del príncip Fernando en una princesa de la seua família, pero que no es portaria a terme per la negativa de Luciano Bonaparte a donar el seu consentiment a que l'elegida fora la seua filla major Carlota―. Per a realisar el seu pla de desmembraació d'Espanya Napoleón va aprofitar l'oportunitat que li oferia el Tractat de Fontainebleau, firmat el mateix dia en que es va descobrir el «complot de l'Escorial», que permetia que un eixèrcit francés travessara Espanya per a conquistar el Regne de Portugal. A pesar de que el 30 de novembre el mariscal Junot ya havia entrat en Lisboa, entre el 22 de decembre de 1807 i el 6 de febrer de 1808 varen creuar la frontera franc-espanyola tres nous cossos d'Eixèrcit. El 20 de febrer el mariscal Joachim Murat era nomenat lloctinent general de les tropes franceses que es trobaven en Espanya (entre 80 000 i 100 000 hòmens).

Mentrestant Napoleón va intentar estar ben informat de lo que succeïa en el país. Un ajudant seu que havia enviat a Espanya li va dir al seu regrés el 20 de decembre: «Espanya, en les seues desgràcies, mira a S.M.I. [Napoleón I] com l'únic que pot salvar-la; s'espera que es dignarà prendre al príncip d'Astúries baix la seua protecció, elegir-li una dòna i lliurar a Espanya de la tirania que l'oprimix… No pot fer-se idea de la ruïna en que es troba Espanya». En un document que fa aplegar a Carlos IV a finals de febrer de 1808 baix el títul Espècies i qüestions proponibles Napoleón «descobrix el seu joc», en paraules de Miguel Artola, i li planteja intercanviar Portugal per les províncies fronterices en França. Per a sagellar l'acort li propon el restabliment de «un pacte equivalent al vell pacte de família… i encara més perfecte encara».

Retrat de Fernando VII per Goya (1808). Com a conseqüència del gresca d'Aranjuez (18-19 de març de 1808) el seu pare Carlos IV va abdicar en ell la Corona espanyola. Napoleón no ho va reconéixer com a rei d'Espanya i va seguir referint-se a ell com príncip d'Astúries.

El «caos», en paraules d'Artola, provocat pels successos coneguts com el «gresca d'Aranjuez» ―la destitució de Godoy i l'abdicació de Carlos IV a favor del hereu al tro, Fernando― és lo que decidix finalment a Napoleón a substituir als Borbones per un membre de la seua família. «Ya caria de sentit l'anexió d'una part del regne, perque l'emperador no podia confiar en Fernando despuix dels seus reprobables manejos per a destronar al seu pare i la crueltat mostrada en Godoy. Només calia prescindir de la Casa de Borbón i aplicar en Espanya el sistema seguit en atres llocs, açò és, situar en el tro a membre de la família de Napoleón», ha afirmat Emilio La Parra López. Segons pareix va anar el seu ministre Talleyrand el primer que li va aconsellar que prenguera eixa determinació. En una Memòria que li va entregar a Napoleón li dia: «No hi ha en el tro més que una sola branca de la casa de Borbón, la d'Espanya, que, colocada a les nostres esquenes, quan es tracte de fer front a les potències d'Alemània, serà sempre amenazadora… Ha aplegat el moment de declarar que l'última casa de Borbón ha cessat de regnar… Un príncip de la casa imperial ocupant el tro d'Espanya completaria el sistema de l'Imperi… Per a tot açò bastaria un eixèrcit de 30 000 hòmens». El ministre Champagny, despuix de la «gresca d'Aranjuez», li presenta un ampli informe, en la redacció del qual ha intervingut el propi Napoleón, justificant la decisió: «He expost a V.M. les circumstàncies que li obliguen a prendre una gran decisió. La política ho aconsella, la justícia ho autorisa, els disturbis d'Espanya forcen la necessitat. V.M. deu, puix, proveir a la seguritat del seu Imperi i salvar a Espanya de l'influix anglés».

Res més conéixer lo ocorregut en Aranjuez, Napoleón li va escriure al mariscal Joachim Murat, que el 23 de març havia entrat en Madrit al front d'una gran desfilada militar: «Estic perplex... ¿Deuria anar a Madrit? ¿Deuria aparéixer com el Gran Protector i arbitrar entre pare i fill? Seria difícil tornar a Carlos IV al tro: el seu govern i el seu favorit són tan impopulars que no durarien ni tres mesos. Per un atre costat Fernando és l'enemic de França i és per açò que li han fet rei... La revolució [d'Aranjuez] demostra que l'els espanyols tenen esperit. Tens que tractar en un poble rejovenit. Espanya esta plena de corage i trobaràs allí tot l'entusiasme que s'ha alçat en un poble poc acostumat a les passions polítiques. L'aristocràcia i el clero estan per damunt de tots en Espanya. Si temen pels seus privilegis i per les seues vides, alçaran el país contra nosatres i provocaran una guerra que podria durar per a sempre. Tinc alguns partidaris en Espanya, pero, si aparec com a conquistador, els perdré». Michael Glover comenta: «esta visió realista tan pronte com va aplegar va desaparéixer. El 29 de març, el mateix dia que li recomanava prudència a Murat, li oferia la corona d'Espanya a un dels seus germans».

Designació de José Bonaparte

Alguns historiadors han afirmat ―basant-se en les Memòries d'André-François Miot de Melito, home de confiança de José Bonaparte― que Napoleón li va oferir la Corona d'Espanya al seu germà major en la reunió que varen mantindre en Venècia a principis de decembre de 1807, pero els historiadors que neguen que es produïra llavors tal oferiment argumenten que en les cartes que es varen creuar els dos germans en els mesos següents no solament no es menciona l'assunt ―lo que seria estrany en tractar-se d'una correspondència privada i secreta―, sino que José li parla dels seus plans a llarc determini en el seu regne de Nàpols sobre els que Napoleón li dona la seua opinió ―alguna cosa absurt si ya hagueren acordat el canvi de corones―. Al primer que li va oferir la Corona d'Espanya va ser al seu germà Luis Bonaparte, llavors rei de Holanda. En la carta que li envia en data de 27 de març, el mateix dia en que ha rebut la notícia de l'abdicació de Carlos IV, li diu:

Convençut de que no tindré pau ferma en Anglaterra si no és verificant una gran transformació en el continent, he decidit colocar un príncip francés en el tro d'Espanya. El clima de Holanda no vos convé. Per una atra part, Holanda no conseguirà resorgir de les seues cendres… En este estat de coses, pens en vós per al tro d'Espanya. Seràs el sobirà d'una nació generosa d'onze millons d'ànimes, i en importants colónies en ultramar.. Digues-me lo que penses del pla. ¿Si et nomene Rei d'Espanya, acceptaries? ¿Puc contar en tu?... No mencions l'assunt d'esta carta a ningú. Una cosa com esta s'ha de fer abans d'admetre haver-la fet.

Luis Bonaparte va rebujar l'oferta en fermea. «No soc un governador de províncies; per a un rei no hi ha més promoció que el cel. Tots són iguals. ¿En quin dret podria demanar un jurament de fidelitat a un atre poble si no permaneixc fidel al que he donat a Holanda en pujar al tro?». Davant esta negativa Napoleón recorre al seu atre germà Jerónimo Bonaparte ―en una data indeterminada puix no s'ha trobat la carta original de l'oferiment―, pero este també rebuja la Corona espanyola. És llavors quan Napoleón escriu a José oferint-li canviar el regne de Nàpols pel Regne d'Espanya i Índies. Thierry Lentz comenta: José és «l'únic dels seus germans capaç de complir tal missió: l'experiència napolitana havia demostrat la seua capacitat per a governar». Per la seua banda, Manuel Moreno Alonso advertix: «En un desconeiximent profunt de les coses d'Espanya i de les seues Índies, Napoleón va pensar que posant en mans del seu germà José aquella joya, les conseqüències per a l'Imperi [francés] serien fabuloses. Napoleón no va comprendre tampoc la situació de destret permanent del Tesor espanyol. Per a ell tot era conseqüència dels mals governs d'Espanya».

El mariscal Joachim Murat com Rei de Nàpols. Murat, lloctinent de Napoleón en Espanya, es va encarregar del procés de designació dels notables de l'Assamblea de Bayona que llegitimaria el canvi de dinastia. Murat esperava haver segut ell el nou rei d'Espanya. Com a compensació Napoleón ho va nomenar rei de Nàpols, ocupant el tro que deixava vacant José Bonaparte.

