Köktürk

Els Köktürk (proto-turc: 𐱅𐰇𐰼𐰰:𐰜𐰇𐰛; chinenc tradicional: 突厥; pinyin: tújué; Wade-Giles: t’ou-kiue; reconstrucció del chinenc mig: *duət̚-kʉɐt̚), senyalats també en ocasions com göktürk, varen ser una confederació de pobles nómades disseminats a lo llarc de les estepas orientals i el noroest de l'Àsia Central, que varen constituir un poderós Estat denominat jaganato Gökturk. Encara que el seu nom ancestral pot aparéixer baix el terme "türk" (𐱅𐰇𐰼𐰰), en la seua ascensió i consolidació, la confederació nómada prendria la nomenclatura "göktürk", traduïda com a Turcs Celestials basada en total seguritat en una adherencia ferma i irresoluble al mandat del seu únic deu: Tengri, el «Deu-Cel». Este mandat, llegitimat pel seu propi oreig com elegit celestial, és un element visible ya en atres dinasties nómades anteriors als göktürk, mantinguda de fet en el seu moment i fins a la màxima extensió pels propis rouran, sent els göktürk tan sol una atra confederació més en perpetuar esta llarga i dilatada tradició. A pesar de que esta "religió tradicional" vinculava les seues tradicions directament al pensament més arcaic i ancestral, ademés d'erigir-se com una verdadera religió monoteista, no varen dubtar en acceptar en el seu moment a monges budistes, trànsfugues i misionero maniqueos i inclús als cristians nestorianos.

Baixe la fèrula de Bumïn Jagan (m. 552) i els seus fills, els göktürk varen succeir als rouran com a principal potència de la regió i varen establir el Primer Jaganato Türk (552-581), que es va expandir ràpidament fins a dominar enormes territoris en Àsia central. Varen ser el primer poble de llengua túrquica que es va denominar a sí mateixa políticament «türk». El terme türk es traduïx en la seua pròpia llengua com a «forta», mentres que el nom chinenc tūjué prové provablement del plural per a l'anterior terme, «türküt» (tenint en conte que en l'antic turc, la forma plural s'obtenia afegint el sufix «-üt»). Segons les fonts chinenques, els göktürk es mantenien baix el govern de la xìng dels Āshǐnà (阿史那).

Els göktürk varen mantindre una intensa relació en vàries de les dinasties assentades en el nort de China, i durant llarcs periodos varen eixercir un control considerable sobre el lucratiu comerç de la Ruta de la Seda. El Primer jaganato es disgregó cap a 581 en vàries regions independents, desembocant progressivament en la seua desaparició a mans dels Tang, fins a un intent de Segon Jaganato per obra de Elter, perdurant tan sol este últim fins a l'any 744, encara que va conseguir conservar la major part de les regions de la estepa oriental sostingudes per les seues ancestros.

La creació d'este Jaganato va significar un pas decisiu en l'expansió dels pobles túrquicos cap al Turquestán occidental i inclús més allà de lo que els seus anteriors amos rouran havien conseguit: l'expansió a l'oest més extrem, repoblant i aplegant en onades contínues fins al sigle IX cap a les estepas occidentals (també cridades estepas pónticas o estepas russes). Esta forta expansió, que no s'havia produït de nou des de l'eclosió escita (sigle IV a.C.), es traduiria posteriorment en una debilitat inherent que faria que els göktürk anaren finalment reemplaçats per un atre poble de la branca túrquica i un dels seus teòrics vassalls: els uigur.

Història

Els orígens llegendaris del clan Āshǐnà

El territori més antic i conegut en el que varen començar a establir la seua àrea d'assentament continuat, s'enfocava entorn al sur del massiç de Altái, a l'oest de l'actual Mongòlia. No cal oblidar que els köktürk són eminentment un poble nómada, en lo que esta àrea d'assentament solament seria una circumscripció temporal sobre la que les fonts chinenques els ubiquen en el sigle VI d.C., havent residit en total seguritat en atres regions de l'oest de les estepas orientals, a on pogueren sostindre i aprofitar les zones més fèrtils per a la seua ganaderia, clau del sustente en la vida nómada. A pesar d'esta naturalea inherent, les fonts chinenques els senyalen en un primer moment com una branca vassalla dels rouran (柔然), complint una tasca específica: són els duàn nú (鍛奴), és dir, "esclaus ferrers".

La llegenda que conta el seu orige és la següent:

...Els tūjué, eren una branca separada dels xiōngnú, [sent també] el seu xìng la família Āshǐnà, aplegant a ser una tribu independent [d'atres]. Posteriorment, l'estat veí va aplegar a destruir-los, aniquilant casi al complet al clan. Hi havia un chiquet, que tenia dèu anys, [el qual va acabar] trobant-se en els soldats, [els qui per] la seua tendra edat, no varen soportar l'idea d'eixecutar-ho, per #lo que únicament [li varen tallar] els peus, per a abandonar-ho posteriorment en mig d'un llac i pastura. Hi havia una lloba que [ho va trobar], alimentant-ho de carn, fins a posteriorment, mantindre relacions en la lloba, quedant-se posteriorment encinta. Per una atra part, quan el Wàng va escoltar que el chiquet encara seguia en vida, va insistir en enviar [als seus hòmens] per a eixecutar-ho. Llavors, la lloba va vore els enviats [aproximar-se], en l'intenció d'eixecutar als llops [i al chicon]. En eixe moment, la lloba va escapar a l'estat de Gāochāng, depositant-los [sobre] les montanyes del noroest. Al fondo de la montanya, es trobava una cova, trobant-se en l'interior i a lo llarc del sol, una herba exuberante, la qual s'estenia de forma curvada a lo llarc de varis centenars de lǐ, comprenent en el seu conjunt les quatre ales de la montanya. La lloba [i la seua família] es varen ocultar en el centre de la montanya, aplegant a donar a llum dèu varons. [Quan] estos dèu varons varen créixer, varen eixir [de la cova], confiant en prendre esposes i deixar-les en cinta de manera que, com a conseqüència, posteriorment varen prendre [tots ells] un únic xìng, «Āshǐnà». Els seus fills i els seus nets varen ser educats en les seues costums, aplegant gradualment a reunir varis centenars de famílies...

L'explicació general d'este mit és heterogénea i s'ha erigit com un foc de debat intens entre diferents orientalistes, turcólogos i sinólogos. Si seguim l'alvertent esgrimit per alguns acadèmics, indubtablement la primera part del mit correspon a un arc indoeuropeo. De fet, este arc dramàtic i la supervivència del refillol, és senyalada sigles abans en les fonts chinenques per als Wusun (sigle II a. C.). De la mateixa manera que els köktürk, els wusun també protagonisen en l'actualitat un intens debat entorn al seu orige real, sent catalogats per alguns autors com a nómades indoeuropeos, potser pertanyents a la branca irania. En el mit wusun, una volta més un chiquet és salvat de l'atac destructiu d'una tribu enemiga, permaneixent criat en tot moment per una lloba i un cuervo. Indubtablement, este mit primigeni va ser el precursor de la posterior versió köktürk, al mateix temps que guarda inclús una decisiva rodalia en el famós mit mediterràneu de Rómulo i Rem, els mítics fundadors de Roma que varen ser alimentats, també, per una lloba.

Encara en els dubtes sobre el seu verdader orige ètnic i la similitut en la versió mitològica de l'orige dels wusun, sí s'ha establit un tácito consentiment en els orígens més remots de la seua llengua, guanyant gran acceptació la tesis esgrimida que senyala l'utilisació de la llengua Tocaria A o agnea. Una llengua prestigiosa, demostrada pels restants i fragments llegats a lo llarc de la conca del Tarim en esta época. Un d'estos eixemples ho tenim en el compost túrquico at kü (nomene + glòria, renom) que passa per ser una còpia del compost agneo ñom klyu "nomene + glòria, renom" i, ademés, kü procedix de klyu. El terme túrquico išič (olla, cazuela de fanc) prové per sinécdoque del terme agneo *išäč "argila". D'esta manera i seguint esta hipòtesis, el agneo hauria segut utilisat decisivament per a la propagació del budisme entre les diferents branques túrquicas, traduint-se estos texts en agneo, llegant inclús els seus noms, títuls i atres referències decisives per a entendre encara més els escassos testimonis llegats de forma directa pels köktürk i els seus successors.

Sean o no un mer vehícul cultural d'un mit indoeuropeo, lo cert és que la particularitat de la llegendària eixida de tot un poble des de la gruta, és total i genuinamente köktürk, mai abans apareguda en la gestació de cap atra branca tribal entre les fonts chinenques, ni en cap atra analogia mítica llegada per cap atre poble fins a la data. Els köktürk tenien, de la mateixa manera que les diferents branques nómades de la estepa, un ancestro patrillinial procedent d'una figura animal, en este cas el llop. Este senyalat ancestro, va ser indicat entorn al sexe femení, de manera que com a lloba, poguera enllaçar-se en el supervivent de la terrible debacle sofrida per la tribu, sorgint aixina un mit que pot enllaçar-se en certa mida en el mit indoeuropeo.

