Kanato de Siberia

El Kanato de Siberia va ser un kanato túrquico en la posteriorment Siberia russa.^[1]

A lo llarc de la seua història, els membres de les dinasties Shibanida i Taibugida a sovint es disputaven entre sí el govern del Kanato;^[2] abdós tribus rivals eren descendents patrillinials directes de Gengis Kan a través del seu fill major Jochi i del quint fill de Jochi Shayban (Shiban) (fallit en 1266). La zona del Kanato havia format partix integrant del Imperi mongol, i més vesprada va quedar baix el control de la Horda Blanca i l'Horda d'Or donen el periodo 1242-1502.

El kanato de Siberia contava en una població ètnicament diversa de pobles túrquicos - tàrtars siberianos i varis pobles urálicos, entre ells el Khanty, el Mansi, Nenets i el Selkup. El janato de Sibir va ser l'estat musulmà més septentrional de l'història documentada. La seua derrota a mans de Yermak Timofeyevich en 1582 va marcar l'inici de la conquista russa de Siberia.

Història

La zona estava habitada originalment principalment per pobles samoyedos i ugrios.^[3] Històricament, els ugrios^[4]^[5] o ugors eren els antepassats dels pobles khanty i mansi del districte autònom khanty-mansi de Rússia. El nom a voltes també s'utilisa en un context modern com a terme genèric per a estos dos pobles, antigament cridats "finlandesos ugrios".^[6]

L'història del kanato escomença en l'assentament de tribus turcomanas kirguisas baixe el liderage del kan Inal en les zones orientals de lo que després seria el kanato. Siberia passaria a domini del clan Jochi, i a través d'ells a la Horda d'Or.

El Kanato de Siberia va ser fundat en el XV, despuix de l'afonada del Imperi de l'Horda d'Or de la casa dels Jochi. La capital original dels kanés va ser Chimguí-Turá (l'actual Tiumén). El seu territori comprenia del riu Yeniséi als Urales, i des del oceà Àrtic a les estepas meridionals banyades pel riu Irtish i el Ishim.

Independència

Shiban Kan, germà de Batu Kan, va anar el primer, en els anys 40 de el XIII en controlar este territori dins del Imperi de l'Horda d'Or.^[3] En esta part de l'imperi el poder es transferia de pare a fill, de modo que en l'ocàs de l'Horda, els desdendientes de Shaybán i d'un atre lloctinent de Gengis Kan, el kan On, es varen trobar al mando d'un kanato independent.

El primer kan va ser Taibuga, descendent del kan On (mort cap a 1450), que no era de la casa de Borjigin, el clan de Gengis Kan. Va ser succeït pel seu fill Joja o Hoca, i este a la seua volta pel seu fill Mar. La base del seu comerç era l'exportació de pells cap a tota el Àsia Central

El domini taibúguida sobre la regió entre el riu Tobol i el curs mig del Irtysh no estava sense disputa. Els shaybánidas, descendents de Jochi, reclamaven freqüentment l'àrea com de la seua propietat. Ibak Kan, un membre de la branca més jove de la casa shaybánida, va eliminar a Mar i va posar lloc a Chimgi-Tura. El net de Mar, Muhammad, va derrotar des dels territoris orientals prop del Irtysh a Ibak en batalla en 1493, en lo que va restaurar la dinastia Taibúguida. Muhammad va desplaçar la capitalitat a Kashlyk (Qashliq) (també cridada Iskar o Sibir), a la vora del Irtysh.

Relacions en Moscou

La conquista russa de Kazán, en 1552, va forçar a Yadigar, kan taibúguida de Siberia, a buscar relacions amistoses en Moscou. Envia en 1555 emissaris a la nova potència demanant protecció, ya que d'un atre modo l'enfrontament era inevitable. També devia témer les invasions periòdiques dels pobles túrquicos, kazakhs i kirguises. Este kan seria depost pel net de Ibak, Kuchum, despuix de varis anys de lluites (1556-1563). En 1571, es nega a pagar tribut a Rússia, aliant-se en el Kanato de Crimea.

Kuchum va intentar acometre vàries reformes, com convertir als tàrtars siberianos, principalment chamanistas, al islam.^[7] Aixina li demana al kan de Bujará, Abdullah, que envie religiosos musulmans a Iskar. En este canvi, que conseguira impondre en massa en les ciutats pero a penes en els rius Irtysh i Obi, o en el Altái, s'inicia l'obertura d'escoles, enalzando l'escolarisació.

Els Stróganov

Artícul principal → Stróganov.

