Anar al contingut

Mar d'Aral

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Mar d'Aral

Artícul bo

Est artícul tracta sobre un llac endorreico en Àsia Central. Per a atres usos del terme vore Aral.


La mar de Aral (Plantilla:Lang-kk; Plantilla:Lang-uz; en ruso: Аральскοе мοре, Aralskoye more; Plantilla:Lang-tg; Plantilla:Lang-fa, llac Khuarazm) és una estany salat endorreica o mar interior, situat en Àsia Central, entre Kazakhstan, al nort, i Uzbekistan, al sur. Si be és denominat «mar», Kazakhstan i Uzbekistan són considerats Estats sense llitoral. Antigament, era un dels quatre #llac més grans del món, en una superfície de 68 000 km². En l'actualitat, la mar de Aral s'ha reduït a menys del 10 % del seu tamany original, fet que s'ha calificat com un dels majors desastres migambientals ocorreguts en l'història recent, semblant al del llac Chad en el centre d'Àfrica.

Despuix dels transvasaments d'aigua realisats per la Unió Soviètica en els anys 1960, dels rius Amu Daria i Sir Daria que en ell confluïxen, el llac es va reduir de manera dràstica. Es pretenia desviar aigua per a regar cultius, principalment de cotó, en Uzbekistan i Kazakhstan. Despuix de la caiguda de l'URSS, la falta d'enteniment deguda al enfrontament entre els països que abans formaven part de la desapareguda Unió Soviètica, ha impedit que es detinguera esta reducció constant; puix Kazakhstan i Uzbekistan, que es repartixen lo que queda de la mar de Aral, estan enfrontades en Kirguizistan i Tadjikistan, repúbliques per a on fluïxen els rius que alimentaven l'atre gran mar interior.[1] Ademés, com a resultat de proves armamentísticas, proyectes industrials i abocades de residus de fertilisants durant tot el XX, la mar té un alt índex de contaminació.

Hui en dia la mar de Aral s'ha dividit en dos; el mar de Aral Nort, que està creixent gràcies a la construcció d'un assut, i el mar de Aral Sur, que per l'abandó de les autoritats pot ser que termine secant-se totalment en els pròxims anys. En la mar de Aral Nort en 2008, el nivell de l'aigua havia aumentat 12 m (39 peus) per damunt del de 2003,[2] a 42 m (138 peus).[3] A partir de 2013, la salinitat va disminuir i els peixos varen tornar a estar presents en cantitats suficients per a que partix de la peixca fora viable.[4]

Toponímia

[editar | editar còdic]

Se sap que els antics geógrafos àraps i perses ho varen denominar "Khuarazm" o "Kharezm", per la veïna regió de Corasmia. El seu nom actual, que en espanyol significa aproximadament "mar d'illes",[5] es deu als més de 1500 menuts illots majors d'una hectàrea d'extensió emergits dins del llac, la majoria dels quals han desaparegut pels problemes ambientals que té el llac actualment.

Formació

[editar | editar còdic]

Durant el Cenozoico va estar conectat, entre uns atres, en el mar Negra i, posteriorment despuix de la seua separació, es va convertir en una depressió en mig del desert d'Àsia Central; esta va ser omplida de manera simultànea pels rius Amu Daria i Sir Daria fa 10 o 20 mil anys (açò és, durant el Pleistoceno), convertint-la en una zona d'oasis i, posteriorment, en un llac. No obstant, els transvasaments d'aigua de dits rius per al regadiu de cultius com el cotó varen reduir de manera considerable el volum de la mar de Aral des de la década de 1960. Açò ha aumentat la desertificación de la regió, provocant una catàstrofe ecològica irreversible considerada com una de les pijors del planeta.[6][7][8][9]

Ecologia

[editar | editar còdic]

Espècies natives

[editar | editar còdic]

