Anar al contingut

Samarcanda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sherdor madrasah 3.jpg
Samarcanda
Per a atres usos d'este terme vore Samarcanda (desambiguación).


Samarcanda[1] (Plantilla:Lang-uz, en ruso: Самарканд) és la segona ciutat més gran d'Uzbekistan, despuix de Taskent, tant en població, com a àrea i importància industrial.[2][3] És a la seua volta capital de la regió de Samarcanda. La Unesco va declarar a esta ciutat de 2700 anys d'antiguetat com Patrimoni de la Humanitat en l'any 2001, i va ser inscrita com Samarcanda - Encreuament de cultures.

S'han trobat evidències d'activitat humana en l'àrea de la ciutat des del Paleolític tardà, encara que no hi ha evidència directa de quàn va anar exactament fundada Samarcanda; algunes teories senyalen que va ser fundada entre els sigles VIII i VII abans de Crist. Prosperant des de la seua ubicació en la Ruta de la Seda entre China i el Mediterràneu, Samarcanda va ser una de les més grans ciutats d'Àsia Central.[4]

La ciutat és coneguda per ser un centre islàmic d'estudi acadèmic. En el XIV es va convertir en la capital de l'imperi de Timur (Tamerlán) i és el lloc del seu mausoleu (el Gur-i Amir). La mesquita Bibi-Khanym (una rèplica moderna) seguix sent un dels monuments més notables de la ciutat. El Registán va ser l'antic centre de la ciutat, la qual ha conservat cuidadosadament les tradicions dels antics oficis: brodats, brodats d'or, teixits de seda, gravat sobre coure, ceràmica, tallat i pintura sobre fusta.[5]

Història

[editar | editar còdic]

Samarcanda és una de les ciutats més antigues del món encara habitades. Donada la seua ubicació, va prosperar per estar localisada en la Ruta de la Seda entre China i Europa. Va aplegar a ser una de les ciutats més grans d'Àsia Central.

Prop de Samarcanda es troba el lloc arqueològic d'Afrasiab, ciutat precursora de Samarcanda que va ser fundada en el VII, Samarcanda va ser capital de la satrapía de Sogdiana baixe la dinastia aqueménida de Pèrsia, quan Alejandro Magne la va conquistar cap a el 329 a. C.. L'historiador grec de l'época imperial Arriano de Nicomedia descriu que l'ocupació d'esta regió no va ser tasca fàcil puix es va opondre tenazmente a ser somesa, ya que tenia fàcil defensa per la seua ciutadella com indica l'historiador romà Quint Curcio Rufo. Baixe el Imperi sasánida, Samarcanda va florir fins a tornar-se una de les ciutats més importants de l'Imperi persa.

Encara que la regió tenia llengua iraní, no va estar políticament unida en Pèrsia entre els temps d'Alejandro Magne i de la conquista musulmana de Pèrsia. Els grecs es referiren a ella com Maracanda. Durant la dinastia seleúcida va poder alcançar els 40000 habitants.[6] En el VI va ser part dels dominis d'un regne turc.

Al començ de el VIII Samarcanda va ser somesa a control àrap. Baixe el poder dels abásidas, s'obté el secret de la fabricació de paper a partir de la confessió de dos presoners chinencs capturats en la batalla del Tales en l'any 751. Açò va donar lloc a la primera fàbrica de paper en el món islàmic, que es va fundar en Samarcanda. L'invenció després es va estendre al restant del món islàmic, i d'ahí a Europa. De el VI a el XIII la ciutat va créixer i va aplegar a ser controlada pels köktürk, àraps abásidas, perses samaníes, turcs qarajánidas, turcs selyúcidas, karakitay, i jorezmitas.


