Cosaco

la resposta dels cosacos de Zaporozhia al sultà Mehmed IV de Turquia. Pintat per Iliá Repin entre 1880 i 1891.

Els cosacos (en rus: казак, tr.: kazak (plural, казаки kazaki); ucranià: козак kozak (plural, козаки kozaki); en polac: kozak (plural, kozacy)) eren grups de formacions socials i militars, inicialment d'orige eslau, els quals es varen establir de forma permanent en les estepas de lo que és actualment el sur de Rússia i Ucrània, que brindaven servicis militars als governants veïns de Rostov del Dò, Kubán, el Caucas i Ucrània, aproximadament en el X. Els cosacos varen ser coneguts per la seua destrea militar i la confiança que tenien en sí mateixos. El nom deriva de la llengües eslaves Kasak «nómada», «home lliure». Este terme es menciona per primera volta en un document ruteno que data de 1395. En térmens sociopolítics, des d'el XV i fins a l'actualitat, la comunitat cosaca està organisada en una estructura administrativa que es podria considerar una democràcia federal primitiva, un poc nou pero inacceptable en la totalitat d'Europa Oriental i Àsia en l'época medieval.

• Cosaco és el nom comú compartit de forma independent per varis grups de població i unitats militars en el transcurs de l'història d'Europa oriental i dels territoris adjacents. El grup principal i més numerós és el dels cosacos russos (казаки) dels rius Don, Kubán, Térek i Ural i el dels cosacos ucranianos (козаки), respectivament. un poc menys coneguts són els cosacos polacs (Kozacy) i els cosacos tàrtars (Nağaybäklär). El nom «cosaco» no es deu confondre en els kazakhs (naturals de Kazakhstan, país en Àsia Central). En llengua nativa de Kazakhstan als originaris d'est els criden Kazáj: Kazakh. En Rússia, els cosacos natius es varen preocupar, durant sigles i fins ara, de preservar celosament la pronunciació i escritura mateixa del nom del seu orige. D'acort en l'antiga tradició cosaca, la paraula «Kazak» deu ser escrita i llegida de manera igual, tant d'esquerra a dreta en transcripció eslava cirílica, com de dreta a esquerra en transcripció de llengües túrquicas. Els cosacos russos varen participar de forma important en la colonisació de Siberia. A mitan d'el XVII, els cosacos russos varen alcançar la costa del oceà Pacífic. Els cosacos ucranians varen formar l'Estat dels cosacos de Zaporozhia en 1649. Li'ls considera els progenitors de la moderna nació ucraniana i el discurs nacionaliste ucranià apela, en gran mida, als cosacos.

En 1670, el cosaco del Dò Stenka Razin va proclamar la República cosaca en la ciutat d'Astracán, a la vora del riu Volga, prop de la seua desembocadura en la mar Caspio. A l'anterior decret d'abolició de l'esclavitut va agregar el principi d'igualtat i el fi dels privilegis en territoris d'esta República cosaca. Els cosacos del Dò varen formar l'Estat cosaco del Dò en Rússia. Durant l'época del Imperi rus es varen unir als cosacos del Dò numerosos siervo russos que fugien dels seus amos. Ademés, els cosacos del Dò i del Kubán varen ser dos de les principals forces de resistència contra els bolcheviques durant la guerra civil russa. En la mateixa época i despuix de la solsida de l'Imperi rus (en maig de 1918), cosacos del Dò encapçalats pel seu atamán, Piotr Krasnov, novament varen intentar formar una república cosaca independent en unió en els cosacos de Kubán. La república incloïa dèu províncies, en la capital en la ciutat de Novocherkassk, en l'esquema administratiu-polític d'un Estat federal independent. Les tradicions, cultura i la comunitat mateixa cosaca en la seua majoria varen ser exposts al extermini en l'época de l'Unió Soviètica, especialment entre els anys 1922 i 1945, i en l'actualitat es troben en un procés de resorgiment. La gran majoria de la comunitat cosaca està concentrada en les regions de Volgogrado i de Rostov del Dò, 108 140 del total. Atres 21 444 cosacos són residents del Krai de Krasnodar i de la regió de Stávropol. 3223 cosacos estan repartits entre la República de Karacháevo-Cherkesia i la República d'Osetia del Nort. El restant de la comunitat cosaca està escampada a lo largo y ancho de la Federació de Rússia des del mar Bàltica fins a les costes del oceà Pacífic. Independentment de lo anterior i segons distintes estadístiques, prop de 10 millons de persones en Rússia, en Ucrània i en l'exterior es consideren a sí mateixos com cosacos d'orige o descendents directes d'estos.

Distribució geogràfica

El mapa italià de «Tataria Europea» (1684). Ucrània del Dniéper està marcat com «Ucrània o la terra de Cosacos de Zaporozhia (Vkraina o Paese de Cossachi vaig donar Zaporowa)». En l'est hi ha «Ucrània o la terra de Cosacos de Dò, que depenen de Moscovia (Vkraina ouero Paese de Cossachi Tanaiti Soggetti al Moscouita)».

Els cosacos eren antigament nómades o seminómades; ètnicament són eslaus i en l'actualitat residixen fonamentalment en territoris de Rússia i d'Ucrània. Algunes comunitats es troben en el territori de Kazakhstan (cosacos d'Ural i Semiréchinskie). Abans vivien principalment en les estepas, entre la mar Negra i la mar Caspio, i també en les montanyes del Caucas. En el patrocini de l'Imperi rus els cosacos varen participar activament en la colonisació de Siberia, conquistant extensos territoris des dels monts Urals fins a l'oceà Pacífic, els monts Altái, les estepas d'Àsia Central i també establint-se en les costes del riu Ussuri. Els núcleus principals de la població cosaca es troben en les regions dels rius Dò, Kubán i Dniéper, i reben el nom de cosacos del Dò i del Kubán, respectivament. En l'actualitat existixen onze comunitats cosacas tradicionals en els territoris de l'ex-Imperi rus i ex Unió Soviètica. La majoria d'estes es concentren en territoris de l'actual Federació russa. Els cosacos originaris d'estes regions reben el nom respectiu: cosacos del Dò, cosacos del Kubán. Cada una d'estes regions conta en autoritat administrativa local cosaca. Ademés existixen organisacions cosacas en i Sant Petersburgo en representacions de la seua regió específica:

1. Regió de Don

2. Regió de Kubán

3. Regió de Térek

4. Regió d'Astracán

5. Regió d'Ural

6. Regió d'Oremburgo

7. Regió de Semirechie

8. Regió de Siberia

9. Regió de Transbaikal

10. Regió d'Amur

11. Regió d'Ussuri

L'últim cens efectuat abans de 1917 indicava que la població cosaca en Rússia contava en més de 4 millons de persones d'abdós sexes, repartits principalment per regions fronterices del sur de Rússia. A partir de l'any 1920 es va iniciar la persecució sistemàtica, represàlies i eixecucions en massa del poble cosaco, desnugats pel Partit Comuniste de l'Unió Soviètica —més de dos terços de la població cosaca varen ser exterminats solament en els primers dèu anys del govern soviètic—. Un gran número dels cosacos varen ser forçats a emigrar i ara són residents d'atres països, com França, Alemània, Bèlgica, Estats Units, Canadà, Austràlia, Argentina, Chile i molts uns atres. Molts d'estos emigrants mantenen estreta relació en les comunitats cosacas en Rússia. Alguns, com en el cas dels cosacos residents en Nova Jersey, Estats Units, mantenen museus i biblioteques nacionals cosacos, destinats a preservar el patrimoni cultural, tradicional i històric del seu poble. D'acort en el cens oficial de la Federació de Rússia de l'any 2002, per primera volta despuix del cens de l'any 1897, més de 140 000 persones d'abdós sexes (0,1 % del total de la població) en Rússia en forma oberta varen indicar i oficialment varen declarar la seua nacionalitat com "cosaca", residents i ciutadans de Rússia.

Història

Artícul principal → Història dels cosacos.

Sigles XV-XVI

Erro al crear miniatura:

Petró Konashévych-Sahaidachny

Un cosaco en l'escut del Hetmanato, l'Estat cosaco que existia en les regions centrals i nort-occidentals de l'actual Ucrània durant 1649 i 1764

