Monarquia absoluta

Monarquia absoluta

 Monarquia constitucional o parlamentària.

 Monarquia de la Mancomunidad de Nacions (Commonwealth)

 Monarquia semi-constitucional

 Monarquia absoluta

 Entitat monàrquica a nivell sub-estatal

La monarquia absoluta o absolutisme és una forma de govern en la que el monarca té el poder absolut. En ella no existix la divisió de poders (poder eixecutiu, llegislatiu i judicial). Encara que l'administració de la justícia puga tindre una autonomia relativa en relació en el rei, o existixquen institucions parlamentàries, el monarca absolut pot canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància o reformar les lleis a la seua voluntat (La paraula del rei és llei). Nomena i retira als seus ajudants en el govern a la seua voluntat, encara que pot instaurar mecanismes d'autogovern (cabildos i atres corporacions) sempre i quan s'entenga la seua existència com a concessions lliures. El monarca no respon davant cap funcionari o conjunt de funcionaris en estar l'autoritat suprema en ell solament. La monarquia absoluta es desenrolla històricament en la Europa Occidental a partir de les monarquies autoritàries que sorgixen al final de l'Edat Mija en la crisis de les monarquies feudals i el predomini que adquirix el rei en relació en tots els estaments.

Concepte

Representació del rei Alfonso VI de León, junt al títul REX PATER PATRIAE (rei pare de la pàtria). Les monarquies feudals europees varen ser l'orige de les monarquies absolutes posteriors.

Tal com ho diu el seu nom, la monarquia absoluta és un tipo de govern o d'organisació política en la quala persona que té el poder ho concentra tot en la seua persona, de manera absoluta, negant espai per a atres institucions independents o per a la divisió de poders, característiques bàsiques de la democràcia. La monarquia absoluta és un modo d'assegurar que el poder no es dividirà entre varis estats, esferes o poders i d'eixe modo assegurar que la persona a càrrec del poder serà l'única responsable de prendre les decisions. Si ben sempre han existit diverses formes d'este tipo de govern, inclús fins a l'actualitat, el periodo de major desenroll d'esta forma de govern en Occident va ser des de la segona mitat del XVII i tot el XVIII especialment en França en Luis XIV i els seus successors.

Carlos I d'Anglaterra rebent la corona de mans de Deu. Un dels pilars de les monarquies absolutes era l'idea del dret diví dels reis de governar, otorgat directament per Deu.

La recepció del Dret Romà en les universitats a partir del XVI al XVIII va reforçar la posició dels reis en quant varen poder desprendre's de la prelació teòrica d'emperador i papa. La teoria de que el rei és emperador en el seu regne i que, per tant, té tots els poders que pogueren atribuir-se als emperadors antics (el princeps legibus solutus) va ser recolzada pels lletrats, d'orige social bajonobiliario o inclús no privilegiat, que solament podrien aspirar a ascendir socialment servint als interessos d'un rei fort. Les monarquies d'Europa Occidental entre finals de la Edat Mija i començos de la Edat Moderna poden calificar-se de monarquies autoritàries, com la de Luis XI en França, Maximiliano I en Àustria, els Reis Catòlics en Espanya, Enrique VIII en Anglaterra o María I en Escòcia. Valois, Tudor, Habsburgo i Stuart varen ser les dinastias que, en un joc d'enfrontaments i aliances entre elles, varen dominar el panorama internacional; cap a dins dels seus territoris varen assentar el seu poder en un eixèrcit permanent, una burocràcia i una Facenda cada volta més desenrollades, que els feyen inalcançables per a la noblea, que escomençarà a ser atreta al seu servici com noblea cortesana. Durant el XVI va sorgir la teoria de que el sobirà solament responia pels seus actes davant Deu i, per tant, era el seu representant en la terra. En això es pretenia llegitimar les decisions i la posició del rei davant els seus súbdits (teoria del Dret Diví), llevat en Espanya, a on, des del XVI, la Escola de Salamanca havia desenrollat una teoria oposta: segons Luis de Molina, una nació és anàloga a una societat mercantil en la que els governants serien els administradors, pero a on el poder residix en el conjunt dels administrats considerats individualment, lo que no lleva que en un parell de sigles despuix s'adoptara l'idea generalisada. En la ilustració sorgix el concepte del despotisme ilustrat, pel quala funció del monarca era la de dur el progrés i benestar social i econòmic al seu poble per mig de reformes i l'assessoria dels seus funcionaris, trencant en el tradicionalisme d'est i entrant en conflicte en els interessos de la noblea. En el advenimiento de les revolucions francesa i nortamericana, junt en l'independència de Llatinoamèrica, ve la crisis de les monarquies absolutes com a formes de govern, lo que va dur a l'instalació de monarquies constitucionals o de repúblicas com a formes de govern.