Els Stróganov, que havien conquistat la zona entre el riu Chusovaya i els Urales, montant el sistema de defensa i fortalees, varen aplegar a la zona. Kuchum, veent l'amenaça que eixos preparatius consistien per al seu govern, va atacar als llocs comercials dels Stróganov en la zona, #lo que va conduir a la construcció de fortificacions en els rius Tahchi i Tagil, i la formació d'unitats mercenàries compostes per natius de la zona i per cosacos, com l'expedició del cosaco Yermak Timoféyevich contra el kanato.

La primera conquista de Siberia

Artícul principal → Conquista del kanato de Siberia.

El cos d'expedició rus estava compost principalment per cosacos. Ells es trobaven enquadrats en la força dels Stróganov que provenien de les terres del curs baix del riu Don i s'auto abastien per mig de la rapa a les caravanes i a les terres propenques al seu campament. Derrotats i dispersos a mitats de el XVI vagaven alguns centenars per la estepa russa fins a la vall del Kumá, afluent del riu Konda, a on es preparava la vanguarda russa. Al front d'ells es trobava Yermak.

Les tropes de Yermak varen escomençar les seues razzias travessant els Urales per a aplegar a les ciutats principals, seguint el curs dels rius de Siberia. Armats en fusils, els 5000 hòmens, incursionaron en el kanato en 1578, 1579, i 1580. En esta última ocasió es va aplegar a la ciutat de Chimgi-Turá, l'antiga capital, a on, sorprés per l'hivern, monta el seu campament. El kan Kuchum decidix llavors atacar a les tropes enemigues ya que es troben llunt de les fortificacions del Kuma.

Es troben a finals de primavera de 1581, prop del poble de Bava Hasar, durant la batalla cinc dies durant els quals els eixèrcits del kanato, en superioritat numèrica pero mal armat, és derrotat per Yermak. Kuchum intentaria en dos ocasions més impedir el pas dels cosacos cap a la capital, que entre tant havien vist descendit els seus números a 550 hòmens, encara que de manera infructuosa (pese a haver-se fet en dos peces d'artilleria -no tenien personal capacitat per a utilisar-les). Grups de janty varen combatre també a les tropes, pero l'absència de coordinació en l'eixèrcit del kanato va fer que tingueren que tornar a les seues terres d'orige. Despuix de la batalla de Chuvash, Kuchum fuig de la capital el 25 d'octubre de 1582, i al dia despuix els cosacos entren en Iskar.

Veent que tenia molt pocs hòmens, Yermak solicita al sar Iván el Terrible el poder administrar la regió per conte del sar, demanant perdó pels crims comesos com a cap dels cosacos en les planures del Dò. Iván IV accedix i mana fer sonar totes les campanes de Moscou per a celebrar la nova anexió.

La resistència tártara i l'independència de Rússia

Les tropes de Yermak, que fins a eixe moment no havien segut derrotades, no estaven encara en situació de controlar el territori, aparte de les afores de Isker. Les tribus tártaras, partidàries del sobirà depost varen escomençar a reorganisar-se entorn a la figura del germà d'est, Muhammed Kul, qui va iniciar una guerrilla sanguinària contra les tropes d'ocupació, rebujant el trobar-se en camp obert pero fent incursions contínues en la ciutat controlada pels cosacos. Tal situació es va mantindre fins que un tàrtar desijós d'agradar a Yermak li va revelar el lloc a on s'amagava Muhammed Kul, permetent el seu captura i infligiendo un fort colp a la resistència.

Despuix de tals acontenyiments, el kan Kuchum va ser abandonat per moltes tribus bàrbares, recolzant en el seu lloc a Bekbulat, nebot de Yadigar. Les dos faccions varen iniciar una cruenta lluita entre elles, permetent als cosacos mantindre les seues pròpies posicions fins a l'arribada de reforços russos en novembre de 1583.

A pesar dels nous soldats, les situació devé crítica a causa d'un fort atac del autoproclamado kan de Sibir Bekbulat a la ciutat de Isker, rebujat en gran dificultat per les tropes russes. En març de 1584, la guerra va causar hambruna en la ciutat i epidèmies entre els soldats. En agost d'eixe any, Yermak, en efectuar en alguns cosacos una partida fòra de la ciutat, va ser assessinat per les tropes de Kuchum.

En enterar-se de l'acontenyiment, Glújov, governador de Sibir nomenat pel sar, no estima oportú el conservar la ciutat de Isker, que es trobava defesa per un reduït contingent compost per 150 hòmens entre russos i cosacos. El 15 d'agost es decidix la retirada del kanato. La capital va ser reocupada poques hores despuix per les tropes de Bekbulat, guiades pel seu fill Seyyid Ak.

