Anar al contingut

Monts Urales

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Ural (desambiguació).

Els monts Urales ((en rus: Уральские горы)) són una extensa cordillera situada en l'oest de Rússia i el noroest de Kazakhstan, tradicionalment considerada la frontera natural entre Europa i Àsia. No obstant, esta divisió és en gran mida convencional, ya que no existix una separació clara des dels punts de vista geogràfic, climàtic o cultural, i el paisage presenta característiques similars a abdós costats de la cadena montanyosa.

La cordillera s'estén a lo llarc d'aproximadament 2500 km en direcció nort-sur, des del oceà Àrtic fins al riu Ural i les estepas del nort de Kazakhstan. El seu punt més elevat és el mont Naródnaya, en 1895 m d'altitut.

A pesar de la seua altitut moderada, els Urales destaquen notablement sobre les extenses planures que els rodegen, com la planura d'Europa Oriental a l'oest i la planura de Siberia Occidental a l'est. La cordillera constituïx ademés una important divisòria hidrogràfica i climàtica en la regió.

El subsol dels Urales és ric en recursos naturals, incloent ferro, carbó, petròleu i diversos minerals metàlics, lo que ha favorit el desenroll d'una important base industrial en la zona, especialment en sectors com la siderúrgia, la metalúrgia i l'indústria química. Entre les principals ciutats situades en el seu entorn destaquen Ekaterimburgo, Cheliábinsk, Magnitogorsk, Ufá i Perm.

En 1959, en una zona del nort de la cordillera, va tindre lloc l'incident del pas Diátlov, en el que nou excursionistes varen fallir en circumstàncies encara objecte de debat. El succés va ocórrer prop de la montanya Otorten (en ruso: Отортен), el nom de la qual en l'idioma mansi sol interpretar-se com «no vages allí».

Toponímia

En l'Antiguetat, Plinio el Vell identificava els Urales en els monts Ripeos.[1][2]

Segons Sigismund von Herberstein, en el XVI els russos es referien a esta cordillera en diversos noms derivats de les paraules russes per a «roca» i «cinturó». La denominació moderna Ural (en ruso: Урал) va començar a amprar-se entre els sigles XVI i XVII, inicialment per a designar els sectors meridionals de la cordillera, i es va generalisar en el XVIII per a tot el sistema montanyós.

El terme podria tindre orige túrquico —en bashkir el mateix nom s'aplica a tota la cadena— o obi-ugrio.[3]

Des de el XIII, en Baskortostán es conserva una llegenda sobre un héroe mític, Ural Batyr, qui va sacrificar la seua vida pel seu poble i sobre la tomba del qual s'haurien format els monts Urales.[4][5]

Història

Els comerciants d'Orient Mig, per lo manco des de el X, comerciaven en els baskires i atres pobles que vivien en les ales occidentals dels Urales i aplegaven molt al nort, fins a Gran Perm. Per això els geógrafos migevals àraps ya eren conscients de l'existència d'eixa cadena montanyosa en la seua totalitat, que sabien s'estenia al nort fins a l'oceà Àrtic. La primera menció russa de les montanyes a l'est de la planura d'Europa oriental és proporcionada per la crònica de Néstor, quan descriu l'expedició novgorodiana de 1096 als trams superiors del riu Pechora. Durant els següents sigles els novgorodianos varen participar en el comerç de pells en la població local i varen arreplegar tributs de Yugra —el nom que es donava a les terres entre el riu Pechora i els Urales septentrionals en els anals russos entre els sigles XII i XVII, aixina com el nom en el que coneixien als pobles janty i mansi que habitaven eixe territori— i del principat de Gran Perm, estenent-se poc a poc cap al sur. Els rius Chusovaya i Bélaya apareixen mencionats per primera volta en les cròniques de 1396 i 1468, respectivament. En 1430 es va fundar la ciutat de Solikamsk ('sal del Kama') en la ribera del riu Kama en les estribaciones dels Urales, a on es produïa sal en banyeres obertes. Iván III de Moscou va capturar Perm, la regió del Pechora i Yugra de la decadent República de Nóvgorod en 1472. En les incursions de 1483 i 1499-1500 a través dels Urales Moscou va conseguir sometre a Yugra per complet.

Un fragment del mapa de Herberstein.