Els últims que varen abandonar als Khans de l'Horda d'Or varen ser els cosacos de l'Horda de Nogái i Astracán els qui es varen unir als cosacos del Dò recent en la segona mitat d'el XVI. D'allí en avant la vida dels cosacos colindar en els principats de la zona els qui moltes voltes barallaven entre sí. Donades estes condicions i a la presència de turcs i tàrtar-mongoles en la zona, va nàixer la necessitat de servir baix les órdens de les dos potències en la zona: el Principat de Moscou i el Ducado de Lituània. Com a protesta en contra d'estes amenaces es va produir més vesprada el naiximent i formació de dos repúbliques cosacas en el riu Don i en el riu Dniéper Baix, despuix de lo que s'inicia l'enfortiment de l'independència i identitat cosaca, sent estos estats els centres principals d'unificació del poble cosaco. No obstant, no tots els cosacos varen optar per retornar a l'ambient de la seua terra natal. Molts d'ells, acostumats en els cent anys de vida en territoris de Moscovia, Lituània i Polònia, es varen quedar. Tradicionalment lleals als seus aliats i a l'autoritat es convertixen en fidels defensors dels interessos dels kniaz (príncips), sars i reis de l'época, i a canvi d'això accepten dels monarques abundants regalías i privilegis, concessions de terra, títuls de noblea, formant famílies mixtes en russos, lituans, polacs, i paulatinament es varen diluir en el seu ambient formant la seua part natural. Fills i nets dels emigrants cosacos es queden també en el Nort Lluntà. Una volta acostumats al dur clima local, es varen traslladar en chicotets grups a l'Est creuant cordilleres i rius, travessant extenses zones de bosc. Varen conseguir dominar i conquistar a les tribus locals expandint el poder dels monarques de Rússia per tot el territori de Siberia. Durant un temps encara recordaven dels seus llaços en els Cosacos de Dò, es feyen cridar «fills d'El Dò apacible» (Deti Tíjogo Dona) i varen donar inici a la formació dels nous Host´s o Voisko (grans i ben organisades i administrades comunitats, militars, en temps de guerra; civils i absolutament autònomes, en temps de pau), en nous noms: Cosacos de Térek (Nort del Caucas), Cosacos de Siberia o Cosacos de Transbaikal. Units pels seus orígens, ara es varen trobar dividits per grans distàncies i territoris molt extensos, puix cada formació continuava la seua vida per un camí propi i particular. En la pròxima etapa de l'història, en els sigles XVI-XVII, la majoria dels cosacos pertany als grups de Zaporozhie i Dò, els mateixos que varen decidir retornar a la seua terra natal: Terra Kasak, en les planures de les costes del mar d'Azov, i es varen fer cridar en el XVIII com Chernomorskie Kazakí (els Cosacos de la Mar Negra), antepassats dels cosacos de Kubán. L'antiga història del poble cosaco esta reconstruïda per ara esquemáticamente, per lo mateix a voltes intencionalmente, per raons nacionalistes, de conjuntura política o ideològica, alguns historiadors la presenten en forma equivocada.

Se sap que antigament existia una comunitat cosaca molt ben organisada de Zaporozhia, en el riu Dniéper al sur de lo que és actualment Ucrània, la qual a la seua volta en temps de l'esplendor de l'Imperi rus es dia Malorossía («chicoteta Rússia»). A finals de l'Edat Mija, poblacions cosacas varen quedar baix el fòc creuat de Polònia, Lituània i Rússia, les tres grans potències de la zona. Els russos de Moscovia i els cosacos sempre vivien en una relació tensa, en la que els segons mamprenien assalts contra els llogarets i camps dels primers, despuix de lo que estos enviaven expedicions punitives. En 1539 el Gran Duc Basilio III de Rússia va solicitar al Sultà de l'Imperi otomà que controlara als cosacos, a lo que el Sultà li va contestar: «Els cosacos no em juren llealtat i viuen com els plau a ells mateixos». De manera similar 10 anys més vesprada, en l'any 1549, el sar rus Iván el Terrible va respondre a una petició del Sultà turc de frenar les accions agressives dels cosacos del Dò en lo següent: «Els cosacos del Dò no són del meu incumbencia i van a la guerra o viuen en pau sense el meu coneiximent». Mensages similars circulaven entre Rússia, l'Imperi otomà i la Mancomunidad Polac-Lituana, cada u dels quals intentava explotar la belicosidad cosaca per als seus propis interessos. Finalment, baix la égida d'Iván IV (Iván el Terrible), es va aplegar a un acort que va permetre establir un estatut especial a la comunitat cosaca del riu Don (cap a 1570). Estos estatuts garantisaven l'administració autònoma de les comunitats cosacas, les seues activitats comercials lliures d'imposts, concessions de terra, títuls de noblea per als líders cosacos - tot açò i més a canvi del servici militar permanent, velant per la defensa i seguritat interna i externa, resguardant les fronteres de Rússia de les invasions enemigues. Tradicionalment cada cosaco anava equipat en l'armament, municions, uniforme, mig de transport (cavall), adquirits completament per cada combatent en forma individual o pagat per la comunitat i la seua família. Eixe va ser un dels tractes en el govern de Rússia pel que fa a l'obligació cosaca davant l'Estat a canvi dels privilegis otorgats a la seua comunitat. Anant el temps, el poble cosaco jugaria un importantíssim paper en la conquista russa de Siberia, instalant-se nous voiskos i stanitsas (poblats cosacos) a lo largo y ancho d'el continent asiàtic.

Sigles XVI-XIX

Bogdán Jmelnytsky

En l'any 1613, pese a l'oposició d'alguns líders i príncips russos, els cosacos del Dò es varen manifestar oberta i enèrgicament en apoyo d'el representant de la família Románov per a governar a Rússia – el jove Mijaíl Fiódorovich Románov. En 1634, durant el regnat d'este primer Sar de Rússia es va posar fi a les pretensions del rei polac Vladislao IV Vasa al tro de Rússia. Des de llavors el respal explícit i incondicional cosaco servix com a base per al poder de la Dinastia Románov al cap del Imperi rus. Paralament Polònia va estimular als cosacos del Dniéper a aliar-se en els ucranians per a establir un principat marcadament antirruso. En este propòsit, a principis de 1646 es va efectuar una reunió secreta entre el atamán de la comunitat cosaca del riu Dniéper, Bohdán Jmelnytsky, i el rei polac Vladislao IV Vasa. Les negociacions no varen dur al resultat esperat pels cosacos i per a l'any 1648 varen alçar les armes junt en els ucranians contra la creixent ambició de la Mancomunidad Polac-Lituana per expandir el seu domini sobre la regió. Resultat d'açò va ser la Guerra per la Lliberació que va durar sis anys, entre 1648 i 1654, a on es varen sublevar els pobles eslaus locals, ucranians i russos, liderats pels cosacos, contra els polacs. En febrer de 1649 les autoritats polaques de nou intentaven negociar la pau, oferint un grau d'autonomia a les comunitats cosacas a canvi de mantindre l'autoritat polaca sobre la regió, pero sense considerar els interessos dels atres pobles locals, especialment dels ucranians. Les negociacions es varen frustrar i pocs mesos despuix, en el mateix any, Bohdán Jmelnytsky va formalisar les relacions diplomàtiques en Rússia conseguint en açò que els cosacos del Dò lleals a la monarquia russa s'uniren en apoyo de la comunitat cosaca del Dniéper, acaudillada per Jmelnytsky. Entre 1649 i 1651 varen continuar les lluites entre els polacs i les forces unificades ucranianes i cosacas, en èxits intermitents d'abdós bandos. En autumne de 1653, l'eixèrcit polac al mando de Juan II Casimiro Vasa va iniciar una ofensiva desesperada per a recuperar i consolidar la seua autoritat sobre la regió. L'1 d'octubre de 1653, com a resultat d'acorts i reunions en Bohdán Jmelnytsky, les autoritats russes varen autorisar el seu respal i varen oficialisar la participació de Rússia en la Guerra per la Lliberació. Al principi de 1654, el sar de Rússia Allunte I de Rússia declara oficialment la guerra a Polònia, que conclou l'any 1667. Al final, la sòrt del primer Estat ucranià «polonizado» terminaria repartit entre l'Imperi rus i Polònia en 1667 d'acort al Tractat d'Andrúsovo. Junt a açò es varen recuperar i varen enfortir els vínculs originaris històrics entre els cosacos del Dniéper i del Dò. En 1670 un atre personage carismàtic de l'història cosaca, Stenka Razin, va proclamar la República Cosaca en la ciutat d'Astracán, sur de Rússia, que va perdurar fins a l'any 1671. A lo llarc de l'Història va haver atres intents de la comunitat cosaca per a crear un Estat Cosaco independent. Tots ells varen anar brutalment reprimits per les autoritats russes, ucranianes i polaques de distintes époques per la força militar o creant divisions polítiques, religioses i ideològiques a l'interior de la mateixa comunitat cosaca. En 15 de juny de 1775, pel respal del Alçament de Pugachov, Sich, com a últim centre dels cosacos ucranians, va ser liquidat per tropes regulars russes que varen partir de la Fortalea de Santa Isabel, una part dels cosacos va fugir a través del Danubio i l'atra va ser deportada a Kuban. En el pas del temps, i en particular durant les grans campanyes russes d'el XIX (per eixemple, la campanya contra Napoleón Bonaparte, en la que es va destacar Matvéi Plátov, un dels més grans atamanes), els cosacos terminarien sent un poderós braç del eixèrcit de la Casa Románov (en cert modo, forces especials de l'época, a on tots els integrants del mateix pertanyen a una mateixa comunitat ètnica, similar a la situació dels Gurkhas de Nepal en l'eixèrcit del Regne Unit).

Sigles XIX-XX

Cap a 1914 existien 11 comunitats administratives cosacas, la majoria d'elles (en excepció dels cosacos del Dò i de Kubán) ubicades en distintes zones fronterices del Imperi rus (en Turquia o China, per eixemple). Esta associació entre els cosacos i la dinastia dels Románov va significar la caiguda en desgràcia dels primers despuix de la Revolució russa i durant la guerra civil russa, ya que els bolcheviques no acceptaven l'estatut especial que havien tingut els cosacos en l'Imperi rus. Tots els cosacos juraven a la bandera de l'Imperi de Rússia i llealtat absoluta al sar. ya que despuix dels tumults de 1917, el mateix sar Nicolás es va negar a la corona i al tro de la monarquia i l'Imperi mateix va escomençar a desmoronarse, els cosacos ya no sentien obligats a seguir els interessos interns dels russos. Els numerosos partits polítics de l'época s'esforçaven per aplegar al poder i dominar lo que quedava de l'Imperi.

Bandera de la República Cosaca, maig de 1918.

Erro al crear miniatura:

Billet de 100 rublos cosacos, 1918.

