Bryophyta sensu stricto

Els verdets (L. 1751) o briofitas en sentit estricte (Schimp. 1876) són plantes no vasculars que presenten un cicle vital en alternança de generacions heterofásica i heteromórfica, en el qual el gametófito desenrolla gametangios, anteridios i arquegonios (arquegoniadas). Els arquegonios estan rodejats per una envoltura protectora de cèlules estèrils, i despuix de la fecundació el zigot desenrolla un embrió pluricelular (embriófito) alimentat per la cèlula mare. Es poden reproduir sexual o asexualment. La reproducció sexual es realisa en l'interior del arquegonio i l'asexual es realisa per mig de la fragmentació del gametófito, per gemació del protonema o a partir dels propágulos. Segons l'espècie alcancen una altura d'1 a 10 cm, encara que existixen algunes espècies de major envergadura.

Bryophyta sensu stricto

Verdet prop de Calatayut.Plantilla:On

Descripció

Verdet cobrint un mur de pedra.

Els verdets són briófitas, i són plantes no vasculars. Es distinguixen de les Marchantiophyta (hepàtiques) per les seues rizoides multicelulares. Atres diferències no són universals per a tots els verdets i totes les hepàtiques, pero la clara presència del «talle», més pròpiament cridat caulidio, carint de l'estructura d'un brot verdader, o de «fulls», en major precisió denominades filidios per la mateixa raó, clarament diferenciats, la carència de fulls profundament lobuladas o dividides en segments, i l'absència de fulls disposts en tres files, són característiques distintives d'un verdet.

Verdet cobrint gran part de l'empedrado i els arbres en un bosc tropical.

Són abundants i se'ls pot observar en qualsevol lloc; de tamany chicotet, creixen sobre els sostres de les cases, roques, parets, troncs dels arbres, en murs i en el sol, en llocs humits, ya que necessiten humitat per a la seua reproducció. Sobreviuen durant l'época seca, encara que al final d'esta presenten extrema marchitez; reverdecen en les pluges i es reproduïxen aprofitant eixes condicions.

Ademés de carir de sistema vascular, si be posseïxen elements celulars rudimentaris especialisats en la conducció de llacor, els verdets tenen un cicle biològic a on domina la forma del gametófito, és dir les cèlules de la planta són haploides la major part del seu cicle vital. El cos esporófito (el cos diploide) és de breu duració i dependent del gametófito. Açò està en contrast en el patró present en la majoria de les plantes superiors i la majoria dels animals. En les plantes vasculars, per eixemple, l'estructura pluricelular haploide està representada pel polen i el sac embrionari, mentres que la generació diploide és la planta visible.

Els verdets eixerciten un important paper en els ecosistemes en els que es troben, retenen l'humitat del sol i eviten la seua degradació, i ademés constituïxen un important refugi de chicotets invertebrats. La recolecció indiscriminada de verdets resulta molt agressiva per al mig i provoca importants danys en els ecosistemes. Per este motiu, deu portar-se a terme únicament per persones acreditades en els permissos necessaris.

Cicle de vida

La majoria de les plantes tenen una doble porció de cromosomes en les seues cèlules (diploide, és dir cada cromosoma existix conjuntament en un parell que posseïx la mateixa informació genètica), mentres que els verdets (i atres bryophytas) posseïxen un únic conjunt de cromosomes (haploide, és dir cada cromosoma existix en forma d'una única còpia dins de la cèlula). Existixen periodos durant el cicle de vida del verdet en els que posseïxen un conjunt complet de cromosomes apareados, encara que açò solament ocorre durant l'etapa d'esporófito.

Cicle de vida d'un verdet típic (Polytrichum commune).

La vida del verdet comença a partir d'una espora haploide, que germina creant un protonema, que és o be una massa de filaments o un talloide (pla i en forma de talle). Esta és una etapa de transició en la vida del verdet. Del protonema creix el gametófito ("portador de gamets"), que es diferencia en caulidios i filidos ('micrófilos'). Dels extrems dels caulidios o branques es desenrollen els òrguens sexuals dels verdets. Els òrguens femenins són cridats arquegonios i estan protegits per un grup de fulls modificats cridats perichaetum (plural, perichaeta). El arquegonio posseïx un coll pel qual s'esgola el material genètic masculí. Els òrguens masculins són cridats anteridios i es troben continguts per fulls modificats cridats perigonios.