La primera carta al seu germà José li l'envia Napoleón el 18 d'abril ―el 3 d'abril, segons Lentz―: «Les circumstàncies volen que cobrixca Europa en les meues tropes. No seria impossible que vos escriguera dins de cinc o sis dies per a que vinguéreu a Bayona». Li torna a escriure el 6 de maig per a dir-li que ha conseguit que el rei Carlos IV li cedixca els drets de la Corona espanyola i que també ho ha fet el seu fill Fernando VII. «Nos acostem al desenllaç», li diu. També li informa de que quatre dies abans, el 2 de maig, s'ha produït en Madrit una «gran insurrecció» que ha segut esclafada pel mariscal Joaquim Murat, el seu lloctinent en el regne d'Espanya. Més de dos mil individus del «populacho» varen ser morts, li diu, i «hem pres ventaja d'esta ocurrència per a desarmar la ciutat». L'11 de maig —el 10 de maig, segons Lentz— és quan Napoleón li diu clarament al seu germà José que ho va a nomenar rei d'Espanya i li demana que acodixca a Bayona:

La nació, per mig del Consell de Castella, em demana un rei. És a vós a qui destine esta corona. Espanya no és lo que el regne de Nàpols; es tracta d'onze millons de habitants, més de 150 millons d'ingressos, sense contar en les immenses rendes i les possessions de totes les Américas. És una corona que, pels demés, vos establix en Madrit a tres dies de França, que cobrix totalment una de les seues fronteres. Estant en Madrit, esteu en França; Nàpols és fi del món. Desig puix que immediatament despuix de haver rebut esta carta, deixeu la regència a qui vullgau, el mando al mariscal Jourdan, i que partiu per a dirigir-vos a Bayona. [...] El vostre viage excitarà massa sospita, pero direu que aneu al nort d'Itàlia per a conferenciar en mi sobre qüestions de la major importància.

Al sendemà, 12 de maig, Napoleón, en possessió de «tots els drets» de la Corona espanyola, li va demanar al Consell de Castella, «l'institució més representativa del Antic Règim espanyol», que designara al seu germà José com a nou rei d'Espanya i que enviara a Bayona de cent a cent cinquanta diputats per a que ratificaren el canvi de dinastia. Esta decisió de que fora li Consell de Castella l'organisme que convocara la que seria coneguda com la «Assamblea de Bayona» es va deure a l'encabotament de Napoleón «en respectar la "cadena de mando" prevista per la llegalitat tradicional espanyola i establir una continuïtat històrica substancial entre la vella i la nova dinastia».

A pesar de les pressions del mariscal Murat ―de qui havia partit l'idea de convocar una assamblea de notables per a dotar de llegitimitat el canvi dinàstic―, el Consell va donar una resposta prou vaga a la petició de l'Emperador, encara que esta va satisfer a Napoleón. Per un atre costat, la notícia de que el designat per a ocupar el tro espanyol anava a ser José Bonaparte va sorprendre a Murat, convençut com estava de que anava a ser ell el nou monarca espanyol ―Murat acabarà ocupant el tro de Nàpols per designació de Napoleón―. La convocatòria de la que seria coneguda com la «Assamblea de Bayona» va ser publicada en La Gasseta de Madrit el 24 de maig i anava firmada per la Junta de Govern que presidia Murat. Un dia abans havia eixit de Nàpols José Bonaparte.

Quan a mitan de maig es coneix lo ocorregut en Bayona la rebelió antifrancesa s'estén per tota Espanya, mentres que el nou rei no aplegarà a Madrit fins a finals de juliol. Este «interregne», segons Miguel Artola, va anar «el primer error napoleònic». «En este moment, quan era més necessària l'existència d'un Govern fort, capaç de mantindre l'orde, l'autoritat màxima és el general en cap dels eixèrcits francesos [Murat], poder estrany al país, i que, per añadidura, està malalt i no s'ocupa del govern. El poble ―abandonat pels seus reis, que han abdicat―, sense el nou monarca ―que no aplegarà fins al 20 de juliol―, es troba, durant casi dos mesos, davant un estrany i inesperat interregne, davant un tro buit». Els cada volta més freqüents i angustiosos despachos del nou embaixador francés en Madrit comte de la Forest demanant a Napoleón que accelerara el procés no varen surtir. «Quan aplegue José serà massa vesprada. La nació abandonada ha tingut temps de decidir per sí pròpia sobre el seu futur, i la seua resposta és la guerra», conclou Artola.

Proclamació de José Napoleón I i aprovació de la «Constitució de Bayona»

Artícul principal → Assamblea de Bayona.

Retrat de José Bonaparte, rei de Nàpols, per Jean Baptiste Joseph Wicar (Museu Nacional de Versalles, 1808).

El 25 de maig de 1808 Napoleón va fer pública una proclama «als espanyols» en la que els comunicava que contava en «tots els drets» a la corona espanyola i que havia «manat convocar una assamblea general de diputacions de les províncies i de les ciutats» per a conéixer per sí mateixa quins eren «els vostres desijos i quins vostres necessitats». Una volta convocada esta «assamblea general», Napoleón anunciava que llavors cediria «tots» els seus drets i colocaria la «gloriosa» corona d'Espanya «en els polsos d'un atre yo mateixa [el nom dels quals no desvelava], garantisant-vos una constitució que concili la santa i saludable autoritat del sobirà en les llibertats i privilegis del poble». Napoleón es presentava com el «regenerador» de la monarquia espanyola.

Pero l'extensió de la rebelió antifrancesa per tota Espanya, que el manifest de Napoleón no va conseguir aplacar, va impedir que el procés d'elecció dels diputats es realisara en normalitat i fins a una trentena d'ells serien nomenats directament pel mariscal Joachim Murat, lloctinent de Napoleón en Espanya. Al final, dels 150 diputats convocats, solament aplegarien a Bayona 91, entre atres raons perque alguns d'ells varen ser detinguts pels «insurgents» i obligats a retornar als seus llocs d'orige. «En suma, una Assamblea composta per individus caracterisats de les elites polítiques, econòmiques i culturals. Alguns d'ells varen assistir plenament convençuts perque havien assumit el discurs napoleònic de la regeneració del país. Pero el fet de que la majoria acabara a curt determini, i, sobretot, despuix de la batalla de Bailén, per alimentar les files de la resistència o l'inhibició, nos du a un complex marc de motivacions i actituts…».

José Bonaparte va aplegar a Bayona el 6 de juny ―el 7 de juny, segons Lentz―. Dos dies abans Napoleón havia promulgat el decret en el que proclamava «al nostre molt amat germà José Napoleón» «rei de les Españas i de les Índies». En el decret es dia: «La Junta d'Estat i el Consell de Castella, la vila de Madrit..., havent-me fet conéixer per mensages que el be d'Espanya exigia que es posara un ràpit fi a l'interregne, hem decidit proclamar, com vàrem proclamar por la presente, al nostre ben amat germà José Napoleón, actualment rei de Nàpols i Sicília, rei de les Españas i de les Índies». Segons Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, «resulta indubtable que [el decret] formava part d'una estratègia napoleònica d'integrar en el sistema imperial la península Ibèrica, traspassant a Espanya el ___protected_title_0___ ya ensajat en atres territoris europeus que associava l'estabilitat imperial a una endogàmia familiar de testes coronades».

El decret de Napoleón del 4 de juny de 1808 garantisava «al rei de les Españas l'independència i l'integritat dels seus Estats, siga d'Europa, siga d'Àfrica, siga d'Amèrica». Aixina, l'entrada en Bayona de José Bonaparte, acompanyat del seu germà que havia eixit a la seua trobada, es va fer en la solemnitat que li corresponia al nou rei d'Espanya ―les tropes li varen rendir honors, varen sonar les campanes de les iglésies i es varen disparar salves d'artilleria, mentres el gentío ho aclamava a ell i a l'emperador―.

El 8 de juny els vintissís diputats que ya es trobaven en Bayona ―a els qui el rei José els havia dit el dia de la seua arribada: «Nos proponem regnar per al be dels espanyols i no per al nostre»― varen fer pública una proclama dirigida als «Amats espanyols, dignes compatriotes» a favor del nou rei José I, «les virtuts del qual són admirables pels seus actuals vassalls».

Constitució de 1808 p. 1 BNE.