Despuix de la Revolució de Febrer, es va celebrar en la ciutat de Petrogrado el primer Congrés Nacional Cosaco el 4 d'abril de 1917, en el que es varen reunir representants de les onze comunitats cosacas de Rússia i un dels primers decrets emesos per est va ser l'expulsió dels seus regiments de tots els militars que no anaren d'orige cosaco. Considerant tot lo anterior i baix la direcció de Piotr Krasnov, atamán cosaco del Dò, la comunitat cosaca va intentar novament crear una república cosaca independent, l'unió de cosacos del Dò i del Kubán. El 17 de maig de 1918 es va proclamar la República Cosaca, en estatuts, constitució, parlament i sistema polític administratiu d'Estat federal. El atamán Piotr N. Krasnov va ser elegit primer president de la República Cosaca (1918-1919). La república incloïa 10 províncies en la capital en la ciutat de Novocherkassk. La bandera oficial estava composta per tres colors, representant simbòlicament les tres nacions principals d'esta República Cosaca: cosacos – blau; tàrtars i kalmykvos - groc; russos - roig. Finalment la república va ser abolida (1921), ya que els mandos russos del Eixèrcit Blanco, compost principalment per mencheviques i per monàrquics russos, es varen opondre al moviment independentiste cosaco. Durant la guerra civil russa les relacions entre els «voluntaris» russos (del Eixèrcit Blanco Voluntari monàrquic) i els cosacos varen ser difícils. Les disensiones entre els «mencheviques» monàrquics russos i els cosacos nacionalistes (sent estos últims partidaris de la monarquia dels Románov) varen perjudicar les relacions. Per un atre costat, els cosacos també varen ser combatuts pels «bolcheviques» i l'Eixèrcit Rojo, ya que tradicionalment havien segut aliats de les forces repressives de l'Imperi. Ademés, els mateixos cosacos no estaven units entre sí, i tenien visions diverses respecte a la seua identitat nacional, les seues tradicions i cultura. Durant la guerra civil varen existir faccions cosacas combatent en bandos contraris, inclús canviant periòdicament d'un bando a l'atre.

L'era soviètica: 1922-1990

En establir-se l'Estat soviètic, es varen promoure la tradició i cultura del poble cosaco. No obstant, posteriorment va haver cosacos combatent en abdós costats del conflicte germanosoviético, com a integrants de les tropes alemanes i de l'Unió Soviètica.^{cita requerida} Alguns emigrants cosacos varen decidir rebelar-se contra Stalin tractant d'obtindre una independència cosaca definitiva. Per la seua banda, els alemans i italians inclús els varen prometre crear un Estat Cosaco en Carnia, en el nort d'Itàlia, a resguart de la persecució estalinista. Els cosacos que varen combatre dins del Eixèrcit Rojo, davant tot priorisaven l'integritat de l'Unió Soviètica, com la «hereua» natural de l'Imperi rus. Terminada la guerra, i complint en els térmens acordats anteriorment en la Conferència de Yalta, Gran Bretanya i Estats Units varen resoldre llavar-se les mans deixant que Stalin tractara als cosacos del modo que li semblara més convenient, deportant a tot cosaco que trobaren en Europa, de tornada a l'Unió Soviètica.^{cita requerida} Entre les decenes de mils de refugiats de l'Europa oriental ocupada, es trobaven mesclats colaboracionistes nazis, anticomunista, militars i civils comuns sense algun tipo de context ideològic o polític, tant exiliats de l'Unió Soviètica com a emigrants de l'época de la guerra civil russa. En el grup, hi havia ademés aproximadament 50 000 cosacos, incloent dònes, vells i chiquets de l'extint Imperi rus que mai varen ser ciutadans de l'Unió Soviètica. De fet, molts varen nàixer en la década de 1920-1930, posterior a la Guerra Civil, ya emigrats en Sèrbia o l'Europa Occidental. Tots varen ser reunits en Àustria i repatriats forçosament en l'Operació Keelhaul. La majoria va ser dirigida a la zona soviètica en Alemània. Molts dels refugiats cosacos, tant militars com a civils, varen ser eixecutats sumariamente (com a venjança per ser vells enemics de la guerra civil russa, i per la seua posterior colaboració en els nazis durant la Segona Guerra Mundial), en ocasions fusilats a la vista dels britànics. Uns atres varen ser enviats a Siberia o Àsia Central i condenats a treballs forçats en camps de concentració soviètics.^{cita requerida}

La sòrt dels cosacos que varen lluitar contra els nazis en les files del Eixèrcit Rojo també va ser predeterminada. Lliure de la necessitat d'usar-els com a tropes, Stalin va decidir integrar-els en l'Eixèrcit Rojo.^{cita requerida} Molts cosacos, militars i civils, hòmens, dònes i chiquets supervivents de la guerra civil russa i de la Segona Guerra Mundial, varen terminar els seus dies en el gulag, com a presos en campaments de treballs forçats en regions de Siberia, Àsia Central i Extrem Orient rus.^{cita requerida}

Actualitat

El final dels anys 80 va marcar l'història de Rússia en canvis significatius en el sistema social i polític, l'aparició de noves organisacions i la renaixença d'antigues institucions sociopolítiques i comunitats tradicionals, perdudes o reprimides en els temps soviètics. Entre estos es trobaven els cosacos. D'acort a estadístiques de l'any 1992, prop de 10 millons d'hòmens i dònes ciutadans de Rússia, Ucrània i d'atres països del món es autoidentifican i consideren a sí mateixos com cosacos originaris o descendents de cosacos. Molts d'ells estan agrupats en organisacions de tipo popular, cultural o folòric, algunes de les quals inclús gogen de reconeiximent oficial per part de les autoritats, respalats per decrets i lleis que autorisen en certes llimitacions i estatuts l'organisació i estructura tradicional cosaca.

72 anys despuix de la Revolució Russa, el 14 de novembre de 1989 el Sóviet Suprem de l'extinta URSS va fer pública la declaració “Sobre el reconeiximent d'illegalitat i criminalitat d'actes repressius en contra dels pobles, víctimes de desplaçaments forçats i la necessitat de garantisar els seus drets”. El decret mencionat afirmava el dret de la comunitat cosaca a la rehabilitació. D'esta manera organismes del poder llegislatiu i eixecutiu de la Federació de Rússia varen reconéixer a la comunitat cosaca com un poble que ha sofrit el terror massiu, sistemàtic i organisat per part de les autoritats soviètiques de l'época. Independentment dels estatuts otorgats, els cosacos dispersats per totes les regions de Rússia formen part d'una gran comunitat sociocultural, majoritàriament policonfessional, els integrants de la qual es autodeterminan i es autoidentifican com cosacos d'orige. El 30 de juny de 1990, es va realisar en Moscou el primer Bolshói Krug (Gran Círcul, conferència parlamentària tradicional cosaca). Resultat d'això va ser la formació de l'Unió Cosaca, la qual inicialment agrupava a 29 organisacions cosacas. En octubre de l'any 1991, líders cosacos varen formar l'Unió Cosaca de Rússia del Sur. El 17-18 de juliol de 1993, es va celebrar en Moscou el Krug (Congrés) Suprem Unificat de les comunitats cosacas de Rússia i de l'exterior. En est, la ciutat de Novocherkassk va ser proclamada unànimement com la capital de totes les comunitats cosacas de Rússia i del restant del món. El 15 de juny de 1992, el president de la Federació de Rússia publica el Decret “Sobre les mides per a aplicació de la Llei de la Federació de Rússia en relació en la rehabilitació de la comunitat ètnica cosaca”, ordenant textualment “impondre el juí a la política de l'Estat del Partit Comuniste de l'época d'efectuar repressions, arbitrarietat i illegalitats contra la comunitat cosaca i els seus representants, en l'objectiu de rehabilitar a esta comunitat ètnica històrica”. El 16 de juliol de 1992, el Sóviet Suprem de la Federació de Rússia publica el Decret Nº3321-1, posant llegalment fi a totes les accions repressives, criminals i illegals que ha sofrit la comunitat cosaca a partir de l'any 1918. En giner de 1995 es crea la Direcció general de les Comunitats Cosacas, com a part del Gabinet presidencial. El 9 d'agost de 1995, el Decret Nº835 del President de la Federació de Rússia declara les “Normes temporals sobre l'empadronament estatal de les comunitats cosacas en la Federació de Rússia”. L'any 1998 la Direcció general de les Comunitats Cosacas va ser transformada en Direcció del President de la Federació de Rússia en Assunts de la Comunitat Cosaca. Per a l'any 1999 el respal inicial mostrat per l'Estat de Rússia a les organisacions cosacas va disminuir significativament. Lo anterior, principalment per les idees marcadament separatistes i nacionalistes manifestades per alguns dels representants i líders cosacos, en l'objectiu primordial de guanyar l'autonomia, sobirania i el reconeiximent formal polític de la «República Kazakia» en territoris poblats de manera compacta majoritàriament per cosacos d'orige, el nort del Caucas, la regió del riu Volga baix i mig, del riu Ural (ciutat de Cheliábinsk inclusivament) i les regions nort-occidentals del Mar d'Aral. Sense lloc a dubtes, de fer-se realitat causaria un conflicte instantàneu en atres pobles residents d'estos territoris, inclusivament fòra de Rússia com és el cas de Kazakhstan. Llògicament, estes idees són considerades pel govern com a separatistes i inconstitucionals en la Federació de Rússia actual. El 25 de febrer de 2003, el Decret Nº249 del President de Rússia ordena nomenament del general-coronel Gennadiy Tróshev al càrrec d'assessor del President en assunts de les comunitats cosacas. El moviment per la recuperació de la cultura i les tradicions cosacas va passar un complex camí des de les poc numeroses i chicotetes agrupacions informals dels anys 80 compostes pels entusiasta d'orige cosaco, fins a sistemes centralisades per a-militars (“reiestr” en rus, un tipo de registre o empadronament) de les organisacions cosacas empadronades per l'Estat en els anys 90. baix este últim concepte, en l'actualitat en Rússia existixen 10 organisacions oficialment per a-militars («reiéstrovie kazaki»: cosacos empadronats) en les regions de Volga, Don, Yeniséi, Transbaikal, Irkutsk, Kubán, Orenburg, Siberia central, Térek i Ussuri. Ademés, existixen atres 16 organisacions cosacas en estatut especial del mateix tipo. En total, estes organisacions agrupen a 660 000 cosacos «registrats» (oficialment empadronats) per l'Estat. No obstant la major part d'organisacions cosacas tenen caràcter més be sociocultural. Segons estadístiques de l'any 2000, actualment en la Federació de Rússia existixen més de 680 comunitats tradicionals socioculturals cosacas. En any 2002, va haver un intent de politisació del moviment nacionaliste cosaco en formació del partit polític Partia Kazaki Rosii, PKR (PCR, “Partit Cosacos de Rússia”), que finalment no va obtindre èxit. L'11 d'octubre de 2008, en la ciutat de Novocherkassk (Rússia), es va celebrar l'III Congrés Mundial Cosaco. Per primera volta este acontenyiment va contar en patrocini del Govern de Federació de Rússia. Més de 500 representants de comunitats cosacas de Rússia i d'atres països del món, es varen reunir per a discutir distints aspectes d'actualitat econòmica, política, cultural i informativa, ademés de normes i drets en relació en activitats de comunitats cosacas en Rússia i exterior. En el Congrés es va prendre la resolució sobre la creació i desenroll de mijos de comunicació propis de la comunitat cosaca: recursos d'Internet, prensa escrita i canal de televisió. En any 2008 l'estudi de produccions “Massalskiy Multi Merdia” comença desenrollar la realisació del proyecte social educatiu “Kazak-TV” (www. cossack. tv). L'objectiu d'este proyecte és la creació d'un espai unificat informatiu-cultural de la comunitat cosaca de Rússia, preservació i difusió de cultura i tradicions cosacas, ademés d'educació i formació de generacions jóvens de la comunitat cosaca. En entrevista del cap (S) de l'Administració del President, director del Consell del President de Federació de Rússia sobre els assunts de les Comunitats Cosacas, Sr. Alexander Beglov va indicar a “RIA Novosti” («РИА Новости») que per a inicis de l'any 2010 i “d'acort en les evaluacions dels experts, prop de 7 millons de persones en Rússia són oficialment considerats pertanyents a la comunitat cosaca.”