A pesar del seu antic gran tamany, la mar de Aral tenia una biodiversitat autòctona relativament baixa. No obstant, la conca de la mar tenia una varietat excepcional de subespecies endèmiques de peixos (aixina com tres espècies endèmiques d'esturión), moltes de les quals encara sobreviuen en la mar de Aral Nort, pero algunes han segut extirpades o dutes a la seua extinció per la dessecació del llac. Les espècies natives de peixos incloïen al esturión bastardo (Acipenser nudiventris), les tres espècies de esturión Pseudoscaphirhynchus, trucha comú (Salm trutta), lucio europeu (Esox lucius), cachuelo (Leuciscus idus), aspius (Aspius aspius), gardí (Scardinius erythrophthalmus), barp de Turquestán (Luciobarbus capito), barp del Aral (Luciobarbus brachycephalus), brema (Abramis brama), carpa d'ulls blancs (Ballerus sapa aralensis), carpa del Danubio (Chalcalburnus chalcoides aralensis), carpa pelecus (Pelecus cultratus), carpín (Carassius carassius), carpa comuna (Cyprinus carpio), siluro europeu (Silurus glanis), espinós ucranià (Pungitius platygaster aralensis), lucioperca (Sander lucioperca), perca (Perca fluviatilis), i acerina (Gymnocephalus cernuus). Tots estos peixos, aparte de l'espinós, tenien un tipo de vida anádromo o semianádromo.[10][11]

L'increment en la salinitat i el secat del llac, va extirpar a la trucha, la acerina, al barp de Turquestán, i a totes les espècies d'esturión, i les represas ara bloquegen les seues rutes de tornada i migració, en la trucha del Aral, i el esturión del Sir Daria (Pseudoscaphirhynchus fedtschenkoi) possiblement extints per la restricció de la seua distribució. Tots els demés peixos, llevat l'espinós, (que va persistir durant la dessecació del llac i a l'aument en la salinitat) també varen ser extirpats, pero han retornat a la mar del Aral Nort despuix de la seua recuperació a partir de la década de 1990.[10]

Espècies introduïdes

[editar | editar còdic]

Atres espècies de peixos tolerants a la sal varen ser introduïdes intencional o inadvertidamente durant la década de 1960 quan els proyectes d'energia hidràulica i de rec varen reduir el fluix d'aigua dolça, i per tant varen aumentar la salinitat. Estes varen incloure al arenc del bàltic (Clupea harengus membras), al pejerrey mediterràneu (Atherina boyeri caspia), al peix pipa de ralles negres (Syngnatus abaster caspius), al gobio nano caucásico (Knipowitschia caucasica), al gobio mona (Neogobius fluviatilis), al gobio redó (N. melanostomus), al gobio syrman (N. syrman), al gobio cabezón (Ponticola kessleri), al gobio tubenoso (Proterorchinus marmoratus), la carpa herbívora (Ctenopharyngodon idella), la carpa plateada (Hypophtalmichthys molitrix), la carpa cabezona (H. nobilis), la carpa negra (Mylopharyngodon piceus), i el peix cap de serp del nort (Channa argus warpachowski).

Els arencs, pejerreyes i gobios varen ser els primers peixos planctívoros del llac, #lo que va provocar el colapse de la població de zooplancton del llac. Açò, a la seua volta, va provocar el colapse de la població d'arencs i pejerreyes, dos espècies de les quals cap s'ha recuperat. Totes les demés espècies introduïdes, aparte de la carpa, el peix cap de serp, i provablement el peix pipa, varen sobreviure a la dessecació del llac i l'aument de la salinitat, i durant este periodo, es va introduir a la platija europea (Platichthys flesus) per a reactivar el sector peixquer. Les espècies extirpades (aparte del peix pipa) varen retornar a la mar Aral Nort despuix de la seua recuperació. Els arencs, pejerreyes i gobios varen persistir en la mar Aral Sur fins que l'increment en la salinitat va extirpar a tots menys als gobios.[10]

Invertebrats

[editar | editar còdic]

Abans de la seua disminució, la mar de Aral tenia prop de 250 espècies d'invertebrats aquàtics natius, la majoria (prop del 80%) eren espècies d'aigua dolça; el restant eren invertebrats marins vinculats en la fauna de la estepa póntica, i del Mediterràneu-Atlàntic. Les espècies dominants (llevat els protozoos) eren rotíferos, cladóceros i copépodos. Els crustacis més alvançats (Malacostraca) estaven representats per una sola espècie d'anfípodos, Dikerogammarus aralensis, endèmics de la conca del riu Sir Daria. Hi havia varis bivalvats natius en la mar de Aral, inclosos membres del gènero Dreissena (entre ells una subespecie endèmica de clòchina zebra, Dreissena polymorpha aralensis), Hypanis, i berberechos verdes (Cerastoderma glaucum, abans considerats espècies distintes de Cerastoderma rhomboides i C. isthmica). Els gastrópodos natius incloïen al Theodoxus pallasi, un caragol de la família Caspiohydrobia.[10][12]