Sense esperar a que aplegaren tots els convocats, el 15 de juny va inaugurar les seues sessions la «assamblea de Bayona» ―coneguda oficialment com a «Junta de Notables d'Espanya»― Estaven presents 65 dels 150 diputats prevists. En eixa primera sessió es va donar llectura a la circular del Consell de Castella per la que s'ordenava publicar en Espanya el decret de Napoleón del 4 de juny en el que es proclamava «rei d'Espanya i de les Índies» «al seu amat rei José». La «Assamblea de Bayona» va tancar les seues sessions el 30 de juny, en la presència de 91 diputats, havent aprovat la «Nova Constitució que ha de regir en Espanya i Índies».

El proyecte de Constitució havia segut entregat al president de l'Assamblea Miguel José de Azanza pel propi Napoleón que havia introduït algunes modificacions en el text original a proposta d'alguns juristes i polítics espanyols. Tal volta el canvi més important acceptat per Napoleón va ser la supressió de l'artícul en que s'abolia l'Inquisició. L'emperador també va desistir en el seu propòsit d'implantar en Espanya el Còdic Civil napoleònic. Aixina que, com ha destacat Juan Mercader, «el proyecte de Constitució venia a l'Assamblea prou madur i ben poc va poder esta alterar». El proyecte «va ser aprovat tal i com ho havia presentat Napoleón». Segons Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, la «Constitució de Bayona» establia una «monarquia autoritària» en la que el rei era el «centre del poder polític» per la seua capacitat «per a nomenar i depondre ministres, elegir el Senat i dispondre de l'iniciativa llegislativa». Segons Juan Francisco Fonts, «es tractava d'un text híbrit, de 147 artículs, en el que resultava evident l'influència del constitucionalisme napoleònic, pero també l'intent de preservar aspectes inqüestionables de l'Espanya de l'Antic Règim, com l'unitat religiosa o el protagonisme de la noblea i el clero en la vida nacional».

El mateix dia 30 de juny que va clausurar les seues sessions l'Assamblea de Bayona es va llegir als diputats una carta de Fernando VII enviada des del castell de Valençay, a on es trobava reclós, en la que mostrava «la satisfacció de vore instalat» José Bonaparte en el tro d'Espanya i «prometent la llealtat que li dec al Rei d'Espanya». «No podem vore al cap d'ella un monarca més digne, ni més propi per les seues virtuts per a assegurar-li-la, ni deixar de participar al mateix temps del gran consol que nos dona esta circumstància», dia la carta ―que va circular per Madrit despuix de l'entrada de José I en la capital―. El historiador britànic Michael Glover comenta: «Inclús els Borbones espanyols mai es varen afonar més baix que açò». Per la seua banda, el president de l'Assamblea Azanza va propondre que es falcaren dos monedes per a oferir-li-les a Napoleón.

Retrat de Mariano Luis de Urquijo, ministre-secretari d'Estat, per Francisco de Goya (Real Acadèmia de l'Història, 1799).

El 7 de juliol José I Bonaparte, rei d'Espanya «per la gràcia de Deu i per la Constitució de l'Estat», va prestar solemne jurament en l'Ajuntament de Bayona (en francés), segons lo prescrit en la Constitució, davant l'arquebisbe de Burgos (un dels dos únics eclesiàstics, junt en el bisbe de Pamplona, que havia acodit a Bayona, dels huit arquebisbes i bisbes prevists):

Jure pels Sants Evangelios respectar i fer respectar la nostra santa religió, observar i fer observar la Constitució, conservar l'integritat i l'independència d'Espanya i de les seues possessions, respectar i fer respectar la llibertat individual i la propietat, i governar només con miras a l'interés, la felicitat i la glòria de la nació espanyola.

Despuix del jurament, despuix d'una missa pontifical oficiada per l'arquebisbe de Burgos, els diputats varen jurar a la seua volta fidelitat al nou monarca: «Jure fidelitat i obediència al rei, a la Constitució i a les lleis». Alguns d'ells li varen assegurar que «Espanya sancera acolliria en entusiasme al nou sobirà». Pero lo cert era, com ha destacat Rafael Abella, que s'obria un profunt «cisma en el cos social hispà». «Front als que es dien a sí mateixos “patriotes” [que no reconeixien la llegitimitat de José I i defenien els drets de Fernando VII], va escomençar a nomenar-se despectivamente de “afrancesados” o “josefinos” als que es varen dispondre a colaborar en el règim encarnat per José I».

En Bayona, José I va nomenar, entre les personalitats «de millor concepte i de mèrit distinguit del país», el seu primer govern integrat per huit ministres, alguns dels quals eren hòmens del primer gabinet de Fernando VII (Pedro Cevallos, en Negocis Estrangers, encara que pronte es va passar a la causa «patriota» ―Napoleón havia acceptat en reserves el seu nomenament―; Gonzalo O'Farrill, en Guerra; Miguel José de Azanza, en Facenda; Sebastián Piñuela Alonso, en Gràcia i Justícia) i uns atres que havien tornat a la cort despuix de la caiguda de Godoy, com Mariano Luis de Urquijo, que ocuparia la Secretaria d'Estat ―nou càrrec en Espanya, intermediari entre el rei i els demés ministres, sense que açò suponguera que ell presidia el govern, lo que corresponia únicament al rei― i el comte de Cabarrús, que va ocupar el Ministeri de Facenda, passant Azanza al Ministeri d'Índies ―de tots els ministres Cabarrús era l'únic conegut personalment pel rei, per lo que des del primer moment va tindre un gran ascendent sobre José I―. Napoleón va influir en alguns nomenaments com el de l'almirant José de Mazarredo, com a ministre de Marina, a qui apreciava. El Ministeri de Policia va quedar vacant i més alvance ho ocuparia Pablo Arribes. La composició del govern es va fer pública el 4 de juliol.

Va haver contactes en Jovellanos, l'ilustrat espanyol de major prestigi, per a que se sumara al govern josefino ―el rei li va oferir la cartera d'Interior―, pero es va mantindre fidel a la causa «patriota» ―en la seua opinió la nació s'havia declarat en contra de José I «en una energia igual a l'horror que va concebre al vore's cruelment enganyada i escarnecida»―. Cabarrús, amic de Jovellanos, va intentar convéncer-li en una carta en la que, despuix d'afirmar que «nostra infeliç península va a ser el teatre d'una guerra cruel i de quants excessos l'acompanya», li assegurava que José Bonaparte era «el més sensat, el més honrat i amable que haja ocupat el tro, que vosté amaria i apreciaria com yo si li tractara huit dies… Este home va a ser reduït a la precisió de ser un conquistador, cosa que el seu cor abomina, pero que exigix la seua seguritat». Terminava dient-li: «Yo em trobe embarcat, sense haver-ho solicitat, en este sistema, que he cregut i cree encara l'única taula de la nació…». Jovellanos li va contestar: «Espanya brega per la seua Constitució, per les seues lleis, per les seues costums, pels seus usos, en una paraula per la seua llibertat… Puix quina, ¿Espanya no sabrà millorar la seua Constitució sense auxili estranger? Puix quin, ¿no hi ha en Espanya caps prudents, esperits ilustrats capaços d'establir el seu excelent i pròpia Constitució, de millorar i acomodar les seues lleis a l'estat present de la nació?». Jovellanos també li va escriure a l'almirant Mazarredo, aixina mateix amic seu, a qui li va dir que «la guerra civil era inevitable». Finalment el Ministeri de l'Interior ho ocuparia Manuel Romero Echalecu, sumant-la a la de Justícia despuix de la retirada de Sebastián Piñuela. En decembre de 1809 seria substituït per José Martínez de Hervás, marqués de Almenara.

Sobre els membres de la seua cort José I va nomenar a alguns grans d'Espanya, encara que només el duc de Fredes permaneixeria al seu costat mentres els demés anirien passant al bando «patriota». Per un decret del 18 d'agost de 1809 José I suprimiria la Grandea d'Espanya i solament reconeixeria els títuls otorgats per ell mateixa, encara que es donava l'opció de presentar una nova solicitut, exhibint els seus antics nomenaments. D'esta forma molts títuls varen quedar confirmats.

De Bayona a Madrit

Basílica de Santa María del Cor de Sant Sebastià a on José I va ser rebut baix pali i es va celebrar una missa en el seu honor el 10 de juliol de 1808.