Els verdets poden ser dioicos o monoicos. En els dioicos, els seus òrguens sexuals masculins i femenins són portats per diferents plantes gametófitas. En els monoicos (també cridats autoicos), existixen en la mateixa planta. En presència d'aigua, l'esperma res des de l'anteridio fins a l'arquegonio i té lloc la fecundació, que resulta en la producció d'un esporófito diploide. L'esperma dels verdets és biflagelado, és dir posseïx dos flagelos que li ajuden en la seua propulsió. Sense aigua, la fecundació no pot produir-se. Despuix de la fecundació, el esporófito inmaduro es desplaça a través del conducte de l'arquegonio. La maduració de l'esporófito dura entre tres i sis mesos. El seu cos està format per un llarc pedúncul, cridat bolet, i una càpsula coronada per una coberta anomenada opèrcul. La càpsula i l'opèrcul es troben a la seua volta protegits per una caliptra haploide que són els restants del conducte de l'arquegonio. La caliptra per lo general es desprén quan la càpsula alcança la madurea. Dins de la càpsula, les cèlules productores d'espores sofrixen meiosis per a formar espores haploides, a partir de les quals el cicle es repetix. En alguns verdets l'obertura de la càpsula es troba rodejada per un conjunt de dents cridades peristoma.

En alguns verdets es produïxen estructures verdes vegetatives, cridades gemes, sobre els filidios, que poden desprendre's i formar noves plantes sense la necessitat de recórrer al cicle de fecundació. Açò constituïx un método de reproducció asexual.

Vore també

• Centre Internacional d'Inventari de Verdets

Bibliografia

• Buck, William R. & Bernard Goffinet. (2000). «Morphology and classification of mosses», pp. 71-123. En Shaw, A. Jonathan & Bernard Goffinet (coordinadors), Bryophyte Biology. (Cambridge: Cambridge University Press). ISBN 0-521-66097-1.
• Decker, Eva L. i Ralf Reski (2007): «Moss bioreactors producing improved biopharmaceuticals.» Current Opinion in Biotechnology 18, 393-398.
• Gensel, Patricia G. (1999). «Bryophytes». En Singer, Ronald. Encyclopedia of Paleontology. Fitzroy Dearborn. pp. 197-204. ISBN 1-884964-96-6.
• Goffinet, Bernard; William R. Buck (2004). Systematics of the Bryophyta (Mosses): From molecules to a revised classification. Monographs in Systematic Botany. Molecular Systematics of Bryophytes (Missouri Botanical Garden Press) 98: 205–239. ISBN 1-930723-38-5.
• Frahm, Jan-Peter; Wolfgang Frey, J. Döring: Moosflora. 4., neu bearbeitete und erweiterte Auflage. Ulmer, Stuttgart 2004, ISBN 3-8001-2772-5 (UTB für Wissenschaft, Band 1250).
• Frahm, Jan-Peter: Biologie der Moose. Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg und Berlin 2001, ISBN 3-8274-0164-X.
• Kodner, R. B.; Graham, L. E. (2001). «High-temperature, acid-hydrolyzed remains of Polytrichum (Musci, Polytrichaceae) resemble enigmatic Silurian-Devonian tubular microfossils». American Journal of Botany 88 (3): 462-466. doi:10.2307/2657111. http://www.amjbot.org/cgi/content/abstract/88/3/462.

• Reski, Ralf i Wolfgang Frank (2005): «Moss (Physcomitrella patens) functional genomics – Gene discovery and tool development with implications for crop plants and human health». Briefings in Functional Genomics and Proteomics, 4, 48-57.
• Whitcher, Steve (1996). «Moss Control in Lawns.» Gardening in Western Washington. Washington State University.
• «The genome of the moss Physcomitrella patens reveals evolutionary insight into the conquest of land by plants». Science, ed. on line 13/12/2007.
• Thomas, B. A. (1972). «A provable moss from the Lower Carboniferous of the Forest of Dean, Gloucestershire». Annals of Botany 36 (1): 155-161. ISSN 1095-8290.