Revolució russa de 1905
La Revolució russa de 1905 (Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).) va ser una ona d'agitació política de masses a lo llarc de grans zones del Imperi rus ocorreguda durant l'any 1905. Alguns dels altercats estaven dirigits contra el govern, uns atres simplement carien d'objecte més allà de reclams molt puntuals de la classe obrera o de l'campesinado. Es varen donar casos de terrorisme, folgas de treballadors, disturbis llauradors i gresques militars, tenint tots en comuna una insatisfacció popular generalisada cap al règim del sar Nicolás II de Rússia. La revolució va conduir a l'establiment d'una monarquia constitucional llimitada i a la Duma Imperial.
Antecedents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra rus-japonesa.
l'emancipació va ser solament una part d'un conjunt de canvis polítics, llegals, socials i econòmics que varen començar en la década de 1860 mentres l'imperi es desplaçava llentament des del absolutisme feudal cap al capitalisme, baix el règim de l'autocracia zarista. Mentres estes reformes havien lliberalisat les estructures econòmiques, socials i culturals, el sistema polític va permanéixer pràcticament inalterado. Diversos intents de reforma varen ser durament rebujats per la monarquia i la burocràcia. Inclús els canvis consensuats varen tindre un alcanç relatiu; per eixemple, menys de quaranta províncies tenien zemstva (consells rurals), cinquanta anys despuix de la seua introducció llegislativa. Les expectatives, contrarrestades pel llimitat progrés reformador, varen produir frustració que, aplegat el moment, va desembocar en rebelions. La sensació entre aquells que es varen rebelar va ser que la demanda de «terra i llibertat» solament podia satisfer-se per mig de la revolució.
Els revolucionaris en actiu provenien casi exclusivament de la intelligentsia. El moviment es va cridar naródnichestvo, o populisme revolucionari. No era un grup unificat, sino més be un vast espectre de cèlules radicals amagades, cada una en el seu propi ideari. Les raïls ideològiques dels revolucionaris es varen originar en el treball, anterior a la reforma emancipadora, del noble Aleksandr Herzen i la seua #síntesis del socialisme europeu i el colectivisme llaurador eslau. Herzen sostenia que la societat russa encara era preindustrial, i abanderava una image idealizada que considerava la narod i la obshchina (comuna llauradora) com la base del canvi revolucionari. A l'hora que el país caria d'un proletariat industrial.
Atres pensadors varen expondre que l'campesinado rus era una força extremadament conservadora, lleal a la llar, poble o comunitat, i a ningú més. Estos pensadors sostenien que als llauradors solament els importava la seua terra i s'opondrien profundament a la democràcia i el lliberalisme occidental. Posteriors ideòlecs russos també es varen vore atrets l'idea d'una èlit revolucionària, concepte que es posaria en pràctica en 1917.
L'1 de març (jul.) de 1881, Alejandro II va morir en un atentat en bomba perpetrat per Naródnaya Volia, una escissió del segon partit Zemlyá i volia (Terra i Llibertat). Va ser succeït per Alejandro III, un fervent conservador, marcadament influït per Konstantín Pobedonóstsev, un devot del govern autocràtic.
Baix Alejandro III, el servici policial secret (Ojrana) va actuar molt eficientemente per a suprimir tant els moviments revolucionaris com els protodemocráticos per tot el país. La Ojrana va dispersar la intelligentsia per mig de encarcelaciones i exili. Es varen prendre mides llegislatives contra «no russos» i seguidors d'atres religions que no anaren la #ortodox. La comunitat judeua va estar particularment en el punt de mira. Els intelectuals, els «no russos» i els judeus varen emigrar per a evitar la persecució. Va ser este èxodo a Europa Occidental el que va posar als pensadors russos en contacte en el marxisme. El primer grup marxiste rus es formaria en 1883, encara que no alcançaria un tamany rellevant fins a 1898.