Molts d'estos invertebrats varen vore reduïts dràsticament els seus números pels peixos introduïts. Despuix, durant un intent fallanc per introduir planes (Mugil sp.) al Aral des del mar Caspio, va ser introduït inadvertidamente el camarón de toll (Palaemon elegans). Es creu que este camarón va ser el responsable de l'extirpació del anfípodo casi endèmic Dikerogammarus aralensis, que ara solament viu en la conca del riu Sir Daria. El copépodo Calanipeda aquaedulcis va ser introduït al Aral per a reemplaçar a les espècies de zooplancton reduïdes per la població d'arenc, encara que també en este intent va ser introduït inadvertidamente el carranc nortamericà de fanc Rhithropanopeus harrisii.[10]

Despuix, a mida que va aumentar la salinitat del llac, moltes de les espècies d'aigua dolça varen desaparéixer, deixant arrere solament a les espècies marines i salines. No obstant, la població de zooplancton en la mar Aral Nort es va recuperar a mida que la salinitat va disminuir a partir de la década de 1990, i les espècies de crustacis i rotíferos extirpats varen retornar naturalment del riu Sir Daria, a costa de les espècies d'aigua salada. També els cladóceros Moina mongolica, extirpats per les espècies de peixos introduïdes, varen retornar, aixina com la clòchina zebra. En contrast, en la mar Aral Sur solament existixen uns pocs nematodos, rotíferos, i crustacis branquiópodos Artemia parthenogenetica. Les perspectives futures dels invertebrats aquàtics de la mar de Aral depenen dels canvis futurs en la seua salinitat.[10]

Usos humans i navegació

[editar | editar còdic]

La presència militar russa en la mar de Aral va començar en 1847 en la fundació de Raimsk, que pronte va passar a cridar-se Aralsk, prop de la desembocadura del Sir Daria. Despuix, la Marina Imperial Russa va escomençar a desplegar els seus bucs en l'mar. Degut a que la conca del Aral no està conectada a atres cossos d'aigua, els bucs varen deure ser desmontats en Oremburgo, junt al Ural, enviats per terra a Aralsk (presumiblement per una caravana de camellos), i després reensamblados. Les dos primeres embarcacions en ser botades al llac varen ser dos goletas de dos màstils, cridades Nikolai i Mikhail. La primera era un buc de guerra, i la segona, un buc mercant per a servir als establiments peixquers del llac. En 1848, abdós embarcacions varen estudiar la porció septentrional del llac i, en eixe mateix any, va ser ensamblado el Constantine, un buc de guerra. Comandado per Alekséi Butakov, el Constantine va explorar per complet la mar de Aral en els dos anys següents.[13] El poeta i pintor ucranià Tarás Shevchenko va formar part de l'expedició, en la qual va fer varis dibuixos de la costa del Aral.[14] Per a la navegació en 1851, tres vapors suecs de nova construcció varen aplegar en camello des de Oremburgo. No obstant, ya que les expedicions geològiques prèvies no havien conseguit trobar depòsits de carbó en la zona, Vasili Perovski va ordenar "un abastiment tan gran com fora possible" de saksaul, un arbusto del desert similar a la governadora, que seria duta a Aralsk i després usada en els vapors. Desafortunadament, esta fusta no va ser un combustible molt adequat, i la floteta finalment va ser abastida en carbó de Donéts.[13]

Conseqüències de la irrigación artificial

[editar | editar còdic]

En 1959, la Unió Soviètica va decidir desviar part de l'aigua dels dos grans rius d'Àsia Central, el Amu Daria en el sur i el Sir Daria en el noreste, per a poder desenrollar cultius de regadiu en el desert d'Àsia Central.[7] D'esta manera, l'Àsia Central soviètica va començar a produir arròs, melons, cerealés i, molt en especial, cotó. L'Unió Soviètica pretenia convertir-se en un dels principals productors mundials de cotó, i ho va conseguir; en l'actualitat, Uzbekistan és un dels majors productors exportadors de cotó en el món.[15]