Retrate de Maximilien Robespierre (1785), líder revolucionari durant la Revolució Francesa.

Retrate de Rafael de Rec, polític lliberal monarquista espanyol, promotor del Trieni Lliberal (1820-1823).

Un país absolutista molt conegut va ser França, que en el seu rei Luis XIV, el Rei Sol, va alcançar el màxim exponent d'esta forma de govern. En l'Estat gal, l'absolutisme es va mantindre de forma continuada durant el regnat de tres reis (Luis XIV, Luis XV i Luis XVI; 1661 aprox. - 1789).

Història

El Regne d'Anglaterra era una monarquia absoluta des de la seua fundació en l'any 927 fins a 1215, quan Juan I d'Anglaterra va acceptar la carta magna per l'acossament dels problemes socials i les greus dificultats en la política exterior, passant a ser una monarquia semiconstitucional i constitucional en 1689, en la declaració dels drets despuix de la Revolució Gloriosa.

Despuix de la caiguda del Shogunato Kamakura en 1333, el Emperador Go-Daigo va intentar restablir el control Imperial en Japó, restaurant un govern civil despuix d'un sigle i mig de dictadura. A açò se li va cridar Restauració Kenmu. No obstant, va fallar i el Shogunato Ashikaga (1336-1575) ho va reemplaçar. La Restauració Meiji en 1868 va donar lloc a la caiguda del Shogunato Tokugawa, la creació del Imperi japonés, l'inici de la era Meiji i el regrés del poder absolut al Emperador Meiji. Encara que va passar a ser una monarquia constitucional en la constitució en 1889, esta ho nomenava com un monarca «sagrat» i «superior al govern».

El rei Luis XIV de França, considerat un dels majors exponents del absolutisme.

Un dels eixemples més clars és el rei francés Luis XIV de França que va governar França i Navarra des de 1643 fins a 1715. La seua frase «L'État, c'est moi» («L'Estat soc yo») que ho va dir el 13 d'abril de 1655 quan tenia setze anys d'edat, encara que eixa frase podria ser un retorcimiento de la cita «El ben de l'Estat és la Glòria del Rei». No obstant abans de morir en 1715 va pronunciar la frase «Je m'en aneu, mais l'État demeurera toujours» («Em marche, pero l'Estat sempre permaneixerà»). El monarca de França posseïa els poders eixecutiu, llegislatiu i judicial. L'extint Regne de Dinamarca i Noruega era una monarquia electiva des dels seus començos en 1524 fins a 1660, quan el Federico III de Dinamarca va declarar un estat d'emergència per a pressionar al primer estament que estava en contra de la proposta del segon i tercer estament de canviar la monarquia. També es va anular el document Haandfæstning i en 1665 es escibió una llei que recolzava l'absolutisme anomenada Llei Real (Kongeloven), esta li otorgava al rei poders illimitats; en ella li'l considerava rei com «el cap més gran i alta en la Terra, superior a totes les lleis humanes».

Retrate eqüestre de Fernando VII d'Espanya, un monarca que reinstauró el absolutisme despuix de recuperar el poder en finalisar la Invasió Francesa d'Espanya. Al començament del sigle XIX, algunes idees lliberals procedents de la Revolució Francesa es varen acceptar en determinats círculs polítics espanyols, lo que va dur a la celebració de les Corts de Càdis i l'elaboració de la Constitució Espanyola de 1812. No obstant, estes idees opostes al absolutisme varen ser durament reprimides despuix de la tornada de Fernando VII.

El Imperi Suec ha segut una monarquia constitucional des de la seua fundació. Des de 1634, el rei devia prendre consells del Consell Privat de Suècia. Durant la Guerra Escanesa, hi havia conflictes interns en el consell i el rei va governar més o menys sense escoltar-els. En una assamblea de 1680 els va preguntar als estats si seguia en el consell, als que estos li varen respondre que ell «no depenia de ningú sino de sí mateixa», lo que va donar lloc a la monarquia absoluta. El Riksdag lo ploclamó com l'únic governant del país. Va seguir en els seus fills Carlos XII de Suècia i Ulrica Leonor de Suècia, esta última va tindre que abolir en 1718 l'absolutisme.

Ceràmica espanyola del sigle XIX en la efigie de Fernando VII i la frase Viva el meu Amo. La Invasió Francesa d'Espanya (1808-1814) va motivar entre la població espanyola cert rebuig a les idees lliberals naixcudes de la Revolució Francesa i la visió de la monarquia absoluta com una garantia de seguritat, pau i religió.

En el Imperi rus el sar era el rei absolut fins a 1905 quan va passar a ser una monarquia constitucional en la revolució de dit any fins que en la Revolució de Febrer la posició va ser abolida i es va declarar un govern provisional. Est governava per dret diví.