En fort contrast en l'estancament social de les décades de 1880 i 1890, es varen donar grans bots en el procés industrializador. Este creiximent continuaria i s'intensificaria en l'última década de el XIX en la construcció del ferrocarril Transiberiano i les reformes mampreses pel «sistema Witte». Serguéi Witte, que va ser ministre de Finances en 1892, va haver d'enfrontar-se a un constant dèficit presupostari. Va pretendre incrementar els ingressos de l'Estat impulsant l'economia i atraent a inversors estrangers. En 1897 va fixar el rublo al patró ore. El creiximent econòmic es concentraria en unes poques regions, que incloïen a Moscou, San Petersburgo, Ucrània i Bakú. Al voltant de la mitat de tot el capital invertit era estranger; aixina mateix, els experts i mamprenedors vinguts de fòra varen resultar vitals.
En 1905, els grups revolucionaris s'havien recuperat de la opresiva década de 1880. El Partit Obrer Socialdemócrata de Rússia (POSDR), de tendència marxiste es va crear en 1898 i va acabar dividint-se en 1903, donant lloc als mencheviques i els bolcheviques. Lenin va publicar la seua obra ¿Qué fer? en 1902. El Partit Social-Revolucionari (SR) es va fundar en Járkov en 1900, i la seua «Organisació de Combat» (Boyeváya Organizátsiya) va assessinar moltes figures polítiques importants fins a 1905 i inclús despuix; entre estes es troben dos ministres de l'Interior, Dmitri Serguéyevich Sipiaguin en 1902 i el seu successor, el tan odiat Viacheslav von Pleve, en 1904. Estos assessinats varen conduir al govern a transferir encara més poders a la policia.
La guerra contra Japó, en un principi popular, estava ara contribuint al descontent general per la successió de les derrotes i la falta d'objectius clars. L'evident desigualtat de l'emancipació estava sent revisada, a l'hora que els llauradors protestaven cremant granges en tot el país.
El creiximent econòmic de la década de 1890 va donar pas a una depressió durant la que els obrers protestaven per les seues pèssimes condicions. En 1903, un terç de l'eixèrcit rus en la part occidental del país tenia assignades tasques de «acció repressora».
Desenroll de la revolució
[editar | editar còdic]El Plantilla:Julgregfecha, dia conegut com «Dumenge Sanguinós», va haver una marcha pacífica de protesta d'obrers en San Petersburgo. L'objectiu de la marcha era entregar al sar una petició de millores laborals, i la formaven famílies treballadores sanceres. Anava encapçalada per un sacerdot, el clerc Gueorgui Gapón i no responia a cap consigna política: era fonamentalment obrera i llauradora, al punt que numerosos obrers alvançaven duent icons religiosos i creus, sense armes.
La manifestació va ser salvajemente esclafada per soldats d'infanteria i tropes cosacas, apostats enfront del Palau d'Hivern, que varen disparar successives descàrregues de fusilería contra la multitut desarmada i després varen perseguir per carrers i avingudes als supervivents, disparant durant hores, cobrant-se un número de víctimes que encara hui es discutix; els periòdics del moment varen parlar d'a lo manco 2000 morts, entre hòmens, dònes, i chiquets, més un número imprecís de ferits. El sar Nicolás II, mentrestant, no es trobava en la ciutat; l'havia abandonat tement per la seua seguritat. Quan es varen difondre les notícies de la sanguinosa repressió política en la capital, es va generar una onada de protestes en tota Rússia: el divorç entre el sar i la massa de llauradors i obrers abocava a Rússia a lo pijor.
La repressió del Dumenge Sanguinós va fer possible que molts elements de la societat russa mamprengueren una protesta activa. Cada grup tenia els seus propis objectius, i inclús dins de classes similars no existia un liderage predominant. Els principals colectius movilisats varen ser els llauradors (raons econòmiques), els obrers (raons econòmiques i antiindustrialismo), els intelectuals i lliberals (en lo concerniente a els drets civils), les forces armades (raons econòmiques) i grups ètnics minoritaris (llibertat cultural i política).