La fundació i desenroll del Primer Jaganato

Cap al 552, tota la estepa oriental, junt en gran part de l'est de les estepas centrals, permaneixien baix el mandat de l'insigne sobirà dels rouran, el Jagan Yùjiǔlǘ Ānàguī (郁久閭阿那瓌). Autèntic supervivent i taimado sobirà, Ānàguī havia conseguit sobreviure a l'amenaça sempre potencial de les rivalitats internes en el sí de la seua pròpia família i contra la lluita activa d'algunes de les tribus més recalcitrantes al seu poder. A pesar d'això, anys arrere el líder de la bù (部) dels tujue, Bumïn, havia obtingut ya per a eixa época una gran prominència, unit al respal que li brindava l'estat de Xī Wèi (西魏), rival directe de Ānàguī al sur del seu Jaganato. Una volta Bumïn es va sentir lo suficientment forta com per a enfrontar-se al seu senyor, es va dirigir en els seus huestes i algunes de les tribus que havia somés anteriorment en nom dels rouran i ho va derrotar, espentant-ho al suïcidi despuix de la derrota i fent fugir en desbandada al sur a tota la xìng dels Yùjiǔlǘ. Esta, seria la primera gran victòria dels köktürk i la pedra base des de la que formarien la seua Jaganato. Un Jaganato que no obstant no va fundar Bumïn més que en el sentit teòric, ya que tan sol uns mesos més vesprada de la seua proclamació com Jagan, va fallir deixant tant les seues terres com les seues huestes entre la seua prole. Serien els seus fills els que s'encarregarien d'alçar el Jaganato i iniciar una nova era de domini en les estepas orientals. El seu fill, Muján (553-572) va aplegar al tro despuix de succeir al seu germà, Irksi (que tan sol va governar durant uns quants mesos), confiant el govern directe de tots els territoris occidentals a un dels seus propis tios paterns, Istämi. Esta delegació no va tindre en un primer moment naturalea alguna de convertir-se en una sòrt de diarquía, sino una obligada demarcació territorial i administrativa en mans d'un home de la pròpia família, ajudant aixina a sostindre l'autoritat de la xìng sobre estos terrenys tan alluntats del verdader epicentre de poder: les estepas orientals. La tasca de Istämi no va estar exenta de dificultat des de l'inici del seu mandat, ya que al començ va tindre que afrontar la rivalitat directa dels hefatalitas, també coneguts com Hunos Blancs. Conscient de la necessitat de trobar aliats, no va dubtar a l'hora de buscar un atac conjunt en els sasánidas de Cosroes I, a qui va entregar inclús a una de les seues pròpies filles, cimentant aixina l'aliança que duria a aniquilar en el 563 este poderós estat, fundat a mitan del sigle V d.C. Despuix de la victòria, els dos teòrics aliats es varen repartir lo que seria despuix el Turquestán rus, junt en l'estratègica i codiciada regió de Sogdia, no obstant no passaria molt temps sense que s'enfrontaren abdós parts, espentats el control directe sobre tota la regió de la Transoxiana. Plenament conscient de la necessitat de buscar aliats una volta més per a combatre a un enemic frontal, Istämi va enviar en 567 a un sogdiano en embaixada a Bizancio per a començar a establir relacions polítiques i comercials. A l'any següent, tindria lloc la famosa embaixada de Zemarcos (568). L'Imperi Romà d'Orient no obstant, va mantindre una postura de franca seguritat i fortalea en les seues fronteres orientals, aun cuando en algunes ocasions els propis sasánidas varen conseguir

fer certs colps estratègics de gran importància sobre ciutats i fortalees de la frontera. Encara en tot, la necessitat d'ajuda mútua entre Bizancio i els köktürk no acabaria per forjar-se fins a ya l'usurpació de Foques i la pujada al poder de Heraclio. Aixina mateix, este últim emperador aplegaria a oferir inclús a la seua pròpia filla com a garantia del recolze nómada en el seu atac contra el flanc oriental dels sasánidas, sent esta la primera menció d'entrega d'una princesa imperial bizantino a un sobirà nómada.

Per una atra part, en les estepas orientals Muján havia conseguit expandir i consolidar l'autoritat köktürk en fermea, aplegant la seua poder inclús a sometre a les díscoles branques tribals de les regions manchurianas, llegant un territori i poder incommensurables al seu successor, Taspar (572–581). Pel moment, l'autoritat i renom que s'alçava en mans del llegítim Jagan, feya que inclús les branques més alluntades en les estepas centrals, se someteren a la seua voluntat i reconegueren el seu liderage. No obstant i contra tot pronòstic, Taspar va començar a erosionar la seua pròpia sobirania, convertint-se al budisme i alluntant en part a moltes de les branques tribals que encara practicaven les seues religions i tradicions ancestrals, aixina com fent que atres pretenents pogueren atacar-ho esgrimint l'influència exógena que podia tindre l'adopció d'una religió estrangera sobre el Jaganato, máxime tenint en conte que el budisme es trobava en eixe moment en gran força i poder en tot el nort de China. El distanciament cap a la sagrada figura del Jagan es pronunciaria encara més en la conversió del seu germà i successor, Ϊšbara (581–587). En tals circumstàncies, #lo que ya s'aveïnava com una demarcació ya inevitable, es va traduir ademés en una usurpació de poders comesa pel Yabgu Tarduš, fill de Istämi. En un primer moment, Tarduš va oferir la seua llealtat a Taspar i al seu successor, Ϊšbara, no obstant va mantindre la suficient cautela d'esperar a poder arrebatar el control al Jaganato de les terres en les estepas centrals, terres de ric trànsit comercial, pastures de major abundància i conexió cap a les estepas occidentals sobre les que no dubtava ya en eixercir la seua pròpia influència, desafiant de forma directa al seu teòric senyor. Per una atra part, la dinastia Sui mantenia un propi interés en debilitar l'unió de totes les branques tribals köktürk i dels seus vassalls, per #lo que el Húangdì (皇帝) no va dubtar en recolzar inclús la traïció de Tarduš. Des d'este moment, la sobirania del Jagan es vorà ya fragmentada a lo llarc de les estepas centrals i orientals, existint a partir d'ara una dinàmica de lluita entre les dos parts, desesperades per mantindre una única i total sobirania sobre totes les branques tribals. A la llarga, esta seria la clau de la caiguda del poder köktürk, tal i com ya havia passat en els propis róurán.

Ϊšbara no solament tenia que lluitar contra els interessos d'un subordinat rebelat davant el seu mandat, sino que també devia fer front a la codícia i ambició dels seus familiars més directes: Apa, el seu propi germà, va aplegar a concertar una aliança entre les seues pròpies hueste i les de Tarduš, a fi d'esclafar al seu propi germà. Acorralat, el fi de Ϊšbara no aplegaria a consumir-se, tenint en conte l'ajuda decisiva prestada pels Sui, temerosos d'un poder de nou unificat en mans de Apa. A l'amenaça de Apa, va sorgir una atra nou problema per a la fortalea del Jaganato en les estepas orientals: Amrak, s'alça com un nou usurpador dins de la pròpia família va pretendre alçar-se en el poder. Encara en tot, abdós usurpadores aplegarien a ser derrotats cap al 587. Una derrota que no obstant no va salvar de la fractura definitiva al propi estat, ya que Tarduš, encara sent al mateix temps derrotat en les seues aspiracions del control absolut de les estepas, va conseguir mantindre el poder en el seu centre neuràlgic de mandat (estepas centrals) i va instaurar al mateix temps una verdadera dinastia llegitimitat pel poder que li otorgava la seua pròpia pertinença a la xìng Āshǐnà. En un moment d'evident control suprem, queda reflectida inclús la referència otorgada en les fonts gregues, que nos informen d'una embaixada a Constantinopla en la que s'erigia com el «...Gran sobirà de les Sèt Races i Senyor dels Sèt Climes...». Quedava en açò iniciada una marcha separada d'abdós branques tribals a partir de la mort de Tarduš, en el 599. Ϊšbara seria succeït per la seua banda per la seua pròpia llínea hereditària. En això, es conten fins a sis successors directes en el càrrec, fins a Illig (620), que s'erigiria com l'últim dels Jagan sobirans en el Primer Jaganato Köktürk.