Durant la Edat Mija, les ciutats d'Àsia Central com Bujará, Samarcanda o Merv[7] típicament contaven en una ciutadella (kuhandiz) ubicada en terreny elevat i que servia com a última llínea de defensa.[8] Després tenien la zona intramuros (sharistán) a on vivia la majoria de la població i es trobaven les principals edificacions.[9] Per últim, tenien els suburbis (rabad) que es trobaven fòra de les muralles.[7] Per llavors, Samarcanda es trobava en l'actual lloc arqueològic de Afrasiab, al nort de l'emplaçament actual, a on un canal li suministrava aigua des del sur.[10] Al nort tenia al riu Siab i contava en les portes de Nowbahar (a l'oest de la seua muralla), de Bujará (al nort), de Kesh (al sur) i de China (a l'est), malnomenades aixina perque d'elles eixien camins que duyen a eixos llocs.[11] Estes quatre grans portes del sharistán eren a l'este Bab al Sense (cap a China), a l'oest Bab al Nawbahar (que duya a un antic monasteri budiste) i al sur Bab Kabir o Bab Kishsh.[12]

La partix nort de la ciutat estava sobre un replanell[10] i contava en el gran palau dels abásidas i dos més menuts d'época omeya, una mesquita de el VIII[13] i una ciutadella alçada sobre una plataforma artificial.[10] Les capitals perses tenien un palau intramuros (andarun) i un atre extramuros (birun) conectats per #passera secrets.[14] La ciutadella contenia les oficines administratives (donar-al-imara) i la presó (habs). La ciutat interior també s'ubicava en terreny elevat i contava en cases d'argila i fusta i una sanga (jandak) formada en la terra extreta per a construir el seu mur. També disponia d'una plaça central (Ra'ix tak) per un aqüeducte subterràneu entubado en plom que permetia regar un extens sistema de jardins urbans atesos per zoroastrianos.[12] Al sur varen créixer suburbis a on vivien les classes populars.[10] Un mur exterior rodejava els suburbis i tenia huit portes; en eixa zona estaven la majoria dels bazarés, almagasens i caravasarés.[12]


L'época dorada d'esta urbs va ser durant els samánidas, que gràcies al desenroll dels sistemes de irrigación i convertir-se en el centre econòmic d'eixe regne,[15][16] va poder alcançar el mig milló d'habitants.[17][18][19] No obstant, dita estimació ha segut considerada una exageració.[20] Lo segur és que entre els anys 800 i 1000, Samarcanda va ser la major ciutat de Transoxiana.[21] Segons R. W. Bulliet, Isfahán, Ray, Nishapur, Merv, Bujará, Samarcanda, Balj i possiblement atres urbs superaven els cent mil habitants.[22] L'historiador Aiyub Palmer estimava que va poder alcançar els 120000 en la seua época d'esplendor, en el IX, basant-se en l'àrea que ocupava la seua shahristán,[23] mentres que el seu colega canadenc Maria Subtelny creïa que va poder tindre 100000 a 110000 habitants en el XII.[24] L'orientaliste rus Aleksandr Yakubovski creïa que durant l'esplendor dels karajánidas, les ciutats d'Àsia Central eren molt majors que les d'Europa, i algunes com Samarcanda varen superar els 200000 habitants en el X.[25] El seu colega i compatriota, Vasili Shishkin, reconeixia que no hi ha forma de saber la població de la Samarcanda medieval, pero considerant el grau d'edificació i extensió de la ciutat, podien ser 100000 a 150000 persones durant els sigles XI i XII.[26]


L'historiador rus Oleg Bolshakov va calcular la densitat demogràfica promig d'una ciutat d'Àsia Central de el VIII, equivalent a la seua àrea central (sharistán) en els sigles IX i XII.[27] L'arqueòlec rus Alfred Jalikov estimava que la ciutat tenia un àrea urbana de 219 hectàrees, pero si s'incloïen els seus arravals creixia fins a les 1500.[28] El seu colega, Aleksandr Kudriávtsev, estimava que la ciutat només comprenia 350 a 400 hectàrees.[29] En canvi, l'arqueòloga russa Svetlana Lunina creïa que el sharistán comprenia 65 hectàrees.[30] Veronika Voronina, una atra historiadora, creïa que el sharistán tenia 65 hectàrees i un rabad de 200 més un perímetro amurallado de 6 quilómetros.[31] En eixa época, la majoria de les ciutats no tenia un sharistán major a 15 hectàrees,[32] com la fortalea de Kafir-Kala, «Castell dels Infels», al sur de Samarcanda i que tenia 16 hectàrees.[33]