La situació econòmica dels llauradors era insostenible, no obstant carien d'una direcció unificada, i sostenien un palmito d'objectius tan numerós com les faccions existents. Els #alçament es varen multiplicar durant tot l'any, alcançant màxims a principis d'estiu i en autumne, i culminant en novembre. Els arrendataris agrícoles reivindicaven menors taxes, els asalariado urbans demanaven majors sòus, i els menuts propietaris reclamaven majors terrenys. Les activitats incloïen l'ocupació de terres de l'aristocràcia —acompanyada a voltes de violència i incendis de finques—, el saqueig de latifundis i la caça i tala illegals en els boscs. La magnitut de l'odi desencadenat tenia relació directa en la condició dels llauradors; aixina, en les regions de Livonia i Curlandia, els llauradors sense terra varen atacar i varen incendiar en abundància, mentres que en Grodno, Kovno i Minsk, a on la situació era menys desesperada, va haver menys danys.
Despuix dels successos de 1905, les #insurrecció llauradores es varen repetir en 1906 i durarien fins a 1908. Les concessions per part del govern varen ser vistes com un respal tácito de la redistribució de la terra, per lo que es varen produir nous atacs per a forçar als terratinents i propietaris «no llauradors» a que fugiren. Creent que una reforma agrària era imminent, els llauradors varen voler aplicar-la anticipadament pero varen anar fermament reprimits.
El mig de resistència dels obrers era la folga. Es varen produir folgues massives en Sant Petersburgo immediatament despuix del Dumenge Sanguinós. Més de 400 000 treballadors s'havien unit a una folga general en la capital russa a finals de giner de 1905. Esta activitat es va propagar ràpidament a atres centres industrials en Polònia, Finlàndia i la costa bàltica. El 13 de giner (jul.), en Riga, varen morir setanta manifestants en una batalla campal en la policia imperial i, uns quants dies despuix, en els carrers de Varsòvia, cent folguistes varen ser disparats per tropes imperials. En febrer va haver folgues en la conca minera del Caucas i en abril en les finques i mines dels monts Urales i més allà de la cordillera.
En març, totes les universitats varen ser obligades a tancar fins a fi d'any en tant docents i alumnes eren «animadors» de les folgues i protestes, fent que s'uniren estudiants radicals als treballadors en folga. En octubre, l'efímer Sóviet de Sant Petersburgo, un organisme democràtic de masses que servia d'interlocució en el sarisme i del com va ser votat #León Trotski com a representant, va organisar la folga de doscentes fàbriques, la «Gran Folga d'Octubre», paralisant la capital russa per dies, durant els quals no varen circular tramvias, ni varen operar telégrafs ni teléfons. De la capital esta folga es propagaria ràpidament a Moscou, i per al 13 d'octubre (jul.) va esclatar una folga general dels ferrocarrilés: no hi hauria cap tren en actiu en tot l'Imperi rus.
En la sanguinosa i fracassada guerra rus-japonesa va haver certa inquietut entre les unitats de reserva de l'Eixèrcit des de 1904, i es va fer més difícil per al govern contar en la llealtat dels reclutes. En febrer de 1905, l'Eixèrcit rus va ser derrotat en Mukden, perdent al voltant de 90 000 hòmens entre morts, ferits i presoners. En maig va capitular la guarnició de Port Arthur despuix de mesos de sege i la «Flota del Bàltic» va sofrir pèrdues irreparables en la batalla de Tsushima, a on va ser derrotada per la flota japonesa. En difondre's les notícies de les greus derrotes russes en l'Extrem Orient, el ministre Serguéi Witte va mamprendre ràpidament les negociacions de pau en Japó, firmant el 5 de setembre el Tractat de Portsmouth en mediació d'Estats Units i a on l'Imperi Rus es reconeixia derrotat. En 1905 va haver diverses gresques entre la marinería en Sebastopol, Vladivostok i Kronstadt, alcançant en juny la seua major força en l'insurrecció de l'acorazar Potemkin — algunes fonts parlen de més de 2000 víctimes entre els mariners durant la seua repressió. Les gresques de mariners eren desorganisats i varen acabar sent brutalment aplacats, pero el descontent entre la massa popular i els reclutes (originaris de les capes llauradores i obreres) va causar el temor governamental.