Els canals de irrigación varen començar a construir-se a gran escala en els anys 1930. La calitat de la construcció de molts d'estos canals era ínfima, la qual cosa deixava que partix de l'aigua es filtrara o s'evaporara. En el cas del canal de Karakum, el major d'Àsia Central, es desaprofitava provablement fins a un 70 % de l'aigua. Encara hui solament el 12 % de la llongitut total de canals de irrigación d'Uzbekistan està impermeabilizado.[8]

Abans de 1960, s'estima que ya es desviaven a la terra entre 20 i 70 quilómetros cúbics d'aigua. Aixina, la major part del suministrament d'aigua de la mar de Aral s'havia desviat i en la década de 1960, la mar va començar a minvar. Entre 1961 i 1970, el nivell de la mar de Aral va descendir a un ritme mig de 20 cm a l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell casi es va triplicar, fins a alcançar entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell de la mar es reduïa una mija d'entre 80 i 90 cm cada any. I a pesar d'açò, el volum d'aigua utilisada per a la irrigación va continuar en aument. La cantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980.[8] Mentrestant, la producció de cotó casi es va duplicar en el mateix periodo.

La progressiva desaparició del gran llac no sorprenia als soviètics. Ya ho havien esperat. Aparentment, en l'URSS es considerava que el Aral era un «error de la naturalea», i un ingenier soviètic hauria dit en 1968 que «és evident per a tot lo món que la desaparició de la mar de Aral és inevitable».[16]

Situació actual

[editar | editar còdic]

La superfície de la mar de Aral s'ha reduït actualment en un 60 %, i el seu volum en casi un 80 %. En 1960, la mar de Aral era el quarto major llac del món, en un àrea aproximada de 68 042 km², i un volum de 1100 km³. En 1998, ya havia descendit fins a 28 687 km², l'octau llac del món. Durant el mateix interval de temps, la salinitat de la mar ha aumentat des d'al voltant de 10 g/l fins a uns 45 g/l.

En 1987 la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar de Aral Nort i el mar de Aral Sur, este últim dividit a la seua volta en la porció central i la porció occidental.[8] Encara que es va construir un canal artificial per a conectar la partix nort i la partix sur, la conexió s'havia perdut ya en 1999, pel cada volta més acusat descens de les aigües.


L'ecosistema original de la mar de Aral es considera actualment colapsat (CO) segons els criteris de la Llista Roja d'Ecosistemes de la UICN.[17]

Mar de Aral Nort i expectatives de recuperació

[editar | editar còdic]

Es varen portar a terme treballs per a preservar la mar de Aral Nort, inclosa la construcció de preses que garantisen la preservació d'un fluix constant d'aigua dolça. En octubre de 2003, el govern de Kazakhstan va donar a conéixer un pla per a construir un assut de formigó, el cridat dic Kokaral, per a separar les dos parts de la mar de Aral, de modo que es puga elevar el nivell de l'aigua en eixe tros de la mar original i reduir els nivells de salinitat. L'objectiu es va conseguir en 2007.[18] Durant 2010 a 2012 s'ha dut una faraònica llabor de recuperació de la mar de Aral, ademés de la construcció del dic Kokaral abans mencionat, s'estan millorant els sistemes de rec, i inclús s'està plantejant el transvasament d'aigua d'algun riu de Siberia.

En autumne de l'any 2015 la vora de la mar de Aral Nort s'havia acostat ya fins a 20 km de la ciutat d'Aralsk,[19] quan fa una década estava a 100 km. Entre 2005 i 2006, el dic va propiciar que el nivell de l'aigua pujara a un ritme inesperat. Pero des de llavors la milloria sembla haver-se estancat. Hui, el Aral Nort cobrix 800 km quadrats més que fa 4 anys. Per als científics de la NASA, la velocitat de recuperació inclús supera les expectatives, encara que el dic va eliminar la possibilitat de recuperar la partix sur, situada en Uzbekistan.

El govern kazakh i el Banc Mundial estan intentant desenrollar una segona fase del seu proyecte, que podria donar a la mar una atra espenta cap a Aralsk. Açò implicarà grans inversions per a millorar els sistemes de rec de la regió, pels que s'escapen cantitats enormes d'aigua actualment. Pero el pla encara no és una realitat. Pese a això, els resultats ya estan ahí: la mar ha tornat, la peixca s'ha recuperat significativament,[20] les plantes de processament de peix estan treballant i els productes s'exporten a Europa.