Per la seua banda, la dinastia Sui, que havia conseguit la primera reunificación de tota Zhōngguó (açò és, China), no va conseguir no obstant sostindre el seu poder lo suficient com per a resistir una série de crisis i disensiones internes que la varen dur al seu colapse tan sol unes poques décades despuix del seu gran ardit (618), donant-se lloc l'ascensió de la dinastia Tang (618-907). La tasca d'eliminar de facto al perill del nort recaïa ara en mans dels primers i enèrgics governants Tang. Per la seua banda, els köktürk havien aprofitat beneficiosamente el periodo de crisis i descontrol intern de les dinasties de Zhōngguó, aplegant inclusivament Illig a permanéixer en les seues huestes a pocs quilómetros de la gran capital, Chang'an (actual Xi'an), acampant el 23 de setembre del 626 en cent mil ginets. En eixe moment decisiu, l'inteligència estratègica de Taizong va emergir per a fer-ho retrocedir encara en els seus escassos mijos, al mateix temps que paralelament recolzava a atres de les tribus més díscoles al domini köktürk, infligiéndole una doble ferida al renqueante Illig. Per al 630, la seua política d'acossament i erosió interna hi havia dau suficients fruts: despuix d'una campanya en tota regla, per primera volta es conseguia la captura en vida d'un Jagan kóktürk, establint-se ademés la titulatura Tuān Kèhán (天可汗), que dotava a Taizong i als seus descendents, de la sobirania de facto sobre la xìng dels Āshǐnà i per tant, de tota la estepa. No obstant, esta titulatura no va fer que les branques de les estepas centrals i inclús de les lluntanes estepas pónticas, adoptaren o consentiren que Taizong i els seus descendents someteren la seua voluntat: est seria l'argument esbossat per les branques de les estepas centrals, per a llegitimar encara més la seua independència i separació de la xìng Āshǐnà.

Branques de l'oest que varen trobar una certa ascensió entorn al govern del denominat Tong Yabgu (618–630). Tong va aplegar inclús a expandir la seua sobirania fins a Bactria, #lo que ho dotava d'una porta d'accés més al sur, cap al subcontinent indi, junt en el control d'un dels nexes més importants del comerç antic: la Transoxiana. Esta opulencia i poder va ser ya confirmada en la visita realisada pel pelegrí chinenc Xuanzang, en qui va mantindre audiència en Tian Shan. L'estabilitat de Tong, que havia fet que inclús el propi emperador Heraclio acodira en la seua ajuda, es va demostrar encara fràgil de consistència entre certes tribus problemàtiques, com la dels carlucos, que varen acabar sublevant-se front a la seua sobirania i eixecutant-ho. Mentres les branques de l'est permaneixien ya baixe sobirania directa dels Tang, les branques de la estepa central, es consumien en baralles internes que varen fer que ya cap a la década del 640, Tang establira una série de fortalees que els impediren accedir a la Conca del Tarim, un atre dels punts neuràlgics de la Ruta de la Seda. L'últim gran representant del poder de la xìng dels Āshǐnà, senyalat en les fonts de l'época Tang com Āshǐnà Hèlǔ, varen acabar sent derrotades per la maquinària bèlica Tang, en la decisiva batalla del riu Irtish (657). Per primera volta des de l'época Hàn, l'Àsia Central tornava a quedar en mans d'una dinastia chinenca, en el sorprenent afegitó de la sobirania Tang sobre els pobles de la estepa, mai abans conseguida ni tan sols per cap dels més enèrgics Húangdì (皇帝) de la dinastia Hàn. Front a estes increibles victòries, res feya presagiar un resorgir del poder köktürk.

Resurrecció del poder türk i la fundació del Segon jaganato

Com ya senyalem anteriorment, tota resistència dels köktürk s'havia desvanit ya baixe la fortalea successiva de la dinastia Sui i la dinastia Tang, que varen portar a terme enormes esforços defensius i ofensius contra l'enemic més important en la frontera, consolidant un èxit que jamai cap atra dinastia chinenca havia conseguit abans (ni tan sols els propis Hàn, que tan sol varen poder efectuar una política de sobirania externa, gojant els xiongnu de poder i identitat pròpies). En la victòria final en el 657, els membres de la xìng dels Āshǐnà aplegarien a residir inclús en sol chinenc, mentres que atres membres de la branca familiar complien meres tasques de consolidació Tang sobre les branques tribals encara més díscoles, o servien directament en campanyes contra atres territoris rebelats o hostils al domini Tang. És en esta situació de sumissió total i absoluta, en la que sorgix la decisiva figura de Elter. Tal i com va quedar registrada en l'estela de Orjón, la gesta de Elter no és sino la victòria final d'un héroe. A pesar dels seus pobres inicis, acompanyat de tan sol vintisset hòmens, sense que contara en el respal de la xìng dels Āshǐnà (preocupada més be de la seua pròpia consolidació en la jerarquia Tang), Elter únicament voria les seues ambicions respalades per l'esperança depositada en la seua figura a mans de vàries de les branques menys assimilades encara al domini Tang. Usant esta força motriu res desdeñable, Elter conseguirà alçar-se contra l'estat Tang, acompanyat de grans i insignes figures köktürk, com la del famós Tonyuquq (𐱃𐰆𐰪𐰸𐰸). L'experiència i horisó polític atesorat per este últim, cimentaran la base ideològica i política de la tornada köktürk: no en va, la seua llabor i seria agraïda eternament en unes esteles erigides commemorant la seua contribució decisiva. Sentint-se respalat i conscient de la necessitat de realisar un moviment dràstic per a reflectir les seues aspiracions, Elter va llançar varis atacs a partir de l'any 682, poc temps despuix de la seua proclamació com a llegítim Jagan. Atacs que resultarien a la postre, fatals, contant en la presència d'un Húangdì (皇帝) dèbil, com lo era Lǐ Zhì (李治). Al mateix temps que la dinastia a penes podia mantindre el control sobre la frontera més important (el nort), una atra de les fronteres més importants per al domini estepario dels Tang anava deteriorant-se a marches forçades: les estepas centrals i les riques ciutats estat de Xiyu, junt en les branques tribals situades en la mateixa, mostraven un distanciament clar, conscients de la debilitat de la dinastia. Per la seua banda, Elter, començava ya a reafirmar encara més la seua sobirania sobre algunes de les branques tribals més importants: d'esta manera, els uigur, els oguz i els carlucos junt a uns atres, varen acabar sometent-se al seu mandat. Una volta més, els köktürk havien conseguit superar l'adversitat. Era ara la tanda d'ubicar un centre de control per a controlar en major claritat els moviments de totes les branques tribals i canalisar un punt clau d'alvanç en la seua política. Per supost, el lloc elegit quedaria adjudicat a Orjón, célebre centre neuràlgic de poder nómada, ya utilisat per atres confederacions anteriors (inclús per la seua pròpia xìng anteriorment). Restablida la sobirania köktürk, someses les principals branques de la estepa oriental i començant ya de nou l'expansió l'oest, Elter deixava una cómoda i immillorable posició per al seu successor, Japagán.

Japagán va continuar la llabor de Elter, iniciant una série d'atacs continus per a socavar la llegitimitat Tang. En eixe moment, el tro dels Tang havia quedat vacant despuix de la mort de Lǐ Zhì, passant el poder de facto a la famosa Wǔ Zétiān (武則天). Anteriorment, l'astut Elter, va argumentar l'illegalitat de la seua ascensió i control del tro com a motiu per a atacar les fronteres i espentar a les tropes del nort a una derrota despuix d'una atra. Japagán va seguir defenent les tesis de Elter i va desplegar una atra série d'atacs contra la sobirania Tang en el nort, no obstant, paralelament Wǔ Zétiān va demostrar la seua valia fent retrocedir en primer lloc als tibetano de la conca del Tarim, per a despuix intentar frenar la marea köktürk. Si be estes campanyes no varen conseguir sometre de nou als köktürk, sí varen conseguir en part frenar en part el seu destructiu alvanç des del nort. De fet, estes derrotes front als teòrics vassalls, no serien més que el primer pas per al fracàs definitiu del somi chinenc per antonomàsia: el domini absolut dels nómades del nort.

Per la seua banda, Japagán va continuar la senda de victòries iniciada per Elter, marchant tan sol cinc anys despuix de la seua ascensió (699) a l'oest, intentant sometre de forma definitiva a les branques tribals de la estepa central, debilitades en part per la caòtica situació vixcuda en la regió en l'arribada d'un nou poder a l'escenari: els àraps. A pesar d'haver conseguit sometre inclús els garluq i els kirguiz, dos de les branques més alluntades del seu poder, els àraps intentaven sometre Sogdia, peça clau en l'organigrama de poder de les estepas centrals. Encara que res feya presagiar que estes campanyes cap a l'oest, pogueren significar o simbolisar en certa mida una decadència, les contínues lluites i energies invertides en unes terres alluntades del seu poder real (estepas orientals) condenaven a la llarga una situació encara llunt de ser consolidada en la rebelia de certes branques encara contràries al seu domini. L'inestabilitat de la seua posició, s'evidenciaria quan justament en el curs d'una batalla contra una de les tribus hostils al seu mandat, la mort sorprendria a Japagán un 22 de juliol del 716, prop del riu Tuul (entorn a l'actual Ulán Bator).