Els grups nacionalistes estaven furiosos a causa de la rusificación portada a terme des del regnat d'Alejandro II. Els polacs, finés i les províncies bàltiques reivindicaven l'autonomia, aixina com llibertat per a usar les seues llengües nacionals i promoure la seua pròpia cultura. Els colectius musulmans també varen anar especialment actius —el Primer Congrés de l'Unió Musulmana se celebraria en agost de 1905. Alguns grups varen aprofitar l'oportunitat per a marcar diferències entre sí abans que en Rússia. Alguns nacionalistes, a la seua volta, varen portar a terme accions antisemites (pogroms), possiblement en ajuda del govern, desijós de derivar la fúria de les masses contra una minoria ètnica molt impopular com els judeus.
Desenllaç
[editar | editar còdic]El govern va respondre ràpidament. El sar havia tingut l'esperança d'evitar qualsevol canvi important; com a mig d'evitar major animadversión del poble cap a la corona va destituir al seu ministre de l'Interior Sviatopolk-Mirski, responsabilisant-ho de la massacre del Dumenge Sanguinós. Despuix de l'assessinat del seu parent, el gran duc Serguéi Aleksándrovich el 4 de febrer (jul.), va acordar la realisació de diverses concessions. El 18 de febrer (jul.) firmaria tres declaracions, en la més important de les quals anunciaria la creació d'una assamblea consultiva, la Duma Imperial de Rússia. El 6 d'agost (jul.) es va promulgar una llei electoral, la Constitució de Bulygin. Quan es varen donar a conéixer els escassos poders de la Duma i les llimitacions al cens electoral, l'impaciència s'incrementaria, donant lloc a una folga general en octubre.
El 14 d'octubre (jul.) es va entregar al sar el Manifest d'Octubre, escrit per Witte i Alekséi Obolenski. En ell s'indicaven la majoria de les demandes del congrés zemstvo de setembre, com la concessió de drets civils, la llegalisació dels partits polítics, el sufragi universal i l'establiment de la Duma Imperial de Rússia com a orgue llegislatiu central.[1] El sar va esperar i va discutir durant tres dies, pero finalment va firmar el manifest el dia dèsset en la finalitat d'evitar un bany de sanc, ademés de ser conscient de l'escassea d'efectius militars disponibles. Finalment va acabar arrepenedint-se de la rúbrica, justificant que ho va fer baix coacció.[2]
Quan es va proclamar el manifest va haver manifestacions espontànees de respal en totes les grans ciutats. Les folgues de Sant Petersburgo i atres llocs varen ser oficialment desconvocades o varen fracassar poc temps despuix. També es va propondre una amnistia per a presos polítics. Les concessions varen estar acompanyades per un redoblat esforç repressor contra els disturbis. Va haver també una reacció per part dels elements més conservadors de la societat, especialment en forma d'atacs antisemites esporàdics: prop de cinccents judeus varen ser assessinats en un sol dia en Odesa. El propi sar afirmaria, d'acort en l'informació rebuda del seu servici secret, que el 90 % dels cabecilla revolucionaris eren judeus.
Els disturbis varen acabar en decembre en un repunt final en Moscou. Entre el 5 i el 7 de decembre (jul.), un comité bolchevique va forçar una folga general per mig d'amenaces a aquells que no la respectaren. El Govern va enviar tropes el dia 7, donant començ a una cruenta batalla carrer per carrer. Una semana despuix, es va desplegar el regiment Semiónovski, que va amprar l'artilleria per a dispersar les manifestacions i bombardejar els districtes obrers. El 18 de decembre (jul.) els bolcheviques es rendirien, deixant tras de sí un saldo de mil morts i zones sanceres de la ciutat en ruïnes. De les posteriors represàlies es desconeix el número de ferits o morts.
Entre els partits polítics creats, o llegalisats, va estar el Partit Democràtic Constitucional (els kadéts), de cort intelectual-lliberal, el Grup Laborista dels llauradors, el menys lliberal Unió del 17 d'Octubre (els octubristas), i la reaccionària Unió de Terratinents.