Estos guanys i la confiança en que la mar tornarà han resucitat el sector peixquer. Fa un deceni, no hi havia peixcadors en Aralsk. Hui, 600 hòmens agrupats en cooperatives han tornat a faenar i capturen unes 1000 tonellades de platija cada any. Darrere d'este èxit, es troba l'ONG local Aral Tenizy. Esta organisació, en colaboració en científics de la Societat Danesa per a un Oceà Viu, ha orientat als habitants de la regió de Aralsk que desijaven reprendre les arts de peixca abandonades durant anys.

El 15 de juny de 2021, el Servici Central de Comunicacions de Kazakhstan va anunciar que planeja plantar arbres saxaul en un milló d'hectàrees del fondo desecado de la mar de Aral, com a part dels esforços per a detindre les tormentes de pols en la regió.[21]

En giner de 2025, la superfície de l'Mar de Aral Nort era de 3.065 quilómetros quadrats. Açò representa 111 quilómetros quadrats més que a principis de 2022. L'aument del volum i la superfície de l'Mar de Aral Nort ha reduït la mineralisació de l'aigua i restaurat la població de 22 espècies de peixos. El volum anual de peixca ha alcançat les 8.000 tonellades.

Mar de Aral Sur

[editar | editar còdic]

Per raons econòmiques, la mar de Aral Sur ha segut abandonat a la seua sòrt. En la seua agonia, està deixant enormes planures de sal, que produïxen tormentes d'arena,[8][22] que apleguen a llocs lluntans com Pakistan i el Àrtic,[23] i que fan els hiverns més frets i els estius més càlits.[8][18][23] Un dels intents de mitigar estos efectes consistix en la plantació de vegetació en l'antic fondo de la mar, ara terra ferma.[24]

En l'estiu de 2003, la mar de Aral Sur estava desapareixent més ràpit de lo que s'hi havia previst.[24] La superfície està ara a tan sol 30,5 metros sobre el nivell de la mar (3,5 metros més baixa de lo que s'havia previst a principis dels anys 90), i l'aigua té una salinitat 2,4 voltes major que la de l'oceà. En les parts més profundes de la mar, les aigües més baixes tenen major concentració de sal que les superficials, conformant dos tipos d'aigua que no es mesclen entre sí.[24] Per açò, solament la part superficial de la mar es calfa en estiu, i esta s'evapora a major velocitat de lo que caldria esperar. Segons estimacions basades en senyes recents, la part occidental de la mar de Aral Sur haurà desaparegut en 2011,[24] mentres que la part oriental podria mantindre's, de forma precària, indefinidament.


El ecosistema de la mar de Aral i dels deltes dels rius que confluïxen en ell està pràcticament destruït, en gran mida per l'altíssima salinitat. Ademés, la terra entorn a la mar està molt contaminada, i les persones que viuen en la regió sofrixen d'escassea d'aigua dolça, unida a problemes de salut diversos.[6][7][25] La contracció de la mar ha deixat extenses planures cobertes de sal i de productes tòxics,[7] que són arrastrats pel vent a les zones habitades.[8] La població propenca a la mar de Aral presenta una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre atres patologies, possiblement degudes a canvis en el ADN.[26] Els cultius tradicionals també estan sent destruïts per la sal que es deposita en la terra. La ciutat de Moynaq, en Uzbekistan, va tindre en el passat un port bullicioso i una indústria peixquera que donava ocupació a unes 60.000 persones. Actualment, la ciutat dista molts quilómetros de la nova costa. Els barcos peixquers es troben varats en terra sobre les planures que una volta varen ser fondo de l'mar. Molts d'eixos barcos duen més de 20 anys abandonats. L'única empresa peixquera que queda en la zona s'encarrega d'importar peix des del oceà Pacífic,[22] a mils de quilómetros.

La tragèdia de la costa del Aral va ser narrada en la película Psy (Псы, "Gossos"), de Dmitri Svetozarov (URSS, 1989). La película va ser filmada en una de les ciutats fantasma de la costa, entre edificis i barcos abandonats.