En mig d'esta successió dramàtica d'acontenyiments, el poder va quedar relegat llegítimament al seu primogènit, encara que la pròpia inexperiencia ya la dissidència d'atres bandos de poder en el sí de la xìng, va fer que tan sol uns mesos despuix de la seua mort, el seu propi germà menor, Kul Tegin (𐰚𐰇𐰠𐱅𐰃𐰏𐰤) i la seua vella mà dreta, Tonyuquq, eixecutaren al restant dels seus familiars més directes, erigint en el seu lloc a l'últim gran representant del poder köktürk: Bïlge, que passava per ser el propi germà major de Kul Tegin. Des del just moment de la seua ascensió, Bïlge va intentar tornar l'impuls victoriós iniciat en els temps de Elter, davant la qual cosa no va dubtar en llançar nous atacs contra els Tang, argumentant el respal Tang precisament a algunes de les tribus alçades contra la sobirania köktürk. No obstant, esta maniobra tan sol eixercia com a pretext per a reforçar la seua figura davant el restant de les elites i de la seua pròpia xìng, respalant-se inteligentment en esta política de confrontació contra els Tang. Per a la seua desgràcia i a diferència dels seus predecessors, en este moment la dinastia Tang havia recobrat la seua fortalea perduda en l'ascensió de Lǐ Lóngjī (李隆基), que havia conseguit despullar del poder omnipotent a l'astuta Wǔ Zétiān, reinstaurando aixina l'orde llegítim de successió tradicional. Davant este robustecimiento, Tonyuquq, va desplegar la seua capacitat política, argumentant al seu senyor la convenicencia de pospondre els atacs i la confrontació i firmar un acort de pau en el Húangdì (皇帝), reprenent aixina la senda de convivència i rodalia temporal que a la llarga poguera servir al mateix temps de rearmament i reforçament del seu poder en el sí del Jaganato, sense córrer el risc d'una lluita armada de dubtós benefici. Convençut, Bïlge va enviar als seus dignatarios a la cort de Chang'an, rebent una rotunda negativa, #lo que va donar lloc a la renovació automàtica de la confrontació. Sospitant una més que provable traïció a les seues esquenes, Bïlge va dirigir les seues tropes contra les tribus més recalcitrantes, sometent a sanc i fòc tota la regió del nort de Turfan, per a procedir acte seguit a presentar la seua resposta armada als propiso chinencs: les tropes aplegarien a irrompre sense a penes resistència sobre l'actual província de Gansu. Alertat davant este gir dels acontenyiments, el Húangdì (皇帝) es avino finalment a concertar el tractat de pau emés anteriorment per Bïlge, cap al 721 d.C. A diferència d'atres pactes sostinguts pels seus predecessors, Bïlge va mantindre la seua paraula, sense llançar hostilitat alguna fins a la seua mort (734), havent fallit tres anys abans un atre dels grans partícips de la revolució köktürk, Kol Tegin (731). La mort del Jagan sobirà va ser no obstant, traumàtica: encara en tots els seus guanys, aplegaria a ser enverinat per un dels seus servidors, senyalat en les fonts chinenques com Méilùchuài (梅錄啜).

Despuix de la seua mort, l'unitat köktürk passaria per una successió de dèbils successors, que a penes conseguien sostindre el poder mentres que la dinastia Tang intentava sobrepondre's tímidament a la seua caiguda temporal en l'escenari estepario, al mateix temps que les tribus més hostils a la sobirania köktürk espentaven les seues tropes contra una xìng cada volta més sitiada i reduïda. Seria despuix de la mort del senyalat Āshǐnà Gǔduō (阿史那骨咄) en el 742, quan se succeïxca l'última pugna pel poder del Jaganato, que se saldaria en l'usurpació de fins a dos aspirants al tro, fins a ya el tercer i últim Jagan autoproclamado: Kulun Beg, el qual acabaria varen fallir cap al 744, assut d'un atac uigur. Per a estes dates, ya gran part de la xìng restant s'havia precipitat a la cort de Chang'an, buscant la protecció Tang, mentres que la partix restant de la xìng es debatia en una lluita mortal pel poder en els escassos territoris sobirans a lo llarc de la estepa oriental. L'expansió cap a l'oest, l'errònea política d'atac contra la dinastia Tang, junt en el decisiu descuit de la seua pròpia sobirania sobre totes les branques tribals de la estepa oriental, varen fer que a la llarga, la victoriosa xìng dels Āshǐnà, acabara sucumbint front als seus antics vassalls, tal i com la pròpia xìng havia realisat sigles arrere en els seus senyors, els róurán. S'iniciava aixina el començ de la sobirania uigur.

Antropologia i breus anotacions sobre la societat de les branques türküt

La societat: rancs, divisió i poder regio

Com tots els imperis nómades, el dels köktürk ho conformava una confederació de tribus. El seu núcleu estava constituït per fins a dotze tribus dirigides per la xìng que les fonts chinenques cridaven Āshǐnà. cal senyalar que els seus successors immediats en el domini estepario, els uigur, es trobaven constituïts per tan sol dèu tribus dirigides per la xìng dels Yaglajar, mantenint el seu núcleu d'orige a lo llarc del riu Selenge, mentres que els seus senyors köktürk ocupaven la part central d'este territori. És important senyalar una atra de les confederacions someses al domini köktürk: els toguz-oguz, que residien a l'oest dels territoris türküt, disseminats a lo llarc de les estepas centrals. En el seu cas, la confederació es componia de fins a nou tribus, senyalada pel seu propi etnónimo: "toguz" es traduïx per "nou", mentres "oguz" com "tribu". A pesar de que estes dos confederacions mantenien una força puixant a lo llarc de les estepas i una pròpia identitat front a la supremacia türküt, serien finalment estos i la xìng Āshǐnà la que acabaria imponent el seu model de societat i estructura política a lo llarc d'estes dos significatives confederacions junt a atres branques tribals menors, com ya hem senyalat en les llínees anteriors. Atres confederacions, com les dels carlucos i la dels basmil, aumentarien progressivament la seua importància i el seu espai social i polític a lo llarc del Jaganato.

Es deu senyalar, que cada u dels "caps" o "líders" de cada unitat "tribal" rebia l'apelatiu de irkin. La següent figura de gran importància en l'escala titular li corresponia al elteber, que passava a dirigir a varis irkin en les seues agrupacions tribals adjacents. Per últim, tots els elteber mantenien sobre els seus caps la sobirania celestial i suprema del Jagan i els seus parents més pròxims, els qui podien ostentar atres càrrecs de diversa (i a voltes confusa) índole, com els shad. Per la seua banda, el Jagan es trobava rodejat d'una sòrt de "comitatus" en el que figuraven els tarján, els tudun o els chor. Tota esta escala nobiliaria es repartia els càrrecs militars, administratius o diplomàtics, sense que hi haguera massa espai per a l'ascensió des de les escales més pobres o llimitades de la societat, a excepció d'individus de gran valia o dots personals. De fet, els köktürk mantenien la llarga i dilatada costum de premiar la valia personal i fomentar la meritocracia entre els seus súbdits, destacant-se d'esta manera com una societat sino oberta en igualtats, sí en possibilitat d'ascensió des de la pròpia base. Aun cuando l'èlit política rebia la major part del benefici i autoritat, tenim també algunes figures d'índole inferior, senyalades per les fonts chinenques i que apleguen a sumar fins a 28 classes. De la mateixa manera que els seus ancestros més immediats (els róurán), estos càrrecs se seguien mantenint de forma hereditària, llevat ocasions puntuals de castic a la família determinada, fugida d'est a territori enemic o decés de l'individu i els seus familiars en qüestió (mort en batalla o epidèmia).

D'esta manera, veem cóm la societat köktürk estava dividida en dos classes: l'èlit #gobernant i en títuls i càrrecs hereditaris junt en un estrat de funcionaris directes d'índole inferior, senyalats de forma general com beg i el poble, que configurava la base que soportava tot el pes de l'Estat: igil jara bodun. En esta última classe majoritària, cada home era en un guerrer potencial (er). Per a alcançar este grau, en determinat moment estos hòmens devien iniciar un camí d'iniciació que partia generalment des d'una cacera (seguint aixina el rito nómada ancestral), una batalla o refrega que poguera aixina posar la seua valia personal als ulls de la seua família i els seus líders o be inclús despuix de portar a terme un ardit concret. Despuix de consumir la conversió, cada home rebia el seu er aty, és dir, un sobrenom pel que li l'identificaria durant tota la seua vida. Una costum que serà mantinguda fins a ben entrada l'época moderna, reconeguda inclús en la primera época d'expansió de l'Imperi Otomà (XIV-XVI), tal i com senyalen alguns autors espanyols de l'época.