L'historiador rus Oleg Bolshakov va calcular la densitat demogràfica mija de les ciutats de la regió durant l'Edat Mija, encara que tenint en conte els distints nivells de desenroll urbà que podien existir en cada urbs.[34] Senyalava que les famílies típiques de l'Europa i Mig Orient medievals tenien uns 6 integrants segons Leopoldo Torres Balbas, qui va estudiar el tamany d'una família típica de l'época i ho va comparar a l'espai de les seues vivendes,[35] encara que reconeixia que els seus resultats són qüestionables.[36] Bolshakov va procedir a calcular la densitat de construccions per hectàrea, variable que considera la més important per a calcular la població. Per a això es basava en excavacions arqueològiques realisades en Panjakent, a on es varen detectar quatre tipos de cases: palaus de dehqan, cases molt adinerades, cases adinerades i pobres, sent estes últimes similars en àrea a les vivendes estudiades per Torres Balbas, #lo que ho du a acceptar la seua estimació.[37]

Respecte de cases més acomodades, estima que el número de sirvientes o esclaus eleva als habitants a 25 a 30 (palaus), 12 (cases molt riques) o 9 (cases riques),[27] sifres arbitràries i injustificades;[38] Bolshakov també reconeixia que Panjakent tenia un alt percentage de vivendes de gent rica sobre el total, #lo que la distinguia d'atres ciutats. Conclou que, en promig, hi havia 230 habitants per hectàrea, en un marge d'error d'un 30%, i basat en estudis arqueològics afirmava que Panjakent tenia el desenroll urbà típic d'una ciutat d'Àsia Central de el VIII, equivalent a la seua àrea central (sharistán) en els sigles IX i XII.[27] Respecte dels rabad (suburbis), no hi ha molta informació i només se sap que el seu creiximent no va ser continu, per #lo que és molt difícil supondre qualsevol número.[38]

En el cas de Samarcanda, alguns habitants del sharistán es varen desplaçar al sur de Afrasiad, que pronte va alcançar un desenroll urbà similar. Aixina, Bolshakov va estimar que tota Afrasiad (la part antiga de la ciutat) tenia una densitat de 150 persones per hectàrea, major que Bujará i menor que Panjakent (30000 a 35000 habitants). En els arravals del sur varen poder tindre una densitat menor,[39] 75[38] a 100 persones per hectàrea (40000 habitants) i els ubicats al nort i sur provablement no vivien més de 5000 a 10000 persones (els seus llímits són difusos). Ademés, varis llogarets es consideraven barris suburbans de la urbs (mahallas) perque estaven dins de l'àrea rodejada per les seues muralles (unes 9000 hectàrees) i els estima una densitat mija de 2 persones per hectàrea (unes 18000 persones). Aixina, Bolshakov va estimar que per a el X Samarcanda tenia 100000 a 110000 habitants.[39]


Segons el demógraf Tertius Chandler, l'urbs tenia més de 40000[40] a 75000 habitants en l'any 800,[41] 80000 en el 900,[42] 75000[43] a 80000 en l'any 1000,[44] 40000 en 1100,[45] 50000[46] a 60000 en 1150[47] i es va mantindre en eixos nivells fins a l'any 1200, en 60000[48][49] ú 80000[50] habitants. En 1210, la ciutat va quedar baix poder dels jorezmitas,[51] pero dos anys més vesprada va esclatar un tumult en que varen ser assessinats 8000 a 10000 jorezmitas que vivien en ella. En resposta, el sah Mohamed II va prendre la ciutat i va matar a 10000 locals en venjança;[52] per a conseguir alguns respals, el sah va fer construir la mesquita del Divendres.[10] De totes formes, per la seua importància política i econòmica, la va convertir en la seua nova capital en 1213-1214.[53]

El viager Rebuig de Tudela estimava que el número de judeus en la ciutat era de 50000 en 1170,[54] sifra considerada exagerada.[55] L'historiador francés Étienne de la Vaissière estimava l'àrea de tot l'oasis de Samarcanda en 3500 km²,[56] en una població de dos millons de persones en el X.[57]