Nepal va ser una monarquia absoluta fins a 1990 pero per protestes, va passar a ser una monarquia constitucional en el rei donant varis dels seus poders al primer ministre Krishna Prasad Bhattarai. La monarquia va resultar ser abolida el 28 de maig de 2008 i es va convertir en república.

Monarquies absolutes vigents

País	Monarca
Erro al crear miniatura:	Salmán bin Abdulaziz
Erro al crear miniatura:	Hassanal Bolkiah
Erro al crear miniatura:	Tamim bin Hamad Al Thani
Erro al crear miniatura:	León XIV
Erro al crear miniatura:	Haitham bin Tariq Al Said
Erro al crear miniatura:	Mswati III

Aràbia Saudita

D'acort a la llei bàsica aprovada per orde real en 1992, el rei deu obedir el sharia i el Corán. Este últim i el Sunnah són la constitució del país, sense cap modificació, i és l'únic estat àrap que no va tindre eleccions nacionals des de la seua fundació. Els partits polítics i les eleccions nacionals estan prohibits i d'acort al índex de democràcia de 2010 publicat en la revista britànica The Economist, el govern saudí és el règim més autoritari entre els 167 països classificats.

Brunei

Artícul principal → Govern i política de Brunei.

De la mateixa manera que Oman, el país és governat per un sultà i posseïx el càrrec de primer ministre, Ministre de defensa i ministre d'Economia. Posseïx una constitució escrita en 1959.

Tastar

Tastar és una jurisdicció del dret continental; no obstant, la Sharia s'aplica a aspectes com la família, les herències i actes criminals. Llegalment la dòna pot conduir en Tastar, i existix algun émfasis en l'igualtat i en els drets humans duts pel Comité Nacional dels Drets Humans de Tastar. El país està experimentant un periodo de modernisació durant el regnat de l'actual emir Hamad Al-Thani, en el poder des de 1995. Les lleis de Tastar permeten l'alcohol fins a una certa cantitat. No obstant, els bars públics i els clubs nocturns solament operen en els hotels i clubs cars. Els residents expatriats en Tastar són aptes per a rebre "permissos" per a alcohol, permetent-els aixina pagar per alcohol per a us personal per mig del "Qatar Distribution Company", l'exclusiu importador i venedor d'alcohol en Tastar.

Ciutat del Vaticà

El papa, líder de la Iglésia catòlica, és, ex officio, cap d'Estat de dita ciutat, en virtut de lo que és denominat oficialment sobirà de la Ciutat del Vaticà. El Estat de la Ciutat del Vaticà, en Roma, és l'única monarquia absoluta i teocràtica d'Europa, ademés de ser l'única monarquia electiva del món.

Oman

El sultà és la màxima autoritat del país encara que li ha donat alguns poders al parlament. Ocupa de facto els càrrecs de primer ministre, ministre d'Assunts Exteriors i ministre de defensa. Una atra persona posseïx el títul de vice primer ministre del consell de ministres.

Esuatini

Erro al crear miniatura:

Fotografia de Mswati III de Swazilàndia en 2006, l'únic monarca absolut d'Àfrica.

El rei governa junt a la líder espiritual del país, Indovuzaki d'acort a la constitució de 2005 (fent-la també una monarquia constitucional). Nomena al primer ministre, pot dissoldre al parlament, declarar un referèndum o el estat d'emergència, etc. És l'única monarquia absoluta d'Àfrica.

Vore també

• Absolutisme
• Luis XIV

Bibliografia

• Sansom, George (1 de giner de 1977). A History of Japan (3-volume boxed set), 2000 edició, Charles I. Tuttle Co.. ISBN 4-8053-0375-1.
• Sansom, Stephen (11 de giner de 2013). Emperor Hirohito and Showa Japan: A Political Biography, 2000 edició, Routledge, 2013, pp. 272. ISBN 1134968760.
• García. Japó contemporàneu (fins a 1914), Edicions AKAL, 1990, pp. 56. ISBN 847600474.
• Fierro, Armanda. , Edicions AKAL, 1990, pp. 80. ISBN 9788476005897.
• Rabinowitch, Alexander (1991). org/details/preludetorevolut00unse Prelude to Revolution: The Petrograd Bolsheviks and the July 1917 Uprising (en anglés), Indiana University Press, pp. 320. ISBN 9780253206619.
• Kolonitskii, Alexander (2001). org/details/figes-o.-y-kolonitskii-b.-interpretar-la-revolucion-rusa.-elenguaje-y-els-simb Interpretar la revolució russa: ellenguage i els símbols de 1917, Universitat de Valéncia, pp. 272. ISBN 9788470308543.