Per la seua banda l'economia köktürk descansava en un primer factor (i neuràlgic): la ganaderia constant mantinguda per les diferents branques i confederacions conquistades i someses. Un segon factor econòmic se sostenia en el propi comerç i ret comercial que sostenien dins de l'estat: no cal oblidar que una part important de la Ruta de la Seda passava justament a lo llarc de les estepas centrals i orientals, #lo que els convertia a la força, en garants de la seguritat dels comercials i beneficiats en primera instància del major i lucratiu comerç euroasiàtic de l'época. Un tercer factor de major cost i dubtós èxit, ho constituïen els recursos obtinguts despuix de campanyes contra atres branques tribals o contra la pròpia China o alguns dels rics estats de les estepas centrals. Cal senyalar que les campanyes i incursions contra atres branques tribals i confederacions, eren efectuades astutamente just quan la lluna es trobava en la seua plenilunio: era la manera en la que s'adquiria el ganado, especialment els cavalls, que constituïen la principal riquea. Encara que la societat köktürk era eminentment una macroestructura ganadera, podien trobar-se diferents estrats de població que no aplegaven a conservar a penes un número suficient de ganado per a sobreviure o siquiera aplegaven a tindre cap alguna, veent-se abocades a refugiar-se en uns "quarters d'hivern" o uns establiments sedentarios denominats "baliq", en els que podien dedicar-se a l'agricultura. Cultivaven, sobretot, milium que es depositava en els fortines (qurgan). Per la seua banda, tant els guerrers que pogueren mantindre recursos per a ingressar en els eixèrcits d'un determinat líder, o aquells que no pogueren retindre recursos per a alçar i elevar el seu estatus, depenien en tot moment dels beg.

Sobre l'aspecte físic, existixen algunes representacions dels guerrers köktürk, visibles en el museu d'Història d'Ulán Bator. Els hòmens de les esteles dividien el seu cabell en numeroses trenes que caïen sobre la seua esquena: un aspecte ya referit en el seu moment cap als propis róurán, #lo que indica una continuïtat de costums. Aixina mateix este estil personal i identitari nómada aplegaria inclús a ser continuat pels uigur, #lo que confirma en part una costum estètica clarament arraïlada (encara en época mongola seguirien alçant-se esteles de guerrers en esta estètica, perpetuades en l'expansió cumana cap a les estepas occidentals en el sigle XIII). La seua vestimenta sempre quedava ràpidament identificada en les fonts chinenques per les seues notables botes, de gran altura i solga dura per a resguardar les cames davant l'inclemència climàtica de les estepas, junt en pantalons i vestimentes eixamplades compostes en la majoria de casos pel socorregut feltre o cotó. De la mateixa manera que el calcer, complien una clara funció amortiguadora per al cos front a les temperatures extremes del nort, sent en múltiples ocasions tachades de simples i poc estètiques per diferents fonts chinenques, ya des d'Alvenc Qian. Junt en la vestimenta referida, en el cas dels hòmens sempre és comú trobar un cert tahalí en bolsitas en les que s'ha contrastat l'us de pedres per a esmolar les espases, menudes dagas i l'allargat sabre característic dels pobles de la estepa.

Cultura i costums

Disponem d'un gran número d'anotacions i informacions de primera mà gràcies a la minuciosa llabor realisada per diferents dinasties chinenques que es varen succeir durant el periodo d'existència del Jaganato, entre les que és necessari acodir en primera instància a la més recent i pionera: el Suí Shū (隋書), seguida del Zhōo Shū (周書) i completada en anotacions per a la primera etapa d'expansió pel Běi Shǐ (北史), aünant esta última anotacions perdudes en el seu moment pel Wèi Shū (魏書), a priori el primer text en senyalar als köktürk en la seua lluita contra els rouran. També és de gran utilitat les anotacions llegades en un atre dels manuscrits tardans entorn a l'efímera dinastia de Běi Qí (北齊, 550-577): el Běi Qí Shū (北齊書). Alguns d'estos texts varen ser traduïts per primera volta a una llengua occidental per sinólogos pioners com Émmanuel-Édouard Chavanne (1865-1919) o Stanislas Aignan Julien (1797-1873). Estes traduccions, encara sent rellevants per l'informació aportada en una época transcendental de l'història chinenca, junt a les descripcions ya analisades en el seu moment pels primers alvanços i expansions realisades pels köktürk que duria un canvi transcendental en l'història esteparia, convenen ser sempre analisades en suma cautela, tenint en conte l'escassea dels fragments traduïts i l'antiguetat d'estos estudis que en múltiples ocasions cauen en certs #anacronisme i excessiva comparativa en l'història occidental del medievo europeu. Actualment, en llengua castellana no es dispon de cap traducció de les biografies o capítuls senyalats en les fonts cap als köktürk, sent recorreguts sempre en primera instància encara als documents decimonónicos dels dos sinólogos gals senyalats.

Un primer aspecte a senyalar entorn a les costums köktürk és el de la seua escritura. En un primer moment, l'escritura "rúnica" trobada en les estepas, encara sent reconeguda ya pels sinólogos del sigle XIX, no va poder ser dessifrada fins a l'arribada del sigle XX, quan varen començar a analisar-se i estudiar-se en profunditat este tipo d'escritura, de les quals ya posseïm en l'actualitat múltiples proves, com les famoses inscripcions pétreas del vall del Orjón, en Mongòlia septentrional, que han sobrevixcut fins al present. Són precisament estes inscripcions datades a principis del sigle VIII, les principals anotacions llegades per l'escritura "rúnica" dels köktürk i a partir de les quals els turcólogos i atres llingüistes varen començar a fer els primers estudis de sintaxis del proto-turc. Degut a que pel moment les fonts directes d'esta escritura que se nos ha llegat han segut datades entorn als sigles VI-VII, els acadèmics no són capaços encara de discernir si finalment este tipo d'escritura va ser mantinguda per algunes dinasties anteriors o si va ser una escritura genuïna falcada a partir d'un moment determinat de la seua història. A l'escassea de documents previs a época köktürk s'afig la tendència a aplicar dites runas a materials peridors, com a làmines de fusta, fragments d'os o túmulos de pedra disseminats a lo largo y ancho de la estepa. De fet, ya el Wèi Shū (魏書) senyala que els propis rouran, realisaven tals escritures en materials peridors (corfes de fusta), sense que en l'actualitat s'hagen descobert encara alguna prova d'escritura d'época rouran. Al mateix temps historiadors chinencs de la dinastia Han també varen senyalar este tipo d'escritura per als xīongnú (匈奴, sigles II a.C-III d.C.) o els xiānbēi (鮮卑, sigles I-VI d.C.), #lo que delata una continuïtat de costums en este camp cultural, no obstant solament tenim pel moment una descripció en profunditat i eixemplar d'esta escritura en el cas dels köktürk. En tot i a pesar de la dificultat de trobar certes proves d'esta escritura en materials peridors, s'han conseguit recuperar algunes inscripcions en làmines de fusta trobades en Siberia meridional, sent atribuïdes a un dels pobles relacionats estretament en els köktürk, els qirgiz. L'aportació d'estos últims en matèria d'escritura, ha fet que entre els turcólogos establixquen un segon alvertent d'escritura diferenciada junt a l'escritura de Orkhon: l'escritura Yeniséi, nomenada aixina per l'ubicació dels restants trobats en la vall del riu Yeniséi.