Els canvis que ha sofrit esta zona en els últims 14 anys varen ser documentats a través d'imàgens satelitales de la NASA, que evidencien que el llac s'ha anat secant i que les condicions seques del 2014 varen causar que el lòbul oriental de la mar de Aral Sur se secara per complet.

"La pèrdua d'aigua va fer hiverns més frets i estius més càlits i secs. El dany va alcançar el seu punt màxim enguany, quan el lòbul oriental de la mar de Aral Sur – que en realitat era el centre del llac original – es va secar completament", informa la NASA.

Ademés de ser considerat com un dels pijors desastres naturals, comunitats de la regió que abans es dedicaven a la peixca i l'agricultura ya no poden eixercir esta activitat, elevant la desocupació i problemes econòmics. També es va advertir que la població propenca a la mar de Aral presenta una incidència elevada de malalties pulmonars i atres patologies.

“A mida que el llac es va secar, la peixca i les comunitats que depenen d'ells es varen derrocar. L'aigua cada volta més salada es va contaminar en fertilisants i pesticidas. La pols que bufa des del llit del llac expost, contaminat en productes químics agrícoles, es va convertir en un perill per a la salut pública”, va registrar la NASA.

Entre els anys 2009 i 2014 es varen alternar temporades seques i humides. Els nivells d'aigua varen fluctuar anualment. Les condicions seques en 2014 varen causar que el lòbul oriental de la mar del sur se seque per complet per primera volta en els temps moderns.

En agost de 2024, el llac Barsakelmes estava casi completament sec.[27] Les imàgens satelitales d'eixe moment mostraven una superfície molt reduïda (uns 150 km²) i una decoloración marró, #lo que indicava que l'aigua era poc profunda i que el llac podria desaparéixer per complet en els pròxims anys.

Solucions possibles

[editar | editar còdic]

S'han propost diferents solucions als problemes ocasionats per la pèrdua d'aigua de la mar de Aral, en diversos graus de viabilitat i cost econòmic. Entre estes s'inclouen:

  • Imposició de taxes als llauradors per l'us de l'aigua dels rius.
  • Introducció d'espècies de cotó alternatives, el cultiu de les quals requerixca menor cantitat d'aigua.
  • Buscar a voluntaris per a llabors de neteja i recuperació.
  • Transvasament d'aigua dels glaciarés de Siberia per a reemplaçar l'aigua perduda en el Aral.[18]
  • Utilisació de menys productes químics en el procés del cotó.

En giner de 1994, els països de Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan i Kirguizistan varen firmar un acort pel que es comprometien a destinar un 1% dels seus presuposts a contribuir a la recuperació de l'mar. No obstant, la cooperació entre estos països ha segut mínima.[6]

Actualment, la porció nort de la mar de Aral s'està recuperant, pel dic Kokaral que el govern de Kazakhstan va construir per a impedir que les aigües fluïren cap al costat esquerre de l'mar.[6][18][28]

En agost de 2008 es va crear la primera ONG ecologista uzbeca, el Moviment Ecologiste d'Uzbekistan, que pretén, entre atres objectius, recuperar la mar de Aral.

Instalacions d'armes biològiques en l'illa de Vozrozhdeniya

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Illa Vozrozhdeniya.


En 1948 es va construir un laboratori soviètic secret d'armes biològiques que formava part de les 18 institucions de l'agència de guerra biològica Biopreparat en l'illa situada en mitat de la mar de Aral,[9][29] en l'illa Vozrozhdeniya (Renaixença); que actualment és una península, i és territori en disputa entre Kazakhstan i Uzbekistan. Els detalls concrets sobre l'història, les funcions i la situació actual d'estes instalacions no han segut revelats encara. La base va ser abandonada en 1992 despuix de la desintegració del eixèrcit soviètic.[29][30]

Diverses expedicions científiques varen demostrar que eixe lloc s'havia utilisat per a la producció, proves i també el rebuig d'armes biològiques.[31][32] Estos varen ser netejats, gràcies a un proyecte internacional conjunt per a netejar els abocadors, en particular els de carbonc.[31][33]

Desenroll econòmic

[editar | editar còdic]
La mar de Aral és en gran part desconegut, pero posseïx un montó de promeses en térmens de busca de petròleu i gas. Existix risc, per supost, pero creem en l'èxit d'este proyecte únic.
Consorci per a l'explotació de la mar de Aral.