José Napoleón I va eixir de Bayona a les cinc del matí del dissabte 9 de juliol de 1808 acompanyat d'un enorme sèquit compost per un centenar de carruages escoltats per 1500 soldats imperials i precedits per una brigada de cavalleria ―en ell anaven els membres de l'Assamblea de Notables―. Napoleón es va despedir del seu germà en la frontera i allí li va impondre la creu de la Legió de Honor. A les dotze del migdia va entrar en Espanya. Res més creuar el pont del riu Bidasoa va rebre al virrey i als membres de la Diputació del Regne de Navarra i a continuació es va dirigir a Sant Sebastià a on va ser rebut en tots els honors ―al sendemà, 10 de juliol, es va celebrar una missa en el seu honor en l'iglésia de Santa María a on havia entrat baix pali―. En eixa mateixa ciutat va rebre a una representació de Santander els membres de la qual li varen jurar fidelitat en nom d'esta —lo que havia succeït era que pocs dies abans Napoleón li havia impost a la ciutat el pagament de dotze millons de reals per haver tractat irrespetuosament al cònsul francés—. El 12 de juliol va aplegar a Vitòria, a on el dia anterior la ciutat ho havia proclamat «rei de les Españas i Índies». Allí va ser rebut com en Sant Sebastià en tots els honors. En aquell moment solament havia desplegats en Espanya 91 000 soldats francesos i no de primera classe.

Des de Vitòria José I va llançar una proclama: «Espanyols, reuniu-vos tots; cenyiu-vos al meu tro; feu que disensiones intestinas no em furten el temps, ni distraguen els mijos que únicament volguera amprar en la vostra felicitat…». En ella també va insistir en les millores que duya en si la Constitució de Bayona: «Fa reviure les vostres antigues corts, millor establides ara; instituïx un senat que, sent el garant de la llibertat individual, i el sostingues del tro en les circumstàncies més crítiques, serà també, per la seua pròpia reunió, l'asil honroso en les places del qual es voran recompensats els més eminents servicis que es facen l'estat. Els tribunals, òrguens de la llei, impasibles com ella mateixa, jujaran en independència de tot un atre poder. El mèrit i la virtut seran els sols títuls que servixquen per a obtindre les ocupacions públiques». Pero també va reconéixer per primera volta el hostilitat d'una part de la població espanyola cap a la seua monarquia (encara que la va atribuir a les «intrigues» d'Anglaterra): «Unes passions cegues, uns rumors bolers i les intrigues del comú enemic del continent, que només desija la separació de les Índies i d'Espanya, han llançat a alguns de vosatres en l'anarquia més horrible: el meu cor s'esgarra davant esta realitat; pero eixe mal, per gran que siga, pot cessar en un minut…».

Va eixir de Vitòria el 14 de juliol, per a dirigir-se a Burgos a a on va aplegar el dia 16. De nou va ser rebut en tots els honors, especialment per part de l'arquebisbe Manuel Cid Monroy que era qui ho havia consagrat com a rei d'Espanya en Bayona. Allí li va aplegar la notícia de la victòria francesa en la batalla de Rioseco. «És una victòria gloriosa… És l'acontenyiment més important de la guerra espanyola; la cosa ya escomença a endreçar-se», li va escriure Napoleón al seu germà José I. Pero també va conéixer que Medina de Rioseco havia segut saquejada pels soldats francesos que havien comés assessinats i violacions i que la vila havia segut incendiada a la seua marcha. «José I va quedar sumit en el horror», comenta Rafael Abella.

Va partir de Burgos en la matinada del 18 de juliol ―Napoleón li havia escrit: sobretot «aplegueu a Madrit»― i a migdia del dimecres 20 ya es trobava en Chamartín, a les portes de la capital. Va entrar en Madrit entre les sis i les sèt de la vesprada d'eixe mateix dia. L'entrada en Madrit, segons varen comentar els membres de la comitiva, va ser freda i escassa de gent. Miot de Mélito, confident de José I, va escriure: «Va ser una escena melancòlica. El silenci i les mirades desdeñosas dels habitants eren tant més significatives quant que es donava tanta solemnitat al ceremonial». L'embaixador francés va reconéixer que no va haver «demostracions populars» i que «l'afluència de poble en els carrers hauria pogut ser més considerable». En acabant d'aplegar a la capital José I li va escriure al seu germà que l'acolliment que havia rebut havia segut molt diferent a la de Nàpols —encara que menys mala de la que esperava—, afegint-li a continuació: «Persuadir-vos de que les disposicions de la nació són unànims contra tot lo que s'ha fet en Bayona». Abans de l'arribada a Madrit s'havia difòs «el grosser i brut estribillo de seguidilla» que dia: “Va salero, salero / no cagarà en Espanya / José Primer”. Segons el testimoni del lliberal comte de Toreno, «interrumpíase la silenciosa marcha en els solo vives d'alguns francesos establits en Madrit i en la tamborinada de l'artilleria» francesa que li rendia honors. Qui no estava per a rebre-ho era el mariscal Murat que el 29 de juny havia abandonat Madrit, deixant en el seu lloc al general Savary, nomenat directament per Napoleón. «Els seus primers dies madrilenys varen confirmar al nou rei que la seua tasca seria difícil», ha afirmat Thierry Lentz.

Per a intentar atraure's al poble de Madrit es varen organisar corregudes de bous que estaven prohibides des de 1805 i es va rebaixar el preu de les entrades a la mitat. També es varen representar obres de teatre en les que es comparava a José I en el famós emperador Tito que havia conseguit impondre la pax romana. En un moment de abatimiento José I li va escriure a Napoleón: «No hi ha un sol espanyol que es declare al meu favor llevat el chicotet número de persones que viagen en mi. […] Per a eixir lo millor possible d'este trance d'un home destinat a regnar cal desplegar grans forces… No m'esglaya la meua posició, pero és única en el història: no tinc ací ni un sol partidari…». No li va ajudar en res que els seus discursos en castellà, «llengua que no li era familiar», estigueren plens de «vocables i accents de la [llengua] italiana» per lo que «en lloc de captivar els ànims, només els movien a rialla i burla», segons el testimoni del comte de Toreno. El dia 24 de juliol tornava a escriure-li al seu germà l'emperador:

Tinc per enemiga a una nació de dotze millons de habitants, braus i exasperados fins a l'extrem. Es parla públicament del meu assessinat, pero no és este el meu temor. Tot lo que es va fer ací el 2 de maig va ser odiós… Els hòmens honrats no són més afectes a mi que els pícaro. No, sire, esteu en un error: la vostra glòria s'afonarà en Espanya…

Retrat de Juan Meléndez Valdés per Francisco de Goya (1797). El poeta i juriste Menéndez Valdés va ser un dels afrancesados més destacats. Va ser nomenat per José I membre del Consell d'Estat.

Moreno Alonso matisa que «no tot el poble va estar en contra de José, perque va haver components fonamentals d'este, gent pertanyent a la classe mija, que des del primer moment en que es va produir l'alçament va advertir que la resistència estava marcada pel fòc de la revolució social, “des dels pobles ―dirà un comerciant de Burgos―, desconeixent el seu verdader interés, varen preferir l'insurrecció i l'anarquia a la tranquilitat i bon orde”. Va ser el temor a estos “patriotes” lo que va decidir a gent del poble a colaborar finalment en l'Intrús». Josep Fontana coincidix en Moreno Alonso quan afirma que el «caràcter popular de la resistència» al canvi de dinastia va ser lo que els va confirmar en la seua decisió de recolzar-la. Va ser el cas, per eixemple, dels ministres Azanza i O'Farrill, per a els qui les sublevació populars «varen donar indicis del horrorosa anarquia que amenaçava al regne, i est va ser un nou motiu per a que la gent sensata s'inclinara a abraçar un govern capaç de comprimir en la seua força al poble». Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez també atribuïxen al rebuig de la «dinàmica de l'insurrecció» que els afrancesados recolzaren a la nova dinastia, «tractant d'evitar el perillós buit de poder». Juan Francisco Fonts aixina mateix ha senyalat que els afrancesados varen recolzar a la Monarquia de José I per «el paper dels francesos com salvaguardes de la pau i l'orde», pero afig que també per la possibilitat que oferia «de regenerar un país sumit en una profunda crisis històrica, sense trencar definitivament en el passat, pero introduint algunes reformes que molts consideraven inaplazables». Per la seua banda Juan López Tabar ha afirmat que els afrancesados «el buit de poder, associat a l'anarquia cada dia més incontenible en el poble i l'impossibilitat de resistir-se al poder omnipotent de l'Emperador, va fer que, des del seu patriotisme, optaren per recolzar a la nova dinastia en un intent d'evitar mals majors».

Encara que no totes les persones notables varen recolzar a José Napoleón I. «Centenars de famílies es varen marchar de la Cort des d'abans inclús d'aplegar Madrit, una volta que es varen produir els successos de maig». El historiador Manuel Moreno Alonso comenta: «La movilisació mental que es va fer en Espanya en contra seua va ser de proporcions jagantesques. Als arguments antics de la galofobia tradicional, es va sumar tot quant, per inverosímil que fòra, poguera ferir la sensibilitat de qualsevol súbdit que, en principi, poguera acceptar l'alternativa de José com a rei d'Espanya».