Una atra de les costums que major atenció va tindre entre les fonts chinenques, va ser la de les seues relacions matrimonials, les quals són senyalades en les fonts com a costums simples i directes: en quant un köktürk s'enamorava d'una jove, enviava a un parent o amic per a solicitar la mà de la seua filla als seus pares i generalment, esta petició era acceptada. Una excepció l'encarnaven aquelles dònes de naturalea nobiliaria, que no podien desposarse en un home de condició inferior. En el seu major medida estes dònes eren destinades en ocasions a aumentar l'harem dels sobirans chinencs del sur, o be com a ferramenta d'aliances en atres tribus poderoses i aumentar en major grau el poder del líder köktürk. Esta costum va aplegar a estendre's inclús al fallanc intent de boda de la filla de Tong Yabgu en Heraclio (que finalment no va aplegar a consumar-se), #lo que demostra l'utilitat i profit collida per les dònes nobles de la societat i elite köktürk. Per una atra part, un atre dels aspectes més referits en les fonts chinenques sobre les seues relacions matrimonials, és l'existència d'una poligàmia i levirato, practicada tant pels seus líders com pel poble comú i que s'erigia en el seu cas com una costum i pràctica heretada ya des de temps dels xīongnú, continuada tant pels xiānbēi com pels róuran, #lo que nos demostra la tácito acceptació d'una costum esteparia (sense que dega ser adscrita a una branca tribal o segment cultural en concret). La poligàmia, acreixia la família i els llaços socials de l'individu en qüestió, possibilitant l'ascens i poder en un mig sempre canviant i hostil per a la supervivència, depenent sempre en primera instància de la paupèrrima i debilitada demografia nómada. Sobre el levirato, era considerat ya des de l'época Hàn, com una manera de mantindre en vida a les dònes que perdien els seus marits, demostrant aixina el respecte al fallit i sent presa com a esposa pels germans del mateix. Una dòna que havia perdut al seu marit, sense recursos i sense possibilitat alguna de medrar per sí sola en una societat en gran mida patriarcal, la condenava inequívocament a un tràgic final, si no era mantinguda en última instància per la família del seu fallit espós. No obstant, esta costum és analisada de forma diferent en atres branques nómades: en el cas dels wūhuán (烏桓, sigles I a.C.-III d.C.), és senyalada no tant com una costum per a preservar la vida i integritat de la dòna ya sola i sense sustente marital, sino com una pura obligació en mig d'una societat eminentment matriarcal. És de fet notable, la diferència social entre les branques ètniques distribuïdes a lo llarc de les regions occidentals i aquelles ubicades en les regions més orientals, junt en els pobles disseminats a lo llarc del bosc-estepa, #lo que nos demostra una permanència de matriarcat en estes últimes regions.

En l'aspecte judicial, les fonts chinenques nos senyalen algunes ferramentes per a combatre els desórdens i les violacions del poder sobirà: aquelles persones que eren culpables d'homicidi, violació d'una dòna casada o intents d'alçament contra el poder establit, eren condenades a mort sense remissió ni pagament per la vida. No obstant, en el cas d'aquell que haguera violat a una jove, podia escapar de la mort realisant el pagament d'una forta suma compensatòria a la família afectada i de colp i repent desposarse en la jove violada. Uns atres dels infractors que podien lliurar-se de la mort, eren aquells que cometeren qualsevol latrocinio: davant la transgressió, devien pagar dèu voltes el valor dels animals o objectes furtats. Una costum esta última ya reflectida en les fonts chinenques durant l'época dels xiānbēi i els wūhuán.

Una atra de les grans aficions compartides per tots els pobles de la estepa durant sigles, era l'ingesta del qimiz. Esta costum es va disseminar en tanta força i familiaridad entre els nómades, que ya inclús Heródoto va aplegar a referir-la com una de les pintoresques costums adscrites als escitas. Més encara sorprén la revelació continguda en la pròpia Ilíada de Homero: "...els nobles hipemolgos bebedores de llet..." (ἀγαυῶν ἱππημολγῶν γλακτοφάγων ), sent esta última una de les més arcanas referències en els texts grecs a les costums galactófagas dels pobles nómades. La galactofagia practicada puix, és una costum heretada durant generacions i mantinguda per distints grups esteparios des de l'extrem més occidental del continent, fins a la regió de Manchuria. Costum que va continuar en els köktürk i els mongoles, encara que cal senyalar un matís diferenciador a l'hora de parlar del cas kóktürk: en esta ocasió seria ya la primera volta en la que observem l'ingesta del qimiz com un ritual i cerimònia característica en les representacions de les seues balbal. En total seguritat no és no obstant una costum adscrita als propis köktürk: fa uns anys va sorgir com un torrent arqueològic l'important tomba d'época Běi Qí de Xu Xianzu, en la que el noble apareix sostenint el menut bol de beguda tal i com ho podem trobar en els numerosos balbal disseminats a lo llarc de la estepa. Esta costum és per això, una tradició ya anterior a l'época köktürk, encara que heretada per estos i enaltida en la seua màxima extensió per a la posteritat en els seus característics balbal en els que el guerrer alça el seu menut bol en mirada absent i porte regio. Les fonts chinenques nos senyalen que al començ de l'ingesta en els seus invitats i familiars, els köktürk començaven a entonar les seues melodies tradicionals, sent contestada i seguida pels invitats i continuant-se les celebracions fins a inclús el matí següent.

Una atra de les costums sagrades dels köktürk passava per la colocació de la residència del propi Jagan, plantada sempre de cara a l'est i orientada cap a a el sol de l'alce. Una colocació esta última que tampoc sorgix com un aspecte genuí köktürk: des de l'época Hàn, les fonts dinàstiques chinenques l'adscriuen indistintament a les diferents confederacions esteses a lo llarc de la estepa oriental, #lo que nos confirma un adoració i continuïtat nómada a l'est, passant per ser el punt cardinal més regio i noble de tots. De fet, també en les pròpies fonts chinenques varen senyalar durant sigles i de forma continuada a les branques tribals més fortes i prestigioses, les situades en les regions orientals de la estepa. Una costum que es veu corroborada entre els köktürk per la superioritat llegítima del Jagan situat en les estepas orientals, front a les atres branques ubicades en les estepas centrals. Esta simbolisme i caràcter sagrat cap a l'est cardinal, continuarà encara fins a época mongola, en la que ya s'advertix un canvi d'adoració cardinal, tendint en última instància cap al sur.

Els köktürk varen mantindre aixina mateix una atra costum rellevant entorn a l'entronisació del Jagan: en la mateixa es desplegaven alts càrrecs oficials junt al sobirà, disponent-se a ocupar els seus llocs assentats de genolls (sent este aspecte despreciat i criticat per les fonts chinenques), sostenint-se en un moment donat una llitera de feltre en la que es colocava el Jagan, per a a continuació donar fins a nou regressos al voltant de tots els seus vassalls presents, els qui tenien que saludar-ho a cada una dels seus regressos. Terminat el trayecte, era montat sobre un cavall preparat per a l'ocasió i li cenyien al coll una cinta de seda, sense que la mateixa aplegara a estrangular-li, mentres al mateix temps tiraven d'ella preguntant-li quants anys anava a regnar. El Jagan pronunciava algunes paraules incomprensibles que els presents terminaven interpretant com els anys del seu govern. Esta costum peculiar i no atestada anteriorment en cap de les fonts chinenques anteriors als köktürk, va anar també utilisada per atres pobles túrquicos successors, com els kazakhs. Es desconeix no obstant si esta costum va aplegar a perdurar entre tots els líders kökturk fins a les primeres crisis dinàstiques, la conquista Tang i les convulsions realisades per atres branques insurrectas. fins al seu fi en el sigle VIII d.C. No obstant nos ha quedat en constància cert testimoni que pot ajudar a certificar sino la continuïtat en cada u dels líders, sí l'existència de la mateixa en époques tan tardanes com el sigle VIII d.C.: en les inscripcions llegades a Köl Tegin es va escriure, "...Tángri concebut pel meu pare el Ilterish Jagan i la meua mare la Jatún, El Bilgä els eleva a lo alt...". Esta sentència ha fet que alguns turcólogos, com Jean-Paul Roux, contemplen dit testimoni com la permanència d'una cerimònia estatal a l'ascens del Jagan, que en última instància si ben no certifica el rito ceremonial senyalat anteriorment, sí nos senyala certa cerimònia d'ascensió del sobirà sobre el feltre fins a elevar-ho al cel, #lo que l'assembla en el seu eixemple a la costum celto-germànica de l'alçament sobre l'escut, practicada també entre els isaurios.

Un últim aspecte a resenyar en la cultura köktürk són les exequias davant la mort. En el decés d'un home, cada u dels seus parents oferia en sacrifici un corder o inclús un cavall, colocant-ho front a la residència del difunt. A continuació, alguns dels aplegats es montaven sobre els seus cavalls, circundando la residència mentres llançaven lúgubres alaridos. A cada regrés que donaven entorn a la porta del fallit, es realisaven corts facials, ejemplarizando aixina l'agut dolor davant la pèrdua del fallit. Els sepelis es realisaven solament dos voltes a l'any, en l'autumne quan els fulls dels arbres caïen i durant la primavera, quan els arbres permaneixien ya reverdecidos i les flors bullían en la seua renaixença. És en eixe moment quan s'efectuava una fossa en la que introduïen al fallit. Al costat d'esta tomba, es colocaven en ocasions les célebres balbal: les estàtues de pedra dels insignes guerrers köktürk. Es deu senyalar que este és un dels grans honors rendits al fallit, sent sol efectuat en cada una de les ocasions en les que el fallit havia demostrat una valia inigualable tant per a la seua pròpia família com per a la pròpia societat i la confederació en conjunt. No era des de després, una costum usual o estesa per al conjunt de la societat. Al mateix temps, numerosos acadèmics han descobert una relació clara entorn a la colocació de les pedres entorn a la tomba en els que s'alcen monuments pétreos: existix una certa relació entre el número de pedres estajades en la tomba, cap als enemics abatuts pel difunt. Els diferents estudis arqueològics realisats a lo llarc del sigle XX i durant l'época soviètica fins a l'actualitat, han demostrat la costum continuada per atres branques esteparias anteriors, d'enterrar als seus guerrers en l'equip militar al complet, junt a alguns cavalls ensellats i certs tifells d'importància o simbolisme per a l'individu.

