Kanato de Crimea
El Kanato de Crimea (Plantilla:Lang-crh), autoidentificado com a Tro de Crimea i Desht-i Qipchaq (Plantilla:Lang-crh, Taht-i Qırım veu Deşt-i Qıpçaq), va anar l'Estat dels tàrtars de Crimea des de 1441 fins a 14 de febrer de 1784. Va ser el més durador dels kanatos túrquicos que varen succeir a l'Horda d'Or.
Història
Primers governants
Va ser fundat per alguns clans de l'Horda d'Or que varen decidir abandonar els seus hàbits nómades i assentar-se en Crimea. Varen invitar a un rival al tro gengiskánida (descendent de Gengis Kan), Haci Giráy, descendent per llínea paterna de Toqa Temür, decimotercer fill de Jochi i net de Gengis Kan, qui va retornar del seu exili en Lituània. El nou Estat naixeria aixina en 1441, ocupant la península de Crimea (llevat la costa sur, dominada pel Imperi otomà), i la costa del mar Negra d'Ucrània en els actuals óblast de Jersón, Mykoláiv, Zaporiyia i Donetsk.
El kanato i l'Imperi otomà
Les divisions internes despuix de la mort de Haci varen provocar l'intervenció otomana, que va posar a Meñli I Giray, un dels fills d'est, en el tro. En 1475 les tropes otomanes comandadas per Gedik Ahmed Bajá varen prendre els enclavaments genoveses en Cembalo, Soldaia i Caffa. El Kanato es convertiria en protectorat otomà. Encara que el sultà s'hi havia anexionado la costa sur, els kanes de Crimea varen mantindre el control de les estepas de l'interior.
El vassallage dels tàrtars va ser prou benévolo, rebent un tracte d'aliats i no de subordinats. Estambul va reconéixer als kanes la sobirania en el restant del seu territori i els va permetre eixercir la seua pròpia política en la regió. Tampoc va haver exigències per part dels turcs de que es retirara el nom del kan en les monedes, de les oracions del divendres (en el món islàmic es dien el nom del sobirà) o de pagament de tributs. El servici de tropes tártaras en les files otomanes era recompensat econòmicament, i no era una obligació feudal.
La cavalleria tártara es convertiria en una de les millors bases del Imperi otomà en les seues campanyes en Pèrsia i Hongria, en pingües beneficis per als ginets. Va ser tan important que quan la maquinària bèlica otomana va escomençar a fallar, l'economia de Crimea es va resentir.
En 1502, Meñli I Giray va derrotar a l'últim kan de l'Horda d'Or, ajudat per les forces moscovites en les seues batalles contra esta al nort, posant fi a les reclamacions sobre Crimea d'esta i assegurant la seua independència. Durant el XVI, els kanes de Crimea es varen considerar els successors d'estos, reclamant la sobirania de la regió compresa entre la mar Caspio i el Volga, zona ocupada pels kanatos de Kazán i Astracán.
Esta política ho va enfrontar en el Gran Ducado de Moscou pel control de Moscovia. En 1571, Devlet I Giray va aplegar a incendiar Moscou, lo que no va impedir que Moscou acabara controlant la regió del Volga, despuix de véncer-ho en la batalla de Molodi a l'any següent.
En 1532, la capital es va traslladar de Salaçıq a Bajchisarái. Durant els sigles XVI i XVII, el kanato va ser un important centre de comerç d'esclaus, capturats en les correries casi anuals que els tàrtars portaven a terme per les estepas ucranianes, someses molt débilment al Gran Ducado de Lituània, incapaç de protegir a la menguante població de la zona.[1] Les expedicions de saqueig varen aplegar inclús fins als rius Sant i Prípiat.[1]
Anti i en República de les Dos Nacions
En el XVII el Kanato de Crimea va tindre freqüents conflictes en el nort, és dir, en la Regne de Polònia. Els tàrtars varen participar en expedicions turques contra Polònia (1620, 1633, 1672, 1683). En 1648-1654 durant Rebelió de Jmelnytski,el Kanato de Crimea i els cosacos de Zaporiyia varen firmar un tractat d'aliança anti-Mancomunidad de Polònia-Lituània (fins a l'intervenció de Rússia contra Polònia). Despuix en 1655-1660 durant El Diluvi, el Kanato de Crimea i la Mancomunidad de Polònia-Lituània varen firmar un tractat d'aliança antisueca.