El 25 de juliol José I va nomenar als membres del Consell d'Estat establit en l'Estatut de Bayona, entre els que es trobaven Pablo Arribes, Francisco Angulo, Juan Meléndez Valdés i el canonge Juan Antonio Llorente. Per supost, en el seu círcul més propenc hi havia molts francesos, alguns dels quals els havia dut de Nàpols, entre els que destacaven André-François Miot de Mélito, el seu principal conseller; el mariscal Jean-Baptiste Jourdan, el seu cap d'Estat Major; i Jean Deslandes, el seu secretari. Un espanyol que es va guanyar la confiança del rei va ser José Martínez de Hervás, marqués de Almenara, que acabarà sent nomenat ministre.

Eixe mateix dia 25 de juliol, festivitat de Santiago, «patró de les Españas», va tindre lloc la cerimònia de la proclamació pública del nou rei «Don Josef Napoleón I, que Deu guarde». Els nobles varen fer el seu acatamiento en palau, pero solament dos, el duc de Fredes i el comte de Camp de Alange, varen assistir a l'acte públic. Es varen repartir refrescs i diners i pa per als pobres, va haver espectàculs gratuïts i una correguda de bous, també gratuïta. El corregidor de Madrit va dir: «Senyor, els interessats en el benestar públic es troben contents de viure baix un govern que mostra en tot idees tan lliberals i esperen en agrade els innumerables beneficis que la nació obtindrà del regnat en mig de les majors dificultats dedica una atenció tan generosa a la comoditat dels habitants de Madrit».

Els partidaris de la monarquia josefina «no eren molts, pero constituïen l'èlit: l'oligarquia econòmica, bona part de l'aparat burocràtic ilustrat ―funcionaris, oficials de l'eixèrcit, ampli sector de l'alt clero― i la minoria ilustrada». U dels personages més actius en el seu defensa va ser el canonge Juan Antonio Llorente, empenyorat en demostrar la llegitimitat de la nova dinastia bonapartista. Segons Rafael Abella els que varen colaborar en el rei José I ho varen fer «moguts per dos raons primordials: primer per evitar una guerra que jujaven estèril contra Napoleón I, i segon per poder portar a terme un programa de reformes polítiques i socials de signe lliberal. La seua actitut apareixia a mig camí entre un reformisme ilustrat equidistant tant del despotisme absolutista com del caos revolucionari». El dramaturc Leandro Fernández de Moratín va recolzar a José I perque esperava d'ell «una extraordinària revolució capaç de millorar l'existència de la monarquia, establint-la sobre els sòlits fonaments de la raó, la justícia i el poder».

Fugida de Madrit i intervenció de Napoleón (agost-decembre de 1808)

La derrota de Bailén i l'abandó de Madrit

Caricatura satírica de l'anglés George Moutard Woodward sobre la fugida de José I de Madrit despuix de la derrota francesa en la batalla de Bailén (agost de 1808).

L'estància de José Napoleón I en Madrit solament va durar onze dies. El 28 de juliol es va conéixer la derrota de les tropes franceses manades pel general Pierre-Antoine Dupont de l'Étang en la batalla de Bailén ―«per primera volta un cos d'eixèrcit imperial era derrotat»― i l'1 d'agost el rei, el govern i tota la cort varen abandonar la capital ―també l'embaixador francés La Forest―. «Va ser un trement error no defendre Madrit, aprofitant les defenses de la ciutat», comenta Manuel Moreno Alonso. «En menys de 20 000 hòmens baix el seu mando, José no podia defendre [la capital]», comenta pel contrari Thierry Lentz. Madrit «estava oberta a ser atacada per un número marejant de tropes espanyoles», comenta Michael Glover. José I va consultar en el general Savary la decisió d'abandonar la capital. Este li va recomanar que aixina ho fera. «L'enemic posseïx ara una gran superioritat moral sobre nosatres. Sap que les tropes que podem opondre-li són solament les del general Dupont. Prendrà especial conte, per lo tant, en no perdre cap oportunitat d'adquirir nous llorers que semblen estar al seu alcanç», li va dir.

Segons el testimoni de l'afrancesado Juan Antonio Llorente, en quant els francesos varen evacuar Madrit es varen desnugar les represàlies contra moltes «persones respectables» sense una atra causa que haver manifestat que la resistència «al poder colossal de la França, seria la ruïna de les ciutats, viles i llogarets d'Espanya». Per un atre costat, als soldats francesos fets presoners en la batalla de Bailén no se'ls va permetre tornar a França, incomplint els acorts que sí es varen aplicar als oficials superiors, i tots ells permaneixeran detinguts en els pontones de Càdis i en l'illa deserta de Cabrera. Molt pocs d'ells estaran en vida sis anys despuix, quan acabe la guerra.

Caricatura satírica de l'anglés George Moutard Woodward titulada "Cares llargues o el rei Nap i el rei Pepe en el fem" (agost de 1808).

Com ha indicat Juan Francisco Fonts, «l'inesperada derrota francesa en Bailén va sembrar de dubtes el camp afrancesado... La sensació de haver comés un error de càlcul va dur als més oportunistes a abandonar les files afrancesadas per a canviar de bando». «Les defecciones varen alcançar proporcions inauditas», ha afirmat Thierry Lentz. Va ser el cas dels ministres Pedro Cevallos i Sebastián Piñuela Alonso, que varen abandonar a José I. Molts funcionaris es varen amagar i tampoc li varen seguir. Inclús els dos mil empleats de les caballerizas reals no varen acodir als seus llocs en el moment de portar a terme l'evacuació. El restant de ministres va continuar al seu costat i uns li varen aconsellar que demanara ajuda a Napoleón, mentres que Urquijo li va propondre que abdicara i José I li'l va aplegar a plantejar. La contundent resposta de Napoleón ho va impedir: «El general que mamprenguera semblant operació seria un criminal». En la seua fugida cap al nort les tropes franceses, desobedint als seus mandos, varen cometre tot tipo malifets, incloent saquejos, violacions i profanació d'iglésies. També va haver robos de collites i de ganado i algunes cases llauradores varen ser incendiades.

José I, el seu govern i la seua cort, despuix de passar per Burgos el 9 d'agost ―des d'allí José Bonaparte li va escriure una carta a Napoleón demanant-li que li deixara tornar a Nàpols, pero l'emperador es va negar perque ademés ya havia designat al mariscal Joaquim Murat com a nou sobirà d'aquell regne― i el 17 per Miranda d'Ebre, a on va fixar el seu quarter general per a establir en el ric Ebre la llínea defensiva, es varen instalar en Vitòria. Allí permaneixerien més de tres mesos. Despuix de conéixer-se la victòria de Bailén algunes ciutats del nort, com Bilbao, es varen sublevar. La rebelió va ser sofocada per les tropes napoleòniques que varen impondre forts tributs a les viles ocupades per a que estes sufragaren el seu manteniment, lo que les va fer encara més odioses. Va tindre que intervindre, per orde de José I, l'almirant Mazarredo, ministre de Marina i natural de Bilbao, per a suavisar eixes mides i conseguir que anaren acceptades, ademés de conseguir que les Juntes Generals del Señorío de Viscaya reconeguera a José I com el seu nou rei i senyor. En el discurs que va pronunciar va dir: «No es vos oculta poble de Viscaya que estos mals d'ací i els incalculables que han patit i patix el regne vénen molt de l'error en que s'ha fet caure a l'opinió pública excitant-la a que prevalguen certs sentiments, ya inútils, del cor sobre la raó i la conveniència».