Llistat de sobirans del clan Āshǐnà

En primer terme, devem senyalar que la grafia original de l'escritura köktürk, seria la de (𐰴𐰍𐰣): esta última grafia apareguda en les inscripcions de Orkhon, se situen entorn a mediats del sigle VIII i es llig d'esquerra a dreta, resultant per tant la forma "qgn", o lo que és lo mateix, J(a)g(a)n. Els noms dels sobirans köktürk es donen primer en la llengua mare, junt en glifos corresponents en la seua grafia originària a alguns dels sobirans. En segon terme en la nomenclatura trobada en les fonts chinenques i en tercer terme oferim la transcripció del títul segons les fonts chinenques. Cal tindre en conte que la nomenclatura chinenca utilisada en les fonts és tan sol la transcripció del sò original del nom del líder köktürk, reinterpretat en el vocablo del hanyu de l'época (senyalat per l'abreviatura NC) Al mateix temps devem senyalar que en les grafies i nomenclatures chinenques, el nom de la xìng determinada sempre va en primer lloc, deixant el nom propi de naiximent en segon terme. És per això que en algunes denominacions posteriors, apareguen els noms d'alguns líders en clar distanciament en la nomenclatura original, com en alguns dels casos senyalats. Finalment s'oferiran les nomenclatures dels títuls köktürk en les fonts chinenques en la terminació NT.

Fundació del Primer Jaganato Kökturk

• Bumïn Jagan (𐰉𐰆𐰢𐰣 𐰴𐰍𐰣) (entre el 534 - 552). NC: Āshǐnà Tǔmén (阿史那土門). NT:Iīlì Kèhán (伊利可汗)
• Irksi Jagan (entre el 552 - 553). NC: Āshǐnà Kēluó (阿史那科羅). NT:Iǐxījì Kèhán (乙息記可汗).

• Muján Jagan (𐰢𐰆𐰴𐰣 𐰴𐰍𐰣) (entre el 553 - 572). NC: Āshǐnà Qíjīn (木杆可汗俟斤). NT: Mùgān Kèhán (木杆可汗)
• Taspar Jagan (𐱃𐱃𐰯𐰺 𐰴𐰍𐰣) (entre el 572 - 581). En el present cas les fonts chinenques no han oferit el seu nom de naiximent, no obstant sí el seu titulatura: Tuóbō Kèhán (佗缽可汗). A la mort de Taspar, s'escindirà la sobirania en fins a tres figures fortes de la família. En primer lloc el sobirà llegítim i a continuació els familiars que reclamaven la sobirania sobre la confederació:
• Ϊšbara Jagan (𐰃𐱁𐰉𐰺𐰀 𐰴𐰍𐰣) (entre el 581 - 587) NC: Āshǐnà Shètú (阿史那攝圖). NT: Shābō'è Kèhán (沙缽略可汗)
• Apa Jagan (entre el 581 - 587) NC: Āshǐnà Dàluōbiàn (阿史那大逻便). NT: Ābō Kèhán (阿波可汗)
• Amrak Jagan (entre el 581 - 587) NC: Āshǐnà Ānluó (阿史那庵邏). NT: Ābō Kèhán (可汗). Va ser justament en mig d'esta vorágine de poder, el que va senyalar ya des d'este moment en el 587, la separació de facto en una diarquía dins del propi Jaganato, dominada per dos bandos dels propis Āshǐnà, marcats pel govern en l'est i l'oest, segons se nos senyala en les fonts chinenques i governats principalment per la xìng dels Ashina, ubicant-se el seu centre neuràlgic en les estepas orientals, quedant marginats i separats del control directe Tang tots aquells ubicats en les parts occidentals del Jaganato, en les quals Tarduš instauraria un Jaganato propi. Precisament estes branques tribals seran les últimes en caure en l'òrbita Tang i les que emigraran més allà de les estepas de l'Àsia Central o inclús instaurant una pròpia dinastia ya independent i llegítima front al control Tang).

Crisis i divisió del Jaganato

Llistat dels Jagan llegítims del clan Āshǐnà

• Baga Jagan (entre el 587 - 588) NC: Āshǐnà Chùluóhóu (阿史那處羅侯). NT: Mòhé Kèhán (莫何可汗)
• Tulan Jagan (entre el 588 - 599) NC: Āshǐnà Iōngyúlǘ (阿史那雍虞閭). NT: Dōulán Kèhán (都藍可汗)
• Töles Jagan (𐰖𐰢𐰃 𐰴𐰍𐰣) (entre el 599 - 609) NC: Āshǐnà Rǎngàn (阿史那染干). NT: Qǐmín Kèhán (啟民可汗)
• Sibir Jagan (entre el 609 - 619) NC: Āshǐnà Duōjíshì (阿史那咄吉世). NT: Shǐbì Kèhán (始畢可汗)
• Jagan (entre el 619 - 620) NC: Āshǐnà Lǐchún (阿史那奚纯). NT: Chùluó Kèhán (處羅可汗). En este cas en particular, no tenim una referència directa sobre el nom de naiximent del present sobirà, apareixent no obstant la transcripció "Lǐchún" en el text chinenc.
• Illig Jagan (𐰃𐰞𐰞𐰃𐰏 𐰴𐰍𐰣) (entre el 620 - 630) NC: Āshǐnà Duōbì (阿史那咄苾). NT: Xiélì Kèhán (頡利可汗). Despuix de la mort d'este últim sobirà de la branca més important i noble dels köktürks, solament quedarà ya per breu temps com a govern independent la branca occidental, que no obstant no tardaria en ser igualment engolguda per la vorágine expansionista Tang.

Llistat dels Yabgu sobirans del clan Āshǐnà (552-657)

• Istämi Yabgu (𐰃𐰾𐱅𐰢𐰃 𐰴𐰍𐰣) (entre el 552 - 575) NC: Āshǐnà Shìdiǎnmì (阿史那室點密). Est seria un dels primers governants senyalats ya en la fonts bizantines, pel nom de Silzíboulos (Σιλζίβουλος). En un primer lloc, l'expansió köktürk havia dut als seus líders a un control no massa segur de les regions més occidentals, sent necessari el que es delegara i autorisara el mando d'una part de la família que mantinguera el control sobre la mateixa, instaurant-se d'esta manera el govern dels Yabgu, sent este últim el verdader paper de Istämi i no el de Jagan com senyalen les fonts gregues. De fet, en la seua llabor i eixercici de poder, encara en l'inesperada mort del seu germà, seguirà mantenint una llealtat cap al restant de la família en les estepas orientals.
• Tarduš Yabgu (𐱃𐰺𐰑𐰆𐱁 𐰴𐰍𐰣) (entre el 575 - 599) NC: Āshǐnà Diànjué (阿史那玷厥). NT: Dátóu Kèhán (達頭可汗). Lo que en un primer moment feya presagiar una continuïtat de l'aparat de govern dels Yabgu i la seua subordinació i llealtat dlrecta cap a la sèu en l'est, pronte es demostraria com una mera ilusió despuix de l'escissió definitiva i autoritària instaurada per Tarduš, el qual conscient de la falta d'independència i aument d'influència Tang en els seus teòrics senyors, unida la seua pròpia ambició personal, no va dubtar a l'hora de separar-se i inaugurar ell mateixa el seu propi Jaganato, nomenant-se ell mateixa com Jagan cap al 599, per a fallir finalment cap al 602. És també senyalat en les fonts gregues com Tardou (Ταρδου).
• Arlsan Taman Jagan (entre el 604 - 611) NC: Āshǐnà Dámàn (阿史那達曼). NT: Níjué Chùluó Kèhán (泥厥處羅可汗).
• Jagan (entre el 610 - 617) Shèkuì Kèhán (射匮可汗), sense que les fonts chinenques nos hagen llegat nomene algun ni s'haja trobat tampoc nom en fonts perses o bizantino de la seua nomenclatura de naiximent.
• Tong Yabgu (entre el 618 - 628/630) NT: Tǒngyèhù Kèhán (統葉護可汗). En primer terme cal senyalar que les fonts chinenques no nos han llegat nom propi algun, solament figurant l'única referència com una titulatura completa. Dita titulatura, tal i com indica la nomenclatura chinenca yèhú, nos indica directament que a diferència del seu predecessor, be poguera semblar que este nou líder de l'oest, ocupara més be el lloc i poder propis d'un Yabgu i no tant els de un Jagan pròpiament, sent est el motiu de que hajam optat per colocar la nomenclatura turca acompanyats del títul Yabgu. De gran rellevància donat el lloc que va ocupar en mig de les decisives guerres romà-sasánidas ya des de l'ascensió i pren de poder de Heraclio. És est el senyalat Ziebel de les fonts gregues. La mort de Tong Yabgu, va donar lloc a la separació ya definitiva d'algunes de les branques nómades més a l'oest, situades ya en les estepas occidentals (o estepas pónticas), donant lloc des de la seua mort al naiximent d'un Jaganato independent en mans dels kazaros i dels proto-búlgars i les distintes branques escindides disseminades a lo llarc de la conca del Danubio. Per una atra part, la mort de Tong Yabgu també va ajudar a que l'deslegitimar Jaganato dels Ávaros (fundat en el 565), es vera ya lliure de qualsevol amenaça imposta des del lluntà est, encara que obligat des d'este moment a sostindre una dura lluita mortal per la seua supervivència no ya amenaçada pels türküt, sino pels propo-búlgars i els eslaus.
• Irbis Ϊšbara (entre el 630 - 632) NC: Āshǐnà Xìlì (阿史那咥力). NT: Sìyèhù Kèhán (肆葉護可汗). Despuix de la conquista definitiva dels türküt a mans dels Tang en l'est, les branques occidentals tractaran desesperadament d'aumentar el control dels cada volta més reduïts territoris i reafirmar la seua autoritat, figurant ya Irbis Ishbara com a líder independent i llegítim Jagan. No obstant a ulls Tang, esta figura ocuparia el lloc real de yèhú, tal i com indica en la seua nomenclatura.
• Bagasa Tulu Jagan (entre el 632 - 634) NC: Āshǐnà Níshú (阿史那泥孰). NT: Tūn'ālou Báxīlì Duōlù Kèhán (吞阿娄拔奚利咄陆可汗).
• Ϊšbara Teriš Tunga Jagan (entre el 634 - 639) NC: Āshǐnà Tóng'é (阿史那同俄). NT: Shābō Luóxìlì Shī Kèhán (沙缽羅咥利失可汗).