No obstant, en eixa época primerenca el geógrafo polac de el XVI, Maciej de Miechów en el seu influent Tractatus de duabus Sarmatiis (1517) va argumentar que no hi havia montanyes en tota Europa oriental, desafiant el punt de vista d'alguns autors de l'antiguetat clàssica, punt de vista popular durant el Renaixença. Solament en acabant de que Sigismund von Herberstein informara en els seus Notes sobre assunts moscovites (1549), basant-se en les fonts russes, de que hi havia montanyes darrere del Pechora i les identificara en les ripeanas i hiperbóreas dels autors antics, l'existència dels Urales, o a lo manco de la seua part nort, va quedar fermament establida en la geografia occidental. Els Urales mijos i meridionals encara eren molt difícils d'alcançar i seguien sent desconeguts per als geógrafos europeus occidentals o russos.

Verkhoturye en 1910.

En la década de 1550, en acabant de que el zarato de Rússia haguera derrotat al kanato de Kazán i procedit a anexionarse gradualment de les terres dels baskires, els russos varen aplegar finalment a la part meridional de la cadena montanyosa. En 1574 varen fundar la ciutat d'Ufá, en la confluència dels rius Belaya i Ufa. El sar va concedir, en varis decrets entre 1558–1574, el permís als Stróganov per a explorar i assentar-se en les parts altes del Kama i del Chusovaya, en els Urales mijos, encara inexplorados, aixina com en les parts de la Transuralia encara en poder de l'hostil kanato de Siberia. La terra dels Stróganov va proporcionar la plataforma per a l'incursió en Siberia del cosaco Yermak Timofeyevich. Yermak va creuar els Urales des del Chusovaya fins a alcançar el Tagil cap a 1581. En 1597 es va construir la primera carretera que creuava els Urales, la carretera de Babinov, des de Solikamsk a la vall del Tura, a on es va fundar en 1598 la ciutat de Verkhoturye (en l'Alt Tura). Poc despuix es varen establir aduana en Verkhoturye i eixa carretera va ser l'única conexió llegal entre la Rússia europea i Siberia durant llarc temps. En 1648 es va fundar la ciutat de Kungur en les estribaciones occidentals dels Urales mijos. Durant el XVII es varen descobrir els primers jaciments de minerals de ferro i de coure, de mica, de pedres precioses i atres minerals.


Es varen establir fundició de ferro i de coure, que es varen multiplicar en especial rapidea durant el regnat de Pedro I. En 1720-1722 va encarregar a Vasily Tatishchev que supervisara i desenrollara els treballs de mineria i fundició en els Urales. Tatishchev va propondre establir una nova fàbrica de fundició de coure en Yegoshikha —que finalment es convertiria en el centre de la ciutat de Perm— i una atra de ferro en el riu Iset, que es convertiria en la més gran del món en el moment de la seua construcció i que va donar orige a la ciutat d'Ekaterimburgo. Abdós fàbriques en realitat varen ser fundades pel successor de Tatishchev, Georg Wilhelm de Gennin, en 1723. Tatishchev va tornar als Urales per orde de la sarina Ana per a succeir a Gennin en 1734-1737. El transport dels productes de la fundició als mercats de la Rússia europea va fer necessària la construcció de la ruta de Siberia, que anava des de Ekaterimburgo a través dels Urales fins a Kungur i Yegoshikha (Perm) i despuix alcançava Moscou. Es va completar en 1763 i el camí de Babinov va quedar en desús. En 1745 es va descobrir or en els Urales en el jaciment de Beryozovskoye i més vesprada en atres jaciments. S'ha explotat des de 1747.

La primera gran campanya geogràfica dels Urales va ser completada a principis de el XVIII per l'historiador i geógrafo rus Vasily Tatishchev, a les órdens de Pedro I. Anteriorment, en el XVII, havien segut ya descoberts jaciments de mineral en les montanyes i la seua extracció sistemàtica va començar a principis de el XVIII, convertint-se finalment la regió en la major base de minerals de Rússia.[6][7]

Una de les primeres descripcions científiques de les montanyes es va publicar en 1770–1771. Durant el sigle següent, la regió va ser estudiada per científics de varis països: Rússia (el geòlec Alexander Karpinsky, el botànic Porfiri Krylov i el zoólogo Leonid Sabaneyev), Anglaterra (el geòlec sir Roderick Murchison), França (el paleontòlec Édouard de Verneuil) i Alemània (el naturaliste Alexander von Humboldt, el geòlec Alexander Keyserling).[6][8] En 1845, Murchison, que segons la Encyclopædia Britannica hi havia «compilado el primer mapa geològic dels Urales en 1841»,[6] va publicar The Geology of Russia in Europe and the Ural Mountains (La geologia de Rússia en Europa i en els monts Urales), en De Verneuil i Keyserling.[8][9]