Ergas Shoismatov, vice primer ministre d'Uzbekistan, va anunciar el 30 d'agost de 2006 que el governe d'Uzbekistan, i un consorci internacional compost per Uzbekneftegaz, LUKoil, Petronas, Korea National Oil Corporation i la Corporació Nacional de Petròleu de China varen firmar un acort de participació i producció per a explorar i desenrollar jaciments de gas i petròleu en la mar de Aral. El consorci va ser creat en setembre de 2005.[34]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El Aral, una mar a la vora de la mort, El País, 15 de giner de 2010.
  2. ↑ The Kazakh Miracle: Recovery of the North Aral Siga, Environment News Service.
  3. ↑ «Central Àsia Caucasus» (en en).
  4. ↑ «Aral Siga Reborn». Al Jazeera.
  5. ↑ «Aral» (en anglés). Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 22 de juny de 2008. Consultat el 25 de maig de 2008. «It was known to the ancient Arab and Persian geographers as the Siga of Khwarizm or Kharezm, from the neighbouring district of the Chorasmians, and derives its present name from the Kirghiz designation of Aral-denghiz, or Siga of Islands.»
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada resucitarà?
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada lasal
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada eshora?
  9. ↑ 9,0 9,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada elmarmatado
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Environmental Science and Pollution Research International.26(3)
    2228–2237.ISSN 0944-1344.doi:10.1007/s11356-018-3807-z.Consultat el 2021-08-18.
  11. ↑ Scientific Reports.10ISSN 2045-2322.doi:10.1038/s41598-020-57581-i.Consultat el 2021-08-18.
  12. ↑ «MUSSELpdb | valid sp. Cerastoderma rhomboides specimens». mussel-project.uwsp.edu. Consultat el 2021-08-19.
  13. ↑ 13,0 13,1 Michell, John; Valikhanov, Chokan Chingisovich; Venkuyov, Mikhail Ivanovich (1865). The Russians in Central Àsia: their occupation of the Kirghiz steppe and the line of the Syr-Daria : their political relations with Khiva, Bokhara, and Kokan : also descriptions of Chinese Turkestan and Dzungaria; by Capt. Valikhanof, M. Veniukof and others. Translated by John Michell, Robert Michell (en anglés), I. Stanford, pp. 324-329.
  14. ↑ Rich, David Alan (1998). The Tsar's colonels: professionalism, strategy, and subversion in clapix Imperial Russia (en anglés), Harvard University Press, p. 247. ISBN 0-674-91111-3.
  15. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada cotton
  16. ↑ Bissell, Tom. "Eternal Winter: Lessons of the Aral Siga Disaster". Harper's, April 2002, pp. 41–56.
  17. ↑ PLoS One.8(5)doi:10.1371/journal.posa.0062111.Consultat el 8 de setembre de 2018.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada serecupera
  19. ↑ «La mar de Aral Nort cobra vida - AramcoWorld» (en en). www.aramcoworld.com. Consultat el 2023-04-26.
  20. ↑ La Mar Aral no té la batalla perduda La Vanguardia (03/06/2017)
  21. ↑ «Aral Siga Restoration Efforts to Include Planting Million-Hectare Saxaul Forest» (en en).
  22. ↑ 22,0 22,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada jmgrijalvo
  23. ↑ 23,0 23,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada aralcase
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada newscientist
  25. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada devastasalud
  26. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada bbc
  27. ↑ «NASA Worldview» (en en).
  28. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada comienzanobras
  29. ↑ 29,0 29,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada coldwar
  30. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada antraxcnn
  31. ↑ 31,0 31,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada arrived
  32. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada inspected
  33. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada destroyed
  34. ↑ «LUKOIL Overseas Signs Aral Siga Oil And Gas Field Exploration Deal» (en anglés). OilVoice. Archivat des d'el original, el 22 de novembre de 2008. Consultat el 7 de setembre de 2008.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Bissell, Tom. "Eternal Winter: Lessons of the Aral Siga Disaster." Harper's, abril de 2002, pp. 41–56.
  • Ellis, William S. "A Soviet Siga Lies Dying." National Geographic, febrer de 1990, pp. 73–93.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

En espanyol

[editar | editar còdic]

En atres idiomes

[editar | editar còdic]

En YouTube

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mar_d%27Aral&oldid=618737»