Assentaments cosacos

Els cosacos russos varen fundar numerosos assentaments (cridats stanitsa) i fortalees a lo llarc de les «fronteres problemàtiques» com els forts de Vernyi (Almaty, Kazakhstan) en el sur d'Àsia Central, Grozny en el nort del Caucas, el Fort Aleksándrovsk (Fort Shevchenko, Kazakhstan), Krasnovodsk (Turkmenistan), stanitsa Novonikoláevskaya (Bautino, Kazakhstan), Blagovéschensk i ciutats i assentaments en els principals rius, com el riu Ural, Ishim, Irtysh, Ob, Yeniséi, Lena, Amur, Anádyr (Chukotka) i Ussury. A voltes es considera als cosacos com a xenòfops, especialment pels historiadors judeus contemporàneus, els qui acusen als cosacos ucranians de Zaporizhia de la massacre de judeus durant la Rebelió de Jmelnytsky i de participar en els pogroms antijudíos en els sigles XVI-XVII. En passar el temps, els cosacos es varen adaptar fàcilment a les cultures i costums dels pobles propencs (en particular els cosacos del Térek, que es varen vore influïts en gran mida per la cultura de les tribus del nort del Caucas). Freqüentment varen contraure matrimoni en residents locals (atres pobladors i natius no cosacos) independentment de la seua raça o orige i a voltes deixant de costat restriccions religioses. Esposes dutes des de terres lluntanes despuix d'una guerra no eren tampoc infreqüents en les famílies cosacas. Cada assentament cosaco, solament o en conjunt en assentaments veïns, formava unitats militars i regiments de cabellería llaugera (o infanteria montada) preparats per a respondre a una amenaça en un periodo curt.

Organisació administrativa de la comunitat cosaca

El mit sobre la composició i organisació originària de la comunitat cosaca, a on s'apunta a l'admissió massiva en les seues files dels fugitius de la llei, esclaus i llauradors endeutats no té sentit o base alguna séria.^{cita requerida} La versió sobre el caràcter subversivo i bandoler de la societat cosaca va ser alimentada principalment pels historiadors contemporàneus russos del periodo soviètic,^{cita requerida} en objectius clarament específics – comprometre de manera perjudicial'orige i l'existència d'una comunitat ètnica completa com a tal.^{cita requerida}

La tradicional cooperació i aliança dels cosacos en grans lloctinents i distintes autoritats estrangeres, no podria haver tingut lloc en cas que la societat cosaca fora composta en la seua totalitat per delinqüents i esclaus fugats dels seus propietaris, terratinents i caudillos estrangers.^{cita requerida} L'hipòtesis sobre els esclaus fugats, els qui primer es varen refugiar en les estepas i posteriorment, en crear una potent organisació armada, de nou varen obedir a les órdens dels seus anteriors opresores, sona a lo menys com un absurt.^{cita requerida} No obstant, en tota la seua història els cosacos varen cooperar en agrade en les aristocràcia, els propietaris de grans terres i els latifundistes de l'época.

Cosacos de Siberia en l'actualitat.

Solament este factor elimina la versió sobre els llauradors fugats que es varen fer cridar “cosacos”. Els cosacos originaris de l'época no coneixien els antagonismes socials.^{cita requerida} Per tant en molta facilitat i de manera independent els líders cosacos es relacionaven i establien acorts de tot tipo en els seus parells d'atres nacions i pobles, en autoritats respectables estrangeres veïnes: tártaras, polaques, russes, ucranianes, etc. Estes relacions tenien ademés atres propòsits netament estratègics per al benefici de la comunitat cosaca. La participació i l'aliança dels magnats i de les distintes autoritats, permetien vore les excursions i expedicions militars pròpiament cosacas, com a objectius en característiques de necessitats d'un estat i/o patrocini d'autoritats reconegudes oficialment. Per tant permetia deslligar la responsabilitat per la participació en moltes de les accions de caràcter bèlic: en ampara dels interessos dels seus socis en aliances, els oferia certa protecció necessària, llegal i oficialista. La comunitat cosaca era més o menys autònoma; podia consistir en un llogaret (stanitsa en singular, stanitsi en plural) o un campament fortificado (gorodki). Inicialment, els cosacos tenien un enorme grau d'autonomia, pero anant el temps la seua associació a l'Imperi rus els va dur a que les seues autoritats (els Atamán) foren directament elegides pel sar, encara que en certes restriccions. El poble cosaco es rig per normes que castiguen durament els delictes de robo, homicidi, traïció i molts atres, sobretot quan estos varen ser comesos en contra d'un representant o interessos de la seua comunitat. La sanció aplicada a una persona que es embriaga en públic, o maltracta a una dòna és d'un número no determinat de cinglada en el maidán (plaça), en el nagaika, tralla tradicional cosaco que ademés és considerat un arma (els cosacos des de molt primerenca edat deprenien manejar-la com a part de la seua ensenyança en arts marcials). Les sancions no perdonen a ningú, i un cosaco sense importar el seu estatus i nivell econòmic pot ser condenat a la pena de mort per furtar fondos de la comunitat o per traïció. La sanció comuna és rebre cinglada en un lloc públic davant de tota la comunitat local. És característic que despuix de rebre la sanció l'infractor s'incline i agraïxca en veu alta als majors per la «lliçó».

Erro al crear miniatura:

Catedral de la Resurrecció de Starocherkásskaya, símbol dels cosacos del Dò.