El primer ferrocarril que va travessar els grans Urales va ser acabat en 1878 i conectava la ciutat de Perm en Ekaterimburgo, a través de Chusovoy, Kushva i Nizhny Tagil. En 1890 un atre ferrocarril enllaçava les ciutats de Ufa i Cheliábinsk via Zlatoust. En 1896 este tram es va convertir en una secció del ferrocarril transiberiano. En 1909 un atre ferrocarril que conectava Perm i Ekaterimburgo va passar a través de Kungur pel camí de la ruta siberiana. Finalment, eixe tram ha substituït a la secció Ufa-Cheliábinsk com a tronc principal del ferrocarril transiberiano.

El pic més alt dels Urales, el mont Narodnaya (de 1895 m) va ser identificat en 1927.cita requerida


En l'etapa d'industrialisació soviètica, en la década de 1930, la ciutat de Magnitogorsk va ser fundada en el Ural suroriental com a centre de fundició de ferro i acería. Durant l'invasió alemana de l'Unió Soviètica en 1941-1942, les montanyes es varen convertir en un element clau en la planificació dels nazis per als territoris que esperaven conquistar en la URSS. Davant l'amenaça de que una part significativa dels territoris soviètics anaren ocupats per l'enemic, el govern va evacuar a moltes de les grans empreses industrials de la Rússia europea i Ucrània a les estribaciones orientals dels Urales, considerades un lloc segur fora de l'alcanç dels bombarders i tropes alemans. Es varen establir tres fàbriques jagantes de tancs en l'Uralmash en Sverdlovsk (que més alvance va passar a ser conegut com Ekaterimburgo), Uralvagonzavod en Nizhny Tagil, i la planta de tractors de Cheliábinsk, en Cheliábinsk. Despuix de la guerra, en 1947-1948, el ferrocarril Chum–Labytnangi, construït en el treball forçat dels presos del gulag, va creuar els Urales polars.

Mayak, situada a 150 km al surest de Ekaterimburgo, va anar un centre de l'indústria nuclear soviètica[6][10][11][12] i el lloc del desastre de Kyshtym.[11][13]

Geografia

Vista general de la cordillera en les seues distintes parts.
Urales circumpolares.

Els Urales s'estenen uns 2500 km des del mar de Kara fins a l'estepa kazakh localisada en la part al nort de la frontera de Kazakhstan. l'illa Vaygach i l'illa Nova Zembla constituïxen una extensió de la cadena cap al nort. Des d'un punt de vista geogràfic esta cordillera constituïx el llímit septentrional entre el continent europeu i Àsia. El seu cim més elevat és el mont Narodnaya (1895 m).[6]

Des d'un punt de vista orogràfic i atres característiques naturals, els Urales es dividixen, de nort a sur en:

  • Urales polars (o àrtics), els situats més al nort, que tenen una extensió d'uns 385 km des del mont Konstantinov, en el nort, fins al riu Khulga, en el sur; comprenen una zona d'uns 25 000 km² i tenen un relleu sumament retallat. La seua altura màxima és de 1499 m en el mont Payer i l'elevació mija és de 1000–1100 m. Si ben algunes de les montanyes dels Urales polars són esmolades cims prominents, hi ha unes atres en cims redonejats o aplanadas.[6][7]


