Geografia d'Europa

Geografia d'Europa

Europa és el segon continent més menut del món, solament per darrere d'Oceania. Té una superfície de 10 359 358 km², lo que representa el 6,8% de les terres emergides. A finals de 2016 estava composta per cinquanta països, incloent Rússia i Turquia, encara que la major part dels seus territoris siguen asiàtics. La seua distància màxima de nort a sur és de 4300 km i d'est a oest de 5600 km. Se situa en el hemisferi nort. Està unit a Àsia, configurant una península dins de lo que es denomina Eurasia, i deu les seues característiques d'individualitat, ademés d'elements físics, a traces d'orde històric i humà.

Llimita en la mar per tres dels quatre punts cardinals. A grans traces, en el oceà Àrtic al nort, el oceà Atlàntic a l'oest i el mar Mediterrànea al sur, lo que evidencia una importantíssima influència oceànica donada la seua àmplia frontera formada per casi 38 000 km de costes i que, ademés, ho aplega a caracterisar com un de les seues traces físiques més importants, determinant el clima en la major part del continent. A l'est el seu llímit és continental i, segons la major part dels geógrafos, ho situen al peu oriental dels monts Urales, el riu Ural, la cordillera del Caucas i el mar Negra fins a aplegar al mar de Mármara.

El continent es caracterisa també per posseir una gran part de terrenys massiços, a la que es contrapon una part molt més articulada, composta per illes i penínsules. Les illes representen el 8 % i les penínsules el 27 % d'Europa. El contorn d'estes illes i penínsules és molt divers i accidentat per la gran extensió de les seues costes.

Evolució de la llimitació

El concepte geogràfic d'Europa, prové d'un significat consensuat que comprén la "europeidad", ha tingut molts i diversos significats a lo llarc de l'història. Han segut debatudes les seues fronteres físiques a la parell que el seu concepte polític i cultural associat a l'idea d'Europa. Durant 2500 anys ha segut un àrea dividida i disputada. A pesar de les diferències es varen intentar establir objectius precisos per a l'entitat europea en la finalitat de conseguir certa homogeneïtat dins de l'heterogeneïtat del continent.

En l'expansió del Imperi romà va nàixer l'idea de civilisació romana que unia Europa; més vesprada la Cristiandad va prendre gran importància com a element formatiu de la consciència europea. Ya en el XVI la Renaixença proporcionaria l'optimisme necessari per a la formació d'un model modern d'Europa a escala mundial.

L'orige de la paraula aplega de la Antiga Grècia, pero no se sap en exactitut quàn es va escomençar a denominar Europa. La primera referència procedix de l'obra d'Heródoto, que presta molta atenció a la divisió tripartita/tripartida del món de l'época (s. V a. C.). Esta divisió era «Àsia», «Líbia» i «Europa», encara que Heródoto no coneix el seu orige. Esta divisió del món va ser per sí mateixa una construcció europea.

Els antics contrasts entre Europa i Àsia queden ejemplificados per Heródoto en les seues descripcions de les guerres entre grecs i perses (guerres mèdiques) i, provablement, el sorgiment del concepte Europa tinga que vore en estos enfrontaments. Estes tesis argumenten entorn a símbols que apareixen en els informes de Heródoto entorn al seqüestre de la filla del rei de Tir en venjança pel primerenc atac a una de les seues possessions per mercaders fenicios (la filla es dia Europa). Paralela és la llegenda grega de Zeus, que s'enamora d'Europa, filla del rei fenicio de Tir. Zeus adopta la forma de bou per a raptar-la i dur-la a Creta a on procrearán tres fills que estenen l'estirp d'Europa pels territoris occidentals coneguts.

Una atra teoria, defesa per Deu Boer, és que la paraula Europa procediria d'una derivació d'una paraula fenicia traduïda com la terra de la vespradeta (provablement els fenicios, en viajar a l'oest, veen cóm s'anava allargant la vespradeta mida que navegaven si embarcaven vesprada de les metròpolis fenicias), lo que indica que este concepte procediria d'Àsia. Tan solament queda clar que en l'entorn mediterràneu sorgix la civilisació. Europa és una idea grega destinada a individualisar perfectament on sorgix la seua civilisació d'Àsia. Ademés volien que este concepte definira a un món nou. En la civilisació romana, esta idea continua, traslladant-se el núcleu central a la península itálica. El cristianisme realisa una unificació religiosa, i en poc temps s'identifica als territoris occidentals en la religió cristiana i comença a donar-se el contrast entre occident cristià i orient islàmic. Europa es va concretar més des del punt de vista religiós que geogràfic durant la Edat Mija.