• Jagan (entre el 639 - 641) NC: Āshǐnà Bóbù (阿史那薄布). NT: Iǐpí Shābō Luó Yèhù Kèhán (乙毗沙缽羅葉護可汗). No ha segut llegada nomenclatura alguna per la que pugam recompondre el seu nom original, restant únicament la forma chinenca.
• Yukuk Shad Jagan (entre el 641 - 653) NC: Āshǐnà Yùgǔ (阿史那欲谷). NT: Iǐpí Duōlù Kèhán (乙毗咄陸可汗).
• Ϊšbara Jagan (entre el 653 - 657). NC: Āshǐnà Hèlǔ (阿史那賀魯). NT: Shābōluó Kèhán (沙钵罗可汗). En este últim cas, no se nos ha llegat la nomenclatura originària en les fonts chinenques. Est seria l'últim líder türküt independent, derrotat per les tropes Tang en la batalla del riu Irtish (657), en la que Ϊšbara no solament va perdre la vida i va certificar la completa sumissió de la xìng dels Āshǐnà, sino que la seua batalla solidificó de facto la sobirania Tang sobre tota la xìng Āshǐnà i la teòrica sumissió consegüent de les restants i díscoles branques tribals que encara no havien prestat la seua sumissió a la cort de Chang'an.

Revolució i proclamació del Segon jaganato Köktürk

• Elter Jagan (𐰃𐰠𐱅𐰼𐰾 𐰴𐰍𐰣), (entre el 682 - 694) NC: Āshǐnà Gǔduōlù (阿史那骨咄祿). NT: Xiédiēlì Kèhán (頡跌利可汗). Despuix de la debacle sofrida en el 657, els köktürk i els restants membres de la castigada xìng dels Āshǐnà deuran subordinar-se en bona mida a les exigències senyalades en tot moment pels Tang, en un intent d'esperar en última instància una oportunitat per a reclamar la sobirania arrebatada. Esta oportunitat aplegarà ya en la figura de Elter, que tornarà en bona mida l'independència arrebatada encara que ya únicament controlant les branques orientals, perduda ya llegitimitat absoluta en les més alluntades a l'oest, que quedarien ya autogobernadas per una série de governants que tractarien de frenar les remugades omeyas i abásidas més allà del Oxus.
• Japagán Jagan (𐰴𐰯𐰍𐰣 𐰴𐰍𐰣), (entre el 694 - 716) NC: Āshǐnà Mòchuài (阿史那那默啜). NT: Qiānshàn Kèhán (遷善可汗). Sense lloc a dubtes el millor representant d'esta renaixença köktürk, capaç de reconduir férreamente la sobirania sobre les estepas de l'est i les de l'Àsia Central, aprofitant-se del moment de debilitat del proclamat Jagan de Turgesh.
• Inel Jagan, (716) NC: Āshǐnà Fújù (阿史那匐俱). NT: Tàxī Kèhán (拓西可汗).
• Bïlge Jagan (𐰋𐰃𐰠𐰏𐰀 𐰴𐰍𐰣), (entre el 716 - 734) NC: Āshǐnà Mòjílián (阿史那默棘連). NT: Píjiā Kèhán (遷善可汗). Sobirà baix el mandat del qual varen ser alçades les famoses inscripcions de Orkhon. Els seus èxits arreplegats en dites inscripcions, ademés del seu consolidat mandat, ho varen fer valedor a ulls del seu propi poble, de ser un autèntic líder, tenint en conte que "bïlge" (𐰋𐰃𐰠𐰏𐰀) es traduïx com "sapient". A la seua mort, s'iniciaria la decadència ya imparable, de l'últim gran representant de la mítica xìng dels Āshǐnà. Per una atra part, en el seu decés, se succeirien una série de governants incapaços de sostindre el poder durant un llarc periodo de temps, mentres de fondo i en el centre neuràlgic del seu poder, els uigur començaven ya a preparar la seua ascensió i el futur colp a la renqueante sobirania köktürk sobre les estepas orientals.
• Jagan, (734). NT: Iīrán Kèhán (伊然可汗). Un dels candidats que va sorgir despuix de la mort de BÏlge per a sostindre el tro köktürk. Eixecutat poc temps despuix del seu intent d'usurpació. No se nos ha llegat nomene algun en les fonts chinenques.
• Jagan, (734 - 741). NT: Tàxī Kèhán (登利可汗). Successor consolidat pero efímer, permaneixent tan sol sèt anys en sobirania en el Jaganato. Novament les fonts chinenques no mencionen nom algun d'este governant.
• Jagan, (741 - 742). NC: Āshǐnà Gǔduō (阿史那骨咄). No s'hi haja titulatura alguna en els registres chinencs, encara que sí la seua nomenclatura de naiximent. En la mort d'este últim governant, s'iniciarà ya una disputa final pel control del tro köktürk per fins a tres usurpadores, que donarà lloc a vàries usurpacions fins a la debacle final davant els uigur.
• Jagan, (742 - 744). NT: Xiédiē Iīshī Kèhán (頡跌伊施可汗). Sense que s'haja llegat cap nomenclatura personal en les fonts chinenques.
• Jagan, (742 - 744). NT: Wūsū Mǐshī Kèhán (烏蘇米施可汗). Una volta més, sense que s'haja llegat cap nomenclatura personal en les fonts chinenques.

• Kulun Beg Jagan (744) NC: Āshǐnà Gúlǒngfú (阿史那鶻隴匐). NT: Báiméi Kèhán (白眉可汗). En este últim representant del poder Āshǐnà ya mort, a lo llarc de les estepas havia naixcut un nou Jaganato i uns nous senyors: els uigur.

Vore també

• Inscripcions Orkhon
• Tocarios
• Wusun

Enllaços externs

Els Jagan Köktürk: https://web.archive.org/web/20060720190326/http://www.ozturkler.com/data_english/0001/0001_05.htm Enllaç per a informació mínima sobre els diferents sobirans i mandats eixercits entre el primer i segon Jaganato (en anglés).

Panoplia i modos de combat atribuïts als köktürk: https://swordmaster.org/2010/01/16/dospexi-oruzhie-i-drugoe-voennoe-snaryazhenie.html (en rus)

Els primers turcs: ensaig sobre la seua història i ideologia (Early Turks: Essays on History and Ideology): http://s155239215.onlinehome.us/turkic/29huns/zuev/zuevearly1en.htm Traducció de la famosa obra d'I. A. Zuev, entorn a l'estudi multidisciplinar dels köktürk. La traducció des del rus conté molts errors i certes idees errònees o poc contrastades, encara que pot brindar certa informació complementària en la temàtica.

Món Turc: http://www.turkicworld.org/ Pàgina per a consulta dels múltiples pobles i branques ètniques túrquicas.