  • Urales subpolares (o subárticos), un tram més ample (fins a 150 km més) i de més altitut que els Urales polars; els seus picos més elevats són el mont Narodnaya (en 1895 m), el mont Karpinsky (1878 m) i el Manaraga (1662 m). Tenen una extensió de més de 225 km fins al seu llímit sur en el riu Shchugor. Els seus numerosos cims són serrades i es troben separades per valls fluvials. Tant els Urales polars com els subpolares són cadenes típicament alpines; posseïxen traces de les glaciacions del Pleistoceno i permafrost i una glaciació relativament moderna que comprén 143 glaciars.[6][7]
  • Urales septentrionals, que consistixen en una série de cadenes paraleles en elevació de fins a 1000−1200 m i depressió llongitudinals. Són cadenes allargades en direcció N-S que s'estenen uns 560 km a partir del riu Usá. La majoria dels cims són planes, pero les de les montanyes més elevades —com el Telposiz (1617 m) i la Pedra Konzhakovsky (1569 m)— tenen un perfil retallat. L'intensa erosió ha donat lloc a vastes àrees de pedres desgastades en les ales de les montanyes i cims de la zona nort.[6][7]
  • Urales centrals, el tram de menor elevació, sent el seu punt més elevat el Basegi, en una altitut de solament 994 m i un cim redonejat; es troba al sur del riu Ufa.[7]
  • Urales meridionals, de relleu més complex, marcat per numeroses valls i cadenes paraleles orientades en direcció suroest i meridional. El seu cim més elevat és el mont Yamantau de 1640 m i una base d'este-oest d'uns 250 km. La secció dels Urales meridionals s'estén uns 550 km fins a la curva pronunciada del riu Ural i finalisa en les àmplies tossals Mughalzhar.[6]
  • Relleu dels Urales
  • Formació rocosa prop de Saranpaul, en els Urales subpolares
    Formació rocosa prop de Saranpaul, en els Urales subpolares
  • Roques en un riu en els Urales subpolares
    Roques en un riu en els Urales subpolares
  • Montanya Gran Iremel
    Montanya Gran Iremel
  • Entrada a la cova Ignateva, Urales meridionals
    Entrada a la cova Ignateva, Urales meridionals

Rius importants

Els principals rius que discorren pels alvertents dels Urales són:

  • Cap a Europa, que fluïxen en primavera:
  • en els Urales septentrionals: rius i rieres que alimenten al Pechora i al Usá i els seus principals afluents;
  • en l'oest dels Urales:
  • algunes capçaleres del riu Volga que fluïxen en el Kama;
  • des del suroest fluïxen cap als rius Ufá, Chusovaya, Kosva i Sylwa;
  • des del sur, oest i nort, fluïxen en el Belaya, que rep l'aigua del Ufa
  • les corrents que fluïx al Ufa Yuryuzan suroest al Ural fluïx Sakmara ( 500 km) i fluix: I
  • en els Urales meridionals:
  • cap a Àsia, que fluïxen també en primavera:
  • en el noreste dels Urales: alguns afluents curts que desaguan directament en l'Obi;
  • a l'est dels Urales a través dels pantans adjacents pels que fluïxen fortament serpenteantes rius:
  • en el noreste fluïxen en el Severnaya Sosva que desagua en el Obi;
  • les corrents que fluïxen en direccions orientals cap al Irtysch a través dels rius Losva i Sosva.

rius de Eurasia:

  • en el surest i sur dels Urales: les corrents que fluïxen al sur en l'Ural, que forma la frontera de Eurasia interior; un dels seus rius d'orige forma un llac cridat Energetik.

Atres rius importants dins dels Urales són l'Emba i el Tobol.

Ciutats importants

Montes Urales.

Ciutats importants dels Urales:


Geologia

Una mina en les montanyes Urales cap a 1910.

Els Urales són una de les cadenes montanyoses més antigues de la Terra. Si es considera que la seua edat es remonta de 250 a 300 millons d'anys la seua elevació és inusualment alta. El seu procés de formació i orogènia és producte de la colisió de la vora este del supercontinent Euramérica en el continent de Kazajistania, nou i relativament dèbil, el qual en l'actualitat constituïx la majoria del territori de Kazakhstan i Siberia Occidental a l'oest del riu Irtysh, i l'arc d'illes associades. La colisió va tindre lloc a lo llarc d'un periodo de casi 90 millons d'anys a finals del Carbonífero-començos del Triásico.[14][15][16][17] A diferència d'atres orógenos importants del Paleozoico (tals com el dels monts Apalaches, la caledónica o l'hercínica), els Urales no han sofrit un colapse extensional post orogénico i s'han conservat molt ben considerant la seua edat, estant basats sobre una important raïl de corfa.[18][19] En la zona este i sur dels Urales la majoria de l'orógeno es troba enterrat baix de sediments posteriors que es remonten al Mesozoico i Cenozoico.[14] La cordillera de Pay-Khoy, que es troba alguna cosa al nort, en les proximitats, no correspon al mateix orógeno dels Urales i es va formar posteriorment.