Els alvanços cartogràfics de el XVIII i de el XIX permeten delimitar millor les fronteres; ademés, la geografia va començar a donar-se com a disciplina científica i en l'época dels descobriments Europa està molt ben coneguda i consolidada, pero s'inicia un procés d'europeización associant l'idea d'Europa en progrés.

Sorgix una atra problemàtica, la de que atres territoris de cultura occidental d'Amèrica i Oceania podien ser europeus també, ya que estan units a la cultura europea i al progrés, entenent-se que Europa no és solament una realitat física, sino també una realitat social.

Linwin comenta que Europa és una idea política i apassionada en l'actualitat. El pes geogràfic és molt important pero el cultural és encara major, ya que és lo que en realitat li dona autèntica unitat. Europa es caracterisa per la diversitat d'idees que engendra el seu concepte. L'idea d'Europa en l'actualitat està molt lligada a l'idea política, representada actualment per la Unió Europea.

Història geològica

Foto satelital dels Alps. Estos es varen formar en el Cenozoico o Terciario.

L'activitat orogénica ha molejat el continent europeu, contribuint a la disposició actual de costes, rius, cadenes montanyoses i atres accidents geogràfics. Els principals periodos geològics que han actuat sobre el sol europeu són:

• Precámbrico o era arcaica (4500-570 m. a.): durant este periodo varen aparéixer els primers núcleus emergits. Els materials més representatius eren roques cristalines formades essencialment per roques ígneas i metamòrfiques.
• Paleozoico o era primària (570-230/215 m. a.): una de les principals particularitats és que tenen lloc dos fases orogénicas, la caledoniana a principis i la herciniana a finals. Els tipos de roca són granítiques i gneis, ademés de quarsita i, en menor proporció, areniscas i calcàrees. Són els materials del zócalo antic.

• Mesozoico o era secundària (230/215-70/60 m. a.): era de calma tectónica a on tindrà lloc l'acumulació de sediment, tant en les depressió de relleus orogénicos com a conseqüència de la seua erosió, com en les fosses oceàniques. Estos sediment es transformaran en un atre tipo de roca. Per això les roques més importants són les calcàreas, com a conseqüència dels sediment marins, i les margas, argilas i areniscas com a conseqüència de l'erosió de les existents.

• Cenozoico o Terciario (70/60-3 m. a.): existència de l'orogènia alpina, que és la responsable de la configuració de les cordilleres actuals. Esta tectónica alpina va possibilitar l'existència de relleus molt jóvens com a resultat del plegament dels materials que es varen depositar en el mesozoico. La seua força orogénica també aplega a influir a materials plegats i transformar les orogènia anteriors.
• Cuaternario (3 m. a.-actualitat): tenen lloc les glaciacions; també s'instala la ret fluvial i menuts moviments tectónicos.

Relleu

Topografia d'Europa.

Europa és el continent en més territori pla, en una altura mija de 230 metros. La màxima expressió d'estes planicies és la gran planura europea, que s'estén 2000 km des de les costes atlàntiques franceses fins als monts Urales, la frontera física en Àsia. Els punts més alts són el mont Elbrus (Rússia) en l'Europa oriental (5633 m), el Shkhara (Geòrgia) (5204 m) i el Mont Blanc (Itàlia/França) en l'Europa occidental(4807m)

Entre els golfs d'Europa destaquen el golf de Viscaya (França-Espanya) i el golf de Botnia (Suècia-Finlàndia). Els estrets europeus més importants són el Pas de Calais (França-Gran Bretanya), el de Gibraltar (Espanya-Marroc), el de Dardanelos (Turquia), el del Bósforo (Turquia), el de Mesina (Itàlia), el d'Oresund (Dinamarca-Suècia), etc.

Les seues principals penínsules són la escandinava, ibèrica, itálica i balcànica, ademés de les penínsules de Kola (Rússia), Jutlandia (Dinamarca), Bretanya (França) i Crimea (Rússia).

Les seues principals illes són:

1. Gran Bretanya, en més de 218 000 km², és part del Regne Unit.
2. Islàndia, en més de 103 000 km², constituïda com a República d'Islàndia.
3. Irlanda, en més de 84 000 km², la major part del qual pertany a la República d'Irlanda i la porció nort-oriental al Regne Unit.
4. Sicília, en més de 25 000 km², és part d'Itàlia.
5. Cerdenya, en més de 24 000 km², és part d'Itàlia.
6. Còrsega, en més de 8700 km², és part de França.
7. Creta, en més de 8300 km², és part de Grècia.
8. Selandia, en més de 7500 km², és part de Dinamarca.
9. Eubea, en més de 3900 km², és part de Grècia.
10. Mallorca, en més de 3600 km², és part d'Espanya.
11. Fionia, en més de 3400 km², és part de Dinamarca.