Chandler use l'àrea aproximada que estimaven per a la ciutat intramuros (sharistán) per a calcular la població, estimada en uns 100 habitants per hectàrea. Cap a 980 estimava que els seus murs tenien una llongitut de 2 parasangas (11 km), envolent un àrea de 800 hectàrees i, per lo tant, 80000 habitants. En el XI, s'estima un mur de 8 km i un àrea urbanisada de 400 hectàrees, és dir, 40000 habitants. En 1497 els seus murs s'estimen en casi 10 km i un àrea urbanisada de 600 hectàrees, és dir, 60000 habitants.[55]


Va ser saquejada pels mongoles de Gengis Jan en 1220. Les fonts estimen que 50000 persones varen morir i 30000 varen ser deportats, només un quarto va sobreviure. Chandler va usar eixes senyes per a estimar que la població va passar de 106000 a 26000.[55] Samarcanda va sofrir una volta més un atre atac mongol liderat per Baraq Jan per a obtindre tesors per a pagar-li al seu eixèrcit. Despuix de vàries décades la ciutat es va recuperar d'estos desastres. En 1365 va tindre lloc un tumult contra el domini mongol. El periodo timúrida va ser el més significante per a Samarcanda, entre els sigles XIV i XV. En 1370, Tamerlán va decidir fer de Samarcanda capital del seu imperi, que s'estenia des d'Índia fins a Turquia. Durant 35 anys va construir una nova ciutat, poblant-la en artesans de totes les regions que havia capturat. Tamerlán es va guanyar fama d'sabio i generós, i Samarcanda es va convertir en el centre de la regió de Transoxiana. Durant este temps tenia una població d'al voltant de 150000.[58] Un sigle despuix dels viages de Marque Pol en la Ruta de la Seda, l'embaixador del rei castellà Enrique III, Ruy González de Clavijo va aplegar a Samarcanda en 1404, en l'intenció de crear una aliança en Tamerlán per a guerrear contra els turcs, pero la prematura mort de Tamerlán va frustrar estes intencions, aixina i tot totes estes experiències varen ser anotades per González de Clavijo en el llibre Embaixada a Tamorlán. Un barri de la ciutat rep el nom de "Madrit" en honor a esta expedició. No obstant, en 1450 havia decaigut a 75000 habitants.[59]


En el 1499 els uzbekos es fan en el control de Samarcanda. Cap al 1500 tenia una població de 60000 persones[60] i en 1575 50000.[61] Els shaybánidas sorgixen com els líders uzbekos de la regió. En el XVI, els shaybánidas traslladen la seua capital a Bujará i Samarcanda entra en decliu.


Despuix d'un assalt per part del rei persa, Nadir Sah, la ciutat va ser abandonada en el XVIII, al voltant del 1720. Des de 1784 Samarcanda va ser governat pels emirs de Bujará. En 1834 tenia a penes 8000 habitants, en 1870 30000[62][55] i en 1900 58000.[63]

La ciutat va passar a mans russes en acabant de que la ciutadella fora presa per una força baixe el coronel Aleksandr Abrámov en 1868. Poc despuix la menuda guarnició russa de 500 hòmens va ser sitiada. L'assalt va ser dirigit per Abdul Malik Tura, el fill major del Emir de Bujará, pero est va ser derrotat sofrint fortes pèrdues. Ascendit a general, Abrámov es va convertir en el primer governador del districte militar que els russos varen establir a lo llarc del curs del riu Zeravshan, en Samarcanda com a centre administratiu. La part russa de la ciutat va escomençar a construir-se a partir d'esta data, majorment a l'oest de la ciutat vella.

La ciutat es va convertir despuix en la capital del Óblast de Samarcanda en el Turquestán rus i va créixer en importància sobretot quan el ferrocarril Trans-Caspio va aplegar a la ciutat en 1888. En 1925 es va convertir en la capital de la República Socialista Soviètica d'Uzbekistan (RSSU), abans de ser substituïda en 1930 per Taskent, l'actual capital d'Uzbekistan. En 1939 Samarcanda tenia una població de 134346 habitants.