En els Urales afloren numeroses roques deformades i que han sofrit processos de metamorfosis, principalment del periodo Paleozoico. Els estrats sedimentaris i volcànics es troben plegats i partits, i formen bandes meridionals. Els sediment a l'oest dels Urales estan formats per calcàrea, dolomita i arenisca depòsits d'antics fondos marins de poca profunditat. El costat este es troba dominat per basalt similars a les roques que es presenten en el fondo dels oceans moderns.[7]

En les ales a l'oest dels Urales predomina una topografia càrstica, especialment en la conca del riu Sylva, un tributari del riu Chusovaya. Esta zona està formada per roques sedimentarias sumament erosionades (areniscas i calcàrees) d'uns 350 millons d'anys. Hi ha numeroses coves, clavills càrstics i rius subterràneus. La topografia càrstica està molt manco desenrollada en la zona a l'est dels Urales. Són àrees relativament planes, en alguns tossals i afloraciones rocoses, i tenen estrats volcànics i sedimentaris alternats que es remonten al periodo Paleozoico mig.[7] La majoria de les montanyes elevades estan constituïdes per roques resistents a l'erosió tals com quarsitas, esquistos i gabros en edats d'entre 395 a 570 millons d'anys. Les valls dels rius estan constituïts per pedra calcàrea.[6]

Els Urales tenen jaciments d'unes 48 espècies de minerals econòmicament valioses. Les zones orientals són riques en calcopirita, òxit de níquel, or, platí, cromita i magnetita, com també en carbó (óblast de Cheliábinsk), bauxita, talc, gres i abrasivo. Els Urales occidentals tenen jaciments de carbó, petròleu, gas natural (zones de Ishimbay i Krasnokamsk) i sales de potassi. Abdós vertents són riques en carbó bituminoso i en lignit: el major jaciment de carbó bituminoso es troba en el nort (jaciment de Pechora). L'especialitat dels Urales són les pedres precioses i semipreciosas, com esmeralda, amatista, aguamarina, jaspi, rodonita, malaquita i diamant. Alguns dels jaciments, com els de magnetita en Magnitogorsk, es troben ara casi agotats.[6][7]

Flora

Frut de mora dels pantans.

Els paisages en els Urales varien depenent de la latitut i la llongitut, en la seua gran majoria són boscs i estepas. La zona sur dels tossals Mughalzhar és semidesértica. Les estepas principalment es troben en el sur i surest dels Urales. Existixen les praderies en les zones inferiors de les ales de les montanyes poblades de varietats de trébols inclós el trébol montañés, ademés de Serratula gmelinii, roses salvages, grama de prat i Bromus inermis, que posseïxen una altura d'uns 60–80 cm. Numeroses terres estan dedicades al cultiu. En desplaçar-se al sur, les estepas ondulades són menys freqüents, més seques i baixes. Les ales pronunciades de les montanyes i tossals en la zona este dels Urales del Sur per lo general estan cobertes de roques. Les valls en rius estan poblats per sauces, àlbers i leguminosas com la caragana.[7]

Els paisages boscosos dels Urales són diversos, especialment en la zona sur. Les zones orientals són abundants en boscs de coníferes obscures de la taiga que després es transformen en boscs mixts i caducifolios en les zones al sur. Les ales orientals de les montanyes estagen bosquecillos dispersos de coníferes de la taiga. Els Urales del Nort es destaquen pels seus boscs abundants de coníferes, tals com avet de Siberia, pi siberiano, pi selvat, picea siberiana, picea comú i làrix siberiano, com també abedull comú i pubescente. Els boscs són més dispersos en els Urales polars. Mentres que en atres zones dels Urales creixen fins a elevació de fins a 1000 m, la llínea d'arbres no supera els 250–400 m en els Urales polars. Els boscs polars són baixos i es troben matisats en pantàs, líquenes, ciènages i arbusts. Abunden l'abedull nano, verdets i fruts de bosc (nabius, mora dels pantans, murtilla negra, etc.). La zona sur dels Urales posseïx un bosc de composició més diversa; ademés de boscs de coníferes abunden espècies d'arbres de grans fulls tals com el roure comú, arce real i om.[7] Els boscs vérgens de Komi en els Urales del Nort han segut designats Patrimoni de la Humanitat.