Els encarregats de dictar les normes i ordenar les sancions són els juges locals, els hòmens més respectats, elegits (o reelegits) junt al restant de l'administració (incloent al atamán: la màxima autoritat de la comunitat cosaca local) per tota la comunitat en forma democràtica una volta a l'any, tradició interna cosaca que rig aproximadament des d'el X i fins ara. El juge tenia facultat d'aplicar el castic a tots els membres de la comunitat, dònes i hòmens, sense excepcions, inclusivament al atamán. El atamán o hetman (cap d'una regió o una comunitat, elegit democràticament per tots una volta a l'any, major de 18 anys, respectat i reconegut per tota la comunitat) goja de gran prestigi en tota la seua zona i és el comandant militar suprem en temps de guerra, mentres que en temps de pau és l'administrador i el cap de l'autoritat local. A partir de l'any 1891, comunitats cosacas varen oficialisar elevar ellímit d'edat per a ser elegit al càrrec d'ataman, als 33 anys mínim. Per a ser elegit com a juge (“sudiá” en rus) de la comunitat, el pretenent deguera tindre mínim 45 anys d'edat, ademés de contar en atres atributs i característiques respectives. Absolutament tots els càrrecs administratius cívics i militars cosacos passaven per un procés d'elecció interna de la comunitat. Entre atres càrrecs, contador general («kaznachéy»), encarregat d'administració del presupost i de fondos comuns; secretari (“písar”), encarregat de dur control de documentació interna i externa de la comunitat, etc. En els Krugs (assamblees populars), normalment anuals es prenen les decisions importants, inclusivament les eleccions (o reelecció) de les autoritats. En la seua estructura no hi ha grans diferències socials i tots lluiten i treballen pel grup, pel seu poble. Els residents o veïns de les poblacions cosacas, no pertanyents a la comunitat cosaca (“inogorodnie”, lligga's estrangers) també podrien participar en assamblees populars cosacas («krug»), sempre i quan tractara dels temes que involucren els seus interessos, no obstant solament en dret a veu, no a vot. El dret a vot en comunitats cosacas es reservava exclusivament per als cosacos d'orige. Els tres ideals que rigen la societat cosaca són: llibertat, tradició i disciplina. Els chiquets s'apunten des de jóvens a les acadèmies militars, i el sentiment militar dins de les seues costums és molt forta. Si be és cert que la preparació militar era primària, paralament cada membre de la comunitat té llibertat absoluta per a triar una professió o ofici civil d'acort al seu interés i habilitat personal, estudiar i formar-se en àmbits que no són necessàriament bèlics. La solidaritat interna també està molt present. A modo d'eixemple: en temps antics, en la comunitat cosaca de Zaporiyia (antepassats dels cosacos de Kubán, desplaçats per les autoritats russes a les costes del riu Kubán i del mar Negra), als jóvens que són els únics que mantenen a la seua família, i són els únics descendents-hòmens de família, li'ls colocava un pendent en l'orella lo que per a un comandant significava que els eximix de les missions perilloses. En tot cas allò no impedia la participació d'estos jóvens en combats o missions d'alt risc, en estos casos la decisió de participar en eixes era voluntària. Les dònes tenen un paper passiu dins de la societat, pero antigament varen aplegar a lluitar junt als hòmens. Per lo general devien criar als fills, atendre els camps i negocis i cuidar els bens, mentres els seus marits permaneixien fora participant en campanyes militars. Pero en ocasions famílies i comunitats sanceres cosacas, incloent chiquets, dònes i vells, seguien darrere de les seues tropes en totes les seues pertinences (durant la guerra civil i despuix, quan les tropes cosacas formaven part del Eixèrcit alemà en la seua lluita contra l'Eixèrcit Rojo). L'historiador John Ure explica esta fascinació que podien eixercir les cosacas: «les dònes en una stanitsa cosaca eren molt diferents dels seus congèneres del nort de Rússia, explica Ure, i radicalment opostes a les dònes que podien trobar-se en un harem turc, més al sur. Les dònes cosacas eren famoses per la seua independència i esperit; participaven en els mateixos treballs que els hòmens i també compartien la camaraderia en el campament». De totes formes, la dòna cosaca, particularment majors, sempre goja de gran respecte en la comunitat cosaca. Si be és cert que les decisions importants de la comunitat sempre són preses pels hòmens, les dònes cosacas gogen de llibertats i tracte igualitario i de molt respecte, inclusivament des d'el XV, inimaginable en la societat d'aquella época en atres nacions. En fundar una stanitsa (poblat cosaco), primer s'alçaven una iglésia i una escola (mixta - per a hòmens i dònes) i només despuix s'alçava el restant de les construccions - hospitals, cases particulars, graners, estructures agràries i administratives... El nivell d'educació en stanitsas cosacas era molt alt per a aquella época, inclús en els nostres temps. En 1850, en Rússia el percentage d'analfebetisme aplegava al 85 %. Al mateix temps en comunitats cosacas este índex no aplegava al 5 %. Tot eixe desenroll cultural va ser patrocinat i finançat únicament pels seus propis mijos. El cost d'educació sempre ho assumia la comunitat cosaca local preocupada pel seu futur i creació de la seua pròpia classe intelectual cosaca, destinant grans sumes de diners dels fondos comuns. Totes estes stanitsa enviaven a la seua joventut per a llarc servici en regiment i cada u d'ells era equipat pels seus pares en el seu propi cavall, ensellament, uniforme (de tradicional estil cosaco), armes i municions. Per lo tant cada família cedia al servici militar, no solament els seus més forts, saludables i valiosos representants, sino que patrocinava també aportant significatives sumes de diners per a l'equipament dels seus fills, jóvens combatents cosacos. A pesar de tot, es tractava de gent esforçada i treballadora, en cor i inteligència que tractava d'obtindre el màxim profit de les seues terres riques en recursos naturals; els seus stanitsas lluïen pels seus guanys econòmics i culturals. Durant la guerra civil i posteriorment, en temps soviètics, el sistema administratiu, educacional i militar cosaco va ser condenat a desaparéixer. Durant molt temps la pertinença a la comunitat cosaca o la paraula mateixa «cosaco» significaria repressió, hostigamiento, desplaçament forçat, castic o simplement la pena capital: la mort. Un dels principals motius per a les polítiques i pràctiques de genocidi obert en contra de la comunitat cosaca, aplicades per les autoritats bolcheviques i del Partit Comuniste i Socialiste de l'época, es pot vore en els comentaris de León Trotski: “La comunitat cosaca és l'única comunitat de tots els pobles de Rússia en capacitat d'auto-organisació i autodeterminació. Per este motiu ells (els cosacos) deuen ser exterminats cap per cap (sic – “per complet”)”. Semblants comentaris dels líders bolcheviques sobre la «aplicació del terror» (textual) es varen oficialisar el 24 de giner de 1919 per la Directiva del VTsIK (ВЦИК – en rus) en decret i Llei (!) «Sobre Extermini dels Cosacos» (!) – un cas que no va tindre precedents fins a aquelavors en l'història de Rússia, a on tota una ètnia completa va ser declarada i condenada a l'extermini de manera llegal i per decret. Existixen decrets escrits, firmats per líders comunistes de l'época soviètica ordenant lliteralment «impondre el terror i l'extermini físic (textual) en les comunitats cosacas, sense discriminació edat i de sexe... i l'expropiació total dels seus bens per al benefici del poble soviètic» (textual)... (Font de l'Archiu: Izvestia, Comité Central del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (K. P. S. S.), any 1989 , N°6, pàgines 177-178 - Directiva del Comité Central del R. K. P. (Partit Comuniste de Rússia), Firmat: President del Buró Organizacional - Yákov Sverdlov, 24 de giner de 1919.)

El dia 24 de giner és declarat per la comunitat cosaca en Rússia com el Dia de Recort Cosaco, en memòria i en honor al poble cosaco, víctima de la repressió política i de genocidi obert, iniciat oficialment en la firma del decret el 24 de giner de 1919 per Yákov Sverdlov, un dels màxims líders del Partit Comuniste de Rússia de l'época. La repressió i l'extermini sistemàtic del poble cosaco es va prolongar per més d'una década; des del 1919 fins al 1931 inclusivament, causant la mort de més de dos terços de la població total cosaca. 70 anys més vesprada, en any 1991 va ser aprovada la Llei de Federació de Rússia «Sobre la rehabilitació dels pobles reprimits». En l'aprovació de la Llei, la comunitat cosaca resident en Rússia va ser reconeguda com un poble que ha sofrit terror i repressions en el periodo del poder soviètic i posteriorment rehabilitat pel Tribunal Suprem de Federació Russa en Decret Nº3321-1 del 16 de juliol de l'any 1992, «Sobre la rehabilitació del poble cosaco». En este decret, Tribunal Suprem de Federació Russa declara com a objectiu «la rehabilitació completa del poble cosaco i la creació de les condicions necessàries per a la seua renaixença» i decreta illegals i decidix suspendre «totes les accions comeses en contra del poble cosaco a partir de l'any 1918 específicament relacionades en repressions en contra seua». Hui en dia algunes comunitats cosacas exigixen que se'ls torne les possessions tradicionals i que se'ls otorgue la autoadministración per a poder establir les seues lleis i costums en els territoris tradicionalment poblats per cosacos. De tots modos actualment els cosacos són tractats en respecte i se senten part de la societat civil de la Federació de Rússia, un estat multicultural, format per més de 100 nacionalitats distintes que conviuen en el mateix territori baix la mateixa Constitució i les mateixes lleis. La mateixa situació s'observa en Ucrània, a on els cosacos de la mateixa manera que en Rússia formen part inseparable de l'història del país.