Dominació russa
En 1768 un grup de cosacos al servici de Rússia va perseguir a una banda de rebels polacs de la Confederació de Bar fins a la ciutat de Balta, que per llavors formava part del Kanato de Crimea, que va acusar als cosacos de matar a varis dels seus conciutadans i varen demanar ajuda al seu senyor, el sultà Mustafá III. Est va declarar la guerra a Rússia el 25 de setembre de 1768 i va establir una aliança en els rebels polacs. En terminar la guerra rus-turca en la victòria de Rússia, en 1774, el kanato va ser reconegut com un Estat independent segons el Tractat de Küçük Kaynarca entre l'Imperi rus i l'Imperi otomà, pero va ser anexat formalment per l'Imperi rus en 1783, convertint-se en la gubernia de Táurida, subdividida en 8 uyezd. Les principals fonts de l'economia de Crimea eren el botí obtingut en les campanyes a les terres cristianes i el comerç d'esclaus. Els tàrtars nómades de Crimea i els nogays es dedicaven a la ganaderia. Crimea contava en importants ports comercials a on s'exportaven a l'Imperi Otomà i a Europa les mercaderies transportades a través de la Ruta de la Seda. El Janato de Crimea tenia moltes ciutats de tamany considerable, belles i plenes de vida, com Bajchisarái - la capital, Kezlev, Karasubazar i Aqmescit en numerosos caravansarai, hans i barris de comerciants, fàbriques de cuiro, molins. Els tàrtars de Crimea assentats es dedicaven al comerç, l'agricultura i l'artesania. Crimea era un centre de producció de vi, tabac i fruticultura. Els kilims de Bajchisarái (estores orientals) s'exportaven a Polònia, i els gavinets fabricats pels artesans tàrtars de Crimea es consideraven els millors entre les tribus caucásicas. Els tàrtars de Crimea eren famosos pel cultiu de cucs de seda i la producció de mel. (Brian G. Williams)
Edat d'Or
El kanato de Crimea va ser la potència més forta d'Europa oriental fins al XVIII. Els tàrtars de Crimea varen eixercitar un paper inestimable en la defensa de les fronteres de l'Islam, especialment contra els moscovites i els europeus. En la finalitat d'impedir l'assentament eslau en les estepas, les partides de guerra tártaras de Crimea (cambuls), en cooperació en els nogays realisaven incursions a principats danubianos, Polònia-Lituània i Muscovia.
En un procés cridat «collita de la estepa» esclavizaron a molts llauradors eslaus, i varen adquirir un botí, del que el kan rebia una part fixa (savğa) del 10 o 20%. Les campanyes de les forces de Crimea podien dividir-se en «sefers» - operacions militars declarades oficialment i dirigides pels propis kanes, i «çapuls» - incursions mampreses per grups separats de nobles (a voltes illegals i prohibides per entrar en contradicció en els tractats conclosos pels kanes en els governants veïns). Durant molt temps, fins a principis de el XVIII, el kanato va mantindre un comerç massiu d'esclaus en l'Imperi Otomà i Oriente Pròxim. Kefe era un dels ports comercials i mercats d'esclaus més coneguts i importants. Alguns investigadors calculen que en total més de 3 millons de persones, predominantment ucranians, pero també circasianos, russos, bielorusos i polacs, varen ser capturats i esclavizados durant l'época del Janato de Crimea. Una de les seues víctimes més famoses va ser Roxelana (Khurem Sultan), que més tart es va convertir en l'esposa de Suleyman el Magnífic i va alcançar un gran poder en la cort otomana. La constant amenaça dels tàrtars de Crimea va favorir l'aparició de cosacos.
El kanato de Crimea també va establir vàries aliances en Polònia-Lituània i els cosacos contra la creixent Moscovia, que presentava reivindicacions rivals sobre els territoris de l'Horda d'Or. La regió en disputa era molt valorada per Moscovia, ya que permetria l'assentament dels russos en zones fèrtils a on la temporada de cultiu és més llarga que en les zones més septentrionals de les que depenia Moscovia. S'especula que en este sol, l'agricultura en Rússia seria lo suficientment rica com per a permetre un fi més ràpit de la servitut.