Geografia

[editar | editar còdic]

Samarcanda es localisa a una altitut de 702 m sobre el nivell mig de l'mar. La ciutat s'ubica 400 km al nort de la Cordillera de Pamir, en plena vall de Zarafshan.

Clima

[editar | editar còdic]

Conta en un clima mediterràneu (Csa, segons la classificació climàtica de Köppen) que voreja de prop en un clima semiárido, en estius calorosos i secs i hiverns relativament humits variables que alternen periodos de clima càlit en periodos de clima fret. Els mesos més calorosos de l'any són juliol i agost, en temperatures que alcancen i superen els 40 °C. La major part de l'escassa precipitació es produïx des de decembre fins a abril. El més de giner de 2008 va ser particularment fret i les temperatures varen baixar a -22 °C.[64]


Principals monuments

[editar | editar còdic]

Registán

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Registán.

Un dels paisages més fantàstics en l'Àsia central, que varen definir les regles bàsiques de l'arquitectura islàmica entre el mediterràneu i el subcontinent indi. La paraula Registán significa «lloc d'arena», ya que va ser construït sobre el llit sec d'un riu. Va ser el centre medieval de Samarcanda.

Es compon de tres grans madrasas que rodegen una gran plaça.

  • La Madrasa Ulugh Beg, situada en l'oest es va terminar en 1420 durant el govern d'Ulugh Beg i conté mosaics en temes astronòmics. Conté al voltant de 100 estudiants que ensenyen les ciències, la astronomia i la filosofia, ademés de la teologia.
  • La Madrasa Sherdar, situada en l'est es va completar en 1636 pel shaybánida Emir Yalangtush Bahadur com un reflex exacte de la Madrasa Ulugh Beg, en excepció de la decoració de dos rugientes lleons (o tigres) que desafien la prohibició de l'islam de representar sers vius.
  • La Madrasa Tilla-Kari, en el mig es va terminar en 1660 i conta en decoració dorada i un agradable pati. Construïda també pel monarca Yalangtush.

Mesquita Bibi Khanum

[editar | editar còdic]

Alguns sostenen que esta jagantesca mesquita en ruïnes va ser construïda per l'esposa de Tamerlán, Bibi Khanum, mentres est estava de campanya fòra de la ciutat. Segons una de les llegendes, l'arquitecte va caure enamorat d'ella i es va negar a completar el treball acordat a menos que li dar a ell. El bes va deixar una marca en ella i l'indignació de Tamerlán va ser tal que va manar buscar-ho, pero ya havia mort. No existix una font fiable que mencione a l'esposa de Tamerlán, que es coneixia pel nom de 'Bibi Khanum' (que lliteralment significa dòna-dòna o la reina de totes les dònes en persa).

En qualsevol cas, la mesquita, en la seua porta principal de més de 35 metros d'altura, és un dels més grans i grandiosos edificis en Samarcanda, tenia quatre minarets, el pati central estava enlosado en plaques de marbre i de ceràmica i rodejat per un corredor d'arcades en 400 columnes de marbre blanc coronades per cúpules. En la seua majoria es va derrocar en un terremot en 1897, pero ara ha segut restaurada pel Govern en la rajoleta original. Encara que hui encara impressiona per les seues desmesurades dimensions és solament una ombra de lo que va anar.

#Necròpolis Shah-i-Zinda

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Shah-i-Zinda.


El complex es basa en la tomba de Qutham ibn Abbas, un cosí del Profeta Mahoma que va dur el islam a esta zona i va ser decapitat pels infels en el moment de l'oració. Va sostindre Abbas per un milacre el seu cap en les seues mans, va descendir a un pou i allí va viure. El seu santuari és un dels edificis més antics en Samarcanda. L'enfocament de la tomba és una gran #necròpolis construïda sobre les ruïnes de l'antiga ciutat sogdiana. Les excavacions han demostrat que fins a la primera mitat de el XI esta ala de suaus tossals estava tota ella coberta de luxoses mansions, pròximes a la muralla. En la segona mitat del sigle comença la població de la ciutat a enterrar-se ací en les rodalies de la tomba. En els anys del govern de Tamerlán es va convertir en la #necròpolis de la dinastia timúrida, en més de vint mausoleus. Un dels mausoleus alçats en el XV, se supon que pertany al companyer d'Ulugh Beg, el famós astrònom Kazy Zadé Roumi; també es troben els mausoleus de la mare de l'emir Hussein, un dels millors generals de Tamerlán, el de la segona germana de Tamerlán, en una original cúpula; el mausoleu de Bouroundonk, general de Tamerlán que es distinguix per la seua sobrietat i demés persones de primera fila en la societat de Samarcanda.