Organisació militar cosaca

Foto de militars cosacos

Militarment, els cosacos es dividien en eixèrcits o huestes (voisko en singular, voiska en plural). Estos es dividien en regiments, que a la seua volta estaven integrats per esquadrons (sotnias, paraula que significa centurias). Cada voisko estava a càrrec d'un atamán, la màxima autoritat militar (en temps de guerra) i civil (en temps de pau) de les huestes i comunitats cosacas locals; la confirmació oficial en este càrrec venia directament del tsar (sar), pero el nomenat per alloc devia ser sempre cosaco d'orige. La capacitat de resposta dels cosacos davant una amenaça bèlica era extraordinària per a l'época. A modo d'eixemple – per a una movilisació massiva d'un eixèrcit regular de l'época es necessitava a lo manco 2-3 mesos - entrenament bàsic i trasllat inclusivament. No obstant, l'estructura organizacional cosaca en cas d'un conflicte permetia triplicar la cantitat de combatents movilisats de totes les tropes cosacas altament capacitades, sense necessitat alguna de preparació prèvia i desplegar-els en una a dos semanes. En desnugar-se la Primera Guerra Mundial, en un temps molt curt només els cosacos de Kubán varen entregar a l'Eixèrcit de Rússia un número màxim de regiments i batallons: 4 Sotnias de guàrdia, 37 regiments de cavalleria, 22 batallons d'infanteria (cosacos «plastún»), 38 sotnias especials (tropes especials), 9 comandas d'artilleria montada i 11 sotnias de reserva. Suministraven primàriament cavalleria a l'eixèrcit del sar, encara que anant el temps varen proporcionar també contingents d'infanteria, i inclús bateries d'artilleria i aviadors. De fet, el primer Comandant de la Força Aérea Russa, era el pilot de guerra general Vyacheslav Tkachov, cosaco natiu de Kubán. En emboscades, missions d'alt risc i operacions especials les tropes cosacas eren imbatibles. Les tàctiques de guerrilles desenrollades i perfeccionades pels cosacos per a enfrontar i derrotar als seus enemics són àmpliament utilisades inclusivament en els nostres dies per les forces especials de tot lo món. No obstant, els observadors militars occidentals tenien opinions trobades sobre la seua eficàcia en les guerres, principalment per la seua disciplina «poc convencional». De totes maneres, l'importància dels cosacos en l'eixèrcit zarista era tal, que aportaven prop de les dos terceres parts dels regiments de cavalleria en 1914, incloent el Konvói o escolta personal del Sar que estava compost totalment per integrants cosacos de Kubán i del Térek. La Guàrdia Imperial, per la seua banda (el cos d'èlit de l'eixèrcit zarista), rebia aportes del voisko de cosacos del Dò. Potser una de les proea militars més grans dels cosacos haja segut el servici prestat a l'Eixèrcit del Imperi rus, durant l'invasió napoleònica, a principis d'el XIX. Com els francesos, el teòric prusiano de la guerra, von Clausewitz, hauria de sorprendre's pel modo en el que els cosacos es llançaven en la major ferocitat sobre la retaguàrdia de les tropes de París que es retiraven en desorde i en ple hivern de Rússia. Les tropes russes varen aplegar fins a la capital francesa, junt en els cosacos, i un d'ells, l'atamán Matvéi Plátov, hauria de fer-se famós entre els anglesos i desfilaria en les seues tropes cosacas en Hyde Park. En Londres, com abans en París, els llegendaris cosacos s'havien convertit en una de les grans atraccions del públic que assistia a les desfilades de la victòria contra Napoleón. Es va fer llegendària l'anècdota de que Napoleón va dir en alguna ocasió, encara que pensara d'ells que eren poc menys que salvages: «donen-me 20 mil cosacos, i conquistaré a tota Europa i fins al món sancer». La resposta dels cosacos del Dò no és menys llegendària, per boca de les seues atamanes (caps), i hauria segut esta: «mane 20 mil franceses, i dins de 20 anys tindrà 20 mil cosacos. Pero tots ells van a servir a Rússia».

«Armada» cosaca

En la majoria de les fonts històriques abunden les senyes i són comunament conegudes la destrea i el tradicional domini ecuestre cosaco, particularment en les tropes de cavalleria cosacas. Prou menys coneguda és l'existència entre el XV i XVII de la “Armada” Cosaca, una espècie de marina de guerra irregular en capacitat de movilisació, desplegament i tàctiques navals molt pròpies, tant en el Mar Negra com en el Mar Caspio, ademés dels rius locals en desembocadures en abdós mars. Les fonts històriques indiquen que els cosacos del Dniéper i del Dò mamprenien eixides a la mar anualment, a sovint vàries voltes a l'any, des de finals d'el XV aproximadament. La primera victòria oficial de la flota cosaca data de l'any 1492, en rodalies de les costes de península de Crimea, port Tighina (actualment Bender). En eixe any el Kanato de Crimea es va queixar davant les autoritats turques de que els cosacos varen atacar, varen saquejar i varen cremar un barco turc. La flota cosaca de la mar Negra i de la mar Caspio consistia principalment en chicotetes embarcacions de poca eslora anomenades «chaika» (gavina en rus). Tenien normalment entre 10 i 20 metros de llarc i 2-3 metros d'ample, no contaven en quilla i tampoc en coberta, i tenien la capacitat d'ubicar fins a 50 tripulants i de 10 a 20 passagers. Es desplaçaven veloçment per mig de 10-15 parells de rems. Existien també naus cosacas de mijana eslora i de gran resistència anomenades «Koch»; eren utilisades principalment pels cosacos siberianos en les seues excursions pel Oceà Àrtic. Estes contaven en un sol màstil, una coberta i dos timons (un en popa un atre en la proa). El principal objectiu d'estes eixides era l'atac a les embarcacions comercials i ataques sorpresa a les ciutats i poblacions del Imperi otomà en zones costeres de la Mar Negra i de la Mar Caspio. Al mateix temps s'aprofitava per a lliberar als cosacos captius i presoners pertanyents a la seua comunitat. L'ingenier i cartógrafo militar francés Guillaume LeVasseur de Beauplan, qui durant 17 anys havia observat la vida dels cosacos en aquella época, va escriure: “S'embarcaven entre 50 i 70 persones per «chaika». Cada tripulant duya un sabre, dos rifles, tres quilos de pólvora, gran cantitat de plom, i cada u duya un rellonge (!), i vestia roba llaugera ademés de camisa i pantaló de canvi. Cada embarcació contava en 4-6 falconetes (chicotets canons marins), municions i recaptes suficients per a tota la tripulació. Aixina es veu la tropa «volant» cosaca de la mar Negra.”

Les expedicions militars cosacas en la mar Negra i mar Caspio s'efectuaven principalment en primavera o autumne, casi sempre de nit, i aprofitant les boires terreres i baixa visibilitat de l'época, es desplaçaven de manera molt compacta. La cantitat d'embarcacions variava segons propòsits i objectius militars específics, de 15 fins a 300 naus. No obstant, l'expedició marina cosaca baix el mando del atamán Sagaidachniy va reunir simultàneament 1500 «chaikas», entre els cosacos del Dniéper i del Dò. Els cosacos navegaven pel riu Dniéper fins a l'eixida a la mar oberta vigilada per la flota de l'armada turca. Abans d'aplegar a la desembocadura del riu els cosacos es dispersaven per la costa, esperant el primer descuit dels turcs. De nit, silenciosament, sense ser vists entre les ones i coberts per densa boira terrera, a bordo de les seues «chaikas» s'acostaven a un o dos barcos turcs, i entre tots els prenien a l'abordage i immediatament utilisaven tot el poder del fòc de les naus capturades contra el restant de la flota turca. Independentment de l'èxit o fracàs de l'atac, ràpidament es replegaven en els seus «chaikas», duent el botí (armes, municions, bens, presoners...) o sense est, de tornada a les seues stanitsas o destacaments de campanya propencs en la costa. Des d'el XV fins a finals d'el XVII, les expedicions navals cosacas eren constants. Alguns noms de comandants marins cosacos perduren en l'història fins ara: els atamanes Stenka Razin, Samiyla Kishka, Bogdán Mikoshinskiy, Iván Sulima, Semión Dezhniov i Petró Sagaidachniy. baix el mando d'este últim, en any 1605 els cosacos varen prendre el port turc de Varna, en 1606 varen saquejar el port de Caffa (Teodosia) a on varen cremar a tota la flota turca local i varen lliberar a tots els esclaus i presoners de fe cristiana. En l'any 1615, la flota cosaca encapçalada per Sagaidachniy va prendre control sobre l'estret de Bósforo; varen aplegar fins a Constantinopla i varen atacar el palau del Sultà turc. En esta oportunitat es varen enfrontar en dos cruentes batalles en l'Armada turca. En abdós varen eixir victoriosos, varen prendre de rehé al primer comandant de l'Armada turca i varen assessinar al segon. En l'any 1648, el Ataman Semión Dezhniov, va liderar una expedició marina de cosacos siberianos i comerciants russos. El Atamán Dezhniov va navegar a bordo d'un “koch” pel riu siberiano Kolymá fins a aplegar al Oceà Pacífic, va vorejar per la mar la península de Chukotka i tot l'extrem nort-oriental del continent d'Eurasia. En l'ardit marí d'este cosaco es va descobrir per primera volta que Àsia no està conectada en Alaska (continent nortamericà) i que existix la possibilitat de navegar en certes époques de l'any per l'oceà Àrtic des d'Europa fins a China. D'acort a les estadístiques, entre 1492 i 1696, la flota cosaca va participar oficialment en 66 batalles navals de gran envergadura. No totes varen ser favorables per als cosacos pero varen mantindre sempre la fama de ser un rival perillós i desapiadat en el mar. A fins d'el XVII, la situació política en Europa i en particular en la regió costera de la Mar Negra va canviar dràsticament en l'entrada a l'escenari del poder del Imperi rus. A partir dellavors la flota cosaca com tal va deixar d'existir (oficialment en 1775). Posteriorment l'Emperatriu Catalina II de Rússia va ordenar el desplaçament paulatí de les poblacions cosacas del Dniéper a la regió de Kubán.

Personages emblemàtics cosacos

Alguns dels representants més emblemàtics del poble cosaco, a través de les distintes époques d'història cosaca, també de Rússia i d'Ucrània, varen ser líders populars, militars, escritors, ingeniers, poetes, artistes, científics, etc. Podem citar a Stenka Razin, Yemelián Pugachov, Yermak Timoféyevich, Bohdán Jmelnytsky, Petró Sahaidachny (Petro Konashevych-Sahaidachny), els atamanes Matvéi Plátov, Semión Dezhniov, Piotr Krasnov, Lavr Kornílov, Andréi Shkuró i Bábych, Mijaíl Gétmanov; els escritors Mijaíl Shólojov i Aleksandr Solzhenitsyn, el poeta Nikolái Turovérov i el compositor Vasili Safónov. En un atre àmbit un descendent cosaco molt conegut en Chile és el net de Piotr Krasnov, El General en retir Miguel Krassnoff qui està condenat en el penal Punta Peuco per violacions als drets humans comesos durant la dictadura militar encapçalada pel general Pinochet.