Fauna

Els boscs dels Urales estan habitats per animals típics de Siberia, tals com l'uapití, orso pardo, rabosot, llop, galima, gat cerval, farda i marta cibelina (solament en el nort). Ya que les montanyes són fàcilment accessibles, no existixen espècies específiques de les montanyes. En els Urales mijos, habita una rara mescla de marta cibelina i marta denominada kidus. En els Urales del sur, abunden el teixó i turón europeu. En els Urales Centrals i del Sur viuen reptils i amfibis com l'escurçó comú, sangrantanes i culebras. Entre les espècies d'aus que moren en la zona es troben l'urogallo, gall lira, grévol, cascanueces i cucos. Durant l'estiu, els Urales del Sur i Centrals són visitats per aus cantoras, tals com el rossinyol i papamoscas.[6][7]


En les estepas dels Urales meridionals habiten llebres i rosegadors tals com marmotas, fardes i jerbos. Existixen moltes varietats d'aus d'assut tals com cernícalos i busardos. Pocs animals habiten en els Urales polars, i els que ho fan són característics de la tundra i inclouen al rabosot àrtic, faisà de la tundra, lemino i reno. Les aus d'estes zones inclouen a l'aguililla àrtica, al muçol de les neus i la perdiu nival.[6][7]

Vore també

Referències

  1. ↑ Noah Webster (1823). Letters to a Young Gentleman Commencing His Education: To Which is Subjoined a Brief History of the United States (en anglés), Howe & Spalding, S. Converse, p. 101.
  2. ↑ Siegmund Jakob Baumgarten, Ferdinand Wilhelm Beer, Johann Salomo Semler (1760). A Supplement to the English Universal History (en anglés), E. Dilly, p. 145.
  3. ↑ Max Vasmer. «Topònim Ural», en el Diccionari etimològic de la llengua russa (rus).
  4. ↑ Ludmila Koriakova i Andrei Epimakhov (2007). The Urals and Western Siberia in the Bronze and Iron Ages, Cambridge University Press, p. 338. ISBN 0521829283.
  5. ↑ «Topònim Ural», en la Enciclopèdia Chelyabins (en rus).
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 «Montes Urales», Enciclopèdia Britànica en llínea.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 «Ural (geographical)» (en rus). Archivat des d'el original, el 18 de setembre de 2014. Consultat el 5 d'abril de 2011.
  8. ↑ 8,0 8,1 Geological Society of London (1894). The Quarterly journal of the Geological Society of London, The Society, p. 53.
  9. ↑ cf. (1845) The Geology of Russia in Europe and the Ural Mountains, John Murray.
  10. ↑ (2004) Russian Strategic Nuclear Forces, MIT Press, p. 70. ISBN 978-0-262-66181-2.
  11. ↑ 11,0 11,1 «Military reactors go on show to American visitors».New Scientist.Consultat el 8 de juliol de 2010.
  12. ↑ American Chemical Society (2006). Chemistry in the Community: ChemCom, Macmillan, p. 499. ISBN 978-0-7167-8919-2.
  13. ↑ Educational Foundation for Nuclear Science, Inc. (maig de 1991). Bulletin of the Atomic Scientists, Educational Foundation for Nuclear Science, Inc., p. 25.
  14. ↑ 14,0 14,1 D. Brown & H. Echtler. The Urals. In: R. C. Selley, L. R. M. Cocks & I. R. Plimer (eds.) (en anglés), Encyclopedia of Geology, Vol. 2. Elsevier, 2005. P 86-95.
  15. ↑ L. R. M. Cocks & T. H. Torsvik. (en anglés) European geography in a global context from the Vendian to the end of the Palaeozoic. In Gee, D. G. & Stephenson, R. A. (eds), European Lithosphere Dynamics. Geological Society, London, Memoirs, 32, 83–95.
  16. ↑ Victor N. Puchkov. (en anglés) «The evolution of the Uralian orogen». Geological Society, London, Special Publications, 2009; v. 327; p. 161-195.
  17. ↑ D. Brown et al. (en anglés): «Mountain building processes during continent–continent collision in the Uralides». Earth-Science Reviews, Volume 89, Issues 3-4, August 2008, Pages 177-195.
  18. ↑ Mary L. Leech. (en anglés) «Arrested orogenic development: eclogitization, delamination, and tectonic collapse». Earth and Planetary Science Letters 185 (2001) 149-159.
  19. ↑ Jane H. Scarrow, Conxi Ayala & Geoffrey S. Kimbell. (en anglés). «Insights into orogenesis: getting to the root of a continent–ocean–continent collision, Southern Urals, Russia». Journal of the Geological Society, London, Vol. 159, 2002, pp. 659–671.

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monts_Urales&oldid=1499978»