Moltes persones consideren que és un dels més bells monuments en Samarcanda, pels seus bells taulells mayólicas de color blau verdoso.

Mausoleu Gur-i Amir

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Gur-i Amir.

Gur-i Amir significa en persa "Tomba del Rei"; és a on està enterrat el conquistador Tamerlán. És un dels monuments millor conservats de la ciutat; va ser restaurat per la URSS i actualment es troba en la seua situació primitiva.

El mausoleu és un octógono en un tambor cilíndric en l'interior coronat en una gran cúpula; l'exterior està recobert de mosaics en color blau verdoso. Baix de la cúpula estan les tombes, en la de Tamerlán en el centre rodejada d'atres cinc.

Ocupa un important lloc en l'història de la arquitectura islàmica com a precursor i model de les grans tombes d'Humayun en Delhi i del Taj Mahal en Agra, construïdes pels descendents de Timur, que varen dominar la dinastia mogol del nort de la Índia.

Les ruïnes de Afrasiab

[editar | editar còdic]

Al nordest es troba el lloc arqueològic de l'antiga Samarcanda (Maracanda) o Afrasiab. El Museu de Afrasiab té algunes #fresca sogdianos de el VII. Se supon que alberga la tomba de Daniel, el profeta del Antic Testament. L'edifici és llarc, baixe l'estructura en cinc cúpules, es troba un immens sarcòfec de 18 metros de llarc. Segons la llegenda, el cos de Daniel creix una polzada per any, d'ahí ve la llongitut de la tomba.

Observatori de Ulugh Beg

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Observatori de Ulugh Beg.



Ulugh Beg, net de Tamerlán, va anar provablement més famós com astrònom que com a #gobernant. Les seues obres sobre astronomia eren conegudes inclús en Europa. Entorn als anys 1420, Ulugh Beg va construir un immens sextant astronòmic de 3 pisos d'altura, un dels més grans jamai construït, en la finalitat de medir les posicions de les estreles en una precisió sense precedents. L'observatori va ser destruït deliberadament en 1449.

Els restants varen ser desenterrados en 1908 i el museu, que va ser inaugurat per les autoritats sovièticas en 1964, està ple de documentació de tots els temps i països relacionats en l'astronomia i Ulugh Beg.

Transport

[editar | editar còdic]

El Aeroport Internacional de Samarcanda és de gestió pública, és dir, està a càrrec del govern. Es troba a 678 metros sobre el nivell de la mar.

Les principals aerollínies que ho utilisen són: Domodédovo Airlines, el centre del qual d'operació està situat en Moscou; Rossiya, l'aerollínia en base en San Petersburgo; i Uzbekistan Airways, la companyia estatal naixcuda en 1992, sobre la que s'està negociant la privatisació en empreses de capitals russos.