Tradicions cosacas

Els trages nacionals cosacos són el kaftán (un tipo de casaca) o be la cherkesska, un corfolarc d'orige circasiano, en cartucheras adossades. També usen la papaja, un tipo de gorra de pell, o el bashlyk, una espècie de capuchón que es du normalment sobre els muscles. Els cosacos del Dò, en temps del Imperi rus, es distinguien ademés per un pantaló blau en una franja roja, una distinció que en els temps antics significava «lliures d'imposts». Tenen un enorme repertori de cançons i balls, la major part dels quals eren gestes guerreres. La seua artesania en armes blanques és llegendària, i inclou l'elaboració del kinzhal (punyal o daga caucasiana), el s#ka (sabre tradicional cosaco que es traduïx com a «gavinet llarc») i la nagaika (tralla o fusta, també considerat com un arma en les arts marcials tradicionals cosacas). La tradició cosaca ocupa també un lloc en l'hípica en el domini molt particular i famós de la «dzhigitovka», un elaborat antic art ecuestre en el qual demostren la seua habilitat en acrobàcia i domini dignes d'admiració. Part essencial de la tradició cosaca interna considera:

• Respecte incondicional als majors d'edat.
• Recepció desmesurada d'un hoste, independentment de la seua nacionalitat, religió, etc.
• Respecte constant i incondicional de la dòna (mare, germana, esposa, filles). L'autoritat dels pares és incondicional i permanent. Sense l'autorisació dels pares no dona començ cap activitat familiar, cap treball, com aixina també cap decisió important que involucra a tota la família. En fallir els pares, l'autoritat s'hereta pels padrins dels membres de la família. En casos específics, com la capacitació militar d'un home, el padrí té un rol i una responsabilitat encara major als del pare natural. Les padrines es responsabilisen de transmetre els valors i deures d'una dòna a les chiquetes cosacas. La desobediència als pares es considera com un pecat sense perdó algun. En dirigir la paraula al pare o a la mare, deu dir-se sempre «vosté». Davant la presència d'una persona major, tots deuen alçar-se dels seus llocs i (en cas dels hòmens i de no dur uniforme militar lloc), llevar-se el gorro i inclinar-se per a saludar. En presència d'un vell no es permet permanéixer assentat, fumar, prendre una tragallada o conversar, salve en la seua expressa autorisació o aprovació, pero mai pot utilisar-se un vocabulari vulgar. L'orgull cosaco té una particularitat molt especial: Es considera un pecat negar ajuda a algú que ho solicita. un proverbi cosaco diu: «Més val donar i entregar tota la vida, que tota la vida demanar ajuda i favors». Tradicionalment els cosacos mantenien una regla de desenvolverse i conformar-se en lo que tenien i no en lo que volgueren tindre, en l'objectiu d'evitar els deutes. Els deutes són considerats com una desgràcia personal imperdonable i s'evita tindre-les per tots els mijos. Referent al mit de «beure com cosaco», la gent vulgar i borracha no gojava de cap respecte dins de la comunitat cosaca i era despreciada fins a la mort. Els alcohòlics, en fallir, eren enterrats en un cementeri apartat dels demés, junt als suïcides. En lloc d'una creu sobre la tomba d'un suïcida o d'un alcohòlic es clavava una estaca d'arce. Val mencionar que els cosacos sempre eren admiradors de la bona cuina, de les conversacions de sobretaula, de les vores en cor, de balls, històries alegres, de succeïts i bromes, també de les bones tragallades pero no de les borracheres. Els cosacos no omplin els gots en alcohol en la taula; estos se servixen en una font i es repartixen als comensals. Si algú està sobrepassat d'alcohol, la font passa de llarc, i inclusivament li l'invita directament a reposar per a que no es mostre en un estat qüestionable. La tradició cosaca en este sentit és: «Si vols, beu; si no vols, no begues, pero deus alçar la copa en els demés i per lo manco mullar els llavis». Existixen varis proverbis cosacos en relació en lo anterior: Es pot servir una tragallada pero no es pot obligar a prendre-ho», «Bega pero no perga el sentit, la raó i el cervell». En temps de guerra i/o durant les campanyes militars en unitats militars i en els campaments civils cosacos es declarava la llei seca i els infractors eren durament castigats. Entre les curiositats anecdòtiques de «influència cosaca» en atres cultures, es pot mencionar l'orige del nom Bistró en França. Es diu que el concepte de menjar ràpit (Fast Food) denominat en francés Bistró, va aparéixer en Europa durant les Guerres Napoleòniques en el XIX, quan els cosacos solicitaven en els restaurants que se'ls servira alguna cosa lo més ràpit possible, dient repetides voltes: «Bystro! Bystro!» (en rus: «bystro»; ràpit). Els restaurants francesos de tipo Bistró varen prendre esta denominació a partir de llavors.

Cosacos i religió

Encara que hi ha una chicoteta minoria de cosacos catòlics i musulmans en Rússia, en Ucrània i en Kazakhstan, la majoria dels cosacos pertanyen a l'Iglésia Ortodoxa Russa. La relació entre els cosacos i l'Iglésia ortodoxa és molt profunda, té llarga trayectòria i ha tingut influències importants tant en l'història dels cosacos com en la de l'Iglésia ortodoxa. Històrica i tradicionalment els cosacos són cristians ortodoxos, i són considerats protectors i guardians de l'Iglésia ortodoxa. En l'actualitat, en comunitats cosacas, de la mateixa manera que en el restant del món, hi ha tolerància i respecte pel que fa a les creències religioses personals. Açò també ocorre en relació en els veïns d'atres nacionalitats i de les seues creències. Conseqüentment en lo anterior, podríem dir que l'antisemitisme cosaco es queda en el passat.

Image popular dels cosacos

Un cosaco modern, Ostap Kindrachuk, tocant la bandura en el Vell mercat de Poznan.

Els cosacos han servit durant molt temps als romàntics com a ideal de llibertat i resistència a l'autoritat externa i els seus èxits militars contra els enemics del poble rus han contribuït a fomentar esta image favorable. Per a uns atres han segut el símbol de la repressió pel seu paper en el apaciguamiento de tumults populars en l'Imperi rus, aixina com en els seus assalts contra els judeus. Existix una clara contradicció entre el sistema intern (primitiu, pero federal-democràtic) de la comunitat cosaca i els sistemes sociopolítics dominants de l'época: autoritaris, monàrquics, etc. De tots modos, este factor no va obstaculisar l'acceptació per part de les autoritats veïnes de relacions multilaterals en distints propòsits a lo llarc d'Història, traent profit de l'organisació, estructura i capacitat bèlica cosaca. Mentres que en l'interior de la comunitat cosaca jamai va existir l'esclavitut ni la dictadura, i totes les decisions importants per al benefici de la societat interna varen ser preses considerant sempre el vot popular cosaco, en les seues relacions exteriors els cosacos no tenien reparació algun (més allà dels seus interessos) a l'hora de recolzar estats i governs autoritaris, absolutament oposts i contraris en la seua estructura, sistema, política i organisació interior. Per tant podem vore en distints periodos de l'història, cóm els cosacos varen ser participants i protagonistes claus: en els camps de batalla en la defensa dels interessos de diferents estats; en tumults populars, en contra de les mateixes autoritats i organismes d'estat; en repressions de distints tumults populars, en defensa dels interessos de l'estat; en proclamacions periòdiques de la seua independència en la no acceptació d'autoritat externa alguna, etc. Les reflexions lliteràries sobre la cultura cosaca abunden en la lliteratura russa, particularment en les obres de Nikolái Gógol, León Tolstói, Mijaíl Shólojov i el poeta Nikolái Turovérov. La novela curta escrita per León Tolstói cridada Els Cosacos és un eixemple de lo abans mencionat. A la seua volta, estes reflexions varen tindre un periodo de difusió en Europa durant el romanticisme, en el que escritors com l'espanyol José d'Espronceda varen aplegar a dedicar-els poemes. Sir John Ure, diplomàtic britànic i autor contemporàneu, en el seu llibre The Cossacks (Els Cosacos), utilisa la seua experiència com a escritor de viages per a entresacar els relats més espectaculars de la vena inagotable que tanquen la lliteratura i la llegenda cosacas. Els cosacos emergixen com un poble sempre valeroso, a sovint impredictible, en ocasions cruel, pero mai avorrit.

Terminologia

Cosacos russos

En l'Imperi rus els cosacos estaven organisats en varis voisko, que vivien a lo llarc de les fronteres exteriors russes o be a lo llarc de les seues fronteres internes entre els pobles russos i no russos.

• Voisko («eixèrcit»): principal unitat militar i administrativa d'una comunitat cosaca. Reunix varis poblats (stanitsas) cosacos, tota l'infraestructura administrativa, política, cívica i militar. En 1988 una llei soviètica va permetre que els cosacos s'organisaren de nou. Tots els voiskos són independents entre sí, pero per a que un voisko siga oficialment reconegut necessita tindre el permís del Atamán Suprem del Topoderoso Voisko Donsokoye (se li permet dur l'estrela de mariscal). La majoria de les organisacions cosacas modernes (inclús aquelles que es trobaven fòra de la Federació Russa), es varen formar despuix de l'aprovació de la llei (any 1988) i posterior al 1991. Coexistixen en una espècie de confederació de comunitats cosacas.