Els tàrtars de Crimea que posseïen les tàctiques dels atacs en la perfecció, varen elegir un camí en les conques hidrogràfiques. El camí principal a Moscou era Muravski shliach, anat de Perekop crimeo fins a Tula entre els rius de dos conques, Dnieper i Donets septentrional. Havent-se adinsat en la zona poblada a lo llarc de 100-200 quilómetros, els tàrtars donaven mig regrés i saquejaven i capturaven esclaus. Anualment Moscou movilisava en primavera fins a 65 000 soldats per al servici fronteriç. Es varen aplicar les llínees defensives, que consistien en un circuit de fortalees i ciutats. Els cosacos i els nobles jóvens estaven en l'estructura dels servicis de centinelas i patrulles que observaven als tàrtars crimeos en la estepa. Per a la protecció de les invasions del Janato de Crimea varen ser fundades les ciutats russes d'Orel en 1566 i Vorónezh en 1586.
Decliu
El carpiment del Kanato de Crimea va estar lligat al carpiment otomà i al canvi de l'equilibri de poder en l'Europa de l'Est. Els tàrtars de Crimea varen retornar de les campanyes otomanes en les mans buides, mentres que la cavalleria tártara, sense armes suficients, va sofrir grans pèrdues contra els eixèrcits moderns europeus i russos. A finals de el XVII, la Rússia moscovita es va convertir en una potència massa forta per a Crimea com per a saquejar-la. A partir de llavors, els tàrtars de Crimea no varen poder realisar incursions per a conseguir esclaus o botí per a Ucrània i Rússia i açò va tallar una de les fonts econòmiques del kanato. El respal al kan per part dels clans nobles també va escomençar a erosionar-se com a conseqüència d'estos fracassos externs, i es varen produir conflictes interns pel poder. Els Nogays, que proporcionaven una part significativa de les forces militars de Crimea, també varen retirar el seu respal als kanes cap al final de l'imperi.
Les forces unides de Rússia i Ucrània varen atacar el Janato durant les Campanyes de Chigirin i les Campanyes de Crimea. Va ser durant la Guerra rus-turca, 1735-1739 quan els russos al mando de Field-Marshal Munnich varen conseguir finalment penetrar en la pròpia península de Crimea.
Durant el regnat de Catalina II es varen succeir més guerres. La Guerra rus-turca, 1768-1774 va tindre com resultat el Tractat de Kuchuk-Kainarji, que va independisar al kanato de Crimea de l'Imperi otomà i ho va alinear en l'Imperi rus.
El govern de l'últim kan de Crimea Şahin Giray es va caracterisar per una creixent influència russa i esclats de violència per part de l'administració del kan cap a l'oposició interna. El 8 d'abril de 1783, en violació del tractat, Catherine II va interferir en la guerra civil, anexionando de facto tota la península a l'Imperi rus. En 1787, Şahin Giray es va refugiar en l'imperi otomà i finalment va ser eixecutat per les autoritats otomanes per traïció en Rodas, encara que la família real Giray sobreviu fins als nostres dies.
Política i economia
Política
Gràcies a l'autonomia concedida pels sultans, es va mantindre la tradició esteparia en lloc d'adoptar la autocracia otomana. La dinastia Giray va remontar els seus orígens a Gengis Kan per a fer-se superior als demés clans nobles, ya que en la tradició de les estepas el rei es llegitimava com a membre de la casa imperial de Gengis (fins al Sar es declarava descendent d'ell).
Per això, Giray va governar en la participació dels beyés, líders dels clans nobles com Şirins, Barıns, Arğıns, cumanos, i posteriorment també, dels Mansuroğlanos i Sicavuts.
Els nogayos que varen transferir la seua llealtat al Kan de Crimea quan el Kanato de Astracán va colapsar en 1556, varen anar un element important del Kanato de Crimea. Els circasianos i els cosacos també varen eixercitar un paper en certs moments en la política de Crimea, transferint la seua llealtat entre el kanes i els beyes.
Internament, el territori del kanato estava dividit entre els beyes i baix dels beyes hi havia mirzas de famílies nobles. La relació dels llauradors o pastors en els mirzas no era feudal. Eren lliures i la llei islàmica els protegia de perdre els seus drets. Repartida per llogaret, la terra es treballava en comuna i l'impost s'assignava a tot el llogaret. L'impost era una dècima part del producte agrícola, una vigèsima part del ganado i un treball variable no remunerat. Durant les reformes de l'últim khan Şahin Giray l'estructura interna es va canviar seguint el patró turc: les propietats de la terra de la noblea varen ser proclamades domini del khan i reorganisades en "qadılıqs" (províncies governades per representants del khan) .