José I va introduir canvis en el seu govern. El comte de Camp de Alange va ser nomenat ministre de Negocis Estrangers, el càrrec que havia deixat vacant Ceballos; el Ministeri de Policia General ho va passar a ocupar Pablo Arribes; Cabarrús es va fer càrrec provisionalment del Ministeri de l'Interior, que Jovellanos havia rebujat; i el conseller d'Estat Manuel Romero Echalecu va ser nomenat ministre de Gràcia i Justica, despuix de la deserció de Piñuela (retirat a un convent madrileny). Ademés, el 20 d'octubre va instituir la Real Orde d'Espanya, en la finalitat de crear una nova aristocràcia fidel a la monarquia josefina i per a premiar als que la serviren ―la seua divisa era Virtude et fide i el seu distintiu una estrela de rubí sostinguda per una cinta roja―. Sobre esta mida l'embaixador Laforest va comentar lo següent: «Ara solament seran fetes presentes aquelles persones lligades, de grau o per força, pero irrevocablemente, al nou monarca». «Contra lo que podria creure's, l'actitut de José en aquelles circumstàncies tan difícils va ser ferma. Tal volta traent forces de flaqueza, va anar el primer en fer front a la situació», comenta Manuel Moreno Alonso. L'1 d'octubre havia promulgat un decret pel que deixarien de cobrar els seus sòus o pensions els funcionaris que no juraren fidelitat i obediència «al rei, a la Constitució i a les lleis», tal com establia l'artícul 7 de la «Constitució de Bayona». El ministre Cabarrús va escriure: «Este home, el més sensat, el més honrat i amable que haja ocupat el tro... va a ser reduït a la precisió de ser un conquistador, cosa que el seu cor abomina, pero que exigix la seua seguritat».

José I va ser cridat despectivament el «Rei Intrús» a partir de la derrota de l'eixèrcit francés en la batalla de Bailén el 19 de juliol de 1808 «i no en els dos mesos anteriors, quan l'adheriment al rei va ser general». No pensava lo mateix Fernando VII qui des del seu «captiveri» en Valençay li va escriure a José I per a demanar-li que li deixara entrar en l'Orde Real d'Espanya que acaba de fundar. La carta finalisava aixina: «Desige provar a La vostra Majestad la sinceritat dels meus sentiments i la meua confiança en Vós. El devot germà de La vostra Catòlica Majestad, Fernando». Despuix de la marcha precipitada de José I i de la seua cort de la capital varen començar a circular coples com les següents:

En la plaça hi ha un cartell
que nos diu en castellà
que José, rei italià,
ve d'Espanya al dosel.
I en llegir este cartell
dixo una maja a la seua majo
que em cague en eixa llei
perque ací volem rei
que sàpia dir ¡carajo!

És la meua voluntat i vullc,
ha dit Napoleón,
que siga rei d'esta nació
el meu germà José Primer.
És la meua voluntat i vullc,
respon l'Espanya ufana,
que es vaja a cardar llana
eixe rei José postrero.

Ya ve per la Ronda
José primer,
en un ull postiç
i l'atre huero.
Ya es va anar per les Vendes,
el rei Pepino
en un parell de botelles
per al camí.

Per la seua banda el Consell de Castella acordava el 12 d'agost el seqüestre de «els bens de tots els que han emigrat a França seguint els eixèrcits francesos, i se'ls forme causa, per si pogueren ser habidos, lo mateix que aquelles persones que han segut infels a la pàtria i li han fet traïció, servint als enemics d'Espanya, tenint correspondència en ells des dels eixèrcits espanyols, i sobretot, aquells que han escrit i publicat els libelos infamatorios en els diaris i demés papers, contra els nostres reis don Carlos i dò Fernando, contra la nació espanyola, i han proferit espècies escandaloses contra la bona memòria d'estos sobirans i el honor espanyol». Miot de Mélito, el home de confiança de José I, va escriure: «Es varen fer violències inútils contra les famílies dels espanyols que, seguint al govern al que s'havien unit, havien cregut poder deixar als seus segurs en Madrit o no havien pogut dur-los en si per falta de mijos. Es va sometre a depuracions odioses i a sovint ridícules a individus desconeguts». «El fet cert és que les presons es varen omplir, el Retire va tindre que ser habilitat com a punt de concentració dels arrestats, puix el rigor persecutorio va aplegar fins a conserges, ujieres i simples oficinistes que, mantenint-se en els seus llocs, igual havien servit al Borbón que al Bonaparte», confirma l'autor actual Rafael Abella. L'entusiasme dels madrilenys va alcançar el seu cénit el 23 d'agost quan va fer la seua entrada en Madrit aclamat per la multitut el general Castanys, el vencedor de Bailén. «Creïen, ¡pobres ilusos!, que en les parcials victòries obtingudes havien conseguit terrorizar i fer fugir als francesos», va escriure anys més tarde Mesonero Romans, llavors un chiquet.

Com ha destacat Miguel Artola, «la batalla de Bailén va plantejar, a la recent avinguda dinastia i als seus seguidors, un problema clau la resolució del qual els ocuparà el restant dels dies del seu govern. Es tracta de la no acceptació dels canvis succeïts en Bayona per la major part de la població, negativa esta que no podien aparentar ignorar pese a la millor voluntat». De fet els «patriotes» varen formar una Junta Suprema Central que el 25 de setembre va proclamar com a rei a Fernando VII, que estava captiu en el Château de Valençay. «Tres mesos despuix dels acontenyiments de Bayona, havia de nou en Espanya dos sobirans, inclús si el Borbón es mantenia tranquil en Valençay. Una nova "mediació" de Napoleón, armada esta, es revelava necessària», ha afirmat Thierry Lentz.

L'intervenció de Napoleón

Vore també: Decrets de Chamartín

Quadro de Nicolas Gosse sobre la Conferència de Erfurt. Mostra el moment en que l'emperador francés Napoleón Bonaparte rep junt al sar Alejandro I de Rússia (3.º dcha.) a l'embaixador d'Àustria. Durant la reunió el sar va reconéixer el canvi de dinastia en Espanya.

En conéixer la derrota de la batalla de Bailén Napoleón va exclamar indignat: «Dupont ha deshonrat les nostres banderes. ¡Qué inepcia! ¡Qué bajeza!». Despuix li va dir a un dels seus ministres que aquella «guerra de llauradors i de flares» l'anava a fer seua, i anava a castigar a aquella «canalla». Despuix d'assegurar-se la «neutralitat benévola» d'Alejandro I de Rússia en la conferència de Erfurt en la que el sar va acceptar el canvi de dinastia en Espanya, Napoleón comunica al Cos Llegislatiu el 25 d'octubre de 1808 que dins de pocs dies eixirà de París «per a posar-me al cap del meu eixèrcit i, en l'ajuda de Deu, coronaré al Rei d'Espanya en Madrit i plantaré les meues àguiles en les muralles de Lisboa». Per una orde del 6 de novembre Napoleón assumia efectivament el mando de l'eixèrcit. Segons Miguel Artola, «Napoleón entén que pel mateix acte ha retornat a les seues mans la corona espanyola, que novament considera disponible, lo que provoca la colisió en el seu germà i determina l'ulterior política... L'Emperador actuarà en rei d'Espanya fins que abandone Madrit en decembre». A un dels seus ajudants li va dir: «Cal que Espanya siga francesa. És per a França per lo que hem conquistat Espanya... Soc francés per tots els meus afectes, de la mateixa manera que ho soc per deure... No busque més que la glòria de França... No es tracta de tornar a escomençar ací [el història de] Felipe V».

Napoleón es va posar al front d'un enorme contingent de més de 180 000 hòmens, distribuïts en sis cossos d'eixèrcit manats, respectivament, pels mariscals Victor, Moncey, Soult, Mortier, Lefebvre-Desnouettes i Ney, més un cos d'eixèrcit de reserva al mando del mariscal Bessières, i a principis de novembre va travessar la frontera franc-espanyola ―Il faut que j’i sou [‘Tinc que estar allí’] li havia escrit a José I el 19 d'octubre―. El dia 5 de novembre es va trobar d'incògnit en el seu germà en Vitòria i en una audiència pública celebrada al sendemà l'emperador es va llamentar, mig en italià i en francés, de que el poble d'Espanya haguera «menyspreat tontamente les ventages que li reportaria el canvi polític per ell proyectat» i va arremetre «contra els flares». «Són ells els que vos enganyen; yo soc tan bon catòlic com vosatres, pero els vostres flares són pagats pels anglesos; esta mateixa gent que es diu que ve a ajudar-vos, en realitat lo que pretenen és el vostre comerç i vostres colónies».