• Krug: (círcul) consell popular, en cert modo un referèndum formal i obligatori, a on participen tots els integrants d'una comunitat cosaca (si participen representants de vàries comunitats cosacas de distintes regions, es diu Bolshói Krug). Es prenen les decisions més importants, eleccions de les autoritats internes inclusivament. En este últim cas (eleccions) se celebra obligatòriament una volta a l'any sense contar situacions que ameritan reunió de la comunitat de manera urgent i exclusiva. De manera regular i democràtica, és part formal de l'administració interna cosaca aproximadament des d'el XIV fins a l'actualitat. Va tindre intervenció important a l'inici de l'era soviètica, quan la majoria dels cosacos supervivents varen ser forçats a emigrar. No obstant també es varen celebrar reunions populars cosacas, Krugs en l'exterior de Rússia.
• Rada: definició que significa lo mateix que el Krug. S'utilisa entre cosacos d'Ucrània i cosacos de regió de Kuban, sur de Rússia, zona costera del Mar Negra.

• Atamán: líder militar o líder subordinat (possiblement, terme d'orige turc). Títul i ranc oficialisat en comunitats cosacas aproximadament a partir d'el X i fins ara. Ranc militar, equivalent al de Comandant en Cap. En temps de pau - autoritat màxima política i cívica administrativa cosaca.
• Sotnia («centuria»): unitat militar cosaca, composta principalment per cent hòmens.
• Stanitsa: assentament cosaco, poble rural en gran infraestructura. En la seua majoria són centres Cívics locals. Terme administratiu jurídic que s'utilisa principalment en territoris poblats en la seua majoria per cosacos, en Rússia i Ucrània, fins al dia d'hui inclusivament.
• Jútor: chicotet poblat rural cosaco (moltes voltes compost per membres d'una mateixa família) d'infraestructura bàsica i forma part administrativa d'una stanitsa. Terme administratiu jurídic que s'utilisa principalment en territoris poblats en la seua majoria per cosacos en Rússia i Ucrània, fins al dia d'hui inclusivament.

• Yurt: tradicional definició territorial geogràfica cosaca. Inclou totes les stanitsas i jútors dins del mateix llímit territorial, administratiu i jurídic.
• Kazak, Kazachka: home/dòna pertanyent a la comunitat cosaca, en tots els drets d'un/una cosaco(a) d'orige. Els que no contaven en este dret es dien «inogorodniy» i no podrien participar en reunions populars cosacas - Krugs.

• Inogorodniy: home/dòna no-pertanyent a la comunitat cosaca. Podria ser acceptat per a viure dins de la comunitat, prop o fòra d'ella, inclusivament participar en activitats civils i bèliques junts pero sempre es considerava «inogorodniy» (estrany, alié; en transcripció popular cosaca lligga's «estranger») i no podia gojar dels mateixos drets (per eixemple, participar en consells populars locals). Només despuix de no menys de dos anys de convivència (independentment d'estar casat o no en una cosaca d'orige) en estes condicions i solament en l'aprovació unànim de la Rada o Krug's (consells populars) podia entrar a la comunitat en condició de cosaco natiu. Les dònes que no eren cosacas d'orige tenien majors privilegis en este sentit, en casar-se en un cosaco d'orige eren considerades cosaca en tots els seus drets des del moment de contraure matrimoni. Només en este últim cas, els fills, en nàixer, eren considerats també cosacos d'orige.

• Rancs militars cosacos:

Rancs militars cosacos

i els seus equivalents en l'Eixèrcit Regular

Prikazny - Veta

Mladshiy Uryádnik - Sargent Menor

Uryádnik - Sargent

Starshiy Uryádnik - Sargent Major

Vájmistr - Suboficial

Pod-jorunzhy - Alferes

Jorunzhy - Tinent

Sótnik - Tinent Major

Pod-yesaul - Capità

Yesaul - Major

Voiskovói Starshiná - Tinent Coronel

Polkóvnyk - Coronel

• Sharmici: maniobres militars locals. Adestrament militar cosaco de menor envergadura.
• Jorugv: bandera i símbol sacre militar, religiós i administratiu d'una comunitat cosaca.
• Pernach: antic símbol de poder administratiu i d'alt ranc militar cosaco, ademés és part rudimentària en arts marcials cosacas.
• Bunchuk: antic símbol de poder administratiu i d'alt ranc administratiu militar cosaco. Un bastó curt, en abdós extrems – coes de cavall o de llop. D'orígens tàrtar-mongoles adaptat per cosacos des dels temps de l'Horda d'Or (Horda Dorada).

• Nagayka: tralla o fusta curta elaborada de cuiro, en punta reforçada. Part tradicional del trage cosaco, es du a l'interior d'una de les botes. Ademés part rudimentària en arts marcials cosacas.

• S#ka: arma blanca tradicional cosaco, es traduïx com a «gavinet llarc».
• Bashlyk: capuchón, es du lloc per damunt del trage (cherkesska) sobre els muscles. És de color roig (en cas de cosacos de Kubán) i celest (cosacos de Térek), en cintes de color plateado.
• Papaja: gorro tradicional cosaco, de forma cilíndrica elaborada principalment de pell d'oví. Colors negre, gris i blanc. La part de dalt és generalment de color, segons la regió de pertinència roig (cosacos del Kubán), blau o celest (cosacos del Térek) en una cinta plateada en forma de creu.
• Cherkesska: d'orige caucásico, adaptat en el temps pels cosacos com a part del seu trage tradicional, aproximadament des d'el XIV.
• Amanat: en llenguage popular cosaco persona que falta a la veritat, boler. Entre cosacos de Siberia significa rehé.
• Beket: lloc de control fronteriç cosaco.

• Chioln «Chaika»: (en rus significa gavina) nau cosaca de chicoteta eslora, de construcció simple pero de gran resistència. S'utilisava tant en rius com en mar oberta. Es caracterisava per la rapidea gràcies a 10 o 15 parells de rems. Capacitat de tripulació i passagers a bordo, entre 50 i 70 persones.
• Koch: una nau marina cosaca de gran resistència i de mijana eslora. Conta en un màstil, coberta i dos timons (un en popa un atre en la proa). Els cosacos siberianos utilisaven els «koch» per a navegar vorejant les costes asiàtiques del Oceà Àrtic. Específicament, ataman Semión Dezhniov va navegar en un «koch» al voltant del cap extrema Nororiente del continent asiàtic, posteriorment nomenat en el seu nom, el Cap Dezhnev.
• Budara: una nau cosaca de gran eslora, un barco.
• Burlak: un home fadrí; persona que no conta en bens propis. Entre cosacos del Dò significa persona sense cap tipo d'experiència.
• Anchibel: esperit diabòlic (contrari a l'esperit sant); Anchutka un diablito.

• Archak: forma base d'ensellament (cadira de montar) cosaca. S'elabora de manera artesana en un tipo de fusta especial de gran resistència; caragach, un arbre de les estepas asiàtiques.

Cosacos ucranians

• Hetman – líder militar suprem. Ranc militar, equivalent al de comandant en cap, d'orige polac, oficialisat en este país al principi d'el XV (any 1505). En antiguetat, el càrrec considerava la comandància i autoritat sobre les tropes de milícia polaca local i dels mercenaris contractats. En any 1575, va ser adaptat pels cosacos de Zaporozhia, habitants de Porosie i Posulie, aledaño a Rech Pospolita ("Rzeczpospolita" - Polònia) i baix protectorat polac en aquelavors. A partir de l'any 1651, posterior al Tractat de Pereyáslav, els hetmans dels cosacos del Dniéper varen passar a ser subordinats dels sars de Moscou. En Rússia, ranc i títul del Hetman va ser abolit per decret en 10 de novembre de l'any 1764.
• Bulavá – mall ceremonial, símbol de l'autoritat del hetman
• starshyna – oficial
  • polkóvnyk – coronel
  • oboznyi - responsable del comboi
  • osavul
  • jorunzhyi - abanderat

• • otaman – tinent
• tábor – tàctica consistent en usar un grup de carromatos tirats per cavalls, dominada pels cosacos en els sigles XVI i XVII.

Cosacos tàrtars

• Nağaybäk

Galeria

• Erro al crear miniatura:
  Cosaco. Retrat per Serhii Vasylkіvsky.

.

Vore també

• Història dels cosacos
• Hueste cosaca
• Sich de Zaporiyia
• Cosacos de Zaporiyia
• Cosacos de Kubán
• Cosacos i rebelions dels cosacos
• Sublevació Kosinski
• Andrés Bobola
• Hetmans dels cosacos ucranians
• Michał Czajkowski

Bibliografia

• Knotel, Richard, Knotel, Herbert, & Sieg Herbert (1980) Uniforms of the World: A compendium of Army, Navy and Air Force uniforms 1700–1937, Charres Scribner's Sons, Nova York
• Summerfield, Stephen (2005) Cossack Hurrah: Russian Irregular Cavalry Organisation and Uniforms during the Napoleonic Wars, Partizan Press ISBN 1-85818-513-0
• Summerfield, Stephen (2007) The Brazen Cross: Brazen Cross of Courage: Russian Opochenie, Partizans and Russo-German Legion during the Napoleonic Wars, Partizan Press ISBN 978-1-85818-555-2

Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Erro al crear miniatura: Cosaco en el Viccionari. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cosacos.
• cosaco - en anglés, rus, espanyol i francés
• Cosaca - rus
• Stanitsa - «Stanitsa Lliure», site cosaco - rus
• Tragèdia dels Cosacos en Lienz 1949 - anglés
• Tragèdia dels Cosacos en Lienz 1949 - espanyol
• «Les víctimes de Yalta», capítul 7
• Cosacos de Zaporizhia
• Història dels cosacos
• Història dels cosacos ucranians
• ucranians