Samarcanda dispon d'una important estació de ferrocarril que la conecta a atres ciutats uzbekas i d'Àsia Central. En 2011, es va obrir el primer ferrocarril d'alta velocitat Taskent-Samarcanda en Àsia Central. El tren d'esta via d'alta velocitat és Afrosiyob (modificació Talgo 250), en una velocitat màxima de 250 km/h. En setembre de 2015, el ferrocarril d'alta velocitat es va estendre a la ciutat de Qarshi i en setembre de 2016 a Bujará.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Real Acadèmia Espanyola, Diccionari panhispánico de dubtes, Samarcanda
  2. ↑ Geography, Climatic Condition. Samarqand. Consultat el 08/02/2008.
  3. ↑ «Uzbekistan: Provinces, Major Cities & Towns - Statistics & Maps on City Population». Citypopulation.de. Consultat el 23 d'agost de 2014.
  4. ↑ Guidebook of history of Samarkand", ISBN 978-9943-01-139-7
  5. ↑ Entsiklopediya turizma Kirilla i Mefodiya. 2008.
  6. ↑ Aperghis, 1999, p. 48.
  7. ↑ 7,0 7,1 Azad, 2018, p. 304.
  8. ↑ Ca, 2015, pp. 148-150.
  9. ↑ Ca, 2015, pp. 150-151.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Grenet, Frantz (2002). "Samarqand". Encyclopaedia Iranica Online.
  11. ↑ Grenet, 2004, p. 1044.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Pérez-Embid Wamba, 2016, p. 211.
  13. ↑ Grenet, 2004, p. 1052.
  14. ↑ Babaie, 2008, p. 80.
  15. ↑ Roudik, 2007, pp. 33-34.
  16. ↑ Barisitz, 2017, p. 82.
  17. ↑ Roudik, 2007, p. 34.
  18. ↑ Burlot, 1995, p. 87.
  19. ↑ Barthold, 1977, pp. 83, 88.
  20. ↑ Abu-Lughod, 1989, p. 184 (nota 12).
  21. ↑ Watson, 1983, p. 133.
  22. ↑ Bulliet, 2015, p. 325.
  23. ↑ Palmer, 2019, p. 58 (nota 2).
  24. ↑ Subtelny, 1993, p. 184 (nota 98).
  25. ↑ Yakubovski, 1933, p. 5.
  26. ↑ Shishkin, 1966, p. 32.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Bolshakov, 1973, p. 260.
  28. ↑ Jalikov, 1976, p. 56.
  29. ↑ Kudriávtsev, 1984, p. 131.
  30. ↑ Lunina, 1984, p. 21.
  31. ↑ Voronina, 1969, p. 185.
  32. ↑ Voronina, 1969, p. 186.
  33. ↑ Bolshakov, 1973, p. 6.
  34. ↑ Davidovich, 1979, p. 111.
  35. ↑ Bolshakov, 1973, p. 257.
  36. ↑ Bolshakov, 1973, p. 258.
  37. ↑ Bolshakov, 1973, p. 259.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 Davidovich, 1979, p. 112.
  39. ↑ 39,0 39,1 Bolshakov, 1973, p. 266.
  40. ↑ Chandler, 2013, p. 58.
  41. ↑ Chandler, 1987, pp. 70, 338, 467.
  42. ↑ Chandler, 1987, pp. 468, 537.
  43. ↑ Chandler, 1987, pp. 71, 338, 469.
  44. ↑ Chandler, 2013, pp. 59, 234.
  45. ↑ Chandler, 1987, p. 470.
  46. ↑ Chandler, 1987, p. 471.
  47. ↑ Chandler, 2013, p. 310.
  48. ↑ Chandler, 2013, pp. 234, 311.
  49. ↑ Chandler, 1987, pp. 72, 338, 472.
  50. ↑ Chandler, 2013, p. 232.
  51. ↑ Lococo, 2008, p. 62.
  52. ↑ Abazov, 2008, p. lix.
  53. ↑ Davidovich, 1992, pp. 136-137.
  54. ↑ De Tudela, 1918, p. 101.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 Chandler, 1987, p. 338.
  56. ↑ De la Vaissière, 2017, p. 808.
  57. ↑ De la Vaissière, 2017, p. 812.
  58. ↑ González de Clavijo, 1782, p. 190.
  59. ↑ Chandler, 1987, p. 477.
  60. ↑ Chandler, 1987, pp. 75, 338, 478, 514.
  61. ↑ Chandler, 1987, p. 480.
  62. ↑ Chandler, 2013, p. 234.
  63. ↑ Chandler, 1987, p. 497.
  64. ↑ Samarkand.info. «Weather in Samarkand». Consultat el 11 de juny de 2009.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
788-817.
1043-1069.ISSN 0395-2649.
167-217.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Samarcanda&oldid=676319»