Des de Vitòria la Gran Armée es va dirigir a Burgos, derrotant a un eixèrcit espanyol que li va eixir al pas en la batalla de Gamonal. En la capital castellana Napoleón va cremar l'estandart que havia servit per a proclamar a Fernando VII. Va permanéixer en Burgos dos semanes, acompanyat del seu germà José, que havia seguit «la marcha de les tropes, a retaguàrdia, sense signes externs que denotaren la seua regio condició». Allí Napoleón va firmar un decret pel que declarava «enemics d'Espanya i França i traïdors a abdós Corones» als ducs del Infantado i d'Osuna i al ministre Pedro Cevallos, entre atres personages, per haver-se passat al camp «patriota» despuix de haver jurat a José I i «haver acceptat ocupacions» ―«s'han servit de l'autoritat que se'ls havia confiat per a anar contra els interessos del Sobirà i vendre-li», va dir Napoleón―. Tots els seus bens serien confiscats per a sufragar les despeses de la guerra. Durant els quinze dies que varen estar en Burgos, Napoleón i José I les tropes imperials varen cometre tot tipo de malifets. El confident i amic de José I Miot de Mélito li va aconsellar que abdicara, pero, segons va contar el propi Miot en les seues memòries, «el temor de mostrar, abandonant el tro, més debilitat que filosofia, el desig de no comprometre la sòrt del chicotet número d'espanyols que li eren fidels, tal volta, el mateix títul de rei del que deurà ser difícil desembarazarse quan s'ha detentado, varen decidir a José Bonaparte a doblegar-se al seu destí». Pero lo cert era que José I es va sentir profundament ofés per haver-li mantingut aparte. Entretant l'ala dreta de la Gran Armée prenia Santander i l'ala esquerra derrotava a l'eixèrcit espanyol en la batalla de Tudela, obligant al general Palafox a refugiar-se en Saragossa i al general Castanys a retirar-se a Calatayut.

Quadro d'Antoine-Jean Gros (1810) que representa la capitulació de Madrit davant Napoleón el 4 de decembre de 1808. "Es mostra als espanyols inclinant el cap i agenollant-se servilment davant l'emperador. Este llenç expost en el Saló de 1810 representava el restabliment del poder militar francés en Espanya despuix de la derrota de Bailén. En el llenç de Gros podem vore com el governador de Madrit, Tomás Morla, al front de la delegació espanyola, inclina el seu cap davant l'emperador que li reprende; monges, cures, ciutadans i majos supliquen a Napoleón que evite el bombardeig de la ciutat. Esta escena servil pintada per Gros té no obstant dos contrapunts, com fera notar Albert Boime: despuix de l'esquena del governador Morla un patriota espanyol mira gallardo i furiós a Napoleón; mentrestant, Napoleón adopta una pose carent de la seguritat i de l'autoritat habitual".

Despuix de derrotar a un eixèrcit espanyol en la batalla de Somosierra, la Gran Armée es va trobar a les portes de Madrit el 2 de decembre ―Napoleón, acompanyat de José I, va establir el seu quarter general en el Palau del Duc del Infantado de Chamartín―. El 4 de decembre la capital capitulava, segons els térmens pactats pels comissionats de la Junta militar i política de Madrit i els delegats del Quarter General de Napoleón. No obstant, les promeses fetes per Napoleón en la capitulació com la de que no es molestaria a ningú per les seues idees polítiques, la de que les tropes no s'estajarien en cases particulars ni en convents o la de que els oficials de l'Eixèrcit espanyol podrien marchar-se lliurement de Madrit o conservar els seus graus els que decidiren quedar-se, no varen ser complides ―doscents generals i oficials varen ser conduïts a França en calitat de rehens, com a represàlia pel tràgic destí dels mils de soldats francesos fets presoners en la batalla de Bailén abandonats a la seua sòrt en la deserta illa de Cabrera a on molts d'ells moririen de fam; les cases dels «sospitosos» varen ser registrades i venudes les seues pertinences en pública subasta; etc.―.

El mateix dia 4 de decembre en que es va firmar la capitulació de Madrit, Napoleón ―«irritat per la traïció d'alguns sectors conservadors de la societat espanyola, va decidir imprimir un gir més radical a les reformes previstes en l'Estatut de Bayona»― va promulgar els decrets de Chamartín ―«huit decrets obertament demagògics», en opinió de Rafael Abella―, pels que, situant-se per damunt de l'autoritat del rei José I a qui ni tan sols es mencionava, abolia els «drets feudals», l'Inquisició i les aduana interiors, ordenava l'organisació immediata del Tribunal de Reposició, previst en l'Estatut de Bayona, i la prohibició d'un únic individu poguera posseir més d'una encomana, reduïa el clero regular a una tercera part, castigava a tots els individus que hagueren violat el seu jurament de fidelitat del rei ―confiscant els seus bens, constituint-se una comissió per a dur-ho a efecte― i destituïa als membres del Consell de Castella «com a covarts i indignes de ser magistrats d'una nació brava i generosa». Res més aplegar a Chamartín havia ordenat que anaren capturats en calitat d'enemics tots els oficials i soldats de naiximent espanyol, aixina com els suïssos i valones que havien estat al servici de la monarquia borbònica. Segons Juan Francisco Fonts, els decrets de Chamartín varen ser «l'acta de defunció del feudalisme i de les institucions més representatives del Antic Règim espanyol» que es completaria més alvance en la supressió del règim polisinodial lo que va supondre el virtual desmantellament de la Monarquia absoluta espanyola. Varen ser publicats en un número extraordinari de La Gasseta de Madrit que va eixir el dumenge 11 de decembre. Félix Amat, arquebisbe de Palmira i abat de Sant Ildefons, va afirmar: «Deu ha donat a Napoleón el talent i força per a ser àrbit d'Europa. Deu ha volgut posar en les seues mans els destins de l'Espanya».

Per a intentar granjear el respal dels madrilenys (i de tots els espanyols) Napoleón va fer pública la següent proclama dirigida a tots els espanyols (pero això no va impedir que continuaren les detencions, els registres i les expropiacions arbitràries entre els presunts «desafectos»):

En pocs mesos vos heu entregat a l'agonia de les faccions populars. Algunes marches han bastat per a la defecció dels vostres eixèrcits. He entrat en Madrit. Els drets de guerra m'autorisaven a donar un gran eixemple i a llavar en sanc els ultrages fets a Mi i la meua nació. Només he escoltat la clemència… Ben pronte tiraré de la Península este Eixèrcit anglés, enviat a Espanya, no per a socórrer-vos, sino per a inspirar-vos una falsa confiança, per a perdre-vos. […] Vos havia dit en la meua proclamació del 4 de juny que volia ser el vostre regenerador, mes heu volgut que, als drets que m'havien cedit els príncips de l'última dinastia, afegira els de el conquistador. Res, no obstant, alterarà les meues disposicions… Espanyols, el vostre destí està en les meues mans: rebugeu el verí que els anglesos han derramat entre vosatres: que el vostre rei estiga segur del vostre amor i la vostra confiança i sereu més poderosos, més forts de lo que heu segut fins a ací… Una Constitució lliberal vos assegura una Monarquia dolça i constitucional, en lloc d'una absoluta: depén només de vosatres que eixa Constitució siga vostra Llei…

El 7 de decembre una comissió composta per quaranta persones representant als estaments i corporacions de Madrit, i encapçalada pel corregidor, es va desplaçar a Chamartín «per a posar-se als peus del seu Majestad Imperial i suplicar-li que els concedira la presència del Rei José». Napoleón els va rebre personalment i va pronunciar un discurs en el que va justificar els huit decrets de Chamartín: la llimitació del clero regular, motivada per la necessitat d'enfortir el clero secular, «la classe més interessant i més útil entre l'estament eclesial»; l'abolició de l'Inquisició que «el sigle i l'Europa reclamaven»; les supressió dels drets feudals, perque «l'egoisme, la riquea i la prosperitat d'un reduït número de hòmens són més dañosos a la vostra agricultura que els rigors de la canícula». Va terminar dient:

Em seria molt fàcil governar a Espanya, establint en ella tants Virreyés com a províncies té. Pero yo no em negue a transferir els meus drets de conquista al Rei i a establir-li en Madrit, des de que els 30 000 veïns i caps de família, eclesiàstics, nobles, negociantes, hòmens de lleis, hauran manifestat els seus sentiments i la seua fidelitat, i aixina donat eixemple a les demés províncies espanyoles… La generació present podrà variar en les seues opinions, ya que massa passions han segut posades en joc: pero els vostres nets em beneiran.

Com han destacat Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, la derrota de Bailén va marcar «un abans i un despuix en l'evolució política del règim josefino» perque va significar «que el proyecte esbossat en Bayona» quedara «en suspens temporalment i en el seu lloc [prenguera] cos el plantejament de l'Emperador basat en la guerra de conquista. En l'estratègia imperial Espanya no deixava de ser més que una peça satèlit del sistema. Que se li concedira major o menor autonomia dependria de qüestions militars. La seqüència iniciada el 2 de maig en Madrit, la generalisació de l'insurrecció i la derrota de Bailén li varen impondre una solució militar en la que la llògica de la guerra de conquista i els seus mariscals s'impondrien sobre l'inicial esquema d'una nova dinastia regeneradora. A això s'unien les aspiracions de dur la frontera sur de l'Estat francés fins a la llínea del Ebre. […] Despuix de Bailén la segona invasió dirigida personalment per Napoleón entre agost i decembre de 1808 va retardar, a curt determini, el ___protected_title_0___ josefino, i ho va qüestionar a llarc determini, en assentar-se el ___protected_title_1___ en el seu contingut marcadament militar».