El fi del kanato

Entretant, un contingent format per un centenar d'hòmens entrava pel nort sometent, en el curs alt del Irtysh a la tribu dels janty, sense pretendre encara reconquistar el kanato. Enterat de que Isker havia segut abandonada pels russos, el sar es va afanyar a formar un nutrit eixèrcit per a reconquistar la regió, utilisant una tàctica diferent. Els soldats russos, varen alvançar fins al riu Turá sense trobar resistència, fundant prop de l'antiga capital del kanato, Chimki-Turá, la ciutat fortificada de Tiumén, destinada a ser una cap de pont en el cor del territori enemic. En 1587, un nou grup de soldats aplega a la ciutat. Ací escomença la conquista definitiva de la regió, que es prolongarà fins a 1598 a causa de la guerrilla comandada pel vell kan Kuchum. Obligat en aquell any a presentar batalla en camp obert prop del riu Obi, les tropes del kanato varen ser derrotades definitivament, i el kan forçat a retirar-se cap a les terres de la Horda de Nogai (Kuchum moriria cap a 1600), acabant el kanato i passant les terres al control del Zarato rus.

Llista de kanes

Les dinasties Shibanida i Taibugida es disputaven freqüentment el poder en el Kanato de Siberia a través de varis mijos:

Reclamacions dinàstiques: Els Shibanidas basaven la seua llegitimitat en la seua descendència directa de Gengis Kan, mentres que els Taibugidas, encara que no pertanyien al clan Borjigin, controlaven efectivament el territori.
Conflictes armats: Abdós dinasties s'enfrontaven en batalles pel control del kanato. Per eixemple, Ibak Kan, un Shibanida, va eliminar al governant Taibugida Mar i va sitiar Chimgi-Tura.
Contraatacs i restauracions: Els Taibugidas conseguien recuperar el poder per mig de contraofensives. Muhammad, net de Mar, va derrotar a Ibak en batalla en 1493, restaurant aixina la dinastia Taibugida.
Canvis de capital: Els Taibugidas varen traslladar la capital de Chimgi-Tura a Kashlyk (també cridada Iskar o Sibir) en 1493, possiblement per a consolidar el seu poder.
Aliances externes: Algunes voltes, les dinasties buscaven respal extern. Per eixemple, el Taibugida Yadigar va buscar la protecció de Moscou en 1555, mentres que el Shibanida Kuchum es va aliar en el Kanato de Crimea en 1571.

Llista de kanes taibugidas

On
Taibugha
Khoja
Mar (assessinat per Ibak)
Obder (potser va morir com a presoner de Ibak)
Makhmet/Mamuq (va assessinar a Ibak)
Abalak (fill de Obder)
Aguish
Kasim (fill de Makhmet)
Yadiger (assessinat per Kuchum)
Bekbulat (germà de Yadiger i possiblement co-regente)
Seid Akhmat (reocupó Sibir despuix de la mort de Yermak, capturada pel Zarato de Rússia en 1588).

Llista de kanes shibanidas

Ibak Kan
Murtaza Kan
Kuchum Kan
Ali, fill de Kuchum (va tractar de reocupar Sibir despuix de la mort de Yermak),
Ishim (¿Asim?) fill de Kuchum (es va casar en una kalmyk i es va establir en el seu territori en 1620)

Cultura

El Islam era la religió professada del Kanato de Siberia; era la religió del Khan #gobernant de Tiumén i Siberia (Sibir). Es varen construir Grans mesquites, palaus i muralles fortificadas per la classe #gobernant tant en Tyumen com en Sibir.

L'Islam era professat no només pel Khan sino també pels Mirzas, que a sovint eren educats en famosos centres islàmics d'Àsia Central com Bujará i Samarcanda. No obstant, el chamanisme i atres creències tradicionals eren practicades per gran part de les masses. Alguns grups practicaven una forma d'Islam que incorporava elements del chamanisme.^[8]

Se sap que els principals Imans i Muftis del Kanato de Sibir varen tindre certa influència en Kazán i Samarcanda. El Kanato de Sibir va ser l'estat musulmà més septentrional de l'història documentada.