La llei de Crimea es basava en la llei tártara, la llei islàmica i, en determinades qüestions, la llei otomana. El líder de l'establiment musulmà era el muftí, que era seleccionat entre el clero musulmà local. El seu principal deure no era judicial ni teològic, era financer. L'administració del muftí controlava totes les terres vakif i els seus enormes ingressos. Un atre funcionari musulmà, designat no pel clero sino pel sultà otomà, va anar el kadıasker. Va supervisar els districtes judicials del kanato, cada u baix la jurisdicció d'un kadi. En teoria, els kadis depenien dels kadiasker, pero en la pràctica depenien dels líders del clan i del kan. Els kadis determinaven el comportament llegal quotidià dels musulmans en el kanato.
Les minories no musulmanes (caraítas de Crimea, armenis, grecs, georgiàs) vivien en les ciutats en diferents barris. Tenien les seues pròpies institucions religioses i judicials segons el sistema dacseta. Controlaven les ocupacions financeres i el comerç, i pagaven imposts a canvi dels quals no varen servir en l'eixèrcit. No hi ha proves de que sofriren discriminació alguna, vivien com a tàrtars de Crimea i molts d'ells parlaven llengües turques, molt propenques al tàrtar de Crimea. (Alan Fisher, 1978)
Economia
Les principals fonts de l'economia de Crimea varen ser el botí obtingut de les campanyes en terres cristianes i el comerç d'esclaus. Els nómades tàrtars i nogayos de Crimea eren criadors de ganado. Crimea tenia importants ports comercials a on els bens transportats a través de la Ruta de la Seda s'exportaven a l'Imperi otomà i Europa. El kanato de Crimea tenia moltes ciutats importants, belles i animades, com Bajchisarái, la capital, Kezlev (ara Eupatoria), Karasubazar i Aqmescit en numerosos caravansarais, hans i barris comercials, #manufactura de cuiro, fàbriques. Els tàrtars de Crimea assentats es dedicaven al comerç, l'agricultura i l'artesania. Crimea era un centre de producció de vi, tabac i cultiu de frutes. Els Bakhchisaray kilims (estores orientals) s'exportaven a Polònia, i es pensava que els gavinets fabricats per artesans tàrtars de Crimea eren els millors entre les tribus caucásicas. Els tàrtars de Crimea eren famosos pel cultiu de cucs de seda i la producció de mel.
Comerç d'esclaus
El comerç d'esclaus ucranians i russos (XV al XVII) va ser una de les principals fonts d'ingressos dels tàrtars de Crimea i de la noblea nogái. En este procés, conegut com la collita de la estepa, els grups d'assalt eixien a capturar i esclavizar als llauradors cristians locals que vivien en el camp.[2]
Durant molt temps, fins a principis de el XVIII, el kanato va mantindre una enorme ret de comerç d'esclaus en l'Imperi otomà i el Mig Oriente, en la que es varen deportar a prop de 2 millons d'esclaus de Rússia i Polònia-Lituània en el periodo de 1500 a 1700.[3]
A pesar dels perills, els siervo polacs i russos eren atrets per la llibertat que oferien les estepas buides d'Ucrània. L'esclavitut va quedar present en el folclore rus, ucranià i cosaco, a on es varen crear vàries elegies en dumas sobre el destí de les víctimes. Açò va contribuir a un gran odi cap al Kanato que transcendia les preocupacions polítiques o militars. L'última incursió important del Kanato de Crimea va ocórrer abans de la guerra rus-turca (1768-1774) durant el regnat de Pedro el Gran (1682-1725).[4]
Entitats territorials actuals
- República Autònoma de Crimea, república autònoma d'Ucrània, sense control efectiu, anexionada illegalment per Rússia, segons la Resolució 68/262 de l'Assamblea General de les Nacions Unides cridada Integritat territorial d'Ucrània.
- República de Crimea, república de Rússia constituïda el 18 de març de 2014, situada en la península homònima.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Reddaway, 1950, p. 503.
- ↑ Williams
- ↑ Darjusz Kołodziejczyk, as reported by Mikhail Kizilov. «Slaves, Money Lenders, and Prisoner Guards:The Jews and the Trade in Slaves and Captivesin the Crimean Khanate». The Journal of Jewish Studies.
- ↑ The Russian Annexation of the Crimea 1772-1783, page 26
Bibliografia
- Reddaway, W. F. (1950). «XXIIa-XXIIIb», The Cambridge History of Poland: From the Origins to Sobieski, p. 502-531.
Enllaços externs
- The Bağçasaray Palace of the Crimean Khans (en anglés)
- Tatar.Net (en anglés)
- Annexation of the Crimean Khanate (en anglés)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kanato de Crimea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.