El 8 de decembre José Bonaparte li va escriure al seu germà: «La vergonya cobrix el meu front davant els meus pretesos súbdits. Suplique a V.M. que accepte la meua renúncia a tots els drets que m'havia donat el tro d'Espanya». Com no va rebre resposta, «el Rei José, despechado pel paper deshonroso que li tocava jugar, es va anar al Pardo, una mansió de caça dels monarques espanyols, enclavada en les afores de Madrit», ha senyalat Juan Mercader Riba. Segons Miguel Artola, «durant estos dies José va gojar de la major popularitat de la seua existència com a rei d'Espanya, i la seua presència va ser invocada incesantemente, davant els rumors i amenaça de divisió del país en feus militars». El temor a que Espanya fora anexionada a França i fora governada per un virrey ho va arreplegar l'embaixador imperial en Madrit comte de la Forest. El 15 de decembre va escriure: «La por de que s'una Espanya al Imperi francés i siga governada per un virrey, produïx ací una profunda impressió sobre la classe ilustrada; la por de les armes actua en particular sobre el poble ignorant». En un despaig anterior havia escrit: «S.M. l'Emperador ha conseguit infundir por, i el temor que tenen els espanyols a ser governats per un virrey servix perfectament al rei José. Per totes part es desija la seua entrada en la capital».

El 22 de decembre Napoleón va abandonar Madrit per a fer front a un eixèrcit anglés al mando del general John Moore que havia penetrat en Espanya des de Portugal (l'emperador va instalar el seu quarter general en Valladolit, pero quan a mitan de giner de 1809 li varen aplegar notícies des de París de sospitosos moviments de tropes en l'Imperi d'Àustria va retornar a França ràpidament, mentres que el mariscal Soult vencia als anglesos en la batalla de Elviña, encara que no va conseguir impedir que reembarcaran en La Corunya). Es posava fi aixina a un periodo en que «Espanya es va trobar regida políticament per un poder estrany, l'única base del qual era la força de les bayonetes franceses, una volta desapareguda encara nominalmente tota administració nacional». Abans de marchar Napoleón li va insistir a un antic ministre de José I en Nàpols: «El rei té que ser francés. Yo he conquistat Espanya per a França. El he conquistat en la sanc, els braços i l'or [de França]». Més alvance diria: «[José I] vullgues que ho amen els espanyols, vol fer-los creure que ell els ama també. Pero l'amor dels reis no és un carinyo de passejadora». «Napoleón va abandonar Espanya per a mai més tornar».

Formulari d'obediència a José Napoleón I

Al sendemà de l'eixida de l'emperador de Madrit el ministre de Policia Arribes va organisar una operació en la que els caps de família de la capital varen jurar fidelitat a José Napoleón I en les seues respectives parròquies. Varen participar unes vint mil persones i es va celebrar un Et Deum d'acció de gràcies. Eixe mateix dia 23 de decembre José I li va escriure a Napoleón: «Madrit està tranquil; 26 615 pares de família han firmat els registres; són tots els caps de família. El jurament ha segut otorgat en molta afluència». Napoleón li va respondre: «Sembla que el teu regne està assentat». I al seu germà chicotet Jerome li va escriure: «l'assunt espanyol està acabat». No obstant, com ha senyalat Thierry Lentz, Napoleón va deixar Espanya «estabilisada, pero llunt d'estar pacificada... Els anglesos no anava a deixar d'enviar reforços, esta volta per Portugal —comandados per Arthur Wellesley, futur duc de Wellington— i la guerrilla anava a amplificar-se».

Gravat de l'exterior del Palau del Pardo a a on es va retirar José I durant el temps en que Napoleón va eixercir plens poders en Madrit.

El rei José I no va entrar en la capital fins al 22 de giner de 1809 ―durant tot eixe temps havia permaneixcut retirat en el Palau del Pardo i «sembla que els huit decrets de l'Emperador, i sobretot el rigor en que varen ser aplicats, varen disgustar verdaderament a José»―. Va entrar «a cavall i rodejat d'un gran aparat militar. Els carrers no varen aparéixer desertes com en la volta anterior. Va haver aplaudiments i vives al rei», segons Manuel Moreno Alonso. «Si és veritat que el acogimiento popular no va ser res càlit, a lo manco els espectadors es varen mantindre dins d'una continència respectuosa», segons Juan Mercader Riba. «A lo llarc del recorregut el poble es va ser escalonant, i si no va haver calor, tampoc es varen registrar ostensibles mostres de desgrat», segons Rafael Abella. Pero lo cert era, com ha destacat Thierry Lentz, que «el governador Belliard s'havia ocupat de l'aprovisionament de carn i de blat, omplit els carrers i places de patrulles, detingut als recalcitrantes i, com a advertència, fet eixecutar públicament una vintena de rebels». Michael Glover, per la seua banda, ha senyalat que José I va seguir els consells del seu germà Napoleón, qui li havia dit que entrara en Madrit en «tantes tropes com poguera, completament uniformades» i «en la major pompa possible». «Aplegat que va ser al Palau Real despuix de la cerimònia religiosa [en l'iglésia catedral de Sant Isidro, durant la qual va dir que «la Corona no perdrà en dignitat mentres yo la duga», segons va arreplegar en les seues Memòries Miot de Mélito], va inaugurar José Bonaparte el seu segon regnat en Espanya».

Durant este «segon regnat» es podran en evidència les diferències entre José I i Napoleón sobre la posició d'Espanya en relació en l'Imperi francés, lo que donarà lloc a mals entesos i a la frustració mútua. «Per a Napoleón, Espanya era un país conquistat, del que obtindre tributs i ser governat en l'interés de França. Per a José, Espanya era, a pesar d'algun resentiment contra el canvi de dinastia, un país independent i un bon veí de França». En març de 1809 José I li escriurà a Napoleón:

Estic convençut de que lo millor per a Espanya i França serà la seua unió estreta, la seua íntima aliança, pero no l'esclavizaació de l'un sobre l'atre. Una Espanya esclavizada serà un enemic des del principi. Una Espanya lliure serà sempre un amic, com el seu rei serà sempre el teu germà. Va ser l'arrogància i la brutalitat de l'ocupació francesa lo que va fer als espanyols irreconciliables. Certament José va fer tot lo que va estar en el seu poder per a guanyar-se als seus súbdits.

Vore també

• Espanya napoleònica

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAbella1997">Abella (1997). José Bonaparte, Barcelona: Planeta. ISBN 84-08-01954-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArtola1976">Artola (1976). Els afrancesados, Madrit: Turner. ISBN 84-85137-39-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBahamonde2011">Bahamonde (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
• (2003).«Napoleón va posar l'epitafi».L'Aventura de l'Història.(62)

73-79.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGlover1972">Glover (1972). Legacy of Glory. The Bonaparte Kingdom of Spain, 1808-1813 (en anglés), Londres: Leo Cooper. ISBN 0-85052-112-X.
• (2005).«Policies i chivatos. José Bonaparte copia a Fouché».L'Aventura de l'Història.(79)

52-57.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLentz2016">Lentz (2016). Joseph Bonaparte (en francés), París: Perrin. ISBN 978-2-262-04873-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLópez Tabar2001">López Tabar (2001). Els famosos traïdors. Els afrancesados durant la crisis de l'Antic Règim (1808-1833), Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 84-7030-968-4.
• (1953).«L'Oficialitat del català sota la dominació napoleònica».Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.(2)

7-22.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMercader Riba1971">Mercader Riba, Juan (1971). José Bonaparte, rei d'Espanya, 1808-1813. Història externa del regnat, Madrit: Institut Jerónimo Zurita (CSIC). Escola de Història Moderna.

• (2011).«Un Bonaparte en el tro de les Españas i de les Índies. Iconografia de José Napoleón I».Ars Longa. Quaderns d'art.(20)

109-124.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMoreno Alonso2008">Moreno Alonso (2008). José Bonaparte. Un rei republicà en Espanya, Madrit: L'Esfera dels Llibres. ISBN 978-84-9734-703-7.
• (2003).«Missió impossible. José Bonaparte, en Espanya».L'Aventura de l'Història.(56)

44-50.