El Kanato de Siberia tenia àmplies conexions comercials en Àsia Central i el Kanato de Kazán.^[9]

Vore també

Referències

↑ Faizrahmanov G. l. Història dels tàrtars en Siberia occidental: des de l'antiguetat fins a principis del sigle XX. Kazán: tàrtar, kn. editorial, 2007. — 431 s. ISBN 978-5-298-01536-3
↑ Ishakov D. METRO. Estats turc-tàrtars sigles XV-XVI. — Kazán: Institut d'Història. sh. Mardžani AN RT, 2004.— Capítul 2 — C. 32.
↑ ^3,0 ^3,1 Malnom, Victor L. (2018). Siberia: Worlds Apart (en en), Westview Press, pp. 38. ISBN 978-0-429-97696-4.
↑ Balzer, Marjorie Mandelstam. The tenacity of ethnicity : a Siberian saga in global perspective, Princeton University Press, pp. 29-31. ISBN 978-0-691-00674-1.
↑ Kálmán, Béla (1988). «The history of Ob-Ugric languages», Denis Sinor (ed.). The Uralic Languages: Description, History and Foreign Influences, Leiden: BRILL, pp. 395–412. «D'esta manera els ugrios varen tindre que desplaçar-se cap al nort o canviar el seu modo de criança d'animals. Els antepassats dels obu-ugrios es varen dirigir cap al nort i varen alcançar les parts baixes i miges del riu Obi. Els antepassats dels hongaresos, en canvi, es varen dedicar a la crío d'animals.»
↑ Baynes, T. S., ed. (ed.): «"Finland" . Encyclopædia Britannica. Vol. IX (9th ed.).». Charres Scribner's Sons.. ««Entre els finlandesos ugrios es troben els vogules [...], els ostiacos [...] i els magiares d'Hongria»»
↑ Bukharaev, Ravil (2014). Islam in Russia: The Four Seasons, Routledge, pp. 256. ISBN 978-1-136-80800-5.
↑ Forsyth, James (1994). Una història dels pobles de Siberia: Russia's North Asian Colony 1581-1990 (en en), Cambridge University Press, pp. 25-27. ISBN 978-0-521-47771-0.
↑ "Siberian Khanate // Great Soviet Encyclopedia: in 30 volumes / Chief Editor A. M. Prokhorov. — 3rd ed. — M.: Soviet Encyclopedia, 1969—1978."

Bibliografia adicional

Forsyth, James. A History of the Peoples of Siberia: Russia's North Asian Colony 1581-1990. Cambridge University Press, 1992. ISBN 0-521-40311-1

Enllaços externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Kanato de Siberia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Faizrahmanov G. l. Història dels tàrtars en Siberia occidental: des de l'antiguetat fins a principis del sigle XX. Kazán: tàrtar, kn. editorial, 2007. — 431 s. ISBN 978-5-298-01536-3

[2] Ishakov D. METRO. Estats turc-tàrtars sigles XV-XVI. — Kazán: Institut d'Història. sh. Mardžani AN RT, 2004.— Capítul 2 — C. 32.

[:1-3] 3,0 ^3,1 Malnom, Victor L. (2018). Siberia: Worlds Apart (en en), Westview Press, pp. 38. ISBN 978-0-429-97696-4.

[4] Balzer, Marjorie Mandelstam. The tenacity of ethnicity : a Siberian saga in global perspective, Princeton University Press, pp. 29-31. ISBN 978-0-691-00674-1.

[5] Kálmán, Béla (1988). «The history of Ob-Ugric languages», Denis Sinor (ed.). The Uralic Languages: Description, History and Foreign Influences, Leiden: BRILL, pp. 395–412. «D'esta manera els ugrios varen tindre que desplaçar-se cap al nort o canviar el seu modo de criança d'animals. Els antepassats dels obu-ugrios es varen dirigir cap al nort i varen alcançar les parts baixes i miges del riu Obi. Els antepassats dels hongaresos, en canvi, es varen dedicar a la crío d'animals.»

[6] Baynes, T. S., ed. (ed.): «"Finland" . Encyclopædia Britannica. Vol. IX (9th ed.).». Charres Scribner's Sons.. ««Entre els finlandesos ugrios es troben els vogules [...], els ostiacos [...] i els magiares d'Hongria»»

[7] Bukharaev, Ravil (2014). Islam in Russia: The Four Seasons, Routledge, pp. 256. ISBN 978-1-136-80800-5.

[«Siberia»-8] Forsyth, James (1994). Una història dels pobles de Siberia: Russia's North Asian Colony 1581-1990 (en en), Cambridge University Press, pp. 25-27. ISBN 978-0-521-47771-0.

[:0-9] "Siberian Khanate // Great Soviet Encyclopedia: in 30 volumes / Chief Editor A. M. Prokhorov. — 3rd ed. — M.: Soviet Encyclopedia, 1969—1978."

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]