Les lleis electorals varen ser promulgades en decembre de 1905: la població major de vinticinc anys elegiria quatre coleges electorals. Les primeres eleccions a la Duma es varen celebrar en març de 1906 i varen ser boicoteadas pels socialistes, els SRs i els bolcheviques. En la primera Duma es varen elegir 170 kadéts, 90 Trudovikí, 100 representants llauradors apolíticos, 63 nacionalistes de distints grups, i 16 octubristas.
En abril de 1906, el govern va promulgar la Constitució, assentant els llímits d'este nou orde polític. Va confirmar al sar com a governant absolut, en control total de l'eixecutiu, política exterior, Iglésia i Forces Armades. La Duma va ser reformada, transformant-se en una cambra de menor ranc que el Consell d'Estat, la mitat dels membres de la qual eren elegits directament pel monarca.[1] Les lleis havien de ser aprovades per la Duma, el Consell i el sar com a tràmit previ a la seua posada en vigor; en «condicions excepcionals», el govern podria sortejar la Duma i promulgar lleis sense el beneplàcit de la Duma.[3] Entre les múltiples llimitacions d'esta es contaven també que els ministres els elegia el sar i li rendien contes a ell, no al Parlament.[1] Els ministres no formaven un Consell de Ministres, sino que responien individualment davant el monarca.[4] La Duma caria de poders per a controlar l'acció de govern del sobirà o dels ministres.[1] Ademés, podia ser dissolta pel sar en qualsevol moment.[2]
També en abril, despuix d'haver negociat un préstam de noucents millons de rublos en la finalitat de reparar les finances russes, Serguéi Witte va dimitir. Aparentment, el sar havia «perdut la confiança» en ell. Conegut posteriorment com el «polític més destacat de l'última Rússia Imperial», Witte va ser reemplaçat per Iván Goremykin, un lacayo del sar.
Despuix d'haver demandat una lliberalisació més profunda, i servit com a plataforma per a «agitadors», la Primera Duma va ser dissolta pel sar en juliol de 1906. A pesar de les esperances de kadéts i els temors del govern, no va haver una reacció popular generalisada. No obstant, l'intent d'assessinat de Piotr Stolypin va desnugar una cacera de terroristes que despuix dels següents huit mesos se saldaria en mil aforcats —la soga de la horca acabaria cridant-se popularment «la corbata de Stolypin».
En essència el país va permanéixer inalterado, el poder polític va continuar pertanyent al sar en exclusiva, en la riquea i la terra en mans de la noblea. La creació de la Duma i la repressió, no obstant, va desestabilisar els grups revolucionaris. Els seus líders varen ser encarcerats o varen fugir a l'exili, mentres que les organisacions es debatien en disputes internes: ¿devien presentar-se a la Duma o continuar al marge? Les subsegüents escissions varen mantindre als radicals desorganisats fins al nou impuls de la Primera Guerra Mundial.
Finlàndia
[editar | editar còdic]En el Gran Ducado de Finlàndia, la folga general de 1905 va conduir a l'abolició de la Dieta de Finlàndia dels quatre estats i la creació del modern Parlament de Finlàndia. També va detindre temporalment la rusificación del país, començada en 1899.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Hasegawa, 1981, p. 8.
- ↑ 2,0 2,1 Hasegawa, 1981, p. 12.
- ↑ Hasegawa, 1981, pp. 8, 12.
- ↑ Hasegawa, 1981, p. 11.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Revolució russa de 1905.- Cronologia de Rússia 1904-1914, incloent la Revolució de 1905 i les seues conseqüències [1] archivat en Wayback Machine.
- The Mass Strike, artícul de Rosa Luxemburc, 1906.
- The Year 1905 per #León Trotsky
- Russia and reform (1907) per Bernard Pares
- 1905 Artícul sobre els successos de Rússia de 1905 des d'una perspectiva anarquista (Anarcho-Syndicalist Review, no. 42/3, Winter 2005)
- Russian Graphic Art and the Revolution of 1905.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Revolución rusa de 1905» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.